2. El Cinema

Mentre el cinema dels grans estudis moderava la
rebel·lia dels seus creadors, el cinema
independent nord-americà va ser, durant els anys
60 i 70, un focus de creativitat desmesurada i de
provocatius plantejaments temàtics i formals. Sol
utilitzar-se el neologisme underground per
especificar el cinema contracultural elaborat amb
fins experimentals.
L’evolució del cinema independent arrenca
coincidint amb l’etapa de la postguerra. A aquest
període correspon l'etapa més fructífera d'autors
com Stanley Kramer i Otto Preminger. Entre els
títols més coneguts figuren Marty (1955) de
Delbert Mann, La nit del caçador (1955) de
Charles Laughton, i Dotze homes sense pietat
( 1 9 5 7 ) d e S i d n e y Lu m e t . I n fl u ï t s p e l s
plantejaments de la nouvelle vague.
Resumint aquesta innovadora tendència, dos
llargme- tratges es van guanyar l'atenció del
públic nordamericà: Cercant el meu destí/Easy
Rider (1969) de Dennis Hopper, i Cowboy de
mitjanit (1969) de John Schlesinger.
A l'experimentalisme d'aquest període no va ser
aliè cap gènere. Per exemple, George A. Romero
va renovar el terror amb La nit dels morts vivents
(1968); Terrence Malick va idear un violent
melodrama, Males terres (1973); i Martin
Scorsese va elaborar creacions tan singulars i
innovadores com Bad streets (1973) i Taxi Driver
(1976). Fins i tot un director aparentment clàssic
com George Lucas (el creador de La guerra de
les galàxies) va donar mostres d'aquesta
extravagància estilística en el seu primer film,
THX 1138 (1971).
The Black Phanters
Reaccionant davant del que consideraven una
progressiva mediocretització del cinema
internacional, un grup de cineastes danesos
liderats per Lars Von Trier i Thomas Vinterberg va
establir el 1995 els principis del moviment
Dogma. El seu propòsit era recuperar l'essència
de l'art cinematogràfic.
Els impulsors del moviment Dogma, Lars von Trier
i Thomas Vinterberg, són els responsables de les
dues pel·lícules més representatives d’aquest
moviment: Els idiotes, del primer, i La Celebració,
del segon; totes dues del 1998.
Cal relacionar aquest moviment amb el free
cinema, és possible parlar aquí d'una
radicalització dels ingredients habituals en
l’anomenat cinema d'autor.
les normes de Dogma rebutgen les eficaces
variacions que acompanyen al muntatge: des de
la introducció d'efectes sonors fins a l'ús de
trucatges fotogràfics.