FENYA #3

malson
núm 03
abril 2022

La nasal palatal transcriu el dígraf ny.
Es representa amb la lletra ena amb
ganxo a l’esquerra situada a l’extrem
esquerre inferior.
És un so present a moltes llengües
actuals, com en català, castellà,
francès, italià, grec modern,
hongarès, etc.

Vol dir feina, prové del subdialecte
Tarragoní. Fenya és un ofici o
professió, una activitat o dedicació,
una obra produïda amb el treball,
amb l’esforç sostingut per dur a
terme les coses que han de ser fetes.
Recorda: fenya feta no té destorb.

Lo pròleg
Lara Romero
Il·∙··lustradora
Sona el despertador.
Un altre matí que comença en un toll de suor freda.
M’enfundo les sabatilles i obro l’aixeta per desfer-me de
la incòmoda sensació que porto a sobre mentres intento
recordar què he somiat. L’aigua calenta regalimant-me per
les espatlles em reconforta. Em poso el meu jersei preferit,
el que em va regalar ell, i que era del seu avi. L’he rentat
mil cops però encara conserva una mica de la seva olor.
La casa està en complet silenci. L’únic senyal de vida és
una suau olor a cafè que algú s’ha preparat abans. Me’n
preparo un per a mi i un altre per la Marina, que sempre
arriba sobre aquesta hora de la feina. Avui s’ha deixat
les claus, les he vist brillar sobre el platet de l’entrada
quan anava cap a la cuina. Ja passa una hora de la seva
hora d’arribar i m’he begut el seu café. Sempre m’avisa
si fa tard, la truco una mica preocupada i avergonyida
de la meva impaciència. Sento sonar un mòbil a la seva
habitació, que ja he vist buida en sortir de la dutxa. No
puc esperar-la més, faig tard a dinar a casa dels meus
pares. Li deixo una nota enganxada per fora de la porta
i surto tan ràpid com puc cap a la que fa temps era casa
meva. Obro la porta i veig la taula parada però no hi ha
ningú. M’apropo a la finestra de la cuina i veig a l’Aurora,
la veïna de tota la vida, que em diu que fa dies que no
en sap res dels meus pares. Baixo al carrer a buscar-los,
seguint la seva ruta habitual. No hi ha cap rastre. Amb els
ulls plens de llàgrimes i l’esquena suada em pregunto com
pot ser que no trobi a ningú.
Sona el despertador.
Il·∙lustració per
Jordi Beltran

La veu de l’experiència p.09
Il·∙lustració: Alba Pocurull
Text: Pep À. Mariné
Il·lustradora convidada p.15
Il·∙lustració: Armine Ayvazyan
Frankentype p.17
Il·∙lustració: Marta Val
A quatre mans p.19
Tatiana Ligorria i Júlia Domènech
Artista convidat p.21
Jordi Abelló
Còmic exquisit p.23
Jaume Bernabeu Volpini
La set p.25
Jordi Jimenez
El collage p.27
Elisabet Boal
Haiku p.29
Il·∙lustració: Gala Atehortúa
Text: Carmen Calero
El pes de sobre p.31
Clara Madurell
El zoom p.33
Il·∙lustració: Lluís Jimènez
Text: Alicia Caboblanco
La dura realitat p.39
Marta Escobar
Els passatemps p.41
Marc Baiget i Adrà Ramírez

