tropa de corsaris el club de la cistella - Grup Enciclopèdia Catalana

TROPA DE CORSARIS
EL CLUB DE LA CISTELLA
Àngel Burgas

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 1
L’Iker va tornar del psicòleg indignat. Els pares, aconsellats per la
tutora i la psicòloga de l’escola, van decidir dur el seu fill a un
especialista. L’Iker no hi volia anar, és clar. Insistia que no li passava
res.
La primera visita amb l’especialista ens la va explicar l’endemà a
l’hora d’esbarjo, menjant un entrepà de mortadel·la sota la cistella. A
la Pajarica li devia interessar el tema, perquè aquell dia es va acostar
més del compte per parar l’orella.
—Aquell home gras em va demanar cada quan tenia visions i si
coincidien amb dies que em feia mal el ventre.
Tom.
—I què hi té a veure una cosa amb l’altra? —va preguntar en
—No ho sé. És el que jo li vaig preguntar. També va voler saber si
se m’havia mort algú quan jo era petit. Li vaig dir que s’havia mort el
gos, l’Snoopy. Després vam parlar de la mort de l’Snoopy i va voler
saber si havia estat una mort traumàtica. Jo li vaig dir que no gaire,
que l’havia esclafat un cotxe.
—Això es força traumàtic...
—Però jo no ho vaig veure. M’ho van explicar els pares.
—Hi has d’anar més dies?
—Cada setmana. Diu que al final em curaré i ja no tindré més
visions.
La Pajarica em va esperar a la sortida del col·le aquell migdia per
preguntar-me, tota intrigada, què era allò de les visions de l’Iker.
Quan li vaig explicar que veia morts en vida, ella va encongir les
espatlles sense mostrar cap sorpresa. Em va explicar que la seva àvia
també veia morts i convivia amb els esperits.
Aquella tarda, quan vaig veure l’Iker, li vaig dir que hi havia una
persona que estava en la mateixa situació que ell, i que potser fóra
bo que poguessin parlar plegats sobre el tema.

dona?
—L’àvia de la Pajarica? I de què vols que parli jo, amb aquella
—Teniu el mateix problema, Iker. Us podeu ajudar l’un a l’altra!
Ho vam comentar amb la colla a la sortida de classes de la tarda.
Alguns van valorar molt positivament que l’àvia de la Pajarica fos una
mena de bruixa.
—Deu ser una mena de xaman! Els bruixots de les tribus tenen
poders i són capaços de comunicar-se amb els déus!
—L’àvia de la Pajarica no pertany a cap tribu! —el vaig
contradir—. La senyora viu al carrer de Sant Eusebi, amb la seva
família!
—Tant és! Si és una xaman, de ben segur que té poders!
L’Iker no sabia què pensar ni es volia definir.
—Rumia-ho bé aquesta nit, Iker, i demà parles amb la Vane.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 2
Vam quedar que aquella tarda podíem anar a visitar l’àvia de la
Pajarica a casa seva. Si la Pajarica parlava poc, l’abuela parlava pels
colzes.
—¡Mira, los gemelitos! ¡Qué monos! ¡Qué igualitos!¡Y ésta debe
ser la niña de los aviones! ¡Qué ricura! ¡Parece que camine con alas,
como un avioncito o un angelito! ¡Y ése debe ser el calladito, el que
siempre anda de mal humor! ¡Pobrecito, con lo mono que es! ¡Y ése
debe ser el sucito, uy, que mal huele!
L’àvia Paquita va voler endur-se l’Iker a la cambra de les bruixes.
Ell va dir que no calia anar allà, que podien parlar tranquil·lament al
menjador.
—No, mi hijito, los espíritus necesitan su espacio y su lugar de
respeto. A mí se me aparecen nomás en la habitación de las brujas, y
allí es donde debo llevarte.
l’Iker.
—Jo no vull anar-hi! Aquesta dona em fa por! —va xiuxiuejar
Finalment, una comissió va acompanyar l’Iker. L’habitació de les
bruixes era, en realitat, l’habitació de l’àvia.
—Dame las manos, mi hijito.
L’endemà, a l’hora de llengua, l’Iker es va trobar malament.
—Senyoreta, puc anar a vomitar?
La professora el va renyar i li va dir que no volia més problemes amb
les visions.
—No és una visió, senyoreta.
La professora va preguntar si el malestar es devia a alguna cosa
que havia menjat.
—Deu ser alguna cosa que porto dins —va dir ell capbaix i a punt
de plorar.
Després de dinar, l’Iker no va tornar a l’escola i nosaltres ens vam
sentir culpables per haver insistit a parlar amb l’àvia Paquita. Quan

