3.El pas al món contemporani. - Mallorca

1. INTRODUCCIÓ......................................................................................................................2
2. PERÒ, QUÈ ÉS LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL? ...........................................................2
3. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. .......................................................................4
4. EL SISTEMA CAPITALISTA. .............................................................................................5
5. CANVIS SOCIALS: BURGESOS I PROLETARIS............................................................5
6. ELS MOVIMENTS OBRERS................................................................................................5
7. EL SISTEMA SOCIALISTA D’ECONOMIA PLANIFICADA. .......................................6
8. LES REVOLUCIONS POLÍTIQUES. ..................................................................................7
8.1 LES REVOLUCIONS BURGESES................................................................................................7
9. COLONIALISME I IMPERIALISME.................................................................................8
9.1 COM VA QUEDAR REPARTIT EL MÓN......................................................................................8
9.2 QUI, COM I PER QUÈ?.............................................................................................................8
9.3 L’ADMINISTRACIÓ DE LES COLÒNIES.....................................................................................9
9.4 CONSEQÜÈNCIES PER ALS POBLES COLONITZATS...................................................................9
• POLÍTIQUES:...............................................................................................................................9
• ECONÒMIQUES: ..........................................................................................................................9
• SOCIALS:....................................................................................................................................9
• CULTURALS: ............................................................................................................................10
10. ACTIVITATS. .......................................................................................................................11
11. ANNEX I. ...............................................................................................................................17

1. INTRODUCCIÓ.
El segle XIX es conegut com el segle de les revolucions, perquè suposa el canvi més
radical a la vida humana des del Neolític. És el començament del món contemporani,
basat en la indústria i la societat classista.
El segle XIX traspassa els límits cronològics de la centúria. La Revolució Industrial
i la Revolució Francesa tenen les seves arrels a mitjans del segle XVIII i el segle
finalitza amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914. Es pot dividir en dos grans
trams: el primer, des dels inicis de la Revolució Industrial i les transformacions
polítiques i socials, el darrer terç del segle XVIII, fins al definitiu triomf de la
industrialització, del liberalisme i de la burgesia a meitat de segle. La segona part del
segle ve marcada per la caracterització conservadora de la revolució, una vegada que la
burgesia ha assolit el poder polític.
Entre el 1780 i el 1850, una profunda revolució va canviar Gran Bretanya. La
Revolució Industrial va donar un gran pas endavant, transformant l’home agricultor i
pastor en manipulador de màquines.
2. PERÒ, QUÈ ÉS LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL?
A partir del segle XIX, Europa occidental experimenta un seguit de canvis que
permeten sortir d’una sèrie de períodes de crisi, caracteritzat per la falta d’aliments, les
fams i les epidèmies. Aquests canvis es coneixen com a Revolució Industrial, per que es
varen donar unes transformacions molt importants on l’element més característic va ser
l’aparició de la fàbrica on es va substituir la tracció animal i humana per les màquines.
La primera revolució industrial va tenir com a escenari la Gran Bretanya de finals
del segle XVIII, però no va ser fins al segle XIX que la industrialització va començar a
difondre’s pel continent, als Estats Units i al Japó.
La majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar que la Revolució Industrial va
ser qualque cosa més que el naixement de la indústria moderna. Perquè es produís el
gran creixement econòmic varen ser necessàries altres revolucions paral·leles
interconectades. Els principals canvis varen ser:
• Revolució demogràfica.
• Revolució agrícola.
• Revolució tecnològica.
• Procés d’industrialització.
Un dels aspectes que primer va cridar l’atenció va ser l’augment de la població. A
partir de 1740-1750 el ritme de creixement es començà a notar, entre 1750 i 1821 la
població es va duplicar i el 1861 ja s’havia triplicat.
Això va ser causat per un retrocés de les taxes de mortalitat i un augment de la
natalitat. La millora en els aliments va afavorir la natalitat mentre retrocedia la
2

