FENYA #3

Descobreixo a Belles Arts el
Renaixement, amb Giotto, Fra
Angèlico, Piero Della Francesca,
Paolo Uccello, Leonardo da Vinci.
O la pintura flamenca amb Van
Eyck, Pieter Bruegel, El Bosco,
Rembradt. L’impressionisme de
Monet i Degas. Descobreixo sobretot
el Postimpressionisme de Van
Gogh, Cezanne i Gauguin. I totes les
avantguardes del segle XX.
Em comprava llibres per poder veure
la seva obra a les botigues de vell a
Barcelona.
Però sobretot descobreixo l’art
romànic. Aquella senzillesa i aquella
força m’atrauen. El romànic va ser i és
un referent en la meva pintura.
molses, les petjades, les casetes de
tros, el roure gran, la font pregona,
la cresta de migdia, tot conforma el
meu paisatge. Aquell paisatge de
petit, és present sempre, surt sempre,
embolicat de tot el que he après pel
camí.
Tots som especials i únics, això
sempre ho he dit a les meves classes
a l’Escola. Només cal ser sincer amb
tu mateix i treure i expressar el que
sents mitjançant l’art, qualsevol art
que et permeti fer-ho.
I m’estiro a terra i... mira com corren
els núvols!, els blancs de mil colors
llisquen sobre el blau.
I vaig tornar a l’Escola d’Art, ara de
professor, allí vaig tornar a ser molt
feliç. El contacte amb els alumnes, les
seves mirades. Veure com avancen
en la seva creació. Acompanyar-los,
estar al seu costat quan descobreixen
la paraula CREACIÓ en majúscules
és fascinant.
Ells m’han enriquit també molt.
La seva frescor, les seves ganes
d’expressar-se, omplen el meu
solatge que dèiem al principi. En
recordo molts, molts d’alumnes i des
d’aquí una abraçada per a tots.
I ara, com sempre, el paisatge és
viu, aquell paisatge de casa. Miro
els camins que el dibuixen, miro les
muntanyes, els turons arrodonits, els
pics altius, les valls, els arbres, les
La veu de l’experiència