colonia textil text revisat[1]

Més endavant, l’any 1880, els amos van adoptar una altra actitud i van oferir altres serveis
relacionats amb la higiene, l'avituallament, el lleure i la cultura. Els propietaris sovint
comptaven amb grans torres. Però no va ser fins al segle XX que els treballadors van començar
a viure amb menys conflictivitat i van començar a mostrar el seu agraïment als seus amos.
L'edifici de la Fundació Vidal es va construir per establir-hi el cinema, el teatre, la biblioteca, la
sala de jocs, l'escola i una zona esportiva.
Malgrat aquesta millora dels serveis, els amos continuaven sent molt estrictes quan a la feina:
els empleats treballaven moltes hores, també els dissabtes. Si algú arribava tard a treballar li
podien assignar una feina més precària; a més, si els retards es produïen amb molta freqüència
el podien arribar a despatxar. Si algú es feia mal amb alguna màquina i no podia treballar, no
cobrava. Perquè poguessin viure amb totes les necessitats bàsiques (alimentació, vestit i
habitatge), havien de treballar tots els membres d'una família a partir dels 10 anys, ja que els
seus sous eren molt pobres. Fins a aquella edat eren escolaritzats a l'escola de la colònia. L'any
1905 els sous setmanals de les colònies de Puig-reig eren els següents:
* Els homes cobraven de 17 a 30 pessetes.
* Les dones, 15 pessetes.
* I els nens, 9 pessetes.
Per norma general, els treballadors no tenien gaire temps lliure, tret del diumenge, l’únic dia
de festa. Això no obstant, els diumenges havien d'anar a missa obligatòriament, perquè els
amos eren molt religiosos. Si no hi anaven un dia, el dilluns els podia tocar la pitjor feina o els
podien canviar la casa per una altra de pitjor; i si no hi anaven mai, els podien expulsar de la
colònia. Les cases no disposaven ni de dutxes ni de safareigs propis, sinó que eren comunitaris.
La fàbrica
A l’interior de la fàbrica hi havia els teixidors, els encarregats de fer anar els telers. Quan un
treballador entrava a treballar a la fàbrica com a teixidor, passava els primers dies
d’aprenentatge al costat d’una teixidora experta. Durant aquest temps, era el propi aprenent
qui havia de pagar de la seva butxaca el procés d’aprenentatge de l’ofici. Un cop havia après a
fer anar el teler, l’aprenent era responsable d’una màquina durant un llarg període de temps,
durant el qual anava agafant experiència. Posteriorment se li assignava un altre teler.
El contramestre, l’encarregat d’arreglar els telers en cas d’avaria. Quan el teler no funcionava,
les teixidores s’havien de dirigir al contramestre. També hi havia les nuadores, les
encarregades de la laboriosa feina d’empalmar el plegador de fil que s’acabava amb el nou.
Al principi, les nuadores lligaven els fils a mà, un per un, feina que posteriorment es va
començar a fer amb maquines (maquines de nuar).
En una altra part de la fàbrica hi havia l’ordidor, l’encarregat de reomplir els plegadors de
l’ordit que posteriorment es teixiria al teler.
El teler
Els telers eren propulsats a través d’uns grans eixos que giraven al sostre de la fàbrica i a través
d’unes corretges i un embragatge que donaven força al teler.