mortalitat: una alimentació més abundant i regular, va disminuir les pestes i reduir la
mortalitat catastròfica i infantil. També varen ser importants els progressos de la
medicina i la higiene.
Aquest augment de la població suposava que hi havia més ma d’obra per a la
indústria i per això els productors estimularen la inversió i l’expansió de les seves
fàbriques.
Com que hi havia més població es va fer necessari produir més productes
alimentaris i es cercaren nous mètodes per millorar les collites. Així, es crearen camps
tancats més grans que permetien utilitzar noves tècniques de producció: rotacions de
conreus sense guaret, introducció de noves màquines (com la de Jethro Tull), reducció
de mà d’obra i cultiu d’herbacis que servien per alimentar als animals.
Es passa d’una agricultura de subsistència a una altra orientada cap al comerç per tal
d’omplir els creixents mercats de les ciutats i les necessitats de la indústria.
L’agricultura es converteix en un negoci encaminat a obtenir beneficis, aquest sistema
potencia propietats agràries de dimensions suficientment grosses per tal que sigui
rentable la introducció d’innovacions tècniques.
Igualment importants varen ser les innovacions tecnològiques: introducció de
màquines i noves fonts d’energia. Les primeres màquines s’utilitzaren al sector tèxtil,
encara que funcionaven amb energia hidràulica.
El descobriment de la màquina de vapor per James Watt (1769) va revolucionar el
món de les màquines i els va proporcionar la força motriu necessària per a funcionar,
sense estar subjectes a l’energia hidràulica.
Aquesta nova tecnologia durà una sèrie de conseqüències que donaran lloc a la
Revolució Industrial:
Augment de la producció i la reducció de costos.
Desaparició dels petits tallers artesanals i sorgiment de les fàbriques i dels
obrers industrials.
Els burgesos es converteixen en els capitalistes que inverteixen els seus
doblers en la creació de fàbriques.
L’aplicació de la màquina de vapor com a força motriu dels transports va
suposar la invenció del ferrocarril per Stephenson en 1825, aquesta invenció
va suposar la transformació radical del transport terrestre de mercaderies i
passatgers.
El carbó, per la seva energia calorífica i per ser molt abundant a Europa i al
nord d’Amèrica, es convertí en la font d’energia principal de la indústria del
segle XIX.
La indústria atraurà l’excedent de mà d’obra agrícola a les ciutats, que
experimentaran un ràpid creixement.
3

Això va permetre un intens desenvolupament de la producció i la disminució
del cost de la producció. Però també es varen deteriorar les condicions de
treball dels obrers i molts varen perdre la seva feina (durant el primer terç del
segle XIX treballaven 800.000 persones, mentre que al 1834 tan sols en
quedaven 200.000).
3. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL.
La primera Revolució Industrial es desenvolupà a Anglaterra. Entre 1870 i 1914 es
va produir una nova revolució que va afectar altres països.
Es va passar del carbó com a principal combustible al petroli, que es va emprar per a
la il·luminació i l’automòbil (motor d’explosió). També es descobrí l’electricitat. A més
va augmentar la producció de ferro i acer, varen aparèixer nous productes com perfums,
medecines, ...
La consecució d’aquests objectius va suposar la segona Revolució Industrial, que
aportà innovacions importants:
Apareixen nous sectors industrials: indústria química (adobs, explosius,
farmàcia); indústria elèctrica (enllumenament, telègraf) siderúrgia,
mecàniques.
Utilització de noves fonts d’energia. L’electricitat i el petroli substitueixen el
carbó.
Racionalització del treball. Els obrers produeixen en cadena, disminuint el
temps necessari de producció i, per tant, provocant una reducció de costos.
Augment de les empreses. Les indústries familiars, després de la crisi, o bé
desapareixeran o bé es van unir per formar empreses amb més capital i així
eliminar la competència. Sorgeixen els monopolis.
S’amplien els mercats. Neix l’imperialisme econòmic, que necessita mercats
cada cop més grans on vendre la seva creixent producció, però també
matèries primeres a preus baixos. La conseqüència serà la
internacionalització de l’economia i la lluita de les grans potències
industrials per controlar els mercats exteriors.
Nous mitjans de transport: l’automòbil i l’avió.
Juntament amb la Gran Bretanya dos països passen a ser grans potències industrials:
Alemanya i els Estats Units.
Aquest nou impuls va afectar a la indústria de casi tota Europa, Estats Units i Japó.
Dins Europa destacà Alemanya, on es produïren la major part dels invents tècnics
moderns.
Tot això requeria forts inversions que només podien realitzar els bancs, els quals poc
a poc controlaren la indústria. Altre fet important va ser l’increment de la competència
entre empreses que cada vegada produïen més, moltes fins i tot tancaven a causa de les
4

