tropa de corsaris el club de la cistella - Grup Enciclopèdia Catalana

EL CLUB DE LA CISTELLA – LECTURA 4
Vaig arribar a casa feta una fúria: en un sol dia havia rebut dues
ofertes odioses: fer de Verge i assistir a la festa de les bledes. I de
cop va sonar el mòbil. La paraula Pau va aparèixer a la pantalleta.
—En saps alguna cosa, de l’Iker? —em va demanar.
La veu d’en Pau! Mai no hauria imaginat que aquella veu, una
mica estranya, perquè estava en ple canvi de nen a noi, em faria
sentir tan bé.
—Martina? Que em sents?
—Sí, sí. No, no en sé res, de l’Iker.
—No l’heu anat a veure avui? Jo no podia, tenia hoquei.
En Pau s’entrenava en un equip d’hoquei. Feia esport. S’havia
eixamplat una mica d’espatlles, com tots els nois esportistes.
—Doncs ens veurem demà a l’escola... Que et passa alguna cosa?
Que estàs enfadada?
—Per què ho dius?
—No ho sé, però et noto estranya.
Ens vam acomiadar. Què m’estava passant?
L’endemà, la Pajarica em va donar el paper.
—Lo ha escrito mi abuelita. Es una oración que Iker debe leer en
voz alta tres veces al día, para que el espíritu haga su trabajo sin
fatigarle.
—L’Iker no ha vingut avui tampoc. Es deu trobar malament. Això
no s’entén, Vane. L’Iker no ho sabrà llegir.
—Está escrito en la lengua de los muertos. Iker debe leerlo,
aunque no lo entienda.
—Però és que tampoc s’entén la lletra de la teva àvia! No ho
podria picar a l’ordinador?
—Mi abuelita no sabe utilizar las computadoras.
—I no ho podries fer tu? Ens faries un favor...
La Pajarica es va quedar en silenci. Després es va posar vermella i
va abaixar la vista.