72 TAST JULIOL AGOST 2017

9
En encetar aquestes ratlles he fet referència
al sentit comú que, de vegades, com veiem,
passa per ser el menys comú dels sentits.
Així, en un altre d’aquests informes que
circulen per les xarxes, en aquest cas el
darrer TALIS (Teaching And Learning International
Survey), en el capítol corresponent
a Espanya, s’explica que el 87% dels
mestres mai no han seguit la classe d’un
altre col·lega; quasi el doble de la mitjana
corresponent de l’OCDE! Portes tancades!
La solitud i l’individualisme atàvics de
l’ofici encara pesen tant? Voldria creure i
desitjar que avui, a Catalunya, la realitat
és tan i tan diferent que desautoritza radicalment
aquestes dades estadístiques i
el trist panorama que dibuixen.
Quan es parla de grups de treball en el
marc dels moviments de renovació pedagògica
i de la gran quantitat de materials
didàctics innovadors, propostes i reflexions
professionals o documentació sobre política
educativa que durant anys i panys han
generat i segueixen generant, es parla
d’uns col·lectius i d’unes actituds que
volen incidir des de la quotidianitat en la
transformació de l’escola, però també en
la transformació social com un tot indestriable,
des de la consideració més àmplia
i profunda d’humanització, amb tots els
valors que aquest procés comporta.
Potser per aquesta raó se’m fa difícil
utilitzar els termes innovació i renovació
com a sinònims, cosa que ara es fa sovint.
Per a mi, quan es parla de renovació pedagògica
hi ha implícit un inconformisme
i un compromís ètic que no atribueixo al
terme innovació, molt més adient per a les
qüestions tècniques, d’altra banda prou
convenients i sovint imprescindibles. Però
per aquesta raó terminològica, almenys per
part meva, no renyirem.
De moment, la primavera sempre torna
Com se sap, fa un centenar llarg d’anys,
es va iniciar a Catalunya un procés de
modernització educativa procurant de
bastir una escola nova. S’hi diferencien
tres etapes especialment creatives. La primera
correspondria grosso modo al primer
terç del segle xx, etapa estroncada per la
força; la segona podria estar situada en les
darreres fases de la dictadura franquista i
en la recuperació de la democràcia; i ens
trobaríem ara, des de fa pocs anys, en l’inici
i expansió d’una tercera etapa, en el marc
de l’anomenada societat del coneixement,
dels temps líquids, de la globalització, del
neocapitalisme i les seves conseqüències,
en què torna a ser necessari desaprendre
molt, i molta imaginació i creativitat per
respondre als reptes nous que presenta.
I els grups de treball continuaran essent
una eina de reflexió fonamental, perquè
educar sempre ha estat difícil, però educar
sempre ha estat un acte d’esperança. La
història de l’educació a Catalunya viu una
nova primavera.
“QUAN ES PARLA DE GRUPS
DE TREBALL ES PARLA D’UNS
COL∙LECTIUS I D’UNES ACTITUDS
QUE VOLEN INCIDIR DES DE
LA QUOTIDIANITAT EN LA
TRANSFORMACIÓ DE L’ESCOLA”
A diferència d’altres èpoques, avui els grups
de treball en el camp educatiu –que va
molt i molt més enllà de l’escola– troben
moltes entitats, organitzacions, col·lectius i
serveis institucionals o universitaris que els
donen acolliment físic, suport i recursos.
Els mitjans de comunicació més convencionals
i les xarxes socials fan possible que
la ciutadania pugui estar al cas dels canvis
que s’estan operant, la seva fonamentació
i els debats que generen. Les millores educatives,
més o menys innovadores, més o
menys renovadores, que es promouen des
de diversos col·lectius han de ser per a
tothom i tothom s’hi ha d’implicar. Caldrà
lluitar i defensar-les com un bé social comú.
L’entusiasme i el compromís dels i de les
mestres han estat sempre el motor de la
millora de l’escola. Quan les instàncies
governamentals hi han ajudat de debò,
amb els recursos adients i confiant en els
professionals, la feina i els resultats se
n’han beneficiat notablement. Dit d’una
altra manera: l’escola nova, fa cent anys,
fa cinquanta anys i ara, no es va bastir ni
es basteix de dalt a baix, sinó tot al contrari.
Això ens porta a reconèixer que les
innovacions pedagògiques d’avui tenen els
seus fonaments en les personalitats, en
el pensament, en les lluites, propostes i
realitzacions de qui ens ha precedit. No es
comença mai res de zero i, sovint, rebroten
soques inexplicablement oblidades (Àngels
Martínez Bonafé, 2016). Passat, present i
futur són vius a cada instant.
Innovar és una pràctica humil
Quan es parla d’innovació sovint es fa
referència, ras i curt, a grans idees o a
personatges cèlebres que han marcat un
abans i un després en el camp propi de
la seva laboriositat. Cada any se celebren
múltiples mostres o fires internacionals
per exposar-nos amb gran espectacularitat
i competitivitat les innovacions tecnocientífiques
més punteres i inimaginables, amb
milers i milers de visitants que trasbalsen
la ciutat.
Quan es parla d’innovació en el món educatiu
ens referim, segons un bon expert
(Jaume Cela, 2001) a «aquell petit pas
col·lectiu que compromet tota la comunitat
educativa i que ens aproxima a l’objectiu
d’oferir un servei de qualitat per a tots
els nens i nenes de l’escola». Per a tots i
cadascun dels infants, adolescents i joves.
El món educatiu no és ni pot ser aliè al
món de les tecnociències, tot al contrari.
Convindrem que les finalitats d’unes i
altres empreses són molt diferents, com
ho és la seva preocupació per la quota
de mercat, tot i que hi hagi sorpreses. La
innovació educativa prefereix la persistent
pluja menuda a l’espectacular tempesta;
la consolidació progressiva d’objectius
assolibles a les proclames publicitàries que
esdevindran foc d’encenalls. La humilitat
no és una virtut a l’alça. Però en educació
sabem que els petits gestos d’acollida, de
tacte pedagògic, de reconeixement personal,
de saber observar, de saber escoltar, de
saber conversar sense presses, de respecte
i d’estima incondicionals, de gratuïtat,
estan en la base de les ganes d’aprendre,
de créixer i esdevenir persona. La humilitat
també es manifesta quan sabem que mai
no en sabrem prou, que tot és susceptible