Mister Sofà - Diari de Girona

8 Dominical
Diumenge 18
de juliol de 2010
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, a dalt, Pere Mià
davant dels jutjats
de Girona, on passa
els matins dels
dilluns per reclamar
justícia; a baix, algunes
imatges de la
protesta que va fer a
Barcelona amb un
Rolls Royce el se -
tem bre de 2007.
Fotos: Marc Mar -
tí/Eu dald Camps.
1
Pere Mià, amb el
vestuari que utilitza
en les seves accions
reivindicatives, al
costat de la seva
imatge en el «Mural
de les Lamenta -
cions», el quadre
que va realitzar amb
la col.laboració d’altres
artistes per de -
nunciar la seva situació.
Foto: Aniol
Resclosa.
2
Un dels quadres de
Pere Mià. Foto:
Marc Martí.
3
Simulant una crucifixió
davant dels jutjats
de Girona. Foto:
Aniol Resclosa.
A la
manera d’aquella mítica Acadèmia platònica,
que anunciava al llindar de la seva
porta la prohibició d’accedir a tots aquells
que no sabessin geometria, el Restaurant Can Mià
de Palol de Revardit podria fer extensiva la restricció
clàssica, en algun dels flancs de la seva no
menys vistosa entrada, als éssers benpensants, políticament
correctes, pobres d’esperit i, com sol
passar en aquests casos, incapaços de valorar una
cuina feta de temps i de coneixements atàvics.
Aquest «temple de la gastronomia i de la pagesia»
(el paganisme se li suposa) fa més de trenta anys
que el gestiona una família encapçalada per Pere
Mià, un homenot (en el sentit estrictament planià
del terme) que, com els arbres tocats per l’acció
d’un llamp precís, brota amb energia primigènia,
arran de soca, en tantes direc cions com la
necessitat reclama. El seu aspecte profètic (ens referim
a la barba de patriarca) no té res a veure
amb qui et rep: despistat i atrafegat alhora, vital i
accessible, es dedica a les coses d’aquest món amb
intensitat desbordada; gastrònom, artista pintorpoeta
i activista dels drets civils, Pere Mià es desplega
en el seu quarter general per explicar-nos
la seva història. De política, en parlarem al final.
Tot i trobar-se a mig camí entre Girona i
Banyoles (o a la inversa), Palol de Revardit aconsegueix
passar més o menys desapercebut per tres
raons: gràcies a l’autovia olímpica que parteix el
territori (les cicatrius del progrés); malgrat la seva
escassa població (poc més de mig miler d’habitants);
i per culpa del caràcter dispers dels nuclis
humans (masies) que conformen aquest municipi
del Pla de l’Estany (abans del Gironès, un fet
que reforça el seu perfil fronterer, de xarnera entre
dues tipologies de paisatges igualment genero
sos). Gràcies, malgrat i per culpa: per arribar a
Can Mià cal deixar la ferida asfaltada de doble
carril i trencar (un verb que té moltes més accepcions
que virar) cap a un camí original de terra,
flanquejat per alzines, que dolçament et porta al
preludi en forma de pla ça de l’únic restaurant del
món que està literal ment coronat (per una gran
corona platejada), senzillament, perquè és el rei
dels rostits (un helicòpter va portar la pròtesi monàrquica).
Cal llegir, al respecte, el magnífic article
Habemus Regem, publicat per Oriol Mas ara fa
cinc anys: «Amb la mateixa solemnitat amb què
Joseph Ratzinger va ser nomenat papa Benet XVI,
Pere Mià es va coro nar ahir Rei del Rostit. El conclave
ha sigut en aquest cas la clientela del
restaurant Can Mià, a Palol de Revardit, que durant
els últims 27 anys, ha elevat els rostits de cabrit
amb pinyons, de senglar amb melmelada de
maduixa, de pintada al conyac, de faisà, de porc
del Vietnam o el d’ànec, entre d’altres, com a autèntic
menjar dels Déus...».
TRES ELEMENTS CLAU
I és que aquesta és la seva primera raó de ser: la
cuina. Com molt bé ha explicat Domènec Moli al
seu llibre Pagesia i gastronomia, Can Mià és un
clar exemple de la necessitat de reconvertir els
usos tradicionals de la masia catalana amb la finalitat
purament crematística que imposa la supervivència.
