Mister Sofà - Diari de Girona

Gironins al món Xavier Donadeu Professor de Veterinària a la Universitat d’Edimburg PÀGI NES 6 i 7 Reportatge Art, po -
lítica i ros tits Pere Mià i el restaurant Can Mià de Palol de Revardit. PÀ GINES 8 i 9 Entrevista Kim Densalat PÀGINA 10
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Diari de Girona
Diumenge 18
de juliol de 2010
Dominical
SUPLEMENT
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
Mister
Sofà
✱
Reportatge
Del bracet de
Truman Capote
Palamós organitza visites
guiades pels indrets que va
sovintejar l’escriptor entre
1960 i 1962. PÀGINES 2, 3, 4 i 5
Temps d’aventura: Yamaha recupera la Super Ténéré, una excepcional bicilíndrica d’«off-road». PÀGINA 20
REBAIXES
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTO PORTADA: DdG (UNA DE LES ASSISTENTS
A LES VISITES GUIADES QUE HA ORGANITZAT
L’AJUNTAMENT DE PALAMÓS PELS INDRETS
QUE VA SOVINTEJAR TRUMAN CAPOTE)
18 de juliol de 2010
SUMARI
6 i 7 Reportatge
Gironins al món
Xavier Donadeu, nascut a Sant
Hilari Sacalm, és professor de
Veterinària a la Universitat
d’Edimburg (Escòcia).
8 i 9 Reportatge
Art, política i rostits
L’artista-poeta Pere Mià és la
cara visible del restaurant
Can Mià de Palol de Revardit,
«El rei dels rostits».
10 Entrevista
Kim Densalat
Va fundar el primer club de
paracaigudisme a Empuriabrava
ha fet cinema i ara es passa
a la novel.la de vampirs.
11 Noms i llocs de l’art
Marc Palau
13 Gastronomia
L’ànec
15 Tendències
Biquini o banyador?
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
1
2 3
L a
novel·la L’home dels pijames de seda de
Màrius Carol, guardonada amb el Prudenci
Bertrana i el Maria Àngels Anglada, ha
fet revifar l’interès per l’estada de Truman Capote
a Palamós. L’escriptor nord-americà hi va
exorcitzar els seus dimonis literaris entre 1960
i 1962 i, envoltat de paisatges mediterranis, hi
va escriure una part important de A sang freda,
l’obra que l’encimbellaria com a mestre de la
non-fiction novel. A Capote, els sojorns a la Costa
Brava li van deixar bon record. Cap al final
de la seva vida assegurava: «He viscut a Espanya
en poblets de pescadors on feia sol a totes
hores durant tots els dies de la setmana, però
no eren tan avorrits com Los Angeles».
Aprofitant el ressò positiu de L’home dels pijames
de seda, l’Ajuntament de Palamós ha prosseguit
la feina de rescat de la figura de Capote.
Una feina iniciada el 2007, amb la desco berta
d’una placa en un edifici de la platja de la Catifa,
recordant l’estada de l’escriptor. La difu sió
del Palamós que va conèixer el creador d’A sang
freda continua ara gràcies a una ruta literària
pels escenaris on va viure i que va trepitjar,
acompanyat sovint pel seu buldog. La ruta, en
diferents idiomes amb el suport d’un guia especialitzat
(vegin la pàgina 7), permetrà evocar
la presència de l’escriptor i entendre millor la
seva relació amb la costa empordanesa.
Van ser tres temporades llargues, entre 1960
i 1962. Capote havia decidit exiliar-se a Europa
per escriure A sang freda. Buscava espais tranquils
on concentrar-se i poder seguir un horari
de treball adequat, lluny de les interrupcions i
els destorbs que patia als Estats Units. Mentre
examinava uns quants destins possibles, va retenir
el nom de la Costa Brava, un indret associat
a Espanya que començava a córrer en boca
de molts turistes. Ja l’any 1953, el periodista John
Braddock havia narrat des de The New York Times
l’existència d’aquesta «costa fabulosa». La
definia com «un tram accidentat i boscós. Un litoral
sinuós de seixanta milles de llarg, a Catalunya,
que no deixa d’augmentar en popularitat
com un lloc europeu ideal per passar unes
vacances al costat del mar».
Un altre nord-americà, el novel·lista Robert
Ruark, hauria pogut subscriure les paraules de
Braddock. Ell i la seva dona Ginny vivien, des
de 1953, en un xalet davant la platja a Sant Antoni
de Calonge, al costat de Palamós. Ginny
Ruark, bona amiga de Capote, va ser una peça
clau en la seva decisió d’instal·lar-se a Palamós.
Ruark era un home aventurer, impetuós i asse-

Del bracet
de Truman Capote
L’Ajuntament de Palamós ha organitzat unes visites guiades per donar a conèixer els indrets de la
localitat on l’autor nordamericà va residir i va escriure «A sang freda» entre els anys 1960 i 1962
5
6
7
degat d’Àfrica, que projectava una imatge viril
i torrencial que semblava clonada de la d’Ernest
Hemingway. Des de Sant Antoni escrivia cròniques
periodístiques que es publicaven a 200
diaris dels Estats Units, però, a l’hora de treballar,
era als antípodes de Capote. Ruark
menystenia els estilistes que sospesaven cada
adjectiu i cada metàfora abans de donar-los per
vàlids. Preferia produir una cascada incontinent
de paraules, en lloc de quedar-se aturat per meditar-les.
El periodista Herb Caen, durant una
visita estival a Capote, va ser testimoni d’una escena
reveladora: «Ruark es va presentar i li diu:
“Truman, avui ja he escrit 5.000 paraules i em
jugo el que vulguis que tu, assegut a l’escriptori
amb la teva ploma, només has escrit una paraula”.
A la qual cosa Capote va respondre: “Sí,
Robert, però era la paraula correcta”».
L’HOTEL DE LA FAMÍLIA TRIAS
Capote va arribar a Palamós el 26 d’abril de
1960, seguint els consells dels Ruark, en companyia
de l’escriptor Jack Dunphy, la seva parella
des de 1948. Jack era deu anys més gran
que ell. Li feia de secretari i, entre d’altres tasques,
li mecanografiava els textos que Truman
escrivia a mà, amb molta cura. Tot i ser autor
TEXT: SEBASTIÀ ROIG
de novel·les i d’obres de teatre, Dunphy no tenia
el talent literari del seu company. I el seu
caràcter també era molt diferent del de Truman:
si el seu amic era alegre, sociable i extravertit,
ell era esquerp i reservat. Jack rebutjava l’assistència
als balls, les festes i els ambients glamurosos.
Preferia practicar esports i esquiar, coses
que a Capote no li interessaven gens.
Aquell 26 d’abril, la parella es va instal·lar a
l’Hotel Trias. Van agafar dues habitacions i s’hi
van estar un parell de dies, mentre els posaven
a punt l’apartament que havien llogat a la platja
de la Catifa. Els americans carrossaven 25 maletes
i tres mascotes: el buldog Bunky, el terrier
Kelly i la gata siamesa Sister (Capote era incapaç
d’anar pel món sense els seus animals).
En aquells moments els responsables de l’ho -
tel eren Josep Colomer –fill de Maria Trias, la
fundadora de l’establiment– i Anna Maria Kammüller,
la seva dona. El matrimoni es va convertir
en el suport logístic dels dos escriptors:
va fer gestions per trobar-los cases on allotjarse
i els va relacionar amb comerços i gent de la
vila. Josep Colomer recorda: «Quan Capo te tenia
qualsevol problema, venia a l’hotel i miràvem
de solucionar-lo, ens vam convertir una
mica en el seu refugi». Encara que no s’hi hos-
4
tatgés, Capote solia acostar-se al bar de l’hotel
per beure i llegir la premsa. Hi anava sol i prenia
«un martini amb ginebra o un ginger ale amb
ginebra o whisky». Anna Maria Kammüller no
ha oblidat les seves entrades «teatrals i espontànies»
a la recepció. «Un dia es va presentar
amb un petit cistell de vímet a la mà, tot satisfet
de la seva troballa i dient que el faria servir
per posar-hi les monedes».
Capote, aleshores, només tenia 36 anys. Tot
i ser desconegut a Europa, als Estats Units ja era
un autor polèmic i prestigiós. Havia publicat
obres de teatre, reculls de narracions i les novel·les
Altres veus, altres àmbits i Esmorzar a
Tiffany. L’autor s’havia iniciat als vuit anys en
l’art de l’escriptura, seguint una autodisciplina
desmesurada, per poder sobreviure a una infantesa
i una adolescència complexes. La literatura
li havia servit de cuirassa davant el rebuig
constant de la seva mare i dels seus companys
d’escola, pel fet de mostrar-se efeminat i amanerat.
Malgrat la passió amb què Capote vivia el seu
ofici, a Palamós es mostrava molt reservat sobre
la qüestió. Colomer diu: «Mai no ens va parlar
del que estava escrivint. Sabíem que era un
escriptor, però no érem (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
1
L’Hotel Trias, al centre
de la imatge, va
ser el primer allotjament
de Truman Ca -
pote a Palamós i li
va servir sempre de
punt de referència a
la localitat. Foto:
DdG.
2
Los Caracoles és un
restaurant encara
existent on Capote
acostumava a
esmorzar. Foto:
DdG.
3
L’escriptor també va
ser client de la taverna
Maria de Cada -
qués, que també
continua en actiu.
Foto: DdG.
4
Truman Capote amb
el seu buldog
Charlie J. Fatburger,
amb el qual acostumava
a passejar per
Palamós. Foto:
Keystone. Hulton
Archive. Getty
Images (Imatge ex -
treta del fullet que ha
editat l’Ajun ta ment
de Palamós per als
participants en les
visites guiades).
5
Un dels plafons que
hi ha en diversos
indrets de Palamós
amb informació
sobre les estades de
Capote a la localitat.
Foto: DdG.
6
Els assistents a una
de les visites sobre
Capote escolten les
explicacions del guia
al centre de Pala -
mós. Foto: DdG.
7
El mateix grup, al
Passeig Marítim, un
altre dels indrets que
es recorren. Foto:
DdG.

