EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Entrevista 10 Dominical Diumenge 23 d’agost de 2009 “ Abans el cinema era un somni, una gran aventura. Ara és molt més un negoci. Abans no hi havia res establert. Hi havia els actors, la història i la càmera, això era l’essencial. Allò relacionat amb el pressupost venia després, en canvi ara tot està molt definit. “ CLAUDIA Cardinale Actriu És un dels grans mites del cinema mundial. Claudia Cardinale ha passat fa uns dies per l’Estat espanyol i ha presentat fa poc la seva autobiografia, «La meva Tunísia», centrada en el país que la va veure néixer i en el qual va viure fins als disset anys. L a «Mai vaig caure a les trampes dels homes» majoria creu que és italiana, però és tunisiana. La protagonista d’El gatopardo, als seus 71 anys, continua treballant en el cinema, ja que en la pròxima tardor estrenarà «El filo», rodada a Tunísia, i també farà un parell de pel·lícules, una d’elles als EUA, i una obra de teatre. És tunisiana; No obstant això, la majoria dels seus seguidors creien que vostè era una diva italiana? Sí, encara avui hi ha gent que se sorprèn, però les meves arrels són tunisianes; la meva cultura, francesa, i el meu passaport, italià. Els meus primers 17 anys els vaig viure en Tunísia. Allà on tot va començar; és allà on el cinema va venir a per mi. Aquest llibre és la història de Claude, una jove tunisiana de tres generacions que vivia la seva joventut sense sospitar el que el destí li reservava. És també la seva mirada sobre un país al qual mai vaig deixar i al qual m'escapo sempre que puc. Però em considero una actriu del món, perquè, gràcies al meu treball, he viatjat moltíssim. Què recorda de la seva infància i adolescència? Anava al col·legi a Cartago, i és que tots els records familiars són d’allà. Els meus avis vivien allà. El meu avi era constructor de vaixells. Els meus records són tots familiars, perquè Tunísia és la meva verdadera pàtria, les meves arrels. Al llarg de la meva vida he anat molt sovint allà, em refugio allà, i encara que sigui una dona de món, el meu menjar, principalment, segueix sent tunisià. Com va ser el seu salt al cinema? Un accident. L’estratègia que vaig seguir va ser la mateixa que tinc amb els homes: no, no i no Però sempre venien una altra vegada a per mi. I amb el cinema em va passar el mateix, la major part de les vegades, per culpa del meu mal caràcter. Quan vaig començar en el cinema me'n vaig anar al Centre Experimental Cinecitta, d’Itàlia, i no entenia italià, llavors, en més d'una ocasió m’enfadava, donava cops de porta i tornava a Tunísia. Però els productors i directors al final venien a per mi per convèncer-me, i jo tornava. És cert que va començar al seu país? Sí, vaig començar a Tunísia, amb un curtmetratge, «Els anys d’or»m de René Vautier, que va guanyar el premi de Berlín. A més, el 1956 vaig ser escollida la italiana més guapa de Tuníssia i vaig guanyar un viatge al festival de Venècia. Després vaig fer una pel·lícula on interpretava una dona amb un vel, però en la imatge final el vent se l’enduia i així va néixer Clàudia. I a Itàlia em vaig llançar amb els grans: Mastroiani, Gassman... i al final, el salt a Hollywood. Segueix treballant en cinema, però segueix dient no als homes? Mai em vaig casar. Mai em vaig casar, perquè mai vaig caure en les trampes dels homes. Pero quin actor li ha deixat més empremta? Quan vaig treballar a Los Angeles, vaig estar a casa de Paul Newman. Van ser molts els actors amb els quals vaig treballar i vaig conèixer, com Steve McQueen, Rock Hudson. Van ser grans homes i em costa treball elegir a un. Què opina del nou cinema italià? Abans ha- TEXT: MELY FUEYO FOTO: JOSÉ LUIS TORRIJA via moltes coproduccions que permetien que el cinema italià arribés a totes