Secundària - Òmnium Cultural

Crèdits
COORDINACIÓ EDITORIAL
Òmnium Cultural
DISSENY / MAQUETACIÓ
Cèsar Amiguet
LOGOTIP DEL SAMBORI
© Incha
© D’AQUESTA EDICIÓ
Òmnium Cultural, 2010
EDITA
Òmnium Cultural
www.omnium.cat
sambori@omnium.cat
Prohibida la reproducció total o parcial
d’aquesta obra sense l’autorització
expressa dels editors.

2010

Pròleg
Un any més, us presentem el llibre que
recull totes les narracions finalistes guanyadores
del Premi Sambori Òmnium de Catalunya
del 2010. Com bé sabeu, aquest concurs té per
objectiu esdevenir el premi escolar de narrativa
en català de referència als Països Catalans. En
efecte, es vol promoure la participació en un
projecte comú d’alumnes i centres de tots els
territoris on es parla català i difondre l’ús de la
nostra llengua en l’àmbit escolar.
El Premi neix el 1989 al País Valencià, i
arriba al Principat de la mà d’Òmnium Cultural
amb la col·laboració del Departament
d’Educació i l’Institut de les Lletres Catalanes.
Aquest any, el concurs arriba per primera
vegada a l’illa de Mallorca, de manera que ja hi
participen alumnes de tots els territoris de parla
catalana.

Òmnium Cultural ha treballat intensament
perquè els alumnes de tots els pobles i ciutats
del principat puguin participar en el concurs. I és
per això que per a nosaltres és molt necessària
la col·laboració i la complicitat dels centres
educatius, des dels més petits fins als més
grans. Entre tots aconseguirem fer més gran el
Premi Sambori Òmnium.
L’última convocatòria que hem fet demostra
que anem pel bon camí: hi han participat 232
centres i 27.872 alumnes i s’han presentat un
total de 1.217 narracions.
Des d’Òmnium Cultural volem donar les
gràcies a tots els directors, responsables de
centres, equips directius, mestres i professors
així com a les famílies. Però volem transmetre
un agraïment especial als protagonistes
d’aquest premi: els nois i noies de tots els Països
Catalans que feu créixer i prestigieu la nostra
cultura i la nostra llengua.
Òmnium Cultural

Òmnium compta amb 26 seus territorials organitzades en 10 demarcacions

Girona - Catalunya
del Nord
Catalunya Nord
Selva
Alt
Empordà
Pla de
l’Estany
Gironès
Baix
Empordà

8
Enrere
Joana Santos (Primer Cicle de Secundària)
Institut Pere Alsius i Torrent (Banyoles)
—Tenia moltes ganes de fer això amb tu un altre cop.
Em va xiuxiuejar. Vaig notar com el seu alè fred em
fregava l’orella. La finestra estava oberta i la brisa suau
entrava acariciant els nostres cossos. Em vaig arrapar
amb força a ell. La seva pell era càlida, però no tan com
els seus petons, que tenien un lleuger gust de caramel de
llimona. Va parar de besar-me durant un instant i vaig
observar els seus ulls. Ho deien tot: podia llegir la seva
vida en aquella mirada. Feliç. Espantat, esgotat i moltes
més coses. El seus ulls també indicaven com era el seu
caràcter: un noi d’aquells, canalla, a qui els agrada la
brega, però per l’altre costat dolç, dolç com la nata. Quins
ulls tan especials, em vaig dir, i em vaig deixar endur pels
seus petons.
Una llum em desperta. Sento el soroll del meus budells.
No recordo res de la nit passada, ni tan sols el meu
nom. Aixeco el cap i obro els ulls tant com puc. Una
esgarrifança em recorre el cos al veure les meves calcetes
vermelles al costat de l’escriptori. Merda. Allargo una
mica el braç i noto la presència d’alguna cosa més el meu
llit. No estic gaire convençuda del següent que faré, però
decideixo arriscar-me. Giro el cap i veig aquells ulls blaus
de la nit passada que em van fer pensar tant.
—Ah!
Em tapo la boca amb les mans en adonar-me del gran
crit que acabo de fer. L’observo durant un instant per
veure si l’he despertat. Veig que no s’ha mogut. M’aixeco
d’una revolada i em vesteixo amb el primer que trobo.
Baixo les escales corrent. No sabia que podia córrer tan

en situacions tan extremes. Tanco la porta sense fer gaire
soroll. Sort que la meva mare no hi és, això em fa somriure
una mica, però el somriure se m’esvaeix de seguida. No
es pot temptar a la sort tantes vegades. Sense pensar en
res més que en el que m’espera, començo a córrer tan
com puc. Avanço pels carrers sense mirar ningú, però
noto perfectament com els ulls dels altres se’m claven.
Una nena petita que passeja un gos em mira tan fixament
que no puc evitar fer-li un llengot i se’n va amb llàgrimes
els ulls. Ric per dins perquè la meva situació no em deixa
riure com ho hauria fet qualsevol. Encara segueixo corrent,
estic feta una atleta. Arribo el lloc on volia arribar.
Encara no han obert. Deu ser molt aviat. Envaïda per la
ràbia, clavo un cop a la paperera del costat i tots els
papers surten volant. Merda!
Quan em calmo, decideixo asseure’m a esperar que
obrin, ja que és l’únic que puc fer.
Deu minuts després arriba l’estúpid senyor a obrir.
Entro de pressa a buscar qualsevol líquid, m’és igual el
que sigui, però ha de ser d’un litre i mig. Dono els diners
el dependent i me’n vaig ràpid. Enceto la fanta i vaig fent
petits glops. Camino, camino i camino molta estona. He
perdut la noció del temps: no sé si han passat segons
minuts o potser hores. La gent em continua mirant. Sí
que sóc rara, em dic. No m’importa el que pensin els
altres així que segueixo caminant i bevent alhora.
Entro a la farmàcia. No hi ha ningú demanant.
M’acosto a la dependenta. Em fa un gest perquè digui el
que vull.
—Una prova d’embaràs.
Em mira amb un somriure malèvol. Imbècil.
—Aquí tens —em dona la caixa amb el mateix somriure
d’abans—. Ai, el jovent d’avui en dia!
9

10
Me la quedo mirant fixament i li mostro el dit del mig
de la meva mà. Es queda parada.
Doncs sí, el jovent d’avui en dia som així, prefereixo
ser això que no pas una estúpida foca que s’ha de guanyar
la vida en una farmàcia. Torno a riure per dins a
causa de la meva gran reflexió i la meva descripció
d’aquella dona. Segueixo avançant i bevent la fanta,
encara me’n queda la meitat.
Entro al lavabo del primer bar que em trobo després
d’haver-me acabat el meu refresc d’un litre i mig. Fa
pudor de fum. El vàter és brut. Obro la caixa.
M’apujo els pantalons mirant al sostre. Per favor,
negatiu. M’assec en un racó del lavabo, a sota les aixetes,
i reso amb totes les meves forces. Respiro fons. Em preparo
per baixar el cap i mirar el resultat, però abans
demano un cop més a no sé qui, que sigui negatiu.
Abaixo la mirada. Una llàgrima em regalima per la galta.
Em cauen mil llàgrimes més. Em torno a baixar els pantalons
i faig el mateix procediment. Torno a resar amb
totes les meves forces.
—Estic embarassada.
Se’m trenca la veu al pronunciar l’última paraula.
M’acaricio el ventre. Que típic, penso, és la típica història.
M’he desgraciat la vida. He espatllat tots els meus
plans. Mare? Quina paraula més estranya, i encara sona
més estranya si esmento que tinc setze anys. Ara mateix,
m’odio a mi mateixa, desitjaria morir.
La vida és curta. Trenca les normes. Perdona ràpid.
Besa lentament. Assegura’t de les teves decisions. Estima
veritablement. Riu incontroladament. I mai dubtis de res
que t’hagi fet somriure...
Que ingènua!

L’Everest i jo
Guillem García (Primer Cicle de Secundària)
Saint Gorge’s School (Fornells de la Selva)
És cert. Quan vaig complir els 18 anys, es va fer
realitat el meu somni d’anar a escalar l’Everest (fins a
aquell moment només havia fet cursets d’escalada cada
estiu des que tenia 15 anys). Sempre havia pensat que
devia ser meravellós pujar al cim de la muntanya més alta
del món. Amb aquesta il·lusió i aprofitant que el meu tiet
és escalador professional, vaig poder anar a una de les
seves expedicions.
Abans d’emprendre aquesta aventura però, vaig
descobrir que hi ha una seriosa feina de preparació, que
la unió de l’equip és molt important i que només hi ha
un líder durant tota l’escalada.
L’escalada va començar per la zona sud de la muntanya.
El punt de partida van ser vuit dies de caminada fins
arribar al camp base a una alçada de 5.830 m. Era realment
dur acostumar-se als efectes de l’alçada sobre el cos
humà perquè notava com si em costés respirar i els pensaments
se’m tornaven lents. I encara sort que jo només
carregava la meva motxilla perquè l’equip i les provisions
les van transportar els portadors. Tothom se’n reia de mi
perquè no parava de preguntar, tot despertava la meva
curiositat i no parava de fer fotos i observar el paisatge.
Era una sensació total de llibertat. Em semblava que
podia arribar a tocar el cel.
A mesura que augmentava l’alçada vam haver de fer
servir màscares d’oxigen per a poder respirar millor.
Quan ens instal·làvem en algun dels camps, n’hi havia
11

12
quatre en total, aprofitàvem per descansar i repassar els
passos següents; sempre es repetia la mateixa rutina.
Primer es comprovava l’estat del temps, s’instal·laven les
cordes necessàries per continuar ascendint i, sobretot,
descansàvem. El meu oncle tenia plena confiança en els
guies sherpes, grans experts i coneixedors al detall de la
muntanya, als quals sempre els demanava l’opinió.
Quan havíem de pujar ho fèiem a mitjanit, o abans de
l’alba, perquè les baixes temperatures mantenien el blocs
de gel sencers i es reduïa el perill de relliscar o del
trencament d’aquests blocs. Jo intentava dissimular,
però he de dir que vaig passar moments crítics a causa del
fred, de la son acumulada i de problemes amb la meva
panxa. I millor no parlar de la meva pell, que estava totalment
cremada, malgrat haver fet servir la protecció solar
més alta. Però, de mica en mica, em vaig anar acostumant
a aquell clima i a aquell indret. De fet, puc dir que no ha
estat només una aventura, sinó que cada dia aprenia
coses i s’establien uns lligams molt estrets amb altres
escaladors. I quan algú perdia els ànims els altres li donàvem
suport. Una de les coses que em va xocar va ser patir
molta calor a la zona coneguda com a Cantonada del
Nupte. Allà, en aquell indret inhòspit, es redueix el vent,
i fa que passin coses increïbles: podies passar del fred a la
calor en un moment.
Per arribar a la cimera necessitàvem bon temps i vam
tenir molta sort, però també vam patir molt. El que si puc
dir és que va valer la pena tan esforç perquè quan vaig arribar
a dal de tot em vaig sentir més a prop del cel, gaudint
d’un paisatge verge i pur. Fou una experiència irrepetible.
Vaig fer tantes fotos com vaig poder d’aquella aventura que
no oblidaré mai i que, un dia, explicaré als meus néts.

Vaig passar molta por, però també vaig gaudir molt de
la força de la natura. Vaig sentir com d’insignificants som
els éssers humans al planeta Terra, tot i que sovint ens n’oblidem
i ens pensem que som molt importants. Tanmateix,
la força de la muntanya baixa els fums a qualsevol.
Si aneu alguna vegada a aquesta muntanya veureu
una senyera catalana petitona que vaig posar jo. M’han
confirmat que encara hi és.
13

14
El cel de Girona
Aina Gómez (Primer Cicle de Secundària)
Institut Narcís Xifra (Girona)
La Marta, una nena de 13 anys, va sortir al seu jardí,
estava molt avorrida d’haver-se estat tot el matí a casa. No
sabia què fer, així que s’estirà el mig de la gespa i va
començar a observar el cel blau de Girona.
Aquell dia, feia sol, però també hi havia núvols en
moviment a causa d’una mica de vent que bufava.
De sobte, es va fixar en un núvol en particular, que
passava voleiant per sobre de casa seva. El núvol tenia cara
de bruixa, d’una bruixa enfadada que l’observava. La Marta,
que sempre buscava un perquè a tot, es va preguntar, “què
li deu passar a aquest núvol amb cara de bruixa?”. Però va
haver d’anar cap a casa, ja que la mare la cridava.
L’endemà al matí, la Marta tornava cap a escola, però
aquell dia no seria un dilluns qualsevol, ja que anirien
d’excursió a Girona, amb un monitor que els explicaria
les típiques llegendes de Girona.
Es van passar tot el matí recorrent la ciutat; el monitor
els va explicar totes les llegendes de Girona: la majordoma,
la Lleona, Sant Narcís, el Tarlà, el falcó de Ramón
Berenguet, Gerió, la Cocollona, la campana Beneta...
Però la que realment va cridar l’atenció a la Marta, tot
i que ja l’havia escoltatda abans, va ser la de la bruixa de
la catedral, ja que li va recordar la bruixa enfadada del dia
anterior. I si aquell núvol en forma de bruixa fos la de la
catedral? I si la llegenda fos certa? I si la bruixa estigués
penedida del que havia fet en un passat llunyà? O i si
solament era un núvol en forma de bruixa enfadada?

Però la Marta no va fer cas a l’última pregunta, perquè,
què hi havia d’interessant en aquella última pregunta?
Res, res de res, així que es va decidir investigar sobre
la llegenda de la bruixa de la catedral.
Aquella tarda, en sortir de l’institut, va anar a la
biblioteca i va llegir tants llibres com va poder de la llegenda.
Va poder observar que hi havia diferents versions.
La part que seria el plantejament de la llegenda sempre
era igual: la bruixa tirava pedres als habitants, i sobretot
als capellans.
El nus de la història, sempre contenia com a mínim
la següent part: ... va sentir una veu que li deia: “pedres
tires, pedres tiraràs, en pedra et convertiràs!” La bruixa es
va convertir en pedra i la van col·locar a dal de la catedral
en forma de gàrgola, mirant avall, perquè no pogués
mirar mai més el cel blau de Girona.
Ara bé, el desenllaç, podia ser diferent: A) Diuen, que
si ara et poses l’orella a les parets de la catedral i sota la
gàrgola de la bruixa, encara pots sentir els renecs que diu
la bruixa contra els gironins. B) Diuen que el dia que caigui
una gran tempesta, tan gran, que Girona quedi inundada,
la bruixa serà allà dalt per veure com tots els gironins
s’ofeguen.
La Marta ja sabia tot el que podia passar sobre la llegenda
de la bruixa de la catedral, així doncs, va decidir
per investigar el núvol, però en aquell moment va pensar
una cosa, és un núvol, un núvol en moviment, segurament
ja no hi deu ser allà a causa del vent, però ben
mirat, si realment és la bruixa que em vol dir alguna cosa,
encara hi serà.
Així que va córrer tan ràpid com va poder i va estirarse
al jardí de casa seva. Efectivament, el núvol amb cara
15

16
de bruixa enfadada encara hi era. La Marta es va alçar, va
mirar el seu voltant, i després d’assegurar-se que no hi
havia ningú, va mirar al cel i va cridar: “Et penedeixes
d’haver tractat malament els gironins?”. Però res, cap resposta,
el núvol ni es va moure, però la Marta no es va rendir,
i va pensar què podia fer per ajudar la bruixa.
Aleshores va tenir una idea, preguntar-li a la bruixa de
veritat, és a dir, la gàrgola que es trobava a la catedral,així
que va començar a córrer cap a la catedral de Girona.
Va mirar al seu voltant, el carrer estava desert, així
dons, després de recuperar l’alè, va repetir la pregunta tan
fort com va poder des de la gàrgola. “Et penedeixes d’haver
maltractat els gironins?”, i va posar l’orella a la paret
tal i com deia una de les versions de la llegenda. I va
poder sentir amb total claredat un “SÍ”. I la Marta li
va preguntar, mirant la gàrgola de nou. “Què puc fer per
ajudar-te? I posant l’orella de nou a la paret, va escoltar
la resposta de la bruixa. “Res, ja ho has fet, gràcies per
confiar en mi, després de tot el que vaig fer”. En aquell
moment, la Marta no entenia res de res. Però de cop ho
va entendre, la gàrgola de la bruixa es va convertir en
persona, va donar les gràcies a la Marta i va marxar amb
una escombra.
L’endemà al matí, la Marta va veure un diari d’un
quiosc, que a primera plana hi havia una gran notícia:
ROBATORI A LA CATEDRAL DE GIRONA:
Ha desaparegut la bruixa de la catedral de Girona,
s’està investigant...
La Marta va somriure... Al cap d’un temps, van construir
una nova gàrgola en forma de bruixa, però la Marta
sap que la bruixa de veritat vola feliçment pel cel de
Girona, observant els gironins.

Sonata
Aina Soley Mateu (Segon Cicle de Secundària)
Institut Vidreres (Vidreres)
Era música.
Això és el que va pensar mentre escoltava com el corcat
rellotge de cucut emetia somorts tic-tacs que esdevenien
un baix greu i pesat dins la seva ment. Es va imaginar
un vell contrabaix, aïllat al fons de l’escenari, mentre
mirava amb enveja com el lleuger violí tocava un esplèndid
solo d’un reconegut compositor. Tindria realment
enveja? O era simplement que acceptava la seva posició
amb humilitat i resignació? Quin misteri.
Era increïble com el turmentava aquella pregunta. Tenia
milers de coses de les quals preocupar-se, però per algun
motiu no es podia treure el solitari contrabaix del cap.
A través de la finestra, sentia com el vent bufava amb
força entre les branques dels arbres. Quasi podia veure les
fulles de la tardor gronxar-se elegantment entre l’aire, en
una petita dansa, abans de caure, mortes, sobre el terra.
Eren les ballarines que dansaven acompanyades pel violí?
O potser per una flauta travessera, o un clarinet. Sí, els
clarinets tenien un so ideal per al ballet.
I el contrabaix, òbviament, que els marcaria el ritme
pesadament des d’un racó, encara que, després, ningú l’hi
agrairia.
La música sonava a cada racó de la seva ment, no
podia evitar-ho. El rellotge, el vent, les fulles,els passos
dels pocs vianants que hi devia haver pel carrer... fins i tot
el frec dels seus cabells contra el coixí passava a ser un
seguit de notes curtes i precises.
17

18
Tot plegat formava una sonata preciosa, que amenaçava
en qualsevol moment de fer-lo plorar. Era una llàstima
que ja no en fos capaç. Coneixia gent que s’alegraria
de poder evitar vessar llàgrimes. Sabia que ella, amb el
seu plor ridículament fàcil, ho hauria donat tot per a no
somicar en cada petit sotrac de la seva vida. Però ell, en
aquell mateix moment, hauria donat res per a tornar a
sentir la textura suau de l’aigua recórrer les seves galtes.
Perquè no li quedava res més que res. I res era tot el que
tenia. Una porta es va obrir, una timbala va espetegar
breument en una pausa inesperada, on la resta de l’orquestra
es va quedar en silenci, expectant.
I llavors el va sentir; aquell so, fi i suau, el solo delicat
que estava destinat a commoure el públic d’aquella
nit, que a mesura que anava avançant esdevenia una
melodia trista i espasmòdica. La seva textura fràgil el feia
estremir amb delit, però també li despertava el seu instint
protector, que l’hauria impulsat, si hagués pogut, a abraçar-la,
besar-li el front, dir-li que tot anava bé...
Però tots dos sabien que hauria sigut una mentida.
I, sabent que tot i que la tenia al costat estaven més
allunyats del que mai hi havien estat, es va consolar
escoltant la petita sonata que ella li oferia involuntàriament,
deixant que les notes penetressin al seu cos i li
llisquessin per les venes fins a omplir-li el cor.
Era música, va tornar a pensar, mentre sentia com imperceptiblement
el volum anava baixant fins a esdevenir
res més que un eco llunyà, que finalment es va apagar.
Era música.

L’escriptor
Ernest Morell (Segon Cicle de Secundària)
La Salle Santa Coloma (Santa Coloma de Farners)
Estava fart de tanta vulgaritat. S’havia passat tota la
vida produint merda. S’havia convertit en un dels infernals
col·laboradors d’aquella literatura de masses. Al seu
representant li encantava: tant era que li encarregués un
llibre d’autoajuda com una novel·la per a adolescents que
li assegurés milions i milions.
L’escriptor tenia un no sé què que agradava a tothom.
Quan una noia de setze anys comprava un dels llibres de
la seva última saga, el seu pare estava contentíssim, ja que
havia quedat impressionat de l’últim article que havia
escrit al diari (sobre la producció de patates a l’Himàlaia).
Els crítics l’adoraven! No feien més que esmentar la
genialitat imaginativa d’aquell cervell, sens dubte més
gran que el de la majoria. Aplaudien amb entusiasme
cada conjunció, cada punt i coma.
I estava sol, molt sol. Feia anys encara tenia el paper
i el llapis com a únics amics, però allò ja s’havia acabat:
quan es posava davant el foli i començava a escriure es
deprimia però escrivia, escrivia i es deprimia...
No s’ho mereixia. Sabia perfectament que no s’ho
mereixia i va dir prou.
Va ser llavors quan va recordar aquell conte: l’únic escrit
a l’institut que no havia estat premiat injustament amb un
d’aquells absurds excel·lents. Els professors hi havien passat
per alt, però va ser entre les parets d’aquella aula freda on va
néixer l’Escriptor. On va néixer l’Escriptor i on va morir el
Somiador. Des de llavors que no escrivia una sola paraula
que no tingués l’objectiu d’agradar a tothom.
19

20
Però això va decidir engegar-ho tot a rodar. Volia deixar-los
a tots impressionats, i aquell cop tant li era si li agradaria
o no. De fet, molt millor que no. Es va aixecar decidit.
“Decidit”, aquesta paraula el va copsar, feia molts anys que
no s’hi sentia, de decidit. Es va aixecar u va anar a l’habitació
on guardava tots els escrits. Un cop allà va abordar amb
nerviosisme el calaix dels escrits de l’institut...
El matí següent milions de persones obrien el diari
per la pàgina 47, disposats a gaudir d’aquella expressivitat
tan fluïda i desitjant elogiar-lo amb aquelles frases tan
ben construïdes per aquell crític tan intel·lectual. Però
cap d’ells sabia amb què es trobarien.
Mentrestant, l’Escriptor restava estirat al llit, mirant
fixament el sostre, amb un mig somriure regnant als seus
llavis. Esperava pacient la trucada del seu representant.
Anhelava sentir aquelles paraules plenes d’enuig, volia
rebre crits indignats.
Finalment el telèfon va sonar. L’Escriptor va deixar
que ho fes tres vegades, per tal de posar-lo encara més
nerviós. Va despenjar amb tranquil·litat, alhora que s’accentuava
el mig somriure.
—Digui?
—Bernat!!?? Perfecte noi: just el canvi d’estil que
necessitàvem!!
El telèfon va caure al llit sobtadament. L’Escriptor no
podia fugir.

Sense T.
Laura Garcia (Segon Cicle de Secundària)
Institut Pere Alsius i Torrent (Banyoles)
Sóc dins aquella casa, al mateix indret de sempre.
Els meus companys em miren. Estan preocupats. Durant
els últims dies ja havia començat a flaquejar i ja no tenia
forces per continuar. Saben que ja no em queda gaire temps.
La meva lluita per sobreviure està a punt d’acabar.
S’escolten sorolls a fora. Una sensació d’angoixa em
recorre tot el cos. Tinc por de morir i d’acabar com els
meus avantpassats.
Tots estem inquiets. Sentim uns passos que s’acosten
i el soroll d’una cremallera. La llum em deixa cec per
un instant. Un de nosaltres serà el pròxim. Cada cop
que aquell individu ens treu d’aq uest lloc sabem que
no tornarem sencers, una part de nosaltres se n’haurà
anat, haurà desaparegut.
M’ha tocat a mi. Un silenci esgarrifós es propaga per
tota la sala. Miro els meus amics. Espero que no sigui
l’últim cop que els vegi.
Ell, com sempre, em manipula lentament, procurant no
fer cap errada en les seves accions. Procuro no gastar més del
necessari, potser això em doni una mica més de temps.
Fa força estona que m’està fent servir, de moment no
he fallat ni un cop, però em començo a sentir dèbil. No
aguantaré gaire més. En els seus ulls veig la indiferència,
com si no s’adonés del que està fent. Té uns ulls freds.
Uns crits són la meva salvació. No sé qui crida,
sembla la veu d’una dona. De sobte s’aixeca de la cadira
i em deixa anar.
21

22
Em quedo allà, immòbil, mirant com aquell monstre
desapareix per la porta. Per una petita escletxa veig els
meus amics. La seva expressió és difícil de definir. És una
barreja d’alleujament i alhora de gran preocupació, són
dos sentiments contraris però en aquest cas, es complementen
molt bé.
Ha passat força estona i la tornada d’aquell individu
és imminent. Penso en la meva espècie. Desitjo que,
encara que jo no ho pugui veure, algun dia guanyem
aquesta guerra per a la qual hem estat creats. Tenen avantatge,
són més grans i més forts, però nosaltres som
imprescindibles per a ells, ens necessiten.
Veig la seva silueta, ve cap a aquí amb una tranquil·litat
espectacular. No és el primer cop que ho fa, ja
n’ha matat molts. Intento no semblar dèbil, lluitaré fins
al final.
Cada segon és una petita tortura, com si una aspiradora
em xuclés la poca energia que em queda.
Començo a fallar. El meu temps s’acaba. Aquell
dimoni m’està colpejant contra la taula, intentant que jo
reaccioni però és massa tard. Ja no hi ha res a fer.
Puc veure els meus companys, la melancolia s’ha
apoderat d’ells, em fan sentir culpable. Encara que sé que
els passarà prego perquè no acabin com jo.
Escolto la veu d’aquell monstre cridant a no sé qui:
—Mare! Necessito un bolígraf nou.
És aquest el nostre nom? O és el nom que ells ens han
volgut posar? Jo no ho podré saber mai.