enormes pèrdues per no poder vendre tot l’estoc que havien fabricat. Això va fer que els
estats es barallessin per aconseguir nous mercats. Aquesta fou una de las causes de les
conquestes colonials de finals del segle XIX i dels enfrontaments que donaren lloc a la
Primera Guerra Mundial el 1914.
4. EL SISTEMA CAPITALISTA.
L’origen d’aquest sistema es troba en la ideologia liberal del segle XIX. Afavoreix
l’economia de lliure mercat, rebutja la intervenció de l’Estat en l’economia, potencia la
propietat privada, un mercat regulat per l’oferta i la demanda, la llibertat de les
empreses dins aquest mercat, la lliure contractació i fomenta l’esperit de consum.
No obstant, ha conegut freqüents crisis per la superproducció i en un primer moment
va provocar la desprotecció social i laboral dels obrers. Així, durant el primer terç del
segle XX, començà a admetre certa intervenció de l’Estat especialment en la protecció
de la producció interior i en la planificació econòmica per impulsar l’economia. Aquesta
situació es denomina neocapitalisme.
Els països més desenvolupats es troben ara en una fase de superconsum, deguda a
l’augment del nivell de vida, mentre que els menys desenvolupats presenten contrasts
molt forts.
5. CANVIS SOCIALS: BURGESOS I PROLETARIS.
La Revolució Industrial va transformar la vida dels homes. La industrialització va
afectar molt poc a l’aristocràcia i la petita noblesa, ja que el seu predomini social va
quedar intacte i el seu poder al camp va continuar complet.
La burgesia industrial, la classe mitjana en ascens, també estava satisfeta amb la
seva nova situació, però no així els treballadors que varen veure com es destruïen les
formes de vida tradicional, sense que se’ls oferís res millor a canvi.
El treball industrial es realitzava cada cop més als voltants de les grans ciutats. La
concentració urbana és un fenomen paral·lel al de la Revolució. Durant 1750 Londres i
Edimburg tenien més de 50.000 habitants i al 1851 ja més de la meitat dels britànics
vivien a les ciutats.
La migració massiva a unes ciutats que no estaven preparades per rebre tanta gent va
fer que les seves condicions de vida, sobretot als barris obrers, fossin una de les
conseqüències més terribles de la Revolució Industrial. La brutícia, la contaminació, el
fum, la manca de serveis públics (clavegueres, aigua, neteja dels carrers, ...) i les
freqüents epidèmies de còlera o tifus van fer d’aquestes primeres aglomeracions llocs
impersonals i insalubres.
6. ELS MOVIMENTS OBRERS.
Amb la nova organització industrial els empresaris volien produir més i més barat
per evitar la competència d’altres industrials. Per això, cada vegada els salaris eren més
baixos i la jornada de treball més llarga.
5

Degut a aquesta injusta situació laboral varen néixer els moviments obrers:
1825: legalització de les Trade Unions. Objectius: ajudar en situacions de
malaltia, atur o tancament de fàbriques.
Desenvolupament de la teoria socialista: 1848->Manifest comunista de Marx
i Engels, 1867->El capital de Karl Marx. Criden als obrers per unir-se i
lluitar contra els burgesos i aconseguir la propietat de les fàbriques.
Formulació de l’anarquisme (Bakunin). Proposa la supressió de l’Estat i tota
forma de govern i la dissolució de l’exèrcit i l’Església perquè es consideren
repressors. Defensa la llibertat individual.
Socialisme utòpic: propugnen una societat sense explotadors i explotats,
solidària i feliç (Owen, Fourier, Saint-Simon).
A finals del segle XIX la situació dels obrers encara era insatisfactòria i encara que
les condicions laborals havien millorat un poc, el nivell de vida als barris obrers era
molt baix.
A partir de 1890 es començaren a crear els sindicats que reivindicaven la jornada
laboral de vuit hores. No obstant això, els patrons reaccionaven imposant sancions i
reducció dels salaris, recorrent fins i tot a la policia i l’exèrcit per aturar les vagues.
També crearen equips antivaga i sindicats paral·lels (sindicats grocs).
Cap a principis del segle XX s’organitzaren vagues a tota Europa que en molts casos
es convertiren en enfrontaments violents. Degut a això, s’aconseguiren millores
importants:
Introducció de la seguretat social per cobrir malalties, atur i jubilació.
Reducció de la jornada laboral a vuit hores i setmana de cinc dies (dissabtes
descans)
Millores en educació: més escoles, ampliació de l’ensenyament obligatori,
menjadors escolars.
Millores en sanitat: nous hospitals i serveis mèdics a domicili.
Millores en habitatge: nous edificis, préstecs del govern, limitació dels preus
del lloguer.
A partir de 1919 les condicions de vida dels treballadors varen canviar molt, si bé a
molts llocs aquestes mesures no es varen aplicar i a partir de la crisi de 1929 les
condicions laborals tornaren a empitjorar.
7. EL SISTEMA SOCIALISTA D’ECONOMIA PLANIFICADA.
El sistema comunista sorgeix de les teories de Marx i Engels (segle XIX) i
plantejava que la humanitat evoluciona degut a una lluita de classes entre opressors i
6