La veu de l’experiència

Alba Pocurull
il∙·lustració
La veu de l’experiència
per Pep À. Mariné
Artista i professor
Mira com corren els núvols! Els
blancs de mil colors llisquen sobre el
blau. De petits ens estiràvem a terra
i miràvem enlaire al cel. M’agradava
mirar. Mirar la llum, la llum que
modela les coses.
Veia el meu paisatge com s’omplia
de totes les llums que marcaven les
estacions, ara càlides d’estiu, ara
fresques de primavera, ara tèbies de
tardor, ara fredes d’hivern. I sobretot,
sobretot, el que més m’agradava era
mirar la mirada de la mare, del pare,
dels avis, de tots ells. I així, mirant
el meu poble, Alforja, els meus i la
natura que hi viu, em vaig anant fent
gran.La meva infantesa va ser plena
de totes les llums i de moltes mirades
que em van fer molt feliç.Tot va fent
solatge i aquest en mi es va omplir de
sentiments, d’emocions, de colors, de
sensacions que avui surten i es pinten
o es dibuixen. Com els reflexos del
cel i els arbres a les basses plenes
d’aigua, un mirall que esborràvem
tocant l’aigua amb les mans i
esperàvem que es tornés a dibuixar
l’escena.Com el tacte de caminar
descalç pel rec de l’aigua a l’estiu, allí
senties com l’arena fina acompanyava
els teus passos.
O córrer de nit pels carrers del poble
després dels jocs de riure i estar
amb els amics, córrer amb l’aire que
t’empenyia per l’esquena cap a casa
quan ja s’ha fet fosc. I arribaves i et
trobaves amb aquella llum càlida a la
cuina on hi érem tots.
I el neguit de dibuixar-ho tot: la
mare planxant, el pare plantant un
arbre, el carro amb el “Derbi”, així es
deia el cavall, com les motocicletes
que aleshores eren punteres a les
curses…
Dibuixava el meu campanar, les
meves muntanyes. I copiava,
recordo copiar molt, cares, animals,
escuts d’equips de futbol, copiava,
copiava i buscava cada vegada
objectes i imatges que em costessin
més. A l’escola, el mestre em feia
sortir a dibuixar els problemes de
matemàtiques. Que si un camió que
anava carregat amb 50 caixes de
pomes, en descarregaves 8 i d’una
d’elles en queien 7 pomes, quantes
pomes quedaven al camió? I jo feia el
camió carregat de caixes de pomes:
8 a fora i 7 pomes per terra, tot
dibuixat amb aquell guix blanc sobre
el verd de la pissarra.
I m’anava fent gran.
9

Fins que als onze anys, uns quants
xiquets, el Xevi, l’Àngel, l’Eduard...
vàrem anar a Reus a fer el batxillerat,
sí aleshores hi anàvem en aquesta
edat. I això va ser un canvi.
Un canvi perquè allí vaig tenir una
professora que em va començar a fer
mirar cap a dins, a aquell solatge que
dèiem, a aquella ànima petita que
volia dibuixar i dibuixar. Era la Sefa
Ferrer, la professora de dibuix. Jo ja
vaig quedar molt sorprès al saber
que hi havia professores de dibuix,
només de dibuix. Una vegada ens va
fer escoltar la música de Stravinsky
i, en concret l’obra Petrushka. Ens
va explicar una mica el contingut i
vinga, a dibuixar i a imaginar. Va ser
fantàstic, fantàstic deixar-se anar i
imaginar les formes i els colors, tot en
aquelles làmines de dibuix. Un altre
dia ens llegia un fragment d’un llibre,
o un poema de Machado. Vaig entrar
dins del dibuix i de la pintura sense
adonar-me’n. M’agradava encara més
dibuixar.
No era conscient que la Sefa m’havia
donat el més essencial: aprendre a
mirar cap a dins, a crear, a deixar-se
anar, a fer volar la imaginació. Em
vaig adonar que ara ja no era només
el dibuix de la línia sinó que ja venien
els colors i les taques. Segons com
les posaves o segons quins colors
triaves, l’expressió que volies donar
canviava. Havia descobert, sense
adonar-me’n, la força de la taca i
l’expressió del color.I tot seguit, com
si tot estigués preparat, va entrar a la
meva vida el Miquel, el Miquel Taca
que en diem, el Miquel S. Jassans,
artista en majúscules, pintor. I amb
ell el color i el paisatge es va fer més
potent encara. Sortia amb ell a pintar
amb la tela sota el braç, ens posàvem
davant del paisatge, cingle roig,
cingle blanc, grisos de tots els colors,
ocres, carmins, verds, turqueses,
prússies, tots els colors a la paleta,
ben posats, a punt de barrejar-se, a
punt d’expressar.
Jo el mirava a ell com movia el
pinzell, com aquells olis de colors es
combinaven, com amb les taques
formava les coses, els espais, les
llums, les profunditats, era fascinant.
I mirant, al seu costat, vaig aprendre
a tacar, a definir, a difuminar, a
ressaltar, a fer vius aquells colors
a l’oli. I a més el Miquel ens treia
d’excursió a tota una colla de nois,
teníem dotze anys. Vaig descobrir
el paisatge viscut, els cingles,
les coves del Rufí on entràvem i
excavàvem restes arqueològiques,
els Gorgs d’Arbolí amb el bany d’estiu
i les sortides a Montsant, la tenda
canadenca, les rialles, les converses
i les cançons. Tot en feia solatge,
aquell solatge que després em servia
per pintar, per dibuixar. Aprenia del
paisatge que veia i cada vegada
aquest paisatge es feia més profund i
més intens.
Un dia el Miquel em va dir: Pep et vull
regalar la meva capsa de pintures,
era una capsa vella plena de mil
restes de pintura a l’oli enganxada a
La veu de l’experiència

