Papa, dibuixa’m un conte

Papa, dibuixa’m un conte
Antonio Santamaría
Antonio Santamaría,
Nominat als
Annie Awards
(Els “òscars” d’animació)
Edicions del Pirata

2
3

Papa, dibuixa’m un conte
Antonio Santamaría
Traducció: Jordi Gavaldà Batalla
Edicions del Pirata

1a edició: setembre de 2016
© Antonio Santamaría, 2016
© de la traducció, Jordi Gavaldà Batalla
© Edicions del Pirata
C/ de la Costa, 74, 08023, Barcelona
informacio@edicionsdelpirata.cat
www.edicionsdelpirata.cat
Als meus tres desitjos concedits:
Cecilia, Mario i Emma.
ISBN: 978-84-944548-3-7
Dipòsit legal: B 17203-2016
Imprès a IMPULS 45
El paper utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Edicions del Pirata dóna suport a la protecció del copyright, ja que protegeix la creació de les obres literàries;
per tant, és un element important per estimular la creativitat dels artistes i la creació de coneixement.
Us donem les gràcies per recolzar els autors comprant una edició autoritzada d’aquest llibre, i per
respectar les lleis del copyright no reproduint, escanejant ni distribuint de forma total o parcial aquesta
obra, per cap mitjà, sense permís.
Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar
-ne o escanejar-ne algun fragment.

ndex
Pròleg 8
L’illa de les lletres 11
Les flors de colors 25
Un pterodàctil a Cadaquès 31
Contra l’avorriment, un mico
blanc i una ampolla d’anís 37
L’últim cromo 47
Jesús, susjé 55
Les ombres de guix
no poden dormir 59
La Girafa Negra 67
Cello-Boy i Giravolta 77
6
7

Pròleg
Antoine de Saint-Exupéry va descriure a El Petit Príncep quina va ser la seva sorpresa quan,
en trencar el dia, una estranya veueta va despertar el protagonista tot dient-li: «Si us plau…
Dibuixa’m un xai!». Doncs bé, alguna cosa semblant em va passar a mi.
En Mario i l’Emma són germans. De Badalona. Es porten cinc anys. Són alegres, creatius,
imaginatius, sorprenents, són mil coses alhora, però sobretot són els meus fills. Els
contes que recull aquest llibre tenen una base real; són trossets del nostre dia a dia amb un
polsim d’imaginació. Va començar sent un entreteniment entre ells i jo. Inventar històries,
dibuixar-les i escriure-les amb ells era una via d’escapament per a mi, que per la meva
professió em passo un munt d’hores dibuixant històries d’altres. Entre guió i guió m’asseia
amb ells i jugàvem a inventar-nos personatges, a fer els nostres propis
cromos, fins i tot a imprimir-los i posar-los en un àlbum.
Recordo que un dia en Mario em va ensenyar
un conte que s’havia inventat per a l’escola;
es deia L’illa de les lletres i em va agradar tant,
que li vaig prometre fer-ne la meva versió, en
la qual els personatges serien ells mateixos.
Així va sorgir el primer dels contes. Després
d’ensenyar-lo a tots dos, ja no van parar de
demanar-me més històries. El que és més
divertit és que els recordo aparèixer davant
meu constantment dient: «Papa, dibuixa’m
un conte» o «Fes-me una Emma, però avui
amb trenetes i sabates vermelles»,
en el cas de la petita, o en Mario
donant-me idees perquè li dibuixés
un conte i un altre... Això, afortunadament,
ja no es podia aturar.
He trigat molt temps a acabar aquest llibre. L’he hagut d’anar fent a estones, ja que
per la feina no podia dedicar-m’hi completament. Ho notareu perquè durant aquests
anys, òbviament, els nens han crescut, i per exemple l’Emma de Les flors de colors es veu
més petita que l’Emma de La girafa negra. He volgut respectar aquests canvis, ja que la
construcció d’aquestes històries va totalment lligada a les seves vides i, per tant, al seu
creixement.
A través dels contes veureu referències a llocs de Badalona, com la platja amb
les seves barques, el tren, el monument de Roca i Pi, Can Casacuberta
o el Pont del Petroli. També a personatges recognoscibles, com
el mico de l’Anís del Mono (de color blanc com a homenatge
al conill d’Alícia al país de les meravelles), la girafa negra que
dóna nom a la llibreria especialitzada en literatura infantil
i juvenil de la ciutat o el quiosquer més famós de la rambla,
que és l’Avelino. Als seus coloms, a les seves cotorres…
Un apunt sobre en Trapito. El fidel amic d’en Mario
existeix en realitat, sí… Però no és una mascota de carn
i ossos. En Trapito és el primer ninot que va tenir
i amb el qual va dormir des de ben petit. En
els contes s’ha transformat en un gosset que
els acompanya a tot arreu, i ells la mar de
contents.
Agraeixo enormement el temps que
pugueu dedicar a llegir aquestes històries
i us desitjo, simplement, que us facin
somriure almenys una sola vegada.
Antonio Santamaría
8
9