Torna, Xavier
Laura Ortega (Batxillerat)
Institut Pere Alsius Torrent (Banyoles)
És difícil crear una vida que no existeix. Obro una
pàgina en blanc i començo a escriure mil moments que
encara no han passat. I que segurament no passaran mai.
Puc crear paisatges, olors i a vegades, si m’hi poso més
seriosament, puc arribar a crear un fred tan real que posa
les pestanyes de gallina. Saps el que vull dir, oi? Tot va
començar aquella tarda. Preparats?
—Mmmm. Has fet cafè? Fa olor de galetes també. De
mantega. Com les que feia la meva àvia. Ara mateix sóc
tan a prop teu que et respiro. No et moguis —vaig dir-li.
Les meves paraules feien que la seva ment tirés enrere.
Notava el tacte de la seva por en l’aire.
La meva mirada es va centrar en la sala que ens
envoltava. El terra estava cobert per diferents catifes de
colors foscos. A l’altre hemisferi de l’habitació, el sostre
estava ple de pols i brutícia antiga. Una làmpada vella
reposava en el centre de l’habitació, sobre la taula de fusta
gastada.
—Eulàlia, què va passar després?
—Després... Després van passar els dies. No entenia
per què quan em menjava caramels tenien gust de mar,
no entenia per què hi veia millor, em sentia grassa i lletja.
L’única manera d’estar entretinguda amb alguna cosa
eren els àlbums. Estaven escampats per tots els costats de
la casa i en les capses de l’armari negre n’hi vivien centenars.
Quan un d’aquests s’obria entre les meves mans, les
llàgrimes començaven a caure galtes avall, sense parar.
23

24
La sala va quedar en silenci. Després del discurs, tu
em miraves amb cara espantada, com si m’haguessis descobert
el cor negre que em corromp per dintre.
—I per què no el trucaves? Per què no sorties de
casa? Per què no demanaves ajuda quan més la necessitaves?
—vas cridar de cop trencant el silenci.
T’havia commogut la història?
—Perquè aquell dolor era per mi. Per ningú més.
Me’l va regalar ell, i ell ja no hi era. Quan va marxar vaig
decidir d’entendre el sentit de la vida. Girem? Rodem?
Somiem? En aquells moments només tenia ganes de
xocolata i sabates de taló. Xavier, Xavier, Xavier. On ets?
Tot es reduïa a això. Em passava les nits escrivint en
llibretes reciclades. El pintava a la llum d’una flor, a la
llum de la lluna. Li maquillava la saliva en somnis. El
despullava en la meva imaginació i llavors m’adormia
pensant en les seves mans. Fins i tot, si algun dia estava
molt atenta i concentrada, en podia arribar a captar l’olor
M’aixecava del llit i em dirigia a la cuina. Venia d’allà. Era
una olor intensa, agradable, extensa. Però quan obria la
porta i descobria la realitat m’enfonsava. Allà no hi havia
res. Només el contrast de dues pomes vermelles dins el
recipient blau. La fruita era vermella com els llavis de
la Barbie en una festa. Totes dues, xocant en onades
i fent l’amor.
Abans de marxar de la cuina, però, obria l’armari
i agafava dues galetes de mantega més. No es tractava
d’un gust propi, era la rutina de cada dia.
Tanco la pàgina, ara ja acabada. Empasso paciència i
omplo els pulmons. Que trist seria sentir-se com l’Eulàlia.
Jo, al revés que ella, no m’he enamorat mai. No he sentit
mai que el món gira al voltant d’una persona i tampoc

que ningú entrés dins del meu cor dient: ei, estàs preparada?
Ara ens enamorarem.
Miro enlaire. L’aroma convertit en fum de la tassa de
til·la s’expandeix pertot arreu.
És difícil crear una vida que no existeix. Torno a obrir
una altra pàgina en blanc i començo a escriure mil
moments que encara no han passat. I que segurament
no passaran mai. Puc crear paisatges, olors i a vegades
si m’hi poso més seriosament puc arribar a crear un fred
tan real que posa les pestanyes de gallina. Saps què
vull dir, oi?
25

26
La puresa de l’instant
Laura Marés (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Vidreres (Vidreres)
Era de nit. Una nit fosca, tot i que aquell cel era replet
d’estrelles —o de petites fogueres d’habitants d’altres
galàxies, segons deien els de la tribu Wakimaru—. Em
sentia diminuta en aquella immensitat d’Univers. L’herba
que m’acariciava el clatell era l’única cosa que em feia
tocar de peus a terra, ja que gairebé em sentia flotant en
aquell mar negre, enfilant-me per les lluminoses estrelles.
Amb aquesta agradable sensació em vaig endinsar en l’aventura
dels records, tot dibuixant en la meva ment la
imatge del meu professor de fotografia, el responsable de
ser on era ara...
Era l’ última sessió del curs de fotografia abans de les
vacances d’estiu. Des de sempre m’havia cridat l’atenció
aquesta branca artística i a més era un punt extra en la
meva carrera de periodista. Aquell dia ens va proposar
que durant les vacances ens centréssim en algun tema
relacionat amb les persones i féssim almenys una fotografia
cada dia sobre allò que havíem triat.
Vaig estar quasi una setmana donant-hi voltes, fins
que finalment em vaig decidir: fotografiaria moments
feliços.
Durant els primers dies sortia diàriament a fer un volt
per la ciutat, buscant en cada cantonada del carrer algun
somriure sincer.
Anaven passant els dies i res del que veia em satisfeia:
el parc, dos nens petits convençuts de ser pirates; a la
plaça, una mare ensenyant, tota emocionada, el seu nadó

a l’amiga; una parella jove passejant el seu amor entre la
gentada... però volia alguna cosa més impactant,que anés
més enllà.
Un matí vaig anar al quiosc de sempre a comprar el
diari i un parell de revistes de fotografia, i va ser llavors
que els meus ulls es fixaren en un número de la revista
National Geographic en la portada de la qual sortia un
grup de nens africans ben alegres i un títol que, al llegirlo,
va fer que el cor em fes un bot: “Somriures que brollen
innocents davant imponents càmeres estrangeres”.
Tenia dos mesos per davant i a la ciutat no trobava res que
em satisfés. Què podia perdre realitzant un viatge d’aquelles
dimensions al continent més exòtic del món? La resposta
ja la sabia i, a més, Àfrica era un dels indrets on
sempre havia volgut anar. Sense cap mena de dubtes,
aquell era el moment oportú.
Sóc incapaç de descriure el que veia davant els meus
ulls quan vaig posar els peus en aquella terra verge i salvatge.
El paisatge era espectacular, meravellós. Vaig anar
a parar a un petit poblet de Kenya, a prop de la capital,
Nairobi. Potser l’allotjament i el menjar era el que més
trobava a faltar del món d’occident, però l’acollida de la
gent del poblat recompensava totes les altres incomoditats
i et feia sentir com si fossis un més de la tribu, potser
perquè era l’única estrangera. Cada dia em relacionava
amb tots ells amb més facilitat, tot practicant el meu
anglès. No obstant això, només m’entenien alguns homes
de la tribu, però simultàniament feien de traductors de la
resta. Poder comunicar-te amb gent tan diferent a tu era
una sensació increïble, com també ho era veure l’estil de
vida que portaven i els seu costums. És un lloc on el futur
era simplement “avui”, sense tecnologia, però amb savie-
27

28
sa. Pal·liaven les dificultats econòmiques amb les relacions
socials que tenien amb tota la tribu, ja que aquesta
era la cosa més important que tenien, i entre ells s’ajudaven
moltíssim. Tenien poc, però to ho feien amb un entusiasme
i una alegria envejables. Cada dia organitzaven
rituals on la gent es reunia i ballava alegrament i és que
quan menys es té més es valoren les coses. A mesura que
passava el temps, m’adonava que moltes de les coses que
abans em semblaven importants, ara es quedaven en
segon terme. Pel que fa a la meva tasca, cada dia feia més
de 100 fotografies: grups de nens banyant-se al riu,
ballant, cridant, rient, intentant parlar amb mi amb uns
somriures enormes i uns ulls encuriosits. En definitiva,
imatges sinceres que transmetien felicitat al 100 per cent,
una felicitat diferent de la que estava acostumada a percebre.
Allò era el que buscava, una felicitat diferent.
Cada dia aprenia noves coses, gràcies, sobretot, a en
Limbo, un noi de 25 anys encantador amb el qual feia
petar la xerrada durant hores cada nit. No em cansava
mai d’estar al seu costat. Gairebé sempre em parlava
sobre les constel·lacions de l’espai i llegendes sobre
aquestes; també sobre el seu passat, les aspiracions que
tenia de cara al futur, etc. Era un noi amb il·lusions, atent
i disposat a ajudar-te sempre, generós, senzill i sincer i
amb un sentit de l’humor extraordinari. Simplement, era
una de les millors persones que havia conegut mai, per
no dir la millor. Per a mi, la definició de felicitat eren
cadascun d’aquests instants amb ell.
M’havia quedat adormida recordant totes aquestes
sensacions quan, de sobte, l’herba es va moure i vaig
sentir l’escalfor d’un cos al meu costat. Seguidament algú
em va acariciar la mà i em va fer un petó a la galta. Era

en Limbo, que em venia a fer companyia, com acostumava
a fer cada nit. Com podia ser que no hagués fotografiat
mai aquell instant, el més dolç del dia? Va ser llavors
quan vaig treure la càmera i vaig fotografiar aquell màgic
moment, on només es veien els nostres somrients rostres
enmig de la foscor.
La puresa de l’instant està feta del temps
Chaikh Hamidou Kane (cap d’una tribu africana)
29

30
Roc
Joan Coll (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Pla de l’Estany (Banyoles)
L’ocell roc tornava a l’Himàlaia després d’haver fet
incursions intensives al Nepal i l’Índia. Tornava a la seva
cova amb una de les seves preses que podia menjar una
au de rapinya de la seva mida: un elefant adult. Tot i estar
al capdamunt de la cadena alimentícia, constantment
havia de canviar de “casa” ja que els homes, i en especial
l’imperi persa, reclamaven el seu cap. Poca gràcia els feia
a aquesta espècie bípede que el roc se’ls emportés els elefants
amb què havien de construir els temples per adorar
Shiva, Kali i Ahura Mazda, i que a més a més, destruís per
pur plaer les naus perses i índies. L’última embarcació que
havia destrossat era la d’un tal Simbad del set mars.
Va deixar el paquiderm al terra gelat de la cova i amb
el bec li va obrir el tòrax per tenir accés als òrgans interns
més suculents. El roc feia deu metres d’altura i dotze
d’envergadura. El seu bec mesurava 3 metres de llarg i
pesava dos-cents quilograms. El seu plomatge era albí, els
seus ulls grocs amb betes negres i les seves ales eren d’un
color turquesa tan tènue que semblava blanc. El seu pes
era de dues tones i mitja i en una incursió en la ciutat
d’Agra havia tirat per terra gran part del Taj Majal.
De sobte va sentir una explosió a l’exterior de la cova.
Va deixar el mamífer i va sortir a veure què passava.
Set-cents metres més enllà va veure un home vestit amb
una túnica morada. S’havien tornat bojos els homes? Per
matar un roc feien falta com a mínim dos-cents arquers.
Però de cop hi va caure: eren famosos mags de Babilònia.

Deien que amb una paraula podien alterar la corba espaitemps
i amb una altra podien arrasar un exercit sencer. Hi
havia gent que s’havia atrevit a assegurar que Roma no va
lluitar contra Anníbal amb un exèrcit monstruós. Deien
que només havia contractat els serveis de set mags de
Babilònia mercenaris. El roc s’havia enfrontat a exèrcits
més grans que aquests; una vegada va haver de lluitar
contra set-cents espartans, però mai amb mags de Babilònia.
Encara que amb un aleteig arrenqués l’escorça terrestre
per produir una font de magma incandescent, sabia
que no seria suficient per calcinar un mag d’aquesta magnitud.
El mag va dirigir la mirada cap a on era el roc i va
fer petar els dits sense motiu aparent. El roc va començar
a sentir calor exuberant. Era com si de cop s’hagués traslladat
al nucli de Sirius, o s’hagués teletransportat al Muspelheim,
la terra de foc i lava de la mitologia vikinga.
També sentia una sensació corrent pel seu cos, una sensació
que li recordava un llamp que l’havia tocat quan planejava
en un cel de tempesta fa temps, com si totes les
neurones del seu cos s’haguessin activat al mateix temps.
Va abaixar la vista i va descobrir que al seu pit feia una
bona estona que unes flames negres dansaven a cor què
vols. I no només al pit, tot el seu cos sencer cremava amb
aquelles flames infernals. Va sortir disparat de la cova per
rebolcar-se per la neu, però les flames no s’extingien, persistien,
com si compartissin el desig dels homes en veure
com la vida de l’últim ocell roc s’apagava, com quan apagues
una espelma sense preguntar a la flama si realment
vol morir. De cop, el roc hi va caure, “Amateratsu”. Era el
nom de l’encanteri que havia utilitzat el mag. Aquesta
màgia creava unes flames negres com l’atzabeja que cremaven
durant set dies i set nits i que no s’extingien si no
31

32
ho autoritzava el mag. La calor va cessar, el roc va obrir
els ulls i va veure un humà amb una túnica violeta. El mag
estava el seu costat, somrient, i amb la mà aixecada. Les
flames havien mort i li havia quedat la pell desplomada, a
punt de ser carbonitzada i amb ferides encetades per tot
el cos. El contacte d’aquests forats que rajaven sang i pus
amb l’aire era com sentir una espasa roent clavada a l’estómac.
Coïen i coïen, i tal era l’agonia de la pobre au, que de
grat hagués mort encara que l’obliguessin a viure a l’infern
o al Gehena. El mag va moure la boca i va dir alguna cosa
que el roc no va entendre. De cop, el roc no podia respirar,
no podia emplenar els pulmons d’oxigen. “Anti-Eol” era el
nom de l’encanteri que havia utilitzat el mag. Absorbia l’aire
que entrava als pulmons, drenava l’oxigen que s’intercanviava
amb el diòxid de carboni als alvèols pulmonars. El
roc es va fixar que el mag no respirava. Llavors ho va entendre,
no tan sols li saquejava un dels quatre elements de la
natura, si no que l’usava ell sense el seu permís! Això sí que
no li perdonava, podia acceptar que el cremessin, que el
desplomessin, fins i tot que l’empalessin, si es donava el cas,
però mai consentiria que el privessin del dret de la vida amb
un encanteri tan covard i a la vegada tan mesquí. A l’au
gegant, la vista se li difuminava per moments, veia dos mags
i començava a patir una ceguesa que cada cop era més acusada.
També afectava la visió aquell encanteri? O era que
l’alè de la vida se li escapava, i les portes del purgatori
l’arrossegaven a l’Hades? Al cap d’uns instants només va
ser consciència i prou. No hi veia, no hi sentia, no olorava,
no tocava, i no es sentia lligat a cap element terrenal. Hi
va haver un esclat de llum i va veure, sentir, olorar i tocar
una explosió de calor, tranquil·litat, benestar i saviesa.

Alt Ter-Garrotxa
Ripollès
Osona
La
Garrotxa

34
3r premi 1r d’ESO
Maria del Mar Rigau (Primer Cicle Secundària)
Escola Petit Plançó (Olot)
El jueu havia d’esperar. Veia com centenars de presos,
vestits tots iguals, caminaven com moribunds cap a la
pedrera, però ell no. Ell ja no hauria de treballar-hi més.
Ell esperava la mort. Que el portessin a la cambra on una
boira feta de gas li robaria la vida. Una boia que se l’enduria
cap als records més miserables de la seva existència,
que li robaria l’únic que li quedava, tot i que ja no ho
valorava. El fil que encara l’unia a la terra no tenia importància
per a ell. A Mauthausen, ja res no tenia importància.
De què serviria tenir vida, si l’havia d’utilitzar d’aquella
manera? Menyspreava la vida. El jueu no va fer res
quan els soldats nazis el van fer entrar a la cambra a cops
de fuet. El dolor que li provocava no tenia res a veure
amb l’alleujament que experimentaria quan aquella boira
l’embriagués i el deixés cec per sempre. Aquella boira... el
jueu l’anhelava. Just també havia estat un dia de boira,
quan va veure Mathausen per primer cop. Quan va veure
l’edifici que allotjava el camp de concentració va saber
que tot s’acabaria allà. El jueu no tenia esperança. Però és
que a Mathausen no tenia res, res de res. Era això el que
ell volia: res. La mort. Era l’única manera d’escapar d’aquell
infern.
La mort podia ser plàcida. Tancaria els ulls i intentaria
oblidar-ho tot. Intentaria oblidar fins i tot que va
néixer, i que va tenir una vida. Només pensaria en un
poble, el seu poble, que anava desapareixent igual que
desapareixia ell quan es tanqués la porta de la cambra.

Havia lluitat per aquell poble, però ja s’havia acabat. El
jueu era sincer amb ell mateix i no s’ho amagava: s’havia
acabat tot.
Finalment la porta es va tancar. Ara tot era esperar
la boira.
Va tancar els ulls, va intentar oblidar, no li va ser fàcil.
Va esperar la mort...
...un jueu més va desaparèixer, sense deixar rastre,
entre els milions que van morir en aquell camp.
35

36
L’ombra de la realitat
Aleix Montañà (Primer Cicle de Secundària)
Institut Tona (Tona)
Dissabte, 16 de gener de 2010
Vaig ser traslladat a la fàbrica de catifes quan un home
anomenat Jean, que no vaig tornar a veure mai més, va trucar
a la porta oferint-me feina en una fàbrica de catifes lluny
de casa. Era l’única manera de pagar els nostres deutes. Al
principi, quan m’hi vaig negar, la meva mare em va dir que
si no hi anava el meu pare no seria feliç, però el que no és
feliç ara sóc jo.
A la fabrica treballem de l’albada fins a la posta de sol
teixint catifes amb sang i llàgrimes, entre quatre parets que
absorbeixen a poc a poc la nostra infantesa. A la pissarra de
davant del teler hi ha dibuixades unes línies que representen
el deute de la nostra família, però tot i que l’amo n’esborra
una cada dia que fem la feina ben feta, mai s’acaben.
He acabat acceptant la situació: ja no em queden llàgrimes
per plorar, talls per sagnar, la veu per cridar i les ganes
d’estimar; se m’ha acabat tot menys l’esperança, que ha restat
tancada dins meu fins que he vist la possibilitat d’escapar,
de ser lliure.
Aquesta possibilitat l’he vist avui: com cada matí a l’hora
de dinar, ha passat el repartidor de diaris i he pensat que
si pogués arribar a posar una carta a dintre un diari dels del
pilot, la podria trobar algú. Així que ara estic aquí escrivint
quan tothom dorm, amb l’esperança de ser lliure. Tu, qui
siguis, si l’has arribat a llegit, ajuda’m si us plau.
Adakoun

* * *
El silenci de la nit el va trencar el baldó de la porta de
ferro de la fàbrica. Era l’amo que, estranyat per la llum
que feien els llumins que l’Adakoun havia robat el dia
abans, va anar a veure què passava. Es va posar fet una
fúria en veure’l escrivint aquella carta i va cremar-la. Va
cremar més que una carta, va cremar l’única esperança
que tenia l’Adakoun de ser lliure.
Els altres nens es van tapar les orelles esperant els
crits de l’amo, però només van sentir l’estranya malaltia
del silenci, amb l’acompanyament del soroll d’una ciutat
adormida...
37

38
Una gran i gran amiga
Carla Colom (Primer Cicle de Secundària)
Escola Pia (Olot)
Em dic Carla, tinc 12 anys i us vull explicar la relació
que tinc amb una gran i molt especial amiga. És una
amiga que té 75 anys d’edat i viu en una residència geriàtrica
a la meva ciutat. Es diu Rosa, camina molt lleugera,
sap parlar molt bé, té els cabells entre grisos i blancs i la
cara fina amb quatre arrugues ben posades. Porta unes
ulleres que li tapen uns ulls que hi veuen molt poc. Té un
caràcter molt optimista, és simpàtica i divertida.
Ens vam conèixer un dia, ja fa uns 5 anys, quan vaig
anar al geriàtric a buscar a la meva mare que hi treballa.
La vaig haver d’esperar i per distreure’m una mica, vaig
pujar a la quarta planta on els avis hi tenen un lloro molt
divertit i vaig pensar que el podria dibuixar. En agafar
paper i llapis la vaig veure asseguda en una butaca al
costat de la gàbia. Jo l’anava mirant de reüll sense gosar
dir-li res, vaig pensar que no m’havia vist perquè estava
distreta, però segur que m’havia sentit. Llavors ella
amb una veu molt dolça i suau va començar la conversa
fent-me unes quantes preguntes:
“Com et dius? Quants anys tens? A quina escola vas...?”
Jo li vaig anar responent totes les preguntes i també em
vaig atrevir a fer-ne algunes. Primer estava una mica
nerviosa perquè no la coneixia i era la primera vegada
que parlàvem, però ella de seguida em va fer passar
els nervis i la inseguretat amb el seu parlar tranquil
i pausat. A partir d’aquell dia, l’he anat a veure sovint.
Juntes anem a fer volts per Olot o altres vegades només

pugem a quarta planta per a asseure’ns al costat del lloro
desplomat i parlar. Ella m’explica coses, i jo... també a
ella. Em va dir que li agradava el patinatge i com que jo
el practico, li agrada que la tingui informada del que fem
i farem. Sempre que pot, ve a veure el festival de patinatge
que fem un parell de cops l’any.
Ella no em veu bé quan estic al mig de la pista, jo
tampoc la veig entre la multitud, però ens hi sabem, noto
que hi és present, i ella també nota que jo hi sóc.
Tinc un molt bon record d’un dia especial, el dia del
meu aniversari ja fa uns 3 anys. La meva mare plegant
d’escola em va portar al geriàtric amb l’excusa que hi
havia d’anar a buscar uns papers i en arribar-hi hi havia
la Rosa esperant-me. Tenia alguna cosa amagada dins
l’abric, jo m’hi vaig acostar i li vaig fer dos petons. La
Rosa em va felicitar, jo no m’ho esperava i després es
va obrir l’abric i em va ensenyar el que amagava amb
molta cura. D’allà, va sortir un conill petit, blanc i amb
taques grises. Era preciós, em va encantar, vaig quedar
amb la boca oberta i uns ulls com dues taronges. Tenia
unes orelles petites i un pèl fi i estarrufat. Ella va estirar
els braços i jo el vaig agafar, li vaig preguntar si era per
a mi i amb un gran somriure a la cara em va dir que sí,
que aquell era el seu regal d’aniversari per a mi. La vaig
abraçar moltes i moltes vegades, amb molta força i li vaig
fer molts petons d’agraïment. No oblidaré mai aquell
moment. La”Xispa” que és el nom que li vaig triar,
encara m’acompanya.
Cada dia que puc la vaig a veure. M’encanta perquè
és una persona que sempre està contenta. Li agrada molt
escoltar música, diu que és la seva manera de desconnectar,
no pensar en res i només sent la música. També li
39

40
agrada molt escoltar la ràdio i que li llegeixin el diari. Tot
i veure-hi poc la Rosa està al dia de tot.
Últimament no puc anar-hi tan sovint com jo voldria,
la culpa la tenen els deures i els exàmens.
Cada any per Nadal, el dia de la Missa del Gall, jo
deia el meu vers davant tot el geriàtric, però com que ara
ja no fem el vers de Nadal amb l’escola, jo i una altra nena
quedem amb la Rosa i totes tres fem una poesia que llegirem
el dia de Nadal davant de tothom. La Rosa és una
artista inventant-se poesies.
Ella és la meva amiga i jo em considero la seva amiga.
Juntes ens ho passem molt bé.
És una amiga molt especial i diferent de la resta d’amigues
que tinc. Només n’hi ha prou d’asseure’ns una al
costat de l’altra i parlar, ella ho fa especial.
Aquesta és la meva amiga i espero que ho pugui ser
durant molts més anys.

Cat e 135
Xènia Pérez (Cicle Mitjà de Secundària)
Escola Pare Coll (Vic)
Sentia el lleu degoteig d’una aixeta mal tancada en la
llunyania. Notava el regust amarg de la humitat que
impregnava l’aire. Tenia clavats a l’esquena els taulons
sobre els quals jeia, podria moure’m i posar-me bé, buscar
una postura més còmoda dins dels possibles, però llavors
sabria que estava desperta, i encara seria pitjor.
Encara recordava com m’havia enganyat. Com havia
pogut ser tan tonta? M’havia parat una trampa i jo hi
havia caigut de quatre grapes. Tots aquells mesos, les
paraules, els regals... tot era mentida, un engany. M’havia
deixat endur per l’emoció del primer amor, i el fet que ell
fos més gran em feia sentir encara més especial. Però les
coses no havien anat com jo m’esperava. Ell no havia
resultat ser el que m’havia fet creure que era i ara jo en
patia les conseqüències.
De fet saltava a la vista que no era normal. Només
mirar-li els ulls senties aquella força sobrenatural, un
poder capaç de doblegar la teva voluntat. Però l’entusiasme
del moment m’havia posat una bena que m’impedia
veure la realitat.
Els records assaltaven la meva ment sense pietat.
Eren massa vívids per no ser dolorosos. Les imatges
passaven veloçment davant dels meus ulls tancats. Era
com una pel·lícula, tot tenia un ordre. Veia seqüències
de la meva vida, d’aquells últims mesos que, abans,
em semblaven meravelloses i ara no eren més que el
començament d’un malson. Vaig tancar els ulls amb
41

42
força, desitjant que tot acabés. Però no deixava de ser
això, un simple desig, inútil davant d’ell.
Sabia que no estava dins la cambra però m’estava
vigilant, podia notar-ho. Lentament vaig obrir els ulls.
Una foscor freda regnava a l’habitació. A poc a poc, vaig
començar a moure cada una de les meves extremitats,
adormides pel fred. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu
voltant. Tot era negre, no hi havia ni un sol raig de llum
solar, ni l’espurnejar inquiet d’una espelma, ni l’escalfor
tènue d’una làmpada d’oli.
Els meus ulls s’anaven acostumant a la foscor descobrint-me
noves ombres de la cambra. Una petita porta de
fusta i ferro s’amagava en un racó, una gerra d’aigua i un
plat amb pa sec descansaven a l’altra punta de l’estança, a
part d’això, la petita habitació era buida. L’estómac em va
rugir amb força, vaig acostar-me al plat i la gerra i vaig
agafar el pa, estava més dur que una pedra i feia una olor
rància. Me’l vaig acostar als llavis, però una nàusea va
sacsejar el meu cos, no podia.
De cop la petita porta es va obrir amb un grinyol i un
raig de llum es va colar per l’escletxa. Tenia por, sabia que
era ell. Una figura alta, vestida de negre va entrar i va tancar
la porta darrere seu. Ja no hi havia escapatòria. Es va
acostar a mi, els seus rínxols negres queien com una cascada
al voltant del seu cap. Els seus moviments eren
suaus, àgils , elegants. I els seus ulls, tan brillants, tan
intensos, tan blaus... no podia mirar-los. Sabia que si ho
feia tornaria a estar sota la seva voluntat. Un somriure li
va il·luminar el rostre i els ulls li van espurnejar ferotgement.
Ell sabia que la meva aparent tranquil·litat, que
m’impedia mirar-li la cara, no tardaria gaire en enfonsarse
i llavors jo tornaria a estar indefensa.