4 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
8
Truman Capote i la
seva parella, el
també escriptor Jack
Dunphy, en una
imatge extreta del llibre
Truman Capote,
de George Plimpton.
9
Vista aèria de La
Catifa i el nucli de
Palamós entre el
port i el moll nou,
entre 1958 i 1960.
Un dels llocs de
residència de
Capote va ser una
casa davant de la
platja de la Catifa.
Foto: Col. E. Dal -
mau Cànovas.
SAMP.
10
Dedicatòria de
Truman Capote a
Josep Colomer, responsable
de l’Hotel
Trias. Foto: Vicens
Giménez.
10
El mercat diari al
carrer Major de
Palamós, entre 1960
i 1965; Capote hi
havia comprat. Foto:
R. Serrat. Fons
Serrat. SAMP.
10
Els assistents a una
de les visites guiades
davant de l’edifici
que havia estat
l’antiga oficina de
Correus i Telègrafs.
Foto: DdG.
Ve de la pàgina 3) conscients que fos tan important.
Un palamosí aficionat a la literatura, en saber
que havíem tingut en Capote, ens va dir que
era un autor molt famós, i com que havia de
tornar l’any següent, vaig anar a buscar un llibre
perquè me’l signés. A Barcelona no en vaig
trobar cap, i vaig haver d’anar a Perpinyà». El
llibre era un exemplar d’Esmorzar a Tiffany.
EL PIS DEL DIPLOMÀTIC AMERICÀ
Durant 1960 i 1962, Capote i Dunphy es van
allotjar en tres ocasions en un petit apartament
davant la Catifa, una platjeta on els banyistes
podien nedar sense problemes. El propietari
d’aquell apartament era el diplomàtic nord-americà
John Y. Millar; de fet, estava situat ben bé
al costat de casa seva, un xalet molt bonic i luxós.
Les dues construccions ja no existeixen perquè
van ser enderrocades anys enrere. Capote
va quedar encantat amb l’apartament. Només
d’instal·lar-s’hi va escriure: «La casa té el seu encant.
Està en un poble de pescadors, just al costat
de la platja. L’aigua és tan blava i cristal·lina
com l’ull d’una sirena». L’apartament, per dir la
veritat, era petit i molt modest: tenia un menjador,
amb sala d’estar que donava sobre la platja,
una cuineta i les habitacions.
El primer estiu la parella va pagar pel pis un
lloguer mensual de 300 dòlars. Només hi van
viure fins al 15 de juny perquè comptaven anarse’n
cap a una altra banda d’Espanya (o a Portugal,
Itàlia o potser França). Al final, però, van
continuar avarats a la Costa Brava.
Des d’aleshores, la seva rutina vital no va canviar
fins que Truman va haver enllestit A sang
freda: arribaven al Baix Empordà a la primavera
i s’hi quedaven fins a finals de setembre o
novembre; aleshores marxaven a la localitat
suïssa de Verbier, vora la mola nevada del Montblanc,
a passar la tardor i l’hivern.
Quan vivia a la Catifa, Capote solia esmorzar
a Los Caracoles, un restaurant popular molt proper.
El restaurador Manel Salvador recorda: «Venia
molt sovint. Es prenia sucs de taron ja, això
segur. Es va fer molt amic de la meva mare, la
qual no parlava ni una gota d’anglès. No sé què
devien explicar-se…». El seu aspecte físic li impedia
passar desapercebut: «Era baixet, menut.
No era grassonet, però sí poqueta cosa. I molt
amanerat. Molt. Solia portar bermudes, el que
llavors es deia una camisa mambo, que anava
per sobre, i ulleres».
A Capote, saltar del llit per escriure o anarse’n
a esmorzar no li costava gaire: els pescadors
de la Catifa es van convertir en el seu despertador
habitual. L’escriptor deia: «M’aixeco
molt aviat, perquè els pescadors es fan a la mar
a les 5 del matí, i fan tant d’enrenou que ni Rip
Van Winkle podria continuar dormint». Rip Van
Winkle és el protagonista d’un conte de Washington
Irving, que es queda adormit durant
vint anys. Segons Capote, si Rip hagués viscut
a prop de la Catifa, només hauria pogut dormir
unes quantes hores. L’activitat diària dels pescadors,
sobretot el tràfec de l’arribada de les barques
al moll, era una atracció que embadalia els
turistes. La llotja diària convertia el moll comercial,
a les sis de la tarda, en un formiguer
ple de cares de sorpresa i camères fotogràfiques.
Més d’un cop, Capote havia comprat peix
a la llotja. Podem aventurar que ho feia quan
tenia convidat algun amic. Com podia ser el cas
del fotògraf Cecil Beaton, que els va anar a visitar
aquell primer any, a la Catifa.
Després de l’estada, Beaton va anotar en els
seus diaris que la relació entre Truman i Jack,
tot i ser sòlida, tenia moments de tibantor. Beaton
escrivia: «Resultava compromès escoltar
com Jack li fotia canya a Truman per les seves
duquesses i el seu interès per la gent rica o pel
fet que Mrs. Paley el considerés un geni. Jack
el flagel·la amb nervi irlandès i violència americana.
De vegades li ha de fer força mal a Truman.
Però també li dóna algunes lliçons».
Entre els dos escriptors, doncs, no tot eren
flors i violes. I la presència sovintejada dels
amics de Capote contribuïa a augmentar la tensió
de la parella. Només l’estiu de 1960, després
de Beaton, Truman i Jack van rebre el dramaturg
Noël Coward, el parlamentari anglès Loel
Guinness i la seva dona Gloria Guinness. Jack
se’n queixaria per carta a la seva germana dient:
«Cada dos per tres arriben amics d’en Truman
en iot, així que em veig obligat a tractar gent a
la qual, per norma, ni tan sols veig. (…) Però
ara entenc que aquesta gent són com colibris,
voleteiant i alimentant-se en flors que realment
no desitgen. Tot el que volen és que et portis
8
9
10
11
12
bé. Així que, pel que a mi pertoca, ja no pateixo
ni hi penso».
LA TORRE DE L’EMPRESARI SUÍS
El juny de 1960, quan se’ls va acabar el lloguer
de la casa de la Catifa, Jack i Truman van buscar
un nou lloc per viure. El van trobar a la urbanització
Comtat de Sant Jordi, de Platja d’Aro,
a una torre on es van quedar fins a finals
d’octubre. La torre era propietat del suís Alfredo
Klaebisch, amb qui es van posar en contacte
a través dels Colomer. El seu lloguer els va
sortir força més car: 1.000 dòlars al mes.
Mentre hi residien els van atendre Josefina
Blanch i Pere Pagès. El matrimoni els feia tasques
d’intendència i Josefina cuinava uns plats
tan deliciosos que Capote es va engreixar. El
novel·lista va acompanyar a pescar Pere Pagès
en alguna ocasió: solia xisclar molt quan veia
peixos enfilats a l’ham.
Segons testimonis de l’època, a Capote «li encantava
el suquet de peix, però feia comprar filets
per als gossos i la gata, que tractava com
uns reis en una habitació a part». Aquest amor
desmesurat pels animals va fer que «importessin»
un veterinari de Londres per curar-li una ferida
a l’ull de la gata. Entre els costums extravagants
de l’escriptor també hi havia el d’encendre,
en ple agost, la xemeneia de l’apartament,
tot i que també es passava el dia «afegint
gel a la ginebra». De fet, Capote deia que escrivia
molt millor si tenia un got a prop. Havia començat
a beure des de molt jovenet.
Aquell estiu, entre els veïns del novel·lista hi
havia el dibuixant Joaquim Muntañola. Muntañola
explica: «Capote era un home petit i lleig,
que vivia en una torre maca i grossa. Movia les
mans, petitetes, i no se separava mai de la seva
parella, un personatge musculat. El dia que me’l
van presentar vaig notar que jo no li havia agradat:
em va donar la mà sense ni mirar-me. Sembla
mentida que aquella mà, fofa i desmenjada,
fos capaç d’escriure A sang freda, una novel·la
magnífica que he rellegit sovint».
EL XALET DEL SECRETARI ANGLÈS
El juny de 1961, poc abans que s’extingís el lloguer
de la Catifa, Truman i Jack van buscar altres
apartaments. Capote es va queixar de les
clatellades d’alguns llogaters: «Aquí és molt rar
trobar una casa realment satisfactòria i els lloguers
són molt alts. Aquesta tarda he anat a veure
una caseta a la platja, molt petita (2 dormitoris,
1 quarto de bany, menjador i cuina) i amoblada
amb un gust pèssim, i el propietari dema -
nava 600 dòlars al mes! Realment són bojos».
El problema d’allotjament, aquest cop, el van
resoldre amb la intervenció de Ginny Ruark.
Alan Ritchie, el secretari del seu marit, vivia en
un xalet a Es Monestrí, a Sant Antoni de Calonge,
però en aquelles dates seria fora. D’aquesta
manera, la parella hi va viure des de fi nals de
juny a finals d’octubre. Capote n’infor mava
dient: «He canviat de casa, ara sóc davant de la
platja, és molt maca». A uns altres amics els parlaria
de l’entorn amb un to més irònic: «El més
bonic de la Costa Brava és que està molt passada
de moda. Per aquí no ve ningú, ni vol venir
ningú, excepte un grapat de lleters anglesots
i de conductors de tramvia alemanys».
Bunky, el vell buldog, se’ls havia mort per
Nadal. Capote va tapar el buit comprant-se’n un
cadellet, al qual va batejar amb el nom de Charlie
J. Fatburger. Charlie s’entretenia rosegant els
mobles de la llar de Ritchie; de vegades, mentre
el seu amo escrivia, preferia rodar per la platja
perseguint la gata Sister.
La proximitat amb els Ruark va incrementar
les visites socials de Capote al seu xalet, on s’acostava
en companyia dels gossos. Carme Viu,
una palamosina que treballava al servei de
Ruark, solia atendre’l. «El buldog no me’l deixava
tocar mai… Arribaven al xalet pel jardí.
Em cridava “Carmen!”, i entrava a casa per la
part de la cuina. Jo el saludava i li deia si volia
prendre un whisky i em deia que sí. Li preparava
el whisky, o el que fos, i li servia a la part
de fora, a la terrassa. Bevia whisky, ginebra, de
tot… D’altres dies, en canvi, no volia prendre
res i m’agraïa que li hagués demanat».
L’escriptor cultivava un aspecte excèntric. «Ves
tia una mica raro. Amb un barret una mica estrany.
Li agradava vestir esportiu». Viu el recorda
com «un homenet amable i divertit, però exageradament
amanerat. Regalava coses i movia
les manetes sense parar, com nerviós». Un vespre,
durant una festa amb músics que es va fer
al jardí dels Ruark, Viu va tenir l’honor de convertir-se
en la seva parella de ball: «Era molt bon
ballador, va estar ballant tota la nit. Em va enxampar
quan duia una safata plena de gots i,
apa!, no va parar fins que vaig accedir a ballar
amb ell. Vam ballar unes quantes peces junts.
En sabia».
LA MANSIÓ DEL MARQUÈS
La paradisíaca Cala Senià, un lloc isolat, envoltat
de pins i mimoses, va ser el darrer escenari
palamosí de Truman i Jack. La parella es va hostatjar,
entre juny i setembre de 1962, a la ca sa
del marquès José Luis de Urquijo, senyorívola
i ben condicionada –disposava del telèfon amb
el número 45–, situada molt a la vora d’una platja
de difícil accès. Capote va quedar meravellat
amb l’indret. «Tenim una casa sensacional, molt
aïllada i just al davant del mar. Jack va començar
a banyar-se a principis de maig, però per a
mi l’aigua encara és massa glaçada». L’isolament
del lloc va propiciar l’aparició de visitants inesperats,
com un guillot que rondava per la cala
a principis d’agost. Això els obligava a tancar la

Capote a Palamós: Un recorregut per la dècada de 1960
Fins el proper 20 d’agost, l’Ajuntament de Palamós ha programat visites guiades en diferents idiomes que recorren alguns dels
indrets que Truman Capote va sovintejar entre 1960 i 1962 (sota aquestes línies se’n detallen uns quants). Les visites s’ofereixen
en francès (dimarts), anglès (dimecres), alemany (dijous), castellà (divendres) –tots aquests dies a les set de la tarda– i català (els
dissabtes, a dos quarts de vuit). Les reserves es fan al mateix punt on comença el recorregut, el Museu de la Pesca (972 600 424).
Es Monestrí
Badia
de Palamós
Hotel Trias
Antiga Oficina de Correus i Telègrafs
Casa Alan Ritchie
Llibreria Cervantes
Casa Robert Ruark Cementiri Municipal
Maria de Cadaqués
La Catifa
Molí de Sa Punta
Maria de Cadaqués
La imatge mostra Maria Rubau amb familiars i
amics a l’exterior de la taverna, encara existent
com a restaurant, l’any 1959. Foto: Col.
Restaurant Maria de Cadaqués. SAMP.
Robert Ruark
El novel.lista, a la imatge a la porta de la seva
casa a Es Monestrí, va convéncer Capote per
viatjar a Palamós. Foto: Col. C. Viu. SAMP.
gata Sister cada nit a dins de casa, cosa que a
l’animal no li agradava gens.
El 5 d’agost, la mort de Marilyn Monroe va
colpir l’escriptor. Truman se’n va assabentar a
la Llibreria Cervantes, de Palamós, quan recollia
els seus exemplars de premsa estrangera. La
llibretera Pepita Sala recorda l’impacte que li va
provocar la notícia: «Capote va agafar un diari,
el va obrir sobre el taulell i va començar a dir:
“Oh, però si s’ha mort la meva amiga… S’ha
mort la Marilyn Monroe”. Es va quedar parat…
Jo no li vaig seguir la conversa perquè guar dàvem
les distàncies. Ell, amb la gent, més aviat
es feia una mica antipàtic. No donava gaire conversa
a ningú. Anava a la seva. No es mirava
mai ningú». La mort de l’actriu, a la qual dedi-
Pastisseria Samsó
Los Caracoles
La Pañoleta
Ca la Margarida
La Pañoleta
La ballarina «La Chunga» actuant en aquest local ja
desaparegut en presència, entre d’altres, d’Ava Gardner
(fumant) i Pastora Imperio, entre 1957 i 1962. Foto: Antoni
Crosa Mauri. Col. Família Crosa. SAMP.
Alan Ritchie
Truman Capote va usar la casa del secretari
de Robert Ruark, a Es Monestrí, l’any 1961.
Foto: Col. Depoorter/Moreu. SAMP.
Llibreria
Cervantes
En aquest establiment
ara desaparegut (la
imatge és de 1960) es
va assabentar Truman
Capote de la mort de
la seva amiga Marilyn
Monroe, l’agost del
1962. Foto: R. Serrat.
Fons Serrat. SAMP.
Platja
de la Fosca
Existent
Desaparegut
Platja
de Castell
caria el retrat literari Una criatura preciosa, el
va fer escriure d’immediat a uns amics en to
planyívol: «Em sento molt dissortat per lo de Marilyn
Monroe: era una noia tendríssima i una
bona amiga. L’estimava».
El 7 d’agost, un parell de dies després del traspàs
de l’actriu, es va declarar un fort incendi a
prop de Cala Senià. Capote el va viure a primera
línia: «Un incendi forestal va cremar la finca
del costat de la nostra i quasi ens va engolir.
Quan els bombers (eren gairebé 400) ens van
dir que havíem d’abandonar la casa, l’únic que
vaig agafar va ser El Llibre i tot el material relatiu
a ell. Però la casa es va lliurar del foc, gràcies
a Déu». Capote, doncs, va fugir de la cala
amb el manuscrit de A sang freda, un text al
Cala Senià
El passeig i el nucli de Palamós entre els anys 1950 i 1960.
Foto: J. Granés. Col. J. Colomer Trias, Servei d’Arxiu Municipal
de Palamós (SAMP).
Cala Senià
L’entrada principal a la casa on Capote
i Dunphy van viure de juny a setembre
de 1962; disposava de platja
privada. Foto: SAMP.
Los Caracoles
L’escriptor acostumava a esmorzar en aquest
restaurant, on se’l recorda pel seu aspecte físic.
Foto: Col. F. Salvador Garcia. SAMP.
Hotel Trias
Lluïsa i Josep Colomer
Trias al saló-bar de l’hotel,
l’any 1958. L’Ho tel
Trias va ser el primer
allotjament de Truman
Capote a Palamós i el
va conservar com a
punt de referència a la
localitat. Foto: Col. J.
Colomer Trias. SAMP.
qual, en aquells moments, ja li faltava ben poc
per ser enllestit. En realitat, tenir tan avançada
la novel·la li va permetre descomprimir-se i poder
exercir d’amfitrió dels amics a Cala Senià.
Fins allà es van desplaçar, entre d’altres, el fotògraf
Cecil Beaton, la model Lee Radziwill, la
milionària Gloria Vanderbilt, l’actriu Tammy Grimes,
Drue Heinz, el propietari de les salses
Heinz, i William Paley, director de la cadena
CBS i la seva dona Barbara. Tota aquesta efervescència
de ben segur va influir en la seva percepció
posterior on declarava, com ja hem vist,
que Palamós era un lloc molt menys avorrit que
Los Angeles. Un bon eslògan que, vés a saber,
potser figurarà algun dia a les tovalles dels restaurants
palamosins.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010

