2. El Cinema

La Nouvelle Vague (nova onada) és una etiqueta
inventada l'any 1958 per François Giroud, en un
article de la revista L ́Express, per a descriure un
grup de joves cineastes francesos que debuten
brillantment, al marge dels corrents tradicionals
de la professió. El terme va tenir èxit i va servir
ràpidament per descriure un nou estil
cinematogràfic, caracteritzat per la seva
desimboltura narrativa, pels seus diàlegs
provocatius. El prototip serà À bout de souffle de
Jean-Luc Godard.
Les innovacions tècniques i els baixos costos dels
instruments necessaris per a la realització de
films van contribuir a l'emergència d'aquest
corrent.
El 1948, el director i crític de cinema Alexandre
Astruc proclama un nou estil fílmic: "cámerastylo".
Es tracta del cinema d'autor; el director
havia de trobar-se creativament per damunt de
tot. La pel·lícula havia de néixer d'ell.
Els impulsors de la Nouvelle Vague es van
caracteritzar per posseir un bagatge cultural
cinematogràfic important, obtingut en les
Escoles de Cinema i en la Cinemateca Francesa.
Les pel·lícules es roden en exteriors i interiors
naturals, amb “càmera a l'espatlla”. Aporten un
nou ús de la fotografia, en blanc i negre, per
generar així un ambient realista que permet
rodar amb lleugeresa i seguir els actors de forma
més natural. La seva tècnica és gairebé artesanal,
amb un equip tècnic reduït, sense estrelles
importants i amb una interpretació improvisada
per actors joves.
És un cinema realista, sota la influència del
Neorealisme, que tracta sobre temes morals. La
contribució de la Nouvelle Vague suposa una
e n è r g i c a r e n o v a c i ó d e l l l e n g u a t g e
cinematogràfic, redescobrint la capacitat de la
“mirada” de la càmera, el poder creador del
muntatge i altres recursos caiguts en desús.