“Veig que no has canviat d’opinió” la seva veu va sonar
més sensual que mai, irresistible. Em vaig armar de valor
i vaig aixecar la vista. “Per què fas això? Per què
jo?”.Davant la meva cara de sorpresa es va posar a riure.
·Encara no te n’has adonat? És que encara no saps que tu ets
diferent, que ets especial? No ho notes?”
Llavors totes les peces van encaixar, res no havia estat
casualitat, tot era una trampa planejada segles enrere per
aconseguir el poder, per aconseguir-me a mi
Ara ja sabia què havia de fer, m’havien estat instruint
setze anys per aquest moment. La guerra entre els dos
mons acabava de començar.
43

44
De la submissió a la rebel·lió
Laura Sayol (Segon Cicle Secundària)
Escola Pia (Olot)
Tota història té un final... però sovint, quan alguna cosa
mor, en neix una altra més intensa i prometedora.
La història que llegireu, lluny de ser ordinària, narra un
fet important en la vida d’una simple adolescent: atrevir-se
acabar amb una cosa que feia temps que havia de morir.
Ho recordo perfectament, era un vespre avorrit d’agost
quan uns amics ens van presentar. Ell duia els
cabells llargs, sapastrament ondulats, que emmarcaven el
seu rostre exòtic. Anava vestit amb bon gust, informal
però correcte, amb uns texans corrents i una camisa
fosca, que realçava els seus penetrants ulls negres i
il·luminava el somriure blanc i càlid, màgic, que em va
regalar. Des del moment que el vaig veure per primera
vegada, tímid al principi però càlid i acollidor a mesura
que passaven els segons, vaig sentir que alguna cosa canviava
al meu interior.
Vam parlar durant hores aquella nit, mentre la resta
bevia, fumava i feia el brètol pels voltants. Em va sorprendre
descobrir en ell a un noi atent, intel·ligent i amb
humor. Al final de la nit ens vam adonar de la infinitat de
coses que teníem en comú.
Quan vaig arribar a casa, ja entrada la matinada, no
vaig poder evitar somriure al pensar en ell. En recordar el
seu somriure, un formigueig em pujà per l’esquena,
desembocant en un sonor sospir. Una immensa felicitat
m’abordava, i no acabava d’entendre per què. Així passaven
els dies, que em semblaven hores al seu costat. El

elativisme del temps es feia més present que mai quan
estava amb ell parlant, rient, o senzillament asseguts, en
silenci, un al costat de l’altre.
M’encantava perdre’m en els seus ulls; m’atreien,
m’hipnotitzaven... només quan mirava aquelles dues
esferes, negres com el carbó, el temps, accelerat per la
seva presència, semblava detenir-se. Tot anava més lent,
res del que ens rodejava m’importava. Per mi, tant era
estar fent tranquil·lament el toc a la plaça del poble com
trobar-me enmig d’un terratrèmol a Hong Kong; al seu
costat em sentia segura, feliç. Els seus ulls eren com un
forat negre que m’absorbia les inseguretats, pors i tristeses
per emplenar els buits d’alegria i esperança. I aquesta
sensació de plenitud tan addictiva només es va veure
superada una tarda d’octubre, quan finalment va passar
allò que feia temps que inconscientment desitjava.
Estàvem els dos al parc, al banc de sempre, escoltant
la nostra cançó preferida quan de sobre, no sé com ni per
què, va passar. Vaig notar els seus llavis suaus i carnosos
sobre els meus, alhora que una forta energia electritzant
em recorria el cos. Ell m’acaronà la galta i els cabells amb
una tendresa que em desarmà i em va fer perdre el control
sobre mi tot i que m’envoltava: no sabia qui era, on
érem ni per què passava allò. Només sabia que passava i
tenia clara una cosa... érem ell i jo. Jo sempre seria seva,
lluitaria perquè ell sempre fos meu i aquell instant i tots
els que havien de venir, sempre serien nostres. Ell, jo...
una equació perfecta on el resultat sempre seria positiu
en amor.
I així passaren els mesos. Estava bojament enamorada.
S’havia convertit en el meu únic motiu per viure, per
somriure, i no em preocupava res més. Vivia d’ell i per ell.
45

46
Suposo que seria correcte dir que em vaig tornar molt
dependent... potser massa i tot. No sé ben bé quan va
començar, però el cap de pocs mesos d’aquella bonica
tarda, la nostra relació era molt desigual: jo era qui ho
donava tot, la que sempre acabava cedint quan teníem
alguna opinió contrària i ell, en canvi, només exigia, agafava,
i tornava a exigir. Evidentment, en aquell moment,
no m’adonava de tot el que passava.
No vas ser fins aquella nit que sortíem de festa per
celebrar que s’havien acabat els exàmens, que em vaig
adonar que no m’escoltava, que no em comprenia.
Aquella nit era especial per a nosaltres: feia dos mesos
que estàvem junts.
Dos mesos... un nombre reduït, però per a mi ja significava
molt. Havien estat els dos millors mesos de la
meva vida i estava convençuda que ens esperava molt
més. Ens havíem promès que aquella vetllada seria especial,
perfecta, però pel que semblava se n’havia oblidat.
Va començar a beure en excés i es va fumar un parell de
porros. Volia fer-me fumar a mi també: “Prova-ho, et divertiràs”,
insistí. Al veure que m’hi negava, em cridà: “mira que
arribes a ser pava! Doncs ja et pots quedar amb la teva aigua,
jo em vull divertir!”, girà cua i em deixà sola, desesperada,
mentre ell es feia l’home amb els seus amics.
Asseguda a la barra, sola i amb la meva beguda sense
alcohol que, pel que es veu, tant el molestava, em vaig preguntar
què havia passat aquella nit amb el noi que vaig conèixer
la nit d’estiu, aquell que m’havia capturat amb els ulls,
lligat amb el seu somriure i seduït amb les seves paraules.
“Tot és culpa meva”, no vaig poder evitar pensar. “Què em
costa beure com tothom? Que em costa fer-lo feliç? Per culpa
d’una tonteria acabo de posar en perill la meva relació!”... una

mà grapejant-me grosserament em va arrencar dels meus
pensaments. Era ell. El vaig mirar els ulls i em va somriure
d’una manera molt estranya. Sense dir-me res, em va estirar
pel braç i em va portar a ell bruscament. Va començar a besarme
i tocar-me com mai ho havia fet, davant de tothom. Jo mig
cohibida mig molesta, vaig intentar apartar-me’n, però em va
retenir amb una força extraordinària i la seva passió va augmentar.
Jo a desgana, m’hi vaig lliurar. No volia que tornés
a enfadar-se amb mi; no volia arriscar-me a perdre’l.
Quan va veure que em sotmetia, es va separar, em va
mirar i va tornar a fer aquell somriure desconegut, entre
triomfant i... no ho sé, no acabava d’entendre aquell
somriure.
Encara amb la mà fermament agafada al meu cul, em
va guiar fins a fora de la discoteca. Estava incòmoda i no
sabia què fer per acabar amb aquella situació.
Aquella mà que només es movia per pessigar-me les
natges em va guiar fins un polígon apartat i fosc. Allà em
va col·locar, entre ell i la paret, i va reprendre la feina que
havia deixat a mitges a la discoteca. Ara com a mínim
estàvem sols i ja no em sentia cohibida, per tant, vaig
començar a deixar-me anar a mesura que l’ambient s’anava
escalfant.
Quan de sobte va començar a descordar-me la camisa
i em va xiuxiuejar, amb el mateix somriure estrany, que
aquella nit seria espacial, ho vaig entendre tot.
No volia arribar a allò que em demanava, no estava
preparada ni físicament ni psicològicament. Tot em venia
de nou, i ja havia experimentat prou aquella nit. Així de
clar li ho vaig dir, però no em va escoltar. Continuava
amb la seva feina. Vaig agafar forces i el vaig empènyer
per apartar-lo de mi. Tan sols es va moure dos pams, però
47

48
m’observà entre encuriosit i divertit. Vaig repetir-li que ja
n’hi havia prou per aquell dia i es va ofendre (o es va fer
l’ofès, tot just ara començo a adonar-me fins a quin punt
n’era, de manipulador) i em va preguntar, a crits, que què
em passava, si ja no l’estimava o si hi havia algú més en
la meva vida. Vaig negar-ho tot. “I doncs, quin problema
hi ha?”, em va preguntar, en el mateix to o més alt encara,
si és que era possible. Vaig explicar-li per tercera vegada
el mateix, però no em va creure. Va dir-me que fallava
la confiança i la comunicació entre nosaltres i que no
podia continuar així, va dir que la nostra relació s’havia
acabat i es va girar, disposat a marxar.
Mil pensaments em van passar pel cap en dècimes de
segon, però amb una única conclusió: no volia perdre’l,
l’estimava. I si això suposava fer el que ell em demanava,
doncs hi estava disposada.
Aquesta vegada vaig ser jo qui el va agafar i el va dur
a mi. Vaig veure com en un flaix que ell tornava a somriure
abans de tornar allà on ho havia deixat.
Aquella nit no va ser especial, em vaig trobar perduda
en un món que era totalment desconegut i que no
sabia com encarar.
Després d’aquesta nit, res va tornar a ser com abans.
Semblava que ell només pensés en una cosa, i cada dia
demanava més i més... fins que vaig dir prou. M’hi vaig
encarar i li vaig dir que això no podia continuar així, que
començava a sentir-me com un objecte i que n’estava
farta. Es va disculpar, va dir que s’havia comportar com
un idiota però que m’estimava tant que no sabia com més
demostrar-m’ho. Em va prometre que tot aniria millor a
partir d’ara i em va dir coses molt boniques... vaig tornar
a veure en ell la persona de la qual m’havia enamorat.

Va mantenir la seva promesa escasses setmanes. Aviat
va retornar a les seves peticions, però ja no era només
això: controlava com vestia i amb qui anava, amenaçava
a qui mirava massa, es queixava quan parlava amb un
amic... fins que un dia va pretendre que deixés de relacionar-m’hi.
“Allunya’t d’ell!” va cridar, “no veus que poses en perill
la nostra relació? Jo t’estimo i et dono tot el que necessites,
per què has d’acostar-te tant a aquell mitja merda?”. Jo vaig
començar a bullir de ràbia; per què dubtava de mi? Sense
pensar-m’ho, jo també vaig començar a cridar. Vaig dir-li
que ell no tenia cap dret a controlar-me tant, i menys a dirme
que m’allunyés de la gent que m’estimava, vaig dir-li
que portava una temporada que no hi havia qui l’aguantés,
era insuportable. Vaig dir-li que no pensava deixar d’anar
amb els amics de sempre o de posar-me els pantalons que
tan bé em quedaven pel sol fet que el posés gelós, vaig dirli...
em va fer callar amb una bufetada. Què havia passat?
No ho podia entendre... encara no assimilava la coïssor que
sentia a la galta i m’era impossible controlar les ganes de
plorar. M’acabava de pegar, era real o era un malson? El
dolor indicava que, desafortunadament, allò havia passat.
Quan se’n va anar i em va deixar sola, plorant, amb
l’estranya barreja de desconcert i dolor que patia, vaig
intentar ordenar els meus pensaments. “Ha estat culpa
meva, jo l’he provocat”, va ser l’única explicació raonable
que vaig trobar. No podia creure que realment acabés de
fer allò que havia fet. “Ell m’estima”, em vaig convèncer
a mi mateixa. L’endemà, quan ens vam retrobar, esperava
una disculpa o signes de remordiment... No hi havia en
ell res de tot això, però estava segura que m’estimava, el
món no podia ser d’una altra manera.
49

50
Malauradament, es va acostumar a la violència i els
meus sentiments vers ell es van tornar molt contradictoris:
on abans trobava seguretat, ara hi havia por, on abans
hi havia felicitat i confiança, ara hi trobava pressió i acusacions...
però encara l’estimava, i estava convençuda que
ell a mi també.
No va ser fins que em va rebentar el llavi i em va deixar
l’ull morat, entre altres lesions al cos que ell tant
havia idolatrat, que em vaig adonar que la nostra relació
no era normal. Aquella vegada ni tan sols podia autoculpar-me,
no trobava cap mena de lògica en el que va passar.
Era el seu aniversari i vaig creure que li faria il·lusió
que em passés per casa seva, sense avisar, a donar-li el
regal, sorprenent-lo. Havia fet uns plans genials per passar
el dia junts, un dia que si tot sortia tal i com ho havia
planejat, seria inoblidable.
Vaig trucar el timbre, ningú va obrir. Sabia que estava
a casa, tenia la moto aparcada a la porta, així que vaig
insistir. Finalment, després d’esperar quasi cinc minuts,
va obrir. Anava sense samarreta i per la cara que va fer, no
semblava que li fes il·lusió la meva visita. De seguida vaig
entendre per què: darrere seu en va sortir una noia molt
bonica que va intentar abraçar-lo com, segurament, havia
estat fent fins que vaig arribar. Ell la va apartar i ella es va
sorprendre. Suposo que no sabia qui era jo. Em vaig preguntar
amb quantes més havia estat mentre em deia que
m’estimava i vaig sentir que alguna cosa es trencava dins
meu. Ràbia, dolor, decepció, desesperació... no puc anomenar
tot el que vaig arribar a sentir. Vaig començar a
escridassar-lo mentre ell intentava explicar-se, però jo no
l’escoltava. Estava alliberant tota l’angoixa acumulada
d’aquells últims mesos.
L’altra noia també va fer cara de decepcionada...
probablement la tenia tan enganyada com a mi.

Quan es va adonar que acabàvem de descobrir el seu
doble joc (o potser triple, qui sap!), es va enfurismar de
valent. Em va estirar cap a dins la casa i tancà violentament
la porta al meu darrere. Em va empènyer amb tanta força
que vaig perdre l’equilibri i vaig caure a terra, preparada
per afrontar el primer cop, però després d’aquest en va
venir un altre, i un altre... mai havia estat tan enfurismat, i
jo no podia fer altra cosa que arraulir-me sobre mi mateixa
per protegir-me tant com podia de la seva ferocitat.
No sabia quanta estona feia que durava tot allò,
només sentia dolor... des del moment en què havia caigut
el terra havia estat un constant pluja de puntades de peu,
cops de puny, pessigades, estirades de cabell... sentia que
no podia aguantar més, però ell no cessava. De sobte, es
va sentir un so d’una cosa feixuga que es trencava i queia
a terra, crits i... res. Acabava de protegir-me millor la cara
per salvar-me d’un cop imminent que mai va arribar.
Pel que semblava, l’altra noia, a la qual tant havia
odiat al obrir la porta de casa seva, m’havia salvat la vida.
Mentre ell estava absort lliurant la seva ràbia, ella havia
trucat a la policia, que acabava d’arribar. Van separar-lo
de mi i ara, una noia de rostre angelical, em deia que tot
havia passat i que de seguida arribaria una ambulància.
Quan ja estava físicament recuperada d’aquell tràgic dia,
vaig haver de declarar. La meva veu va sonar freda i segura
quan vaig afirmar que em maltractava, i la meva mirada
reflectia l’horror que havia viscut tots aquells mesos.
Al igual que ell després de pegar-me, no vaig sentir
remordiments per tancar-lo a la presó. Sabia que ell no
m’estimava, sabia que no tornaria a fer-me mal... i el més
important: sabia que no el necessitava per viure.
51

52
Aparences
Clàudia Isern (Segon Cicle de Secundària)
Escola Pare Coll Vic (Vic)
Aeroport de Roma, 19/05/2010, 10:35 a.m., HOME
DE LA GAVARDINA
Va sortir ràpidament de l’aeroport, on acabava de tancar
un dels seus últims negocis bruts. N’havia tret un bon
grapat aquesta vegada, així que, després d’haver-se guardat
el sobre amb els diners a la butxaca interior de la
gavardina i els documents al maletí negre de pell, va marxar
sense perdre ni un moment cap a l’hotel on s’allotjava.
Allà comprovaria que la suma de diners fos l’acordada
i destruiria els documents que no fossin imprescindibles,
tots els que no li calien per completar el seu arxiu,
on tenia registrats tots els negocis efectuats.
Realment era un home que imposava: la seva gavardina
negra, els cabells curts i negres molt ben pentinats,
les ulleres de sol, el maletí negre...
La porta automàtica de vidre es va obrir davant seu, i
amb passes decidides la va travessar, tot cridant un taxi
amb la mà. No va veure com una dona d’aspecte fràgil i
innocent que duia un barret s’entrebancava amb ell, i
gairebé van caure tots dos a terra. Ella se li va agafar per
recuperar l’equilibri i li va demanar perdó tímidament.
Ell se’n va desfer fent un gest brusc amb el braç i va seguir
el seu camí, tot pensant en la vida que portaven les persones
com aquella dona, innocent, familiar, sense estafes
ni enganys... Va deixar-ho córrer. Mentre pujava al taxi i

comunicava al conductor on pretenia anar no va deixar
de mirar a banda i banda, tot vigilant que ningú no el
seguís. El taxista el va veure molt callat, un home molt
seriós i intrigant, i per això va evitar de dir-li res, tret de
l’import del trajecte a l’arribar just davant l’entrada de
l’hotel. L’home va baixar, va treure’s els trenta-cinc euros
del viatge d’una cartera que portava a la butxaca del darrere
dels pantalons i va marxar amb el maletí de color
negre. El taxista el va veure anar a través de la recepció
de l’hotel, un dels més luxosos de la zona, en direcció als
ascensors que pujaven cap a les habitacions.
Va agafar la targeta que permetia obrir la porta de la
suite i va entrar decidit, penjant a la porta un d’aquells
cartells vermells que diuen “No molesteu” en diferents
idiomes. Va deixar el maletí sobre una taula i es va asseure
al sofà. Va introduir la mà dins la gavardina... va palpar
la butxaca interior... va posar els dits... però res!!! El
sobre no hi era. Una mica nerviós va buscar per totes les
butxaques que se li van acudir, va buidar el maletí completament...
No hi era. El sobre no apareixia per enlloc.
N’estava segur, l’havia posat en aquella butxaca, no
en tenia cap dubte. Sabia que de res no li serviria tornar
enrere per mirar si trobava el sobre, segur que algú ja
l’hauria trobat, i seria massa perillós. De sobte se’n va
adonar. No l’havia perdut, l’hi havien robat. No s’ho
podia creure, aquella dona de l’aeroport... Les imatges de
l’escena li van venir a la ment com en una pel·lícula a
càmera lenta: ell cridant el taxi, ella entrebancant-se amb
ell, com per accident, la dona agafant-se a la seva gavardina
i, amb un gest ràpid de la mà prenent-li el sobre de
la butxaca, ell apartant-la... Ara ho veia molt clar, però
abans no se n’havia adonat. Al contrari: aquella dona li
53

54
havia semblat innocent, inofensiva...No podia anar a la
policia, ja que s’haguessin descobert tots els seus negocis,
dels quals no era per estar-ne orgullós... quina ràbia que
li feia l’assumpte, com l’havien enganyat les aparences...
Aeroport de Roma, 19/05/ 2010, 10:30 a. m. DONA
DEL BARRET BLAU MARÍ
Portava una bona estona observant els moviments
d’aquell home tan sospitós: l’intercanvi de documents i
de sobres que tenia amb un altre, les mirades de precaució
que tots dos homes dirigien al seu voltant, el gest del
de la gavardina quan es guardava aquell sobre tan ple.
Era una dona més aviat baixa i molt prima, amb un
aspecte fràgil i innocent com si mai hagués trencat cap
plat. Aquell barret blau marí li dissimulava la cara, cosa
que encara la feia semblar més fràgil i el doble d’innocent.
Ella es servia d’això. Sabia que ningú sospitaria mai de la
vida d’ella.
Quan va veure que es posaven en marxa va sortir corrents
de l’edifici, situant-se a uns quants metres de la
porta transparent per on s’entrava a l’aeroport. Va esperar
pacientment que sortís aquell home, i quan va veure que
travessava la porta i cridava un taxi amb la mà es va
apressar per arribar-hi a temps. sabia que ell no l’havia
vist, i sospitava que anava tan concentrat que no s’adonaria
del que ella pretenia amb la topada. Fent-se la descuidada
va xocar amb ell, i dissimulant, mentre feia veure
que s’hi repenjava per recuperar l’equilibri, li va furgar la
butxaca interior de la gavardina, de la qual va treure amb
molta cura un sobre que es va guardar sota la jaqueta.
Perfecte: ja tenia el sobre i aquell home no se n’havia

adonat, i el que era més important: pel gest que havia fet
en treure-se-la del damunt havia semblat ben bé que tenia
pressa, que ni s’havia fixat en ella perquè tenia coses a fer
i no volia entrebancs en el seu camí. Ja estava tranquil·la.
No era la primera vegada que robava coses a persones
desprevingudes, que no s’adonaven de que havien topat
amb ells intencionadament, però sempre tenia una mena
de neguit a dins del cos que no li marxava fins que ja
tenia el que volia i la persona ja era ben lluny, ignorant
encara que li haguessin pres res.
Va dirigir-se a la zona on s’agafava el bus de la ciutat,
va pujar-hi i per pagar el tiquet va utilitzar un dels bitllets
que hi havia al sobre.
La jugada li havia funcionat una altra vegada, i el seu
aspecte i la seva intuïció per detectar les persones que
portaven coses interessants havien tornat a ser els seus
aliats. Encara havia de mirar quant n’havia tret, però creia
que mai no n’havia aconseguit tant.
Asseguda a l’autobús va pensar amb un lleu somriure
als llavis: “realment les aparences enganyen...”; i va afegir:
“i molt”.
55

56
Jo, tu i ell
Sívia Pujol (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Bosc de la Coma (Olot)
Em sento com Emma Bovary. Durant tot el camí que
partia de l’aula de literatura universal fins als esglaons de
casa meva, vaig estar pensant en aquest personatge tan
complex i que tant em fascinava. Uns la veuen com una
adúltera egoista, incapaç de valorar els sentiments dels
que la rodegen. D’altres, simplement la veuen com una
noia avorrida d’una vida monòtona i amb ganes de provar
experiències noves per tal de poder-se sentir com la
protagonista d’aquelles novel·les roses. Per poder ser una
heroïna més.
—Bon dia carinyo!
Les seves paraules dolces i sinceres em van trencar
totes aquestes idees que em rondaven pel cap.
—Ha anat bé a la uni?
—No em trobo bé, me’n vaig al llit.
Em sentia marejada, aquells pensaments no em deixaven
viure. El seu cabell despentinat i rebel, uns ulls que
sempre m’explicaven el seu estat d’ànim, d’un color verd
profund, de mirada carregada d’ironia... No obstant, es
dulcificava amb la tendresa que desprenien.
—Vida, que et passa? Que has menjat alguna cosa
que t’ha fet mal?
El seu somriure... senzillament era el seu tresor més
bell. Les dents blanques i perfectament col·locades, dignes
d’un vampir de pel·lícula i envoltades d’uns llavis
gruixuts i increïblement sensuals.

—No és res petit, només estic una mica aixafada.
—Vols que et porti alguna cosa?
Un cos escultural, blanc i pàl·lid, però no per això
menys atractiu.
Realment irresistible. Només necessito estar sola i
pensar...
Pensar... sí, pensar!
—Pensar? I es pot saber sobre què has de reflexionar?
En ell...
—Exàmens, treballs... res que no es pugui solucionar.
Té solució?
—Així ja em deixes tranquil, princesa... me’n vaig al
pis de dal, si necessites alguna cosa fes-me un crit!
Vols saber què necessito, amor? Però si ni jo ho sé.
Feia dies que no descansava recordant aquella nit
d’estiu, aquell vint-i-tres de juliol. No era el primer cop
que ens veiem. Era inevitable: el seu cos contra el meu,
els seus ulls demanant-me que el posseís sense cap temor,
els seus llavis que anhelaven ser besats... i en aquell
moment em va venir a la ment la cançó de “If today was
your last day”, una cançó que feia dies que no deixava
d’escoltar i m’obligava a qüestionar-me si realment valia
la pena deixar perdre aquella oportunitat... viu el
moment, fes el que tinguis ganes de fer!
Els llums omplen els carrers de Barcelona. Sent que la
meva mà està glaçada i la cobreix amb la seva, sempre
càlida com un raig de sol a principi de l’alba. Sé que el
necessito com l’aire que respiro. M’aterreix imaginar-me
els meus matins en un llit fred i gran, els vespres llegint,
sense que ningú no m’acariciï els cabells i oblidar-me del
gust d’aquell petó de bona nit. De totes les nits. De cop
em vaig oblidar de com es respirava. No trobava cap lloc
57

58
on poder consumar oxigen. De fet, cada cop que em creuava
amb els seus ulls tenia aquesta sensació i em semblava
que moria ofegada.
—Bruna?
—Reina t’estan cridant!
—Robert?
Robert? Feia mesos que no sabia res d’ell.
Feia poc que havia perdut la seva germana petita.
Només tenia dotze anys i patia atrofia muscular, una
malaltia minoritària que va posar fi a la seva vida. No em
puc imaginar el dolor que està recorrent el seu cos. Des
d’aquell dia en Robert mai no va tornar a ser el mateix.
—Com estàs?
El meu cor m’estava a punt de travessar el pit.
—Bé, molt bé... mmm... d’això... et presento l’Àlex, la
meva parella.
Començava a fer molta calor dins d’aquella botiga.
—Encantat d’haver-te conegut. La Bruna m’ha parlat
molt bé de tu.
L’Àlex va somriure amb complicitat. Mai no li havia
entusiasmat la idea de conèixer els meus amics, ja que un
dels seus defectes més importants era la gelosia. Però
sabia que en Robert encara no havia superat la mort de
l’Aina.
—Així què, com et va per la universitat? Molta feina?
Filologia. Sí vull estudiar filologia! —vaig dir-li un
vespre de juny, quan estàvem estirats al bell mig de la
carretera del meu poble. Pràcticament no hi passaven
cotxes.
Aquella imatge em recordava una escena d’El diari de
Noah, la meva pel·lícula preferida des de la infància.
—Vols ballar?

Seguidament em pren la mà.
—Sí. Tenim molta feina i aquesta Nadal me’l passaré
estudiant els exàmens de gener.
Ell era Noah i jo era l’Alie. Romeu i Julieta, Violetta i
Alfredo a la Traviatta, Emma Bovary al palau, dansant
amb el bescomte. Es feia de nit i les estrelles brillaven
amb força per a nosaltres.
—Besa’m!
—No puc...
—Però ho vols!
La societat des de ben petits ens ha ensenyat el que
està bé i el que està malament, el que és ben vist i el que
no. Si fas això et criticaran, si no ho fas també. Desitjar i
estimar. Dos sentiments per dues persones diferents.
A vegades per ser fidel a tu mateixa, has de ser infidel.
Si, jo també sóc Emma Bovary.
59

60
Al senyor Paul Sànchez
Maria Pérez (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Jaume Callís (Vic)
Ens trobàvem ell i jo, jo i ell, a l’Eternitat, la nostra
tan preuada cambra. L’Eternitat, l’espai on pul·lulaven les
històries i els poemes que no tenien on caure morts, era
d’allò més espacial. No empraré paraules per descriure-la,
imagineu-la com vulgueu. L’habitació serà la mateixa per
molt que us desvieu de la realitat.
Un cop a dins, una bona dosi d’inspiració podia fer
que descobríssim un magnífic poema. Si no comptàvem
amb aquest avantatge, un idea exquisida podia quedar
desfigurada per la nostra negligència.
Els dos escrivíem allà dins, però va ser el senyor Paul
qui la va anomenar així en una de les seves visites. Per
cert, aquell dia era el seu aniversari.
—No puc, no trobo el poema! —em va dir. La desesperació
era notòria.
—Paciència, són entremaliats. Fes amistat abans d’agafar-los
—li vaig dir.
—És impossible. Quan m’acosto, quan em falten dos
mil·lèsimes de segon per trobar-lo, el poema desapareix!
—em va dir—. Ja ho sé. Ja sé què faré per escriure’l!
Començaré pel final. Així ja el tindré escrit i m’estalviaré
el patiment.
—Ets cruel i malèvol: cap poema mereix aquest tracte!
L’has empresonat dins la inexistència —li vaig dir—,
quina vergonya!
—Existeix a la seva manera —em va dir—. I tu, què
has escrit?