la fusta per dins i per fora ben llisa,
amb pàtines de tots els verds i grisos.
Era una capsa amb tota la força de
la pintura. Era màgica, era especial.
Avui encara la tinc, quan hi poses
els colors, aquests es fan encara
més vius i lluents, és màgica i tant!
És màgica perquè ve del Miquel, avui
també encara un bon amic.
I dins d’aquests anys una altra
persona va influir en la meva
descoberta creativa, el Jordi Olivé,
fotògraf reconegut avui com a un
dels millors de la fotografia catalana
dels anys seixanta i setanta. Amb ell
va ser quan vaig sentir per primera
vegada la paraula “composició”.
Aleshores m’era estranya, fins que
la vaig entendre. Vaig copsar l’ordre
i la disposició de les coses en el
paper, en la tela... Amb ell i el Josep
Fusté, un altre dels personatges de
pes d’aquest temps, ens prenien els
diumenges al matí a una colla de nois
i noies a fer fotografies, que després
revelàvem. Tota una altra experiència
que en fa solatge.
I en acabant del batxillerat i gairebé
de casualitat em trobo amb l’Escola
d’Art de Tarragona. Allí se’m va obrir
un altre món, el millor món que em
podia imaginar. Un lloc on només
es feia art i creació, era increïble.
La gent que hi havia, l’ambient i les
inquietuds, tot era fascinant.
Vaig entrar al taller de gravat amb
el mestratge de Ramon Ferran;
professor, escultor i gravador que
em va ensenyar la tècnica, però
sobretot em va ensenyar a mirar
endins també. Aquell taller era una
punta de llança de creativitat amb
els companys Francesc Vidal, Gelo,
Pere Folch, la Rosa Feliu i la Pilar.
En sortien obres excel·lents de les
seves mans. Aquella olor de tintes, de
papers i la sorpresa que sempre és el
fet d’imprimir una planxa i destapar el
paper una vegada passat pel tòrcul.
Allí vaig trobar la gent, els companys
que tenien com jo les mateixes
inquietuds. Ens ensenyàvem els
treballs, els gravats, ho discutíem,
ho criticàvem. Tot bastia aquest
univers propi, tot anava definint el
camí que calia seguir.L’Escola va
ser el pas previ per anar més lluny, a
Belles Arts, a Barcelona. Amb totes
aquestes ganes d’aprendre i amb
tot aquest solatge dins necessitava
altres espais. Belles Arts va ser un
canvi, també. Sobretot per les hores
compartides dibuixant i pintant al
costat de tants bons professors
artistes com Jaume Muxart, l’amic
Pep Taca; si, el germà del Miquel, el
Josep S. Jassans d’Alforja; escultor
excel·lent i l’Albert Gonzalo.
Amb tots ells; les converses, les
discussions sobre art i sobre l’obra
em varen ajudar molt a aclarir camins.
Paral·lel a aquest aprenentatge hi
havia tot el que els grans Mestres
m’aportaven. Recordo molt com de
ben jovenet em fascinava Velázquez,
el Greco o Goya.
11

