Les legions de Roma

LES LEGIONS DE ROMA
ESCRIT PER
JORDI ORTIZ
IL·LUSTRAT PER
MIGUEL ÁNGEL SAURA

Hola! Soc la CRISTINA.
No em fa gens ni mica de gràcia
que em diguin SETCIÈNCIES. Això
sí, m’encanta aprendre coses noves
i tinc una MEMÒRIA formidable.
CRISTINA
Ei! Com anem?
Jo soc en VÍCTOR.
No conec ningú més
INTEL·LIGENT que la Cristina.
Per culpa seva, estem ficats
en aquesta bogeria. Quina
passada! Millor encara:
quina recontrarepassada!
VÍCTOR

Les legions de Roma
LA COLLA ES PRESENTA
Què? Jo? Sí, soc en CELONI.
La Cristina i jo som COSINS,
i en Víctor és el meu millor AMIC.
Per si us interessa,
soc el PITJOR estudiant
de tota la història de l’institut
de Cadaqués i, segurament,
també el més forçut.
CELONI
•7•

El que era impossible estava
a punt de passar un altre cop.
La majoria de científics deien que no
es podia VIATJAR EN EL TEMPS.
Uns quants opinaven que, en teoria,
es podria obrir una ESCLETXA en el teixit
de l’espaitemps per poder
fer un cop d’ull a un altre moment
de la HISTÒRIA. Això sí, tothom estava
d’acord que mai, però mai, mai, mai,
una persona no podria visitar
una altra època.

LES
LEGIONS
DE
ROMA

Les legions de Roma
UNA CARTA INESPERADA
A la platja Gran de Cadaqués, asseguts damunt d’una barca
bolcada a la sorra, en Víctor i en Celoni s’entretenien llançant
pedretes a l’aigua mentre esperaven. En Celoni les llançava,
sense cap esforç, deu vegades més lluny. En Víctor no s’ho prenia
malament perquè guanyar en Celoni era impossible. No coneixia
ningú amb tanta FORÇA. A més, en Víctor no podia parar quiet i
llançar pedres l’entretenia.
–Tu no ho trobes estrany? –va preguntar en Víctor.
–Què és estrany?
–Doncs que la Cristina ens hagi citat aquí un dissabte, tan d’hora,
sense donar més explicacions. Com que és la teva COSINA, he
pensat que en sabries més detalls.
En Celoni, amb la boca plena d’entrepà de xoriço a mig mastegar,
va dir:
–Sé el mateix que tu. M’ha dit que l’esperés aquí a les vuit i que,
potser, seríem fora tot el dia. He omplert aquesta motxilla de
menjar per si de cas.
–I no SOSPITES de què va, això? –va insistir en Víctor.
–Ni idea –va negar l’amic mentre treia una poma de la motxilla i hi
clavava queixalada–. Pregunta-li-ho tu mateix. Ara arriba.
•11•

Hola, nois! Esteu
preparats? No sabeu
quina il·lusió em fa
aquesta excursió.
No sé què dir-te.
Jo estava molt bé dormint.
Què et sembla
si ens ho expliques?
•12•

Les legions de Roma
–Coneixeu el professor SABATÒTIL? –va preguntar la Cristina
aixecant-se sobre les puntes dels peus, sense poder reprimir la
impaciència. Els dos nois es van mirar. En Celoni va desembolicar
una xocolatina i en Víctor va arronsar les espatlles.
–Ni idea.
–Doncs és un dels SAVIS més importants del món. De seguida que
vaig arribar al poble, em vaig posar a buscar-lo. Aquest és l’últim
lloc on se’l va veure, fa prop de trenta anys. L’havien donat per mort
o per desaparegut, però jo no em vaig empassar aquesta història.
Més aviat, em sembla que amaga algun secret que no vol que se
sàpiga. Estic segura que es va quedar a viure a prop d’aquí. Al
capdavall, no seria el primer GENI que s’hi ha refugiat.
Viatja al passat!
El Rellotge del Temps
t’hi porta a través de
les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu qui
és aquest geni que
la Cristina diu que va viure
prop de Cadaqués?
Salvador Dalí.
Gala Dalí
us en donarà
més detalls
a la pàgina 168.
•13•