oprimits (capitalistes i obrers). El capitalisme donaria lloc a un empobriment dels obrers
i per això consideren que seria millor un sistema comunista.
La primera fase (dictadura del proletariat) suposa una col·lectivització dels mitjans
de producció i una rígida planificació de l’Estat, amb predomini de la propietat pública,
planificació dels preus, sous, ... L’objectiu es que desaparegui la societat de classes i
l’explotació dels obrers (segona fase o comunisme).
Però desprès de les primeres experiències, la realitat ha dut a transformacions en
alguns països a finals dels anys 80. Molts d’ells no han arribat a la fase comunista, és a
dir, no han desaparegut les classes, sinó que s’ha creat una de nova: la classe mitja. Els
països que sí han arribat a la fase comunista, moltes vegades s’han vist afectats per la
corrupció, escassesa de productes, elevades despeses públiques i productes poc
competitius a nivell internacional.
Així, avui en dia s’observa l’abandó dels sistemes capitalista i comunista purs i la
marxa cap a sistemes mixtes, on els països capitalistes inclouen la intervenció estatal i
els comunistes la liberalització de la planificació.
8. LES REVOLUCIONS POLÍTIQUES.
8.1 Les revolucions burgeses.
Al mateix temps en que es produeix l’ascens de la burgesia a l’àmbit econòmic,
encapçalant la Revolució Industrial, aquesta classe social intenta ocupar també un lloc
rellevant en el món polític. Les revolucions polítiques duran a la pràctica les idees que
defensaven els il·lustrats en una sèrie d’onades revolucionàries que tindran lloc a
Amèrica i Europa al llarg de les tres darreres dècades del segle XVIII i la primera meitat
del XIX.
L’objectiu era posar fi al sistema social i polític de l’antic Règim, basat a
l’absolutisme polític, els privilegis i una societat estamental on la burgesia sustentava
econòmicament a l’estat sense tenir accés al control polític.
El procés conclou al 1848, quan la majoria dels règims absolutistes foren substituïts
per sistemes liberals. Els principals moments de dites transformacions foren:
La independència dels Estats Units. El 1776, les tretze colònies britàniques
situades a la costa atlàntica nord-americana es declararen independents de la
Gran Bretanya i elaboraren la primera constitució mundial, hereva dels
principis il·lustrats, el 1787.
La revolució Francesa de 1789. Als Estats Units les idees il·lustrades es
dugueren a la pràctica perquè existia una organització social sense estament
nobiliari que s’oposés. A Europa la revolució per acabar amb el passat i
implantar un nou ordre va ésser més radical, així va passar a Europa entre
1789 i 1815. Les idees revolucionàries franceses s’expandiren arreu
d’Europa de forma irreversible.
7