Descobreixo a Belles Arts el
Renaixement, amb Giotto, Fra
Angèlico, Piero Della Francesca,
Paolo Uccello, Leonardo da Vinci.
O la pintura flamenca amb Van
Eyck, Pieter Bruegel, El Bosco,
Rembradt. L’impressionisme de
Monet i Degas. Descobreixo sobretot
el Postimpressionisme de Van
Gogh, Cezanne i Gauguin. I totes les
avantguardes del segle XX.
Em comprava llibres per poder veure
la seva obra a les botigues de vell a
Barcelona.
Però sobretot descobreixo l’art
romànic. Aquella senzillesa i aquella
força m’atrauen. El romànic va ser i és
un referent en la meva pintura.
molses, les petjades, les casetes de
tros, el roure gran, la font pregona,
la cresta de migdia, tot conforma el
meu paisatge. Aquell paisatge de
petit, és present sempre, surt sempre,
embolicat de tot el que he après pel
camí.
Tots som especials i únics, això
sempre ho he dit a les meves classes
a l’Escola. Només cal ser sincer amb
tu mateix i treure i expressar el que
sents mitjançant l’art, qualsevol art
que et permeti fer-ho.
I m’estiro a terra i... mira com corren
els núvols!, els blancs de mil colors
llisquen sobre el blau.
I vaig tornar a l’Escola d’Art, ara de
professor, allí vaig tornar a ser molt
feliç. El contacte amb els alumnes, les
seves mirades. Veure com avancen
en la seva creació. Acompanyar-los,
estar al seu costat quan descobreixen
la paraula CREACIÓ en majúscules
és fascinant.
Ells m’han enriquit també molt.
La seva frescor, les seves ganes
d’expressar-se, omplen el meu
solatge que dèiem al principi. En
recordo molts, molts d’alumnes i des
d’aquí una abraçada per a tots.
I ara, com sempre, el paisatge és
viu, aquell paisatge de casa. Miro
els camins que el dibuixen, miro les
muntanyes, els turons arrodonits, els
pics altius, les valls, els arbres, les
La veu de l’experiència

13

Armine
Ayvazyan
Il·lustradora convidada

15

Una frankentype és una tipografia on
la forma de cada caràcter és diferent.
En aquest projecte, la Marta Val
s’encarrega de plasmar la seva visió i
creativitat a una lletra de l’alfabet per
així crear la frankentype de fenya, en
aquesta ocasió “C”.
Frankentype

17

Tatiana Ligorria
A quatre mans

19
Júlia Domènech

Jordi Abelló
Artista convidat

21

Còmic exquisit

Jaume Bernabeu 23

La set

25

El collage

27
Elisabet Boal

-He tenido una pesadilla.
-Si ha sido una pesadilla, los dos
hemos tenido la misma.
Carmen Calero, 2021
Haiku

29
Gala Atehortúa

El pes de sobre

31

El zoom

Lluís Jimènez
il∙·lustrador
Felices sueños
per Alicia Caboblanco
il∙·lustradora
Dormir es una desconexión. Es tirar del enchufe y fundirse
a negro. Apagar el mundo para volver a aparecer en
él, con suerte. Ya sea al cabo de unos minutos o unas
horas. Puede verse como morir por un rato y revivir por la
mañana, un lapso en el que la consciencia se apaga, del
que no tenemos recuerdo alguno de existir aun existiendo.
Para nuestro cerebro, dormir funciona como una puesta a
cero fisiológica y tiene como efecto directo conseguir que
sigamos funcionando al día siguiente.
El sueño es en muchos aspectos un gran misterio,
como la mayor parte de cosas que se relacionan con el
funcionamiento del cerebro. Muchas de las cosas que
sabemos hoy en día se han descubierto en los últimos
años y evidencian en gran medida todo lo que nos queda
por saber. Por ejemplo, sabemos que algunas funciones
se apagan (dejamos de percibir el mundo), otras se
mantienen ralentizadas; como las funciones básicas
cardiorrespiratorias. Pero también se activan algunas
nuevas. En la fase REM los ojos se mueven de un lado a
otro como un parabrisas en un aguacero y la actividad
cerebral se dispara incluso más que cuando estamos
despiertos. También sabemos que, para protegernos de
nosotros mismos, perdemos el tono muscular evitando así
una posible lesión involuntaria.
Los sueños nos permiten tomar un camino diferente, una
vía de servicio. Vivir por un periodo de tiempo indefinido
una vida alternativa, en la que no tenemos demasiado
33