–He nascut aquí i hi he viscut tota la vida, cosineta, i no havia
sentit a parlar mai d’aquest professor. I tu, que només fa un mes
que ets a Cadaqués, ja saps més que tots nosaltres. Sempre vas
deu passes per davant de tothom –va dir en Celoni amb admiració.
–O vint –va puntualitzar en Víctor amb un somriure.
–Oh. Vaja. Voleu que us expliqui les meves INVESTIGACIONS? Sí?
Doncs dimarts a la tarda, vaig convèncer la mare per acompanyarla
a Barcelona. Hi volia comprar no-sé-què. Mentrestant, em va
deixar al centre i vaig anar a investigar a tres llocs.
–Ja. I tot això sense dir-nos-en res –es va lamentar en Celoni
mentre llepava la xocolata que li havia quedat enganxada als dits–.
Però, calia anar a Barcelona? No hauria sigut més lògic buscar-lo
per aquí?
–Sí. Ho sento. No us ho volia explicar fins a tenir-ho tot lligat.
Veureu, el cas és que se suposa que el professor Sabatòtil té una
mena de BIBLIOTECA, o de museu, no ho sé ben bé, gegantí. He
buscat en les imatges per satèl·lit de tota la zona i no he trobat cap
edifici prou gran per encabir tants llibres i objectes. Per això vaig
anar a Barcelona, per parlar amb qui, per força, en devia saber
alguna cosa.
–I què et van dir? –es va interessar en Víctor.
–A la Conselleria de Cultura i a la Biblioteca Central, em van dir
que no en sabien res. Però es van posar una mica nerviosos amb
la pregunta i em va semblar que m’AMAGAVEN alguna cosa. En
canvi, a la directora del Museu d’Arqueologia, se li va escapar que
•14•

Les legions de Roma
el professor Sabatòtil vivia retirat en un lloc que va anomenar
HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU. Tot i que, ràpidament, va
rectificar i em va dir que, en realitat, el professor havia mort, i que
s’havia confós perquè, últimament, anava molt despistada.
–Tot plegat, ben estrany –va concloure en Víctor–. Però, resumint,
no l’has trobat.
–No. Però tant se val: ell m’ha trobat a mi –va somriure la Cristina
i va treure un paper cargolat que duia dins la bossa.
–Què és això? –va preguntar en Celoni.
–Ho vaig rebre ahir a la bústia de casa. És una INVITACIÓ escrita
en un pergamí.
Benvolguda Cristina,
No cal que continuïs buscant-me.
El proper dissabte podràs satisfer la
teva curiositat. Et trobaràs amb el meu
majordom a la platja Gran a les 8:00.
Professor Sabatòtil
•15•

–Sembla tret d’una pel·lícula –es va engrescar en Celoni–. Però no
diu res de nosaltres.
–No crec que hi hagi cap inconvenient perquè m’hi acompanyeu
–va suposar la noia.
De seguida, tots tres es van tombar en sentir una veu ferma però
educada.
–En efecte. Els amics de la senyoreta Cristina seran
BENVINGUTS. Permetin-me que em presenti. Soc l’Archibald, el
majordom del professor Sabatòtil.
–I jo soc l’Ibis! –va saltar una nena de pell fosca que acompanyava
el majordom i que no devia tenir més de cinc anys.
–Hola Ibis! Uau! –va exclamar en Víctor–. Un MAJORDOM de
veritat! Quina canya!
–Ell és en Víctor –va presentar la Cristina–. I aquest és el meu
cosí, en Celoni.
–Doncs, senyoreta, senyorets, si són tan amables de seguir-nos,
els guiarem fins a l’HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU.
El majordom va començar a caminar i l’Ibis, corrent, el va avançar.
En Víctor va dirigir-se a l’home.
–Daixonses, Archi... Puc dir-te Arxi?
•16•

–Pot anomenar-me com li vingui de gust, senyoret Víctor. Arxi
és un diminitiu que sona molt bé. De fet, és el que fa servir la
senyoreta Ibis.
–D’acord. Anem gaire lluny?
–Al cap NORFEU.
En Celoni es va aturar en sec.
–Un moment. Al cap Norfeu? Deveu haver portat cotxe, oi?
–No, senyoret Celoni. Hi anirem a peu. Trigarem una mica més de
dues hores.
–Cooom? Dues hores caminant? No ho resistiré pas!
–I dues més de tornada –va reblar en Víctor.
–Ah, no! Em planto.
–Au, va, Celoni –va suplicar la Cristina.
L’Arxi va intervenir:
–La cuinera del professor Sabatòtil els prepararà uns PASTISSOS
excel·lents perquè es refacin de l’esforç.
En Celoni va repensar-s’hi i va acceptar continuar.