parts; en canvi, ara no es veu res de res, és molt difícil veure pel·lícules italianes a París. I què pensa del cinema actual, ja no es fan aquestes grans produccions? Abans el cinema era un somni, una gran aventura. Ara és molt més un negoci. Abans no hi havia res establert. Hi havia els actors, la història i la càmera, això era l’essencial. Allò relacionat amb el pressupost venia després, en canvi ara tot està molt definit. Abans de ser actriu, què volia ser? Sempre vaig tenir passió pel desert. De nena, deia que volia ser mestra en el desert. Què n’opina del fet que a Penélope Cruz la considerin una hereva de les dives italianes? Em sembla bé. Penélope és una gran actriu, jo ja m'he creuat amb ella. Quins records té d’Espanya? Aquesta presentació ha estat una excusa perfecta per tornar a Espanya. Fa anys, al principi de la meva carrera, El fabulós món del circ i Les petrolieres em van portar a Espanya, i com podran imaginar, estar acompanyada de Rita Hayworth i John Wayne, per exemple, em fa tenir molt bons records de les meves estades aquí. Quins projectes té? Treball, treball i treball. Viatge, viatge? Estic pendent de l'estrena de la pel·lícula El tall i vaig a rodar dues pel·lícules més i fer una obra de teatre.
Q uan el vaig conèixer, aquest pintor discret, de poques paraules i un punt enigmàtic, era motiu d’escàndol: diaris i televisions apuntaven que el seu marxant era fill d’un dels nazis més buscats. La veritat és que el municipi va fer costat al pintor italià de manera total i efectiva. Per la Festa Major s’inaugurava, a l’església de Sant Martí, el seu Mural de la pau, que incidia, en la situació de guerra i conflicte permanent al món i, més concretament, entre Israel i Palestina. Tano Pisano va declarar obertament que el conjunt era un regal que feia a Palafrugell, poble on vivia des de feia cinc anys. En un mur de la sagristia de la capella que correspon a la part barroca de l’església, Tano Pisano va crear un conjunt artístic rellevant que constava d’un vitrall, dos baix relleus, dos mosaics de ceràmica i un mural realitzat en tècnica mixta. Havia treballat aquest conjunt amb l’ajut dels reputats artesans del veïnat com el ceramista Joan Raventós de la Bisbal o el vitraller Bonet, d’antiga nissaga. El mural té tres parts ben diferenciades (el mosaic de ceràmica de La Creació, el mural de la Crucifixió i el mosaic de L’Arbre de la Vida) que, a la seva dreta, es contraposa amb un lluminós vitrall. Paral·lelament, va inaugurar tres exposicions (una al Teatre Municipal i les altres dues a les galeries Carpe Diem i Son Espace) que recollien el procés de creació d’aquest mural i els treballs d’elaboració –tant artístics com tècnics. A més, el Consistori, que edita un calendari des de l’any 1987, va encarregar-li per al calendari 2008 tretze aquarel·les centrades en temàtiques marines –peixos i marisc–, acompa - nyades amb unes receptes de cuina tradicional que havien estat proposades per restauradors, peixaters i particulars de la vila. Els originals del pintor van ser exposats al Museu del Suro de Palafrugell. És, a més, un ceramista notable de peces de tota mena però sempre delicades i d’un cromatisme molt matisat. Em rep al seu taller i no parlem d’aquell afer, ara que sembla que ningú recorda. Li demano què es proposa en el seu art i diu: «Busco la simplificació perquè la pintura és economia. La simplicitat com a ètica i esperança». Pisano explica que «vaig néixer a Siracusa i de molt jove vaig freqüentar, primer, l’Institut d’Art de Catània i, després, a començament dels anys seixanta, l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, on vaig seguir els cursos de Montanarini i de Mino Maccari». Continua detallant que «el 1960, la pintura que feia a Roma era gairebé abstracta. 