03.06.2022 Views

FENYA #3

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

malson

núm 03

abril 2022


La nasal palatal transcriu el dígraf ny.

Es representa amb la lletra ena amb

ganxo a l’esquerra situada a l’extrem

esquerre inferior.

És un so present a moltes llengües

actuals, com en català, castellà,

francès, italià, grec modern,

hongarès, etc.


Vol dir feina, prové del subdialecte

Tarragoní. Fenya és un ofici o

professió, una activitat o dedicació,

una obra produïda amb el treball,

amb l’esforç sostingut per dur a

terme les coses que han de ser fetes.

Recorda: fenya feta no té destorb.



Lo pròleg

Lara Romero

Il·∙··lustradora

Sona el despertador.

Un altre matí que comença en un toll de suor freda.

M’enfundo les sabatilles i obro l’aixeta per desfer-me de

la incòmoda sensació que porto a sobre mentres intento

recordar què he somiat. L’aigua calenta regalimant-me per

les espatlles em reconforta. Em poso el meu jersei preferit,

el que em va regalar ell, i que era del seu avi. L’he rentat

mil cops però encara conserva una mica de la seva olor.

La casa està en complet silenci. L’únic senyal de vida és

una suau olor a cafè que algú s’ha preparat abans. Me’n

preparo un per a mi i un altre per la Marina, que sempre

arriba sobre aquesta hora de la feina. Avui s’ha deixat

les claus, les he vist brillar sobre el platet de l’entrada

quan anava cap a la cuina. Ja passa una hora de la seva

hora d’arribar i m’he begut el seu café. Sempre m’avisa

si fa tard, la truco una mica preocupada i avergonyida

de la meva impaciència. Sento sonar un mòbil a la seva

habitació, que ja he vist buida en sortir de la dutxa. No

puc esperar-la més, faig tard a dinar a casa dels meus

pares. Li deixo una nota enganxada per fora de la porta

i surto tan ràpid com puc cap a la que fa temps era casa

meva. Obro la porta i veig la taula parada però no hi ha

ningú. M’apropo a la finestra de la cuina i veig a l’Aurora,

la veïna de tota la vida, que em diu que fa dies que no

en sap res dels meus pares. Baixo al carrer a buscar-los,

seguint la seva ruta habitual. No hi ha cap rastre. Amb els

ulls plens de llàgrimes i l’esquena suada em pregunto com

pot ser que no trobi a ningú.

Sona el despertador.

Il·∙lustració per

Jordi Beltran


La veu de l’experiència p.09

Il·∙lustració: Alba Pocurull

Text: Pep À. Mariné

Il·lustradora convidada p.15

Il·∙lustració: Armine Ayvazyan

Frankentype p.17

Il·∙lustració: Marta Val

A quatre mans p.19

Tatiana Ligorria i Júlia Domènech

Artista convidat p.21

Jordi Abelló

Còmic exquisit p.23

Jaume Bernabeu Volpini

La set p.25

Jordi Jimenez

El collage p.27

Elisabet Boal

Haiku p.29

Il·∙lustració: Gala Atehortúa

Text: Carmen Calero

El pes de sobre p.31

Clara Madurell

El zoom p.33

Il·∙lustració: Lluís Jimènez

Text: Alicia Caboblanco

La dura realitat p.39

Marta Escobar

Els passatemps p.41

Marc Baiget i Adrà Ramírez



La veu de l’experiència


Alba Pocurull

il∙·lustració

La veu de l’experiència

per Pep À. Mariné

Artista i professor

Mira com corren els núvols! Els

blancs de mil colors llisquen sobre el

blau. De petits ens estiràvem a terra

i miràvem enlaire al cel. M’agradava

mirar. Mirar la llum, la llum que

modela les coses.