Les legions de Roma
Un parell d’hores més tard, l’Ibis, de tornada d’una de les seves
corregudes, va assenyalar amb el braç i va anunciar:
–Ja hi hem arribat!
–Ja era HORA –va celebrar en Celoni, que no havia parat de
remugar durant tot el camí.
Els nois van mirar cap on indicava la nena i no van veure res especial.
Tan sols una caseta feta amb taulons de fusta i envoltada per un
hortet. L’Arxi va sortir del camí polsegós i s’hi va dirigir. La Cristina
semblava decebuda. En Víctor no va poder contenir-se:
–Segur que és aquí? A veure si ho he entès malament i resulta que
anem a visitar la biblioteca i el museu més petits del món.
–Quina CABANA de nyigui-nyogui –s’hi va afegir en Celoni–. Això
anirà a terra amb la primera tempesta.

–Els senyorets han de perdonar que els porti la contrària –va
intervenir l’Arxi–. L’aspecte de feblesa de la caseta de fusta és
intencionat. Està preparada per resistir terratrèmols, tsunamis i
caigudes de petits meteorits. No jutgin per les aparences. Quan
traspassin la porta de la caseta, entraran en un món inesperat i del
tot INIMAGINABLE.
L’Arxi va obrir la porta i va convidar els altres a passar.
–Vagin amb molt de compte –va advertir.
A dins de la caseta de fusta, no hi havia res, ni tan sols el terra. Tot
just travessar la porta, una gran escalinata de pedra davallava cap
a les profunditats fins al que es podria considerar el rebedor de
l’HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU, una gran plataforma suspesa
al buit i tancada a la part davantera per una barana. La Cristina
hi va arribar la primera i, abans de quedar-se muda per la sorpresa,
va poder exclamar:
–OOOH!
•20•

Les legions de Roma
L’HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU
Aquell lloc immens no era, ben bé, un museu. Ni tampoc una
biblioteca. Era totes dues coses alhora i molt més. Estava
excavat fins als dos mil cent cinquanta metres sota el nivell
del mar. Constava de dos-cents seixanta-un SOTERRANIS
connectats per desenes de quilòmetres de rampes i centenars
de milers d’esglaons. Allà, hi havia més llibres que en totes les
biblioteques del món juntes. I es calculava que hi havia cent
vegades més OBJECTES que en tots els museus del planeta. Pertot
arreu hi havia prestatgeries, que cobrien les parets des del terra
fins al sostre. Havia calgut moltíssima fusta per fabricar-les. Si
tots els arbres d’on havia sortit es posessin junts, formarien un
bosc tan gran com l’illa de Mallorca.
Per sota de la plataforma del rebedor, hi havia una mena de pati
interior, més o menys circular, que serpentejava cap avall sense
que se’n pogués arribar a veure el final. Els diferents nivells estaven
CONNECTATS, amb la plataforma i entre si, per multitud de
rampes i escales, totes diferents però totes de pedra,
que es cargolaven i s’encreuaven sense cap ordre.

I això era només la petita part de l’HIPERMEGASUPERBIBLIO-
MUSEU que es podia veure des de l’entrada. A més, calia tenir en
compte que hi havia incomptables rampes i escales de tota mena
escampades pels nombrosos quilòmetres quadrats que ocupava
cada soterrani. Tot plegat, s’assemblava més a un laberint que a
qualsevol altra cosa.
De sobte, van veure l’Ibis baixar lliscant per la barana d’una de les
escales mentre anunciava a crits:
–Us vull ensenyar una cosa que he trobat aquesta nit! De seguida
vinc!
L’Arxi va triar una altra escala per descendir, no lliscant sinó a peu,
i va explicar:
Vaig a anunciar al professor
SABATÒTIL que els seus convidats
ja han arribat. Segur que els
voldrà conèixer sense demora.
Mentrestant, si tenen la bondat
de baixar per aquesta escala que
tenen a mà dreta, arribaran directament
a la cuina, que és al dotzè soterrani.
Espero que la GERTRUD, la cuinera
del professor Sabatòtil,
pugui encarregar-se de la seva
comoditat degudament.
•22•