control de lo que sucede. Unas veces
estos sueños son placenteros y en
ellos nos recreamos o cumplimos
deseos de diferentes naturalezas.
Otras veces son desconcertantes y
sorprendentes o nos muestran cosas
de nosotros mismos que no sabíamos
que llevábamos dentro; dejándonos
con algo que pensar durante el resto
del día. No es de extrañar que los
sueños tengan un impacto en nuestra
vida y que puedan ocasionalmente
atravesar la membrana que separa
la realidad de la ficción haciendo
tangibles sus efectos, de hecho,
son capaces de aumentar nuestro
ritmo cardiaco, hacernos sudar
o dar un bote que nos despierte
definitivamente. Y más aún si son de
naturaleza desagradable, angustiosa,
agobiante… en definitiva pesadillas.
Las pesadillas: sueños concretos
con nombre propio que nos agitan
y desencadenan el miedo cuando
más vulnerables e indefensos nos
encontramos. Y cuando estas por fin
nos despiertan nos dejan su sabor
y no nos ponen fácil volver a dormir,
algunas incluso dejan en nosotros
una huella indeleble en forma de
cicatriz que somos capaces de
arrastrar durante años. La pesadilla
recurrente de la infancia que hacía
que nos aterrorizara cerrar los ojos
por miedo a volver a ser traicionados
de nuevo por nuestro inconsciente,
es un recuerdo difícil de borrar que
aún nos cosquillea en la boca del
estómago cuando lo recordamos
siendo adultos.
Los sueños, y por tanto los malos
sueños, están y han estado presentes
en todo el mundo sin excepción;
está en la naturaleza del ser humano
soñar y sufrir y sufrir mientras se
sueña. De la misma manera que
está en la naturaleza del ser humano
dar explicaciones, armar narrativas
e inventar remedios para aquello
que padece pero no entiende o
que padece por no entender. Por
eso mismo las personas han dado
en cada punto geográfico con una
explicación diferente para este
fenómeno traicionero de la química
fisiológica. Relatos, eso sí, siempre
evocadores, que en ocasiones sirven
para consolarnos pero en otras no
hacen más que aumentar el terror.
Sin pretender ser exhaustivos
podemos recorrer algunos de estos
relatos tranquilizadores o aterradores
para que así cada uno escoja sus
preferidos. Con la advertencia de
que algunos en sí mismos podrían
generarnos nuevas pesadillas.
Algunos tienen un origen arcaico pero
han perdurado o han sido rescatados
y están presentes en nuestro
imaginario colectivo: este es el caso
de Sandman, El Vendedor de Arena,
que pertenece al folclore anglosajón.
Este personaje visita las casas por las
noches para espolvorear arena sobre
los ojos de la gente dormida como
si de alguna manera dormir fuese
natural, pero los sueños surgieran
de un aliño mágico o esotérico.
Esta figura ha sido retomada en
El zoom

numerosas ocasiones por autores
contemporáneos; tal vez, el más
relevante sea Neil Gaiman con su
obra homónima, un referente dentro
del mundo del cómic que confirma
que nos siguen fascinando estas
historias.
Y si nos acercamos a la cultura
grecolatina, dentro de la mitología
griega, y tratamos de recorrer
brevemente el árbol genealógico
hallaremos que primero estaba Kaos
y de ahí surgió su hija Nyx, la noche,
que a su vez engendró por un lado
a Tánatos, la muerte, y a Hipnos, el
sueño, del cual surgen los Óniros
que eran más de mil. Pero entre
ellos había tres que destacaban
en importancia; Morfeo, dios de
los sueños; Fobétor, dios de las
pesadillas y Fantaso, más centrado
en producir sueños confusos.
En esta genealogía podemos ver
como se hermanan conceptos
como la muerte y el sueño que,
como mencionábamos al principio,
algo tienen en común. Se suma
además al catálogo de los sueños
un tipo diferente otorgando a las
pesadillas una naturaleza propia.
No es casualidad que a Fobétor se
le represente con forma animal, con
forma de bestia.
Si geográficamente nos alejamos un
poco más encontramos a las Moras
en la cultura eslava, son espíritus
femeninos que se sientan sobre el
pecho de las personas dormidas
para tratar de matarlas durante la
noche. Responsables por lo visto
de la parálisis del sueño, episodios
que van más allá de la pesadilla.
Para ahuyentarlas existen diferentes
recetas rituales como colocar una
escoba invertida en la puerta o dar
la vuelta a la almohada y dibujar una
cruz en ella.
Ya que existen las pesadillas, existen
remedios más o menos efectivos
para evitarlas. Uno de ellos es el
atrapasueños que se hizo muy
popular en la década de los 70 y
aún hoy lo encontramos en muchos
lugares del mundo entendido de
mejor o peor manera con respecto a
su origen. Los Indios americanos (en
concreto la tribu Ojibwa) construían
estos atrapasueños manufacturados
con hebras vegetales y plumas
que remedan la forma de una tela
de araña y que tenían por objetivo
cribar los sueños impidiendo el paso
a las pesadillas y protegiendo así al
durmiente que se encontrara debajo.
Y si nos vamos al otro lado del
mundo, en la mitología Japonesa
encontramos a los yokai, una
serie de espíritus que viven entre
nosotros y cada uno presenta una
serie de características concretas y
diferenciadas. En ocasiones ayudan a
los humanos, en otras los entorpecen
y en otras resultan completamente
indiferentes. Baku es uno de estos
yokai. Uno puede invocar si lo desea
a Baku para que limpie sus sueños
o los de sus seres queridos. Se le
representa normalmente como una
35

