Mister Sofà - Diari de Girona

4 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
8
Truman Capote i la
seva parella, el
també escriptor Jack
Dunphy, en una
imatge extreta del llibre
Truman Capote,
de George Plimpton.
9
Vista aèria de La
Catifa i el nucli de
Palamós entre el
port i el moll nou,
entre 1958 i 1960.
Un dels llocs de
residència de
Capote va ser una
casa davant de la
platja de la Catifa.
Foto: Col. E. Dal -
mau Cànovas.
SAMP.
10
Dedicatòria de
Truman Capote a
Josep Colomer, responsable
de l’Hotel
Trias. Foto: Vicens
Giménez.
10
El mercat diari al
carrer Major de
Palamós, entre 1960
i 1965; Capote hi
havia comprat. Foto:
R. Serrat. Fons
Serrat. SAMP.
10
Els assistents a una
de les visites guiades
davant de l’edifici
que havia estat
l’antiga oficina de
Correus i Telègrafs.
Foto: DdG.
Ve de la pàgina 3) conscients que fos tan important.
Un palamosí aficionat a la literatura, en saber
que havíem tingut en Capote, ens va dir que
era un autor molt famós, i com que havia de
tornar l’any següent, vaig anar a buscar un llibre
perquè me’l signés. A Barcelona no en vaig
trobar cap, i vaig haver d’anar a Perpinyà». El
llibre era un exemplar d’Esmorzar a Tiffany.
EL PIS DEL DIPLOMÀTIC AMERICÀ
Durant 1960 i 1962, Capote i Dunphy es van
allotjar en tres ocasions en un petit apartament
davant la Catifa, una platjeta on els banyistes
podien nedar sense problemes. El propietari
d’aquell apartament era el diplomàtic nord-americà
John Y. Millar; de fet, estava situat ben bé
al costat de casa seva, un xalet molt bonic i luxós.
Les dues construccions ja no existeixen perquè
van ser enderrocades anys enrere. Capote
va quedar encantat amb l’apartament. Només
d’instal·lar-s’hi va escriure: «La casa té el seu encant.
Està en un poble de pescadors, just al costat
de la platja. L’aigua és tan blava i cristal·lina
com l’ull d’una sirena». L’apartament, per dir la
veritat, era petit i molt modest: tenia un menjador,
amb sala d’estar que donava sobre la platja,
una cuineta i les habitacions.
El primer estiu la parella va pagar pel pis un
lloguer mensual de 300 dòlars. Només hi van
viure fins al 15 de juny perquè comptaven anarse’n
cap a una altra banda d’Espanya (o a Portugal,
Itàlia o potser França). Al final, però, van
continuar avarats a la Costa Brava.
Des d’aleshores, la seva rutina vital no va canviar
fins que Truman va haver enllestit A sang
freda: arribaven al Baix Empordà a la primavera
i s’hi quedaven fins a finals de setembre o
novembre; aleshores marxaven a la localitat
suïssa de Verbier, vora la mola nevada del Montblanc,
a passar la tardor i l’hivern.
Quan vivia a la Catifa, Capote solia esmorzar
a Los Caracoles, un restaurant popular molt proper.
El restaurador Manel Salvador recorda: «Venia
molt sovint. Es prenia sucs de taron ja, això
segur. Es va fer molt amic de la meva mare, la
qual no parlava ni una gota d’anglès. No sé què
devien explicar-se…». El seu aspecte físic li impedia
passar desapercebut: «Era baixet, menut.
No era grassonet, però sí poqueta cosa. I molt
amanerat. Molt. Solia portar bermudes, el que
llavors es deia una camisa mambo, que anava
per sobre, i ulleres».