—He recopilat les relíquies de la terra. Llegeix, si et
plau.
Entranya
Lleganya
Emperadriu
Niu
Senderi
Hemisferi
Frenètic
Intrèpid
Abismal
Existencial
Obscuritat
Embafat
Penombra
Desnombra
Mort
Ressort
Eixerit
Compungit
Cataclismàtic
Flegmàtic
Exili
Ili
Au
Mau
Anyell
Ocell
Efímer
Enfilen
Natja
Platja
61

62
Ploramiques
Xiques
Visatge
Viatge
Efervescent
Essent
Bufar i fer ampolles
Insurrecció
Conversió
Grill
Setrill
Antuvi
Diluvi
Expectant
Aguaitant
Bonica
Somica
Guspires
Sospires
Visceral
Sagal
Lacrimogen
Arxipèlag
Espectre
Aspecte
Indecís
Cruspís
Gèlid
Bèl·lic
Tènue
Témer
Alè

Amè
Perdó
Aversió
Retorça
Força
Perspicaç
Suspicaç
Metzinós
Ufanós
Ataconar
Esbaconar
Sóc un gilipolles!
—Un final preciós —em va dir.
—Gràcies —li vaig respondre.
Enmig del silenci absolut que hi va haver aleshores,
em vaig trobar amb el moment més apassionat de la meva
vida de poeta. Del full guixat sortien fils de veu molt
tènues, que
es podien percebre tan sols en un context de silenci.
Aquell recull de paraules —poema, o com li vulgueu
dir— tenia vida pròpia, estava enraonant! Petites veuetes,
esquifides, ressonaven al meu timpà.
—Déu meu! Les paraules parlen, ho sents? —li vaig dir.
—Com?
—Para l’orella!
—Alça! És increïble! —em va dir.
Vam restar adherits a la superfície del paper, escoltant
aquella conversa tan inusual, durant una molt bona
estona.
Les dues primeres paraules del segon hemistiqui van
iniciar la conversa.
63

64
—Hola, tu qui ets?
—Jo sóc la conversió, i tu?
—La insurrecció. Escolta, creus que estem sols en
aquest full?
—No, als altres versos hi ha més paraules. Saps?
Amb tu m’hi estic molt bé. Trobo que connectem.
—Si, jo també ho noto.
Llavors l’exili va entrar en acció
—Eh, tu! El de sota.
—Digues.
—Què nassos ets?
—Per què ningú no em coneix? —digué desesperat
l’ili—. Sóc la darrera part de l’intestí prim. Per cert, de
quin hemistiqui som, tu i jo?
—Del primer, crec.
—Exili, segur que pertanyies al meu hemistiqui i vas
haver-te d’exiliar a l’altre! —va fer el bèl·lic tot burleta.
—Tens algun problema amb el primer hemistiqui?
—va dir ofès el mau.
—Jo contra els hemistiquis res, però vosaltres els
diftongs sempre m’heu semblat insuportables —va dir
de cop i volta l’amè. En bèl·lic de seguida es va posar de
part seva.
—Calla, epítet fastigós! —va defensar-se l’au, que li
tenia molt afecte al seu amic mau.
—Monoftonga’t! —li va cridar l’efímer—. Monoftongueu-vos
tots!
—Prou! Sou una colla de tristos monorrims! —va
cridar, afartat, l’arxipèlag.
—Com tots, i tu inclòs —va dir de nou l’amè
—No, jo no acabo de rimar amb en lacrimogen. Jo sóc
lliure!

—Et sents millor per això? —va dir provocatiu
l’anyell.
—No t’hi fiquis, tu —va tornar a dir en bèl·lic—. Els
mots com tu em repugnen. La ena i la grega juntes us fan
semblar bledes!
—Ara t’has passat de la ratlla! —va fer la lleganya des
del primer vers—. Doncs saps què? La teva ela geminada
et fa gras! Palatalitza’t.
—Com goses...! —va dir molt furiós en bèl·lic—. Tu
també tens dues eles, estúpid substantiu!
—No puc més, sincopeu-vos! No hi ha manera que
calleu, sembleu punts petits! —va afegir l’emperadriu,
que ara rebia també la discussió.
—Qui ho ha dit, això? —va fer l’anyell—. És clar,
com que ets al segon vers et creus superior. Baixa aquí, si
tens accents!
—Quina sort que sóc analfabeta. Així no entenc
aquestes amenaces sàvies i penoses —va dir de sobte la
força, molt cansada d’aquell batibull.
—Ets analfabeta?! —van exclamar la majoria—. Una
paraula analfabeta?
—Sí, què passa?
—Que fort! —va dir ara el niu per fer-la enfadar.
—No te’n riguis. Apocopa’t i deixa-la tranquil·la —va
saltar l’antuvi.
I aquell efervescent conflicte literari no semblava
tenir fi.
—L’accent ha d’anar a la dreta! —cridava el témer. I
responia l’alè—. No, cap a l’esquerra! Ets un tancat!
Ell i jo ens miràvem amb uns ulls com pneumàtics.
Qui ho hagués dit, que un pilot de guixarots podia arribar
a ser tan exasperant?
65

66
Les cesures, per mantenir la calma, es consolaven les
unes a les altres:
—Va, noies, ja es cansaran de barallar-se. Aviat s’adonaran
que són tots molt semblants —va dir la cinquena
cesura.
—No puc més, estic entre en cataclisisme i l’indecís.
L’un és un neologisme, està clar, però l’altre no n’està
segur i porten hores discutint-t’ho —va fer l’altra.
—Doncs jo estic amb el cap ben inflat amb les paraules
de l’últim vers. Per una part, es creuen reines perquè
són les úniques oracions del poema, però l’un és una oració
impersonal i l’altre no. No paren d’insultar-se per això!
A més, el bufar i fer ampolles li retreu al sóc un gilipolles
que no té dret a defensar-se, perquè ell mateix s’insulta.
—A la natja li passa el mateix, no et preocupis. Deu
ser normal —va dir la cesura del vers vint-i-nou
—Jo estic entre en flegmàtic i en cruspís. El primer
està tot ufanós de ser una paraula culta i refinada i se’n
riu de l’altre perquè és un simple mot popular, i, a més,
una forma verbal.
—Quina ràbia, som les que passem més desapercebudes
i les que hem de patir més. No hi ha dret.
—Aguantem com bones cesures que som i no contribuïm
al mal ambient, va...
—Hi ha cap més signe d’exclamació?! Hola!? —va
cridar l’últim caràcter del poema.
No, no callaven. Ens vam mirar de nou sense saber
què dir.
—No estem pas bé del cap —em va dir—. Necessito
reposar.
Amb una cara d’ostentoses confusió i incomoditat, el
meu amic em va dir bona nit, es va ficar al llibre-llit i es

va tapar amb Amor constante más allá de la muerte, del
genial Quevedo. Un bon poema et pot protegir del fred
més mortal.
Jo estava preocupat. Havia donat cos a un monstre
literari. Quelcom havia fallat, un poema no podia barallar-se
per aquelles bajanades! Jo pensava que rimar era
fer que les paraules es reconciliessin. I segur, que ho era.
Que havia errat, dons?
Vaig decidir desfer-me’n de la manera més gentilment
egoista.
A la part de dal del full, amb majúscules, vaig escriure
“AL SENYOR PAUL SÁNCHEZ”.
Ara el poema era seu. Ell sabria com educar aquells
esbojarrats fonemes, jo me’n rentava les mans: li ho regalava
pel seu aniversari. Ara el poema era seu.
67

68
Infantesa al Marroc
Àngela Ribò (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Montsacopa (Olot)
Pels carrers polsegosos d’Aït Beuhaddou, la petita
Aixa corria com una esperitada cap a la seu dels “petits
lladre”, a l’altra banda del riu. Per damunt les cases més
baixes del poble, podia entreveure una esplendorosa
muntanya cada vegada més a prop seu. En sobresortien
unes curioses protuberàncies. De lluny semblaven bonys
sobre la muntanya pelada, d’un rosat torrat. Però a mesura
que s’hi acostava, anaven adquirint formes definides de
cases i fortificacions, la majoria enrunades per la pluja, el
vent i l’abandó.
Era la “Kasba” d’Aït Beuhaddou, un antic poble
emmurallat de fang i palla, coneguda arreu per la bellesa
i el bon estat de conservació de què gaudia, com també
perquè era patrimoni de la humanitat. Aixa la coneixia
des de que era un nadó, però encara ara el seu encant la
feia somiar en un passat gloriós i ple d’aventures.
Passat el poble, Aixa es descalçà i creuà el riu
Ourzazate, que seperava el poble actual de l’antiga kasba.
L’aigua era fresca, i també abundant. En caminar, petits
còdols li entorpien el pas i la sorra se li escolava entre els
dits. Aquesta sensació agradava a Aixa, i per això sempre
passava per l’aigua, fins i tot quan els veïns havien
instal·lat sacs de sorra com a passeres.
Un cop calçada, es va endinsar a la kasba. Els carrers
eren estrets, costeruts, i estaven esquitxats de pedres
inestables, així que Aixa s’havia d’ajudar amb les mans

per escalar-los. Al cap de poc va arribar a un carrer completament
pla. Aixa travessà el carrer i trencà cap a la
dreta, on hi havia una escala empinada. Era un carreró
petit i fosc, ja que un sostre de canyes filtrava la llum. Tan
sols hi havia una casa habitada; la resta, tot runes i munts
de fang i palla. Al cim, però, hi havia una torre força ben
conservada. Ja des de fora, s’albirava que no era un habitatge
qualsevol: en comptes de l’abundant marró del fang,
colors alegres i llampants ressaltaven en les seves antigues
parets.
Aixa va entrar per la petita obertura que feia funció
de porta, ajupint el cap. Va pujar per una escala de fusta,
la qual cosa era un gest ben temerari tenint en compte el
deplorable estat de la fusta. A dalt, hi havia una espaiosa
sala, suficient per encabir-hi els divuit membres de la
comunitat. Dins la seu tan sols hi havia tres lladres, que
estaven fent barquetes amb tires de jonc. En sentir entrar
Aixa, els nens se sobresaltaren i s’abraçaren entre ells,
esporuguits. La nena va riure.
—I vosaltres us feu dir lladres? Si sou una colla de
gallines! —va bromejar.
—Ei! No ens insultis —va replicar Rashid enutjat.
—Estem fent vaixells de guerra —va informar el petit
Abdel.
—Que s’acosta una guerra? —va preguntar Aixa
emocionada.
—I tant! La més gran de tots els temps! —va contestar
Massud—. I si hi volem combatre, abans ens haurem
d’entrenar durament!
Abdel i Rashid es van alçar d’un bot, ansiosos de
saber què els esperava. Massud va agafar dos bastons del
terra i en va llençar un a Rashid. Aquest el va pescar a
69

70
l’aire emocionat. Tot seguit, va fer el mateix amb l’altre,
llançant-lo a Abdel. Finalment, Aixa va agafar el seu
bastó. Un cop llestos van emprendre el camí cap al palmerar,
on van rebre una intensa lliçó d’esgrima per part
de Massud. Una hora després, els quatre petits lladres
jeien acalorats damunt l’herba seca.
—Anem al riu a refrescar-nos o ens quedem aquí rostint-nos?
—va preguntar Aixa amb ironia.
—Al riu! —van exclamar innocentment els dos més
petits.
L’aigua era deliciosament fresca, i es van remullar,
esquitxant-se els uns els altres. Aixa, sense fer cabal de les
mirades de retret de les dones que feinejaven al camp,
també s’hi va ficar.
Quan el sol va descendir i es va ocultar darrere les
muntanyes, Aixa es va acomiadar dels petits lladres i va
tornar a casa. El sopar ja era a taula. El tagim de verdures
li va semblar boníssim, fins i tot va repetir. Entre rialles,
Aixa va explicar entusiasmada les aventures dels petits
lladres, fent cas omís de les exclamacions d’escàndol de la
mare.
Des de França, Aixa recordava aquell dia amb melangia.
Havia estat un dia com tants d’altres durant la seva
infantesa, però amb el temps havia esdevingut una petita
joia del seu record. En la seva vida adulta, no hi havia lloc
per els lladres. No, tan sols en restava el record.

Barcelona
Penedès - Baix
Llobregat
Anoia
Baix
Penedès
Alt
Penedès
Garraf
Baix
Llobregat
Barcelona

72
Jemaa el Fna
Xavier Montoriol (Primer Cicle de Secundària)
Escola Santa Anna (Barcelona)
La plaça de Jemaa el Fna és el cor de Marràqueix, on
es concentren l’activitat de la ciutat. La plaça en si, sola,
no és gran cosa: el que la converteix en lloc inoblidable
són els espectacles que s’hi ofereixen, sigui de dia o de
nit; són els productes que s’hi venen, i els seus peculiars
venedors; són les serps i els micos, els homes i les dones,
les motos i els carrets tirats per burros... tots ells l’omplen
de vida, donant-li aquell aire frenètic però alhora càlid i
agradable del que sempre fa gala.
Jemaa el Fna està rodejada per diversos edificis, la
majoria dels quals són cafès i restaurants. De la plaça en
surten diverses carrerons que serpentegen entre els carregats
zocos de la ciutat. L’ambient dels zocos és encara més
especial que el de la plaça. L’aire que s’hi respira està carregat
de perfums i fragàncies estranyes, de crits i sorolls
de motor, de la fressa de teles en ser fregades i del dringar
de diversos metalls.
Tornant a la plaça, direm que és a la nit quan més
espectacular es mostra. Vista des de la terrassa d’un dels
cafès que l’envolta, la plaça es presenta com un mar d’activitat
puntejat de petites llumetes que l’embelleixen. Les
rotllanes es fan i es desfan al voltant dels diversos espectacles
que s’ofereixen; llançadores de cartes, les dones de
la henna, que és un tipus de tatuatge fet amb fulles d’una
planta, els ensinistradors de micos i de serps, els contacontes,
els enllustradors... Tots ells conviden els turistes
a apropar-s’hi.

I més tard, quan l’hora de sopar arriba, Jemaa el Fna
s’omple de petites paradetes en les quals se serveixen
delicioses menges. Mentre de fons se sent la veu de l’imam
que, des del minaret de la mesquita, convida a l’oració,
no cessen els constants regatejos, i les veus d’homes
i dones barrejades, cridant més per fer-se sentir
damunt de tan xivarri, contribueixen a la creació d’un
ambient tan especial, un ambient únic. Un ambient que
tan sols es troba a Jemaa el Fna.
73

74
La gran traïció
Pablo Ortiz (Primer Cicle de Secundària)
Institut Barcelona-Congrés (Barcelona)
3 de setembre de 1939. Moscou, Rússia. Fa dos dies
que Stalin va fer el gran discurs. I avui, marxem. Jo i uns
quants cents de milers de russos marxem cap a la destrucció,
marxem. Amb una arma i una pistola, marxem.
Amb un únic objectiu, destruir la preciosa Europa
Oriental. Encara que sembli el nostre treball com a soldats,
no n’estic orgullós. Estudiant de la carrera de medicina
per ser un bon pediatre, amb família, xicota, i tot
d’un dia per a l’altre se n’ha anat a la merda. M’allisten
sense que ho vulgui, assegurant la meva mort d’un dia a
l’altre, traicionant el nostre comunisme envaint altres
països sometent-los al nostre poder. Sembla un malson,
no sé com la vida ha sigut així amb mi, però més val que
lluiti si no vull assegurar encara més la meva mort, ja que
qualsevol general et pot matar i no li diran res, el pitjor
és que si em mata li diran a la meva família que vaig
morir lluitant amb “honor” en nom de l’imperi “comunista”.
Sí, més val que lluiti.
27 de desembre de 1939. Vóglada, Rússia. Només
queden uns quants quilòmetres fins arribar al primer
objectiu de l’exèrcit roig: Finlàndia. Cada cop estic pitjor,
els aliments són escassos i tinc tanta gana! Estic cansat.
No puc deixar de pensar en la meva estimada i en la meva
família. NO PUC! No hi puc deixar de pensar... perquè
cada pas significa un pas a la mort, a la destrucció!...

31 de desembre. Finlàndia. M’acaben d’informar que
hem entrat en territori finlandès, ara ja s’han acabat les
il·lusions, la vida o la mort, la fi de tot o la felicitat, cara
o creu. He de concentrar-me si vull continuar vivint. De
cop un crit fort i intens se sent dien:
—Parin la marxa! Descansin!
—Déu meu! Per fi! —vaig exclamar i, just quan vaig
a seure, se senten trets. Dos xoquen al tanc de la meva
esquerra, però veig com Innokentiy i Seryoga, amics
meus,cauen ferits amb 7 russos més.
—A terra! —torna a dir la mateixa veu intensa i forta.
—Merda! —exclamo—. Veig com els dos amics meus
moren a l’instant i els altres soldats disparen. No veig res.
No tinc valor per treure el cap. Mai m’hauria imaginat
que tindria un dia així.
De cop sento:
—Pareu el foc! Pareu el foc! —se sent un intens
silenci, sembla que els finlandesos han caigut. I continuem
marxant. Cap a la gran capital Hèlsinki, l’amenaçada
i preciosa Hèlsinki, per un suposat “imperi comunista”
Uns 80 quilòmetres abans d’arribar a la gran ciutat,
sento com un company meu crida:
—Finlandesos!
Torno a sentir el mateix crit:
—A terra! —i mentre m’estic amagant dels enemics,
tirant-me per terra, veig com els russos comencen a caure
com mosques, ferits per les bales dels finlandesos, passen
uns 5-10 segons i veig com un míssil passa per sobre meu
i cau a 50 metres. Sento un xiulet i veig l’obscuritat
total... Desperto. Hi veig borrós. No sento res. Però cada
cop hi veig i hi sento millor. Veig la pitjor imatge de la
meva vida, i sento un odi, una tristesa i un fàstic interior!
75

76
Milers! Milers! de cossos russos a terra plens de sang! I
els tancs estan tots foradats!... encara queden uns quants
russos disparant, però la majoria fugen, i els que ho fan
moren assassinats. Jo també fujo, però no desesperadament.
M’arrossego pel terra fins que falten uns 10 metres
per arribar al bosc. M’aixeco i començo a córrer! “Córre!
Córre! Corre! Corre per la teva estimada!”, penso. I de
sobte sento un gran dolor a la cama esquerra. No! No pot
ser! Tot s’ha acabat... ja descanso...
No! Encara no! Encara hi ha una possibilitat!
M’arrossego amb el fi de trobar alguna cosa! Però passen
dies i dies i res. Quina bestiesa, han mort tots menys jo...
Però, què és això? Una bandera vermella! Sí! És la nostra!
M’arrossego i aconsegueixo arribar fins a ella on és la
base militar. Allà em confirmen que ja estem al
1941.Quina sort! Mai m’havia sentit tan alegre! I per acabar
veig com els avions nazis sobrevolen el nostre país.
Però...Què és aquesta cosa? Veig com una bola negra cau
de l’avió. No hi puc pensar. No puc reaccionar. Passen
uns 6 segons. Explota la gran bomba. Volo. Torno a sentir
el xiulet i descanso. Però aquesta vegada ja no despertaré...

Xiclet porta x
Lydia Prieto (Primer Cicle de Secundària)
Institut Súnion (Barcelona)
El professor no s’havia adonat que mastegava el xiclet
des del començament de la classe. Ja quasi no em quedava
sabor.
—A l’Àrtic, el clima es caracteritza per...
Notava el rastre pel paladar de la maduixa i els fruits
silvestres. Em vaig concentrar: era fresc, dolç...
—Aina?
—Sí? —vaig despertar de cop de les meves fantasies
en sentir el meu nom.
—Quins animals formen part de la fauna de l’Àrtic?
—Doncs, d’això... Allà hi ha pingüins...
—Veig que segueixes amb coneixements de primària.
Has de saber que aquí véns a aprendre i ampliar coneixements...
—posava cara d’autoritat.
Xerrameca porta x, com xiclet.
Jo vull ser escriptora, l’Àrtic no m’influirà un pèl. Vull
intriga, romanç, horror, aventura, enigma... em vaig perdre
en la immensitat de temes que succeirien en les emocionants
històries que em rondaven incansables pel cap.
Xafardera porta x, com xerrameca i xiclet.
La noia que estava repenjada en les rajoles lluents del
lavabo es va apropar a mi i se’m va enganxar, com l’olor
de brisa marina que em colpejava com una maça. Quan
s’acabaria el maleït aparell?
—M’han dit —aquest començament ja em va neguitejar—,
que estàs escrivint un llibre que parla de l’escola,
hi puc sortir jo, oi que sí?
77

78
Era la típica noia que no pot portar un escot més
obert perquè seria com anar sense samarreta. Amb el
cabell ros embullat, tret d’aquella nova moda deixada que
s’estenia.
—Sí, estic intentant escriure, però més endavant.
—Podries parlar-me de com serà el meu personatge?
—Les històries no s’inventen tan fàcilment —vaig
comentar irritada.
Vaig deixar anar un esbufec; havia d’escapar. Em va
assenyalar el lavabo.
—Entra, si vols.
—Em sembla que ja no en tinc ganes. Adéu.
Xivarri porta x, com xafardera, xerrameca i xiclet
A l’esbarjo, un grup de nois i noies em rodejava i m’afusellava
amb preguntes. No era conscient del que responia,
simplement de la meva boca sortien paraules a l’atzar.
El grup anava creixent. Podien preguntar-me més de
tres preguntes alhora. I quan em vaig adonar que havia
respost que el nom de la protagonista, que no sabia qui
era, portaria el nom de la meva gata, vaig sortir corrents
a refugiar-me dins de l’institut.
Xiuxiuejos porta x com xivarri, xafardera, xerrameca i
xiclet.
Els passadissos estaven deserts i silenciosos. Per això,
tret de la remor llunyana dels crits del pati, l’únic so que
feia trencar la quietud de l’edifici eren uns xiuxiuejos que
procedien de l’altra banda de l’aula 50.
La professora d’anglès parlava amb el seu accent:
—Sí, sí. Les llengües són la seva especialitat. Se la veu
entregada a les lletres... —i va seguir parlant apassionadament.
—Pot ser, però a socials desconnecta molt fàcilment

—era el professor de ciències socials. “Segur que està
exagerant i la persona en qüestió no ho fa tan malament,
és un exagerat...” vaig pensar.
—Avui, l’he vist amb xiclet.
—Que t’ho dic jo, l’Aina té cara d’escriptora.
Em vaig quedar estorada. Parlaven de mi. Ara que ho
pensava, potser no era tan dolent, el professor de socials.
Xemeneia porta x com xiuxiuejos, xivarri, xafardera,
xerrameca i xiclet.
Des del pati contemplava com la xemeneia escopia
bombolles espesses de fum que, a mesura que s’elevaven,
es difuminaven en el cel fosc. La lluna s’amagava, tímida,
i es feia veure de tant en tant. Vaig pensar en els últims
dies. Des que la gent va saber que volia escriure un llibre,
no parava de turmentar-me. Havia decidit que no seria
escriptora, o com a mínim, si ho era, ningú se n’assabentaria.
Això sí, ja estava preparada per tornar a jugar a
l’Scrabble i aquest cop la “x” no em faria tornar a perdre.
79

80
L’Edelweiss negra
Guillem Martí (Segon Cicle de Secundària)
Institut Jaume Balmes (Barcelona)
No ho suporto més. Tinc el cor encadenat i oprimit,
i casi no batega. Simplement ja no reconec el dolor. Tinc
un buit dins meu, tan gros, tan fosc, tan profund, que ja
no sento sentiments. No puc viure amb aquesta realitat,
massa cruel, per tota l’eternitat. Ja he enllestit la corda.
Abans, però, que em prengueu per boig, llegiu la meva
perdició, si és que les meves llàgrimes no han esborrat la
tinta.
Visc en un petit poblet a l’oest de Noruega, anomenat
M løy, poc conegut i a la vora del mar. Aquí he nascut i
aquí he descobert l’única cosa que ha valgut la pena en la
meva vida: l’amor. La Freyja ho era tot per mi i sempre
que ens havíem de separar, em moria de delit per tornar
a veure els seus ulls blaus.
Sortíem junts cada vespre i tot sovint anàvem a contemplar
la posta de sol, a la vora del mar. I els corbs s’acostaven
en veure-la arribar.
Una nit que passejàvem per un jardí, abraçats, fosos
en un sol cos, de la penombra emergí una figura encaputxada,
pistola en mà, i ens aturà. M’apuntà a mi, l’agafà a
ella.
—Demà, a aquesta hora, al magatzem del port —em
digué.
Tot seguit, fugí rabent, endinsant-se en les bardisses,
enduent-se la meva flor.
Enfurit, el vaig seguir, però no vaig poder atrapar-lo.

Tremolant, em vaig asseure als peus d’un desmai.
Plorant...
I els corbs emprengueren el vol.
Em vaig presentar puntual a la cita. La vaig veure,
capcota, amb els ulls perduts en l’infinit, lligada a una
cadira. El vaig veure, dempeus, amb un somriure fals als
llavis, caminant al seu voltant.
—Si vols que visqui, hauràs de fer el que et digui —
m’anuncià.
Vaig aconseguir controlar la ira que sentia, l’odi cap a
aquell individu, durant tota la l’estona que em va estar
parlant. El vaig escoltar, amb els punys tancats amb força,
mentre m’explicava que el que volia era que jo robés a
bancs i joieries, i que li entregués tot el botí.
Un cop fora no vaig aguantar i vaig clavar una puntada
de peu a uns bidons d’acer, plorant d’impotència. Però
havia de salvar-la. No podia tocar-li ni un dels seus
cabells d’or.
Durant sis dies vaig fer el que m’ordenà, i el setè li
vaig dur el botí. La vaig veure, plorant, lligada a una cadira.
El vaig veure, rient, caminant al seu voltant.
—Aquesta nit ens ho passarem molt bé —va dir— oi
que sí, preciosa?
Ella seguí plorant.
Vaig començar a tremolar. Havia posar les seves urpes
al seu damunt, i no ho podia tolerar. No podia. No podia!
Em vaig abalançar al seu damunt, i ambdós varem
rodolar pel terra del magatzem, desmuntant més d’una
pila de caixes. D’un cop de puny el vaig deixar mig estabornit,
però jo el que volia era matar-lo. Havia embogit.
Vaig buscar algun estri amb el que pogués fer-ho, i vaig
trobar uns ganivets en una de les caixes que havien cai-
81

82
gut. Ell, però, s’havia recuperat i va agafar la seva pistola.
I abans de que pogués disparar li vaig clavar el ganivet el
pit, però no vaig encertar el seu cor de pedra.
Em mirà i m’apuntà. Vaig pensar que valia la pena
que se m’emportés amb ell, si així aconseguia salvar-la.
Ell somrigué, amb el seu fals somriure als llavis, i apuntà
a la cadira.
I els corbs emprengueren el vol.
He caigut en l’horror i la desgràcia de la vida i no puc
més.
Freyja! Les valquíries em duran amb tu al Valhalla!

Formes d’il·lusió i silenci
Helena Ros (Segon Cicle de Secundària)
Institut Súnion (Barcelona)
Com de costum, es trobaven a mitja nit —que no era
una hora gaire tardana per ells i no els preocupava menjar-se
les hores parlant perquè sabien que l’endemà
podien quedar-se sota els llençols fins l’hora que vulguessin—.
Sempre era ell qui travessava la plaça per anar-la a
buscar a l’altra banda. Hi ha un ambient especial que jo
crec que els inspirava per desencadenar converses i bohèmies
sobre res i tot a la vegada. Ell treia el seu paquet de
tabac, n’extreia una cigarreta i amb la caixa de llumins
que havia tret prèviament de l’altra butxaca de l’abric de
pana negra, encenia el tabac mentre xuclava amb els llavis
i un fil prim de fum s’enfilava cap al cel nocturn. Ella
observava com duia a terme el procediment; potser se
sentia encuriosida per saber quin gust tenia el seu tabac.
De totes maneres, mai li havia demanat permís per tastarlo.
Ella portava el cabell deixat anar, però sempre que
s’havien de trobar es feia una diminuta trena en un costat
i se la col·locava just a sota d’on li començava el cabell, a
la part frontal superior. Aquell pentinat no l’afavoria
peculiarment però suposo que la feia sentir original en
ser l’única que el lluïa. Estaven sols. La situació sempre la
mateixa i l’actitud d’ambdós també; s’asseien sempre en la
mateixa posició: ell a la dreta i ella a l’esquerra. I començaven
la conversa, que era l’únic factor que variava
segons el seu estat d’ànim. Recordo que aquella nit sonava
així:
83

84
—Ara el cabell em fa olor de fum i tabac —es queixava
ella.
Ell li va agafar la melena suaument i se la va acostar
per poder olorar-la. Va aclucar els ulls i va inspirar profundament.
—No és veritat —va opinar ell.
—Sí que ho és, em fa olor de fum.
—Els meus pares em van donar el do de l’olfacte i
afirmo que no és cert.
—Jo també en sé, d’olorar.
—Ah sí?!
—És clar...
—Quina olor fa l’ambient? —proposà ell.
—És una barreja de brisa marina amb...
—Amb essències forestals, gent i frescor —va interrompre
ell— Aquesta anàlisi és massa superficial.
—Doncs quina olor fa l’ambient? —l’incità ella,
curiosa per conèixer la resposta.
—De plaer —digué ell a l’instant.
—No pot fer olor de plaer —discutia ella.
—Com ho saps?
—Perquè jo he sentit plaer però mai he pogut olorar-lo.
—L’únic que pot olorar-lo sóc jo.
Ella, inquieta, s’aixecà del banc i caminà unes quantes
passes enllà amb parsimònia, reflexionant i inspirant-se.
—Ja sé quina olor fa l’ambient, i no és de plaer.
—Sorprèn-me.
—Fa olor de peculiaritat.
—Discrepo humilment.
—Per què?
—La peculiaritat sí que no té cap olor.
—Com ho saps? —l’imitava ella.