Les legions de Roma
La Gertrud, que tenia una orella finíssima, va etzibar des de la
cuina:
–Aquesta jovenalla estarrrà molt més ben trrractada amb mi
del que ho estarrria amb un majorrrdom tibat i avorrrit! Perrr
començar, els donarrré un bon trrros d’Apfelstrudel! Au, nois, no
us encanteu, que tinc ganes de conèixerrr-vos.
A la CUINA, el primer que cridava l’atenció era que no hi havia
ni un sol electrodomèstic i que tots els estris semblaven trets, pel
cap baix, de l’edat mitjana. Allà, hi havia la Gertrud, una dona
rodanxona que duia davantal i còfia i que va convidar els nois
a seure en les cadires que voltaven una taula rodona de fusta
massissa. Sense perdre temps, tot just fetes les presentacions, va
servir als seus convidats sengles racions generoses de pastís.
La Cristina es va quedar dreta i va assaborir l’Apfelstrudel mentre
tafanejava una mica. Abans de res, es va acostar a la llar de foc
que escalfava, dia i nit, una marmita de la qual sortia una olor
deliciosa. A continuació, es va fixar en la distribució de la cuina. No
n’havia vista cap de tan gran. Per començar, el sostre era altíssim.
No tenia porta d’entrada, s’hi accedia
travessant una arcada que mesurava nou
metres de banda a banda. Al davant,
s’hi apilaven caixes i trastos diversos
sense cap ordre. A dintre, una a
cada costat i una altra al
fons, hi havia tres PORTES
de fusta reforçades amb
travessers de ferro. Totes
tenien rètols. A la del fons, hi
•23•

deia: EMPROVADOR. A la de l’esquerra, SALA DEL PERGAMÍ. I, a la
de la dreta, RELLOTGE DEL TEMPS. La noia no s’imaginava què hi
devia haver en aquelles habitacions.
Un cop feta la inspecció de la cuina, va sortir a recórrer els
passadissos per explorar tot el que s’hi guardava. Va tornar corrent
a la cuina quan va sentir l’Arxi preguntar:
–On és la senyoreta Cristina?
–Aquí, Arxi!
–Oh. Espero que no tinguin queixes del tracte dispensat per la
cuinera.
La Cristina va afanyar-se a contestar en nom de tots tres:
–La Gertrud ens ha tractat molt bé. I el seu Apfelstrudel és deliciós.
–Frau Gertrud té una innegable, per bé que inexplicable, habilitat
per cuinar. No obstant això, com ja deuen haver comprovat, la
seva capacitat per a les llengües és molt reduïda. En tants anys,
encara no ha aconseguit una pronunciació acceptable.
–Doncs, a mi –va voler aclarir la Cristina–, l’accent alemany de
la Gertrud m’agrada tant com el seu pastís.
–Grrràcies, rrreina –va agrair la cuinera, i va etzibar a l’Arxi–: A
la meva cuina, no perrrmeto que hi entrrrin ximples perrr dirrr-hi
ximplerrries!
•24•

Les legions de Roma
–Amb molt de gust, em mantindria allunyat d’aquesta caverna
fumejant. Dissortadament, el professor Sabatòtil ve cap aquí per
CONÈIXER els seus convidats, i és del tot probable que la meva
presència sigui indispensable.
El professor Sabatòtil va aturar la cadira de RODES davant de la
taula mentre es queixava:
AAARCHIBALD!!
On redimonis
t’has ficat?
A la cuina, professor.
Esperant-lo.
–Sempre arribes abans que jo a tot arreu. –Llavors, va saludar els
nois–. Cristina. Víctor. Celoni. Encantat de conèixer-vos. Què us ha
semblat l’HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU?
•25•

