GRUMETS VERDS EN JIM BOTÓ I EN LLUC EL MAQUINISTA

GRUMET VERD — NÚMERO 9
—Està molt bé que diguis això, vell camarada —va dir, i posà la
mà damunt l’espatlla del seu amic—. Però em temo que al rei no li ho
semblarà. Estic segur que ni s’ho imagina.
—M’és igual —va declarar en Jim—. Jo me’n vaig amb tu.
En Lluc rumià encara una estona dins el núvols de fum de la
seva pipa. És el que feia sempre que estava commogut. No volia que
els altres se n’adonessin, però en Jim el coneixia.
—Molt bé! —la veu d’en Lluc sortia d’enmig el núvol de fum—.
T’espero aquí a mitja nit.
—D’acord —va contestar en Jim.
Es van estrènyer les mans, i en Jim ja se’n tornava a casa quan
en Lluc el va cridar de nou:
—Jim Botó —deia en Lluc, i la seva veu sonava tota feliç—, de
veres, ets la persona menuda més ferma que hagi vist en tota ma
vida!
I es va girar i se’n va anar ben de pressa. En Jim se’l va mirar,
consirós, i després va córrer cap a casa. Les paraules d’en Lluc li
ressonaven encara dins les orelles, però calia pensar en la senyora
Quèè, que sempre l’havia estimat i havia estat tan bona amb ell.
Ja havien sopat. En Jim va badallar com si estigués terriblement
cansat i va dir que se’n volia anar al llit de seguida. Això va
sorprendre la senyora Quèè. Habitualment li costava molt de
convèncer en Jim d’anar-se’n a dormir, però va pensar que potser, a
poc a poc, ja anava posant seny. Un cop en Jim va ser al llit, ella,
com cada vespre, anà a acotxar-lo, va fer-li el petó de bona nit i va
sortir de la cambra després d’haver apagat el llum.