GRUMETS VERDS EN JIM BOTÓ I EN LLUC EL MAQUINISTA

GRUMETS VERDS
EN JIM BOTÓ I EN LLUC EL MAQUINISTA
Michael Ende

GRUMET VERD — NÚMERO 1
La senyora Quèè va desfer el nus del cordill i va començar a desfer
el paquet. Va aparèixer una gran capsa plena de forats per tot el voltant,
com una capsa d’escarabats voladors. Va alçar la tapa i trobà a dins... una
altra capsa amb forats que era si fa no fa de la grandària d’una capsa de
sabates. La senyora Quèè va obrir-la i vet aquí que dins hi havia... un
bebè negre! Se’ls mirava a tots amb uns ulls grossos i brillants i semblava
estar molt content de veure algú.
—Un bebè! —van exclamar tots sorpresos—, un nadó negre!
—Ho havíem de suposar, que seria un negret —va observar el
senyor Màniga fent una cara tota intel·ligent.
—Certament —va dir el rei, i es posà les ulleres—. És sorprenent,
molt sorprenent!
En Lluc fins ara no havia dit res, però la seva cara s’havia enfosquit
visiblement.
—No m’havia trobat en tota ma vida amb una vilesa semblant —va
rondinar—. Una criatureta tan petita, ficada dins d’una capsa! Què li
hauria pogut passar si nosaltres no l’arribem a obrir? Vaja, si alguna
vegada pesco l’individu que ho ha fet, rebrà un fart de llenya que se’n
recordarà tota la vida! Tan cert com que sóc en Lluc el maquinista!
un nom!
va dir:
—Com es dirà? —preguntà el rei de sobte—. Aquest nen ha de tenir
Era veritat, i tots van començar a rumiar de valent. A l’últim, en Lluc
—Jo li posaria Jim, perquè és un noi.
Després va girar-se cap al bebè i li va dir:
—Què, Jim, serem amics?

GRUMET VERD — NÚMERO 2
Una setmana més tard el carter va tornar. La senyora Quèè va
baixar a la riba i va cridar-li, de lluny, que se’n podia tornar
tranquil·lament i que no li calia desembarcar. Tot estava en ordre. El
paquet era per a ella, només que el nom i l’adreça gairebé no els
podien llegir.
Mentre li deia això, el cor li bategava fins dalt a la gola,
desbocat. Tenia tanta por que el carter no vingués a prendre-li
l’infant! I ella no volia retornar-lo de cap manera, perquè ja se
l’estimava de debò.
anar.
El carter va cridar:
—Molt bé, doncs, si tot va bé, bon dia, senyora Quèè! —I se’n va
Al cap de molt temps, quan en Jim ja va ser més gran, de
vegades la senyora Quèè tot d’una restava seriosa, deixava reposar
les mans damunt la falda i es mirava en Jim tota afligida. És que li
passava pel cap «qui podia ser l’autèntica mare d’en Jim...»?
—Una vegada o altra li hauré de dir la veritat —sospirava quan
obria el seu cor al rei, o al senyor Màniga, o a en Lluc. Ells assentien
tristos, i també els semblava que sí, que ho havia de fer. Però la
senyora Quèè sempre ho deixava per a més endavant.
És clar que ella no s’imaginava que ja no era lluny el dia que en
Jim ho hauria de saber tot, i no pas de la senyora Quèè, sinó d’una
altra manera i ben insòlita, per cert.
Ara, doncs, Lummerland tenia un rei, un maquinista, una
locomotora i dos súbdits i un quart de súbdit, ja que en Jim, ara per
ara, era massa petit per poder ser comptar com un súbdit sencer.