vam sortir de classe, el vam anar a veure a casa seva. Estava sol,
estirat al sofà i mirant la tele.
—I si truques al psicòleg?
—I què li dic? Que una bruixa m’ha introduït un esperit? Quan ho
sàpiga el meu pare, em mata.
L’Àlex va proposar anar a casa de la Pajarica i demanar a l’àvia
algun conjur per expulsar l’intrús del cos de l’Iker, però ell s’hi va
negar:
—I si se’m torça el coll o m’enfilo per les parets com un
endimoniat, què? I si vomito coses verdes? I si em quedo ximple per
a tota la vida?
Ens vam acomiadar i vam decidir anar a veure la Pajarica. Li vaig
exposar el cas de l’Iker. La dona no hi va donar cap importància.
—Este niño es muy aprensivo.
De tota manera, va dir, es podria intentar una oració perquè l’Iker
no patís tant les conseqüències de la invasió espiritual.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 3
Aquell matí, abans d’entrar a classe, se’m van acostar les bledes
de segon, la Lourdes i l’Assump.
—Martina! Demà passat celebrem l’aniversari de l’Assump i fem
una festa. Volem que vinguis. Hem convidat totes les nenes poca-
penes de l’escola. Serà una festa molt divertida i hem organitzat un
munt de jocs. Podràs fer noves amigues!
—Demà passat no puc.
—Demà passat sí que pots, Martina! Has de ser més positiva i
estar oberta a conèixer nova gent. No et pots quedar tancada en el
teu món. Té, aquí tens la targeta que hem preparat. Ens trobarem
totes a la sortida de l’escola, a dos quarts de sis, i farem una gimcana
per arribar a casa. No et sembla una bona idea? Descobrir l’adreça ja
serà com un joc? No ho trobes fantàstic?
El timbre ja havia sonat i havíem d’entrar a classe. Més tard ja
m’inventaria una excusa per no haver d’anar a aquella maleïda festa
dels jocs idiotes.
Quan es va acabar la darrera classe del matí, la professora Mocho
em va dir que volia parlar amb mi.
—Mira, Martina, ja sé que ara ets alumna d’ESO, però et volia
demanar si no et faria res tornar a fer de Verge Maria en el pessebre
vivent dels nens de primària. Els darrers dos anys ho vas fer molt bé i
entre les nenes de sisè no en trobo cap que doni el tipus per fer de
Mare de Déu.
—Però, és que... Un altre cop fer el pessebre? No, no! Tothom es
riurà de mi! Ni boja!
—Ja sé que t’has fet gran i que probablement et fa una mica de
vergonya. Però pensa que només seran un parell d’hores, i que ho
farem al pati de dalt i ningú dels grans no et veurà.
—Tothom ho sabrà, senyoreta. Jo no...

—Et prometo que no ho sabrà ningú, jo me’n faig responsable.
Mira-ho per la banda positiva: aquell dia et saltaràs les classes del
matí!
A cinquè i a sisè jo havia fet de Verge Maria al pessebre. La
professora Mocho em jugava una mala passada fent-me aquella
proposició.
—No em diguis que no és fantàstic sentir-te protagonista, Martina!
Encara que només sigui per unes hores! Es tracta de transmetre
l’esperit nadalenc a la mainada!
—Però ja m’he fet gran... —al·legava jo.
—Ets la millor Verge que hem tingut mai, Martina! Tots els de l’escola
estem orgullosos de tu!

