2. El Cinema

El neorealisme italià fou un moviment
cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la
Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest
moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent
treballadora del país, amb els seus problemes i
misèries.
Molts crítics i historiadors de cinema consideren
el film de Rossellini (amb guió de Federico
Fellini), Roma, città aperta, la pionera pel que fa
al neorrealisme i l'obra neorealista per
excel·lència; mentre que la gran obra mestra, el
punt de referència que resumeix tota una manera
d’entendre el cinema, és Ladri di biciclette de
Vittorio de Sica.
La fi del neorealisme coincideix amb la fi de la
postguerra i acaba amb la nova generació
posterior a la segona guerra mundial. Al
instaurar-se la democràcia, els punts de vista es
multipliquen i ja no és tan fàcil oferir una visió
"objectiva" de la realitat com pretenien els
realitzadors neorealistes.
El moviment neorealista no té cap contingut
polític intrínsec. Això distorsionaria la seva
màxima d'oferir una imatge "objectiva" de la
realitat. Una de les característiques que li són
més pròpies a aquest moviment és la posada en
escena i el tractament que li donaven a les
escenes dialogades.
E l n e o realisme o p t a p e r u n a e s t è t i c a
documental, localitzacions reals, il·luminació
natural, actors no professionals per als papers
principals i llenguatge col·loquial. En favor d'un
estil més lliure.