GRUMET VERD — NÚMERO 3
Els anys van anar passant i en Jim Botó ara ja era gairebé un
mig súbdit. En un altre país ja hauria anat a escola a aprendre de
llegir, escriure i comptar, però a Lummerland no hi havia cap escola, i
com que no hi havia escola ningú no trobà que el minyó ja fos prou
gran per aprendre de llegir, escriure i comptar. A en Jim mateix això
no l’amoïnava gens i vivia al dia i d’allò més feliç.
La senyora Quèè s’alegrava de veure en Jim com es feia gran,
però a algú altre això l’encaparrava moltíssim: al rei, que havia de
governar el país i que era responsable del benestar dels seus súbdits.
Un vespre va cridar en Lluc el maquinista al seu palau. En Lluc hi
va entrar, es va treure la gorra del cap i la pipa de la boca i va dir
amb tota cortesia:
—Bona nit tingui, senyor rei!
—Bona nit, estimat Lluc el maquinista —contestà el rei, que seia
al costat del seu telèfon d’or, assenyalant-li amb un gest una cadira
buida—. Seu, sisplau.
En Lluc va seure.
—Doncs mira —va començar el rei, es va escurar la gola un
parell de vegades—, doncs mira, estimat Lluc, no sé ben bé com t’ho
haig de dir. Tanmateix, espero que em comprendràs.
En Lluc no va contestar. L’impressionant aspecte del rei li feia
sentir desconfiança.
El rei tornà a escurar-se la gola una vegada més, llançà una
llambregada perplexa i inquieta a en Lluc i va començar de nou:
—Tu has estat sempre un home de criteri, Lluc.
—De què es tracta? —preguntà en Lluc amb prudència.

GRUMET VERD — NÚMERO 4
El rei es va treure la corona, va tirar-hi alè i, passant-hi per
sobre la màniga de la seva bata la va deixar brillant. Tot això ho feia
per guanyar temps, i el veies, de veres, molt confús. Després, amb
un gest decidit va tornar a posar-se la corona damunt el cap, tornà a
escurar-se la gola i va dir:
—Estimat Lluc, m’ho he pensat llargament, però per fi he arribat
a la conclusió que no pot ser d’altra manera. Cal fer-ho.
—Què cal fer, Majestat? —preguntà en Lluc.
—No t’ho he dit, ja? —murmurà el rei desil·lusionat—. Em
pensava que ja t’ho havia dit.
—No —contestà en Lluc— només ha dit que calia fer alguna cosa.
El rei esguardà consirós al lluny. Després d’una estona, va moure
el cap, com estranyat, i va dir:
—És estrany, m’hauria jugat qualsevol cosa que ja t’havia dit
que ens hem de desfer de la vella Emma.
En Lluc va pensar que no ho havia sentit bé, i per això preguntà:
—Què hem de fer, amb l’Emma?
—Desfer-nos-en —contestà el rei movent tristament el cap—.
Naturalment, no de seguida, però tan aviat com serà possible. Ja sé
que per a tots nosaltres serà una decisió molt dura separar-nos de
l’Emma, però cal fer-ho.
—Mai, Majestat! —contestà en Lluc resolut—. I, es pot saber per
quin motiu?
—Mira —va dir el rei amb benvolença—, Lummerland és un país
petit; un país extraordinàriament petit si el comparem amb d’altres
països com ara Alemanya, o Àfrica, o la Xina. És suficient per a un
rei, una locomotora i dos súbdits, però si ara s’hi afegeix un altre
súbdit...

