2. El Cinema
Segona Part
Segona Part
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
SEGONA PART
Quan parlàvem de gèneres cinematogràfics<br />
ens referim als diferents grups temàtics que<br />
han estat tractats mitjançant la ficció<br />
cinematogràfica a través d’una concepció<br />
estètica particular. En les pel·lícules d’un mateix<br />
gènere podem establir relacions tant de<br />
contingut com de forma. Altrament, això no vol<br />
dir que pel·lícules d’un mateix gènere tinguin<br />
concepcions cinematogràfiques molt diferents i,<br />
per tant, plantegin dins d’un mateix gènere<br />
tractaments i formes molt diferenciades.<br />
<strong>El</strong>s gèneres ens serveixen com a tipologia<br />
classificatòria dels films i ens poden ajudar a<br />
entendre tant les característiques unitàries i<br />
l’evolució.<br />
Existeix allò que anomenem els gèneres clàssics,<br />
aquells que provenen en certa mesura de la<br />
literatura i del teatre i que foren adoptats en els<br />
inicis de Hollywood per a organitzar la<br />
producció, orientar el públic i aprofitar les<br />
infraestructures.<br />
D’altres gèneres han aparegut en contextos<br />
concrets fruit de les circumstàncies històriques i<br />
socials. També existeixen els subgèneres derivats<br />
dels principals.<br />
<strong>El</strong> que caracteritza d’aquest gènere són els fets i<br />
les accions realitzades pels protagonistes amb<br />
ma finalitat d’aconseguir quelcom. Aquests<br />
protagonistes solen tenir una existència<br />
moguda que els porta a demostrar la seva vàlua<br />
i realitzar actes heroics. L’argument es gesta per<br />
l’aparició d’un problema o a partir de<br />
l’assoliment d’una sèrie de reptes, proves, que<br />
aniran tenint lloc al llarg de la pel·lícula per<br />
arribar a uns objectius finals.<br />
En d’altres casos l’enemic és una catàstrofe<br />
natural o sobrenatural, temàtica de molt èxit a<br />
principis de la dècada del 1970.<br />
Als anys 80 apareix una nova nissaga d’homes<br />
d’acció, ràpids, musculosos, armats fins les<br />
dents, que normalment utilitzen la força bruta,<br />
les accions contundents per aconseguir els seus<br />
fins.<br />
<strong>El</strong> cinema ha reflectit i reflecteix les gestes<br />
humanes i col·lectives ja des dels seus inicis en<br />
forma d’epopeies o de narracions èpiques.<br />
L’epopeia és una narració que desenvolupa<br />
accions heroiques que constitueixen l’èpica<br />
d’un poble. Un poema èpic sol contenir una<br />
sèrie de narracions transmeses oralment i<br />
moltes vegades situades en èpoques llunyanes.<br />
En cinema, els primers films d’aventures de<br />
popularitat foren de capa i espasa, capitans,<br />
pirates o reals d’exploracions a terres estranyes.<br />
E n m o l t s c a s o s , l e s a c c i o n s q u e e s<br />
desenvolupen tenen la seva causa en lluites<br />
entre el bé i el mal. En les pel·lícules d’agents<br />
secrets la lluita entre contraris sol ser el plat fort<br />
de l’argument.