L’emancipació de les colònies espanyoles d’Amèrica. Promoguda pels
criolls, descendents d’espanyols, influenciats per l’exemple d’Amèrica del
Nord i per França. Els criolls controlaven l’economia colonial, però no
tenien accés als càrrecs polítics reservats pels espanyols. Mentre es produïa
la invasió francesa comandada per Napoleó a Espanya, va triomfar el
moviment independentista. Tota l’Amèrica espanyola, excepte Cuba i Puerto
Rico, es va independitzar entre 1810 i 1825.
Els moviments revolucionaris europeus de la primera meitat del segle
XIX. Després de la derrota de Napoleó al 1815, a Europa es torna a instaurar
l’Antic Règim i el sistema absolutista, però els ideals liberals van acabar amb
aquesta situació a tres episodis revolucionaris: 1820, 1830 i 1848, quan
s’instaura de forma definitiva el poder burgès a tota Europa occidental.
9. COLONIALISME I IMPERIALISME.
És en el període entre finals del segle XIX i començament del XX quan es va
desenvolupar el colonialisme o imperialisme europeu. No obstant això, es pot dir que el
colonialisme va tenir una primera fase que va començar el segle XV (colonització
d’Amèrica).
Es diu que un país és imperialista quan aconsegueix imposar la seva influència
política, econòmica i cultural en territoris situats més enllà de les seves fronteres, amb
l’objectiu d’explotar-ne els recursos naturals i humans. Durant els segles XIX i XX,
moltes nacions europees penetren dins altres continents, repartint territoris que en
general no estaven ocupats per occidentals, augmentant el seu poder polític i econòmic.
Això va provocar disputes entre els països per aconseguir la situació més privilegiada.
9.1 Com va quedar repartit el món.
Espanya, Portugal i Holanda, antics imperis colonials varen quedar molt
reduïts.
L’Imperi Britànic, el més gran, es va estendre per Canadà, Carib, Índia,
Birmània, Austràlia, Nova Zelanda i Àfrica.
L’Imperi Francès tenia possessions a l’Àfrica equatorial i occidental i
Indoxina.
Apareixen nous imperis colonials com l’alemany, el belga i l’italià.
9.2 Qui, com i per què?
Els primers en l’expansió varen ser els britànics. França i Alemanya varen seguir els
seus passos, a França fou obra del govern, mentre que a Alemanya varen ser els
empresaris i comerciants qui varen pressionar a l’estat.
Estats Units no va entrar en aquest repartiment perquè tenien un mal record del seu
passat colonial i a més tenien molt territori encara dins les seves fronteres. Però a
8

principis del segle XX va practicar una dominació financera mitjançant crèdits i
préstecs.
9.3 L’administració de les colònies.
Els tipus de colònies eren bàsicament tres: colònies de poblament o de domini blanc,
protectorats i colònies d’explotació.
- Colònies de poblament: més població europea que indígena, gran
independència política respecte a la metròpoli.
- Protectorats: pacte entre indígenes que sol·licitaven protecció a una altre
potència per defensar-se dels enemics. Conservaven el seu govern interior,
però realment governava el país colonitzador.
- Colònies d’explotació: majoria de població indígena sotmesa a funcionaris
europeus que explotaven els seus recursos naturals i exercien un fort control
polític.
9.4 Conseqüències per als pobles colonitzats.
• Polítiques:
La colonització va introduir alguns elements destacats de la civilització europea: les
bases d’una administració moderna i un sistema d’organització política. Per una altra
banda, els europeus delimitaren les fronteres dels seus imperis sense tenir en compte les
diferències tribals, lingüístiques o religioses de les poblacions autòctones, la qual cosa
va ser una font de conflictes quan es va produir la descolonització.
• Econòmiques:
Es va imposar una economia basada en l’agricultura de plantació (té, cotó) i en
l’explotació de les mines, la qual cosa provocà la ruïna dels camperols i de l’artesanat
indígenes. Els camperols foren desposseïts de les seves terres que passaren a mans de
companyies privades europees, i els artesans no van poder fer front a la competència
dels productes manufacturats europeus.
• Socials:
La colonització va provocar la ruptura de la societat tradicional. Una burgesia de
negociants i funcionaris estrangers es va instal·lar als nivells més alts de l’escala social.
Els indígenes eren considerats éssers inferiors i varen ser marginats: se’ls va mantenir
en llocs subalterns, se’ls va obligar a viure a barris separats, se’ls va prohibir l’entrada
als llocs d’esbargiment europeus, excepte com a criats, etc.
Tanmateix, la mortalitat va disminuir amb la introducció de les pràctiques sanitàries
europees. El manteniment d’una alta taxa de natalitat va permetre l’increment de la
població.
9

• Culturals:
La imposició de la civilització occidental a les colònies va originar una crisi
profunda de les cultures autòctones. A més a més, les elits indígenes varen estudiar a
universitats europees i s’occidentalitzaren. Curiosament, va ser aquest grup
occidentalitzat d’on varen sorgir els líders del moviment descolonitzador.
10

