a les telecomunicacions de catalunya - Col·legi Oficial d'Enginyers ...

La revolució audiovisual del 3D ja és una realitat
T
La revolució audiovisual del 3D ja és una realitat
Actualment estem immersos en una revolució tècnica d'un abast insospitat, en el segment audiovisual:
el 3D. Potser sigui el salt més alt de la història del cinema, sense oblidar que tots els àmbits multimèdia
de la nostra vida adoptaran a poc a poc aquesta tecnologia. Una mostra d'això la tenim en els últims
24 mesos, doncs s'han estrenat en sales de cinema comercial més de 20 títols, avalant així aquesta
nova manera de percebre una realitat recreada. També apareixen les primeres TV 3D d'ús domèstic,
notebooks amb aquesta capacitat i fins i tot càmeres fotogràfiques amb aquesta tècnica,
amb una qualitat acceptable.
Què és el 3D?
Tot espai o objecte ve definit per les seves dimensions
(amplada, llargada i profunditat). Així doncs, tot
objecte que es trobi en un espai ocupa una posició
(coordenades) en aquest, és a dir, que a la nostra vista
aquest objecte adquireix un aspecte tridimensional
en funció dels eixos X, Y i Z.
Habitualment es cau en l'error d'atribuir el qualificatiu
de 3D a produccions cinematogràfiques d'animació
pel simple fet de realitzar-se amb
figures “volumètriques”
contingudes en un espai
amb profunditat,
lluny ja dels
primers dibuixos
animats
on els
personatges
i escenaris
s'unien
en el mateix
pla.
D'aquesta
manera, i per tal de diferenciar el 3D
visualitzat en formats “plans” tals com
pantalles de TV, projecció o monitors
convencionals, del 3D real, en el que hi ha una
percepció verdadera de sensació de relleu o profunditat,
sorgeix la denominació de S3D (Stereoscopic
3D) a nivell tècnico-professional. L'estereoscòpia és
la tècnica que permet recollir informació visual tridimensional.
L'any 300 a.C. el matemàtic grec Euclides va establir
algunes bases de la geometria volumètrica que varen
perdurar fins el segle XIX, el 1838 Charles Wheastone
va descriure el procés estereoscòpic i va inventar un
aparell que permetia visualitzar 3D a partir de 2
imatges planes (l'estereoscopi) i el 1890 el retratista
britànic William Friese-Greene va experimentar amb
càmeres que podien crear imatges en 3D i va patentar
el primer sistema cinematogràfic amb aquest sistema.
Cinc anys més tard el fotògraf francès Louis Ducos du
Hauron crea el primer anàglif: imatge 3D que es pot
visualitzar mitjançant les típiques ulleres amb filtre
vermell i blau. La contribució per part de Santiago
Ramón y Cajal i el seu “Atlas estereoscópico del sistema
nervioso” també fou interessant. Finalment el 1922
el productor Harry K. Fairall i el càmera Robert F.
Elder, estrenaven a les sales comercials de Los
Ángeles, la primera pel·lícula en 3D, The
Power of Love.
Actualment hi ha diferents
sistemes de
visualització
en 3D, alguns
d'ells
ofereixen
una
qualitat
excel·lent
i la capacitat
de ser visionat
en qualsevol
espai, no
necessàriament
en sales de cinema.
Les antigues
ulleres anàglifes (ull
vermell i blau) amb les que
percebem sensació de profunditat en
algunes pel·lícules, ja ens queda obsolet, doncs la
percepció real dels colors i la gran definició de les
imatges en els sistemes 3D actuals garanteixen l'èxit
d'aquesta metamorfosi en el segment audiovisual.
Fins ara la capacitat de gaudir de continguts 3D es
reduïa a les sales de cinema tipus Imax o parcs temàtics
especialitzats, però des de fa una mica més de dos
anys, el cinema 3D apareix en sales de cinemes comer-
29