TAST REVISTES DE ROSA SENSAT DE JULIOL/AGOST 2016

6
“Creença” i “mite” són nocions que poden ser considerades gairebé com a sinònims o bé
com a nocions antagòniques. En aquestes consideracions, inevitablement simplificadores,
optarem per aquesta segona opció, perquè ens sembla una aproximació útil a l’hora de
clarificar el pensament i orientar el comportament, però no hem d’oblidar que utilitzant els
mateixos termes podríem fer unes reflexions legítimes prou diferents; aquesta aproximació
només és una de les moltes possibles a causa del caràcter polisèmic d’aquests termes.
Creences, mites i religions
RAIMON RIBERA
Professor del Departament de Ciències Socials
d’ESADE
Mirar de precisar els termes
Considerarem la “creença” com el tractament
com a objecte extern existent, com
a fet històric o com a noció racionalment
consistent de determinades afirmacions.
Creure, com diu el diccionari, seria “admetre
alguna cosa com a certa”; acceptar,
pensar quelcom com a veritable o real en
el sentit fort, “objectivitzat”, de la paraula.
Així, “creure en Déu” voldria dir considerar
que Déu existeix “objectivament” (independentment
dels humans, fora de la nostra
ment, no només com a noció abstracta), i
que pot incidir en el cosmos.
El “mite”, en canvi, seria una narració
o concepte o imatge que no descriu una
realitat externa a ell mateix, “objectiva”,
però que té una capacitat d’impacte en les
idees i maneres d’actuar dels humans. Un
impacte que pot ser profund, trasbalsador;
un impacte que pot arribar a orientar o
donar sentit vital a les persones. El mite
no parla en llenguatge racional, sinó en
“llenguatge commocional”, podríem dir.
Històricament, els mites han tingut usos
més amplis (donar explicacions sobre
l’origen del món o del poder polític, per
exemple, o bé representar determinades
situacions i actituds vitals bàsiques), però
fins i tot quan el pensament racional els ha
substituït en algunes d’aquestes tasques
segueixen mantenint una capacitat de
commoció i orientació. El mite, el símbol,
sap de la seva funcionalitat, de la seva
“inconsistència objectiva”, però també
sap del seu “poder subjectiu”. Sap que
no descriu o fa referència a res d’extern
a ell, però que pot generar per ell mateix
dinàmiques vitals. Per això es pot arribar
a dir que el mite no “descriu” una realitat,
sinó que el mite “crea” una realitat. La seva
consistència deriva d’ell mateix, no d’un
element extern al qual representa.
En aquesta aproximació, el terme “mite”
queda dissociat de consideracions negatives,
tot i ser conscients que sovint se
l’utilitza en un sentit pejoratiu, de cosa
falsa, d’idea sense consistència o fonament.
També és cert que històricament
els mites tant han tingut un impacte humanament
positiu com negatiu, però aquí
no prendrem en consideració aquestes
derivacions negatives, no per això menys
reals històricament (quants crims comesos
en nom de Déu...).
I les religions? Les religions serien constellacions
de mites acompanyades de ritus i
institucions. Les constel·lacions de mites
són sovint formulades en un conjunt de
textos, de vegades designats com a “textos
sagrats” per aquesta funció de plasmació i
transmissió dels mites; sovint aquests textos
recullen tradicions orals precedents. Els
ritus són gestos i cerimònies que afavoreixen
actituds en consonància amb els mites, i les
institucions són organitzacions dedicades a
la preservació, elaboració i difusió dels mites
i ritus. Les diverses religions es podrien
veure com a diversos “camps semàntics”,
conjunts de termes ben travats i elaborats
que resulten significatius en el si de cada
entramat religiós. I aproximar-se a una
religió passaria per familiaritzar-se amb
una terminologia que vertebra i tradueix
elements clau dels mites i rituals.
Afegim encara una referència inicial a un
terme actualment prou utilitzat, el d’espiritualitat.
La considerem com allò que tenen
en comú les diferents religions, el substrat
compartit de les seves diversíssimes narracions
miticosimbòliques. L’existència
d’aquest substrat compartit és una hipòtesi
o una opinió; hi ha qui considera que
no existeix cap comú denominador entre
les religions, que són mons a part que no
parlen del mateix.
Aquí considerem formulable aquest substrat
compartit com a mínim en dos elements:
la renúncia a la centralitat del jo
en la vida humana i l’experiència d’intuir
dimensions que ens depassen, immensitats
corprenedores i difícils de descriure
amb paraules, però que trasbalsen, que
alteren profundament, radicalment, la
manera de veure i viure la realitat dels
éssers humans.
La noció d’espiritualitat —o la de religió,
o la de religiositat— seria tan abstracta
com la noció de “llengua”; són fenòmens
només materialitzats per manifestacions
particulars. Les religions serien particularitzacions
de l’espiritualitat, la qual no es
podria manifestar separadament d’aquestes
particularitzacions que la materialitzen,
l’encarnen, li donen tangibilitat, de manera
semblant a com la llengua no existeix
si no és a través del francès, l’anglès, el
català, etc.
7
MM O N O G R À F I C
juliol - agost ´16
388
Tripa PE388.indd 6 08/06/2016 12:10:09
Tripa PE388.indd 7 08/06/2016 12:10:09