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 4
Vaig arribar a casa feta una fúria: en un sol dia havia rebut dues
ofertes odioses: fer de Verge i assistir a la festa de les bledes. I de
cop va sonar el mòbil. La paraula Pau va aparèixer a la pantalleta.
—En saps alguna cosa, de l’Iker? —em va demanar.
La veu d’en Pau! Mai no hauria imaginat que aquella veu, una
mica estranya, perquè estava en ple canvi de nen a noi, em faria
sentir tan bé.
—Martina? Que em sents?
—Sí, sí. No, no en sé res, de l’Iker.
—No l’heu anat a veure avui? Jo no podia, tenia hoquei.
En Pau s’entrenava en un equip d’hoquei. Feia esport. S’havia
eixamplat una mica d’espatlles, com tots els nois esportistes.
—Doncs ens veurem demà a l’escola... Que et passa alguna cosa?
Que estàs enfadada?
—Per què ho dius?
—No ho sé, però et noto estranya.
Ens vam acomiadar. Què m’estava passant?
L’endemà, la Pajarica em va donar el paper.
—Lo ha escrito mi abuelita. Es una oración que Iker debe leer en
voz alta tres veces al día, para que el espíritu haga su trabajo sin
fatigarle.
—L’Iker no ha vingut avui tampoc. Es deu trobar malament. Això
no s’entén, Vane. L’Iker no ho sabrà llegir.
—Está escrito en la lengua de los muertos. Iker debe leerlo,
aunque no lo entienda.
—Però és que tampoc s’entén la lletra de la teva àvia! No ho
podria picar a l’ordinador?
—Mi abuelita no sabe utilizar las computadoras.
—I no ho podries fer tu? Ens faries un favor...
La Pajarica es va quedar en silenci. Després es va posar vermella i
va abaixar la vista.

—Lo haré si tú me haces un favor a mí, Martina.
—Quina mena de favor?
—Consígueme una foto de Àlex.
Em va semblar un xantatge aberrant.
—Està bé. Tu m’ho piques a l’ordinador i jo et dono la foto de
l’Àlex. Però que ell no en sàpiga res, Vane. Serà un secret entre tu i
jo.
L’única fotografia que vaig trobar de l’Àlex era una que li vaig fer
a les convivències de sisè. Aquell migdia, a l’hora del pati, vaig
esperar que la Pajarica sortís de la seva classe.
—¿Has traído la fotografia de Àlex?
—Sí. Té. I tu? Has picat a l’ordinador el conjur?
La Vane em va allargar un full.
—Recuerda: tiene que leerlo en voz alta tres veces al día. La
abuelita dice que hace más efecto si lo recita de rodillas, mirando
hacia el Sol o hacia la Luna.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 5
L’Iker havia vingut a l’escola i estava assegut sota la cistella, amb
la resta de companys. Li vaig dir que l’àvia de la Pajarica li havia
escrit un conjur per alleujar la feina de l’intrús.
Lluna.
—L’has de recitar tres cops al dia, de genolls i de cara al Sol o a la
L’Iker va fer un cop d’ull al conjur.
—No s’entén res.
—Perquè està escrit en la llengua dels esperits. Has de recitar
aquestes paraules, encara que no les entenguis.
—I si m’equivoco? I si canvio una lletra sense voler i en lloc de dir
una cosa bona en dic una de dolenta?
En Tom, que havia agafat el full i llegia amb interès totes aquelles
paraules estranyes, el va escridassar:
—Doncs fixa-t’hi bé, brètol! Procura no equivocar-te! Podries
començar ara, i així nosaltres et corregirem si t’equivoques.
fet.
—Ara? Aquí?
—Ho has de fer tres cops al dia, no? Doncs ja en tindries un de
—De genolls? De cara al Sol?
El dia estava ennuvolat i el sol no lluïa enlloc. La Pajarica
esperava a pocs metres de la cistella.
—Això de l’orientació pot ser més o menys o ha de ser exacta?
La Vane es va encongir d’espatlles i va dir que no venia d’aquí.
L’Iker, fent el cor fort, es va posar de genolls mirant cap al cel, va
agafar el full entre les mans i es va posar a llegir aquell conjur.
—«Abusta Leresti Capcuta Bonareta. Joliste Joliste Epistiro. Joliste
Joliste Suframa...»
Tots estàvem tan pendents de la lectura de l’Iker que no vam
adonar-nos que la professora encarregada de vigilar el pati s’acostava
tot fent la ronda habitual. La professora va preguntar a l’Iker què
estava fent.

