Homilia del Diumenge XIX durant l'any ( C ) - Abadia de Montserrat

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (C) Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat11 d’agost de 2013 Lc 12, 32-48Benvolguts germans i germanes:Si diumenge passat Jesús instruïa els seus deixebles sobre el significat i l’ús dels béns materials,avui els instrueix sobre el correcte ús del temps, és a dir, ens trobem amb una sèrie de paràbolesa través de les quals els exhorta a viure atents tot esperant el seu retorn.El text que hem proclamat comença amb unes paraules d’esperança i de coratge: “No tingueupor, petit ramat, el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne” i amb una recomanació dedespreniment de les coses materials en favor dels qui passen necessitat.Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica la radicalitatde les paràboles que segueixen. Són una exhortació a la vigilància. Durant aquest períoded’espera cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecte als altres , per tal de poderdonar-ne un bon recompte, quan el Senyor arribi, en una hora que és imprevisible.Més enllà de l’ambientació dramàtica pròpia de les paràboles, en el text d’avui ens trobem denou amb el nucli que és propi de l’ensenyament parabòlic. Aquest nucli és l’anunci del Regne,és a dir, de la irrupció de Déu en la història de la humanitat i la resposta de l’home de totstemps a aquesta presencia salvífica.Déu ens apareix com un amo que havia marxat a la festa de noces i havia confiat la seva casa itot el que tenia als seus criats. Déu ens apareix com algú que té plena confiança en els homes,que no té prejudicis en confiar-nos tot el que té i ho fa perquè el seu cor és transparent. Déu téfe en l’home: li confia la seva casa, les persones i el món. Per això són feliços aquells criats queen tornar l’amo de la festa de noces els troba vetllant. El moment sublim de la paràbola és quel’espera fins a l’alba té el poder d’emocionar l’amo, té el força d’emocionar Déu, ja que el senyores converteix en servent i se cenyeix per servir-los ell mateix, d’un a un, individualment. Déu noés l’amo dels amos, sinó el servidor de la vida. Per això els cristians tenim la pretensió d’afirmarque Jesús, el Servent, és el sí irrevocable de Déu al món.Per poder captar aquesta confiança de Déu en la humanitat cal que els criats que esperen lavinguda del seu amo, és a dir, nosaltres, visquem amb una actitud de vigilància, de vetlla perquèno ens sorprengui endormiscat l’arribada del Senyor.L’exhortació a viure vetllant no és fàcil ja que és tracta d’un itinerari que es mou pel fràgil terrenyde les petges de l’esperança.Per això, viure esperançadament, viure amb actitud de vetlla significa agafar la vida amb lesdues mans, sense obviar-ne cap situació. Paradoxalment és en la fragilitat on descobrim el quive. En paraules d’un teòleg contemporani “el que és diví en Jesús, únicament se’ns dóna enallò que és humà” (González Faus).Aquest humà, gràvid de la presència de Déu, ens empeny a vetllar en la nit de la pròpia existènciai a no desesperar mai de nosaltres mateixos per no esdevenir uns administradors infidelso imprudents; vol dir també vetllar en la nit dels altres per confiar en ells, sigui quina sigui laseva situació; finalment voldrà dir vetllar en el silenci de Déu.Els qui en el temps de Jesús i també en el nostre vetllen malalts, vetllen per tal d’estirar el souque no arriba a final de mes, vetllen per tirar endavant malgrat els entrebancs, són conscients i

saben que no es poden esperar resultats màgics. El qui vetlla, lluita, s'esforça, intenta una ialtra vegada, crear en el seu interior, un espai que li permeti d'estar obert a la sorpresa, a l'inèdit,per tal d'acollir aquell que li ve a l'encontre. Per això el qui vetlla viu de la gratuïtat. El quivetlla sap que li cal buidar-se de totes les carcasses, de totes les coses innecessàries.Germans i germanes, la història de cadascú de nosaltres és un gran temps de vetlla. Així hodescobriren els primers cristians, que dedicaven la nit del dissabte a vetllar, a pregar, com preàmbuldel diumenge, el dia del Senyor, en que ell mateix ens serveix el pa de la seva Paraula iel pa i el vi de l’Eucaristia.