A Capote, saltar del llit per escriure o anarse’n
a esmorzar no li costava gaire: els pescadors
de la Catifa es van convertir en el seu despertador
habitual. L’escriptor deia: «M’aixeco
molt aviat, perquè els pescadors es fan a la mar
a les 5 del matí, i fan tant d’enrenou que ni Rip
Van Winkle podria continuar dormint». Rip Van
Winkle és el protagonista d’un conte de Washington
Irving, que es queda adormit durant
vint anys. Segons Capote, si Rip hagués viscut
a prop de la Catifa, només hauria pogut dormir
unes quantes hores. L’activitat diària dels pescadors,
sobretot el tràfec de l’arribada de les barques
al moll, era una atracció que embadalia els
turistes. La llotja diària convertia el moll comercial,
a les sis de la tarda, en un formiguer
ple de cares de sorpresa i camères fotogràfiques.
Més d’un cop, Capote havia comprat peix
a la llotja. Podem aventurar que ho feia quan
tenia convidat algun amic. Com podia ser el cas
del fotògraf Cecil Beaton, que els va anar a visitar
aquell primer any, a la Catifa.
Després de l’estada, Beaton va anotar en els
seus diaris que la relació entre Truman i Jack,
tot i ser sòlida, tenia moments de tibantor. Beaton
escrivia: «Resultava compromès escoltar
com Jack li fotia canya a Truman per les seves
duquesses i el seu interès per la gent rica o pel
fet que Mrs. Paley el considerés un geni. Jack
el flagel·la amb nervi irlandès i violència americana.
De vegades li ha de fer força mal a Truman.
Però també li dóna algunes lliçons».
Entre els dos escriptors, doncs, no tot eren
flors i violes. I la presència sovintejada dels
amics de Capote contribuïa a augmentar la tensió
de la parella. Només l’estiu de 1960, després
de Beaton, Truman i Jack van rebre el dramaturg
Noël Coward, el parlamentari anglès Loel
Guinness i la seva dona Gloria Guinness. Jack
se’n queixaria per carta a la seva germana dient:
«Cada dos per tres arriben amics d’en Truman
en iot, així que em veig obligat a tractar gent a
la qual, per norma, ni tan sols veig. (…) Però
ara entenc que aquesta gent són com colibris,
voleteiant i alimentant-se en flors que realment
no desitgen. Tot el que volen és que et portis
8
9
10
11
12
bé. Així que, pel que a mi pertoca, ja no pateixo
ni hi penso».
LA TORRE DE L’EMPRESARI SUÍS
El juny de 1960, quan se’ls va acabar el lloguer
de la casa de la Catifa, Jack i Truman van buscar
un nou lloc per viure. El van trobar a la urbanització
Comtat de Sant Jordi, de Platja d’Aro,
a una torre on es van quedar fins a finals
d’octubre. La torre era propietat del suís Alfredo
Klaebisch, amb qui es van posar en contacte
a través dels Colomer. El seu lloguer els va
sortir força més car: 1.000 dòlars al mes.
Mentre hi residien els van atendre Josefina
Blanch i Pere Pagès. El matrimoni els feia tasques
d’intendència i Josefina cuinava uns plats
tan deliciosos que Capote es va engreixar. El
novel·lista va acompanyar a pescar Pere Pagès
en alguna ocasió: solia xisclar molt quan veia
peixos enfilats a l’ham.
Segons testimonis de l’època, a Capote «li encantava
el suquet de peix, però feia comprar filets
per als gossos i la gata, que tractava com
uns reis en una habitació a part». Aquest amor
desmesurat pels animals va fer que «importessin»
un veterinari de Londres per curar-li una ferida
a l’ull de la gata. Entre els costums extravagants
de l’escriptor també hi havia el d’encendre,
en ple agost, la xemeneia de l’apartament,
tot i que també es passava el dia «afegint
gel a la ginebra». De fet, Capote deia que escrivia
molt millor si tenia un got a prop. Havia començat
a beure des de molt jovenet.
Aquell estiu, entre els veïns del novel·lista hi
havia el dibuixant Joaquim Muntañola. Muntañola
explica: «Capote era un home petit i lleig,
que vivia en una torre maca i grossa. Movia les
mans, petitetes, i no se separava mai de la seva
parella, un personatge musculat. El dia que me’l
van presentar vaig notar que jo no li havia agradat:
em va donar la mà sense ni mirar-me. Sembla
mentida que aquella mà, fofa i desmenjada,
fos capaç d’escriure A sang freda, una novel·la
magnífica que he rellegit sovint».