6 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
1
Xavier Donadeu
amb els seus pares,
durant una visita que
van fer a Edimburg;
la imatge és captada
a Calton Hill, un
turó al centre de la
ciutat on al segle
XIX hi varen construir
una rèplica del
Partenó d'Atenes
per commemorar els
morts a les guerres
napoleòniques.
2
Al cèntric carrer de
Princess Street, amb
el castell d'Edim -
burg de fons.
3
Amb uns amics de
Sant Hilari Sacalm a
les Highlands d'Es -
còcia.
4
A la feina.
5
En un espectacular
entorn natural, a
pocs quilòmetres
d’Edimburg.
6
Al centre de la ciutat.
XAVIER Donadeu Nascut a Sant Hilari Sacalm fa 40 anys, n’ha viscut 11 als EUA i 5 Escòcia
Xavier Donadeu va fer la carrera de Veterinària a Barcelona, va estudiar i treballar durant onze
anys en diferents universitats dels Estats Units, i ara és professor a la Universitat d’Edimburg, a
Escòcia. Tot plegat li dóna un bon bagatge per comparar universitats. I hi veu diferències.
Universitats
d’un altre món
A lmenys
en la meva àrea de treball, la veterinària,
les universitats dels Estats Units
donen unes quantes voltes a les nostres,
principalment perquè tenen molts més recursos
i això permet donar una educació molt més
completa i pràctica als estudiants. Així, quan
un estudiant americà acaba la carrera està moltíssim
més preparat per incorporar-se al món
professional. I pel que fa a la investigació, que
és al que jo em vaig dedicar principalment, no
val la pena fer comparacions. És la història de
sempre, els americans tenen molts més recursos
i els saben aprofitar millor que nosaltres. I
ho puc dir basant-me en la meva experiència
en tres universitats americanes diferents». Ho
assegura, amb contundència, Xavier Donadeu,
professor de veterinària a la Universitat d’Edimburg.
Nascut a Sant Hilari Sacalm fa 40 anys,
casat i amb dos fills, Donadeu fa cinc anys que
viu a la capital d’Escòcia, però abans en va passar
onze als Estats Units, en una estada que
qualifica d’«extremadament útil per a la meva
formacio professional».
Xavier Donadeu viu a l’estranger des que va
acabar els estudis de Veterinària a Barcelona:
«Un cop acabada la carrera vaig marxar cap als
Estats Units per cursar-hi estudis de postgraduat
i seguidament hi vaig fer un postdoctorat.
Més tard em varen oferir una plaça de professor
a la Universitat d’Edimburg, motiu pel
qual vaig venir cap a Escòcia».
RITMES DIFERENTS
«Vaig arribar als Estats Units solter i en vaig marxar
casat i amb una criatura», explica Donadeu,
que en els seus onze anys en aquell país va
viure als estats de Louisiana, Wisconsin i Iowa.
El fet d’haver marxat de Catalunya tan jove li
va facilitar l’aclimatació professional al seu nou
lloc de residència, tot i les diferències existents:
«Quan vaig acabar la meva formació als Estats
Units, vaig continuar treballant-hi dins de la
Universitat, com a investigador postdoctorat.
El ritme de treball americà és bastant intens.
L’horari de feina és semblant al britànic (normalment
de 9 a 5), encara que l’únic descans
que normalment es fa és per dinar (12 a 1),
mentre que al Regne Unit a més es fan aturades
curtes al matí i la tarda, que en diuen coffe
breaks». Precisament per la intensitat de la
feina als EUA, «quan vaig tornar a Europa realment
vaig notar el ritme més relaxat de treball
i allò que “si no ho fem avui ho farem
demà”, una cosa que no trobes gaire als Estats
Units. En aquest sentit, la filosofia de treball
britànica crec que és més semblant a l’europea
que no pas a l’americana». Donadeu també comenta
que «un altre tret diferencial americà és
l’eficiència (tant en el treball com en altres aspectes
de la vida), una característica que es
practica menys i que està molt menys valorada
en aquesta banda de l’Atlàntic».
Malgrat mostrar-se «molt satisfet» de la seva
experiència personal i professional als Estats
Units, Xavier Donadeu no va dubtar a acceptar
l’oferta que va rebre per traslladar-se a treballar
a Escòcia: «Sóc professor a la Facultat de
Veterinària de la Universitat d’Edimburg, on en-
1
TEXT: ALFONS PETIT
2 3
senyo Fisiologia als estudiants de segon i tercer
curs». Afegeix de seguida, però, que «al Regne
Unit, la majoria de professors universitaris
dediquem una part molt important del nostre
temps a la investigació (sovint més que a l’ensenyament).
La raó és que la la universitat britànica
és valorada en gran part per la seva producció
científica i pels diners que això genera.
Per aquest motiu, si vols avançar professionalment
en una universitat britànica has de
ser cientifícament productiu». En aquest sentit,
apunta, «una característica de la universitat aquí
són els forts lligams amb l’empresa privada,
4
cosa que ajuda considerablement a la generació
de riquesa a traves de la investigació».
Xavier Donadeu no va tenir gaires dificultats
per adaptar-se professionalment ni personalment
a Escòcia, després de l’experiència americana,
si bé va tenir alguns problemes per assumir
«l’ommnipresent burocràcia britànica (aspecte
en el qual són clarament més semblants
als espanyols que als americans) i també al cost
molt més alt de la vida». Pel que fa a la relació
amb els escocesos tant a la feina com en la vida
quotidiana, assenyala que «en general, els britànics
són bastant formals i educats (una ca

5
racterística que els diferencia dels americans,
que no son gens protocol·laris) i a la vegada
també bastant individualistes. Malgrat això, saben
acollir bé els estrangers i són bons coneixedors
d’altres cultures. Potser també degut a
la climatologia, els escocesos fan bastant vida
a casa, o al pub, que de fet constitueix el principal
nucli de vida social». Aquest bon coneixement
d’altres cultures que remarca Donadeu
es tradueix en el fet que, segons ell, «la majoria
de britànics saben on és Girona i saben que
Catalunya és una comunitat diferencial dins
d’Espanya, si més no perquè molts d’ells hi han
passat les vacances».
ANAR A DORMIR DE CLAR
Quan se li demana com és un seu dia normal
a Edimburg, explica que «generalment surto de
casa al voltant de les 7.45 del matí per anar a
portar el meu fill a l’escola abans d’anar cap a
la feina. Una gran part del meu treball està dedicat
a la investigacio científica a l’Institut Roslin,
que està situat a uns 10 quilòmetres d’Edimburg
i on normalment passo la major part
del dia. Per cert, molt a prop hi ha la capelleta
de Roslin, un lloc de visita molt popular entre
els turistes, especialment per la pel·lícula El
codi Da Vinci. Entre el migdia i la una és normalment
l’hora de dinar i la majoria (inclòs jo
mateix) simplement mengem un sandvitx a la
cafeteria. Normalment surto de la feina al voltant
de les 6 (aquí la jornada laboral acaba entre
les 5 i les 6) per anar a recollir el nano a
l’escola i després anar a fer una mica de jogging
a l’aire lliure (principalment a l’estiu, perquè
a l’hivern a les 4 de la tarda ja és fosc i sovint
fa mal temps). També és molt tradicional
aquí trobar-se al pub després de la feina, i passar-hi
unes horetes disfrutant de les excel·lents
cerveses locals (que, amb tot el respecte, donen
moltes voltes a les cerveses espanyoles),
encara que jo només tinc ocasió de fer-ho molt
de tant en tant. Nosaltres normalment sopem
entre les 7 i les 8 de la tarda, una mica tard per
als estàndards britànics (sopar al voltant de les
6)». Xavier Donadeu relata, com a dada curiosa
sobre els horaris, que «a causa de la latitud
d’Escòcia, a l’estiu no es fa fosc fins a les 11 de
la nit (de fet a la punta nord d’Escòcia hi arriba
a haver només 3 hores de foscor durant el
mes de juny) i per tant alguns dies d’estiu te’n
vas a dormir de clar».
El cap de setmana els aprofiten Xavier Donadeu
i la seva família per fer «principalment
sortides a l’aire lliure. Encara que sigui capital,
Edimburg es pot considerar quasi semirural, ja
que té un accés molt ràpid a espais naturals de
gran bellesa».
6
Del que ha conegut dels escocesos, i dels
britànics per extensió, Xavier Donadeu en remarca
«el fort sentit de responsabilitat cívica i
respecte a les lleis que tenen», cosa que per a
ell «fa la convivència molt més fàcil i més segura.
Per exemple, els accidents de trànsit, que
constitueixen un problema molt greu al nostre
país, tenen una incidència molt més baixa al
Regne Unit i bàsicament no se’n sent a parlar
als mitjans de comunicació. Un altre exemple
ben clar és la llei que prohibeix fumar en llocs
públics que, al contrari que a Espanya, es va
respectar arreu d’Escòcia des del primer dia
que va entrar en vigor i sense portar absolutament
cap polèmica». Donadeu elogia
també que «tots els britànics tenen un
gran respecte al medi ambient i això es
tradueix en una gran abundància d’espais
verds i, per altra banda, restriccions
considerables en el nombre de zones edificables
arreu del país, un tret que és molt
notori quan es viatja per Escòcia».
CIVISME I MEDI AMBIENT
No li fa el pes, en canvi, al marge del caràcter
«més sec i distant» de la població
britànica (vegin peça lateral), «la falta de
qualitat en tot el que es referix al vestir,
la decoració, l’alimentació, etc... encara
que s’ha de reconèixer que la cuina escocesa
és, en general, millor que l’americana».
Pensa, en qualsevol cas, que el
que més cridaria l’atenció d’Escòcia als
gironins que la visitessin és «el tarannà de
les persones. Principalment el seu civisme,
que s’evidencia visiblement en la
seva forma de conduir i en general de
comportar-se en públic (excepte quan
van a veure partits de futbol a l’estranger
i beuen una mica massa). I també en la
forma com respecten el medi ambient».
Xavier Donadeu diu que el seu trasllat
a Escòcia és «de moment, definitiu, però
mai se sap si algun dia sortira una oferta
encara millor». I encara que no es penedeix
en absolut d’haver marxat a viure a
fora –«l’experiència que he tingut a l’estranger
no la canviaria per res»–, no descarta
tornar algun dia a viure a les comarques
gironines: «La meva esposa és
portuguesa i els meus fills han nascut als
Estats Units i a Escòcia, o sigui que la nostra
família té arrels en diversos països. De
fet, a més, per a la meva esposa i per a
mi l’opció de viure fora dels nostres països
d’origen està essencialment basada
en necessitats professionals, i des d’aquest
punt de vista tampoc no ens faria
res tornar als Estats Units. Malgrat això, sí que
m’agradaria tornar eventualment a Girona, potser
quan em jubili».
De moment, viatja un parell de vegades a
l’any a Girona «principalment per visitar la família»,
i hi manté un contacte fluid mentre és
a Escòcia: «Les relacions amb família i amics
són fàcils de mantenir i hi ajuden les excel·lents
comunicacions aèries entre Edimburg i Girona,
que faciliten visites recíproques». A més,
«per als que vivim fora avui en dia, Internet no
deixa cap excusa per no estar al cas del que
passa al país d’origen».
Gironins
al món
7 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Edimburg
ESCÒCIA
(REGNE UNIT)
DISTÀNCIA DE GIRONA:
1.610 quilòmetres.
SUPERFÍCIE:
259 km².
POBLACIÓ:
477.660 habitants (2009).
DENSITAT:
1.844 hab/km2.
MONEDA:
Lliura esterlina
(1 euro = 0,84 lliures).
IDIOMA OFICIAL:
Anglès, escocès.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HA
AGRADAT D’EDIMBURG
A XAVIER DONADEU:
El fort sentit de responsabilitat
cívica i respecte a
les lleis que tenen els
escocesos i britànics en
general, una característica
que de fet comparteixen
amb els nord-americans.
Aquesta característica
en realitat fa la
convivència molt més
fàcil i més segura.
I EL QUE MENYS:
El caràcter de la població
britànica és, en general,
més sec i distant que
el nostre, els falta la
«calor» que tenim els
pobles de més cap al
sud. Al mateix temps, els
manca una estructura
familiar sòlida, cosa que
es reflecteix en el gran
nombre de famílies separades,
un aspecte que
no és gens d’envejar.
QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBA
A FALTAR DE GIRONA:
Com molts catalans que
viuen fora del seu país,
trobo a faltar la família i la
«bona vida» (bon menjar,
vida social...). I, per descomptat,
la calor de l’estiu,
ja que la temperatura
d’un «dia de calor» a
Escòcia sovint no supera
els 20º!
I EL QUE MENYS:
Jo vaig sortir cap a l’estranger
ja fa més de 16
anys, però recordo que
abans de marxar em preocupava
la falta de perspectives
professionals, o
almenys no em conformava
gaire amb les que
se m’oferien.
Amb la col·laboració de