—Continua Iker! No ho pots deixar a mitges!
L’Iker va continuar llegint el conjur.
La professora va començar a posar-se nerviosa i va preguntar de
què anava aquella extravagància. L’Iker ens va mirar a tots, sense
saber què fer.
—Fa un conjur per deixar de veure morts —va explicar en Tom a
la professora—. Cal que l’acabi i que no se’l destorbi.
—Què faig? —va preguntar.
—Tu continua. No ho pots deixar a mitges.
Encara quedava més de la meitat del conjur, i l’Iker es va resignar a
continuar llegint-lo.
—«Hidropo Julisco Kiterio Kiterio Alma mater Julisco...»
Les conseqüències van ser nefastes per al nostre amic: sense tele i
sense Play fins Nadal; sense mòbil fins a Reis, i probablement sense
regals durant les festes.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 6
La meva mare m’esperava amb dues notícies. La professora Pilar,
la Mocho, li havia telefonat per confirmar el meu paper de Verge
Maria al pessebre vivent i la mare de l’Assump li havia anunciat la
festa d’aniversari de la seva filla.
—No penso anar a la festa de l’Assump. No la suporto. No és
amiga meva.
—Aniràs a la festa de l’Assump, perquè la seva mare sí que és
amiga meva. I no hi ha res més a dir. Entesos?
Sortir al pati a dos quarts de sis i trobar-me les dues bledes sota
una pancarta que posava «Benvingudes les convidades a la festa!»,
va ser patètic.
—Martina! Martina, som aquí!
I de seguida, ella i l’Assump van obligar totes les convidades a
corejar el meu nom:
—MAR-TI-NA! MAR-TI-NA!
Vaig acostar-me a la pancarta i vaig rebre un munt de petons.
—Qui falta? Qui falta?
Amb el grup de convidades complet, les amfitriones van donar les
primeres instruccions.
—No us hem dit l’adreça de la festa, perquè... Trobar la casa serà
un joc! No us sembla una idea fantàstica? Hem organitzat una
gimcana amb pistes per arribar-hi. No us sembla genial? Us heu
d’agrupar per parelles abans que us donem la primera pista!
—Jo ja la sé, l’adreça —vaig dir.
—Doncs tu no hi participaràs, Martina, per enredaire. Et quedaràs
sense premi!
—M’és igual —vaig dir.
—Tu ja pots anar cap a casa meva. Espera’ns allà.
Espereu-m’hi assegudes, vaig pensar, perquè tot d’una vaig decidir
que no aniria a la festa.