EL XALET DEL SECRETARI ANGLÈS
El juny de 1961, poc abans que s’extingís el lloguer
de la Catifa, Truman i Jack van buscar altres
apartaments. Capote es va queixar de les
clatellades d’alguns llogaters: «Aquí és molt rar
trobar una casa realment satisfactòria i els lloguers
són molt alts. Aquesta tarda he anat a veure
una caseta a la platja, molt petita (2 dormitoris,
1 quarto de bany, menjador i cuina) i amoblada
amb un gust pèssim, i el propietari dema -
nava 600 dòlars al mes! Realment són bojos».
El problema d’allotjament, aquest cop, el van
resoldre amb la intervenció de Ginny Ruark.
Alan Ritchie, el secretari del seu marit, vivia en
un xalet a Es Monestrí, a Sant Antoni de Calonge,
però en aquelles dates seria fora. D’aquesta
manera, la parella hi va viure des de fi nals de
juny a finals d’octubre. Capote n’infor mava
dient: «He canviat de casa, ara sóc davant de la
platja, és molt maca». A uns altres amics els parlaria
de l’entorn amb un to més irònic: «El més
bonic de la Costa Brava és que està molt passada
de moda. Per aquí no ve ningú, ni vol venir
ningú, excepte un grapat de lleters anglesots
i de conductors de tramvia alemanys».
Bunky, el vell buldog, se’ls havia mort per
Nadal. Capote va tapar el buit comprant-se’n un
cadellet, al qual va batejar amb el nom de Charlie
J. Fatburger. Charlie s’entretenia rosegant els
mobles de la llar de Ritchie; de vegades, mentre
el seu amo escrivia, preferia rodar per la platja
perseguint la gata Sister.
La proximitat amb els Ruark va incrementar
les visites socials de Capote al seu xalet, on s’acostava
en companyia dels gossos. Carme Viu,
una palamosina que treballava al servei de
Ruark, solia atendre’l. «El buldog no me’l deixava
tocar mai… Arribaven al xalet pel jardí.
Em cridava “Carmen!”, i entrava a casa per la
part de la cuina. Jo el saludava i li deia si volia
prendre un whisky i em deia que sí. Li preparava
el whisky, o el que fos, i li servia a la part
de fora, a la terrassa. Bevia whisky, ginebra, de
tot… D’altres dies, en canvi, no volia prendre
res i m’agraïa que li hagués demanat».
L’escriptor cultivava un aspecte excèntric. «Ves
tia una mica raro. Amb un barret una mica estrany.
Li agradava vestir esportiu». Viu el recorda
com «un homenet amable i divertit, però exageradament
amanerat. Regalava coses i movia
les manetes sense parar, com nerviós». Un vespre,
durant una festa amb músics que es va fer
al jardí dels Ruark, Viu va tenir l’honor de convertir-se
en la seva parella de ball: «Era molt bon
ballador, va estar ballant tota la nit. Em va enxampar
quan duia una safata plena de gots i,
apa!, no va parar fins que vaig accedir a ballar
amb ell. Vam ballar unes quantes peces junts.
En sabia».
LA MANSIÓ DEL MARQUÈS
La paradisíaca Cala Senià, un lloc isolat, envoltat
de pins i mimoses, va ser el darrer escenari
palamosí de Truman i Jack. La parella es va hostatjar,
entre juny i setembre de 1962, a la ca sa
del marquès José Luis de Urquijo, senyorívola
i ben condicionada –disposava del telèfon amb
el número 45–, situada molt a la vora d’una platja
de difícil accès. Capote va quedar meravellat
amb l’indret. «Tenim una casa sensacional, molt
aïllada i just al davant del mar. Jack va començar
a banyar-se a principis de maig, però per a
mi l’aigua encara és massa glaçada». L’isolament
del lloc va propiciar l’aparició de visitants inesperats,
com un guillot que rondava per la cala
a principis d’agost. Això els obligava a tancar la