8 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, a dalt, Pere Mià
davant dels jutjats
de Girona, on passa
els matins dels
dilluns per reclamar
justícia; a baix, algunes
imatges de la
protesta que va fer a
Barcelona amb un
Rolls Royce el se -
tem bre de 2007.
Fotos: Marc Mar -
tí/Eu dald Camps.
1
Pere Mià, amb el
vestuari que utilitza
en les seves accions
reivindicatives, al
costat de la seva
imatge en el «Mural
de les Lamenta -
cions», el quadre
que va realitzar amb
la col.laboració d’altres
artistes per de -
nunciar la seva situació.
Foto: Aniol
Resclosa.
2
Un dels quadres de
Pere Mià. Foto:
Marc Martí.
3
Simulant una crucifixió
davant dels jutjats
de Girona. Foto:
Aniol Resclosa.
A la
manera d’aquella mítica Acadèmia platònica,
que anunciava al llindar de la seva
porta la prohibició d’accedir a tots aquells
que no sabessin geometria, el Restaurant Can Mià
de Palol de Revardit podria fer extensiva la restricció
clàssica, en algun dels flancs de la seva no
menys vistosa entrada, als éssers benpensants, políticament
correctes, pobres d’esperit i, com sol
passar en aquests casos, incapaços de valorar una
cuina feta de temps i de coneixements atàvics.
Aquest «temple de la gastronomia i de la pagesia»
(el paganisme se li suposa) fa més de trenta anys
que el gestiona una família encapçalada per Pere
Mià, un homenot (en el sentit estrictament planià
del terme) que, com els arbres tocats per l’acció
d’un llamp precís, brota amb energia primigènia,
arran de soca, en tantes direc cions com la
necessitat reclama. El seu aspecte profètic (ens referim
a la barba de patriarca) no té res a veure
amb qui et rep: despistat i atrafegat alhora, vital i
accessible, es dedica a les coses d’aquest món amb
intensitat desbordada; gastrònom, artista pintorpoeta
i activista dels drets civils, Pere Mià es desplega
en el seu quarter general per explicar-nos
la seva història. De política, en parlarem al final.
Tot i trobar-se a mig camí entre Girona i
Banyoles (o a la inversa), Palol de Revardit aconsegueix
passar més o menys desapercebut per tres
raons: gràcies a l’autovia olímpica que parteix el
territori (les cicatrius del progrés); malgrat la seva
escassa població (poc més de mig miler d’habitants);
i per culpa del caràcter dispers dels nuclis
humans (masies) que conformen aquest municipi
del Pla de l’Estany (abans del Gironès, un fet
que reforça el seu perfil fronterer, de xarnera entre
dues tipologies de paisatges igualment genero
sos). Gràcies, malgrat i per culpa: per arribar a
Can Mià cal deixar la ferida asfaltada de doble
carril i trencar (un verb que té moltes més accepcions
que virar) cap a un camí original de terra,
flanquejat per alzines, que dolçament et porta al
preludi en forma de pla ça de l’únic restaurant del
món que està literal ment coronat (per una gran
corona platejada), senzillament, perquè és el rei
dels rostits (un helicòpter va portar la pròtesi monàrquica).
Cal llegir, al respecte, el magnífic article
Habemus Regem, publicat per Oriol Mas ara fa
cinc anys: «Amb la mateixa solemnitat amb què
Joseph Ratzinger va ser nomenat papa Benet XVI,
Pere Mià es va coro nar ahir Rei del Rostit. El conclave
ha sigut en aquest cas la clientela del
restaurant Can Mià, a Palol de Revardit, que durant
els últims 27 anys, ha elevat els rostits de cabrit
amb pinyons, de senglar amb melmelada de
maduixa, de pintada al conyac, de faisà, de porc
del Vietnam o el d’ànec, entre d’altres, com a autèntic
menjar dels Déus...».
TRES ELEMENTS CLAU
I és que aquesta és la seva primera raó de ser: la
cuina. Com molt bé ha explicat Domènec Moli al
seu llibre Pagesia i gastronomia, Can Mià és un
clar exemple de la necessitat de reconvertir els
usos tradicionals de la masia catalana amb la finalitat
purament crematística que imposa la supervivència.
En aquest sentit, Pere Mià disposava,
a l’hora de fer aquest canvi (evolució necessària),
de tres elements clau que, conjugats, expliquen
l’excel·lència del producte. En primer lloc, el saber
fer gastronòmic: la mare i la germana, responsables
de la cuina, són hereves d’una tradició
que troba la seva raó de ser ens els temps dilatats
de cocció, en el canònic sofregit, en la cassola de
terra, en els vins i licors evaporats que aromatitzen
les viandes, en la proximitat de les matèries
primeres, etc.; en segon lloc, l’èxit dels seus rostits
cal cercar-lo en la qualitat de les carns i embotits
que se serveixen: amb la lògica excepció de
la ca ça, Can Mià és pràcticament autosuficient gràcies
als seus tancats curulls de pintades, coloms,
pollas tres, faisans, ànecs i oques i, també, gràcies
a les vaques, cabres, estruços i, de manera molt
especial, als porcs generosos –cap a dos-cents quilos
de matèria totalment aprofitable– que se sacri -
fiquen regularment per nodrir un rebost que, al
seu temps, nodrirà tots aquells que encara no hagin
sucumbit a l’amenaça fantasma del colesterol;
i, en tercer lloc, Can Mià compta amb unes
instal·lacions que han sabut conservar l’encant d’aquella
masia del segle XVII i adaptar-lo a les necessitats
orgàniques d’un restaurant que ha fet dels
seus dos menjadors uns refectoris on el comensal
es converteix en membre d’una comunitat entregada
als plaers de l’àpat pantagruèlic.
D’això es tracta: de menjar com abans es menjava
quan l’ocasió ho feia possible, de gaudir de
l’autenticitat dels productes de la nostra terra i
deixar de banda, encara que només sigui per unes
Art, política i
rostits
L’artista-poeta Pere Mià, transformat en activista pel seu rebuig
a pagar una multa, és la cara visible del restaurant Can Mià de
Palol de Revardit, autoproclamat i coronat com «El rei dels rostits»
1
2
hores, els tics de llepafils que la cultura gastronòmica
desinfectada d’avui ens ha anat imposant
de manera subtil però implacable. El més important
és que aquesta actitud envers la menja pot ser
extrapolable a altres territoris de l’existència...
ARTISTA-POETA I ACTIVISTA
Pere Mià, com dèiem, és com els arbres tocats per
l’acció d’un llamp precís: brota amb energia primigènia,
arran de soca, en tantes direccions com
la necessitat reclama. Per això no en té prou amb
la seva vessant restauradora. De manera completament
autodidacta, ha anat desplegant una intensa
activitat com a pintor i poeta que es materialitza
en unes obres inclassificables, però que
responen a una indissimulada voluntat de denún -
cia. Pel que fa a la pintura, es tracta de treballs
que són, en darrera instància, l’expressió visible i
literal d’una història que hom pot retrobar, expressada
amb idèntica virulència als seus poemes.
I és que, com diu Pere Mià, Catalunya plora –En
sentir el cant dels ocells o dels segadors, / entonat
per quatre voltors i rapinyaires / que desafinen
i desafinen la partitura. // Quan veu la desentesa
de l’entesa / i el pedrisser de les seves arrels
/ i de les que esperen per arrelar-se»– Catalunya
plorarà més o menys, però el que sabem segur és
TEXT: EUDALD CAMPS
3
que manquen veus com les de Pere Mià, capaces
de dir sense embuts el que molta gent pensa.
Justament per això a Can Mià l’exposició d’aquestes
dissertacions artístiques és permanent: al
seu Museu de la Llum (el nom mateix és poesia)
s’hi acumula tota una vida en forma d’embalums
domèstics que poden anar des del bressol o l’armari
familiar fins a la insòlita selecció de llavors
autòctones i al·lòctones o, potser el més destacable,
fins a la munió de retalls de diari, cartes, fotografies
i tota mena de testimonis gràfics del paisatge
humà que ha transitat per aquest restaurant
que, es miri com es miri, és alguna cosa més. Les
pintures i els poemes (juntament amb alguna escultura
fàl·lica difícil de classificar) troben el seu
sentit en aquest diàleg intens i càlid, en aquesta
comunió de veus autèntiques, en aquest maridatge
de sensacions que es nega a reconèixer fronteres.
Ni més ni menys.
Amb tot, la història de Can Mià (i aquí comença
la part política) té un punt d’inflexió que encara
avui porta cua. Va passar el març de 2005:
una inspecció de treball va decidir multar l’establiment
amb 21.000 euros per no tenir contractat
l’home de la germana de Pere Mià. La parella, tot
i que sense papers, conviu des de fa més de trenta
anys (ja els agradaria, a tants matrimonis, pas-

5
5
7
8
sar del quart de segle plegats) i ell, a més, paga
religiosament els seus autònoms... Qualsevol altra
persona, més dòcil i adotzenada pel sistema
legal, s’hauria plegat a la sanció administrativa
(«Què hi vols fer –se sol proclamar amb resignació
covarda–, tenen la paella pel mànec!»), qualsevol
altre que no fos el poeta de les injustícies.
Des d’aleshores, el gir cap a una mena de happe -
ning de ressonàncies dalinianes ha estat implacable:
Pere Mià –com molt bé explicava Lluís
Bosch Martí en un article publicat no fa gaire en
aquest mateix diari– s’ha «clavat» en una creu davant
dels jutjats de Girona; ha realitzat, amb la
col·laboració d’amics artistes, un gran Mural de les
V àrem
4
Lamentacions; va organitzar un Viacrucis des del
carrer de la Creu a la Tresoreria de la Generalitat;
per Fires, va passejar el quadre de Les Lamentacions
dalt d’un camió; va muntar una marxa en
un Rolls Royce fins a Barcelona, on va llegir un
manifest contra els polítics i els jutges; es va instal·lar
davant dels jutjats i de l’Ajuntament de
Girona amb una caseta de fusta que li va ser expropiada
(els ha denunciat); ha fet un gran pastís
de xocolata per commemorar el cinquè aniversari
de la seva «croada»... I tot un poderós etcètera
(eclèctic com ell) que continuarà fins que no es
resolgui a favor seu –el Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya ja ha anul·lat dues sentències
que el condemnaven, però encara no hi ha resolució
definitiva sobre l’afer– un conflicte que, sosté,
mai no hauria hagut de començar.
Aquesta és la naturalesa de Pere Mià i del restau
rant que regenta: ser fidel als orígens i respectar
una cultura catalana que pot tenir la forma d’un
poema sofisticat, però que també pren cos en un
rostit; actuar per amor i respecte a la pròpia feina
i ser implacable amb els que no només no ajuden
a fer més rica aquesta terra, sinó que l’embor -
doneixen des de les seves talaies administratives,
lluny de la realitat del món. Com ell mateix escriu:
«Hi ha molts porcs amb cara de senyors, / que amb
els seus calés / volen girar el món al revés».
El paradigma de l’oca
preguntar a Pere Mià quina recepta
destacaria d’entre l’àmplia selecció de rostits
que es poden degustar a casa seva. La
resposta, gens concloent atesa l’àmplia oferta i
la seva qualitat mitjana, es va decantar per l’oca
amb peres, un plat senzill però de ressonàncies
mil·lenàries. I és que, segons sembla,
aquest anàtid va ser la primera au de corral pròpiament
dita (la utilització generalitzada de l’ànec
no la trobem fins al segle passat, explica
André Bonnaure al seu llibre imprescindible sobre
la matèria). Des del neolític, el palmípede
en qüestió apareix amb certa regularitat: a les
decoracions murals de Nínive (Mesopotàmia),
a Saqqara i a Giseh (Egipte) o, per citar els nostres
clàssics, als textos d’Homer, Aristòtil o Plutarc
es lloen les seves múltiples aplicacions (fins
i tot el greix era utilitzat, pels grecs, com a cosmètic).
Una curiositat etimològica: el nostre fetge
deu el seu nom al «jecur ficatum», és a dir, a
9
l’acció d’embocar amb figues l’animal per obtenir
el polèmic i deliciós foie gras. Ara es fa
amb blat de moro, una opció pràctica però que
deu restar interès al producte...
La recepta de l’oca amb peres no pot ser més
assequible i eficaç: l’oca neta (estripada i so -
carrimada), cal tallar-la a trossos, salpebrar-la, i
posar-la a rostir en una cassola de terra amb oli
i una mica de greix de porc (sagí). S’ha de rostir
durant una hora i mitja a foc normal, tirant a
baix, deixant que la pell caramelitzi bé sense
que s’arribi a cremar. En una olla a part, es posen
les peres a bullir amb aigua i sal. Amb poca
estona n’hi ha d’haver prou. Després, una mica
enfarinades, les fregirem en una paella utilitzant
oli de la cassola on hem estat daurant els talls
d’oca. Un quart d’hora abans de treure la carn
del foc, hi afegim les peres i ho acabem de coure
tot plegat a foc lent. Per acabar de lligar el
plat, podem incorporar-hi una picada d’ametlles
i un carquinyoli. Segons sembla, aquest plat
era ideal per al dia de batre; nosaltres, que ja
no batem ni breguem amb la terra que ens alimenta,
trobarem un bon consol al nostre alienament
urbà en aquesta menja deliciosa.../E.C.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, a dalt, Pere Mià
treballant al seu restaurant
fa alguns
anys; a baix, un plat
de pintada al conyac
en una taula de Can
Mià, de Palol de
Revardit. Fotos:
Eudald Camps.
4
Un client a la porta
del restaurant Can
Mià; a la façana, un
rètol que neix d’una
gran corona proclama:
«El rei dels rostits».
Foto: Eudald
Camps.
5
Un arc a l’entrada de
Can Mià anuncia:
«Santuari de la pa -
gesia i gastronomia».
Foto: Eudald
Camps.
6
El restaurant cria l’aviram
que serveix.
Foto: Eudald
Camps.
7
Un dels dos menjadors
de Can Mià.
Foto: Eudald
Camps.
8
Al «Museu de la
Llum», Pere Mià hi
ha reunit tot d’objectes
i publicacions
relacionats tant amb
el restaurant com
amb la vida a pagès.
Foto: Eudald
Camps.
9
Oca amb peres de
Can Mià.