La comèdia és un gènere que es caracteritza per la seva intenció<br />
critica, satírica i moralitzant.<br />
La comèdia cinematogràfica entronca directament amb el teatre<br />
còmic, amb la farsa, la sàtira o el vodevil i també amb la pantomima.<br />
Fou un dels gèneres més explotats als inicis del cinema, quan aquesta<br />
encara no parlava i basava gran part de la seva capacitat comunicativa<br />
en el gest i l’acció. En aquest moment van aparèixer grans personatges<br />
com Charlot.<br />
Dins la comèdia ens podem trobar amb diferents variants o recursos:<br />
les històries estructurades a partir de diverses situacions sense sentit,<br />
les pel·lícules plenes de pallassades, l’humor basat en l’exageració de<br />
les situacions, les que juguen amb la paròdia o la ridiculització de<br />
situacions que normalment són presentades com serioses.<br />
D’altres variants de la comèdia vénen assenyalades per la temàtica i<br />
també per trets geogràfics peculiars. També ens podem trobar dins<br />
aquest gènere la marca d’actors, autors o escoles determinades<br />
(germans Max, Cantinflas, Jacques Tati, Charlot...).<br />
<strong>El</strong> documental treballa a partir de la<br />
representació de la realitat que es relaciona<br />
directament amb la historia i amb els fets<br />
socials. Per a fer el muntatge d’un<br />
documental s’utilitzen imatges gravades en<br />
viu d’esdeveniments o elements simulats.<br />
La diferencia entre documental i reportatge<br />
es basa en part en el criteri d’objectivitat. Pot<br />
basar-se tant en l’objectivitat com en la<br />
subjectivitat. La forma que s’atribueix al<br />
documental pot acabar oferint un punt de<br />
vista determinat i particular sobre la realitat.<br />
La preocupació per problemes de caire<br />
social, la necessitat de buscar nous canals<br />
per a fer-los públics i una certa necessitat<br />
d’allunyament del cinema d’acció i romàntic<br />
de les grans productores, o les tendències<br />
cap a un cinema ple d’efectes i d’elements<br />
ficticis, ha propiciat també el decantament<br />
cap al documental.
Gaga: Five Foot Two és un documental dirigit<br />
por Chris Moukarbel i basat en la vida de Lady<br />
Gaga, enfocat principalment en el procés de<br />
creació del seu cinquè àlbum d’estudi, Joanne<br />
(2016) i la seva actuació en l’espectacle de la<br />
Super Bowl LI. <strong>El</strong> llargmetratge va ser estrenat el<br />
8 de septiembre de 2017 en el Festival<br />
Internacional de Cine de Toronto, i més tard va<br />
ser publicat a traves de Netflix el 22 del mateix<br />
mes. <strong>El</strong> títol del llargmetratge té a veure amb la<br />
seva altura (1,56 m).
Són moltes les pel·lícules que han pres la guerra com<br />
a temàtics principal dels seus arguments. A causa de<br />
la gran quantitat de films que aplega es pot<br />
considerar gairebé un gènere o subgènere a cavall<br />
del cinema d’aventures.<br />
Les pel·lícules han ofert una gran varietat de<br />
posicionaments respecte a allò que es representa. En<br />
molts casos s’ha demostrat la guerra com un<br />
instrument necessari. En d’altres casos ha servit per<br />
enfortir els seus participants heroïtzant el propi<br />
exèrcit. En aquests casos domina l’acció, la proesa, el<br />
fet heroic, la confrontació amb l’enemic, la batalla i la<br />
victòria final. En moltes altres pel·lícules, però, la<br />
guerra ha estat definida per les seves conseqüències,<br />
mostrant-la com una solució absurda i irracional. En<br />
aquests casos predominen més experiències<br />
personals, les relacions entre persones i la presa de<br />
consciència dels resultats reals provocats per la<br />
guerra.<br />
No tan sols la narració d’una batalla concreta o la<br />
destrucció i ocupació d’un indret formen part del<br />
cinema bèl·lic, també la biografia militar o les<br />
experiències concretes de soldats, la situació de<br />
deportats, presoners o de la població civil.<br />
És interessant veure com el cinema bèl·lic i els seus<br />
múltiples enfocament s’han anat relacionant amb el<br />
moment històric i amb els diferents conflictes que ha<br />
patit el món al llarg del segle XX, optant en alguns<br />
casos per productes amb finalitats propagandístiques<br />
i de difusió ideològica o d’exaltació patriòtica i d’altres<br />
per una visió més humanista i antibel·licista.<br />
Apocalypse Now
<strong>El</strong> silencio de los corderos<br />
Les pel·lícules de criminals presenten un quadre<br />
realment sinistre de la vida moderna. Ambientals en<br />
ciutats poc acollidores i bigarrades, l’acció hi<br />
acostuma a ser ràpida i el llenguatge directe. <strong>El</strong><br />
cinema negre neix vinculat al context nord-americà<br />
després de la crisi del 1929.<br />
Tot i els seus orígens vinculats al gangsterisme i als<br />
conflictes dels anys 1930, el gènere ha presentat<br />
diferents variants: el policíac dur, la guerra de bandes,<br />
els drames judicials...<br />
<strong>El</strong>s personatges també han evolucionat des de la<br />
figura del policia o del gàngster. Han aparegut noves<br />
figures: l’investigador, l’advocat, el delinqüent...<br />
Tot i les variants temàtiques, hi ha element que es<br />
solen repetir: la violència, certa tipologia de<br />
personatges masculins, el racisme, la intriga, els<br />
herois... Formalment, és important el ritme, la<br />
utilització de la llum, els clars i els foscos.