Els bessons es van alegrar molt de rebre’m a casa seva. A un quart
de nou vaig acomiadar-me i vaig anar de pressa a casa l’Assump.
Vaig telefonar a la mare al mòbil.
—Mare, sóc jo. No cal que vinguis. Em trobo malament i vaig cap
a casa.
—Què passa, Martina? Què vol dir que no et trobes bé?
—M’he marejat. He vomitat. Vaig cap a casa.
—No et moguis d’aquí, em sents? Que t’has tornat boja? No vull
que vagis sola si et trobes malament.
—Li diré a la mare de l’Assump que m’acompanyi, no pateixis.
—Tu no et mous d’aquí, entesos? Estic sortint de la feina. En cinc
minuts arribo.
Cinc minuts després em vaig situar davant del portal i em vaig
estirar a terra. Vaig tancar els ulls. Tot seguit vaig escoltar els crits
de la mare mentre s’acostava corrent.
—Martina! Martina, nena!
—On sóc? Què ha passat?
—Deus haver perdut l’alè, com quan eres petita!
—Porta’m a casa, mare. Em trobo molt dèbil.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 7
Feia un matí assolellat i fred, i a l’aula devien estar fent mates
mentre jo em posava el vestit de Verge Maria a la classe de tercer de
primària.
—Que mona està! Sembla la Verge de debò! Jo de gran vull ser
com ella!
—La Martina és, sense cap mena de dubte, la millor Verge Maria
que hem tingut mai —insistia la Mocho.
Està bé ser tan admirada. Està bé no fer mates quan toca. Però,
tot i així, jo estava de mal humor, perquè no volia fer de Verge, i
encara menys volia que ningú d’ESO sabés que jo feia de Verge.
—Ja t’ho he dit, Martina. Cap alumne d’ESO pujarà a veure el
pessebre vivent; ni tan sols ho saben, que el fem avui. Ja n’hi ha
prou de ser tan vergonyosa i primmirada!
Una de les nenes se’m va acostar per preguntar-me qui era el
sant Josep, i la veritat és que no en tenia ni idea.
—Deu ser un nen de sisè —vaig aventurar.
—Qui?
—No ho sé. El més alt de la classe, suposo.
—El més alt de la classe és el meu germà. Es diu Rafa i és alt com
la meva mare.
—I on és, en Rafa? —li vaig preguntar.
—A classe.
—I no es vesteix?
—No ho sé. A casa s’ha posat uns pantalons de xandall i un jersei,
com sempre.
—Ja m’ho penso, dona. Segur que no s’ha disfressat de sant Josep
per venir al col·le. Tothom se l’hauria mirat pel carrer! —li vaig dir.
El nen de P3 que havia de fer de Nen Jesús no parava de xisclar
perquè no es volia posar la robeta que li havia dut la Mocho.
—Aquest Nen Jesús d’enguany ens portarà pel camí de
l’amargura! —protestava la dona.

Em va fer treure el rellotge, perquè una de les mestres va
reclamar «rigor històric».
—I què vol dir això?
—Doncs que a l’època de la Mare de Déu i el Nen Jesús no hi
havia rellotges!
—I com sabien quina hora era?
—Miraven el Sol —va dir la mestra.
Mentre em treia el rellotge vaig veure l’hora. Les onze i deu. Això
volia dir que els meus companys eren al pati, l’estona d’esbarjo.
—No començarem fins a dos quarts, oi senyoreta? —li vaig
preguntar a la Mocho.
—No pateixis. Fins a dos quarts no ens mourem d’aquí. Encara
ens queda pentinar-te i vestir els pastors.
De cop, però, una visió em va deixar impressionada: darrere el
vidre de la classe de tercer, vaig clissar la cara bocabadada de la
Pajarica.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 8
Mare meva! M’havia descobert! I què faria ara la Pajarica? Doncs
anar a explicar a tothom que jo era allí disfressada!
—Tenim un problema, senyoreta! —vaig dir a la Mocho,amb els nervis
a flor de pell.
—Quin problema, Martina?
—Que m’han vist! Una nena d’ESO m’ha vist! Era allí, palplantada
darrere la porta!
—I quin problema hi ha, noia?
—Doncs que ara ho explicarà a tothom!
—No diguis bestieses!
Quan vaig tornar a mirar el rellotge... l’esbarjo s’havia acabat i els
de la meva classe devien ser a punt de començar la classe de català.
No havia passat res.
Vam sortir al pati del darrere per col·locar-nos.
—No hi ha manera de fer callar aquesta criatura? —preguntava la
Mocho, desesperada.
A continuació van disposar els pastorets i les pastoretes, els xais,
i els tres Reis.
—Que no tenim sant Josep? —vaig preguntar a la Mocho.
—I tant! Ara ve, li estan acabant d’enganxar la barba. És un sant
Josep alt i ben plantat de segon d’ESO!
Abans de tenir temps de reaccionar, vaig veure com s’acostava en
Pau vestit amb una túnica de sac i una barba postissa que li arribava
al melic.
—Sembla un sant Josep de debò! —va exclamar la Mocho,
orgullosa.
Si em punxen no em troben sang. Què hi feia en Pau, allí?
—Hola Martina —em va saludar.
Jo em vaig posar tan vermella que vaig haver d’abaixar els ulls.
—Ara sí que semblem una família —va dir en Pau.
—Es pot saber què hi fas, aquí?