10. ACTIVITATS.
1. Per què es denomina Revolució Industrial al conjunt de canvis que es
produeixen al final del segle XIX i començament del XX?
2. En quins àmbits es produeixen les transformacions més importants?
3. Quins són els canvis demogràfics més importants que es produeixen a final
del segle XVIII?
4. Quins varen ser els canvis més importants en l’agricultura?
5. Quina diferència creus que hi ha entre els treballadors després de la
Revolució Industrial i els artesans medievals?
6. Quines conseqüències va tenir la implantació de la màquina de vapor, tant a
nivell industrial com en la situació dels treballadors?
7. Per què creus que hi va haver un augment en la demanda i un creixement de
la indústria?
8. Situa cronològicament la Revolució Industrial.
9. Respon a aquestes qüestions després de llegir els textos següents:
TEXT A.
(...) En las ocupaciones fabriles, agrícolas y de otro tipo es casi siempre un cálculo
atrozmente cruel el que determina esta preferencia por los niños. Su trabajo resulta menos caro
que el de los hombres porque, por medio de una vigilancia muy estricta, se obtiene de ellos más
rendimiento, teniendo en cuenta el módico salario que se da a los padres por la “colocación” de
sus hijos. Estas largas jornadas de trabajo impuestas a estas pobres criaturas los agotan, los
debilitan, hacen desaparecer sus fuerzas, alteran su desarrollo y traen consigo una muerte
prematura. ¡Qué importa! Los industriales han reconocido que los niños son más sumisos, no
replican y que se los puede maltratar sin ningún temor. En una palabra, esta utilización de los
niños es ventajosa para los señores de la industria y del comercio nacional. En Inglaterra, los
niños entran en las tiendas y los almacenes de diez a doce años y en las manufacturas a los cinco
y seis años.
TEXT B.
Flora Tristán: Promenades dans Londres, 1826.
(...) La experiencia ha demostrado todo lo que puede producir el trabajo de los niños
y las ventajas que se pueden encontrar empleándolos precozmente. Si alguien se toma la
molestia de calcular el beneficio total que producen en este momento los niños
formados según este método, se sorprendería al descubrir hasta que punto su trabajo,
suficiente para mantenerse a sí mismos, representa un ahorro para el país, y cómo el
producto de sus laboriosos esfuerzos y los hábitos en los que han sido formados
constituyen una aportación importante a la riqueza nacional. (...)
12 de febrer del 1795.
William Pitt, fragment del discurs pronunciat al parlament britànic el
11

TEXT C.
(...) la jornada diaria de trabajo, en las hilaturas, es de trece o catorce horas, tanto
para los niños como para los adultos(...) Permanecen de pie unas 16 o 17 horas cada día,
trece de las cuales al menos en un cuarto cerrado, sin cambiar apenas de sitio ni de
posición (...)
(...) En el Staffordshire descienden a los pozos a la edad de nueve años, muchas
veces incluso a los siete u ocho (...).
En quines activitats treballaven els nins i els joves?
A quina edat començaven a treballar i quin era el seu horari?
Quines eren les condicions de treball a les mines, fàbriques de teixits, etc.?
Quines conseqüències tenien aquests treballs per a la salut?
Creus que hi havia gent que defensava el treball infantil? Quins arguments
donen per això?
Fes una redacció assenyalant en quins aspectes ha canviat la situació laboral
en l’actualitat.
TEXT D.
Per observar el procés de la malaltia més detingudament, vaig triar un nen sa d’uns
vuit anys, al qual s’havia d’inocular la verola en vacuna. Es va agafar el material d’una
úlcera de la mà d’una lletera infectada per les vaques del seu patró i es va introduir en el
braç del nen el dia 14 de maig mitjançant dues incisions superficials de mitja polzada de
llargària cadascuna i que gairebé no penetraven la pell. Al setè dia el nen es va queixar
d’una molèstia a l’axil·la; al novè dia sentia esgarrifances, va perdre la gana i tenia un
mal de cap lleuger, va passar el dia bastant indisposat i per la nit va dormir malament,
però a l’endemà ja s’havia restablert.
Edward Jenner (1789)
D’on creus que prové el nom vacuna? Com funcionen les vacunes?
TEXT E.
Per poc que s’estudiïn les funcions de les plantes, en particular la seva alimentació,
es veurà la necessitat que té el pagès de canviar-les en la rotació dels conreus. El blat,
per exemple, xuclarà d’un camp tot allò que por afavorir el seu desenvolupament i
expulsarà en ell tot allò que li és nociu; si en aquest camp tornam a sembrar blat,
solament trobarà substàncies expulsades pel seu antecessor que impediran el seu
creixement. Però si en aquest camp hi sembram faves, patates o altres vegetals, que
s’alimentin de substàncies diferents de les que es manté el blat, aquesta planta
prosperarà, perquè trobarà aliments que el blat ha rebutjat (...) Als cereals han de seguir
12