—Perquè és apercebible als ulls però no al nas.
—Si tu ets l’únic que pot olorar el plaer, jo sóc l’única
que pot olorar la peculiaritat.
—Em vols portar la contrària —afirmava cegament.
—No. Simplement dono el meu punt de vista.
Ell va permetre que la frase quedés a l’aire.
—En termes exactes, doncs, quina olor fa l’ambient?
—pregunta ell a tall de conclusió. Segurament no tenia
cap interès a allargar aquella conversa.
—Per què hem de donar-nos un terme exacte?
—Per poder donar-nos una resposta concreta.
—La necessites? Jo no —deia ella—. És com l’amor
platònic: és millor que continuï sent així per sempre,
sense que hagi de ser real —afirmava, proposant un
paral·lelisme gairebé incomprensible, però que segur que
ell sabria interpretar.
—Sí de veritat fos amor, no desitjaries que fos
platònic.
—Però si aconseguís aquest amor voldria dir que no
hauria estat mai platònic i, per tant, m’hauria estat enganyant
a mi mateixa.
—De veritat no intentaries aconseguir-lo? —li
preguntà ell.
—No.
—Per què? Ets estranya! Penses estrany!
—Perquè llavors romandria sempre com l’he idealitzat
i tindria la certesa que no em defraudaria mai.
—Llavors seria un personatge creat per tu...
—Sí, suposo que això s’acosta al meu concepte
d’amor platònic —acabà ella enginyosament.
I així transcorria, analitzant les formes i els significats
de cada paraula i concepte. En aquells instants realitzaven
85

86
pocs moviments i, de fet, no els calia perquè sabien
expressar-se únicament amb paraules. I així els observava
jo. Havia adoptat les seves nits d’intimitat com una mena
de passatemps. Quan la son s’amagava en algun racó de la
casa, m’asseia al balcó assegurant-me que no era vist,
mentre esperava que es cansés del joc de cuit i amagar i
decidís sortir i venir-me a buscar per portar-me al llit.
M’arrecerava allà, la temperatura era perfecta per estar-se
allà fora, i sovint pensava en la meva possible incapacitat
per mantenir converses com les seves. Els tenia certa
enveja... No se m’havia acudit donar-me a conèixer alguna
nit, sabia que hauria estat una autèntica bogeria. D’això
n’estava segur. Ella, de tant en tant, s’acariciava els cabells
i se’ls canviava de posició amb gràcia. Ambdós es penetraven
amb la mirada, amb els ulls clavats a les ninetes que
tenien davant; a pocs centímetres un rostre de l’altre, sempre
els mateixos escassos centímetres...
Si s’estimaven i els dos ho sabien, aquell hauria de
estat el moment perfecte per expressar-se amb claredat,
però era l’única cosa de la qual no s’atrevien o no podien
parlar.

La casa
Helena Fabré (Segon Cicle de Secundària)
Escola Santa Anna (Barcelona)
Em vaig tancar a l’habitació on havia començat tot, ja
feia cinquanta-set anys.
Era una tarda freda de gener quan tornava de l’escola
del poble, saltant els bassals d’aigua que la pluja havia deixat
aquell matí. Vaig arribar a casa meva, que sempre havia
trobat preciosa; feia cantonada i tenia un petit jardí tancat
on hi passava molts moments del dia, amb un arbre que jo
mateix havia plantat amb l’ajuda del meu pare, quan tenia
tres anys. Però últimament, aquells dies no eren els dies tan
tranquils i assolellats com els que acostumava a fer al meu
poble. Els pares tenien por que tornéssim sols a casa, i jo
sempre feia cas, sobretot al meu pare, que era líder d’un partit
comunista i ens deia que vigiléssim anant pel carrer.
Aquella tarda d’hivern, vaig fer alguns exercicis del quadern
de l’escola, vaig menjar una mica amb la meva germana
petita i em vaig posar a dormir ben tapat amb unes mantes.
Eren les sis del matí quan em van despertar uns forts
sorolls de botes baixant pel carrer. Vaig intentar tornar a
dormir, fins que vaig sentit com la meva germana plorava
des de l’habitació del costat, i els meus pares parlaven nerviosos.
Ens van dir que havíem de marxar, que havíem perdut
la guerra; ho van dir decididament, amb dues mantes a
la mà, una bossa vella amb poques peces de roba, i amb la
meva germana a coll. Vam agafar el cotxe que teníem gràcies
al càrrec del meu pare i vam fer un llarg camí per una
carretera estreta. El marge del camí estava ple de gent que
anava a peu, amb nens petits tots tapats; feia molt fred.
87

88
Uns dies més tard, caminàvem per la sorra de la platja
d’Argelers. La meva germana plorava i no es trobava bé,
tenia febre des de feia dos dies, i el que li convenia menys era
passar el fred que estava passant. No teníem medicines, i
tampoc havíem menjat res durant el viatge. Finalment ens
vam aturar, mai no havia vist tanta gent junta... A Argelers
hi he passat uns dies amb el meu pare, la meva mare està en
una altra zona, sola, la meva germana no ha resistit el fred,
com molts d’altres nens petits. No hi ha res a fer, per això he
tret un paper arrugat de la butxaca dels pantalons i m’he
posat a escriure.
Avui que he tornat a Mèxic al cap de molts anys de
no posar els peus a Catalunya, he rellegit aquest paper
que sempre he guardat amb mi. Allà hi he fet la meva
vida, des del dia que vam agafar un vaixell amb molta
altra gent, i és on tinc tota la família. Però avui que he
tornat al meu poble, he vist la meva escola, he passejat
pels meus carrers, m’he mirat l’arbre del pati que em semblava
tan i tan gran quan era petit, aquella cantonada on
hi havia aquella casa que sempre m’havia estimat tan i
que sempre seria casa meva.

La tendresa del vespre
Miquel Martorell (Batxillerat i Cicles Formatius)
Escola Proa (Barcelona)
La nit s’invertia davant meu; com la meva vida ho
faria en pocs moments.
El cel de la tarda es mostrava en un blau pàl·lid, gairebé
innocent, tintat d’un rosat de vi que perseguia la blancor
dels escassos núvols que difuminaven aquell suau
crepuscle. El carrer, en canvi, era fosc. No havien encès
encara els fanals, i la negror dels edificis es confonia amb
els rostres inexpressius i les jaquetes opaques dels vianants
que trepitjaven bassals que, com miralls esquerdats,
reflectien de manera distorsionada el que restava del
dia.
Jo caminava sense pressa sobre el paviment mullat,
fent xipoll a les cantonades i observant els nens amb les
botes d’aigua jugant als tolls més grans. Els somriures d’aquelles
criatures era més que contagiós, i sense voler-ho,
se’m dibuixava al rostre i al ventre, amb una rialla maligna
que anava prenent cos a cada passa que feia. Els nens,
de tant en tant, es giraven cap a les seves mares i elles,
assegudes en bancs de fusta xopa, els observaven entendrides
a través de les últimes clarors de la tarda hivernal,
que queia. Els avis, en canvi, romanien a l’ampit de la
finestra observant la inexplicable alegria de la canalla
amb melancolia als ulls i tristesa a les mans. Palpaven a
batzegades el seu passat, ensopegant amb records inimaginables,
amb històries d’un instant que esdevenien eternes,
i es perdien en la immensitat d’una vida que es podia
resumir en aquells bassals tintats d’atzur i borgonya. Era
89

90
llei de vida; la ciutat bleixava a alenades lentes i lacrimògenes,
respirava amb els batecs compassats dels vells i les
estridències del jovent que, amuntegat a les cantonades,
experimentava amb el tacte, mentre ments anònimes
topaven en idees i pensament mai acomplerts, configurant
l’absurd del dia a dia urbà.
Tal era la meva abstracció, que gairebé havia oblidat
el neguit interior, el pessigolleig insistent amb què el meu
estómac em delectava des de feia hores. Els fanals ja
il·luminaven el meu passeig vespertí, i aquell cel efímer
havia passat a la posteritat donant pas al llençol de la nit.
Matar-la seria fàcil, però no tot el que vindria després.
Hauria de fer front a la presència del seu cos fred i inert
entre les meves mans que, probablement, tremolaren i
dubtarien com mai ho haurien fet. Hauria de suportar la
penetrant presència de les seves ninetes, fitant-me des del
més enllà amb un odi congelat. Hauria de carregar el pes
del seu cos en el meu cos i el de la seva ànima en la meva.
I hauria d’eliminar-la, esborrar-la definitivament i oblidar
la seva pertorbadora presència, la quotidianitat de la qual
m’havia acabat corroent fins al més remot dels ossos per
acabar destruint-me com un vas de porcellana. Heus aquí
la venjança més crua i perfecte. Heus aquí el pessigolleig
i el somriure al meu ventre.
Però l’escalfor del terra humit i el meu baf em convidaven
a ser feliç. Cada passa, lluny de clavar-se’m dins
com el punyal que minuts més tard prendria la paraula,
em feia surar en la dolçor de la nit. Les melodies llunyanes
em venien a la memòria i m’acompanyaven, ja en
soledat, en aquell retorn fatal cap a casa. Ni nens ni vells,
ni homes ni dones enterbolien la meva lucidesa del meu
camí, que es presentava recte i inflexible cap a l’assassi-

nat. Assassinat. La paraula m’esgarrifava. Curiós, el poder
de deu simples lletres. La seva combinació, si més no,
produïa un efecte en mi. Em corrompia, em penso. No ho
sé pas. Era esglaiador pensar-hi.
El cas és que el ritme de les meves passes augmentava
significativament a mesura que començava a albirar les
primeres llums del meu carrer. Els balcons amb ferros
forjats, i els arbres, acabats de podar i amb aspecte esquelètic,
se’m presentaven amenaçadors. Assassinat; com
pesava al meu cervell la paraula. La tranquil·litat que
m’havia acompanyat fins llavors s’esborrava per moments
en trepitjar la vorera que, plena de bassals negres,
destil·lava la gelor de l’acte que cometria minuts més
tard. La porta del carrer i la vella escala de marbre també
prenien formes fantasmagòriques, com si m’haguessin
d’engolir cap a un punt sense retorn. Cada esglaó ressonava
al fons del meu cervell. Assassinat, assassinat, assassinat...
Al replà no hi havia ni una sola llum. Millor. Vaig
acostar la meva mà, ja dubitativa, cap a la butxaca, per
corroborar la presència de l’arma homicida. Hi era.
Assassinat.
Vaig treure les claus de l’altra butxaca amb una mà
esquerra que, presa per l’emoció, no responia a la meva
voluntat. Assassinat.
Vaig introduir la clau. Lentament. El grinyol ressonà
en el marbre gèlid. Assassinat.
Vaig fer una passa, empenyent suaument la porta
amb l’espatlla. Ass... La ganivetada em sorprengué; la
reacció va ser impossible. El ganivet va penetrar en la
meva pell evocant la calma del vespre, recordant el roig
del vi en els núvols i la calor del terra mullat al meu pala-
91

92
dar. Somreia com feia estona, la cara i al ventre, com els
nens de les places, les mares despreocupades i els vells de
ment emboirada que somniaven rere els vidres. I la fredor
de la fulla intensificava aquell dolor extasiant, que em
xuclava cap els carrers foscos, cap a llops amb boca oberta
i dents de ferro forjat, cap a serps de marbre cargolantse’m
al voltant del coll... M’enlairava, perdent la tendresa
del vespre sota l’atenta mirada de les seves pupil·les,
abandonant les seves mans tremoloses de porcellana que
m’envoltaven el cos, i l’ànima.

El mar del cel
Sònia Tomàs (Batxillerat i Cicles Formatius)
Escola Proa (Barcelona)
Ahir vaig anar al seu enterrament.
Estels. Em recorden aquests viatjants desorientats que
han errat el seu camí. Vénen per què els ajudem a retrobarse,
Golondrina…
—Hola —diu la noia. El jove ni s’immuta, però ella
s’asseu.
Ja retornen, i els observo, ell amb unes ulleres de sol, i
ella amb un llibre.
Libèl·lules. Això ha estat el primer que he vist només
despertar-me. Quina enveja que em fan, elles poden volar!
Bé, nosaltres podem navegar...
—T’agrada contemplar l’infinit? —deixa anar ella
com a salutació.
—Creus que tinc una altra opció? —respon, traientse
les ulleres.
—Ets... Ets cec. Ho sento, jo... No me n’havia adonat.
—Tranquil·la, ja hi estic acostumat. Només perquè
faig comentaris obvis la gent es pensa que hi puc veure.
Tot és qüestió de fixar-s’hi. S’ha d’estar atent a tot el que
passa al nostre voltant, perquè la vista no ho és tot, n’abusem
i ens oblidem de la resta.
—Sí, bé, però la visió és l’import... Ai perdona, jo...
—No, si tens raó. Per tots els que hi podeu veure la
vista és important, però els altres quatre sentits també ho
són. I la gent que des de naixement no la tenim hi estem
acostumats i no ens sentim incomplets. És senzill, però
no pots entendre’m. No ets com jo.
93

94
—Llavors... No t’agradaria poder-hi veure?
—Jo no he dit això —conclou ell, donant per acabada
la conversa.
Tornem. Els miro. Semblen dos desconeguts que no s’han
parlat mai.
Mirades. Tothom en té una que expressa alguna cosa...
menys un noi cec.
—Jo puc ser els teus ulls —deixa anar ella de
sobte.— Si vols...
Però ell es limita a assentir amb el cap i a somriure
dèbilment. Finalment diu:— Pots llegir-me el llibre que
portaves l’altre dia, sisplau?
—I tan que puc —afirma ella, ja més animada.
Ara veig dos companys de viatge... Dos companys teus,
Golondrina.
Alegries. Això és el que es respira, beatitud o felicitat
sense origen, que plana sobre teu, Golondrina meva. Oh!
Algú riu... La noia... I el noi...
—Vols veure’m? —pregunta la jove. Ell assenteix, la
jove li agafa la mà i l’acosta al seu rostre. I sorprès, la veu
en la seva fantasia.
—T’he vist.
Ella somriu i murmura:
—Pots veure’m sempre que vulguis.
No sé si vaig errat, ¿però pot ser que comenci una història?
Remors. El mar em parla i no l’entenc. Però l’estimo.
Com ells l’estimen.
—Creus en la llibertat?
—No ho sé, no l’he sentida mai.
—Ni jo, però no sentir-la no significa que no existeixi,
ni que no hi creguis.

—El fet de ser com sóc m’ha ensenyat que només puc
creure en allò real. El que puc tocar, olorar, escoltar i tastar.
—Llavors... Tant el mar com el cel... No tenen cabuda
en el teu món.
—Mhm... Sí, perquè sé que hi són.
—Però no els pots ni tocar, ni olorar, ni escoltar, ni
tastar. Com saps que hi són? No els pots veure.
—Veure no és creure, creure és veure.
—Interessant filosofia.
I comencen a riure. Són bons amics. I nosaltres... Som la
seva salvació.
Dubtes. Jo no en tinc, però aquella jove parella sí sembla
tenir-ne.
—Per què portes ulleres de sol?
—No vull que l’altra gent sàpiga que sóc cec només
de veure’m.
—Però el final ho saben igualment, no?
—Depèn de qui.
—T’amagues del món, llavors? Treu-te-les, vull veure’t
els ulls —ell s’hi nega, però ella les hi acaba traient, i
cauen a l’aigua. El jove s’aixeca i deixa la noia desconcertada
i confusa.
I ja arribem a port... i no puc veure’ls separats. Bé... El
temps ho cura tot, no?
Errors. Les equivocacions són simples enganys del destí,
paranys inoportuns en els quals hem caigut... Però sempre
en podem sortir, oi?
—T’he portat les meves. I... perdona’m. Dijous passat
no vaig entendre’t.
—Ja no em calen. M’has fer veure que no les necessito.
No vull amagar-me darrere d’una màscara la resta de
la vida. Gràcies —li fa un petó al front.
95

96
Teníem raó. El temps cura les ferides. I ells dos han
après a posar-se en el lloc de l’altre, reflexionant sobre el que
senten.
Laberints. M’agradaria perdre-m’hi. Com ells, fugitius
de la realitat captiva.
—Som molt diferents, tu i jo, no creus? —diu ella un
posat pensarós.
—Cert. Però també semblants —rumia ell.
—I què som, llavors?
—Som... El mar i el cel, totalment contraris, amb un
únic punt en comú, l’horitzó, allò que desitgem i sentim.
Les converses diuen molt de la seva íntima relació.
Pressento alguna cosa.
Cignes. Els que viuen en el nostre port il·lusori que els
altres no veuen.
—Contemplem la llibertat, avui? —diu la jove mentre
rep un somriure del noi.
Alguna cosa neix entre ells...Sí, els seus rostres ho revelen.
Emigrants. Ho som de l’aigua del vent i no tenim retorn,
però l’hem de tenir.
—No tenim futur —sentencia ell, fermament.
—Jo vull estar amb tu, i tu ho saps.
—No. No pot ser... No vull lligar-te a una relació
sense sortida.
—Puc escollir el que vull
—Però jo no et deixo que m’elegeixis. Jo...
—Jo no tinc por. Tu sí. No reprimeixis els teus sentiments...
—però ell resta quiet i ella s’enfada—. —Per què
mai em mires quan et parlo? —li etziba entre sanglots—
. Creus que ho saps tot! I no és així! No saps ni com em
sento!

Puc sentir els seus plors. Com s’estimen! I els seus
camins, entrellaçats...
Llàgrimes. Les que desprenen els núvols, avui. Confiem
que aquella parella retorni avui... De moment només ens
acompanya una parella d’avis. Ah! Ja entra el noi...I ara
ella. Es miren i surten a la teva popa, Golondrina.
—Mira’m —pronuncia ella, insegura.
Ell, però no es mou, roman impassible. Sense pensars’ho,
ella li agafa la barbeta, girant-li el rostre. S’acosta a
ell i besa dolçament els seus llavis. Ell, que no s’ho esperava,
es mostra tímid, però sense adonar-se’n, li retorna
càlidament el petó. El bes pren una passió inesperada, i
com si hagués despertat d’un somni, ell s’aparta sobtadament.
—... T’atrec perquè sóc... peculiar. Em trobes interessant.
Res més. I... no t’agrado —murmura acaronant-li el
rostre i somrient tristament.
—No. T’estimo. T’estimo perquè m’entens. Entens
què significa sentir-se buit, sol, incomprès de tot aquest
món, a vegades absurd i d’altres indesxifrable, que ens
envolta. Però quan estic amb tu... Em trobo en un estat
de plenitud i joia que ni jo sé interpretar. Només sé que
m’hi sento bé. És com el mar i el cel. Recordes? Jo el cel,
i tu el mar —es queda en silenci, endinsant-se en els seus
ulls—. Ets el meu mar. Ets el meu cel.
Ell somriu dolçament i es fonen en una abraçada. I
com si sonés una música que només ells poden sentir,
comencen a ballar, tot i la pluja.
I seré el custodiant del seu tresor, el mar del cel.
97

98
Un polsim del passat
Anna Rufas (Batxillerat)
Institut Barcelona-Congrés (Barcelona)
La vida seria impossible si ho recordéssim tot.
El secret rau en saber escollir què ha d’oblidar-se.
ROGER MARTIN DU GARD
Al final em torna a passar que no sé escriure sobre cap
altre tema que no sigui algun que ens concerneixi a tots dos.
He fet un pensament i m’he dit que escriuria alguna comunicació
vivencial, com faig quan t’escric; personalment, em
resulta més amè i atractiu. Sovint t’escric com a testimoni de
l’experiència, tot i que de vegades també en sóc el subjecte.
Algun dia hem parlat, més directament o indirecta, de la
indigestió del temps. Intento copsar i figurar-me què proposa
això, què proposa viure envoltat de records que el pas del
temps no aconsegueix esmorteir. Hi he estat meditant i aquí
et deixo un cop més les meves reflexions. Com una actriu
intentaré ficar-me en el teu paper i situar-me en el teu escenari.
M’imagino una gran sala que s’estén al teu davant, ets
a dalt d’un escenari, com en un teatre, i estàs expectant.
Has estat resseguint en silenci la mirada del públic, esperant
trobar la persona en qui centrar la vista, volent trobar
aquest ganxo òptic en què ens recolzem quan volem
parlar en públic. I què hi veus?
Comencem per la platea. És el que tens més a mà: hi
ha amics, sobretot amigues, i alguns familiar. Tots s’han
unit surrealísticament allà com si el pas del temps no
hagués passat per ells. Cadascun ha vingut expressament

a portar-te un record, un polsim del passat, del que heu
estat partícips. Van aixecar-se un a un; elles et fan dos
petons, ells et donen la mà, i després, dipositen el record
que portaven en una caixa molt gran que algú ha col·locat
al teu costat mentre estaves contemplant el públic. Al
davant teu s’alça la llotja. L’ocupen els teus coetanis, persones
a qui veus usualment, d’altres no tant, però formen
part del teu present: família, amics de la feina o jo mateixa.
També portem un obsequi, que t’hem de llançar perquè
no podem baixar a portar-te’l, els agafes, ara, amb
més dificultats. Vas dipositant-los tots a la caixa gran. I,
al galliner, també hi ha gent, però no la coneixes. Tampoc
baixaran a portar-te e l seu obsequi i, si te’l llancen, potser
prenguis mal en l’intent d’agafar-lo, així que te’l donaran
en una altra ocasió. Saludes el teu públic i et gires
vers la caixa, ben plena. D’un salt, encorbat com un dofí,
t’hi fiques.
Nedes embolcallat entre sensacions que t’acaricien
suaument però, de tant en tant, també creues algun corrent
d’aigua freda que destorba per uns moments el benestar
que t’omple. Vas obrint les capsetes que t’han donat.
Cadascuna té una data, que correspon al dia del record
que contenen, i les vas obrint, per ordre. Van sortint imatges
que van reunint-se en un fotograma que es projecte al
teu davant. Les imatges van realçant-se en el record per
moments; però, com en la vida, aquesta pel·lícula té
moments indecisos, una mena de tirar endavant i tirar
enrere que t’encalla. T’ho passes malament perquè penses
que acabarà aturant-se, però continua. M’imagino com
seria la visió d’aquest fotograma: amb il·lusions que creies
pròpies dels somnis, però que han acabat per fer-se
realitat; persones que apareixen i que et captiven amb
99

100
l’encant propi de la seva irònica frescor; llocs que has
visitat i que per algun motiu han acabat convertint-se en
indrets singulars i representatius d’amors i desencants; la
lluita pels teus principis, somnis, perfils eterns, paraules,
sentències interessants que et sobrevenen en la ment. Les
persones van i venen i voldries retenir-les amb tu més
temps, voldries aturar el temps; però, si ho fas, la pel·lícula
no funciona.
La teva vida va fluint entre les vides de molta altra
gent. Me la imagino una mica bohèmia, una mica errant,
pròpia d’algú que té molt per explicar. Situacions de frenesí,
d’estrès, tensions dilatades pel temps, neguits que
mai has aconseguit tancar del tot... Hi ha escenes lentes,
gravades al detall, corprenedores, espasmòdiques, d’altres
són, en elles mateixes, delicioses. La pel·lícula arriba al
present, tremoles d’emoció, estàs eufòric, extasiat, i en
sortir de la teva bombolla, tornes a ser dal de l’escenari,
tot esperant alguna mena d’ovació. Et trobes davant d’un
públic que continua estàtic... ui... ai... tot està igual, com
abans, no ha canviat res, mirades perdudes, buides, algunes
intentes aixecar-les i et somriuen, d’altres no et diuen
res. La massa no es mourà per aplaudir-te. Què és el que
passa, què se n’ha fet de l’harmonia que semblava envoltar-te
amb tota aquesta gent? Esperen quelcom de tu, i
encara no els has donat res.
La teva vida, la teva vida real, és aquest escenari i ha
estat, és i serà aquest públic, amb les seves múltiples facetes.
Darrerament hi penses, et preguntes què n’has fer de
la teva vida i et sobrevé la intranquil·litat pròpia de qui no
sap com hagués viscut si hagué pres altres petites decisions.
Trepitges l’escenari amb la tranquil·litat confiada
del qui ha vist món, però amb la vacil·lació del qui no sap

quin nou camí entomar. Camines amb el passat a la teva
esquena i els records passen factura si t’hi aferres massa
estona. Els tens molt presents, però no cicatritzen com
seria d’esperar. Cicatritzen lentament, posant a prova
contínuament la teva resistència mental, mantenint una
tensió constant entre el passat i el present, de tal manera
que se t’acaba indigestant tot el que trobes. Acabes per no
viure el temps sinó per sobreviure al pas del temps. De
vegades malvius a mig camí entre el passat aclaparador i
un present que no sembla dir-te gaires coses. I el futur,
potser el tems. Em sembla que et capfiques tant en els
teus pensaments que acabes passant més temps pensant
que no pas vivint.
Si ens queden energies per pensar, també ens queden
energies per actuar; es tracta de saber-les invertit bé i de
no cercar records sinó il·lusions. Voldria ser capaç de
contagiar-te’n unes quantes i d’ajudar-te a defugir del passat,
d’alguna manera d’intensitat passatgera que busques
i no trobes; m’agradaria fer-te veure que quan la vida té
raons per fer-te plorar, tu en tens moltes més per somriure.
Com a tu, a mi també em passa que, per viure, necessito
saber que persegueixo alguna mena d’ideal impossible,
tan impossible que em costi una vida aconseguir-lo.
Perquè hi ha sempre una mica de bogeria en tota la passió;
però també, hi ha sempre mica de raó en tota bogeria
en tota la passió; però també, hi ha sempre mica de raó
en tota bogeria. Això no és pas literatura.
101

102
Amor a primera oïda
Clàudia Ferrándiz (Primer Cicle de Secundària)
Institut Bernat el Ferrer (Molins de Rei)
He pujat al tren. Tot i no veure res, he suposat, pel
soroll que se sentia, que no hi havia cap seient buit. De
cop un noi ha dit:
—Vols seure? A mi m’és igual estar dret, però tu estaràs
més còmoda asseguda.
Jo no he dit res. He pensat que no m’ho deia a mi,
però com que ningú ha contestat, jo he preguntat, amb
un to tímid:
—M’ho dius a mi?
—Sí. Per cert, com et dius? —ha dit el noi. Mai m’havien
parlat amb tanta educació.
—Gràcies per deixar-me seure i per parlar-me amb
tanta educació. Jo em dic Amy. I tu?
—Jo em dic Marc. Encantat. Ui, ja estem a Sants,
me’n vaig. Fins una altra.
Com deu ser? Me l’imagino alt, prim i ben plantat. És
en aquests moments quan em fa més ràbia no veure-hi ,
ser cega. La seva veu és tan dolça… ha sigut un amor a
primera vista, bé, més ben dit, un amor a primera oïda.
Avui agafaré el tren a la mateixa hora que ahir. Em vull
tornar a trobar el Marc.
Ja estic a l’estació, pujo les escales del tren, sento
veus, el tren està ple
—Ei, Amy! Què tal? Com estàs? —el Marc ha arribat,
pensava que no vindria
—Marc… Hola!
—Sense veure’m ja has sabut qui era? Només per la

veu ja m’has reconegut?
—Sí… —m’estic posant una mica nerviosa.
—Siusplau, Marc, em podries dir com sóc jo? —li dic
de cop i no sé per què.
—Com ets? Doncs tens els cabells negres, però els
ulls no ho sé, perquè portes ulleres de sol…
—Ara que, ben mirat —reflexiono amb veu alta—
per què ho vull saber? No ser ni ho sabré mai com són els
colors, per molt que em diguin què són clars o foscos, de
què em servirà, si no sé què és la claror i que és la foscor?
—Tens raó. Me n’haig d’anar, Amy. Fins la pròxima!
Ha arribat la nit, i jo no puc aclucar l’ull. El meu
neguit és immens. Vull saber com és ell, vull saber què se
sent al tenir por de la foscor, vull saber com sóc jo, però
jo ja sé que és impossible, que per molt que hi pensi tota
la vida, no hi veuré mai.
Pensant i pensant, s’ha fet de dia, I no he aconseguit
adormir-me. Avui no aniré a treballar, i per tant no agafaré
el tren. Estic a 38,5 i em fa mal la panxa i el coll. Avui
no veuré, més ben dit, no sentiré en Marc. Aniré al metge
del costat de casa.
Ja he tornat del metge. M’ha dit que tinc una simple
grip, però que haig de fer repòs durant una setmana. Sort
que la mama em fa companyia.
Ja porto quatre dies de repòs, em trobo molt millor.
Trobo molt a faltar en Marc, la seva veu, la seva amabilitat,
la seva alegria… D’aquí a tres dies ja el sentiré
Estic del tot recuperada, em sento plena d’energia,
avui començo a treballar. Que nerviosa que estic! He arribat
a l’estació, de fet, ja estic pujant les escales del tren.
Com sempre, em sembla que el tren està ple. Espero
impacient en Marc. Triga una mica, fa una setmana que
103

104
no ens veiem, i si s’ha oblidat de mi?
—Amy! Quant de temps! Pensava que no et tornaria
a veure, estava preocupat!
Ha dit que estava preocupat per mi? El cor em va a
mil per hora.
—Hola Marc! És que em va agafar la grip, i no vaig
poder anar a treballar. Jo no m’he assegut encara, quan de
sobte el tren fa una brusca sacsejada. Pensava que queia...
unes càlides mans m’agafen, i impedeixen que caigui. És
en Marc, n’estic segura. En aquell moment m’adono de la
olor tan dolça que fa en Marc, una olor que em
tranquil·litza. Estic tan a gust... descobreixo que estic
bojament enamorada d’en Marc.
Cada dia que pujo al tren, una enorme alegria m’envaeix.
Ara ja sé que, per què sigui cega, no s’enfonsa el món.
També sé que per estimar a algú ni a prou amb estimar-lo
de tot cor, no cal veure’l.