Veia el meu paisatge com s’omplia

de totes les llums que marcaven les

estacions, ara càlides d’estiu, ara

fresques de primavera, ara tèbies de

tardor, ara fredes d’hivern. I sobretot,

sobretot, el que més m’agradava era

mirar la mirada de la mare, del pare,

dels avis, de tots ells. I així, mirant

el meu poble, Alforja, els meus i la

natura que hi viu, em vaig anant fent

gran.La meva infantesa va ser plena

de totes les llums i de moltes mirades

que em van fer molt feliç.Tot va fent

solatge i aquest en mi es va omplir de

sentiments, d’emocions, de colors, de

sensacions que avui surten i es pinten

o es dibuixen. Com els reflexos del

cel i els arbres a les basses plenes

d’aigua, un mirall que esborràvem

tocant l’aigua amb les mans i

esperàvem que es tornés a dibuixar

l’escena.Com el tacte de caminar

descalç pel rec de l’aigua a l’estiu, allí

senties com l’arena fina acompanyava

els teus passos.

O córrer de nit pels carrers del poble

després dels jocs de riure i estar

amb els amics, córrer amb l’aire que

t’empenyia per l’esquena cap a casa

quan ja s’ha fet fosc. I arribaves i et

trobaves amb aquella llum càlida a la

cuina on hi érem tots.

I el neguit de dibuixar-ho tot: la

mare planxant, el pare plantant un

arbre, el carro amb el “Derbi”, així es

deia el cavall, com les motocicletes

que aleshores eren punteres a les

curses…

Dibuixava el meu campanar, les

meves muntanyes. I copiava,

recordo copiar molt, cares, animals,

escuts d’equips de futbol, copiava,

copiava i buscava cada vegada

objectes i imatges que em costessin

més. A l’escola, el mestre em feia

sortir a dibuixar els problemes de

matemàtiques. Que si un camió que

anava carregat amb 50 caixes de

pomes, en descarregaves 8 i d’una

d’elles en queien 7 pomes, quantes

pomes quedaven al camió? I jo feia el

camió carregat de caixes de pomes:

8 a fora i 7 pomes per terra, tot

dibuixat amb aquell guix blanc sobre

el verd de la pissarra.

I m’anava fent gran.

9


Fins que als onze anys, uns quants

xiquets, el Xevi, l’Àngel, l’Eduard...

vàrem anar a Reus a fer el batxillerat,

sí aleshores hi anàvem en aquesta

edat. I això va ser un canvi.

Un canvi perquè allí vaig tenir una

professora que em va començar a fer

mirar cap a dins, a aquell solatge que

dèiem, a aquella ànima petita que

volia dibuixar i dibuixar. Era la Sefa

Ferrer, la professora de dibuix. Jo ja

vaig quedar molt sorprès al saber

que hi havia professores de dibuix,

només de dibuix. Una vegada ens va

fer escoltar la música de Stravinsky

i, en concret l’obra Petrushka. Ens

va explicar una mica el contingut i

vinga, a dibuixar i a imaginar. Va ser

fantàstic, fantàstic deixar-se anar i

imaginar les formes i els colors, tot en

aquelles làmines de dibuix. Un altre

dia ens llegia un fragment d’un llibre,

o un poema de Machado. Vaig entrar

dins del dibuix i de la pintura sense

adonar-me’n. M’agradava encara més

dibuixar.

No era conscient que la Sefa m’havia

donat el més essencial: aprendre a

mirar cap a dins, a crear, a deixar-se

anar, a fer volar la imaginació. Em

vaig adonar que ara ja no era només

el dibuix de la línia sinó que ja venien

els colors i les taques. Segons com

les posaves o segons quins colors

triaves, l’expressió que volies donar

canviava. Havia descobert, sense

adonar-me’n, la força de la taca i

l’expressió del color.I tot seguit, com

si tot estigués preparat, va entrar a la

meva vida el Miquel, el Miquel Taca

que en diem, el Miquel S. Jassans,

artista en majúscules, pintor. I amb

ell el color i el paisatge es va fer més

potent encara. Sortia amb ell a pintar

amb la tela sota el braç, ens posàvem

davant del paisatge, cingle roig,

cingle blanc, grisos de tots els colors,

ocres, carmins, verds, turqueses,

prússies, tots els colors a la paleta,

ben posats, a punt de barrejar-se, a

punt d’expressar.

Jo el mirava a ell com movia el

pinzell, com aquells olis de colors es

combinaven, com amb les taques

formava les coses, els espais, les

llums, les profunditats, era fascinant.