–Una passada –va contestar en Víctor–. No sé ni per on començar
a mirar. Aquí, hi ha de tot i en quantitat. Però digui’ns, professor, a
què es dedica, exactament?
–Hum. Una pregunta molt pertinent, jove amic. I la resposta és
ben senzilla: COL·LECCIONO. Hi ha qui col·lecciona segells,
o monedes, o còmics. Jo ho col·lecciono tot. Aquí, hi ha llibres i
objectes d’arreu del món i de totes les cultures que han existit. Em
serveix per conèixer les civilitzacions que han viscut abans que
nosaltres. Per a mi, entendre el passat és molt més apassionant
que qualsevol món de fantasia que es pugui inventar.
–Però –va replicar en Víctor–, vostè viu amagat sota terra.
Fins i tot, vol fer creure al món que és MORT. Quin sentit té
col·leccionar tot això si no ho comparteix? És com si ho volgués
per a vostè sol. No hi veig la gràcia.
El professor Sabatòtil va dir a l’Arxi:
–El jove Víctor és una mica descarat, no?
–Efectivament, professor. Ja ho havia notat.
•26•

Les legions de Roma
–Hum. Tens raó, Víctor. La finalitat última de l’HIPERMEGA-
SUPERBIBLIOMUSEU és que tota la humanitat en pugui aprendre
i en pugui gaudir.
–I quan serà això?
–Hum. Quan estigui COMPLET. Tot i que aquí podeu trobar
milions d’objectes, encara en falten uns quants, molt pocs, perquè
els historiadors del futur puguin comprendre la història de la
humanitat gairebé a la perfecció i, al mateix temps, evitar que gent
malintencionada pugui falsejar-la. Però, abans de continuar, voldria
saber l’opinió de la Cristina. Què t’ha semblat aquest lloc?

–No n’he pogut veure ni una milmilionèsima part. M’hi podria
estar anys sencers i no podria visitar-lo tot. Però m’atreviria a dir...
–Què? –la va urgir el professor.
–Mmm. Aquí, hi ha alguna cosa que no encaixa.
–Què és? –va preguntar en Víctor.
–Doncs que hi ha molts objectes antics, com a qualsevol museu,
però molts altres SEMBLEN nous. Si fa no fa, meitat i meitat.
El professor Sabatòtil i l’Arxi es van mirar.
El professor es va aguantar un somriure i el
majordom va alçar, una mica, el bigoti per un
costat. En Celoni es va gratar el cap.
•28•

Les legions de Roma
–I què?
–Només se m’acut una explicació –va arriscar-se la Cristina–, i és
que aquests objectes han estat portats aquí, directament, des de
l’ÈPOCA en què es van fabricar.
–Continuo sense entendre res –va reconèixer en Celoni.
Si no m’equivoco, el professor
Sabatòtil ha descobert
una manera de VIATJAR
EN EL TEMPS.
•29•

DRACS O DINOSAURES?
El professor Sabatòtil va sorprendre tothom alçant els braços
com si el seu equip de futbol hagués acabat de marcar un gol
i cridant:
–ARCHIBALD!!! Has sentit el que diu aquesta noia?
–Perfectament, professor. Ja li vaig advertir que la senyoreta
Cristina és una noia molt BRILLANT. Per tant, és comprensible que
hagi fet una deducció tan extraordinària i agosarada alhora.
Una veu coneguda els va interrompre:
–AVITÒTIL!
–Hum. Trobava a faltar la petita Ibis –va dir el professor Sabatòtil.
L’Arxi va aclarir, potser innecessàriament:
–La senyoreta Ibis té el costum d’anomenar el professor amb una
contracció d’«avi» i «Sabatòtil».
L’Ibis va arribar corrent sense alè, des d’un passadís lateral, amb
alguna cosa als braços. En Víctor, que havia tingut prou temps per
observar-la durant la caminada, va fer broma:
–Pobreta. No sap caminar. Només corre.
•30•

