Mister Sofà - Diari de Girona

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
“
Va ser divertit
conèixer Dalí.
Vaig anar a
veure’l de dret,
amb un amic,
a Portlligat.
Va sortir la
Gala, i ens va
dir que no ens
podia atendre.
En aquell
moment
passava per
allà. I li diu al
company:
«Tu què
estudies?».
«Medicina»,
diu. «Una
merda»,
contesta ell. I
em pregunta:
«Tu què
estudies?».
«Física
nuclear», li
vaig dir! I ens
va fer passar.
Ens vam
asseure i vam
parlar de les
equacions de
Lorenz, del
límit de la
velocitat de la
llum...
“
KIM Densalat Empordanès polifacètic, fa el salt a la novel·la amb «La invitación»
Kim Densalat va fundar el primer club de paracaigudisme d’Empuriabrava i va ser impulsor de
l’aeròdrom. Com a marxant d’art, ha conegut Dalí o Cuixart. En el cinema ha produït José
Coronado o Anthony Quinn. Ara es capbussa en una literatura que dóna molt de joc.
K im
Densalat és un empordanès nascut a
Girona, en un any que no vol revelar, coses
del misteri. Ha passat per mil oficis i
aventures, de pilot d’aviació a promotor de l’aeròdrom
d’Empuriabrava. De doble de cinema
a productor. Amb un denominador comú, les
ganes d’experimentar i aprendre de la vida. Ara
publica la primera novel·la d’una trilogia de
vampirs, La invitación, a Planeta. I fa crítica social
des de la temàtica vampírica.
Va fer de marxant de Cuixart a París i va conèixer
Dalí. Sí. Vam muntar una exposició a
través d’un amic meu d’Interviú. Va ser divertit
conèixer Dalí. Vaig anar a veure’l de dret,
amb un amic, a Portlligat. Va sortir la Gala, i ens
va dir que no ens podia atendre. En aquell moment
passava per allà. I li diu al company: «Tu
què estudies?». «Medicina», diu. «Una merda»,
contesta ell. I em pregunta: «Tu que estudies?».
«Física nuclear», li vaig dir! I ens va fer passar.
Ens vam asseure i vam parlar de les equacions
de Lorenz, del límit de la velocitat de la llum.
Després em vaig assabentar que estava subscrit
a les revistes científiques de tot el món. Vam
xerrar i xerrar. I va venir un servent i va dir: «Ha
arribat l’alcalde de Figueres». Es va acomiadar
dient: «Bé, nois, he d’anar a fer teatre». Va agafar
el bastó, la gavardina i se’n va anar a veure
l’alcalde i els periodistes. Després ens vam veure
a París, jo estava vinculat a en Cuixart, i estàvem
al mateix hotel que Dalí. I ens passejàvem
per allà amb la seva limusina!
Fa quinze anys que tenia escrita la novel·la;
què l’atreu de la figura del vampir? El vampir
és la transgressió. Avui no podem fumar o
córrer; només ens deixen pagar i pagar. El vampir
no té direcció, no viu enlloc. Vaig intentar
fer un personatge diferent. Un personatge que
ha viscut mil anys, nascut a la Vall d’Aran, i que
es coneix la història d’Europa perquè l’ha viscuda.
Ha conegut artistes, escriptors, i poetes.
És un personatge culte. Ningú pot viure mil
anys menjant i follant.
Cal aliment per a l’ànima... Sí. M’interessen
les teories conspiratives. Tinc el Vaticà, que porta
2.000 anys; per l’altra banda, agafo una societat
secreta desconeguda i un noi que porta
mil anys, i els enfronto. La gent necessita històries.
Al principi la gent s’ajuntava al foc, i un
explicava històries. Els grecs van muntar els
seus teatres. Després tenim la literatura i la impremta.
I per què? Per què la gent treu conclusions.
I ens serveixen per al dia a dia. Aquí
tenim un vampir que s’enfronta a l’elit mundial
perquè quan s’inventen el calés, els poderosos
descobreixen que el diner és l’arma del futur.
