MUS 02

a Amsterdam. He tingut la sort de comptar amb
grans professionals per a fer-lo possible, tant a nivell
de disseny com pel que fa a les mescles
i la masterització.
El patriarcat encara està molt present en la nostra
societat. En el món de la música, no cal dirho,
també. Tu que et mous sobretot en l’àmbit
jazzístic, creus que aquest gènere encara està
considerat com una cosa d’homes?
Malauradament, encara queda moltíssima feina
per fer, en aquest sentit. Hem de visibilitzar molt
més les dones instrumentistes de jazz: jo mai he
tingut referents femenins en aquest àmbit, perquè
no se’n parla. Gens.
T’has sentit discriminada o menystinguda,
algun cop, per ser dona i liderar una banda?
Quan vaig decidir emprendre aquest camí no em vaig
plantejar mai que estava sortint dels cànons. Va ser
més tard, quan vaig començar a tocar en big bands
o en bandes, que em vaig adonar que molts cops era
l’única noia de la sala. En cap cas, però, ningú
em va menysvalorar.
En l’àmbit més professional, en canvi, sí que he topat
amb comentaris de gent que assumia que per ser una
noia no podia tocar bé la trompeta.
Déu n’hi do...
Sí... Per sort, però, cada cop som més i més noies les
que pugem en escenaris i estudiem per fer realitat els
nostres somnis. Espero que tota la feina que faig serveixi,
també, per normalitzar-ho per sempre més.