TAST REVISTES DE ROSA SENSAT DE JULIOL/AGOST 2016

2
Editorial
BÉ COMÚ
3
EE D I T O R I A L
juliol - agost ´16
388
Bé comú, en construcció, aquest és el tema general de
la 51a Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Tal com es diu en
la presentació, “tothom en parla, i el curiós és que es fa
des d’àmbits i espectres socials i polítics ben diferents”.
Pierre Dardot i Christian Laval, dos intel·lectuals francesos
de formació marxista, van publicar l’any 2014 un llibre
titulat Comú: Assaig sobre la revolució del segle XXI, editat
a casa nostra per Gedisa. Presenten el comú com una alternativa
al neoliberalisme dominant, que mercantilitza tot
el que toca, inclosos persones i serveis públics, però també
com una reacció, entre indignada i proactiva, davant de la
incapacitat dels Estats del benestar per fer front a la crisi
generalitzada de la política institucional i per evitar la revisió
a la baixa i la precarització dels serveis públics universals.
El 2015 vam assistir a l’emergència i la victòria de candidatures
municipalistes que es postulaven al marge dels
partits polítics tradicionals, que s’emparaven en el comú,
que parlaven d’una nova manera de fer política i se sentien
hereus de les mobilitzacions del 15 de maig de 2011. Seria
el cas de Barcelona i Badalona, sense anar més lluny.
També el 2015 la UNESCO feia públic el seu informe
Repensar l’educació: Vers un bé comú mundial?, on
s’afirma que s’estan difuminant els límits entre educació
pública i privada en la provisió de l’educació; que la noció
d’educació com a bé comú posa l’èmfasi en la participació
i en la seva dimensió col·lectiva i compartida.
Sembla cada cop més evident que estem immersos en un
autèntic canvi d’època, propiciat per uns canvis tecnològics
que, com sempre ha passat, tenen un impacte significatiu
no només en la producció, sinó també en la vida (social,
econòmica, cultural...) i en les relacions de les persones, i
amb una nova societat molt més heterogènia, oberta, individualitzada
i complexa. És en aquest context que emergeix
el comú com una nova concepció de la democràcia, que
qüestiona les formes d’intermediació política, basades en
la representació i canalitzada a través dels partits polítics, i
el funcionament d’unes institucions i d’uns
serveis públics, que actuen –bé o malament–
com a proveïdors de béns i serveis,
sense comptar per res amb els usuaris,
considerats simples consumidors passius
en mans d’uns tècnics-funcionaris, investits
de saber i poder, que només haurien de respondre
i donar comptes als seus superiors.
El comú reivindica una radicalització de
la democràcia, una democràcia realment
participativa, que trenqui el monopoli de
les administracions, de l’Estat, en la gestió
de les institucions i dels serveis públics, per
implicar-hi activament la ciutadania, avui
que la tecnologia ho fa factible, avui que
la diversitat i la independència personals
no es negocien...
Tot plegat, sembla clar, repercuteix en el
dret a l’educació, i ens obliga a fer-nos preguntes
noves i a desbrossar els camins per
oferir un servei educatiu de més qualitat,
però també més inclusiu, més compensador
i més just, no fos cas que aquest canvi d’escenari
propiciés noves formes de privilegi i
de marginació, revestides d’un llenguatge
innovedor i emmascarador.
Per a nosaltres no és el mateix que l’educació
pública sigui proveïda i gestionada per entitats
públiques que per la iniciativa privada
(amb ànim de lucre o sense). Ens sembla
incomprensible que, encara avui, en moltes
ciutats del nostres país, molts infants de
mesos, d’un any o dos, hagin d’escolaritzarse
forçosament en escoles bressol privades
per manca d’oferta pública; no entenem
que s’obrin noves línies concertades, o es
mantinguin, a Primària i a ESO, mentre es
tanquen línies en escoles i instituts públics.
Ens sembla una evidència que la implicació
i la participació dels infants i joves escolaritzats,
de les seves famílies i de la comunitat en
la presa de decisions i en la gestió quotidiana
dels centres educatius és, en la major part
dels casos, insuficient. Els consells escolars,
buidats de competències per la Llei Wert,
acaben essent uns òrgans essencialment
burocràtics i de ratificació, dependents del
criteri dels equips directius; moltes de les
associacions de famílies de l’alumnat tenen
un dinamisme escàs i minoritari; i pel que fa
al protagonisme de l’alumnat hi ha encara
molt camp per córrer...
És discutible que els mestres i professors
públics hagin de ser funcionaris; és qüestionable
que l’enfortiment dels equips directius
s’hagi de fer en detriment de la participació
del professorat i de la comunitat educativa;
sembla clar que els centres han de tenir
més autonomia organitzativa i curricular...
Però hem d’estar alerta també davant dels
processos de privatització encoberts d’alguns
centres públics, tant si són promoguts per famílies
que volen modelar-los a la seva imatge
i semblança, com si ho són per part d’equips
de mestres decidits a imposar projectes tan
específics que poden posar en qüestió el
pluralisme i l’obertura de la seva oferta.
Val la pena, doncs, que no defugim el debat,
que discutim a fons les implicacions de les
decisions a prendre, no fos cas que en nom
de l’apoderament, de l’emprenedoria, del
talent, de la governança i de la innovació...,
o del bé comú, ens carreguéssim un servei
públic manifestament millorable, enormement
valuós, però encara insuficient.