L’illa
de les lletres
Basat en el conte «L’illa de les lletres», de Mario Santamaría
Tot va començar una nit en què la seva mare els va cridar per anar a sopar.
En Mario, que estava fent els deures, va córrer a preguntar:
—Què has fet, avui?
—Sopa, però una sopa molt especial —li va contestar la mare.
L’Emma, que estava acabant de col·locar els gots per al suc quan va sentir
aquestes paraules, no va poder contenir el seu gest de disconformitat:
—Ostres… Una altra vegada sopa? És que no m’agrada, la sopa…
Un cop asseguts al voltant de la taula i havent-se desitjat bon profit, els
nens van apropar les mirades als plats per a intentar endevinar per què era
especial.
—Mmm! —va murmurar en Mario amb delit—. Boníssima. És sopa de
lletres amb crostons! I està calenteta! —I tan bon punt va acabar la frase, el
fum de la sopa li va entelar les ulleres i li va enterbolir la mirada.
Quan el baf es va haver esvaït, tot el que tenia davant seu havia canviat.
Malgrat que una espessa boira no li permetia distingir res, en Mario es va
veure, de sobte, dins d’una petita barca vermella al costat de l’Emma i en
10
11

Trapito. Tots dos portaven impermeable i botes, i en Trapito, les seves ulleres
d’aventurer.
—Bé, ja que som aquí caldrà remar, no? —va comentar en Mario amb
resignació. Llavors, es van encongir d’espatlles, van esbossar un mig
somriure i van començar a avançar amb uns rems que, per la seva forma,
hauria jurat que semblaven culleres.
Va passar una estona, no gaire llarga, però prou perquè ja estiguessin
cansats de tant d’esforç. De sobte, davant seu, i entre la boira, va començar
a endevinar-se una silueta, gran, immensa… I cada vegada més propera. En
Trapito va començar a bordar.
—Compte! —va cridar en Mario—. És una roca! —Tots dos es van ajupir
per cobrir-se el cap. Però malgrat l’esglai, la barca va seguir navegant i,
per sort seva, va passar per sota d’un arc de la roca. En Mario, llavors, va
observar una cosa extraordinària en aquesta roca. Les parets recordaven…
—Sí, unes lletres! Aquesta roca conté les lletres A, B i C! —va cridar
en Mario—. I acabem de passar per sota de la «A»! —va exclamar amb
entusiasme.
Els nens al·lucinaven mentre la barca seguia avançant, bressolada per
les ones. La boira es va començar a dissipar i, curiosament, la temperatura
també va començar a baixar. De sobte, pocs metres davant seu, van començar
a albirar una gran massa de terra i una platja; es tractava d’una illa. Van
pensar a desembarcar-hi i, bé, intentar esbrinar on eren i per què havien
aparegut allí. Just abans de sopar, amb la gana que tenien!
A mesura que s’hi apropaven, van poder comprovar, sorpresos, que a
l’estructura de la roca que formava el perfil de l’illa també es podien llegir
12
13

diferents lletres. Unes de més grans, altres de petites, algunes
en majúscula, altres en minúscula…
La barca, finalment, va prendre terra a la platja i
els nens i el gos van baixar a la sorra, curiosos, nerviosos
i amb fred. El fred els començava a calar els
ossos, així que van avançar mentre buscaven escalfor,
tot fregant-se els braços amb rapidesa. Quan van
haver caminat uns metres, en Mario va cridar cap a
l’interior de l’illa i va preguntar:
—Hola? Que hi ha algú, aquí? —Però no va obtenir
cap resposta, tret de la de sis petites criatures que van
alçar el vol, espantades i grallant alguna cosa semblant
a «Abecé… Abecé… Abecé…»
—Que estrany que és, tot plegat… —va comentar
l’Emma—. Aquelles palmeres semblen fulletes de julivert,
i les dues muntanyes més altes semblen una «M»,
en lletra de pal…
—Sí —va contestar en Mario—. El millor serà que
continuem avançant.
I junts es van endinsar a la selva, deixant enrere la
platja, la barqueta vermella amb què havien viatjat i la
incertesa d’estar vivint un somni. En el camí cap a l’interior,
van trobar el que semblaven lletres cobertes de
vegetació pertot arreu. Com si la natura hagués permès
que cadascuna de les roques s’assemblés a una lletra de
l’abecedari.
14
15