<strong>El</strong> cinema dramàtic ens ofereix històries amb un<br />
alt contingut tràgic, on els sentiments, els<br />
problemes en la vida de les persones són els<br />
elements essencials de l'argument.<br />
Pretén crear emocions i commoció entre el<br />
públic. <strong>El</strong> drama prové del gènere teatral del<br />
melodrama i, en certa mesura, de la tragèdia<br />
literària.<br />
Cal destacar la major presència de les dones en<br />
aquestes pel·lícules. <strong>El</strong>s drames poden contenir<br />
elements d'aventura, moralitzants o crítics.<br />
L'argument sol tenir molts alts i baixos i moments<br />
dramàtics tensos, reforçats per la interpretació,<br />
pels contrastos fotogràfics i per la música. En<br />
aquest tipus de pel·lícules els espais,<br />
l'ambientació i la caracterització dels personatges<br />
solen ser molt importants.<br />
L a m ú s i c a h a a c o m p a n y a t l a i m a t g e<br />
cinematogràfica al llarg de la seva història. Amb<br />
l'aparició del sonor (1927) és quan s'inicia la<br />
combinació entre sons, diàlegs, música i<br />
imatges. Exemple excel·lent d'aquests inicis ens<br />
l’ofereix la pel·lícula Cantant sota la pluja, de<br />
Stanley Donen (1952).<br />
Allò que caracteritza el cinema musical és la<br />
utilització de diàlegs cantats per a desenvolupar<br />
una història. <strong>El</strong> film sol tenir també una banda<br />
sonora impactant i significativa per a la història<br />
que es narra.<br />
Tot i que la quantitat de pel·lícules d’aquest<br />
gènere va caure a partir dels anys seixanta, no<br />
s’han deixat de produir excel·lents musicals fins<br />
l’actualitat. És remarcable l’empenta que hi va<br />
donar la Disney durant els anys 90.
<strong>El</strong> western és un gènere eminentment americà. Ens explica la<br />
conquesta de l'oest, la història i naixement d'Amèrica.<br />
<strong>El</strong>s arguments relaten la història dels indis, dels vaquers o<br />
grangers, i dels exèrcits americans. <strong>El</strong>s temes solen ser<br />
recurrents: la justícia, l'ocupació de territoris, la recerca de la<br />
terra somniada, l'aventura de l'or, l'enfrontament entre<br />
ramaders o grangers, la construcció del ferrocarril, la guerra<br />
civil, el joc i les juguesques... <strong>El</strong>s personatges també són<br />
recurrents: el cowboy, el xèrif, el vaquer dolent, el bandit, els<br />
indis, els segrestats, l'home bo que defensa la llei, el jugador,<br />
l'amo del bar... així com els ambients: el desert, el poble, el<br />
saló, l'estable, la granja...<br />
Tot i que ambientat en un territori concret, el western ens parla<br />
de les relacions entre els homes, del seus conflictes, de la seva<br />
moral en un territori hostil.<br />
Si el cinema obre les portes dels somnis, les<br />
pel·lícules de por les obren als pitjors malsons.<br />
Les ombres, els xiulets del vent, les portes que<br />
grinyolen i els crits de les víctimes ens han<br />
espantat durant molts anys.<br />
Méliès ja va incorporar aquella possibilitat del<br />
mitjà possibilitant l'aparició o desaparició<br />
d'elements i personatges. <strong>El</strong> mateix autor també<br />
va incorporar monstres en narracions<br />
fantàstiques o irreals. Moltes de les primeres<br />