Una oportunitat
Camila Bellone (Primer Cicle de Secundària)
Institut Joan Oró (Martorell)
En Bernat era un solitari vell que vivia a una derruïda
mansió que dècades abans havia sigut, sense discussió, la
construcció més elegante de tota la comarca. Però després
de tants anys i sense cap tipus de manteniment, el
seu estat era ruïnós.
Ningú sabia amb veritable certesa quina era l’edat
d’en Bernat. Però no hi havia cap dubte, que aquest senyor
havia viscut més que ningú d’aquell poble. Sempre
duia una abundant cabellera de color gris i una barba que
amb prou feines deixava veure a mitges les seves faccions.
Les seves enormes orelles, que recordaven més les d’un
elefant que les d’un ésser humà, no tenien cap utilitat
perquè el pobre home sofria una aguda sordera que l’havia
allunyat del món. En Bernat era un home encorbat
que sempre caminava mirant les seves sabates. I es podia
comptar amb els dits de les mans les vegades que dirigia
la seva trista mirada a la mirada d’algú altre. Les seves
mans eren arrugades i amb fins i allargats dits que es
movien amb tremolor com si patís el mal de Parkinson.
Sempre deambulava pels carrers sense rumb fix. La seva
única rutina era anar al parc i donar engrunes de pa als
ànecs del petit llac.
Però abans en Bernat, fa molt de temps, ningú sap
quant exactament, havia sigut un home important, el
propietari d’una rendible fàbrica de mobles. Però al morir
el seu jove fill, en Bernat no va tornar a ser mai més l’home
que havia sigut. Va embogir, es va tancar a casa seva i
105

106
va perdre tot el que posseïa. Fins i tot la seva família el va
abandonar.
Després d’això en Bernat s’havia enfonsat en la més
absoluta solitud. Però feia unes setmanes que a en Bernat
li passava una cosa ben estranya. A vegades li venia un
pensament, que no podia reprimir, i li deia:
—Vinga Bernat, torna a ressorgir, tu no et mereixes
això. Viu els teus últims anys de vida d’una manera digna.
No sabia per què, però aquests pensaments li feien
recordar aquell passat que tan s’havia esforçat a oblidar i
que, quan recordava, el dolor es feia insuportable... Però
la solució era ben fàcil. Només havia de beure una ampolla
de vi, i aquell sentiment tan incòmode es diluïa amb
l’alcohol.
Un dia en Bernat, tornant del parc, es va fixar en la
brossa, on hi havia un armari que pel seu estat semblava
vell. Estava gastat i tenia una de les quatre potes trencada.
Instintivament en Bernat se’l va endur a casa.
Feia uns dies que els veïns havien notat un comportament
més estrany del normal en el Bernat. S’emportava
tota la brossa del poble directament cap a casa seva. Per
això els veïns van treure la conclusió de que en Bernat
s’havia tornat definitivament boig. I van decidir trucar el
psiquiàtric perquè s’emportessin el pobre home, perquè
al menys, pogués viure en un millor estat.
Tres dies després, dos homes del psiquiàtric van picar
a la porta de la derruïda mansió, però com que no van
obtenir cap tipus de resposta,van obrir la porta a la força.
I el que van trobar dins els va sorprendre infinitament. Hi
havia un home que estava transformant deixalles inservibles
en mobles que només es podrien fer en mans d’un
experimentat fuster.

A en Bernat li agradava la sensació de fer mobles. No
sabia ben bé la raó per la qual ho feia, potser perquè li
recordava una època molt feliç de la seva vida. Quan el
seu pare li ensenyava a transformar trossos de fusta en
gairebé obres d’art.
Els homes que venien de part del psiquiàtric van
decidir no emportar-se a aquell home tan particular. No
volien que aquell magnífic talent es desaprofités. Van
anar a parlar a l’ajuntament sobre el futur d’en Bernat. I
l’ajuntament va decidir donar-li l’oportunitat, s’encarregarien
de les necessitats d’en Bernat, i restaurarien la seva
apreciada mansió, a canvi de que en Bernat reparés o
transformés qualsevol moble que els veïns li duguessin.
Van consultar a en Bernat per veure si li interessava
aquest tracte, i aquest sense pensar-s’ho dues vegades va
acceptar rotundament.
Al principi, la gent, no s’ho podia acabar de creure,
però, després d’anar a veure en Bernat i comprovar la
dedicació amb la que feia els seus magnífics mobles, van
confiar en ell.
A en Bernat el va envair un sentiment càlid, estava
realment feliç. I quan el seu primer client va anar a recollir
el seu moble, en Bernat li va dedicar el seu primer
somriure en trenta anys. La seva vida havia canviat radicalment.
Anys després, tothom si més no, havia sentit a parlar
sobre els magnífics mobles del senyor Bernat. Fins i tot la
gent famosa volia decorar les seves luxoses cases amb
aquest original mobiliari.
Qui ho havia de dir! En Bernat havia passat de ser
infeliç i solitari a ser un dels fusters més reconeguts internacionalment,
i el més important, havia tornat a ser feliç.
107

108
Buscatrufes a la casa secreta
Miríam Herrera (Primer Cicle de Secundària)
Institut de l’Arboç (Baix Penedès)
Tot va començar un dia molt fred i plujós quan la
Shirley es va posar la jaqueta i va sortir de casa per anar
a buscar el seu gos Buscatrufes. A mig camí ensopegà
amb una pedra molt grossa. La nena, quan la intentà
apartar del camí, relliscà per culpa de la pluja i caigué
dins d’un forat que havia estat tapat per una pedra.
El passadís era molt llarg i la Shirley només veia la
immensa foscor, fins que de sobte veié una llum que va
desaparèixer ràpidament, i després va caure sobre uns
sacs. La nena, espantada, mirà al seu voltant i veié que
aquell lloc era un antic castell. El terra estava tot trencat
i quasi no podia caminar, les parets amb teranyines tan
grans com dues mans juntes, les finestres trencades i al
costat un munt de terra que s’havia anat acumulant allà
de molts anys. Al principi el castell li semblava horrorós
i malèfic, però després d’estar-hi més d’una hora va
començar a pensar diferent, fins i tot li estava agradant i
es va oblidar del seu gos Buscatrufes. Fins que de sobte
va escoltar unes passes darrere d’ella que s’estaven acostant
cada cop més, la noia estava cada cop més nerviosa i
no sabia si girar-se o començar a córrer. Ella va optar per
córrer fins que una cosa que pesava uns quaranta quilos
se li va tirar a sobre. Quan va caure a terra es va adonar
que la cosa que li havia caigut al damunt era el seu gos,
en Buscatrufes. La Shirley va riure quan es va adonar que
s’havia espantat del seu propi gos, i va riure tan fort i tan
exageradament que gairebé s’ofega. Mentre prenia aire es

va aixecar de terra i va fer un gest al gos perquè la seguís
fins a la sortida. Una vegada allà la Shirley es va adonar
que no podien sortir pel mateix lloc per on havien entrat
perquè el terra era humit i relliscava molt. La noia va
seure a terra i molt trista va convidar el gos a seure al seu
costat. Allà van estar uns vint minuts fins que en
Buscatrufes se’n va anar corrents en direcció a unes escales
mig trencades que donaven a una mena de passadís
molt estret, encara que a la Shirley no li feia molta gràcia
va seguir al seu gos per no quedar-se sola. De sobte va
recordar per què la seva família va posar aquell nom al
seu gos, era perquè sempre que olorava trufes marxava a
buscar-les. Ella va pensar que potser el gos havia olorat
trufes i per això corria, potser podria trobar un lloc per
on poguessin sortir del castell, i així va ser. Seguint en
Buscatrufes van aconseguir sortir per un passadís que els
duia al costat de la carretera, on accidentalment algú
havia perdut una trufa.
La sort va ser aquesta, que el seu gos sortís corrents
quan olfatejava les trufes.
109

110
Bandera blanca
Maria Marcí (Segon Cicle de Secundària)
Col·legi del Carme (Vilafranca del Penedès)
T’ho juro, ho intento canviar tot, ser forta i aguantar.
Però no puc. Tot i explicar el problema a milers de persones
que l’endemà ja no recordaran ni la meva cara ni el
meu nom, ningú té la solució de l’equació de la meva
vida. No demano passar pàgina, només demano que un
punt i a part acabi amb tot aquest paràgraf mal puntuat
per poder agafar aire de nou. I faig el que puc, intento
amagar-ho, ho explico, ho escric, ho ploro o me’n ric,
però només fa que empitjorar-ho tot. Ho dono per perdut,
torno a treure forces per continuar lluitant. Intento
convèncer-me de que val la pena, que hi ha motius per
somriure i tirar endavant. Però res millora, tot continua
igual o empitjora, tot comença a perdre sentit i ja poques
coses em fan il·lusió.
Vagi on vagi, estigui on estigui i amb qui estigui, no
puc fugir de tu, ni del que penso, ni del que sento, ni del
que arrossego des de fa temps. El mar ja no em sembla
tan bonic, ni la lluna tan especial, el cel cada dia el veig
més gris, i els somriures més forçats, perquè gràcies a tu
m’he sentit la persona més inútil de totes.
M’he estat qüestionant cada pas i cada gest, analitzant
en què havia fallat. Si realment m’estimes, per què m’insultes?
M’has omplert d’inseguretats. M’he cregut totes
les mentides. M’he culpat per no ser prou, per no arribar
a l’alçada. M’has fet sentir la persona més fràgil i inservible.
M’has robat el son i tots els somnis. He deixat de
creure en mi, i he taxat de defectes tot el que un dia sabia

que eren virtuts. I tot això per res, potser per tu. I ara, ara
que estic feta pols em toca aixecar-me i enganxar els plats
trencats.
Tothom em diu que ets una mala persona, jo no ho
crec, però avui m’enduc només la teva indiferència i el
menyspreu que en ocasions m’has demostrat. Els bons
moments potser ressorgiran més endavant. Però no, avui
no, encara fas massa mal. Avui no, que les ferides encara
porten el teu nom.
El que hi ha entre nosaltres ja no és trist, és fred. No
són les discussions, és la ignorància. No són ni tan sols
els crits, és el més profund silenci. No són les bufetades,
sinó les abraçades que mai m’has donat. No és una mentida,
és que em dónes l’esquena. Tampoc són els malsons,
és l’insomni. I no és que no m’estimis, és que jo t’estimo
massa. Com tampoc són les llàgrimes, sinó els somriures
que dia a dia m’has robat. I ja no són ni les ferides, són
les cicatrius. No és que sigui en blanc i negre, és que no
hi ha color. I no és que siguis tu o jo, és que no hi ha un
nosaltres. I no és que hagi perdut la guerra, és que he
parat, ferida per totes bandes, he caigut de genolls a terra
i he alçat la bandera blanca tot reclamant la pau.
“Contra la violència de gènere, trenquem el silenci.”
111

112
És llei de vida
Anna Hernández Inglada (Segon Cicle de Secundària)
Acadèmia Igualada (Igualada)
N’estic fart. N’estic tip. Ja no suporto viure més en
aquest món. Suportar aquesta vida, és massa dur. No pots
arribar a imaginar com és haver de respirar per un tub,
menjar per un altre i fins i tot no poder treure els teus
propis excrements. Inevitablement arribes a aquesta
situació de la vida sense que tu ho escullis, algú altre ho
tria per tu, i tu has de seguir-ho. És llei de vida.
Avui he decidit sortir, anar cap a un món millor, i
avui és quan comença el meu camí. No sé que faré a la
meva nova llar, la meva nova residència, la meva nova
vida. Tindré una família, tindré amics, seré més feliç?
Sento uns crits molt forts, és com un senyal, ja m’avisen
i començo a volar. A l’altra banda és segur m’esperen,
i n’estic convençut que allà em tractaran molt bé. Estic
desitjant arribar-hi.
Ara, és tot molt fosc, massa. M’ho estic passant molt
malament. Hi ha alguna cosa que m’estreny fortament el
cap, tinc sensació d’ofec, no puc més... A poc a poc, vaig
passant per un entorn càlid i estret. De cop sento un fresc
airet al cap, que va arribant a les altres parts del cos. Ja
estic millor, res m’estreny el cap, però hagués preferit
quedar-me allà on era, aquí fa massa fred, molt, m’estic
congelant.
Arriba el moment de la veritat, em tallen la unió amb
la meva vida passada. Ja no hi ha volta enrere. Hi ha una
lluminositat que encega els meus ulls. Els tanco. Llavors
és el moment en què noto que m’agafen. “Què deuen

voler de mi?”, em pregunto. No obro els ulls, em faria
mal. Em donen un fort cop al cul. Em poso a plorar. Ara
la gent que m’envolta sembla que celebri una festa.
“Escolta, m’heu fet mal!”, penso. Però en comptes de sentir
tristesa per mi, s’alegren.
Com és de dura també aquesta vida, no me la imaginava
així.
Llavors noto unes altres mans que m’estrenyen fortament
contra el seu cos, gran i acollidor. Tan acollidor
com el lloc en el qual havia viscut fins ara. Aquesta és la
meva mare, la sento molt propera, molt meva. El cor se
m’omple de vida, de joia, tinc ganes de viure, de tenir una
llarga vida, de fer grans progressos, aprendre-ho tot, ser
algú important, famós, una il·lusió que m’omple tot el
cos.
De sobte, unes mans fredes m’agafen i se m’emporten
cap al fons, em separen de ma mare. Jo vull estar amb
ella. Me’ l’estimo. L’estimo molt. Em posen sota una forta
llum i comencen a fer-me massatges per les parts del cos.
Estic trist, no m’agrada aquesta nova situació.
Però quan l’angoixa ja s’apodera de mi, sento una veu
coneguda, aquella veu que m’ha estat parlant durant tants
mesos, és el meu pare, que em porta amb la meva mare i
ens abracem tots tres. Estic segur que serem molt feliços
junts.
113

114
Carta d’una injustícia
Claudia Prats (Segon Cicle de Secundària)
Institut de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat)
Ajuntament Municipal de Món de Fantasia
1.01.1777
Estimats escriptors/es:
Com a representant del món de la fantasia, he de
mostrar la meva indignació davant de tortures, que
segons vosaltres són símbols o representacions del món
dels homes i les dones reals. Per començar, que no siguem
del tot reals no vol dir que no sentim el dolor, perquè
sí que el sentim, i crec que ja sabeu per què: vosaltres heu
vist per les barbaritats que ens feu passar? Són tals les tortures,
que la nostra base econòmica són els hospitals!
Només aquest any són més de mil els ferits greus que hi
han ingressat; això ja és com un costum per a nosaltres.
Com podeu permetre que se’ns mengi un llop? O que ens
destrossin la nostra confortable llar, encara que sigui de
palla? (aquesta última qüestió no és responsabilitat
meva), és més, com podeu permetre que un boig caçador
talli cruelment tot el ventre d’un llop pensant-se que no
li passa res? Doncs hauríeu de saber, senyors, que aquest
llop tenia una família, i que, de fet era policia. Perquè els
humans ho veieu molt fàcil; un llop i unes cabretes,
doncs au! Matem el llop que de ben segur que no deu ser
gaire bo. Doncs no! Perquè heu de saber que aquestes
“pobres cabretes” traficaven droga als tres porquets! I ell
tan sols els traslladava a la presó! Un altre exemple, el
Bambi. Aquest pobre animaló, que no havia fet res, va
acabar al centre de menors, amb un psicòleg molt espe-

cialitzat, per delinqüència juvenil, a causa del poc amor
maternal que va rebre de petit, és a dir, per haver vist
morir la seva mare en mans del caçador! I si en voleu
més, tenim una llarga llista, com ara la pobre Caputxeta,
que ara fa companyia al Bambi. Primer, va estar mesos
hospitalitzada per ferides de llops, al costat de la seva
àvia, i sí, va patir molt, massa. Segon, el llop va acabar
fent companyia al policia de les cabretes. Tercer, abans
era molt feliç sent com era! Per què li vau crear aquest
trauma?
Deixant el tema de les tortures a part (per cert, germans
Grimm, ens veiem dissabte que ve als tribunals)
m’agradaria parlar-vos també d’un greu problema que
afecta tots els éssers del món de fantasia que vosaltres
heu creat i que amb les vostres tortures aneu aniquilant.
Per què tot ha de ser un símbol d’alguna cosa? Per
què la Caputxeta Vermella ha de simbolitzar un període
tan dur per a algunes? No podem, simplement, viure? Per
què no es busquen altres mètodes per fer entendre als
nens que el món és perillós? Per què existeix llavors, l’art
contemporani? N’estem farts de veure que, en un cert
punt de la nostra vida, tot es capgira i ens trobem que
hem sigut altra vegada metàfores de les vostres històries.
Jo em pregunto com és que els nens aguanten sempre
aquests contes tan durs, i després no els permeteu veure
altres històries violentes. Així que us preguem que no ens
utilitzeu com a símbol, no volem ensenyar res a les vostres
criatures, només volem entretenir-les, aïllar-les del
vostre món per fer-los creure en el nostre, que pensin que
no tot és gris, com els humans els hi voleu fer pensar,
sinó que existeix el groc, el verd, el blau, el lila... Aquest
és el nostre únic objectiu.
115

116
Esperem que aquesta carta els hagi servit per entendre
que no volem ser mai més ni torturats, ni metaforitzats.
Per cert, els enviem adjunt una ordre d’allunyament
que els prohibeix pensar en nosaltres a menys de tres
cents metres de distància, i una ordre judicial, que els
obliga a no torturar-nos mai més en cap conte ni de
Disney, ni altres i en cas que s’incompleixi, ens veiem als
jutjats. No voldríem acabar en una terrible i desafortunada
guerra.
Cordialment i amb els ulls ben oberts, l’Alcaldessa:
La Vella Dorment

Història de la història
Adrià Sonet (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut de l’Arboç (L’Arboç)
El sol s’aixeca i comença un nou dia a la ciutat
d’Emporion. Som cap a l’any 450 després de Crist. Tot el
territori és dominat pels romans, però més al nord hi ha
uns bàrbars que fan estralls a la frontera. Però de moment
sembla que les forces romanes aguanten bé, i la vida continua
a Emporion.
Tres amics de tota la vida es troben de bon matí,
abans de començar les seves respectives feines. Un és
l’Òscar, descendent directe dels ibers, que treballa de
caçador per a un senyor més ric. Està orgullós de la lluita
per la seva llibertat, i per això pensa que es veuria
millor sense una organització determinada (grega o
romana) on cadascú ha de fer la seva feina. La seva família
sempre li ha explicat que anys enrere els ibers dominaven
el territori, habitaven en petits poblats de pedra
fets per ells i es dedicaven només a viure i a ser feliços,
sense necessitat d’una moneda per pagar, sense obligacions.
Tothom podia fer el que volia! L’Òscar pensa que,
aleshores, no hi havia problemes, perquè tothom feia el
bé i intentava ajudar, i tots estimaven la seva terra i els
seus amics i familiars.
L’altre amic es diu Ireneu. Treballa d’arquitecte dissenyant
cases per a l’alta societat. És descendent dels grecs
i també està orgullós del seu passat, perquè pensa que ells
han estat els qui més han ajudat el món modern i han
col·laborat a fer del món un lloc habitable on ser feliç. A
ell li encanta pensar i reflexionar sobre els grans matemà-
117

118
tics grecs, i totes les teories trobades i demostrades el fan
omplir més d’orgull. Tots els pensaments formulats per
filòsofs l’enalteixen i li fan bullir la sang. Creu que els
romans només pensen a divertir-se i a passar-s’ho bé, i
conquerir per sentir-se millor. En comptes de conquerir i
d’invertir en armes haurien de gastar els diners a cercar
noves tecnologies per a la gent. Però com que no hi pot
fer gran cosa...
L’altre amic és en Marcus, un romà de cap a peus. Fa
de legionari per a l’Imperi Romà, i s’enorgulleix de serho.
Els romans han estat els únics capaços d’unir bona
part del món, fer que tothom pugui viure amb comoditats
i els avenços que té l’Imperi Romà. Ell pensa que ser romà
és la millor sort que hom pot tenir, perquè significa posseir
un molt bon comerç i economia. En resum, estar al
capdavant de l’evolució del món. I per això ell seria capaç
de donar la vida pel seu estimat Imperi. Doncs bé, cada
matí l’Òscar, l’Ireneu i en Marcus es troben a la plaça central
de la ciutat i van a prendre un most abans de començar
el treball de cada dia. Allà discuteixen sobre temes de
política, d’economia i fins i tot d’esports. Cadascun sempre
defensa el seu punt de vista. Però un dia Marcus s’acaba
cansant de tantes crítiques de l’Imperi i diu:
—Ja estic cansat de tantes injúries contra el meu Imperi
estimat. Hauríem de buscar una manera de posar en pràctica
els nostres coneixements i les nostres virtuts. Llavors ja
veuríem qui guanyaria, quina és l’evolució i el futur.
—Jo hi estic molt d’acord, així veuríeu de que som
capaços nosaltres, els ibers. Sempre ens heu considerat
com els més primaris i els menys avançats, però això s’ha
acabat. Ja ho veureu, ja... —digué l’Òscar, acceptant el
desafiament.