Van pujar un petit turó i van observar com, al final
d’un petit desnivell, hi havia un estany menut en forma
d’«O» envoltat de canyes de bambú, primes i llargues.
Just al mig, tenia un petit illot amb una marca a terra
en forma de «X».
—Aaah! I si es tractés de la marca del tresor? —va
preguntar l’Emma, amb la cara il·luminada.
—Què? —va respondre en Mario, que no entenia res.
—Que som en una illa estranya i màgica i, just aquí hi
ha una «X», com la dels mapes dels pirates! Segur que
a sota hi ha enterrat un tresor! —va contestar l’Emma,
exaltada.
—Apa, doncs és veritat! —va respondre en Mario—.
Però, com hi arribarem allà al mig? Jo, amb aquest fred,
ni en somnis em fico a l’aigua! I com el desenterrarem?
Amb les mans? Després ens les haurem de rentar...
Els nens, pensatius, van mirar cap a l’aigua del llac
que, curiosament, era de color ataronjat.
—Espera… I si resulta que no és aigua? —va comentar
l’Emma, que va agafar una gran canya de bambú i, sense
pensar-s’ho dues vegades, com si es disposés a beure’s
un refresc amb una palleta, la va introduir a l’aigua i va
xarrupar amb força.
16
17

En Mario la va mirar desencaixat, però l’Emma va acabar de beure, es
va eixugar la comissura de la boca amb la màniga i, tota eufòrica, va cridar
al seu germà:
—És suc de préssec! Ha, ha, ha… Genial, et calmarà la gana! —I tots dos
van començar a beure’s l’estany de suc amb ànsia i sense fre—. Ah...! Que
bo que era! —va exclamar l’Emma.
—Mmmmmm… donds jo vud depetí —va respondre en Mario, encara amb
la boca plena.
Van descansar un segon i van travessar l’estany a peu, que per fi havia
quedat sec, fins al centre, on es trobava la marca en forma de «X».
—Entesos, i ara què? Què se suposa que hem de fer ara, per saber si hi
ha un tresor aquí sota? —va reflexionar en Mario.
Però abans que acabés la frase, en Trapito ja estava cavant un profund
forat. Al cap de pocs minuts va parar de treure terra i va començar a moure
la cueta. Havia trobat alguna cosa! En Mario i l’Emma es van agenollar
al seu costat i el van apartar, ansiosos, per a poder-ho veure.
18
19

20
21

Al fons del forat hi havia dues monedes.
—Dues monedes? —es van dir a l’uníson.
—Doncs quin tresor… —va continuar l’Emma, decebuda—. Almenys si
fossin de xocolata…
I tan aviat com va dir això, el terra va començar a tremolar, fent-los
caure, i provocant un gran núvol de pols i fum. Un cop dissipat el fum, van
obrir els ulls i es van trobar, de nou, asseguts al voltant de la taula de casa
amb el sopar davant seu: un bon plat de sopa de lletres amb crostons, fumejant
i calentó, i un got de suc. Tot preparat per començar a sopar. Amb
gran sorpresa van alçar la mirada cap a la mare, que ja s’estava acabant el
seu plat, i els va preguntar:
—Què passa? Mengeu-vos ja la sopa, que es refredarà i després no
valdrà res!
—Però, mami… —va dir l’Emma—, és que tu has dit que era especial, i…
—És clar, que és especial —va respondre la mare sense deixar-la acabar—.
Ho és perquè li he afegit una miqueta de pernil salat a dauets.
Veureu que bona que és. Mario!, menja a poc a poc. Per cert, de postres
teniu unes xocolatines. —I apartant la barra de pa, va deixar veure dues
monedes de xocolata.
Els nens es van mirar perplexos i l’Emma va murmurar al seu germà:
—Doncs sí que era especial la sopa, sí… —i es van ficar la primera cullerada
a la boca sense dir ni piu.
Mentrestant, la mare els va mirar per damunt de les ulleres sense poder
evitar que se li escapés un petit somriure.
22
23