Les legions de Roma
Mireu què he
trobat aquesta nit
mentre jugava!
Què és això?
Una GALLINA?
Hi, hi! No en tinc
ni idea.
Vaja. No pot ser
una gallina.
De cap manera.
És veritat que té plomes, però aquesta
cua tan llarga no és d’ocell. I aquestes
protuberàncies que li recorren tota
l’espinada... Vaja, les ales acaben
en dits ben grossos, i al bec... Oh! Hi
té dents! PROFESSOR! Això és...?
–Hum. Sí, ho has endevinat –va respondre el professor.
–T’importaria dir-nos de què va això, Cristina? –va preguntar en Víctor.
•31•

La mascota de l’Ibis
és un DINOSAURE!
Concretament,
un Ornithosaurus
caligae
Ornithoquèèè?
Quin nom més lleig
per a una bestiola tan
petita. Li diré CALI.

Viatja al passat!
El Rellotge del Temps t’hi porta
a través de les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu quin és
l’idioma amb el qual anomenem,
científicament, les plantes
i els animals?
El llatí.
El naturalista
Carl von Linné
us explicarà per què
a la pàgina 170.
–Digues-li com vulguis –va acceptar el savi–. Hum. Ja sé que
ets molt llesta i entremaliada. Però, de vegades, ho ets massa.
L’ORNITOSAURE estava molt ben amagat al soterrani setanta-novè
i no sé com has pogut trobar-lo. Deu ser aquesta intuïció teva que
no acabo de comprendre. Tant se val. Pots quedar-te l’ornitosaure,
però hauràs de fer-te’n responsable. Si dona problemes, tornarà a
la gàbia del soterrani.
–VISCA! –va exclamar la petita. Va entregar la Cali a en Celoni
per poder abraçar el professor. L’ornitosaure va enfilar-se fins al
cap del noi i va obrir les ales per aguantar l’equilibri. Eren molt més
grosses del que semblava quan estaven plegades.
En Celoni es va queixar:
–Ai! M’està clavant les URPES!
En Víctor va dir:
•33•

–Sabeu què em recorda la Cali? Un drac. En petit, és clar. O potser
hauria de dir una dragona.
–Doncs, a mi, em continua semblant una gallina –va insistir en
Celoni.
La Cali no va estar gens contenta amb aquell comentari i va
mossegar una orella del noi.
–Aaai! Vine aquí, ocellot, que t’arrencaré les PLOMES!
La Cali es va escapar entre les prestatgeries perseguida per en
Celoni. L’Ibis va córrer al rescat de l’amiga mentre es feia un tip
de riure. La dragona no volava gaire bé i anava donant trompades
a tot arreu. Va entrar en una sala que duia el rètol CERÀMICA
ATENESA SEGLE vi AC. De seguida, es va sentir el terrabastall
de gerres que anaven a terra i es trencaven.
–Nooo! La meva ceràmica atenesa! ARCHIBALD!!!
On ets? –va cridar el professor.
–Tot just aquí al darrere. No es
preocupi, professor. Més tard,
aniré a recollir la trencadissa.
•34•

Les legions de Roma
La Cali va tornar. Va saltar als braços del majordom i va cridar amb
la veu exacta del professor Sabatòtil:
–ARCHIBALD!!!
–Òndia! –es va admirar en Víctor–. No és una gallina. És un lloro.
Un lloro prehistòric!
La Cristina va concloure:
–La Cali deu pertànyer a una de les últimes espècies de dinosaures.
O, dit d’una altra manera, a una de les primeres espècies d’ocells.
Oi, professor? Però, d’on ha sortit?
–Hum. Jove amiga –va contestar el professor Sabatòtil–, la Cali,
a més de ser una de les primeres espècies d’ocells, és la prova que
el que sospitaves és cert: la MÀQUINA DEL TEMPS existeix! Jo la
vaig inventar i ja fa massa anys que no la utilitza ningú. ÉS L’HORA
DE TORNAR A OBRIR EL TÚNEL DEL TEMPS I VIATJAR AL PASSAT!
Viatja al passat!
El Rellotge del Temps t’hi porta
a través de les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu quina relació
tenen els ocells amb
els dinosaures?
Els ocells
van evolucionar
a partir dels
dinosaures.
En Richard Owen,
un gran expert
en dinosaures,
us en farà cinc cèntims
a la pàgina 173.
•35•