I mirant, al seu costat, vaig aprendre

a tacar, a definir, a difuminar, a

ressaltar, a fer vius aquells colors

a l’oli. I a més el Miquel ens treia

d’excursió a tota una colla de nois,

teníem dotze anys. Vaig descobrir

el paisatge viscut, els cingles,

les coves del Rufí on entràvem i

excavàvem restes arqueològiques,

els Gorgs d’Arbolí amb el bany d’estiu

i les sortides a Montsant, la tenda

canadenca, les rialles, les converses

i les cançons. Tot en feia solatge,

aquell solatge que després em servia

per pintar, per dibuixar. Aprenia del

paisatge que veia i cada vegada

aquest paisatge es feia més profund i

més intens.

Un dia el Miquel em va dir: Pep et vull

regalar la meva capsa de pintures,

era una capsa vella plena de mil

restes de pintura a l’oli enganxada a

La veu de l’experiència


la fusta per dins i per fora ben llisa,

amb pàtines de tots els verds i grisos.

Era una capsa amb tota la força de

la pintura. Era màgica, era especial.

Avui encara la tinc, quan hi poses

els colors, aquests es fan encara

més vius i lluents, és màgica i tant!

És màgica perquè ve del Miquel, avui

també encara un bon amic.

I dins d’aquests anys una altra

persona va influir en la meva

descoberta creativa, el Jordi Olivé,

fotògraf reconegut avui com a un

dels millors de la fotografia catalana

dels anys seixanta i setanta. Amb ell

va ser quan vaig sentir per primera

vegada la paraula “composició”.

Aleshores m’era estranya, fins que

la vaig entendre. Vaig copsar l’ordre

i la disposició de les coses en el

paper, en la tela... Amb ell i el Josep

Fusté, un altre dels personatges de

pes d’aquest temps, ens prenien els

diumenges al matí a una colla de nois

i noies a fer fotografies, que després

revelàvem. Tota una altra experiència

que en fa solatge.

I en acabant del batxillerat i gairebé

de casualitat em trobo amb l’Escola

d’Art de Tarragona. Allí se’m va obrir

un altre món, el millor món que em

podia imaginar. Un lloc on només

es feia art i creació, era increïble.

La gent que hi havia, l’ambient i les

inquietuds, tot era fascinant.

Vaig entrar al taller de gravat amb

el mestratge de Ramon Ferran;

professor, escultor i gravador que

em va ensenyar la tècnica, però

sobretot em va ensenyar a mirar

endins també. Aquell taller era una

punta de llança de creativitat amb

els companys Francesc Vidal, Gelo,

Pere Folch, la Rosa Feliu i la Pilar.

En sortien obres excel·lents de les

seves mans. Aquella olor de tintes, de

papers i la sorpresa que sempre és el

fet d’imprimir una planxa i destapar el

paper una vegada passat pel tòrcul.

Allí vaig trobar la gent, els companys

que tenien com jo les mateixes

inquietuds. Ens ensenyàvem els

treballs, els gravats, ho discutíem,

ho criticàvem. Tot bastia aquest

univers propi, tot anava definint el

camí que calia seguir.L’Escola va

ser el pas previ per anar més lluny, a

Belles Arts, a Barcelona. Amb totes

aquestes ganes d’aprendre i amb

tot aquest solatge dins necessitava

altres espais. Belles Arts va ser un

canvi, també. Sobretot per les hores

compartides dibuixant i pintant al

costat de tants bons professors

artistes com Jaume Muxart, l’amic

Pep Taca; si, el germà del Miquel, el

Josep S. Jassans d’Alforja; escultor

excel·lent i l’Albert Gonzalo.

Amb tots ells; les converses, les

discussions sobre art i sobre l’obra

em varen ajudar molt a aclarir camins.

Paral·lel a aquest aprenentatge hi

havia tot el que els grans Mestres

m’aportaven. Recordo molt com de

ben jovenet em fascinava Velázquez,

el Greco o Goya.

11


Descobreixo a Belles Arts el

Renaixement, amb Giotto, Fra

Angèlico, Piero Della Francesca,

Paolo Uccello, Leonardo da Vinci.

O la pintura flamenca amb Van

Eyck, Pieter Bruegel, El Bosco,

Rembradt. L’impressionisme de

Monet i Degas. Descobreixo sobretot

el Postimpressionisme de Van

Gogh, Cezanne i Gauguin. I totes les

avantguardes del segle XX.

