Descarrega en PDF - Valors.org

perfil
Montserrat Xifré, de 62 anys
és mestra, però també és
voluntària i vicepresidenta
de l’Associació de Familiars
d’Alzheimer del Maresme
(AFAM). L’Antonio, el seu
marit, va tenir Alzheimer
durant dotze anys. Els deu
primers, la Montserrat se’n
feia càrrec juntament amb
les seves dues filles. Els dos
darrers anys de vida va optar
per ingressar l’Antonio a
la residència Sant Martí, a
Arenys de Munt. Finalment
va morir als 63 anys, ara en
fa set. Des de llavors, se
sent compromesa amb la
causa de l’Alzheimer i
segueix dedicant moltes
hores a fer més fàcil
aquesta situació a les
famílies dels malalts.
una cosa...”. I quan li preguntaves si li feia mal el cap et
contestava que no, i et tornava a repetir que allà hi tenia
alguna cosa. Mai vam poder saber-ne més. No s’explicava.
A nivell social com creus que es viu actualment l’Alzheimer?
Actualment encara costa. No tan com abans però encara hi
ha molta feina a fer. Si parlo tan sols set anys enrere, poc
abans que es morís l’Antonio, el vam portar a la residència
Sant Martí, d’Arenys de Munt, perquè arriba un punt en què
la malaltia demana unes atencions que a casa no pots oferirli
al malalt. I a mi em deien: “l’has tancat en una residència?”
Fan servir la paraula tancat com si es tractés d’una presó.
Socialment no es veu amb bons ulls. És un concepte que costa
d’entendre. Creuen que t’estàs traient la feina de sobre. De
forma inconscientment et fan sentir culpable i això fa molt
mal, perquè ja ho passes prou malament com perquè a sobre
te’n culpin. Per sort els metges em van preparar per aquest
tipus de reaccions, i em van fer veure que és el millor tant per
tu com pel malalt.
Creu doncs, que encara hi ha molta feina a fer pel que fa a
la concepció social de l’Alzheimer. Per on creu que haurien
d’anar els nostres esforços per a millorar aquesta situació?
Hi ha molta feina a fer. Abans de tot crec que la societat
d’ara s’atreveix a jutjar sense saber realment què se sent quan
L. ARIAS
et toca viure una d’aquestes situacions, encara que no sigui
l’Alzheimer. En general ens atrevim a opinar molt fàcilment
perquè no ho hem viscut. Ens cal posar-nos més a la pell dels
altres. Crec que això ho podem canviar a base d’informació.
Ja trobo bé que facin maratons i que dediquin espais per
televisió a problemes com l’Alzheimer, però malauradament
els espais cedits són massa pocs. A la gent li interessa veure
el Gran Hermano i això és el que ven. Hi ha moltíssims problemes
però no ens agrada veure’ls. És molt més fàcil veureho
tot de color de rosa. Hi ha poc respecte i fan falta més informació,
educació i conscienciació. A nivell polític administratiu
les ajudes són mínimes. Per això sorgeixen les associacions.
La unió fa la força, i una família no pot fer gran cosa,
però moltes famílies tenen més oportunitats de millorar la
situació.
"Arriba un punt en què
la malaltia demana
unes atencions que a
casa no pots oferir-li"
35valors