quimera con cabeza de elefante para
aspirar con su trompa los sueños
dejándolos limpios de pesadillas.
Baku es el nombre que se le da
actualmente al tapir en Japón por su
similitud morfológica con este espíritu
benévolo.
Muchos autores modernos han
tratado las pesadillas y el temor a
dormir en sus libros o películas para
causar terror. Como Pesadilla en
Elm Street (1984) de Wes Craven en
la que en esta ocasión se retoma el
slasher clásico cuando este género
estaba de capa caída y lo relanza
dándole una nueva perspectiva
aterradora con la premisa de que el
asesino pueda haberse colado desde
un sueño en la vida real de una
persona.
universal. Explicaciones que, como
es habitual, hacen de espejo de las
culturas que nos las contaron. Sin
olvidar que por mucho que sepamos
o investiguemos sobre el sueño, el
ser humano seguirá soñando y se
seguirá asustando en sueños. Todas
las noches abrimos esa puerta
de manera inexorable. Jugamos a
la ruleta rusa exponiéndonos a la
posibilidad de sufrir un episodio
pesadillesco.
Felices sueños.
O el clásico La Invasión de los
Ultracuerpos (1978) de Phillip
Kaufman que es a su vez un remake
de un clásico más clásico; La
Invasión de los Ladrones de Cuerpos
(1956) de Don Siegel en la que unos
alienígenas que invaden la tierra
aprovechan el sueño de los humanos
para introducirse en su cuerpo y
habitarlo eliminando a la persona que
lo habitaba antes, como si el cuerpo
no fuese más que una cáscara. Una
premisa verdaderamente inquietante
para quien tras ver la película se
siente somnoliento.
Terminamos aquí este breve paseo
por culturas y sueños, historias
y explicaciones a este fenómeno
El zoom

37

La dura realitat

39
Marta Escobar

Els passatemps
Marc Baiget

Ajuda al Edvard a sortir del laberint
Adrià Ramírez
41

Els passatemps
solucionari

43
solucionari

Coordinació
Adrià Ramirez
Direcció d’art
Alicia Caboblanco
Disseny Gràfic
Marta Val
Correcció de textos
Elisabet Boal
Il∙·lustració de portada
Txomin Medrano
Data de publicació 02 de Abril, 2022
Agraïments a totes les persones que han participat i han
fet possible aquesta publicació.
Tots els drets reservats. Cap part d’aquesta publicació
pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de
cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic,
mecànic, òptic, de gravació o de fotocòpia, sense permís
per escrit de l’Associació d’Il∙lustradores de Tarragona.

Si vols contactar envia un correu a:
hola@aitarragona.com
Si vols fer-te soci pots omplir el formulari
d’inscripció a la nostra pàgina web:
www.aitarragona.cat
Amb el suport de:
I si t’has quedat amb ganes de coneixe’ns millor,
no dubtis a xafardejar i seguir-nos en
totes les xarxes socials a @aitarragona!