TOTS JUNTS, MILLOR
L
’Ibis va revelar:
–Hi, hi! La Cali no és l’única que ha arribat aquí amb la Màquina
del Temps. Jo també!
–Hum. En efecte –va confirmar el professor Sabatòtil–. La petita
Ibis fa un any que és amb nosaltres. Va arribar després de… Hum.
Com ho diria?
–Desprrrés d’una PÍFIA! –va aclarir la Gertrud.
L’Arxi va explicar:
–És una manera molt poc polida de dir-ho, però sí. El professor
havia sincronitzat la Màquina del Temps per veure si podia
capturar una libèl·lula a les proximitats de la piràmide de
Keops uns quatre mil cinc-cents anys enrere. Un cop acabat
l’experiment, va oblidar tancar el Túnel del Temps.
–Hi, hi! Em perseguien uns soldats de la guàrdia del faraó i em vaig
amagar en una plantació de blat. Vaig caure en un forat que hi havia
a terra i vaig aparèixer aquí. Que emocionant, oi?
–La senyoreta Ibis no recordava per què fugia dels soldats. Estava
molt nerviosa. Afortunadament, el professor parla l’egipci antic i
la va poder tranquil·litzar. Ella li va explicar que era òrfena i que
vivia amb uns pares adoptius que no l’estimaven i que es dedicaven
•36•

Les legions de Roma
a robar tombes de FARAONS. Aleshores, el professor va decidir que
la senyoreta Ibis es quedaria a viure aquí.
–I m’ho passo la mar de bé!
–I la Cali, què? –va preguntar en Víctor–. Una altra espifiada?
–Ehem. Podríem dir que sí. Un oblit incomprensible –va confessar
el professor Sabatòtil.
L’Arxi va alçar una cella i se’l va mirar de reüll.
Vaja. Doncs es podria
haver colat un
TIRANOSAURE.
–Ui, no. Tal cosa no és possible. L’obertura que dona accés al Túnel
del Temps és reduïda, una persona ha de passar-hi ajupida. Hum.
Tornant al que us deia, a l’HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU
encara hi falten alguns objectes. Necessitaria algun voluntari per
a les missions de recollida. Potser tu, Cristina…
•37•

La noia anava a fer un crit d’alegria, però el seu cosí es va avançar:
–És una broma, oi? Viatjar en el temps? Vol que li faci una llista de
tots els problemes en què ens podem ficar?
L’Arxi, educadament, va intervenir:
–Voldria recordar al professor que els viatges en el temps
comporten un cert PERILL, i no seria gens aconsellable que la
senyoreta Cristina s’hi hagués d’enfrontar sola.
–Hum. Tens raó, Archibald –va haver de reconèixer el professor,
emmurriat–. Tens tanta raó que fas ràbia. Ho sabies?
–Hi, hi! –va riure l’Ibis–. Avitòtil, per a aquestes missions que dius,
necessites algú que sigui molt llest, molt valent, molt fort i, a més,
que tingui experiència.
–Em permeto felicitar la senyoreta Ibis. Ha fet un raonament
impecable. Tal com diu el professor, té una intuïció
providencial. No puc estar-hi més d’ACORD –va
manifestar l’Arxi.
La petita, però, va continuar:
–La Cristina és superintel·ligent, en Víctor no té
por de res i en Celoni és fort com un lleó. I jo, hi, hi!,
ja he viatjat pel Túnel del Temps. Som l’equip perfecte!
L’Arxi va enseriosir el rostre de cop.
•38•

Les legions de Roma
–No puc estar més en DESACORD amb la senyoreta Ibis.
–En què quedem? –va protestar la Gertrud– Tan aviat hi estàs
d’acorrrd com en desacorrrd! A veurrre si t’aclarrreixes!
En Celoni va xiuxiuejar a en Víctor:
–Però, com sap totes aquestes coses de nosaltres? Si ens acabem
de conèixer.
–Ja ho has sentit: té molta intuïció.
El professor Sabatòtil va rumiar un moment i va preguntar:
–Us atreviríeu a completar les MISSIONS que falten?
–Sííí! –va exclamar la Cristina mentre saltironejava sobre les
puntes dels peus i picava de mans.
–Jo m’hi apunto –va dir en Víctor–. I tu què hi dius, Celoni?
–És que us heu begut l’enteniment, tots plegats? No veieu que això
és una bogeria?
L’Arxi va intervenir:
–El senyoret Celoni és un jove molt assenyat per a la seva edat. La
decisió de quedar-se és la correcta i no dubto que serà capaç de
convèncer els seus amics.
•39•