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
“
Va ser divertit
conèixer Dalí.
Vaig anar a
veure’l de dret,
amb un amic,
a Portlligat.
Va sortir la
Gala, i ens va
dir que no ens
podia atendre.
En aquell
moment
passava per
allà. I li diu al
company:
«Tu què
estudies?».
«Medicina»,
diu. «Una
merda»,
contesta ell. I
em pregunta:
«Tu què
estudies?».
«Física
nuclear», li
vaig dir! I ens
va fer passar.
Ens vam
asseure i vam
parlar de les
equacions de
Lorenz, del
límit de la
velocitat de la
llum...
“
KIM Densalat Empordanès polifacètic, fa el salt a la novel·la amb «La invitación»
Kim Densalat va fundar el primer club de paracaigudisme d’Empuriabrava i va ser impulsor de
l’aeròdrom. Com a marxant d’art, ha conegut Dalí o Cuixart. En el cinema ha produït José
Coronado o Anthony Quinn. Ara es capbussa en una literatura que dóna molt de joc.
K im
Densalat és un empordanès nascut a
Girona, en un any que no vol revelar, coses
del misteri. Ha passat per mil oficis i
aventures, de pilot d’aviació a promotor de l’aeròdrom
d’Empuriabrava. De doble de cinema
a productor. Amb un denominador comú, les
ganes d’experimentar i aprendre de la vida. Ara
publica la primera novel·la d’una trilogia de
vampirs, La invitación, a Planeta. I fa crítica social
des de la temàtica vampírica.
Va fer de marxant de Cuixart a París i va conèixer
Dalí. Sí. Vam muntar una exposició a
través d’un amic meu d’Interviú. Va ser divertit
conèixer Dalí. Vaig anar a veure’l de dret,
amb un amic, a Portlligat. Va sortir la Gala, i ens
va dir que no ens podia atendre. En aquell moment
passava per allà. I li diu al company: «Tu
què estudies?». «Medicina», diu. «Una merda»,
contesta ell. I em pregunta: «Tu que estudies?».
«Física nuclear», li vaig dir! I ens va fer passar.
Ens vam asseure i vam parlar de les equacions
de Lorenz, del límit de la velocitat de la llum.
Després em vaig assabentar que estava subscrit
a les revistes científiques de tot el món. Vam
xerrar i xerrar. I va venir un servent i va dir: «Ha
arribat l’alcalde de Figueres». Es va acomiadar
dient: «Bé, nois, he d’anar a fer teatre». Va agafar
el bastó, la gavardina i se’n va anar a veure
l’alcalde i els periodistes. Després ens vam veure
a París, jo estava vinculat a en Cuixart, i estàvem
al mateix hotel que Dalí. I ens passejàvem
per allà amb la seva limusina!
Fa quinze anys que tenia escrita la novel·la;
què l’atreu de la figura del vampir? El vampir
és la transgressió. Avui no podem fumar o
córrer; només ens deixen pagar i pagar. El vampir
no té direcció, no viu enlloc. Vaig intentar
fer un personatge diferent. Un personatge que
ha viscut mil anys, nascut a la Vall d’Aran, i que
es coneix la història d’Europa perquè l’ha viscuda.
Ha conegut artistes, escriptors, i poetes.
És un personatge culte. Ningú pot viure mil
anys menjant i follant.
Cal aliment per a l’ànima... Sí. M’interessen
les teories conspiratives. Tinc el Vaticà, que porta
2.000 anys; per l’altra banda, agafo una societat
secreta desconeguda i un noi que porta
mil anys, i els enfronto. La gent necessita històries.
Al principi la gent s’ajuntava al foc, i un
explicava històries. Els grecs van muntar els
seus teatres. Després tenim la literatura i la impremta.
I per què? Per què la gent treu conclusions.
I ens serveixen per al dia a dia. Aquí
tenim un vampir que s’enfronta a l’elit mundial
perquè quan s’inventen el calés, els poderosos
descobreixen que el diner és l’arma del futur.
Una de les accions de la societat secreta és carregar-se
la Catalunya Nord: les terres d’aquest
individu. I per a ell és una venjança. Els altres
el busquen. L’elit financera del món són paios
de 70 anys, vells. Tenen el poder però: què és
el que no tenen?
La joventut. El temps, i volen el secret de la
vida eterna.
Diu que una de les persones més interessants
que ha conegut és Franco, el xofer de
Dalí. Què tenia, l’home? En Franco era xofer
d’una empresa de limusines. Duia el cap de la
banca iraniana; arribava el fill del constructors
dels Jeeps, i ell era el xofer. Duia en Dalí, llogat
les 24 hores del dia. En Dalí era pietós i li
donava la tarda o la nit lliure. I llavors ens passejava
a nosaltres! Es coneixia les històries de
tothom.
De quines anècdotes parlem? Tot és molt truculent!
(riu). Imagina’t, baixàvem de la limusina,
no érem ningú, però la gent pensava que
érem celebritys! Et puc explicar que es va fer
molt amic nostre per un motiu: una nit, ens va
dur al Crazy Horse, i li vam dir que ens acompanyés.
Va ser la primera vegada que va fer el
que no feia mai. I a partir d’aquí ens va dir que
“La gent
necessita
històries”
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
quan anéssim a París, i estigués lliure, anàvem
en limusina a tot arreu. Si tractes bé les persones,
et tornen agraïment.
Com es fa productor de cinema? Va produir
la primera pel·lícula de Coronado o A man
of passion d’Anthony Quinn... Va ser a la
Universitat. Hi havia moltes vagues, i jo anava
al cinema, i vaig pensar que era interessant. Ja
era pilot i paracaigudista. Vaig treballar de doble.
Vaig conèixer Antonio de La Loma, en una
pel·lícula espantosa de l’Agatha Lys. Vaig fer
una pel·lícula amb els xinesos; un documental
televisiu, El desafio de Acuario. I Waka-waka,
que ara és l’himne del Mundial, amb en Coronado.
Com són els actors en el tracte? A Coronado
el vaig conèixer a Madrid. Era abans que fos
actor. Estudiava per
advocat. I li vaig dir
que si feia una
pel·lícula, li trucaria.
I com que acostumo
a complir allò
que dic, li vaig trucar.
Ell hauria
triomfat igual. Li va
anar bé perquè li va
obrir alguna porta.
Gent que he conegut
del cinema: un
tio increïble, George
Peppard. L’Anthony
Quinn, no
tant. (S’arronsa
d’espatlles).
Peppard és conegut
per El equipo
A, però és un
gran actor de cinema.
I un senyor.
Érem a la Molina,
on rodàvem unes
escenes de persecució,
i quan va
arribar, el primer
que va fer va ser
convidar tothom:
electricistes, càmeres,
producció! Un
tio encantador.
Va iniciar el centre
de paracaigudisme;
per què
escull Empuriabrava?
Als 21 anys
ja havia fet de tot
amb les avionetes.
Vaig ser a Bergèrac, a França, en un club de paracaigudisme,
i quan vaig tornar, vaig crear el
club. És una responsabilitat tenir gent que es
llença en paracaigudes, i crema molt. Ara és el
número 1 del món.
Quanta gent ha ensenyat a saltar? Milers. Tu
vas a fer unes fotos a Empuriabrava des de terra,
i acabaràs dalt de l’avió i no sabràs com.
L’ambient t’enganxa. Però molts fan el primer
salt i ja no intenten el segon.
La vida eterna és una condemna eterna?
Tant se val que el trànsit duri 70 anys o 70.000
anys! Recordo els amics amb què anava al
col·legi. No sé ni on són. Els amics de la mili
no hi són, però sempre coneixes noves persones.
Però una immortalitat sense objectius, no
serveix. Has de tenir un objectiu.

M arc
Palau (Girona, 1971) és un artista de
silencis meditats: un cop finalitzats els
estudis de Belles Arts a Barcelona l’any
1993 (una carrera que sembla pensada per ser
feta i immediatament defenestrada: com si fos
una obligació passar pel trauma acadèmic...) va
flirtejar a través de CICORP (un col·lectiu que
va crear juntament amb Sebastià Oliva) amb les
noves tecnologies mitjançant l’acció, sovint radical,
i sense tenir en compte condicionants externs
més enllà de la pura voluntat d’expressió
artística (van arribar a participar en una de les
primeres edicions del Sònar). Després, el silenci:
entre els anys 1994 i 2002, Palau, com ell
mateix confessa, se sentia esgotat fins al punt
de dedicar-se a treballar pels altres. Va fer de
dissenyador gràfic (en parla com d’una malaltia
venèria) i va impartir classes mentre intentava
deixar de ser «residual» (en paraules seves).
La paradoxa (si és que se’n pot dir així) és que
va retrobar-se en l’aspecte més essencial de la
seva condició d’artista: el dibuix.
I és que, per a Marc Palau, «tot hauria de ser
dibuix: es tracta d’un espai d’introspecció, de
síntesi, de retrobament amb les energies que
t’han de permetre qualsevol altre tipus d’activitat
artística». La resta, recerca i experimentació:
una exposició, l’any 2003, a les malaguanyades
Sales Municipals d’Exposició de Girona
(el Bòlit Centre d’Art Contemporani se les ha
fet seves, sense oferir cap alternativa a canvi),
el va reconciliar amb la pintura. Mitja dotzena
de treballs de gran format delataven un autor
amb una afinada concepció de la representació
entesa com a espai escènic, com a locus singular
que conté totes les possibilitats, però també
totes les paradoxes.
En aquest sentit, el seu desplaçament cap a
la fotografia no va ser traumàtic: la complicació
conceptual exigia una simplificació del mitjà.
Hauria estat impossible pintar tot allò que la
càmera certificava amb notable bulímia; la pintura
hauria alentit en excés un procés d’exploració
de les imatges que avançava a una velocitat
voraç, idèntica al desig d’algú que portava
massa temps en silenci...
Tots els actors van representar el seu paper
en la gran obra imaginada per Palau. Les seves
fotografies, a la manera dels tableaux vivants,
van perpetuar escenes prenyades de continguts
existencials. A en Marc Palau no li interessen
les anècdotes: el seu és un paisatge prenyat
d’informació que ha de ser esgrunat amb paciència.
Potser per això, com ell mateix afirma,
«les fotografies que he fet encara s’estan revelant»:
un procés el·líptic que, contra pronòstic,
ha retornat a la pintura i aquell dibuix essencial
en el qual l’artista sembla condemnat a replegar-se
de manera cíclica. Pintura sobre fotografia
que ve a complicar un procés que tendeix
a perpetuar les imatges, a interrogar-les
amb una insistència propera a la del torturador
que no espera resposta i que troba el seu sentit
en la tortura mateixa...
Només cal mirar el seu estudi. Molt a prop
de la plaça dels Països Catalans de Girona, es
tracta d’un camp de batalla on l’únic supervivent
s’inventa tots els personatges possibles
amb la finalitat darrera (i una mica desesperada)
d’escenificar una tragèdia (amb molts elements
còmics) que no és altra que la de la vida
i la seva precària possibilitat. L’artista es transmuta
en una mena de parca inversemblant que
acumula rera seu, com l’Angelus Novus de Klee,
les runes de la història... El cercle, per descomptat,
no es tanca.
EUDALD CAMPS
Imatges
perpètues
L’artista gironí Marc Palau va arribar a la fotografia procedent
del dibuix, i ara la utilitza de base en el seu retorn a la pintura
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
EUDALD CAMPS
Noms i llocs de
l’art a Girona
11 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Eudald
Camps
Crític d’art