Em comprava llibres per poder veure

la seva obra a les botigues de vell a

Barcelona.

Però sobretot descobreixo l’art

romànic. Aquella senzillesa i aquella

força m’atrauen. El romànic va ser i és

un referent en la meva pintura.

molses, les petjades, les casetes de

tros, el roure gran, la font pregona,

la cresta de migdia, tot conforma el

meu paisatge. Aquell paisatge de

petit, és present sempre, surt sempre,

embolicat de tot el que he après pel

camí.

Tots som especials i únics, això

sempre ho he dit a les meves classes

a l’Escola. Només cal ser sincer amb

tu mateix i treure i expressar el que

sents mitjançant l’art, qualsevol art

que et permeti fer-ho.

I m’estiro a terra i... mira com corren

els núvols!, els blancs de mil colors

llisquen sobre el blau.

I vaig tornar a l’Escola d’Art, ara de

professor, allí vaig tornar a ser molt

feliç. El contacte amb els alumnes, les

seves mirades. Veure com avancen

en la seva creació. Acompanyar-los,

estar al seu costat quan descobreixen

la paraula CREACIÓ en majúscules

és fascinant.

Ells m’han enriquit també molt.

La seva frescor, les seves ganes

d’expressar-se, omplen el meu

solatge que dèiem al principi. En

recordo molts, molts d’alumnes i des

d’aquí una abraçada per a tots.

I ara, com sempre, el paisatge és

viu, aquell paisatge de casa. Miro

els camins que el dibuixen, miro les

muntanyes, els turons arrodonits, els

pics altius, les valls, els arbres, les

La veu de l’experiència


13


Armine

Ayvazyan

Il·lustradora convidada


15


Una frankentype és una tipografia on

la forma de cada caràcter és diferent.

En aquest projecte, la Marta Val

s’encarrega de plasmar la seva visió i

creativitat a una lletra de l’alfabet per

així crear la frankentype de fenya, en

aquesta ocasió “C”.

Frankentype


17


Tatiana Ligorria

A quatre mans


19

Júlia Domènech


Jordi Abelló

Artista convidat


21


Còmic exquisit


Jaume Bernabeu 23


La set


25


El collage


27

Elisabet Boal


-He tenido una pesadilla.

-Si ha sido una pesadilla, los dos

hemos tenido la misma.

Carmen Calero, 2021

Haiku


29

Gala Atehortúa


El pes de sobre


31


El zoom


Lluís Jimènez

il∙·lustrador

Felices sueños

per Alicia Caboblanco

il∙·lustradora

Dormir es una desconexión. Es tirar del enchufe y fundirse

a negro. Apagar el mundo para volver a aparecer en

él, con suerte. Ya sea al cabo de unos minutos o unas

horas. Puede verse como morir por un rato y revivir por la

mañana, un lapso en el que la consciencia se apaga, del

que no tenemos recuerdo alguno de existir aun existiendo.

Para nuestro cerebro, dormir funciona como una puesta a

cero fisiológica y tiene como efecto directo conseguir que

sigamos funcionando al día siguiente.

El sueño es en muchos aspectos un gran misterio,

como la mayor parte de cosas que se relacionan con el

funcionamiento del cerebro. Muchas de las cosas que

sabemos hoy en día se han descubierto en los últimos

años y evidencian en gran medida todo lo que nos queda

por saber. Por ejemplo, sabemos que algunas funciones

se apagan (dejamos de percibir el mundo), otras se

mantienen ralentizadas; como las funciones básicas

cardiorrespiratorias. Pero también se activan algunas

nuevas. En la fase REM los ojos se mueven de un lado a

otro como un parabrisas en un aguacero y la actividad

cerebral se dispara incluso más que cuando estamos

despiertos. También sabemos que, para protegernos de

nosotros mismos, perdemos el tono muscular evitando así

una posible lesión involuntaria.

Los sueños nos permiten tomar un camino diferente, una

vía de servicio. Vivir por un periodo de tiempo indefinido

una vida alternativa, en la que no tenemos demasiado

33


control de lo que sucede. Unas veces

estos sueños son placenteros y en

ellos nos recreamos o cumplimos

deseos de diferentes naturalezas.