els llegums, a unes i altres una planta de tubercle com la patata, el nap o la remolatxa, a
qualsevol d’aquests un prat artificial o el cànem o el lli.
Joaquim Salarich i Verdaguer: Cartilla rústica.
Per quin motiu disminueix la producció en conrear un camp tres o quatre
vegades seguides?
Per a que es feien servir els prats artificials? Quins avantatges tenien?
TEXT F:
A continuació es fa una enumeració dels avantatges del motor de benzina en
comparació amb el de vapor: no hi ha cap perill de foc ni d’explosions; no hi ha tubs de
caldera que gotegin; no hi ha reparacions de la caldera; no hi ha equip per l’aigua. Els
costs de manteniment del motor de vapor varien, es clar, segons les localitats. On aquest
motor va funcionar, es va calcular el següent:
(...) El vapor costa, al menys, 15 dòlars per dia. Un motor de benzina necessitaria un
conductor a 3’50 dòlars diaris i benzina per valor de 3’15, o sigui, un total de 6’65
dòlars amb un estalvi de 8’35 per dia. Si es poguessin calcular les pèrdues sofertes per
la propietat degut als incendis es podria afegir altre estalvi de 2 dòlars per jornada de
treball.(...)
Another Gasoline Engine. “Farm implement News” (1892)
Quins són els avantatges del motor d’explosió sobre la màquina de vapor?
Assenyala altres avanços tècnics de la Segona Revolució Industrial.
10. Per a conèixer les causes de la colonització llegeix els següents textos on es
veu la visió de les potències colonitzadores:
A. “... Les races superiors tenen un dret respecte a les races inferiors.
Existeix per a elles un dret perquè existeix per a elles un deure. Tenen el
deure de civilitzar a les races inferiors... És que algú pot negar que hi ha
més ordre, més justícia, més virtuts socials a aquelles zones que han estat
conquerides pels europeus?”
B. “Per a compensar el perdut del mercat americà hem de posseir el
mercat colonial. Perquè, senyors, l’imperi és el comerç”
C. “Anglaterra té un doble interès al canal de Suez: té un interès comercial
predominant, perquè el 82% del comerç que passa a través del Canal és
comerç britànic, i té un interès polític predominant, degut a que el Canal
és el primer dels camins a la Índia, Ceilan i Birmània, on viuen
250.000.000 d’éssers sota el nostre govern.”
13

D. “En primer lloc, crec en l’Imperi britànic i, en segon lloc, crec en
la raça britànica. Crec que la raça britànica és la més gran de
totes les races imperials que el món ha conegut.”
E. “Afirmo que la política colonial de França, la política d’expansió
colonial, es fonamenta en una realitat sobre la qual és necessari cridar
la vostra atenció un moment. És a dir, que una marina com la nostra no
pot navegar sobre la superfície dels mars sense refugis sòlids, sense
defenses i sense cap centre de proveïment. Cal que el nostre país es posi a fer
el mateix que els altres i, atès que la política d’expansió colonial és el mòbil
general de les potències europees en el moment actual, cal prendre partit a
favor seu.”
F. “La política colonial és la filla de la industrialització. Per als estats rics, en
els quals el capital és abundant, i s’acumula ràpidament, on la indústria
està en creixement i atreu, si no la majoria, sí la part més activa de la classe
treballadora, l’exportació és un factor essencial de la prosperitat pública, i
les possibilitats del capital així com la demanda de treball estan lligades a
l’extensió del mercat exterior.”
G. “El Congo produeix dintre dels seus confins gairebé tots els articles que
cal per satisfer les necessitats europees: dipòsits d’or i de plata, mines
abundants de coure i de ferro, boscos de gran valor, que produeixen
fustes molt preuades, quantitats inexhauribles de cautxú, gomes
valuoses, espècies, pebre, cafè, bestiar en ramats innombrables, i
poblacions susceptibles d’apreciar la comoditat de la vida, sempre que
se’ls protegeixi dels assalts dels malfactors desenfrenats i de les
carnisseries dels traficants d’esclaus.”
H. “Ahir vaig anar a una barriada de Londres i vaig assistir a una assemblea
d’aturats. A la reunió vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó
demanar pa, pa i pa. La idea que tinc representa la solució del problema
social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra
social, nosaltres, els polítics colonials, hem de possessionar-nos de nous
territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on
vendre els productes de les nostres fàbriques.”
I. “És una opinió gairebé universal dels fisiòlegs que els
homes de raça negra tenen, per naturalesa, un intellecte
més curt. Sense negar que els negres es puguin civilitzar, és
cert, de tota manera, que aquesta civilització sempre serà
inferior a la nostra; perquè inferior és realment la força de la
ment d’aquella gent. Creiem que la raça superior a qualsevol
altra, aquella de la qual dependran sempre els destins del
món, és la blanca.”
J. “El negre tan sols pot ser humanitzat i civilitzat pels europeus”
Resumeix en una o dos línies cada una de les causes que apareixen als textos
anteriors.
Classifica les causes anteriors, indicant si són de tipus ideològic, econòmic,
polític o demogràfic.
14