—Molt bé, molt bé. Ja és hora que comencem a tenir
les coses clares. Hem de pensar la manera com poder
demostrar la superioritat d’una cultura vers les altres.
Obrim un període de reflexió sobre com fer-ho i el dia
que ho tinguem, ja veureu qui serà el millor... Us endureu
una bona sorpresa —digué Ireneu, desafiant.
I així continuaren les seves vides rutinàries, fins que
un dia Ireneu digué que ja tenia la solució. Els exposà la
seva idea: posar cinc branquetes d’arbre petites i ben dretes
al terra, separades per una distància prudent entre
elles. Allunyant-se’n cinc metres i des d’allà intentar ferles
caure. Aquell que en fes caure més seria el guanyador
absolut i significaria que la seva cultura és la més evolucionada.
Tots hi estigueren d’acord i decidiren que aquella
mateixa tarda es trobarien per posar en pràctica la
prova definitiva. Tots estaven segurs de guanyar-la, perquè
ja tenien pensat com fer-ho.
Aquella tarda es reuniren i ho prepararen tot per
engegar la prova. Començà l’Òscar en representació dels
ibers. Agafà una font i cinc pedretes força petites. Des de
la distància de cinc metres començà a tirar. Fallà dos tirs,
però encertà els tres restants.
—No està malament —digué Ireneu el grec—. Però
jo ho puc fer millor.
I es disposà a fer els seus cinc tirs. Per sorpresa de tothom
va treure una petita catapulta.
—Ireneu, això ni s’hi val! Això és trampa! —cridà
enfadat Marcus.
—A les guerres els romans en porteu moltes, de catapultes.
On veus la trampa tu?
—És igual. Fes, fes, que guanyaré jo tant sí com no.
—digué confiat Marcus.
119

120
Llavors Ireneu féu una cosa que encara desesperà
més els altres. Agafà cinc pedretes i començà a calcular la
massa de cada pedra.
—Però, què fas ara? —preguntà l’Òscar.
—Calculo la seva massa per així, sabent la gravetat de
la Terra, poder determinar la força
que haig d’aplicar a cada una perquè descrigui un tir
parabòlic i faci caure cada un dels pals —respongué amb
tranquil·litat Ireneu.
Així doncs, Ireneu començà a fer els seus càlculs. Al
cap de mitja hora ben llarga acabà, i es disposà a fer els
llançaments. Encertà tots els bastonets excepte un.
—Dec haver tingut un lapsus... Bé, és igual, queda
demostrat que sóc el millor —digué tot fanfarró Ireneu,
orgullós de la seva feina.
—Espera’t noi, que és el meu torn. Ara us demostraré
de què és capaç l’Imperi Romà —exclamà Marcus.
Agafà cinc punyals molt afilats que tenia preparats i
els anà tirant fins que encertà tots els llançaments.
Marcus ja començava a festejar la seva victòria quan vingué
un home molt alt i fort, amb una llarga barba rossa i
una indumentària no gaire corrent. I els digué que era un
mercader que venia de les terres fredes del nord. Tot i que
gairebé no entenien el que els deia perquè parlava molt
malament el seu idioma, els féu entendre que ell també
volia jugar. Ells acceptaren, pensant que era impossible
que superés a ningú. Però tot seguit, el barbar agafà una
pedra gegantina i amb molt d’esforç la va tirar cap els
pals. La gran pedra els va esclafar literalment amb un sol
tir. El bàrbar se’n va anar cofoi i orgullós d’haver demostrat
la seva capacitat contra uns homes tan fatxendes com
aquells. Els tres amics es van quedar amb un pam de nas,

petrificats, fins que Ireneu va dir:
—Nois, quan hem jugat nosaltres s’ha vist clara la
història: els íbers han estat vençuts per la intel·ligència
grega, i aquesta ha estat dominada i esclafada per la rigorositat
i perfecció de les legions romanes. Ara bé, el que
no m’esperava és que el vencedor fos un totxo bàrbar que
no té ni un gram de cervell. Amb un sol tir ha tirat tots
els pals i l’hem de declarar vencedor. Espero que en un
futur no passi això, perquè seria un greu retrocés en l’evolució
de la humanitat.
Al cap d’un temps, aquesta petita prova considerada
anecdòtica va passar escala major, i els bàrbars van envair
l’Imperi Romà d’Occident, provocant un llarg i fosc
període de la història on hi hagué moltes guerres, poca
disciplina, moltes desigualtats socials i molt poca cultura.
És l’anomenada Edat Mitjana.
121

122
Quiròfan
Irene Gutiérrez (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Joan Oró (Martorell)
Cinc... quatre... tres...dos... un... Havia comptat quatre
vegades cap enrere, tres més de les que el metge m’havia
dit. Realment trigava tant, l’efecte de l’anestesia?
Podia escoltar les seves veus, podia olorar cada una de les
essències d’aquell quiròfan, podia sentir sobre la meva
pell nua, des del més petit fragment fins a la fredor que
desprenia l’instrumental cínic, però no podia moure’m.
Un calfred va recórrer la meva esquena, a poc a poc, la
por i l’angoixa s’apoderaven del meu fràgil cos.
Volia cridar amb totes les meves forces, moure si més
no el dit petit del peu esquerre o deixar caure la mà dreta
de dalt de la llitera. El més simple moviment seria vàlid,
perquè se n’adonessin que realment estava conscient i
perquè aturessin l’operació. Però això no passaria, aquesta
vegada no despertaria d’aquest malson, d’un malson
que sempre et deixa coberta de suor freda que s’enganxa
al pijama i als llençols, i per què? Perquè avui tot el que
estava passant, passava de veritat, per més macabra que
semblés la situació.
“Bisturí!” El so de la paraula va impactar-me tant o
més com ho hagués fet una bufetada. Això ja començava,
ja no hi havia res a fer, de fet mai hi havia hagut res a fer.
Vaig deixar de respirar, com si això pogués minimitzar
l’impacte del bisturí, de sobre un tall sec. Cridava, cridava
i gemegava per dins, el dolor em cremava i es repartia
per tot el cos. Els metges havien d’arribar fins al meu
ronyó i jo havia d’intentar evadir-me tant com pogués del

que m’estava passant. Però no era fàcil, a cada petit moviment,
a cada nou tall, el dolor es feia més insuportable,
era tan insuportable que no es podia comparar amb cap
situació passada. Vaig intentar deixar la ment en blanc,
però aquest recurs no em va funcionar, vaig intentar oblidar
el dolor, fer com si no el sentís ,però no n’hi havia
prou. Calia alguna cosa més.
Tot i que estava immensa en una situació de desesperació
profunda vaig començar a recordar amb exactitud
un dels moments més màgics de la meva vida. Aquell
divendres de finals de setembre que em va portar al bosc.
Deia que era el seu lloc preferit, que hi anava sempre que
volia estar sol i que ara el que volia compartir amb mi.
Sens dubte era el prat més bonic, on mai havia estat.
Recordo com ens vam estirar a l’herba tendre i com ell
acariciava suaument el meu braç fins arribar al coll. No,
altre cop no! El record del tacte em va dur altre cop a la
crua realitat, el dolor es feia cada cop més evident, sentia
com tots els músculs estaven agarrotats per l’esforç.
Havia de concentrar-me, ho havia de fer per ell i per
la nostra vida junts, havia de tornar altre cop al prat. Però
era impossible, no em quedaven forces per seguir lluitant
contracorrent, per mantenir viva l’esperança. El dolor
s’escampava per tots els indrets del meu cos, sense deixar
cap espai lliure de sofriment. De cop tot es va fer fosc.
Tot és fosc, fosc,...
—És vostè família de la pacient?
—Sí.
—L’operació ha estat un èxit, però la pacient no ha
sobreviscut a la intervenció.
123

124
Un dia qualsevol
Rocío Cazorla (Batxillerat i Cicles Formatius)
IES Salvador Dalí (El Prat de Llobregat)
Tot indicava que aquell dia seria com qualsevol altre,
dilluns a les 7 del matí, el soroll de la cafetera de fons, i
el cel ben fosc com qualsevol altre dia d’hivern.
Vaig dutxar-me, vaig esmorzar i a tres quarts de noi ja
era sortint cap a l’escola. A dos quarts, ja era a classe deixant
la jaqueta, però, a diferència d’un dia qualsevol, el
director no em va cridar perquè anés al seu despatx. Vaig
sentir un calfred que em va fer moure tot el cos. La professora,
que arribava deu minuts tard, va entrar plorant i
dient que no hi hauria classes en tot el dia, que el director
havia sigut torbat al seu despatx ferit de mort.
Tothom va quedar gelat, sense comprendre ni per què
havia sigut tan brusca la professora a l’hora d’escollir les
paraules per explicar-nos el que havia succeït, ni com
podia haver passat una cosa així, dins de l’institut.
En aquell moment ningú sabia què fer, sentir pena,
alegrant-se per no tenir classes, anar a veure què passava,
sortir corrents cap a casa a explicar què havia passat... la
professora va trencar el seu silenci per dir que sortíssim
per la porta de darrera. Tot i haver-nos dit que podíem
anar-nos-en, ni ella es va moure de la porta, ni ningú es
va aixecar de la cadira.
Passats cinc minuts, la gent va començar a aixecar-se,
i, quan jo sortia per la porta l’última, no vaig poder anar
pel mateix lloc que els meus companys. Jo vaig anar en
direcció cap a la porta principal, al costat de direcció. No
ho vaig poder evitar; al cap i a la fi, sempre s’ha dit que
l’assassí ha de tornar al lloc on ha comès l’assassinat.

Vaig passar pel costat de la porta, estava tot ple de
policies i cintes d’aquelles on posa: “prohibit passar”. De
sobte una mà em va tocar l’espatlla al mateix temps que
sentia: “Amb tu volia jo parlar”. La mà era la de la professora
que ens havia anunciat la mort del director.
—No t’he dit com als teus companys, que s’havia de
sortir per l’altra porta? —em va dir amb un to de veu bastant
nerviós. Jo la vaig mirar fixament i llavors em va dir:
—Ah, però si ets tu. Vine, hem de parlar.
M’hi vaig negar rotundament, però em va dir que si
no parlava amb ella, amb qui hauria de parlar seria amb
la policia; aquella professora semblava saber més del que
hauria de saber.
—Jo ja sé que has sigut tu, però estigues tranquil·la,
a mi també m’ho va fer, el gran cabró.
Les paraules de la professora em van deixar glaçada.
Com podia saber que havia sigut jo qui l’havia matat?
Com podia saber que aquell porc havia estat abusant de
mi durant tota la secundària? No vaig ser capaç d’articular
cap paraula.
La professora, al veure que no reaccionava, va dir:
—Mira, jo només et puc dir que fugis. La policia ja ha trobat
les teves empremtes, i no tardarà massa a saber de qui són.
Després de dir això es va aixecar i em va recomanar
que anés tan lluny com fos possible.
Quatre mesos després d’aquesta conversa, d’haver
fugit d’una justícia que realment mai no va poder saber
per si sola que jo havia estat l’assassina, aquí em trobo, a
la sala més petita i fastigosa de comissaria, redactant la
meva confessió. “Sí, jo vaig matar el director que va abusar
de més de trenta alumnes”. I tot això, en un dia qualsevol
que va condicionar la resta de la meva vida.
125

Catalunya Central
Solsonès
Berguedà
Bages

La flauta de Tayssir
Laia Burgués (Primer Cicle de Secundària)
Institut Francesc Ribalta (Solsona)
Tayssir! Vaig sentir que la mare em cridava, com cada
dia, per anar a buscar aigua calenta per poder fer l’arròs
per esmorzar. Com que les meves germanes, la Marwa i
la Nur, eren massa petites, m’havia de llevar jo. Eren les
sis del matí i feia un fred que pelava, però la gana podia
més que el fred, així que em vaig agafar les meves xancles
esparracades i vaig sortir.
El Hamid era el meu millor amic, també anava a buscar
aigua. Em va saludar i vam caminar plegats. Quan
vam arribar al toll vam omplir els càntirs. L’aigua era
força tèrbola. Tornant a casa vam veure unes canyes al
terra, segurament d’alguna teulada. El primer que se’ns va
acudir va ser fer-les servir de cavall, però vam acabar fent
una lluita de sabres. Pel camí anàvem morts de por i al
mateix temps rèiem en pensar amb l’esbronc que ens cauria.
Arribant a la ciutat vam veure un munt de fum i molt
enrenou i desconcert entre la gent. Al cel se sentia soroll
de motors. No ens vam ni acomiadar, vam córrer cap a
casa. Quan vaig arribar-hi, els pares em van agafar quatre
coses i em van dir que ja m’ho explicarien pel camí. Vam
treure el cotxe, la mare tranquil·litzava la Nur que plorava.
El pare conduïa ràpidament cap al búnquer. Deia que
el pitjor ja havia passat. De cop i volta el pare va baixar el
cotxe i ens va fer baixar, però una espessa massa de fum
em tapava la vista, vaig sentir un terrabastall i després tot
es va fer fosc. Quan vaig obrir els ulls em picava la cama,
em vaig destapar per rascar-me però no hi havia res, em
127

128
faltava la cama dreta! La meva germana Nur estava asseguda
al meu costat i em va dir que només quedàvem ella
i jo, no sabia què dir, estava espantat i tenia molta por.
Per passar l’estona modelava aquella canya que m’havia
trobat. Finalment vaig poder acabar, l’havia convertí
en una flauta. Havia quedar genial. Vaig cridar la meva
germana, sonava relaxant, ens feia recordar qui estimàvem
i per qui érem estimats. De sobte, ens vam trobar
enmig d’un camp verd, ple d’herbes i flors i, el que era
més sorprenent, tenia les dues cames! Al cap d’una estona
de redolar per l’herba vam sentir unes veus que ens
eren familiars. Ens vam aixecar i vam veure el pare, la
mare, la meva germana Marwa i el meu millor amic, en
Hamid. Vam jugar molta estona, però quan es va fer fosc
la mare em va dir que havia de descansar, així que vaig
deixar de tocar.
Durant molt de temps la Nur i jo anàvem cada dia a
veure’ls. Fins que un dia vam sentir un soroll fortíssim; la
gent cridava i corria. De cop, vam veure uns soldats que
se’ns acostaven, llavors ens van apuntar amb les metralletes
i…
En vam despertar una altra vegada al prat verd envolats
de la gent que estimàvem. Vaig sentir que no em caldria
aturar la cançó.

Inuit
Marina Montforte (Primer Cicle de Secundària)
Escola Pius Font i Quer (Manresa)
Estava cansat. Portava diversos dies caminant pel gel
sense veure ni un míser peix a part dels que portàvem de
provisions, però no estava desanimat, al contrari, sabia que
més tard que d’hora trobaríem alguna cosa. Els meus dos
germans grans caminaven sense dir res, ells no són tan optimistes,
vaig pensar. En canvi, el més petit dels quatre cantava
sense parar i a tot pulmó. Era en Tiak. Ja tenia sis estius
i, per primera vegada caçaria, cosa que l’omplia d’emoció.
Jo també estava content, la meva iniciació havia estat
feia cinc estius i esperava que la seva fos tan bonica com la
meva. El primer que jo vaig caçar va ser un vell ós. No em
va costar gaire matar-lo perquè estava molt dèbil. Molt
pocs maten un ós com a primera presa, i als qui ho fan,
se’ls designa el destí de fer alguna gesta important. Sempre
m’he preguntat quina seria la meva gesta. Salvar el poble de
l’amenaça d’un lleó marí? Portar aigua durant una sequera?
Matar un ós jove per salvar el poble de la fam?
Estava tan absort en els meus pensaments que no em
vaig adonar que ja havíem arribat al nostre destí: la part
més septentrional de l’illa de Groenlàndia. M’encanta
aquest lloc. El gel és més pur, la neu és més blanca, el cel
més blau i el mar més brillant que a cap altre lloc de l’illa.
Estava distret contemplant aquell preciós paisatge quan
em vaig adonar que en Tiak m’estava abraçant. El vaig
abraçar jo també. Sabia perfectament el que sentia: durant
els pròxims sis dies estaria sol en un perímetre de roques
al costat del mar, esperant una presa i sobrevivint tot sol.
129

130
De cop, em va mirar als ulls i jo els seus, i hi vaig
veure una cosa que m’aterrí: estava trist. Infinitament
trist. Mai havia vist tanta melangia en una mirada. I el pitjor
era que no es permetia parlar amb els preiniciats, per
tant, el vaig abraçar més fort encara i vam mirar junts
com el nostre germà més gran col·locava dos peixos i una
pell de foca dins el perímetre. No se’n permetia ni una
escata més ni una escata menys. Havia arribat l’hora.
Havia d’entrar-hi i nosaltres ens havíem de quedar fora,
esperant que s’acabés el temps o que cacés. En Tiak va
donar una última abraçada als dos germans que faltaven
i va entrar al perímetre arrossegant una immensa tristor a
la mirada.
En el mateix moment en què en Tiak va arribar al
costat de l’aigua i hi mirava intentant veure peixos, vaig
saber que hi havia alguna cosa que fallava. Feia calor.
Massa. Els grans preparaven la tenda a 100 peus del perímetre
i no em sentirien. No passa res, em vaig dir, només
és calor. Però de cop, va passar el que em temia: Un cruixit.
Dos. Tres. Quatre. Cinc… Crash! El tros de glaç on
era assegut en Tiak s’havia separat de la riba i s’esmicolava
a un ritme alarmant. No vaig pensar. Vaig córrer pel
mig del perímetre i em vaig llançar cap a en Tiak. Ell no
sabia nedar. S’enfonsava i jo em començava a entumir pel
fred. Vaig arribar fins a ell, li vaig fer un petó al seu front
glaçat i el vaig empènyer amb totes les forces que em quedaven
cap al marge del glaç. Em moria. Amb els meus
últims esforços vaig entendre que aquella era la meva
gesta. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que l’aigua s’emportés
el meu cos congelat fins a les profunditats del mar.

París-Barcelona
Júlia Real (Primer Cicle de Secundària 2n ESO)
Institut Miquel Bosch i Jover (Artés)
Vaig treure el cap per la finestra entreoberta de l’automòbil.
L’aire fred em colpejava la cara com un ganivet
esmolat. Mirava com els arbres i la verda vegetació de
París es perdia entre aquells marcs de metall blau cel.
Vaig tancar els ulls, gravant aquella imatge a la ment i
intentant evitar la riuada de llàgrimes que em regalimaven
per la cara avall.
Em mudava. Me n’anava de París; de la ciutat de l’amor
i els sentiments, de la ciutat dels grans bufets i
sopars de gala…
I me n’anava a viure a una estranya ciutat d’Espanya,
el país fronterer. Tenia un nom rar: Barcelona o alguna
cosa per l’estil. La meva mare, britànica, per una estranya
raó que desconec havia nascut amb la il·lusió de conèixer
Barcelona, és més: de viure-hi. Després de casar-se amb el
meu pare francès, va tenir la brillant idea de fer-se periodista,
mentre jo restava a París, ella condemnada a viatjar
per tot Europa!
Ella, però, espatarrada amb el portàtil al seient de
darrere, anava repetint que “Barcelona m’agradaria molt”,
que podria visitar llocs molt importants i artístics, construccions
històriques… i per sobre, tenia una pesada
frase que la repetia una vegada i una altra: “Però sobretot,
sobretot, tenim una sorpresa molt especial: Barcelona té
una cosa única una cosa que no té París…”.
De mica en mica, anava comprovant com l’aire s’espessia
i feia més calor, més calor del normal. M’havien
131

132
advertit que el viatge seria una mica llarg i que m’adormiria,
però jo no estava preparada per tancar els ulls i dir
adéu a França.
Amb el cor encongit de pena anava pensant amb tot
el que havia deixat enrere… però no volia que els meus
pares se sentissin malament, així que una vegada passada
la frontera, vaig tancar els ulls.
L’automòbil va parar, i jo vaig obrir els ulls. Els dos
ocupants restants que, es van plantar a fora, estaven
mirant amb gran delit alguna cosa… Vaig estirar el coll,
per així mirar per sobre l’ampla espatlla del meu pare. La
mare em va fer una mirada triomfal em va fer gest perquè
sortís del cotxe. Es respirava un ambient carregat i una
xafogor molt intensa que no havia sentit mai. La samarreta
se m’enganxava al cos i de seguida vaig sentir l’intens
desig de beure un got d’aigua.
Una escena de pel·lícula o quelcom millor s’estenia
davant dels meus ulls. Quatre xicots una mica més grans
que jo jugant a vòlei, sobre una sorra mullada i fosca.
Contrastant amb els texans curts, les seves pells, morenes
i plenes de vida… Però el millor era darrere seu. El mar…
L’havia vist ja en algunes pel·lícules, però res comparat
amb el que era en realitat: una superfície irregular i blava,
movent-se a un ritme compassat, que s’estenia fins a la
ratlla violada i rosada de la posta de sol...
Vaig anar corrents a abraçar la meva mare.
Potser sí, que Barcelona seria una ciutat diferent…

Qüestió de segons
Irene Altozano (Segon Cicle de Secundària)
Institut Serra de Noet (Berga)
Era un altre dia horrible per a la Cristina. Anar a l’institut,
des de feia més de dos mesos, s’havia convertit en
una batalla per substituir o per conservar la dignitat. Ella
no havia dit res d’això als seus pares; bé, ni ells ni a
ningú.
Va sortir com de costum, amb el cap cot, intentat evitar
que li sortissin llàgrimes. Va mirar cap al cel. No hi havia
cap núvol. Semblava un dia perfecte, però no ho va ser.
Va arribar i va anar a asseure’s en un banc. Ningú no
la acompanyava, a diferència de l’altra gent que estava al
seu voltant. Tothom parlava amb els seus amics animadament,
menys ella. Ella no tenia cap amic en qui confiar,
ni ningú amb qui parlar, ningú que la defensés quan les
noies de la classe l’amenaçaven. Absolutament ningú,,
estava sola.
En arribar a classe, les seves habituals perseguidores
l’esperaven amb els braços creuats i assegudes damunt de
la seva taula. La van insultar. La Cristina esperava una
altra humiliació, com solia passar cada dia al matí. No va
dir res. Va agafar aire suaument i es va dirigir decidida
cap al seu lloc. Per sort, va sonar la campana i la professora
va entrar a la classe. Les noies li van dirigir unes
males i amenaçadores mirades i se’n van anar a seure als
seus respectius llocs.
Les hores passaven lentament per a la Cristina. Feia
temps que no es preocupava per treure bones notes, sinó
que intentava no fer se notar a classe.
133

134
Finalment va arribar l’hora del pati. Es va dirigir als
lavabos, però una sorpresa es va topar amb ella. Quatre
parell d’ulls la miraven sense descans. Finalment una de
les noies es va dirigir a ella. Era forta i molt més alta que
la Cristina. Els segons van passar molt ràpid per ella. La
noia,de cop la va empentar contra la paret i li va clavar un
fort cop de puny. Va mirar cap els seus costats, no hi
havia ningú. Li’n van donar un altre, i un altre. Les altres
noies la gravaven amb el mòbil. La Cristina no es podia
defensar, l’altra contrincant era més forta que ella.
Finalment, la van deixar, la van amenaçar i van marxar;
ella es va deixar caure a terra. Un munt de llàgrimes
li regalimaven per la galta. Allò havia arribat massa lluny
i no podia arribar a casa amb aquella cara, ja que llavors
hauria de confessar. Es va passar hores plorant en aquell
mateix racó del pati i pensant què podria fer. Va pensar
en el suïcidi, o en qualsevol cosa que fes que tot allò s’acabés
d’una vegada per totes.
I com aquest cas n’hi ha moltes altres.

La pluja
Núria Santaeulària (Segon Cicle de Secundària)
Institut Francesc Ribalta (Solsona)
Va acariciar lentament el llom dels llibres ordenats
meticulosament en els prestatges i, després de mirar les
gotes de la pluja fent fines sanefes descendents en el vidre
de la finestra, es va girar i va observar els alumnes que
s’havien refugiat del temporal dins la biblioteca. Bé, allò
no semblava una biblioteca sinó un camp de batalla.
L’habitual silenci trencat només pel brunzit que feien les
pàgines dels llibres i llibretes s’havia convertit en crits i
en constants moviments de cadires. La bibliotecària ja
s’havia cansat de cridar l’atenció i seia a la seva taula
comptant amb devoció cada minut que passava i resant
perquè el timbre sonés com més aviat millor
A fora ja plovia amb més calma i lentitud, feia estona
que no tronava ni cap llamp esberlava el cel amb aquella
lluminositat elegant però incerta que, per uns segons,
semblava parar el temps.
La pluja era freda i regalimava pel seu rostre dibuixant
meandres entre els porus de la seva pell. Tenia els
cabells enganxats al cap i de les puntes anava caient un
regalim d’aigua de pluja, també la roba se li enganxava al
cos i ensenyava el que hi havia a sota d’aquella camisa
estreta i de color clar. Però en realitat això a ell li importava
ben poc, era feliç enmig del no-res. Sense ningú cridant,
sense cap veu arrogant ni cap comentari infantil.
No, a ell no li agradava aquell món, però ja s’havia fet
a la idea que encara l’hauria d’aguantar uns anys més. I
ara gaudia d’uns merescuts moments sol amb ell mateix,
135

136
per reflexionar sobre la seva vida. No estava del tot content
amb el que tenia, però se sentia viu i això ja era una
raó suficient per dir que tenia sort. Mirava el seu futur i
encara tenia tantes coses a fer, tant temps per assaborir.
Estava segur que a fora l’esperava un món ple d’oportunitats,
sabia que no tot era fàcil, però tenia ganes de viure’l.
Al seu darrere va sentir unes passes que s’accentuaven
amb la remor de l’aigua que cobria el terra. Es va
girar a poc a poc i es va deixar abraçar. Va sentir, tot i el
fred de l’aigua, l’escalfor de l’altre cos, va notar les seves
mans resseguint l’esquena i la seva veu suau dient-li
belles paraules a l’orella. Va aixecar la cara per perdre’s en
la seva i les dues boques van buscar entre les petites gotes
que, sense voler desafiar la gravetat, es dirigien amb
valentia el terra. El petó, amb molta elegància, va anar
fonent totes les preocupacions i dilemes de la vida i cremant
a foc lent tots els pensaments. Tots dos van voler ser
un i quedar-se allà per sempre, continuar mirant-se amb
els ulls plens de desig. Van voler callar, ara ja sobraven les
paraules. Per què trencar un silenci tan meravellós amb
una cosa tan vulgar com les paraules? El soroll era ja una
cosa molesta i sense cap mena de sentit ni cap mena de
funció.
De cop, el xiscle estrident del timbre va sonar i tota
la gent de la biblioteca es va aixecar i, com un ramat de
llops, es van anar amuntegant a la porta per sortir, com si
aquella biblioteca fos l’infern i aquella porta la del cel,
quan en realitat, tots sabien que havien d’anar a classe i
continuar mirant com passaven les hores sense saber
aprofitar-les.

Diners
Lola Fígols (Segon Cicle de Secundària)
Institut Guillem de Berguedà (Berga)
Dins d’una butxaca, la petita moneda reflexionava
sobre la seva vida. Per més voltes que hi donava, tots els
seus pensaments acabaven en una espècie de dubte existencial,
un carreró sense sortida… i és que tothom, tard
o d’hora, acaba plantejant-se aquesta qüestió: els diners
porten o no porten la felicitat?
Després de molt rumiar-hi, ja gairebé havia descartat
la idea que els diners aconseguien fer feliç la gent. I és
que la moneda havia passat per tantes situacions, i cada
una d’elles pitjor que l’anterior! Durant la primera part de
la seva existència, la moneda havia estat vivint en bancs i
butxaques de gent rica. Envoltada com havia estat de tot
aquell luxe, se sentia insignificant. Què representava una
moneda com ella per a aquella gent que vivien amb totes
les comoditats del món? No sabien valorar el que tenien.
Eren persones capricioses. Malgastadores. Llançaven els
Diners pràcticament a les escombraries! Comprar per
comprar. La moneda veia que d’aquella manera no feia
feliç les persones. Cada cop es tornaven més avaricioses i
mai no se sentien conformes amb el que tenien. Sempre
volien més i més, i no trobaven mai la felicitat!
Un dia, però, la vida de la moneda va donar un gir
sobtat. Durant una de les seves estades al banc, va ser víctima
d’un atracament.
Va caure en mans de lladres i a partir de llavors va
viure a través de nombroses criminalitats: estafes i robatoris,
tràfic de drogues, d’armes, de persones, i molts
altres assumptes il·legals i esgarrifosos.
137

138
L’autoestima de la moneda estava per terra. Era ben
bé que no servia per res més que per poder portar desgràcies
a la gent.
Mentre reflexionava, però, la moneda va relliscar de
la butxaca del seu propietari, un mafiós respectat i temut
d’un barri indi. Va redolar fins al terra i allà es va quedar.
“Ara sí que l’hem feta bona!”, va pensar la moneda, “és
ben bé que no es pot caure més baix.” De cop i volta, va
notar una maneta que l’agafava i va veure els ulls curiosos
d’una nena petiteta, molt bruta i amb cara molt prima
i xuclada. El sentiment que transmetia, tanmateix, era de
felicitat. Mentre la nena corria a intercanviar els diners
per una barra de pa, i el compartia amb els seus amics, la
moneda va adonar-se que acabava de trobar el sentit a la
seva vida. Encara que uns la malgastessin i els altres tan
sols la utilitzessin per fer maldats, sempre hi hauria algú
que la sabria valorar i que la faria sevir d’una forma correcta.
És en aquestes situacions en què s’usen els diners
sense cap mala intenció quan, realment, aquests són
capaços de portar la felicitat.

Efímera com una llàgrima
Rosa Masseguer (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Guillem de Berguedà (Berga)
—Però com ho fas? —li preguntava cada cop que llegia
alguna de les seves narracions. Semblava màgia. Les
seves paraules fluïen com l’aigua d’un riu que espera el
desfer de la neu per morir al mar, sortir d’un tinter per
ofegar-se en milers de sensacions.
Llegint aquella carta no entenia res. Sovint anava a
casa seva, on m’ensenyava, segons ell, a “dibuixar amb les
paraules”. —Escriure ho sap fer tothom… —em deia—
… convertir les emocions en lletres és molt diferent.
Escriure és com dibuixar. Quan dibuixes el pinzell és l’arma
per defensar-te del món. Un trosset de tela pot reflectir
el que sents, projectar grapats d’imatges… Escriure és
el mateix. Deixa volar la imaginació i veuràs com transformes
la mononotonia del paper en una gamma de
colors. Va prova-ho! —i em donava la seva ploma preferida
perquè intentés esbossar alguna cosa semblant a les
seves obres mestres.
Avui era dilluns i, com cada setmana, ens trobàvem a
les set en punt de la tarda. M’havia donat una copia de les
claus per si arribava abans. No m’ensenyavares però aprenia
a somiar, a ser una mica més lliure.
Aquell dia va ser diferent. No hi havia ningú a l’escriptori.
A sobre la taula, una carta oberta i una ploma
139

140
humitejada trencaven l’ambient habitual, encara impregnat
per la seva olor.
Una esgarrifança em va espantar de cop i volta.
Quantes coses em van passar pel cap. Em feien por les
seves paraules. La veritat és que no les volia entendre.
Tampoc volia plorar, però una boira de sal m’havia trencat
la mirada. No vaig poder contenir una llàgrima que,
relliscant sinuosament, va caure damunt l’escrit, difuminant,
les ombres tintades, alguns paràgrafs. Vaig seguir
llegint…
.

