colonia textil text revisat[1]

Per poder fer la roba, el teler necessita un plegador de fils anomenat ordit (que sol estar
format per centenars o milers de fils) i una trama, que és un fil que passava de banda a banda
de l’ordit per una obertura dels fils anomenada calada.
El que permetia aquesta obertura de l’ordit eren uns aparells anomenats pintes, encarregats
de separar l’ordit segons el dibuix o mostra.
La trama passava per mitjà d’una llançadora, un artefacte que anava d’una banda a l’altra de
teler a gran velocitat, propulsat per una fusta.
Un cop la llançadora havia fet el seu cicle i sortia de la calada, un aparell anomenat batant
s’encarregava de premsar la passada de trama mentre s’obria de nou la calada per a la propera
passada. Cadascun d’aquests recorreguts fets per la calada s’anomenava passada, i encara
avui, la velocitat dels telers es mesura en passades per minut.
(Actualment, un teler modern pot fer al voltant de 700 o 800 passades per minut. Els telers de
l’època en feien només al voltant de 60).
En alguns casos, la llançadora s’escapava del teler,
la qual cosa podia provocar el trencament dels fils
de la calada. L’esmolada punxa metàl·lica que
tenia a tots dos extrems la convertia en un
objecte molt perillós. Sovint deixava marques a la
paret. A moltes fàbriques antigues encara es
poden apreciar aquests cops. No cal dir el perill
que representava ensopegar amb una d’aquestes
llançadores.
L
Llançadora amb la bitlla de fil a dins
Alguns dels treballadors de les fàbriques van aprofitar el bon moment que vivia el sector a
mitjans del segle passat, van sortir de la fàbrica i es van aventurar a muntar la seva pròpia
empresa. Això va fer que Catalunya s’omplís d’aquestes petites i mitjanes empreses familiars.
Però els temps difícils estaven a punt d’arribar: la crisi que va tenir lloc entre l’any 1985 i l’any
1990 va començar a afectar aquests empresaris i els va obligar a tancar o a fer feines molt
especials i especifiques dins del sector per poder mantenir-se.
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.