Reprodueix el següent quadre al teu quadern i completa-ho:
CONSEQÜÈNCIES POSITIVES NEGATIVES
Econòmiques
Socials
Culturals
Polítiques
Utilitzant un planisferi mut i amb l’ajut del llistat de les colònies de les
principals metròpolis, fes un mapa temàtic amb el títol: ELS IMPERIS
COLONIALS DEL SEGLE XIX.
Colònies britàniques:
• Àfrica: Egipte, Sudan Angloegipci (Sudan), Uganda, Kènia, Rodhèsia (Botswana,
Zàmbia, Malawi, Zimbabwe), Colònia del Cap (República Sud-africana), Nigèria, Costa
d’Or (Ghana), Sierra Leone, Gàmbia, Somàlia (zona nord), Illes Seychelles, Illes
Almirantes, Illa Maurici.
• Àsia: Iemen del Sud (Iemen), Oman, Península Indostànica, Myanmar, Afganistan,
Malasia.
• Oceania: Papua (meitat sud), Nova Zelanda.
• Austràlia.
• Amèrica: Canadà, Guyana.
Colònies franceses:)
• Àfrica: Àfrica occidental francesa (Malí, Mauritània, Marroc, Tunísia, Costa d’Ivori,
Algèria, Burkina Fasso, Guinea, Benín), Senegal, Gabon (Gabon, Congo), Àfrica
equatorial francesa (Níger, Txad, República Centrafricana), Illes Comores, Madagascar,
Somàlia (entre Eritrea i la Somàlia britànica), Illes Reunió.
• Àsia: Indoxina (Camboia, Laos, Vietnam).
• Oceania: Nova Caledonia.
• Amèrica: Guayana francesa.
Colònies portugueses:
• Àfrica: Guinea (Guinea-Bissau), Illes Cabo Verde, Angola, Illa Sao Tomé, Illa
Príncipe, Illes Açores, Moçambic.
Colònies italianes:
• Àfrica: Líbia, Eritrea (nord d’Etiòpia) i Somàlia (Est).
15

Colònies belgues:
• Àfrica: Congo Belga (República Democràtica del Congo).
Colònies holandeses:
• Àsia: Índies orientals holandeses (Sumatra, Java, Borneo, Cèlebes, Moluques, Nova
Guinea).
• Amèrica: Guayana (Surinam).
Colònies espanyoles:
• Àfrica: Ifni, Riu de l’Or (Sàhara), Guinea Equatorial, Illa de Fernando Poo, Ceuta i
Melilla.
Colònies alemanyes:
• Àfrica: Àfrica del Sud-oest (Namíbia), Camerun, Togo, Tanganyika (Tanzània,
Rwanda, Burundi).
• Àsia: nord de Papua.
Colònies dels Estats Units:
• Alaska.
• Filipines.
16

11. ANNEX I.
Com elaborar i comentar un mapa temàtic.
Quan s’elabora un mapa s’han de tenir en compte unes regles generals per que el
resultat sigui clar. Les dades que es representen no han de ser excessives i així el mapa
es pot llegir millor. Els noms s’escriuen en majúscula o minúscula segons la seva
importància i sempre que sigui possible en posició horitzontal.
Ha d’haver una llegenda amb els símbols utilitzats per comprendre el mapa. Cal
indicar sempre el títol.
Comentari: Per comentar un mapa temàtic cal seguir els passos següents:
1. Descripció:
- Indicar el títol amb la informació que es representa.
- Situar el territori i l’època del mapa.
- Explicar quina informació dóna el mapa a través dels signes convencionals.
2. Interpretació:
- Interpretar el significat dels signes convencionals aplicats a cada àrea.
- Comparar i relacionar la informació de les diferents àrees del mapa.
3. Valoració.
- Resumir la informació que ens proporciona.
17