Otras veces son desconcertantes y

sorprendentes o nos muestran cosas

de nosotros mismos que no sabíamos

que llevábamos dentro; dejándonos

con algo que pensar durante el resto

del día. No es de extrañar que los

sueños tengan un impacto en nuestra

vida y que puedan ocasionalmente

atravesar la membrana que separa

la realidad de la ficción haciendo

tangibles sus efectos, de hecho,

son capaces de aumentar nuestro

ritmo cardiaco, hacernos sudar

o dar un bote que nos despierte

definitivamente. Y más aún si son de

naturaleza desagradable, angustiosa,

agobiante… en definitiva pesadillas.

Las pesadillas: sueños concretos

con nombre propio que nos agitan

y desencadenan el miedo cuando

más vulnerables e indefensos nos

encontramos. Y cuando estas por fin

nos despiertan nos dejan su sabor

y no nos ponen fácil volver a dormir,

algunas incluso dejan en nosotros

una huella indeleble en forma de

cicatriz que somos capaces de

arrastrar durante años. La pesadilla

recurrente de la infancia que hacía

que nos aterrorizara cerrar los ojos

por miedo a volver a ser traicionados

de nuevo por nuestro inconsciente,

es un recuerdo difícil de borrar que

aún nos cosquillea en la boca del

estómago cuando lo recordamos

siendo adultos.

Los sueños, y por tanto los malos

sueños, están y han estado presentes

en todo el mundo sin excepción;

está en la naturaleza del ser humano

soñar y sufrir y sufrir mientras se

sueña. De la misma manera que

está en la naturaleza del ser humano

dar explicaciones, armar narrativas

e inventar remedios para aquello

que padece pero no entiende o

que padece por no entender. Por

eso mismo las personas han dado

en cada punto geográfico con una

explicación diferente para este

fenómeno traicionero de la química

fisiológica. Relatos, eso sí, siempre

evocadores, que en ocasiones sirven

para consolarnos pero en otras no

hacen más que aumentar el terror.

Sin pretender ser exhaustivos

podemos recorrer algunos de estos

relatos tranquilizadores o aterradores

para que así cada uno escoja sus

preferidos. Con la advertencia de

que algunos en sí mismos podrían

generarnos nuevas pesadillas.

Algunos tienen un origen arcaico pero

han perdurado o han sido rescatados

y están presentes en nuestro

imaginario colectivo: este es el caso

de Sandman, El Vendedor de Arena,

que pertenece al folclore anglosajón.

Este personaje visita las casas por las

noches para espolvorear arena sobre

los ojos de la gente dormida como

si de alguna manera dormir fuese

natural, pero los sueños surgieran

de un aliño mágico o esotérico.

Esta figura ha sido retomada en

El zoom


numerosas ocasiones por autores

contemporáneos; tal vez, el más

relevante sea Neil Gaiman con su

obra homónima, un referente dentro

del mundo del cómic que confirma

que nos siguen fascinando estas

historias.

Y si nos acercamos a la cultura

grecolatina, dentro de la mitología

griega, y tratamos de recorrer

brevemente el árbol genealógico

hallaremos que primero estaba Kaos

y de ahí surgió su hija Nyx, la noche,

que a su vez engendró por un lado

a Tánatos, la muerte, y a Hipnos, el

sueño, del cual surgen los Óniros

que eran más de mil. Pero entre

ellos había tres que destacaban

en importancia; Morfeo, dios de

los sueños; Fobétor, dios de las

pesadillas y Fantaso, más centrado

en producir sueños confusos.

En esta genealogía podemos ver

como se hermanan conceptos

como la muerte y el sueño que,

como mencionábamos al principio,

algo tienen en común. Se suma

además al catálogo de los sueños

un tipo diferente otorgando a las

pesadillas una naturaleza propia.

No es casualidad que a Fobétor se

le represente con forma animal, con

forma de bestia.

Si geográficamente nos alejamos un

poco más encontramos a las Moras

en la cultura eslava, son espíritus

femeninos que se sientan sobre el

pecho de las personas dormidas

para tratar de matarlas durante la

noche. Responsables por lo visto

de la parálisis del sueño, episodios

que van más allá de la pesadilla.