GRUMET VERD — NÚMERO 5
—Encara n’és mig, només! —objectà en Lluc.
—Oh sí, és clar, és clar! —concedí el rei, afligit—. Però, per quant
de temps? De dia en dia es va fent gran i jo he de pensar en el futur
del nostre país, que per a això en sóc el rei. D’aquí a no gaire, en Jim
Botó ja serà un súbdit complet. I aleshores voldrà fer-se la seva
pròpia casa. I ara, digue’m, t’ho prego: on podem plantar una altra
casa? Ja no queda ni un sol lloc, perquè els indrets lliures són plens
de carrils. Ens hauríem d’estrènyer i no serviria de res.
—Maleït siga! —remugà en Lluc, gratant-se darrere l’orella.
—Ho veus? —continuà el rei, amb zel—. El nostre país té,
simplement, superpoblació. Quasi tots els països del món en
pateixen, però Lummerland d’una manera especial. M’angunieja
terriblement. Què podem fer?
—Sí, jo tampoc no ho sé —va dir en Lluc.
—O ens desfem de l’Emma, la locomotora, o un de nosaltres
s’haurà d’expatriar tan bon punt en Jim Botó serà un súbdit complet.
Tu ets el seu amic, estimat Lluc... Voldràs que se n’hagi d’anar de
Lummerland així que s’haurà fet gran del tot?
—No —va admetre en Lluc tristament—, de cap manera!
I després d’una estona continuà:
—Però de l’Emma tampoc no vull separar-me’n! Què és un
maquinista sense la màquina?
—Apa, apa! —va dir el rei—. No hi pensis més. Jo sé que ets un
home raonable. Tens temps per decidir-te. Però cal prendre una
decisió.
acabat.
I allargà la mà a en Lluc com a senyal que l’audiència s’havia

GRUMET VERD — NÚMERO 6
En Lluc s’alçà, es va posar la gorra i va abandonar el palau,
capcot. El rei s’enfonsà de nou al seu setial, sospirant, i es va eixugar
la suor del front amb un mocador de seda. La conversa l’havia
extenuat.
En Lluc s’encaminà, muntanya avall, cap a la seva petita estació
on l’Emma l’esperava. Va tustar-li el cos rabassut i li posà una mica
d’oli, cosa que a ella li agradava especialment. Després, es va
asseure a la riba del mar, amb la testa enfonsada a les mans.
Va moure el cap tristament i va dir en veu baixa:
—Molt bé. Ens n’anirem. Tots dos.
Un ventet lleuger bufava des de la mar, i va refrescar. En Lluc es
va alçar, tornà cap a l’Emma i la contemplà llargament. L’Emma va
adonar-se prou bé que alguna cosa havia succeït. Les locomotores no
tenen pas gaire enteniment —per aquest motiu els cal sempre un
conductor—, però tenen un esperit molt sensible. I quan ara en Lluc li va
murmurar, molt baixet, i trist, «La meva pobra Emma!», va sentir-se tan
afligida que parà d’esbufegar i es va aguantar l’alè.
—Emma —va dir en Lluc fluixet i amb una veu canviada—, no puc
separar-me de tu. No, tu i jo estarem sempre junts. A qualsevol lloc de
la terra o del cel —en el cas que hi arribem— on podrem estar-nos-hi
sempre!
L’Emma no va entendre, és clar, res del que en Lluc deia, però se
l’estimava molt i no podia suportar veure’l tan trist. I va començar a
udolar, que trencava el cor.

GRUMET VERD — NÚMERO 7
—És a causa d’en Jim Botó, entens? —va dir-li, assossegant-la—.
Aviat serà un súbdit, i aleshores, per a un de nosaltres no hi haurà lloc. I
com que per a un país un súbdit és més important que una vella
locomotora rabassuda, el rei ha decidit que te n’has d’anar. Però si tu te’n
vas, jo també me n’aniré, això és més que clar. Què faria, jo, sense tu?
L’Emma s’aguantava l’aire i tornava a udolar de nou, quan tot
d’una una veu clara va preguntar:
—Què passa?
Era en Jim Botó que havia vingut a esperar en Lluc i havia acabat
per adormir-se a la carbonera. S’havia despertat quan en Lluc havia
començat a parlar amb l’Emma i, sense voler, ho havia mig escoltat.
—Hola, Jim! —va exclamar en Lluc, sorprès—. No es tractava pas
de tu. Però ara que hi penso, per què no ho has de saber? L’Emma i
jo marxem. Per sempre. Serà millor.
—És per culpa meva? —va preguntar en Jim espantat.
—Si ho considerem bé —va dir en Lluc—, el rei no deixa de tenir
raó. Lummerland és massa petit per a tots nosaltres.
—I quan partiu? —balbucejà en Jim.
—El millor és no allargassar massa els adéus, ja que així ha de ser
—va respondre en Lluc, solemne—. Penso d’anar-nos-en aquesta nit.
En Jim rumià una estona. Després va dir, tot d’una, decidit:
—Vinc amb vosaltres.
—Però Jim! —cridà en Lluc—. Això no pot ser de cap de les
maneres! Què diria la senyora Quèè? Ella no ho consentirà, mai de la
vida!
decidit.
—Doncs el millor serà no preguntar-li-ho —replicà en Jim,