En aquest sentit, Pere Mià disposava,
a l’hora de fer aquest canvi (evolució necessària),
de tres elements clau que, conjugats, expliquen
l’excel·lència del producte. En primer lloc, el saber
fer gastronòmic: la mare i la germana, responsables
de la cuina, són hereves d’una tradició
que troba la seva raó de ser ens els temps dilatats
de cocció, en el canònic sofregit, en la cassola de
terra, en els vins i licors evaporats que aromatitzen
les viandes, en la proximitat de les matèries
primeres, etc.; en segon lloc, l’èxit dels seus rostits
cal cercar-lo en la qualitat de les carns i embotits
que se serveixen: amb la lògica excepció de
la ca ça, Can Mià és pràcticament autosuficient gràcies
als seus tancats curulls de pintades, coloms,
pollas tres, faisans, ànecs i oques i, també, gràcies
a les vaques, cabres, estruços i, de manera molt
especial, als porcs generosos –cap a dos-cents quilos
de matèria totalment aprofitable– que se sacri -
fiquen regularment per nodrir un rebost que, al
seu temps, nodrirà tots aquells que encara no hagin
sucumbit a l’amenaça fantasma del colesterol;
i, en tercer lloc, Can Mià compta amb unes
instal·lacions que han sabut conservar l’encant d’aquella
masia del segle XVII i adaptar-lo a les necessitats
orgàniques d’un restaurant que ha fet dels
seus dos menjadors uns refectoris on el comensal
es converteix en membre d’una comunitat entregada
als plaers de l’àpat pantagruèlic.
D’això es tracta: de menjar com abans es menjava
quan l’ocasió ho feia possible, de gaudir de
l’autenticitat dels productes de la nostra terra i
deixar de banda, encara que només sigui per unes
Art, política i
rostits
L’artista-poeta Pere Mià, transformat en activista pel seu rebuig
a pagar una multa, és la cara visible del restaurant Can Mià de
Palol de Revardit, autoproclamat i coronat com «El rei dels rostits»
1
2
hores, els tics de llepafils que la cultura gastronòmica
desinfectada d’avui ens ha anat imposant
de manera subtil però implacable. El més important
és que aquesta actitud envers la menja pot ser
extrapolable a altres territoris de l’existència...
ARTISTA-POETA I ACTIVISTA
Pere Mià, com dèiem, és com els arbres tocats per
l’acció d’un llamp precís: brota amb energia primigènia,
arran de soca, en tantes direccions com
la necessitat reclama. Per això no en té prou amb
la seva vessant restauradora. De manera completament
autodidacta, ha anat desplegant una intensa
activitat com a pintor i poeta que es materialitza
en unes obres inclassificables, però que
responen a una indissimulada voluntat de denún -
cia. Pel que fa a la pintura, es tracta de treballs
que són, en darrera instància, l’expressió visible i
literal d’una història que hom pot retrobar, expressada
amb idèntica virulència als seus poemes.
I és que, com diu Pere Mià, Catalunya plora –En
sentir el cant dels ocells o dels segadors, / entonat
per quatre voltors i rapinyaires / que desafinen
i desafinen la partitura. // Quan veu la desentesa
de l’entesa / i el pedrisser de les seves arrels
/ i de les que esperen per arrelar-se»– Catalunya
plorarà més o menys, però el que sabem segur és
TEXT: EUDALD CAMPS
3
que manquen veus com les de Pere Mià, capaces
de dir sense embuts el que molta gent pensa.
Justament per això a Can Mià l’exposició d’aquestes
dissertacions artístiques és permanent: al
seu Museu de la Llum (el nom mateix és poesia)
s’hi acumula tota una vida en forma d’embalums
domèstics que poden anar des del bressol o l’armari
familiar fins a la insòlita selecció de llavors
autòctones i al·lòctones o, potser el més destacable,
fins a la munió de retalls de diari, cartes, fotografies
i tota mena de testimonis gràfics del paisatge
humà que ha transitat per aquest restaurant
que, es miri com es miri, és alguna cosa més. Les
pintures i els poemes (juntament amb alguna escultura
fàl·lica difícil de classificar) troben el seu
sentit en aquest diàleg intens i càlid, en aquesta
comunió de veus autèntiques, en aquest maridatge
de sensacions que es nega a reconèixer fronteres.
Ni més ni menys.
Amb tot, la història de Can Mià (i aquí comença
la part política) té un punt d’inflexió que encara
avui porta cua. Va passar el març de 2005:
una inspecció de treball va decidir multar l’establiment
amb 21.000 euros per no tenir contractat
l’home de la germana de Pere Mià. La parella, tot
i que sense papers, conviu des de fa més de trenta
anys (ja els agradaria, a tants matrimonis, pas-