Para ahuyentarlas existen diferentes

recetas rituales como colocar una

escoba invertida en la puerta o dar

la vuelta a la almohada y dibujar una

cruz en ella.

Ya que existen las pesadillas, existen

remedios más o menos efectivos

para evitarlas. Uno de ellos es el

atrapasueños que se hizo muy

popular en la década de los 70 y

aún hoy lo encontramos en muchos

lugares del mundo entendido de

mejor o peor manera con respecto a

su origen. Los Indios americanos (en

concreto la tribu Ojibwa) construían

estos atrapasueños manufacturados

con hebras vegetales y plumas

que remedan la forma de una tela

de araña y que tenían por objetivo

cribar los sueños impidiendo el paso

a las pesadillas y protegiendo así al

durmiente que se encontrara debajo.

Y si nos vamos al otro lado del

mundo, en la mitología Japonesa

encontramos a los yokai, una

serie de espíritus que viven entre

nosotros y cada uno presenta una

serie de características concretas y

diferenciadas. En ocasiones ayudan a

los humanos, en otras los entorpecen

y en otras resultan completamente

indiferentes. Baku es uno de estos

yokai. Uno puede invocar si lo desea

a Baku para que limpie sus sueños

o los de sus seres queridos. Se le

representa normalmente como una

35


quimera con cabeza de elefante para

aspirar con su trompa los sueños

dejándolos limpios de pesadillas.

Baku es el nombre que se le da

actualmente al tapir en Japón por su

similitud morfológica con este espíritu

benévolo.

Muchos autores modernos han

tratado las pesadillas y el temor a

dormir en sus libros o películas para

causar terror. Como Pesadilla en

Elm Street (1984) de Wes Craven en

la que en esta ocasión se retoma el

slasher clásico cuando este género

estaba de capa caída y lo relanza

dándole una nueva perspectiva

aterradora con la premisa de que el

asesino pueda haberse colado desde

un sueño en la vida real de una

persona.

universal. Explicaciones que, como

es habitual, hacen de espejo de las

culturas que nos las contaron. Sin

olvidar que por mucho que sepamos

o investiguemos sobre el sueño, el

ser humano seguirá soñando y se

seguirá asustando en sueños. Todas

las noches abrimos esa puerta

de manera inexorable. Jugamos a

la ruleta rusa exponiéndonos a la

posibilidad de sufrir un episodio

pesadillesco.

Felices sueños.

O el clásico La Invasión de los

Ultracuerpos (1978) de Phillip

Kaufman que es a su vez un remake

de un clásico más clásico; La

Invasión de los Ladrones de Cuerpos

(1956) de Don Siegel en la que unos

alienígenas que invaden la tierra

aprovechan el sueño de los humanos

para introducirse en su cuerpo y

habitarlo eliminando a la persona que

lo habitaba antes, como si el cuerpo

no fuese más que una cáscara. Una

premisa verdaderamente inquietante

para quien tras ver la película se

siente somnoliento.

Terminamos aquí este breve paseo

por culturas y sueños, historias

y explicaciones a este fenómeno

El zoom


37


La dura realitat


39

Marta Escobar


Els passatemps

Marc Baiget


Ajuda al Edvard a sortir del laberint

Adrià Ramírez

41


Els passatemps

solucionari


43

solucionari


Coordinació

Adrià Ramirez

Direcció d’art

Alicia Caboblanco

Disseny Gràfic

Marta Val

Correcció de textos

Elisabet Boal

Il∙·lustració de portada

Txomin Medrano

Data de publicació 02 de Abril, 2022

Agraïments a totes les persones que han participat i han

fet possible aquesta publicació.

Tots els drets reservats. Cap part d’aquesta publicació

pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de

cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic,

mecànic, òptic, de gravació o de fotocòpia, sense permís

per escrit de l’Associació d’Il∙lustradores de Tarragona.


Si vols contactar envia un correu a:

hola@aitarragona.com

Si vols fer-te soci pots omplir el formulari

d’inscripció a la nostra pàgina web:

www.aitarragona.cat

Amb el suport de:

I si t’has quedat amb ganes de coneixe’ns millor,

no dubtis a xafardejar i seguir-nos en

totes les xarxes socials a @aitarragona!


Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!