pel·lícules de por narraven llegendes populars,<br />
incorporaven éssers llegendaris, dimonis,<br />
bruixes, fantasmes i esperits. Aquests elements ja<br />
els utilitzava Éttienne Robertson amb les seves<br />
Fantasmagories (1790). <strong>El</strong>s inicis de les pel·lícules<br />
de por s'inspiraven en les novel·les de ficció del<br />
segle XIX. <strong>El</strong>s ambients eren localitzats en espais<br />
rurals o en espais tancats i foscos.<br />
L'element essencial és la producció de temor,<br />
terror, horror, fàstic, angoixa, desig de rebuig o<br />
repugnància entre el públic.<br />
Sol jugar amb situacions sorpresa, intrigants,<br />
incertes, inusuals i estranyes o amb aquells<br />
elements que culturalment ens fan fàstic o han<br />
estat titllats d'anormals.<br />
Es podria fer un recorregut des del cinema de<br />
l'expressionisme alemany, amb el conegut film<br />
de Murnau Nosferatu, passant per les temàtiques<br />
protagonitzades per personatges literaris com<br />
Dràcula, Frankenstein, l'home-llop o d'altres<br />
criatures estranyes.<br />
Durant els anys seixanta i setanta del segle XX<br />
apareix un tipus de pel·lícules per parlar<br />
d'elements estranys dins de la vida quotidiana.<br />
L'aparició de quelcom estrany i perillós en una<br />
petita comunitat tranquil·la, ja sigui un assassí<br />
trastocat, un maníac homicida.<br />
Aquest cinema requereix en molts casos la<br />
utilització de nombrosos i constants efectes<br />
especials, el control del ritme de la narració, per<br />
a generar la intriga, l'ambientació, el maquillatge<br />
i l'atrezzo, la il·luminació, amb jocs d'ombres,<br />
parts ocultes, i la música inquietant.
Aquest gènere parteix normalment d'un text<br />
literari, ja es tracti de novel·la o d'assaig<br />
històric, prengueren com a referent una<br />
biografia, una llegenda, mite, la història d'un<br />
poble o grup d'individus...<br />
Aquesta base històrica del film pot adoptar un<br />
argument que els acosti a d'altres gèneres,<br />
com el d'aventures, el bèl·lic, el western, el<br />
policíac, el dramàtic, el documental...<br />
La ciència ficció és un gènere basat<br />
essencialment en ingredients de caràcter<br />
extraordinari i centrat en les possibilitats<br />
atribuïdes a la tècnica i a la ciència.<br />
Durant la dècada del 1940 apareixen molt<br />
còmics que els podem incloure dins d’aquest.<br />
Després de la Segona Guerra Mundial, i abans<br />
de la Guerra Freda i durant aquesta, els temes<br />
d'aventures espacials, de l'exploració de<br />
l'espai, d'extraterrestres invasors, de contingut<br />
bèl·lic o del terror atòmic, apareixen<br />
r e i t e r a d a m e n t e n l e s p a n t a l l e s<br />
cinematogràfiques.<br />
Si una cosa cal destacar d'aquest gènere és la<br />
configuració de diferents estètiques amb un<br />
fort component visual, que permeten crear<br />
espais ficticis, temps inconcrets, màquines<br />
estrafolàries, vestimenta i ornaments variats,<br />
maquillatges i efectes especials. S'ha hagut de<br />
treballar a partir de l'atrezzo, de la fotografia (la<br />
il·luminació, els colors...), els moviments de les<br />
càmeres i d'altres per acabar configurant el<br />
món en el qual la pel·lícula s’esdevé.
