Any XXXI 4t trimestre 2015 Núm 124 Preu 1€

RACÓ DE CONTE marta ticó (el llor)
CONVERSES DE SEPELI
Sota la capa serena i plàcida que dóna l’elevat sostre de l’església, les ments de tots els assistents
vagaven, com electrons saltaires, d’un pensament a un altre, mentre la veu del capellà, augmentada
pels altaveus, xocava contra les despullades parets de pedra i no feia altra cosa que endormiscar als
acompanyants del difunt. La centenària edat de la protagonista restava emoció a l’esdeveniment,
que més aviat semblava un parèntesi dominical de repòs.
El silenci sepulcral va ser trencat per la primera “bossa de mà” que es va atrevir a pronunciar-se.
Estava a l’últim banc i feia olor a càmfora perquè no sortia de casa des de la festa major.
—Ehh tu!! Jo sóc nova, saps de què va tot això?—li va dir a la del costat.
—Ja es nota! -li va contestar la segona.
—Per què? —va preguntar estranyada.
—És per l’olor... fas una flaire petrolífera que fa tombar! -li va dir la primera.
—És que la meva mestressa em va comprar en una d’aquelles botigues barates, allà on tot fa la
mateixa olor —va respondre— Però tu tampoc et quedes curta amb el perfum!
—Ja... és que només surto de tant en tant de l’armari, però la meva olor fa net.
Tot va ser començar a xerrar, que del banc següent van girar-se dos o tres “bosses de mà” més.
—Xssst!!! No crideu tant fort, una mica de respecte, no? -va entonar la “bossa de mà” de ganxet de
coloraines.
—Mira qui parla!— va dir la “bossa” petrolífera—, no et veig pas mai a missa a tu, no cal que ara et
facis la devota!
—Jo vaig a la meva bola -va contestar la “coloraines”-
Sóc lliure i poc lligada a res, no com vosaltres que porteu
aquesta espècie de pell que no us deixa respirar. Però en un
lloc com aquest crec que ens hem de comportar.
—Ara que dius de respirar —va dir la “càmfora”— de quin
material estàs feta tu?... et veus pengim-penjam i sembla
que no portes ni la meitat de pes que nosaltres.
—És l’avantatge que té ser de llana. A mi no em pesen
els diners, perquè no en porto gaires, ni els maquillatges
m’embruten, ni les colònies m’estiregassen, m’agrada
l’olor natural. I si m’empolso , vaig directa a la rentadora i
quedo com nova.
—Noia, docs jo —va replicar la “ cànfora”— quan surto
de casa vaig preparada per un bombardeig: barra de
llavis, color dels ulls, mocadors de paper, claus vàries,
xocolatines, bolígrafs, colònia, telèfon, agenda...
La conversa ja va saltar al tercer banc del darrera cap al
davant on reposava als peus de la seva mestressa una
“bossa de mà” de pell autèntica .
—Doncs el meu cas si que és patètic —va dir la “pell”—
Tot i ser una cara adquisició, no sóc gens polida,
mocadors de paper usats!! Bolígrafs gastats, trossos
de caramel desembolcallats, mig entrepà que ningú es
recorda de llençar, monedes... buff! no acabaríem.
—Noia, t’ho veig mal parat —es va afegir a la conversa
la “bossa de mà” del costat de la tercera fila— de porc
i de senyor se’n ve de mena, diuen... Jo en canvi sóc de
pàgina 22