–No els podré convèncer pas –va replicar en Celoni–. Tots dos són
caparruts. I l’Ibis és una eixelebrada. No penso quedar-me aquí mentre
es fiquen en ves a saber quins embolics. Els acompanyaré per assegurarme
que no els passarà res. I espero no haver-me’n de penedir.
–Visca! –van cridar la Cristina, en Víctor i l’Ibis i van córrer a
abraçar en Celoni. Tot seguit, la Cali s’esgargamellava cridant amb
tres veus combinades:
–VISCA!
El professor Sabatòtil va manar:
–ARCHIBALD!!! Ha arribat l’hora de REOBRIR la SALA DEL
PERGAMÍ.
–Sí, professor. Doni’m dos minuts. Després de vint-i-sis anys, quatre
mesos i catorze dies tancada, hauria d’endreçar-la una mica.
El majordom va sortir de la cuina i en va tornar, al cap de no res, amb
una escombra, un recollidor, una galleda plena d’aigua sabonosa,
un pal de fregar i un grapat de baietes. Va empènyer la porta de
la SALA DEL PERGAMÍ amb l’espatlla i les frontisses van grinyolar.
Va encendre espelmes i va netejar a tota velocitat. Al cap de dos
minuts, exactament, va sortir cobert de pols i va anunciar:
–Ja poden entrar.
La SALA DEL PERGAMÍ era petita d’amplada, però tan alta com
qualsevol altra d’aquella planta. No hi havia dos soterranis que
tinguessin els sostres a la mateixa alçària, i el dotzè era un dels
més alts. Les prestatgeries arribaven fins a dalt de tot i cobrien
•40•

Les legions de Roma
les quatre parets. Els llibres hi estaven entaforats de qualsevol
manera. Uns, en posició horitzontal; altres, posats drets; i la
majoria, emplenant els espais que quedaven lliures. En comptes de
cadires, hi havia quatre piles de llibres que, segurament, acabava
de preparar l’Arxi. Quan la colla va estar asseguda, el professor
Sabatòtil va tancar la porta i es va revelar el motiu del nom
d’aquella estança. A la part de dins, hi havia un PERGAMÍ clavat
amb quatre ganivets.
LES LEGIONS DE ROMA
LES EXPEDICIONS DELS VIKINGS
LES OLIMPÍADES DE GRÈCIA
L’OR DELS INQUES
LES FLETXES DELS SIOUX
LES CATANES DELS SAMURAIS
ELS GUERRERS DE LA XINA
ELS BUMERANGS D’AUSTRÀLIA
LES ESTEPES DE MONGÒLIA
EL DESERT D’ARÀBIA
LES LLEGENDES DE L’ÍNDIA
ELS GEGANTS DE PASQUA
EL CALENDARI DELS MAIES
LES PELLS DELS INUITS
ELS BOSCOS DE BOTSWANA
LES TORRES DE MESOPOTÀMIA
ELS ELEFANTS DE CARTAGO
LES CARAVANES DE MALI
LES PERLES DE MALÀISIA
ELS ESCLAUS D’ETIÒPIA
LES MÒMIES D’EGIPTE
•41•

Què vol dir això?
Són les vint-i-una
missions que falten
per completar
l’HIPERMEGA-
SUPERBIBLIOMUSEU.
–I quan faríem la PRIMERA missió? –va preguntar la Cristina, que
estava impacient.
–Hum. Ara mateix. No hi ha motiu per endarrerir-ho. –El professor
va entreobrir la porta i va bramar–: GERTRUD!!! Prepara el
vestuari per als nostres amics! Imperi romà, segle i aC! I posa a
bullir els llegums parlallengües!
–De seguida! Ha, ha! Ja errra horrra que hi hagués una mica de
moviment en aquesta casa!
–Què, professor? –va preguntar en Víctor mentre es fregava les
mans–. Anem per FEINA?
•42•