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Història
L’actual establiment
va iniciar
les seves activitats
com una
casa de menjars
i taverna de vi,
que es venia a
granel. Anys
més tard es va
canviar de lloc
dins del poble i
es va convertir
en hostal i casa
de menjars. La
casa també havia
estat una botiga
de queviures.
Com a hostal
va allotjar refugiats
durant la
Guerra Civil.
L’establiment es
va modernitzar i
actualment hi ha
gent que s’hi
allotja durant
temporades, sobretot
a l’estiu,
però també la
resta de l’any.
Origen
1914
Fundador
Martí Fabrellas i
Gascons.
Propietari
actual
Pere Fabrellas i
Esgleyes.
Treballadors
Règim familiar.
Activitat
Hostal.
M artí
Hostal Fabrellas Caldes de
L’hostal data de 1914, encara que el negoci, que havia estat
botiga i taverna, ja funcionava uns quants anys abans; durant la
Guerra Civil s’hi van allotjar alguns refugiats estrangers
Fabrellas i Gascons, nascut a la
Mota, a Palol de Revardit, es va instal·lar
a Caldes de Malavella a finals del segle
XIX. Vivia en una casa de pagès i se suposa
que era comerciant de bestiar, cereals i granes.
L’any 1902 es va traslladar amb la seva família
a la plaça de l’Església i va muntar-hi una mena
de botiga on es feien menjars casolans i es venia
vi com si fos una taverna. Al principi, de la
casa se’n deia Ca la Gorga del Vi, perquè durant
una època que hi va haver pluges molt fortes
a Caldes es va inundar tot l’establiment i la
gent en feia broma. Era com una gorga d’aigua.
Després en van dir només Ca la Gorga, nom
pel qual s’ha conegut la casa fins no fa gaire
L’any 1914, Martí Fabrellas, que estava casat
amb Dolors Aradas, va donar d’alta el seu esta
bli ment com a botiga de comestibles; s’hi venia
una gran diversitat de productes d’alimentació
i consum, una pràctica molt habitual en
aquella època. Aviat també començaria a funcionar
com a hostal.
HOSTAL I HABITACIONS
L’any 1921, la família va deixar la plaça de l’Església
i es va traslladar al número 14 del carrer
Major, on encara és el negoci. L’any 1927 Martí
Fabrellas va quedar vidu i es va tornar a casar
amb Maria Esteba i Xirgu. Aleshores l’hostal
era regentat per la parella i el fill del primer
matrimoni, Pere Fabrellas i Aradas, que ja feia
anys que ajudava a tirar endavant el negoci.
Durant la Guerra Civil l’hostal no va tancar
mai les portes. Curiosament, la casa va servir
d’allotjament de molts refugiats, que eren excombatents
estrangers, (alguns ferits o convalescents),
que esperaven que se’ls arreglés la
seva situació per tornar al seu país. A la postguerra
es va continuar l’activitat normalment.
Maria Esteba cuinava els àpats de l’hostal i Pere
Fabrellas tenia cura de l’hort i del bestiar.
A la dècada de 1950 va començar el que es
va anomenar el boom dels balnearis. Caldes de
Malavella era una de les principals poblacions
de Catalunya on la gent anava a «prendre les
aigües» i es va omplir d’estiuejants. Venien, generalment,
des de Sabadell i comarca al juliol,
a causa de les vacances de la indústria tèxtil;
des de Barcelona a l’agost, i durant el setem-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
bre, després de la recollida de la fruita, arribaven
els de Lleida. El 1960 es va fer la primera
reforma important de l’hostal. Es va ampliar el
local i s’hi va annexar la casa del costat, abandonant
la botiga. Les regnes del nego ci les portava
Pilar Esgleyes i Morell, esposa d’Amadeu
Fabrellas i Esteba, que l’ajudava.
L’actual propietari, Pere Fabrellas, va entrar
Malavella
a dirigir l’empresa l’any 1983, que és quan es
va fer una altra reforma important consistent a
modernitzar l’establiment, posant banys a cada
habitació, calefacció i ascensor.
Pere Fabrellas està casat amb Karla Ferrera i
Ponce, que l’ajuda a regentar el negoci, com
també ho fa la seva germana, Anna Maria Fabrellas
Esgleyes.

L ’ànec
és, sens dubte, un dels plats més populars
de la cuina catalana. És popular, i
molt casolà, a les comarques de Girona,
la Cerdanya, al Penedès, al Maresme, i, arreu,
ha passat a la «cuina de repertori» o cuina clàssica,
als restaurants i fins i tot en algunes cases.
Si bé als llocs on no hi havia tradició del seu
consum s’ha passat directament a l’ànec gras
(com es diu a la Catalunya Nord), és a dir, l’ànec
–i especialment els seus derivats– que serveix
per elaborar el fetge gras i altres productes
com el confit, els pedrers, els magrets, etc...
A França fou també un plat popular: era molt
del gust, per exemple, de l’escriptor Balzac, que
el degustava a París, amb naps. No fóra estrany,
no obstant, que aquest plat vingués del que els
parisencs anomenen Midi, Occitània: el nom
d’una nació massacrada i prohibida que ha
compartit, i en part comparteix, el mateix espai
lingüístic, cultural i culinari amb Catalunya.
Al Llenguadoc i altres països occitans, doncs,
és habitual també el Guit amb naps, el nom occità
de l’ànec. Un animal que, a la Cerdanya,
Catalunya nord i parcialment a l’Empordà, és
anomenat amb l’afectuós i onomatopeic nom
de «tiró» (Tiró amb naps): tiró, referit a l’ànec,
és l’equivalent a «tites» quan es dóna de menjar
a les gallines.
UN ANIMAL NÒRDIC
De la Cerdanya a l’Empordà: és un animal,
doncs, de pla i de muntanya, però sembla que
sempre nòrdic. Així, a la Catalunya meridional,
de tan poc conegut, se’l sol anomenar amb el
nom espanyol de «pato», i a Espanya estricta es
pensa que és un animal exòtic, que només es
Són diverses les fruites que s’adiuen
amb l’ànec: peres, pomes, prunes, cireres
i, com en aquest cas, préssecs.
Una exquisida combinació de temporada.
Elaboració
Talleu l’ànec en 8 trossos. Saleu-los i empebreu-los.
Feu-lo sofregir amb l’oli; traieu-lo,
torneu a posar l’ànec a la cassola amb un
fons d’oli, ruixeu-lo amb vi ranci i feu-lo reduir.
Tot seguit hi tireu una tassa de brou i ho
deixeu-ho coure a foc ben dolç una horeta,
amb la cassola tapada. Hi afegiu la canyella.
L’ànec
És un dels aliments més populars de la gastronomia catalana,
que també caracteritza moltes cuines de l’Europa nòrdica
menja als restaurants xinesos... L’ànec, i la seva
parenta l’oca, caracteritza moltes cuines de l’Europa
nòrdica i profunda, d’Anglaterra als països
escandinaus, sense oblidar l’Europa de l’est.
I, com és prou conegut, la recepta més famosa
i il·lustre de la cuina xinesa és l’ànec lacat a
la manera de Pequín/Beijing.
L’ànec xinès, de totes maneres, és diferent
del que s’utilitza a Catalunya, normalment, com
es diu a l’Empordà i comarques veïnes, de dues
classes: «mut» i «xerraire». La preferència entre
l’una i l’altra classe depèn de gustos particulars,
però se sol preferir el mut, considerat menys
gras. Aquesta espècie ve d’Amèrica, cosa poc
coneguda. Esmentem, també, les races aptes
per fer el foie gras, com són el berberí o de Berberia
i el mulard. L’ànec mut, al Penedès, gaudeix
d’una Denominació específica, i d’una recepta
excel.lent, l’ànec amb prunes i pinyons.
L’ànec, doncs, té una literatura i una història
il·lustres: dels antics egipcis als romans (Api-
Ànec amb préssecs
Ingredients
● Un ànec.
● 8 préssecs
grocs (de tipus de
vinya).
● Una copa de vi
ranci.
● Un pols de
sucre.
● Brou.
La recepta
● Oli.
– Picada:
● 25 grams d’avellanes.
● 2 carquinyolis.
● Mitja cop de vi
ranci.
● Sal.
● Pebre.
● Canyella.
– A part, haureu posat a bullir els préssecs,
pelats i sense el pinyol i partits per la meitat,
cius en dóna una recepta amb una arrel similar
al nap), de Balzac a Josep Pla, passant per
La cuynera catalana (s. XIX).
La seva associació amb els naps, els salsafins,
les prunes, els préssecs i fins la taronja o les cireres,
aixi com els bolets, altrament, és una d’aquelles
troballes de la cuina tradicional veritablement
antològiques. Amb bolets també es fa
un exquisit ànec rostit, o bé un platillo deliciós.
Hi ha la variant, típica del Pla de l’Estany, del
platillo d’ànec amb múrgoles, una veritables exquisidesa.
En la cuina francesa l’ànec se sol deixar molt
més cruenc, i fins i tot hi ha la recepta clàssica
de l’ànec a la sang, que és una creació del restaurant
La Tour d’Argent: una part de l’ànec se
serveix mig rostida i l’altra, literalment es premsa
per recollir la sang i els fluids, amb una premsa
com les de vi. Amb el premsat de sang, moll,
etc... s’elaborarà la salsa, que inclou mantega i
conyac, o bé porto, el fetge, etc...
en aigua i sucre.
– Quan faltin uns 15 minuts per acabar la cocció
de l’ànec, afegiu-hi els préssecs i una picada
deixatada amb vi ranci.
Notes
A la picada s’hi poden posar pinyons, ametlles,
galeta maria, ametllat, borrego o, simplement,
pa fregit.
– Es pot variar l’alcohol: mistela, aiguardent,
brandi, vi blanc, garnatxa d’Empordà, Banyuls...
– Es poden fer servir préssecs en almívar, o
bé nectarines, o paraguaies.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
Medalla d’Or de Catalunya i Fulla
d’Or de Girona en el Concurs de
Vins i Caves de Catalunya Girovi 2010.
Vi d’un bonic color rosat clar, amb reflexos
del color dels gerds. Aroma potent
i molt elegant, que recorda les maduixes,
els gerds i les fruites vermelles
madures. En boca és molt atractiu, fresc,
golós i expressiu. Elaborat amb les va-
rietats empordaneses garnatxa i samsó,
amb l’aportació varietal de merlot i syrah
que li donen una gran qualitat. És un
dels vins rosats més ben acceptats de
l’Empordà, i figura a les cartes dels millors
restaurants. Molt adequat per a
plats propis de la temporada d’estiu. Es
pot servir força fresc, cosa que li accentua
la seva qualitat. Resulta extraor-
del Gironès Col·leccionisme
Les fonts
de Barcelona
Xavier
Romero
L’associació filatèlica i numismàtica FINUSGAB dedica la seva
43a exposició anual a la font de la Portaferrissa de Barcelona
U n
dels col.lectius filatèlics i numismàtics
més destacats de tot
Catalunya és FINUSGAB, una
associació formada per treballadors o
persones vinculades a Aigües de Barcelona,
que en les seves exposicions
anuals miren de recordar preferentment
les fonts de la Ciutat Comtal. Enguany
s’arriba a la 43a edició d’aquestes
mostres, i la font triada ha estat
la de la Portaferrissa.
La casa del carrer de Portaferrissa
que fa cantonada amb la Rambla conserva
la font de l’any 1681, que fou
ampliada en pedra el 1818, i que posteriorment
va ser decorada el 1959
amb mosaics de Joan B. Guivernau,
composició artística que representa la
mateixa Portaferrissa i les muralles,
vistes des de la Rambla, quan encara
s’hi instal.laven els venedors de la Boqueria.
Amb aquesta font de dos
brocs, els veïns veurien realitzats llurs
desitjos de comptar amb una font pròpia
i estalviar-se així haver de passar
pel gual del torrent de la Rambla per
anar a proveïr-se d’aigua a la font més
propera existent aleshores –finals del
segle XVII–, al carrer del Carme.
L’antic carrer de la Portaferrissa, on
s’alçaren edifics il.lustres com la casa
Moja dels marquesos de Cartellà, i la
casa Gralla –una de les primeres a tenir
al seu interior aigua pública conduïda–,
avui s’ha convertit en un altre
de totalment diferent, de gran projeccció
comercial, amb una infinitat de botigues
que el converteixen en un dels llocs més populars
i transitats de la ciutat.
Com és habitual en aquestes entitats filatèliques
i numismàtiques, no podien faltar per commemorar
l’efemèride una medalla al.lusiva, juntament
amb dos efectes postals, targetó i sobre,
i el matasegells igualment recordatori de la font
triada. Aquest cuny mostra entre d’altres coses
la imatge del sant barceloní Josep Oriol (1650-
1702), canonitzat l’any 1909 pel Papa Pius X.
D’altra banda, i aquí s’aprecia també el bon
gust i la devoció per la història d’aquest grup
de col.leccionistes, el butlletí de l’exposició ofereix
articles força erudits: Historia del abastecimiento
de agua de Barcelona, de Pedro Boltes;
Les monedes de les cooperatives catalanes, 1850-
1950, de Joaquim Baliarda; Los sellos de ahorro
“la Caixa”, 1905-1985, de Jordi Campderrós;
El vi
Floresta rosat
2009
L’aigua: una temàtica fantàs tica, de Jordi Quintana,
i d’altres notícies d’interès.
L’activitat cultural de FINUSGAB no s’acaba
aquí, i durant tota la temporada col.laboren en
l’organització i divulgació d’altres actes, com per
exemple l’exposició El mar, la gran font, que
fins al 16 de gener de 2011 roman oberta al vestíbul
de la Torre Agbar de Barcelona, o el mateix
Museu d’aquesta entitat, emplaçat a Cornellà
del Llobregat i obert tots els dies de la setmana
excepte els dilluns. També mantenen contacte
i una bona harmonia amb altres entitats
culturals, en la línia coneguda de les associacions
de col.leccionistes, d’oferir-se a tots
aquells col.lectius socials que en un moment
determinat puguin requerir la seva col.laboració,
amb especial incidència quan es tracta de
tocar temes relacionats amb la història i amb les
seves respectives ciutats.
dinari amb una graellada de marisc de
closca rosada, contemplant les onades
que moren al costat de la sorra.
El celler elaborador: Pere Guardiola,
ubicat a Capmany, és propietat de la família
Pairó. Elabora vins de molta qualitat,
ja siguin blancs, rosats o negres.
Per a més informació: www.girovi.cat i
www.pereguardiola.com.
Gironins del segle XIX
Josep
Llorens
Robles
esprés de tres anys llargs fent el soldat,
DJosep Llorens continuava pensant com
si vestís d’uniforme. I mentre passejava per
l’escenari on havia de transcórrer la seva
nova vida, recordava el que li havien explicat
sobre la conquesta de Puerto Rico i la resistència
dels indígenes que no havien volgut
acatar la manera de fer dels espanyols.
Per un instant, pel fet d’haver tastat la disciplina
i el comportament casernaris, no li va
estranyar que la gent d’aquelles terres no hagués
volgut obeir de bones a primeres i hagués
calgut la força de les armes.
Tot i que sabem que Josep Llorens Robles
va néixer a Girona el 1817, la seva vida és
un misteri fins que va fer els 17 anys, ja que
aleshores, el 1834, sí que es té constància
que formava part de l’exèrcit. Concretament
era membre del regiment de Granada, on va
quedar enquadrat fins el 1837. Després, va
decidir seguir el camí que tants altres nois
de la seva edat van empendre al segle XIX:
fer les amèriques. En el seu cas, va instal·larse
a l’illa de Puerto Rico, que forma va part
de la corona espanyola pràcticament des
dels primers viatges que els exploradors havien
fet entre els segles XV i XVI. De fet va
ser «descoberta» per Cristòfor Colom el 1493
i colonitzada per Juan Ponce de León, que
precisament va donar-li aquest nom i que va
reprimir els índigenes que no acceptaven la
imposició de la corona castellana.
En temps de Josep Llorens, però, Puerto
Rico era una part més del territori espanyol,
amb el mateix funcionament administratiu
que la resta del país, com va poder comprovar
aquest gironí que, instal·lat en un municipi
costaner anomenat Gurabo, va entrar
a treballar a l’ajuntament, on va fer carrera
administrativa. Entre els càrrecs ocupats,
destaquen el d’escrivent i el de secretari.
El 1855, valorant les seves aptituds, les autoritats
espanyoles el van designar alcalde
de Patillas, una localitat pròxima a Gurabo,
a on acabaria tornant per passar els darrers
moments de la seva
vida. Josep Llorens Robles
va morir a Puerto
Rico el 1876, quan tenia
59 anys.
Va rebre sepultura a
Gurabo, d’on era originària
la seva esposa,
Severiana Echevarría
Díaz. El matrimoni va
tenir cinc fills, tres nois
i dues noies, que van
fer que el cognom Llorens
s’expandís per
aquella colònia que el
1898 va canviar de
mans per passar a ser
un territori controlat
pels Estats Units.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