—Era una sorpresa!
En van venir ganes d’escanyar-lo i de sortir corrent.
—No et fa il·lusió? Formem una bona parella, no et sembla?
T’imagines que aquest nen fos el nostre fill?
—Si tornes a obrir la boca et menges el bastó.
—Tothom en silenci! Que ningú no es mogui a partir d’ara!
Vaig contenir la ràbia. Ja s’estaven acostant els primers visitants
quan la Mocho em va suggerir que posés una cara més dolça, que en
lloc de la Verge semblava la madrastra de la Blancaneu.
Els nens petits es miraven impressionats la fila que fèiem, i els
pares felicitaven les professores i les mestres per l’escenografia i el
vestuari dels actors. Una mare va comentar que fèiem molt bona
parella. En Pau em va xiuxiuejar:
—Ho veus com fem bona parella? Tothom ho diu!
—O calles o me’n vaig.

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 9
No havia passat ni un quart d’hora quan vaig sentir una remor de
cossos i cridòria. De seguida es va acostar una mestra per parlar amb
la Mocho.
—Pilar; que resulta que els nens de primer i segon d’ESO han
sabut que hi ha alumnes de la seva classe que participen en el
pessebre i han demanat permís als tutors per venir-los a veure.
—No eren aquests els plans... però què hi farem. Si els tutors els
han donat permís i ja són fora de l’aula... De tota manera, advertiu-
los que no volem incidents, i que es comportin, que això és ple de
pares i de mainada.
—Aquest no era el tracte, senyoreta... —vaig dir, mossegant-me
la llengua.
—Em sap greu, Martina...
No podia ser que allò m’estigués passant a mi. De lluny, ja em
van arribar les rialles de l’Enric, l’Òscar i companyia. Allò era un
malson.
—Passeu en fila, com tothom —els alliçonava la Mocho—, i no vull
cap comentari desafortunat, em sentiu? Els vostres companys estan
fent una feina ben maca. Qui hagi de riure, ja pot tornar a classe.
El meu desig era pujar en un avió supersònic i allunyar-me de la
terra. En aquell moment vaig notar una mà sobre la meva espatlla
dreta. Era la mà d’en Pau, que no en tenia prou fent el ridícul
d’aquella manera, sinó que s’havia proposat arribar al cim d’allò més
patètic. La Lourdes, una de les bledes, va preguntar si estàvem
enamorats.
—Silenci!
—Jo no surto amb ell!
—He dit que callem tots, Martina!
—Jo no surto amb aquest paio!
—Sou la Verge Maria i sant Josep! A veure si fem el favor de
comportar-nos!

El Nen Jesús va començar a plorar com un desesperat,
segurament perquè cridàvem massa i tenia por. La Mocho, pendent
de nosaltres, havia abandonat els xaiets, que s’escapaven de quatre
grapes.
—Tothom al seu lloc! Encara no hem acabat!
Em van venir ganes de plorar i de sortir corrent d’aquella cova.
—Mira Pilar: aquesta nena s’ha escapat del col·le i ha anat a casa
seva a vestir-se d’àngel, i diu que no pensa entrar a la classe si no la
deixem participar al pessebre, al costat de la Martina de primer, que
es veu que són molt amigues i allò que fa l’una ha de fer també
l’altra.
—Però ja en tenim un, d’àngel!
—Doncs que es posi al costat de la cova! Mare de Déu! Quin
pessebre més accidentat!