Malgrat que el cinema és un art jove, que amb prou feines excedeix un segle d'edat, els estudiosos de<br />
la seva història han embastat tota una successió d'escoles i moviments.<br />
Per regla general, els nous moviments s'inicien amb una ruptura, evolucionen a partir d'aquesta<br />
expressió fundacional i, amb el temps, moren en caure els seus artistes en el manierisme.<br />
A principis del segle XX una tendència<br />
antinaturalista arrenca amb força en el panorama<br />
artístic alemany: és l’expressionisme; un<br />
moviment que tenint com a precedents a Goya i<br />
Munch intenta expressar la seva visió del món a<br />
través de la subjectivitat, de la visió única de<br />
l’artista. <strong>El</strong>s colors es tornen violents i les formes<br />
es distorsionen.<br />
La Universum Film Aktiengesellschaft (UFA), va<br />
ser formada el 1917 per resolució de l'Alt<br />
comandament alemany amb un fi principalment<br />
propagandístic. Les principals causes eren el<br />
molt baix nivell de la producció nacional davant<br />
els films estrangers i el gran poder d'influència<br />
que el cinema estava demostrant tenir sobre la<br />
gent. <strong>El</strong> 1918 les accions són adquirides pel<br />
Deustche Bank, és a dir, passa de mans del<br />
govern a mans privades. Amb aquest canvi, als<br />
fins propagandístics es van sumar els comercials.<br />
La seva principal característica consisteix en<br />
l'intent de representació oposada al naturalisme i<br />
l'observació objectiva dels fets i successos<br />
externs, fent èmfasi en el que és subjectiu.<br />
Algunes de les seves principals preocupacions<br />
es plasmaven en crítiques al materialisme<br />
dominant en la societat de l'època, a la vida<br />
urbana i en visions apocalíptiques sobre el<br />
col·lapse de la civilització, de vegades carregats<br />
de contingut polític revolucionari.<br />
Un dels més importants és l'ús de la llum i els<br />
contrastos de llums i ombres, la il·luminació<br />
sobtada d'un objecte o una cara deixant la resta<br />
en penombres com a mitjà d'enfocar l'atenció de<br />
l'espectador. La llum adquirirà encara més<br />
importància en els últims anys de la guerra, a<br />
causa de l'escassetat de recursos. En els films<br />
expressionistes les ombres esdevenen<br />
essencials.<br />
<strong>El</strong>s decorats del Gabinet del Dr. Caligari, són una<br />
altra demostració paradigmàtica de la<br />
deformació expressionista: les perspectives són<br />
intencionalment falsejades, trobem carrers que<br />
es perden obliqua- ment, les façanes de les<br />
cases són asimètriques.<br />
Altres decorats habituals en els films<br />
expressionistes tenen a veure amb un retorn al<br />
passat, fonamentalment màgic, seguint algunes<br />
premisses de la literatura romàntica. Un dels<br />
a m b i e n t s p r e d i l e c t e s p e l s c i n e a s t e s<br />
expressionistes serà l'Edat Mitjana.<br />
Tot i que la majoria de films expressionistes<br />
rebutgen la utilització d'exteriors, els paisatges i<br />
preses a l'aire lliure de Nosferatu, aconsegueixen<br />
transportar l’espectador a un passat potser<br />
encara més tenebrós, en virtut de les seves<br />
edificacions derruïdes, els seus arcs gòtics i els<br />
seus ennuvolats paisatges amenaçadors, el mar i<br />
les muntanyes.<br />
La interpretació és un dels aspectes potser més<br />
cridaners del cinema expressionista. Quan es<br />
volen mostrar sentiments es fa intentant<br />
exterioritzar aquestes emocions de la forma més<br />
extrema possible, de vegades en forma violenta i<br />
abrupta, de vegades amb moviments entretallats<br />
i mecànics, sumant-li a això, en alguns casos, un<br />
excessiu maquillatge.
La revolució bolxevic canvià radicalment l’orientació de la<br />
producció cinematogràfica a Rússia, la qual fou<br />
nacionalitzada el 1919. Destaca també V.I.Pudovkin, amb les<br />
seves exaltacions èpiques, com La mare (1926), La fi de Sant<br />
Petersburg (1927), etc., i, per damunt de tots, S.M.Eisenstein.<br />
Considerat un geni del setè art, va ser el primer catedràtic<br />
d’Història del <strong>Cinema</strong> del món. <strong>El</strong> 1924 va dirigir La vaga, i el<br />
1925 <strong>El</strong> Cuirassat Potemkim.<br />
Després d’aquest primer període d’exaltació revolucionària i<br />
d’experimentalisme tolerat, amb l’accés al poder de Stalin<br />
(1931) la producció cinematogràfica esdevingué supeditada<br />
a les directrius de l’autoritat estatal, que accentuà la seva<br />
concepció del cinema com a instrument propagandístic.<br />
Octubre
<strong>El</strong> neorealisme italià fou un moviment<br />
cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la<br />
Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest<br />
moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent<br />
treballadora del país, amb els seus problemes i<br />
misèries.<br />
Molts crítics i historiadors de cinema consideren<br />
el film de Rossellini (amb guió de Federico<br />
Fellini), Roma, città aperta, la pionera pel que fa<br />
al neorrealisme i l'obra neorealista per<br />
excel·lència; mentre que la gran obra mestra, el<br />
punt de referència que resumeix tota una manera<br />
d’entendre el cinema, és Ladri di biciclette de<br />
Vittorio de Sica.<br />
La fi del neorealisme coincideix amb la fi de la<br />
postguerra i acaba amb la nova generació<br />
posterior a la segona guerra mundial. Al<br />
instaurar-se la democràcia, els punts de vista es<br />
multipliquen i ja no és tan fàcil oferir una visió<br />
"objectiva" de la realitat com pretenien els<br />
realitzadors neorealistes.<br />
<strong>El</strong> moviment neorealista no té cap contingut<br />
polític intrínsec. Això distorsionaria la seva<br />
màxima d'oferir una imatge "objectiva" de la<br />
realitat. Una de les característiques que li són<br />
més pròpies a aquest moviment és la posada en<br />
escena i el tractament que li donaven a les<br />
escenes dialogades.<br />
E l n e o realisme o p t a p e r u n a e s t è t i c a<br />
documental, localitzacions reals, il·luminació<br />
natural, actors no professionals per als papers<br />
principals i llenguatge col·loquial. En favor d'un<br />
estil més lliure.