Biquini o banyador?
La pregunta que totes ens fem a l’hora de decidir-nos a anar a la platja;
si t’inclines pel dos peces, escull biquinis d’estampats florals o geomètrics,
però si optes pel banyador, recorda que la tendència d’aquest estiu és
recuperar les formes que portaven les nostres àvies i mares
9
2
TEXT: ANA RODRÍGUEZ
6
10
3
7
4
8
11
1
5
12
Tendències
15 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
1
Triquini amb
pedreria,
Montse
Bassons.
2
Banyador d’aire
«retro»,
dosMares.
3
Amb estampat
geomètric,
dosMares.
4
Negre, Dolores
Cortés.
5
Pics blancs
sobre fons gris,
Montse
Bassons.
6
Biquini estampat,
Mango.
7
Brillant, Mango.
8
Amb estampat
floral, dosMares.
9
Amb anelles,
Reef.
10
Amb grans flors,
Montse
Bassons.
11
Recordant els
pics, Armand
Basi.
12
De quadradets
taronges i
blancs, Lacoste.

Cinema
16 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Debut
fet a mida
L’estrella de la cançó Christina Aguilera s’estrena com a
protagonista d’una pel.lícula a «Burlesque», del director Steve
Antin, un musical que aposta del tot pel «freakisme» estilístic
S embla
que els musicals ja han recuperat
definitivament el seu lloc a la indústria;
és més, fins i tot tenen assignada la seva
ubicació al calendari d’estrenes concretament
durant les festes de Nadal. Fa dos anys va ser
Dreamgirls, l’any passat, Nine. I enguany serà
el torn de Burlesque, segurament el més curiós
dels musicals que s’hauran estrenat en molts
anys. La seva singularitat radica, principalment,
en què es tracta d’un vehicle de lluïment
per a la cantant Christina Aguilera, que
fa així el seu primer salt seriós a la pantalla
gran, i que aposta obertament per un prometedor
freakisme
estilístic. És a dir,
que fa pinta de situar-se
en el terme
mig de Moulin
Rouge i Hedwig
and the angry
inch: tindrà, segurament,
una mediocre
carrera comercial, però al mateix temps
s’erigirà en objecte de culte com ho ha estat,
també, la molt infravalorada Repo! The Genetic
Opera. Tot plegat no sorprèn venint d’un
personatge com el director Steve Antin, actor
i productor musical que també té en el seu currículum
la seqüela videogràfica d’Última sospecha
i el guió del remake de Gloria que va
dirigir Sidney Lumet el 1999.
Per tant, el més probable és que Burlesque
faci honor al seu títol, i més si s’assumeix que
TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…
TEXT: PEP PRIETO
la història que vol explicar és un encreuament
entre Showgirls (que ja revisava lliu rement Eva
al desnudo), El bar coyote i Freaks. El film és,
a grans trets, la crònica de l’ascens i caiguda
d’una aspirant a cantant i actriu que arriba a
Los Ángeles per fer-se un nom en el món de
l’espectacle i acaba convertida en l’estrella indiscutible
d’un bar de sego na fi la. Però no és
un club qualsevol, sinó un refu gi d’estrelles
en declivi que veuen en la noia l’encarnació
del seu propi afany de redempció.
Produïda i fotografiada per Bojan Bazelli,
col·laborador habitual d’Abel Ferrara, Burles-
Ascens i caiguda d’una noia
La clàssica història de perdedors té aquesta
vegada el suport d’un repartiment extens i
marcià en el qual sobresurt el nom de Cher
Ara ens trobareu a
que té entre els seus principals actius la banda
sonora, per descomptat, però també un extens
i marcià repartiment que inclou, al costat
de la rutilant Aguilera, Kristen Bell, Cam
Gigandet, Alan Cumming, Eric Dane (molt popular
gràcies a la sèrie Anatomía de Grey),
Stanley Tucci, Julianne Hough, Peter Gallagher,
Blair Redford, David Walton i ni més ni
menys que Cher, en el seu primer paper cine -
ma togràfic des que va intervenir, l’any 2003,
a Pegado a ti.
Alícia al País de les Meravelles
Director: Tim Burton.
Intèrprets: Johnny Depp,
Mia Wasikoska.
Distribuïdora: Disney.
Durada: 108 minuts.
Una inesperada decepció, i
més tenint en compte que
els textos de Carroll semblaven
ideals per a un
cineasta que en els darrers
anys havia depurat el seu
estil amb lloable solvència. El principal error de
Burton radica en la seva atonalitat: és com si tingués
tant respecte per la matèria prima que no
s’atreveix a pervertir-la. Té algun moment brillant
(sobretot durant les aparicions d’Helena Bonham
Carter) però en general es dispersa fins a extrems
realment molestos. L’altre problema del film és de
càsting, ni Depp ni Wasikoska extreuen el partit
necessari als seus respectius personatges. P. P.
El mal ajeno
Director: Oskar Santos.
Intèrprets: Belén Rueda,
Eduardo Noriega.
Distribuïdora: Cameo.
Durada: 102 minuts.
Una producció d’Alejandro
Amenábar que intenta desmarcar-se
del cinema fantàstic
en ús per endinsar-se
en els universos perceptius
propis de les pel·lícules de Shyamalan. Però no
se’n surt; si bé està plena d’apunts interessants
sobre el que hi ha d’extraordinari en la quotidianitat,
la història s’acaba tornant massa previsible, tot
i la seva obsessió per foragitar els convencionalismes.
El millor del film acaba sent Belén Rueda,
que es cruspeix, com era de preveure, el sempre
irregular Noriega. P. P.
En el límite del amor
Director: John Maybury.
Intèrprets: Keira Knightley,
Sienna Miller.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 110 minuts.
La relació del poeta Dylan
Thomas amb les dues dones
que van marcar la seva
vida és l’eix d’aquest notable
melodrama que extreu el
màxim rendiment de les seves actrius (la Knightley,
per una vegada, es deixa els tics a casa) i aconsegueix
plasmar amb eficàcia les turbulències de
tota una època. Maybury sap il·lustrar la dualitat
entre raó i instint a partir d’uns personatges femenins
que tenen en Thomas, interpretat per Cillian
Murphy, el perfecte mirall de la seva complementarietat.
P. P.
Sólo ellos
DVD
Director: Scott Hicks
Intèrprets: Clive Owen,
Laura Fraser, Emma Booth.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 100 minuts.
L’autor de Shine domestica
els seus manierismes en
aquesta senzilla però molt
competent comèdia dramàtica
sobre un periodista esportiu que, després de
la mort de la seva dona, ha d’educar tot sol els
seus dos fills. És cert que hi ha alguna patinada
formal (les fugues a l’onirisme, per exemple), però
té el mèrit de no empatxar-se de sucre i assoleix
un admirable equilibri entre somriures i llàgrimes.
Owen, també productor de la pel·lícula, està fantàstic,
com gairebé sempre. P. P.
Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - uregal@grupnorfeu.es

Novetats
Joensuu 1685: «Joensuu 1685»
L’últim talent del prolífic planter finlandès, el trio
Joensuu 1685, juga amb el pop experimental i
molts altres sons en el seu primer treball discogràfic,
un àlbum homònim que transita per diferents
estats emocionals. El disc, gravat a la discogràfica
Bone Voyage, és un compendi de nou
temes que oscil·len «entre l’optimisme i el pessimisme».
A causa d’una sèrie de dificultats, l’àlbum
s’edita a Espanya amb un any de retard respecte
a la seva publicació a Finlàndia.
Renèe Fleming: «Dark Hope»
La diva Renèe Fleming, una de les més cotitzades
del món, s’ha desposseït de tot el seu lirisme
per gravar Dark Hope, un disc en el qual es
«refrena» per explorar amb veu natural en la
banda «fosca» de temes de Muse, The Mars Volta
o Tears for Fears, entre d’altres. Segons expli -
ca, d’entrada es va mostrar molt escèptica: «Sóc
una soprano lírica, amb molts treballs rere meu,
però amb prou feines coneixia les cançons que
em proposaven». Però se n’ha sortit prou bé.
Carlos Berlanga
Reproches y vehemencias és el títol de l’antologia
que recull el millor el compositor i cantant
Carlos Berlanga, mort el 5 de juny de 2002, i que
va gravar al costat de bandes com Alaska y los
Pegamoides, Alaska y Dinarama o en solitari. En
total, quaranta cançons, entre les quals hi ha títols
ja clàssics del pop espanyol com Horror en
el hipermercado, Bailando, Perlas ensangrentadas
o Cómo pudiste hacerme esto a mí, a més
de maquetes, demos, singles i rareses.
Rap’susklei: «Pandemia»
El saragossà Rap’susklei, un dels artistes més
valorats per la crítica i el públic especialitzat en
música urbana, acaba de llançar el quart disc
en solitari. Pandemia recopila 18 històries amb
temàtiques, estils i objectius molt diferents. «L’àlbum
és un reflex dels últims anys: reggae, dancehall
i una mica de poesia, però sobretot forma
un conjunt de cançons perfectes per al directe»,
explica Rap’susklei. Les col·laboracions són un
altre distintiu de qualitat d’aquest nou treball.
El Cigala
canta tangos
El «cantaor» porta al seu terreny els onze tangos que li han fet
«més mal» en un disc que defineix com a «música de l’ànima»
E n
L’ART DEL DESCANS
TEXT: VERA BLANCO FOTOGRAFIA: ZIPI/EFE
el seu nou disc Cigala&Tango, Diego El
Cigala vesteix la tradició argentina de flamenc
a l’interpretar els onze tangos que
li han fet «més mal», en un àlbum que el cantaor
defineix com a «música de l’ànima» i que
va sorgir quan, una nit, el públic argentí es va
rendir al sentir-lo cantar Garganta con arena.
«Aquest disc diu: senyors, mirin el que faig, canto
tango, però no ho faig com Roberto Goyeneche
ni com Carlos Gardel, perquè per cantar-lo
així ja hi són ells. Jo ho faig a la meva manera,
però sense desvirtuar-lo», explica.
El día que me quieras, Sus ojos se cerraron,
Tomo y obligo o Alfonsina y el mar són alguns
dels temes que componen aquest treball, gravat
en directe el passat 29 d’abril a la sala Gran
Rex de Buenos Aires, on el cantaor madrileny
interpreta el tango com no s’havia fet abans. «El
tango sempre s’ha cantat molt recte –assenyala–,
jo volia donar-li musicalitat, anar per dalt i
per baix i tornar-lo una mica esbojarrat».
En una barreja d’estils que busca, abans que
res, respectar els gèneres perquè hi apareguin
«a parts iguals», l’artista admet la impossibilitat
de cantar tango «molt flamenc», perquè un so
jondo «quedaria ridícul». Nostalgia és l’únic tema
cantat per bulerías i el cantaor admet haver
sentit por al barrejar les cançons Yucali i Libertango.
«Totes dues són el mateix tema, tenen
les mateixes melodies i les mateixes cadències
encara que en un primer moment semblen
no tenir res a veure», explica, assenyalant
que «el més bonic» de Cigala&Tango va ser anar
endevinant els temes a l’escenari. «Vam tenir
quinze dies per assajar i quatre actuacions en
directe, en les que vam anar corregint errors de
cara al concert del Gran Rex a Buenos Aires».
Cigala&Tango, a la venda des del passat 20
de juny, és el vuitè disc de la carrera de Diego
El Cigala i compta amb la col·laboració d’Andrés
Calamaro i els músics Néstor Marconi i
Juanjo Domíguez. «Ells ho han aportat tot pel
que fa al tango», ha afirmat el madrileny.
A més de amb el disc, El Cigala ha arribat de
la gira a Argentina amb un videoclip, un DVD
del directe i un documental dirigit per Claudio
Divella, que és a la vegada «diari de viatge» i «espia»
del procés de creació. Per al DVD, que es
posarà a la venda el desembre, el cantant ha reservat
quatre sorpreses, entre les quals una versió
d’un tema de la banda sonora de la pel·lícula
El padrino: «Em va fer descobrir la veritable
màgia del cinema». En el tinter se li queda
Naranjo en flor, un tango que va descobrir «tard»
però que inclourà en els pròxims concerts.
Per a l’artista, que no creu en les fusions i al
qual li resulta difícil posar-se «etiquetes», cantar
tango va ser una «necessitat», i no tem el que
puguin dir els puristes del flamenc. «Jo faig verdader
flamenc, està en el meu interior, però la
meva música és una recerca contínua», confessa,
mentre parla dels seus pròxims projectes:
un disc amb una orquestra simfònica i una gravació
en directe, ja feta, amb Tomatito.
MATALÀS
ANUK
encoixinat amb viscoelàstica
a partir de 240 €
Música
17 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Can’t be
tamed Miley
Cyrus
2 ▲ A veces
cuesta llegar al
estribillo
Rosendo
3 ▲ Aphrodite
Kylie Minogue
4 ▼ Iconos Marc
Anthony
5 = BSO Phineas
& Ferb Diversos
REGNE UNIT
1 ▲ Aphrodite
Kylie Minogue
2 ▼ Recovery
Eminem
3 ▲ The defamation
of Strick -
land Banks
Plan B
4 ▼ Night work
Scissor Sisters
5 ▼ The element
of freedom Ali cia
Keys
ESTATS
UNITS
1= Recovery
Eminem
2 = Thank me
later Drake
3 ▲ BSO The
Twilight Saga:
Eclipse Diversos
4 ▲ Love King
The-Dream
5 = Now 34
Diversos
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