Una de les accions de la societat secreta és carregar-se
la Catalunya Nord: les terres d’aquest
individu. I per a ell és una venjança. Els altres
el busquen. L’elit financera del món són paios
de 70 anys, vells. Tenen el poder però: què és
el que no tenen?
La joventut. El temps, i volen el secret de la
vida eterna.
Diu que una de les persones més interessants
que ha conegut és Franco, el xofer de
Dalí. Què tenia, l’home? En Franco era xofer
d’una empresa de limusines. Duia el cap de la
banca iraniana; arribava el fill del constructors
dels Jeeps, i ell era el xofer. Duia en Dalí, llogat
les 24 hores del dia. En Dalí era pietós i li
donava la tarda o la nit lliure. I llavors ens passejava
a nosaltres! Es coneixia les històries de
tothom.
De quines anècdotes parlem? Tot és molt truculent!
(riu). Imagina’t, baixàvem de la limusina,
no érem ningú, però la gent pensava que
érem celebritys! Et puc explicar que es va fer
molt amic nostre per un motiu: una nit, ens va
dur al Crazy Horse, i li vam dir que ens acompanyés.
Va ser la primera vegada que va fer el
que no feia mai. I a partir d’aquí ens va dir que
“La gent
necessita
històries”
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
quan anéssim a París, i estigués lliure, anàvem
en limusina a tot arreu. Si tractes bé les persones,
et tornen agraïment.
Com es fa productor de cinema? Va produir
la primera pel·lícula de Coronado o A man
of passion d’Anthony Quinn... Va ser a la
Universitat. Hi havia moltes vagues, i jo anava
al cinema, i vaig pensar que era interessant. Ja
era pilot i paracaigudista. Vaig treballar de doble.
Vaig conèixer Antonio de La Loma, en una
pel·lícula espantosa de l’Agatha Lys. Vaig fer
una pel·lícula amb els xinesos; un documental
televisiu, El desafio de Acuario. I Waka-waka,
que ara és l’himne del Mundial, amb en Coronado.
Com són els actors en el tracte? A Coronado
el vaig conèixer a Madrid. Era abans que fos
actor. Estudiava per
advocat. I li vaig dir
que si feia una
pel·lícula, li trucaria.
I com que acostumo
a complir allò
que dic, li vaig trucar.
Ell hauria
triomfat igual. Li va
anar bé perquè li va
obrir alguna porta.
Gent que he conegut
del cinema: un
tio increïble, George
Peppard. L’Anthony
Quinn, no
tant. (S’arronsa
d’espatlles).
Peppard és conegut
per El equipo
A, però és un
gran actor de cinema.
I un senyor.
Érem a la Molina,
on rodàvem unes
escenes de persecució,
i quan va
arribar, el primer
que va fer va ser
convidar tothom:
electricistes, càmeres,
producció! Un
tio encantador.
Va iniciar el centre
de paracaigudisme;
per què
escull Empuriabrava?
Als 21 anys
ja havia fet de tot
amb les avionetes.
Vaig ser a Bergèrac, a França, en un club de paracaigudisme,
i quan vaig tornar, vaig crear el
club. És una responsabilitat tenir gent que es
llença en paracaigudes, i crema molt. Ara és el
número 1 del món.
Quanta gent ha ensenyat a saltar? Milers. Tu
vas a fer unes fotos a Empuriabrava des de terra,
i acabaràs dalt de l’avió i no sabràs com.
L’ambient t’enganxa. Però molts fan el primer
salt i ja no intenten el segon.
La vida eterna és una condemna eterna?
Tant se val que el trànsit duri 70 anys o 70.000
anys! Recordo els amics amb què anava al
col·legi. No sé ni on són. Els amics de la mili
no hi són, però sempre coneixes noves persones.
Però una immortalitat sense objectius, no
serveix. Has de tenir un objectiu.