La Nouvelle Vague (nova onada) és una etiqueta<br />
inventada l'any 1958 per François Giroud, en un<br />
article de la revista L ́Express, per a descriure un<br />
grup de joves cineastes francesos que debuten<br />
brillantment, al marge dels corrents tradicionals<br />
de la professió. <strong>El</strong> terme va tenir èxit i va servir<br />
ràpidament per descriure un nou estil<br />
cinematogràfic, caracteritzat per la seva<br />
desimboltura narrativa, pels seus diàlegs<br />
provocatius. <strong>El</strong> prototip serà À bout de souffle de<br />
Jean-Luc Godard.<br />
Les innovacions tècniques i els baixos costos dels<br />
instruments necessaris per a la realització de<br />
films van contribuir a l'emergència d'aquest<br />
corrent.<br />
<strong>El</strong> 1948, el director i crític de cinema Alexandre<br />
Astruc proclama un nou estil fílmic: "cámerastylo".<br />
Es tracta del cinema d'autor; el director<br />
havia de trobar-se creativament per damunt de<br />
tot. La pel·lícula havia de néixer d'ell.<br />
<strong>El</strong>s impulsors de la Nouvelle Vague es van<br />
caracteritzar per posseir un bagatge cultural<br />
cinematogràfic important, obtingut en les<br />
Escoles de <strong>Cinema</strong> i en la <strong>Cinema</strong>teca Francesa.<br />
Les pel·lícules es roden en exteriors i interiors<br />
naturals, amb “càmera a l'espatlla”. Aporten un<br />
nou ús de la fotografia, en blanc i negre, per<br />
generar així un ambient realista que permet<br />
rodar amb lleugeresa i seguir els actors de forma<br />
més natural. La seva tècnica és gairebé artesanal,<br />
amb un equip tècnic reduït, sense estrelles<br />
importants i amb una interpretació improvisada<br />
per actors joves.<br />
És un cinema realista, sota la influència del<br />
Neorealisme, que tracta sobre temes morals. La<br />
contribució de la Nouvelle Vague suposa una<br />
e n è r g i c a r e n o v a c i ó d e l l l e n g u a t g e<br />
cinematogràfic, redescobrint la capacitat de la<br />
“mirada” de la càmera, el poder creador del<br />
muntatge i altres recursos caiguts en desús.