SUMARI
18 de juliol de 2010
Dues rodes
El retorn d’una icona
Yamaha recupera l’exitosa
denominació Super Ténéré amb
un nou motor 1.200 de 110 CV
La presentació
Millores globals
Mercedes actualitza el monovolum
Viano amb una nova imatge, més
equipament i motors més eficients
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
El tercer aniversari de la nova generació
del Fiat 500 coincideix, un any
més, amb una important i esperada
innovació en la seva gamma. L'Abarth
500 el 2008, el 500C el 2009
i, el juliol de 2010 es presenta l'innovador
motor bicilíndric TwinAir de 900 cc de cilindrada
i 85CV.
El nou bloc es començarà a vendre, al
nostre país, a partir del proper mes d’octubre.
El 500 és el primer model Fiat que utilitza
aquesta nova família de motors. Es
tracta d'un bicilíndric Turbo de 85 CV que
ofereix el millor nivell de CO2 per a un propulsor
de gasolina (a partir de 92 gr/km amb
el canvi robotitzat Dualogic i 95 gr/km amb
el canvi manual).
El mèrit d’això es deu a les petites dimensions
de la turbina que, combinades
amb el sistema de gestió de les vàlvules permeten
minimitzar els temps de resposta i,
simultàniament, mantenir elevats valors de
potència. D'aquesta manera, si bé amb una
Diari de Girona
cilindrada molt limitada, el propulsor garanteix
òptimes prestacions amb una sensible
reducció del consum: en comparació del 1.2
8v, el nou motor Turbo de 85 CV té un 23%
més de potència i un 30% més de prestacions
davant el cronòmetre. En canvi, respecte
del 1.4 16v, no només les prestacions
del bicilíndric són equivalents sinó que el
consum es redueix un 30%. Així doncs, amb
el canvi manual el Fiat gasta només una mitjana
de 4,1 litres per cada cent quilòmetres
i amb la caixa robotitzada la xifra se situa
exactament en quatre litres.
Cal destacar que el nou bicilíndric TwinAir
de 85 CV se suma a les nombroses solucions
tecnològiques que ja equipa el Fiat
500 per tal de rebaixar les xifres de consum
i emissions. Bona mostra d’això és l'ampliació
de la gamma de motors que ja ha introduït
Fiat, amb el bloc 1.3 Multijet de segona
generació i 95 CV. Amb 8 injeccions
per cicle, el 1.3 Multijet II permet una millora
del parell a baix règim de fins al 38%, amb
una reducció del 6% de les emissions de
CO2.
Tecnologia respectuosa
Sempre en l'òptica del respecte ambiental,
en el Fiat 500 i el 500C es troba disponible
el sistema Start&Stop (de sèrie tant en el
nou MTJII de 95 CV com en l'inèdit Twin Air),
amb el qual s'obté una reducció mitjana del
consum de fins al 12% en cicle urbà. La
gamma 500 ofereix, a més, a tots els usuaris
l’eco:Drive, un software innovador i gratuït
que, a través del port USB del sistema
Blue&Me, permet analitzar el comportament
de conducció de l'automobilista, ajudant-lo
a optimitzar el seu estil de
conducció. DdG
El
mes d’octubre aterrarà el
motor bicilíndric de 900 i 85 CV de
potència. Una nova unitat que, sense
minvar les prestacions, promet un
consum mitjà de 4 litres de benzina

Nou Fiat 500
19 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
TWIN AIR
- 3 vals per sortejar cada mes -
Diari de Girona
Motor
ALFA ROMEO GIULIETTA AUDI A1
SAAB 9-5

Motor
20 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Temps
AUTOS
Yamaha recupera la Super Ténéré, una
excepcional bicilíndrica de caràcter off-road per
tornar a aconseguit el lideratge de les maxi-trail
d’aventura
Diari de Girona
Des de la XTZ 750 apareguda a finals
dels anys 80, i finalitzada la
seva producció prop d'una dècada
després, la denominació Super Ténéré
havia desaparegut de la gamma
Yamaha. Un nom que va marcar una època
d'èxits tant pel que fa a vendes com en el
món dels raids africans per a la firma nipona,
i que ara ha recuperat per marcar una nova
referència en el mercat de les maxi-trail. Es
tracta de la XT1200Z Super Ténéré, la nova
alternativa bicilíndrica de Yamaha per al sector
de les trail-turisme d'alta cilindrada.
TONI
Si bé la XTZ660 reincorporava la marca
dels diapasons en el segment trail, aquesta
germana gran confirma la decidida aposta en
matèria off-road del constructor japonès.
Equipada amb un propulsor de 2 cilindres en
línia i 1.199 cc completament nou, proporciona
una gran potència (110 CV) i un parell
motor fluid en un disseny estret, compacte i
ben equilibrat. Aquest bloc permet al seu pilot
comptar amb una muntura equilibrada en
termes de seguretat, velocitat i diversió; bona
part d’això és responsabilitat del control de
tracció YCC-T, que té tres formes de funcionament
i que es pot desactivar.
En la mateixa línia d'aplicacions tecnològiques,
la Super Ténéré se subministra amb
un avançat ABS de sèrie. Per al xassís es
confia en un bastidor fabricat amb tubs d’acer
d’alta resistència mentre que la suspensió
compta, al davant, amb una forquilla invertida
amb tubs de 43 que es pot regular en
precàrrega, rebot i compressió; al darrere es
troba un amortidor únic ajustable en rebot i
precàrrega.
A les rodes, el que més crida l’atenció són
els radis que s’uneixen a una llanda d’alumini;
amb la qual cosa mostra el seu esperit més
aventurer. Els pneumàtics són sense cambra,
amb una mida d’110/80/19 al davant i
150/70/17 al darrere.
Un altre dels punts en els quals Yamaha
ha treballat a fons és l’apartat de la comoditat.
El manillar es troba en una posició optimitzada
que permet als seus usuaris maniobrar
sense problemes tant si estan asseguts
al seient o drets durant un ús off-road. Els protectors
dels punts formen part de l'equipament
de sèrie, de la mateixa manera que altres
accessoris que acompanyen a les primeres
unitats de la Super Ténéré denominades
com «First Edition», i que seran opcionals
a partir de l’any que ve. DdG
YAMAHA
XT1200Z
SUPER TÉNÉRÉ
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
RENAULT KANGOO 1.9 D - 70.000km ANY 01. 4.200 € FORD KA 1300. D.A. A.A. ANY 00 2.300 € NISSAN PATROL 2.800 D. ANY 93 3.300 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

La nova generació del monovolum
Viano de Mercedes-Benz fa un
pas endavant en nivells de confort,
qualitat i eficiència entre els
vehicles de la seva categoria.
Una gamma que, a partir del setembre,
reforçarà el catàleg de la firma alemanya
gràcies a les diverses millores introduïdes
a nivell estètic, de motoritzacions de
la línia BlueEfficiency, i dinàmic gràcies a
les seves noves suspensions.
La nova imatge exterior de la nova generació
del monovolum Viano és continuista
amb la del disseny de la generació
anterior, encara que es distingeix per
uns nous fars davanters que recorden als
que equipen els turismes de la marca. El
remodelat frontal i els nous pilots posteriors
arrodoneixen un aire més dinàmic i
distingit.
Un cop a dins de l'habitacle, destaquen
els nous materials i tapisseries, que donen
més sensació de qualitat. També s'hi
ha equipat un nou sistema d'il·luminació
interior amb llums LED de lectura individual
i una llum d’ambient generada per fibra
òptica de lluminositat regulable. Els
canvis també afecten els seients, que són
més confortables i van acompanyats
d’un nou volant multifuinció . A la
llista d’opcionals destaca un sistema
d’entreteniment per a les plaçes
del darrere.
La seva habilitat al damunt de l’afalt ha
millorat amb un nou sistema de suspensió
que no penalitza el confort. Tant l'eix
davanter com el del darrere han estat redissenyats
específicament per a cada
configuració de carrosseria. Aquestes millores
asseguren una maniobrabilitat més
precisa i segura i ofereixen a la vegada
unes bones prestacions de confort i tacte
de conducció
La reducció de consums i emissions
són la base dels motors amb tecnologia
BlueEfficiency. Totes les versions compleixen
amb la normativa Euro 5 i arriben
a una reducció de consum i emissions de
CO2 de fins al 15% comparat amb el mo-
Diari de Girona
del precedent.
Un nou sistema ECO start/stop, que
apaga el motor en les aturades, pneumàtics
de baixa resistència al rodament i
una caixa de canvis de sis velocitats contribueixen
juntament amb la nova configuració
dels motors a aconseguir unes
excel·lents xifres de consum. DdG
Motor
21 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Nova generació
Mercedes-Benz Viano

22 Publicitat
Diumenge 18
de juliol de 2010

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Renault Clio 1.5 D
Any 06
Pack elèctric, 5 portes, fars
antiboira, CD
7.900 €
Opel Vectra SW 1.9 CDTI
Any 05
Llantes, antiboira, telèfon
Audi A4 2.0 TDI 140 cv
Any 05
Impecable. Full equip
9.200 €
Ford Mondeo Ghia 2.0 TDCI
115 cv - Any 05
CD, antiboira, llantes, pack
elèctric
6.500 €
16.800 €
Opel Zafira 1.9 CDTI
Any 06
Cosmo full equip. 70.000 km
Opel Corsa (vermell)
C’Mon,1.2 . 5 portes
Any 08
14.300 €
Citröen C3 1.1 Audace
Sensors pluja/llum, Kit elèctric,
control de velocitat
Peugeot 206 1.6 HDI
5 portes
Any 05
8.000 €
7.500 €
6.900 €
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Citroën C-3 1.4 HDI Collection
Fars antiboira, sensors
pluja/llum, control cruisser
Any 06 - 70 cv
6.500 €
Nissan X-Trail 2.2 DCI
Any 06
Full equip
Honda Accord
1.8 LS VTEC, 4 portes
Any 02
A/C, T/C, E/E
Ford Fiesta 1.4 TDCI
Ambient AC, AE, TC
Any 07
17.950 €
Opel Frontera 2.2 DTI 120 cv.
4x4, 5 portes, pell
AC, DA, TC, AE, defenses,
llandes, fars antiboira
11.600 €
Opel Meriva
1.9 CDTI, Enjoi
Any 06
Llandes, Equipament elèctric
7.500 €
Opel Corsa (blanc)
1.2.3 portes, Comfort, A/C
Any 01
4.500 €
7.200 €
3.600 €
Peugeot Partner 1.9 D Combi 5
Any 06
AC, DA, airbags
Publicitat 23
Diumenge 18
de juliol de 2010
Des de 5.500 €