2 M’inspirava en l’arquitectura toscana del Quatre-cents i en els pintors primitius de Siena». Però l’ensenyament acadèmic no el satisfeia i, enamorat dels primitius flamencs, de Roger van der Weyde o de Jan van Eyk, va decidir emprendre una sèrie viatges d’estudi: de la Toscana, a Amsterdam i Delft, d’Alemanya, als Països Baixos i a Suïssa. El 1973 s’instal·lava a Dinamarca, on va treballar primer com a dibuixant d’uns grans magatzems de Copenhaguen i després –conjuntament amb Whilelm Wolhert, l’arquitecte del prestigiós Museu de Louisiana– va decorar un important restaurant amb pintures murals, que van ser classificades per la crítica de «joia del patrimoni artístic danès». «Arran d’aquest esdeveniment em vaig instal·lar a Copenhaguen fins que el 1987, enyorant el clima i la llum del Mediterrani, el volum i l’ombra, vaig pensar a tornar al sud i vaig recomençar a estudiar Cézanne, Derain, Duccio, Pollaiolo, Chardin, Vermeer, De Staël o Morandi. Sobretot Morandi, que 1 Tano Pisano TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL 3 Un artista sicilià resident a la Costa Brava considero el meu mestre i un clàssic de la Mediterrània». El 1990, aprofitant la invitació que rep d’exposar a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona, segueix el consell d’un d’antiquari amic i viatja a la Costa Bava. Aquest nou paisatge el fascina i adquireix una casa a Llafranc per passarhi les vacances però més i més enamorat de l’Empordà, acabarà per fer-ne la residència definitiva. Deu anys després adquireix una esplèndida mansió al centre de Palafrugell, on des d’aleshores viu i treballa. La seva pintura, influïda per Morandi com sempre remarca, és molt subtil i delicada, d’un refinament extraordinari. Tracta l’aquarel·la a base de simples taques de traç ràpid i segur que semblen no delimitar les formes sinó simplement suggerir els objectes. El seu cromatisme és delicat i lumínic i la calidesa de les zones de llum i la fredor de les ombres són accentuades fins el límit. Els olis, en canvi, evidencien un treball acu- rat, realitzat a base de diferents capes de pintura. Aquí, les formes delimiten clarament els objectes i diu que es troba més a prop dels mestres italians de la modernitat, de Fontana, de Burri o de Santomaso. Afegeix que se sent més mediterrani que no pas italià i que li interessa molt especialment l’obra de Cy Tombly, la de Tàpies, de Saura o la de Millares. En canvi, no sent cap atracció per l’obra dels famosos transvanguardistes italians, de Clemente, Chia, Cucchi o Paladino, que troba massa decoratius. La veritat és que torna i retorna als mateixos temes: pomes i flors, gerres, copes i vasos, tractats sempre amb una simplicitat i un esfumat que fa els objectes eteris, gairebé intangibles. Tano Pisano ha trencat avui la seva habitual reserva i m’ha demostrat el seu profund coneixement de l’art. M’acompanya fins a la porta i com a comiat em diu que creu important que l'obra tingui sempre una certa geometria i que, en definitiva, la pintura és tradició i memòria o no és res. Artistes de l’Empordà 11 Dominical Diumenge 23 d’agost de 2009 Maria Lluïsa Borràs Fotos: 1 Tano Pisano mostrant alguns dels seus treballs, al seu estudi a Palafrugell. 2 Una de les seves obres. 3 Ceràmiques a la seva casa de la Costa Brava.
Page 1 and 2: Reportatge Les nits més fosques de
Page 3 and 4: 2 mitjançant l’ús del videoart,
Page 5 and 6: 3 7 4 5 lles i els colors llampants
Page 7 and 8: Jorge Drexler Cantautor, actua al f
Page 9: 4 5 6 7 8 podrà observar objectes
Page 13 and 14: L 'estiu El tomàquet, és el temps
Page 15 and 16: Gironins del segle XIX Rafael Feixa
Page 17 and 18: Torna el «navy» 5 Les ratlles i l
Page 19: DVD Monstruos contra alienígenas D

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?