<strong>El</strong> moviment surrealista resumeix una de les<br />
tendències avantguardistes més originals del<br />
segle XX. Va ser l'intel·lectual francès André<br />
Breton qui va publicar el primer Manifest<br />
surrealista (1924).<br />
Per bé que el moviment va atreure els joves més<br />
avantguardistes d'Europa, el cert és que van<br />
trigar a travar-se totes les seves expressions. Va<br />
trigar temps a manifestar-se una cinematografia<br />
surrealista. Qui va venir a omplir aquest buit van<br />
ser dos joves artistes, Luis Buñuel i Salvador Dalí.<br />
Pel que fa a Salvador Dalí, cal mencionar la seva<br />
aportació a la teoria surrealista: l’anomenat<br />
mètode paranoic-crític. Encara que Dalí va<br />
dissenyar nous projectes cinematogràfics, la<br />
fortuna no el va acompanyar a l'hora de posarlos<br />
en pràctica. A part d'una col·laboració<br />
infructuosa amb Walt Disney, el famós pintor no<br />
va afegir noves creacions al surrealisme<br />
cinematogràfic.<br />
Ambdós eren bons amics, ja que havien<br />
compartit les seves inquietuds artístiques en la<br />
madrilenya Residència d'Estudiants, nucli del<br />
regeneracionisme cultural a l'Espanya dels anys<br />
vint. En un primer moment, Buñuel i Dalí van fer<br />
pública la seva cinefília en una revista, La Gaceta<br />
Literaria (1927-1931).<br />
Després del ressó assolit per aquest film, Buñuel<br />
va imaginar un nou projecte al costat de Dalí,<br />
aquesta vegada titulat L'âge d'or (1930).<br />
Reaccionant davant la tradició cinematogràfica<br />
i dramatúrgica britànica, un grup d'autors va<br />
proposar, a finals de la dècada dels cinquanta,<br />
una renovació. Un dels seus principals<br />
activistes i impulsors va ser l'escriptor John<br />
Osborne.<br />
La influència del free cinema mai no ha<br />
desaparegut del cinema britànic. Entre els<br />
seus més importants hereus figuren Ken Loach<br />
i Stephen Frears.
Mentre el cinema dels grans estudis moderava la<br />
rebel·lia dels seus creadors, el cinema<br />
independent nord-americà va ser, durant els anys<br />
60 i 70, un focus de creativitat desmesurada i de<br />
provocatius plantejaments temàtics i formals. Sol<br />
utilitzar-se el neologisme underground per<br />
especificar el cinema contracultural elaborat amb<br />
fins experimentals.<br />
L’evolució del cinema independent arrenca<br />
coincidint amb l’etapa de la postguerra. A aquest<br />
període correspon l'etapa més fructífera d'autors<br />
com Stanley Kramer i Otto Preminger. Entre els<br />
títols més coneguts figuren Marty (1955) de<br />
Delbert Mann, La nit del caçador (1955) de<br />
Charles Laughton, i Dotze homes sense pietat<br />
( 1 9 5 7 ) d e S i d n e y Lu m e t . I n fl u ï t s p e l s<br />
plantejaments de la nouvelle vague.<br />
Resumint aquesta innovadora tendència, dos<br />
llargme- tratges es van guanyar l'atenció del<br />
públic nordamericà: Cercant el meu destí/Easy<br />
Rider (1969) de Dennis Hopper, i Cowboy de<br />
mitjanit (1969) de John Schlesinger.<br />
A l'experimentalisme d'aquest període no va ser<br />
aliè cap gènere. Per exemple, George A. Romero<br />
va renovar el terror amb La nit dels morts vivents<br />
(1968); Terrence Malick va idear un violent<br />
melodrama, Males terres (1973); i Martin<br />
Scorsese va elaborar creacions tan singulars i<br />
innovadores com Bad streets (1973) i Taxi Driver<br />
(1976). Fins i tot un director aparentment clàssic<br />
com George Lucas (el creador de La guerra de<br />
les galàxies) va donar mostres d'aquesta<br />
extravagància estilística en el seu primer film,<br />
THX 1138 (1971).<br />
The Black Phanters<br />
Reaccionant davant del que consideraven una<br />
progressiva mediocretització del cinema<br />
internacional, un grup de cineastes danesos<br />
liderats per Lars Von Trier i Thomas Vinterberg va<br />
establir el 1995 els principis del moviment<br />
Dogma. <strong>El</strong> seu propòsit era recuperar l'essència<br />
de l'art cinematogràfic.<br />
<strong>El</strong>s impulsors del moviment Dogma, Lars von Trier<br />
i Thomas Vinterberg, són els responsables de les<br />
dues pel·lícules més representatives d’aquest<br />
moviment: <strong>El</strong>s idiotes, del primer, i La Celebració,<br />
del segon; totes dues del 1998.<br />
Cal relacionar aquest moviment amb el free<br />
cinema, és possible parlar aquí d'una<br />
radicalització dels ingredients habituals en<br />
l’anomenat cinema d'autor.<br />
les normes de Dogma rebutgen les eficaces<br />
variacions que acompanyen al muntatge: des de<br />
la introducció d'efectes sonors fins a l'ús de<br />
trucatges fotogràfics.