GRUMET VERD — NÚMERO 8
—No li ho preguntaré, li deixaré una carta damunt la cuina que
ho aclarirà tot. Quan sàpiga que me n’he anat amb tu ja no se sentirà
tan disgustada —va afegir en Jim.
—També ho crec així —va dir en Lluc. Però la seva cara mostrava
que no n’estava pas gaire segur—. Però tu no saps escriure...
—Li dibuixaré una carta —declarà en Jim.
Però en Lluc va moure el cap negativament.
—No, minyó, no et puc prendre amb mi. És bonic per part teva, i
m’agradaria fer-ho, però no pot ser. Encara ets molt jovenet, i només
ens...
S’aturà, perquè en Jim havia girat el rostre vers ell, i aquest
rostre era molt resolut i molt malaurat.
—Lluc —va dir en Jim en veu baixa—. Per què dius aquestes
coses? Ja veuràs que útil que us podria ser!
—Sí, és clar —va contestar en Lluc una mica confús—,
naturalment que ets un minyonet que pot ser molt útil, i en moltes
situacions ser petit és un avantatge, sí, és clar...
Va encendre la pipa i va fer unes quantes pipades en silenci.
Estava a punt de consentir-ho, però volia posar a prova el minyó. Per
això va insistir:
—Pensa-t’hi, Jim! L’Emma se n’ha d’anar perquè tu tinguis lloc
suficient en el futur. Si tu te’n vas, l’Emma es pot quedar aquí
tranquil·lament. I jo també.
—No! —va dir en Jim amb cara obstinada—. Jo no vull abandonar
els meus millors amics. O ens quedem aquí tots tres, o ens n’anem
tots tres. I aquí tots tres no ens podem quedar. Doncs, anem-nos-
en... tots tres.
En Lluc va somriure.

GRUMET VERD — NÚMERO 9
—Està molt bé que diguis això, vell camarada —va dir, i posà la
mà damunt l’espatlla del seu amic—. Però em temo que al rei no li ho
semblarà. Estic segur que ni s’ho imagina.
—M’és igual —va declarar en Jim—. Jo me’n vaig amb tu.
En Lluc rumià encara una estona dins el núvols de fum de la
seva pipa. És el que feia sempre que estava commogut. No volia que
els altres se n’adonessin, però en Jim el coneixia.
—Molt bé! —la veu d’en Lluc sortia d’enmig el núvol de fum—.
T’espero aquí a mitja nit.
—D’acord —va contestar en Jim.
Es van estrènyer les mans, i en Jim ja se’n tornava a casa quan
en Lluc el va cridar de nou:
—Jim Botó —deia en Lluc, i la seva veu sonava tota feliç—, de
veres, ets la persona menuda més ferma que hagi vist en tota ma
vida!
I es va girar i se’n va anar ben de pressa. En Jim se’l va mirar,
consirós, i després va córrer cap a casa. Les paraules d’en Lluc li
ressonaven encara dins les orelles, però calia pensar en la senyora
Quèè, que sempre l’havia estimat i havia estat tan bona amb ell.
Ja havien sopat. En Jim va badallar com si estigués terriblement
cansat i va dir que se’n volia anar al llit de seguida. Això va
sorprendre la senyora Quèè. Habitualment li costava molt de
convèncer en Jim d’anar-se’n a dormir, però va pensar que potser, a
poc a poc, ja anava posant seny. Un cop en Jim va ser al llit, ella,
com cada vespre, anà a acotxar-lo, va fer-li el petó de bona nit i va
sortir de la cambra després d’haver apagat el llum.