La sort del destí
Jesús Bach (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Francesc Ribalta (Solsona)
El fred em deixava glaçat. Les mans em tremolaven i
els llavis em coïen per culpa de les profundes incisions
que les baixes temperatures m’hi havien ocasionat.
Caminava lentament sobre la neu i, ni que hagués intentat
avançar més ràpidament, no ho hauria aconseguit, ja
que les cames no em responien prou bé. No sabia ben bé
on era, malgrat els meus coneixements detallats d’aquell
territori, però intuïa que si arribava al fons de la vall trobaria
algun lloc on passar la nit. Els núvols eren gruixuts
i amenaçaven encara més neu, i per aquest motiu havia
de trobar un lloc arrecerat per descansar. Finalment vaig
trobar una petita balma, la qual em semblà un lloc ben
adequat per a dormir. Tot i així, no vaig aconseguir agafar
el son en tota la nit. No havia pogut deixar de pensar
en l’experiència viscuda. Aquell dia, que havia de ser la
celebració del meu aniversari, esdevingué un autèntic
infern.
Havia decidit convidar el Joan i l’Ernest a esquiar per
neu verge a la Vall d’Aran, en uns paratges que sovintejava,
ja fos per la pràctica d’esquí, ja fos per fer excursionisme.
A tots tres ens encantava l’esquí, i per això els havia
convidat a fer descens tots junts per celebrar els meus 32
anys. Estàvem tots molt emocionats, el cel era baix i fosc
i nevava una mica, però aquest fet no suposava cap
inconvenient per a nosaltres. Vam iniciar el descens, semblàvem
serps arrossegant-nos per la neu a tota velocitat.
Quin plaer! La neu era tova, flonja, s’enfonsava bastant
141

142
amb el nostre pas. De sobte, el sòl es tornà inestable. En
vaig adonar, de la mateixa manera que ho feien els meus
companys, que ja no érem els únics que lliscàvem vessant
avall, quelcom ens acompanyava, i el soroll que originava
creixia per moments. Ens vam girar i, terriblement,
ens adonàrem de la presència d’un munt de neu blanca,
gelada, ara ja no tan flonja, sinó compactada, que avançava
a tota velocitat a la nostra esquena: una allau. Vam deixar
de fer giragonses i vam col·locar els esquís en paral·lel
per agafar més rapidesa. No hi va haver res a fer, l’allau
ens atrapà, malgrat que jo vaig tenir la sort, o la desgràcia,
d’arribar el bosc, on un arbre em protegí del cop més
fort de la neu. Vaig sortir de pressa de sota la neu, si hi
hagués romàs un segon més crec que m’hauria ofegat. Un
cop a fora vaig deduir una cosa de seguida, l’allau parlava
per ella sola: si havia sobreviscut era simplement com
a conseqüència de la sort, una sort que havia abandonat
aquelles persones que tan apreciava, una sort que s’havia
apoderat de la vida dels meus dos millors amics.
Es feu de dia i no havia aclucat l’ull. Només nosaltres
tres érem els coneixedors de l’activitat que havíem planificat
per aquell dia gris i fosc. No sabia si algú s’hauria
adonat de la meva absència, no sabia si algú em vindria a
buscar, no sabia quin seria el meu destí. Al final vaig
prendre una decisió. No pensava quedar-me allà morintme
de gana ni de set. Vaig tornar a emprendre el viatge
pel fons de la vall, tenia l’esperança d’arribar a algun
indret on visqués gent i on em poguessin proporcionar
un telèfon perquè em vinguessin a buscar. Segur que els
pares devien estar passant ànsia. Tornava a nevar i feia un
fred que pelava, un fred que se’m ficava als ossos i que em
glaçava la sang. Mirant enrere vaig adonar-me que el camí

que anava traçant s’esborrava lentament a causa dels cristalls
d’aigua congelada que queien lentament i que
omplien els forats de les meves petjades. Tenia el cor afligit.
Sabia que estava abandonat els dos cossos, ara inerts,
dels meus preuats companys, i tenia un buit a dins que
com més m’allunyava d’ells més gran es feia. Altrament,
però, era conscient d’una altra cosa: si no m’afanyava a
trobar ajuda, molt aviat em reuniria amb ells. Notava que
tot el cos em fallava. Les cames no em responien, el dolor
que em provocava el fred s’anava esvaint lentament, la
vista se’m tornava borrosa i el cap em feia voltes.
Presentia que la meva ànima es delia per retrobar-se amb
la del Joan i l’Ernest, i jo no podia fer res per evitar-ho.
I altra vegada, la sort: Lluny al peu d’una de les muntanyes
de la serralada, vaig divisar un pblet amb les típiques
cases de teulada de pissarra i unes quantes columnes
de fum que eixien de les xemeneies. Vaig fer un
sobreesforç per arribar-hi. Em van acollir molt amablement
malgrat l’estat amb que em trobava. Em van servir
cafè perquè em recuperés i em deixaren trucar perquè
algú m’anés a recollir.
Ja han passat deu anys d’aquell esdeveniment, i encara
no m’he perdonat mai d’haver abandonat els cossos del
Joan i l’Ernest. Se’ls va buscar durant molt temps, però
mai no se’ls va trobar. Què els va passar realment? Això
potser no ho sabrà mai ningú. El que sí que puc assegurar
és que el destí és un camí incert, a vegades desitjat, a
vegades rebutjat, però és una potència que mai no
podrem canviar.
143

144
Rutina
Joana Fraxanet (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Francesc Ribalta (Solsona)
Un vel de color blanc enllustrat sembla cobrir-ho tot.
Les fulles i les branques dels arbres es queixen pel
gelat tracte de l’hivern amb cruixits, i tartamudegen
suaument en el vent.
El terra, relliscós, també em xiuxiueja el ressò dels
meus propis passos. Tot sembla inert per culpa d’aquest
fred glacial que ens envolta, endormiscant la vida amb les
seves cançons de bressol quasi imperceptibles.
L’essència de l’hivern se’m posa dins del cos i m’enrogeix
les galtes i la punta del nas. Jo, per evitar-ho em
torno a col·locar bé la bufanda. L’aire que respiro em forada
els pulmons i el meu alè càlid provoca núvols que s’enlairen
i desapareixen, un divertit passatemps en l’espera
d’alguna cosa. Però vaig amb passos decidits cap a l’edifici
frívol de parets llises i vastes que s’alça davant meu.
El brunzit eixordador del timbre trenca el silenci del
matí i jo tanco la porta darrere meu, deixant enrere aquella
passejada ordinària i reunint-me amb l’escalfador de la
companyia i de l’emoció de compartir nous comentaris
sorgits després d’una nit de separació, tot i que la son
encara tanca alguna parpella.
Grups de gent intervenen en les converses matinals,
moltes sense sentit, amb ganes de començar el dia amb
bon peu.
I el professor arriba atrafegat, després d’un cafè matinal
ben calent, i obre la porta. Murmuris de resignació
passen desapercebuts enmig de la gentada que s’afanya

per entrar a classe, treure’s els abrics encara freds de fora
i asseure’s en les la conegudes cadires verdes que omplen
la sala.
La son es rebel·la contra la idea d’escoltar atentament
sense distreure’s, concentrar-se en aquelles hores serà
difícil per alguns. El soroll de cremalleres i dels estris que
tothom prepara, juntament amb els últims intercanvis de
paraules, abans que aquests es tornin il·lícits, precedies
en la veu clara, forta i monòtona que indica l’inici de la
classe.
La veu va dirigint la classe mentre les pàgines mutilades
dels llibres passen a poc a poc. Alguns, vençuts per
l’avorriment o potser per la son, miren el fred exterior per
la finestra, contents de trobar-se dins la classe i poder
observar-lo des de lluny. D’altres es tanquen en els seus
propis pensaments sense parar atenció al món exterior:
observen els objectes que els envolten i es deixen portar
pels records a què aquests els condueixen. Vaguen pels
seus propis pensaments amb ganes de perdre’s durant el
viatge i saber trobar el camí quan soni el timbre de la seva
salvació. Uns altres escolten atentament, amb por de perdre’s
entre les aules tècniques i seguides del professor,
intentant fer un pas més per poder arribar al seu objectiu
d’aprovar. O simplement volen aprendre.
Enmig de l’emoció i el misteri alguns paperets amb
lletres escrites viatgen per diferents mans buscant el seu
destinatari. Hu ha converses que es basen en mirades o
petits murmuris fets amb discreció, mentre els ulls vigilants
del professor s’escapen cap als racons de la classe i
la seva veu ressona entre les quatre parets fent cas omís
del fred que congela les finestres.
145

El Camp - Terres
de l’Ebre
Terra
Alta
Baix Ebre
Montsià
Ribera
d’Ebre
Priorat
Baix
Camp
Alt
Camp
Baix
Penedès
Tarragonès

El món submarí
Carla Roca (Primer Cicle de Secundària)
Col·legi Sagrat Cor (Tarragona)
Hi havia una vegada un gran món submarí, en un
principi ningú ho sabia, i nosaltres, els humans, sense
voler vàrem posar aquest meravellós món en perill. Tot
començà quan un dia, un home d’uns 40 anys aproximadament,
que es deia Jonathan, que era molt creatiu i un
excel·lent mecànic, ja que es guanyava la vida arreglant
cotxes i altres objectes, va anar a pescar el mar, ja que era
un dels seus hobbies preferits, a part de fer esport, jugar
a billar, a escacs, etcètera.
En arribar allí, va veure que el cap de dues setmanes
es celebrava un campionat de tres dies de pesca, el premi
era grandiós, i n’hi havia dos, però per emportar-se’ls,
havia de complir una de les dues següents normes: pescar
més peixos que ningú o pescar el peix més gran o
pesat de tots, se’n podia emportar o un o els dos, depèn
dels que complís, si només complia un requisit, un
premi, però si complia els dos requisits, se’ls emportava
els dos. Així doncs, encara que no en sapigués gaire de
pescar, va decidir inscriure’s en aquest concurs
Les dues setmanes prèvies al concurs, se les va passar
intentant millorar la seva pràctica pescant, va demanar
lliure aquelles dues setmanes i els tres dies de competició,
i cada dia, al matí, llegia un llibre sobre la pesca, i a la
tarda, anava a algun lloc on pogués pescar
tranquil·lament. I així fou com millorà considerablement.
Finalment arribà el dia del concurs, hi havia cente-
147

148
nars de persones, tant mirant com participant, és a dir,
estava ple de gom a gom, no hi cabia ni una agulla!!! En
Jonathan, en veure tanta gent, es va posar encara més
nerviós, fins a tal punt que va estar a punt d’abandonar,
però llavors va veure en un racó la seva família, per primer
cop el venien a veure fent alguna activitat!!!, això
fou el granet de sorra que faltava perquè continués en el
concurs.
Un cop donat el tret d’inici del concurs, en Jonathan,
amb la seva petita i vella barqueta, anà cap a un racó, on
ningú el veia, a pescar.
Quan ja portava bastants peixos pescats, va passar un
impervist, la petita barqueta s’enfonsà a causa del pes.
Per sort, en Jonathan sabia nedar, però de repent
començaren a entrar uns núvols grans i grisos de tempesta,
desitjant descarregar la seva pesada càrrega.
Veient aquests núvols entrar, els dirigents del concurs
van decidir prorrogar el concurs i en aquells moments
que ningú estigués a l’aigua. Com que en Jonathan es va
posar en un racó on ningú no veia, no el van poder treure
d’allí, i se’n van anar tots deixant el pobre Jonathan a
l’aigua.
Llavors es produí un fet que encara ara no sabríem
explicar com va passar. Un grup de dofins s’acostà a ell,
sense cap mostra d’inseguretat, i se’l prengué mar endins.
En aquells moments, en Jonathan, per culpa de les onades
que començaven a haver-hi i que el van colpejar un
parell de cops contra la paret de roca que hi havia en el
port, estava inconscient, però quan es despertà, estava en
un immens i a la vegada impressionant món submarí,
escoltat per dos dofins també considerablement grans,
dirigint-lo cap a l’edifici més gran que es veia. Però la sor-

presa més gran que va tenir era que podia respirar encara
que devien estar a molts metres de profunditat.
De camí a l’aquàrium, on es reunien tots els dirigents
tan de l’imperi com de la ciutat per parlar de grans temes
importants, s’adonà del mal que els humans els estaven
fent sense voler. Dins de l’aquàrium, hi havia els màxims
dirigents, tant de l’imperi com de la ciutat, i també unes
sirenes per traduir tot el que deien, tant els dirigents com
en Jonathan. Abans de que ningú digués res, en Jonathan
es disculpà pel mal que estaven fent en aquells moments
als pobles habitants d’aquella ciutat, Alean, la capital de
l’imperi marí. En Jonathan es comprometé a intentar
solucionar-ho. A tots els dirigents els semblà bé, i a canvi,
li donaren a una barca nova, i de les bones, i li prometeren
que l’ajudarien a guanyar aquest concurs.
I dit i fet, quan va poder tornar a sortir de l’aigua, es
trobà una barca nova i millor, i la tempesta ja s’estava
allunyant. Al dia següent, abans d’anar al concurs, va deixar
una nota als del govern perquè miressin de contaminar
menys l’aigua.
Quan el concurs es va acabar, en Jonathan havia guanyat.
I pocs dies després havia sortit una nova llei, i deia
que qui trobessin contaminant el mar o el riu, hauria de
pagar una multa bastant cara.
I així va ser com gràcies a en Jonathan el món submarí
es va salvar i va continuar passant desapercebut, i
també s’ha de dir que com que guanyà el concurs, la seva
família va decidir fer-li més cas i estar més amb ell.
149

150
El violoncel màgic
Laura López (Primer Cicle de Secundària)
Institut Marta Mata (Salou)
Fa temps que una nena somiava cada nit que anava a
un món on tan sols hi havia instruments musicals. Cada
cop que passava per la porta número tretze veia un violoncel
especial. “Ai, si jo tingués aquell violoncel”, pensava
cada matí en llevar-se.
I vet aquí que un dia tot passejant per Barcelona va
veure una botiga amb el mateix violoncel amb què ella
somiava. Se’l va comprar però no el sabia tocar. Es pensava
que era fàcil però no se’n sortia. Que si la clau de Fa,
les notes, les digitacions, els ritmes, el pizzicato, el
tempo... S’adonava que era molt el que havia d’aprendre.
El que ella no sabia era que amb aquell violoncel, aprendre
li resultaria més fàcil. Perquè era màgic...
Un dissabte al matí va esmorzar ràpid i va agafar el
violoncel. Va començar a tocar i li sortia molt malament.
Dos dies més tard ho va tornar a provar: el so que produïa
s’acostava més al soroll que a la música. Però ella no
defallia. Una setmana més tard ho va tornar a provar i sí,
li va sortir bé: la mà li anava sola, l’arc amunt i avall, li
sortien cançons molt difícils: “Les oques”, “La cançó del
vent”...
Tota feliç es va apuntar a una escola de música. La
professora, meravellada amb aquelles suites de Bach, la va
enviar al conservatori de grau superior. Allò li va resultar
un trampolí per fer concerts per tot el món: Xile,
Argentina, Estats Units, París, Tòquio, Roma...

En un tres i no res es va fer famosa gràcies a la seva
rapidesa a tocar tan bé però... allò que no sabia la gent era
que el violoncel era màgic.
La nena ja no era una nena, sinó una noia. I un dia
que era a casa, del violoncel van començar a sortir notes
i més notes, la noia pensava que era normal perquè era
màgic. Després es va adonar que el que passava era que el
violoncel estava trist perquè la gent no sabia la veritat,
encara que també estava un xic content perquè no es quedava
en silenci.
Almenys així ho va entendre la noia al final i llavors
va escriure un comunicat que deia així: “Sóc la gran violoncel·lista,
us vull dir que el meu violoncel té màgia: ell
toca per mi. Està trist perquè vosaltres no ho sabíeu encara
que se sent útil perquè jo el toco”.
La gent ho va entendre. Va ser llavors quan encara la
violoncel·lista es va fer més famosa per la seva valentia en
dir la veritat. I també perquè havia aconseguit que el seu
violoncel no estigués trist.
Un dia la noia va fer un concert al seu poble. El teatre
es va omplir. De fet, feia mesos que les entrades estaven
exhaurides. El seu violoncel estava tan content que
ho va fer el millor que va poder. La gent s’emocionà.
Recordaren aquell concert durant molt de temps.
El violoncel havia donat al públic el millor que tenia:
la música. I amb les últimes notes li va agrair a la noia la
seva constància. La noia percebé tatn les vibracions d’agraïment
que, abans de saludar, s’eixugà una llàgrima
dels ulls.
151

152
Un estiu a l’Albufera
Carla Sendra (Primer Cicle de Secundària)
Institut Joan Segura i Valls (Santa Coloma de Queralt)
Aquell sol que entrava a l’habitació em va enlluernar,
era el primer dia d’estiu i el primer dia de vacances. Em
vaig despertar i vaig obrir les cortines, l’Albufera estava
preciosa, com sempre. Vaig esmorzar ràpid, havia quedat
amb l’avi per anar a ajudar-lo. Em vaig fixar que la mare
tenia els ulls plorosos i no en vaig fer massa cas. Li vaig
fer un petó i em vaig acomiadar. L’avi es deia Tonet, com
jo, vivia sol des de la mort de l’àvia en una barraca al peu
mateix de l’Albufera. Havia sigut pescador, però quan es
va fer gran, les forces li fallaven i va fer servir la barca per
passejar els turistes per l’Albufera, i així guanyar-se uns
diners.
Feia un bon dia, amb l’arribada del bon temps no hi
podien faltar els mosquits ni els turistes. Quan vaig arribar,
l’avi ja tenia la barca preparada, a punt d’embarcar-ne
els primers. Vaig engegar el motor i mentrestant l’avi ja
els començava a explicar les històries de l’Albufera. Jo
aquelles històries ja me les sabia de memòria de cada
estiu, quan venia a ajudar-lo, però mai em cansava d’escoltar-les.
Sempre em deia que quan ell no hi fos m’encarregués
de cuidar la barraca i la barca. Em vaig relaxar,
mirant aquells paisatges tan bonics: Les aigües, les barraques
que les envoltaven, aquells grans arbres i aquella
varietat d’herbes que els donaven vida, i els grans ocells
que hi habitaven. El camí per on passàvem era estret i
cada vegada es feia més ample, finalment vam arribar a la

millor part del trajecte. Els arbres que ens envoltaven
donaven lloc a una gran extensió d’aigua, on s’hi podien
observar una gran quantitat d’ocells. Era meravellós, vaig
apagar el motor de la barca perquè els turistes poguessin
escoltar el silenci i aquella tranquil·litat que hi habitava i
, per suposat, perquè gaudissin d’aquell paisatge. Quan va
passar una estona, vam emprendre el camí de tornada i
arribant al poble vaig veure la Maria, la vaig saludar, em
vaig posar vermell i el cor em bategava més de pressa.
Durant tot el dia vam estar molt enfeinats, només
vam parar per dinar. Quan vaig arribar a casa, al vespre,
vaig sopar amb els pares i em sentia molt incòmode i és
que no era un sopar com els de cada dia, els pares no parlaven
i em va fer la impressió que estaven preocupats.
Quan vam acabar de sopar se’n van anar directament a la
cuina, sentia que parlaven i discutien, i això em començava
a preocupar. Vaig decidir que el millor seria anar a
l’habitació a descansar, que l’endemà seria un altre dia.
Em vaig despertar ben aviat per anar a ajudar a l’avi,
al matí no hi va haver massa moviment com els altres
dies. Estava de bon humor i vaig pensar que avui podria
anar a pescar, però no hi volia anar sol. A la una del migdia,
quan vaig desembarcar l’ùltima barca, vaig veure la
Maria i vaig pensar que li podria preguntar a ella.
Avergonyit, la vaig saludar i m’hi vaig acostar.
—Hola Maria! Que t’agradaria anar a pescar aquesta
tarda? —li vaig oferir.
—Sí, és una bona idea. Jo et passaré a buscar a les sis
de la tarda per casa teva -em va respondre.
Ens vam acomiadar i ella se’n va anar. Estava molt
content, sortir a la tarda amb la Maria seria fantàstic.
Després de dinar em vaig preparar per anar a pescar i
153

154
la veritat és que estava bastant nerviós. La Maria a les sis
ja em va passar a buscar, era molt puntual, i ens vam dirigir
a al “Fangar”, és el lloc on s’hi pesca millor. Ens ho
vam passar molt bé i vam pescar bastants peixos. De mica
en mica es va fer fosc, vam poder observar la posta de sol,
era magnífica, ja que era la millor temporada per veurela.
El cel es va enfosquir, vaig acompanyar la Maria a casa
i quan vam ser davant de la porta d’entrada ens vam fer
el primer petó. Va ser la millor tarda, la Maria em va alegrar
el dia. De tornada a casa els pares ja m’esperaven. Em
van fer seure al menjador, la seva actitud era molt estranya.
El pare em va dir que d’aquí a dues setmanes marxaríem
a Madrid perquè l’empresa de València, on ell treballava,
se’n havia anat en orris i allà hi havia trobat feina.
No volia marxar de l’Albufera, aquí tenia tot el que desitjava
i havia de fer quelcom per evitar-ho.
La primera setmana va passar volant, feia una vida
normal, al matí i a la tarda ajudava l’avi i quan acabava la
feina sortia amb la Maria. Li vaig explicar el que m’havien
dit els pares, no li va agradar la idea que marxés del poble
i entre tots dos havíem de trobar una solució. Passant per
davant de l’ajuntament ens vam fixar que a la cartellera hi
havia un article sobre l’Albufera i el vam llegir. El text
posava que es necessitaven treballadors per mantenir el
parc natural de l’Albufera, però els possibles candidats
haurien de passar unes proves. Vam pensar que al pare
l’hi podria interessar, vam anar a casa i li vam ensenyar.
Ell ens va dir que no, que no podia ser, perquè ell feia
temps que no obria un llibre i que no s’hi veia en cor. Vam
insistir-hi, però no el vam convèncer.
L’endemà vam quedar amb la Maria per anar a fer un
tomb, no em volia donar per vençut i vam decidir que

aniríem a l’ajuntament a veure en què consistien les proves.
Ens vam informar i vam pensar que entre la Maria i
jo el podríem ajudar. Vam intentar convèncer el pare, ens
va dir que s’ho pensaria i que ja ens ho diria.
L’endemà al matí, mentre esmorzàvem, la mare i el
pare ens van dir que havien decidit que es quedarien una
temporada més al Palmar i ell estudiaria per poder passar
les proves. Me’n vaig alegrar molt, estava segur que amb
l’esforç i el treball ho podríem aconseguir. Quan acabava
la feina de cada dia jo i la Maria anàvem a casa i l’ajudàvem,
buscàvem llibres relacionats amb el tema i tots ens
esforçàvem molt.
Van passar les setmanes i el pare cada dia estava més
preparat, tan sols faltava un dia per les proves i el pare
estava molt nerviós.
L’endemà a les 11 del matí ja estava davant la porta de
l’ajuntament esperant que l’obrissin per fer les proves.
Quan van obrir les portes van anunciar que cadascú havia
d’anar en una habitació determinada i el pare va seguir les
instruccions que li manaven. La Maria i jo vam decidir
anar a la piscina a refrescar-nos i a relaxar-nos. A la una
del migdia va anar a buscar el pare, impacients per saber
com li havia anat. Va sortir molt content i això ens va alegrar
molt, va dir que li havia anat força bé, més bé del que
s’imaginava i que els resultats els donarien d’aquí a una
setmana.
Recordo aquelles setmanes com unes de les millors
que hem passat la família. Crec que aquell treball i esforç
que vam fer entre tots va ser molt positiu. Possiblement
ha sigut un dels millors estius que recordo. El resultat de
la prova era el de menys, el millor era que la família en va
sortir més unida.
155

156
El diamant de la vida i la mort
Anna Mañé (Segon Cicle de Secundària)
Escola Sagrat Cor de Jesús (Tarragona)
Vaig conèixer en Rashid El Kuz d’una forma ben
curiosa. Un dia vaig llegir en el diari un enorme rètol que
deia: “Apadrina un nen del tercer món!” Tinc 50 anys, i
dos fills, però aquell clam em va semblar massa important
com per no fer-li cas. Així, vaig trucar i, després d’uns
quants tràmits, vaig rebre la comunicació de la criatura la
qual apadrinava: en Rashid, juntament amb una fotografia
seva. Era un infant sud-africà d’onze anys, fosquet de
pell i de complexió petita. Però el que més m’impactà d’aquella
simple i borrosa fotografia van ser els ulls del meu
petit: grossos com dues llunes i tristos com la foscor de la
nit. Eren uns ulls sorollosos, que emetien un crit d’auxili
que travessava la distància física que ens separava i em
produïa un gran malestar. Cada quinze dies ens enviàvem
mútuament cartes, i va ser a través d’elles que vaig comprendre
el missatge que aquests ulls misteriosos mostraven.
Totes van ser impactants, però potser la pitjor va ser
la darrera que vaig rebre i que ara us presento:
Estimada Anna:
Ja t’he agafat la suficient confiança com per explicar-te
amb detall la trista realitat que visc dia a dia. Recordes que
et vaig dir que treballava en un negoci de minerals?(sí, sí, el
dia que em vas dir que havia d’estudiar en lloc de treballar!).
Potser vaig ser una mica optimista, poc explícit, a l’hora de
dir-te en què consistia la meva feina. Ara t’ho aclariré.
Treballo en una mina, una mina de pedres precioses,
concretament diamants, i ho faig en unes condicions molt
dures. La jornada comença en trencar l’alba, faci fred o faci
calor, i no tinc cap festiu. Per tant, per mi i per molts altres

nois com jo, cada dia del món és igual: pesat, avorrit, dur,
fatigós, trist (molt trist...), ple de penúries, morts diàries,
gana, fred, calor, humitat, pudor (quin fàstic!), dolor...
La meva tasca consisteix a carregar les vagonetes que
porten el material extret de dins de les mines subterrànies a
la superfície. Ho faig amb una pesada pala, que juraria que
pesa un quilo més que jo. Si més no, és més alta que jo...! La
pala i jo tenim una “relació estreta”. Les meves mans, plenes
del seu contacte, l’han transformat en una infinitat d’objectes
màgics (parlo amb la pala i m’he arribat a imaginar que
era una joguina, una escopeta, una escombra voladora, una
nena per ballar...). Però al final sempre torno a la realitat: és
una pala per la qual les meves mans tenen un aspecte lamentable
i ferides que ja formen de mi mateix. De tant en tant,
una campana amiga anuncia petites pauses per “menjar”, si
és que es pot dir menjar a la fastigosa barreja de llegums i
aigua que ens donen diàriament. Però ens manté vius, vius i
productius!. Ens manté. El que no sé és fins quan...
La jornada és inacabable. Lluny de la llum del sol, el dia
passa a una velocitat molt lenta, com si es burlés de nosaltres,
fins que arriba un moment, que coincideix amb una fatiga
vital insofrible que ens fan “sortir del cau”. Un cop vaig
sentir que ens passàvem a la mina 15 hores diàries... A mi
me’n semblen més, però Déu n’hi do! 15 hores diàries! Al teu
país, Anna, també fan treballar els nens tantes hores?
Una de les tasques més perilloses de la mina és col·locar
la dinamita en els llocs on s’han d’obrir noves galeries.
L’encarregat (un desgraciat com nosaltres) encén el cartutx,
que té una metxa prou llarga, i una persona el porta encès
fins al lloc de col·locació. L’atmosfera de la mina no permet
encendre’l a l’espai on ha d’esclatar. Dic que és perillosa perquè
hi ha hagut molts “accidents” realitzant-la... Cada cop
més freqüents. Potser per això algú ha decidit que els encar-
157

158
regats de fer-la siguem els nens. Potser perdre un home adult
és més improductiu. Potser la nostra vida val menys.
Un dels motius fonamentals d’aquesta carta és acomiadar-me
de tu i dels teus fills. Demà seré jo l’encarregat de
transportar la dinamita a la galeria nord de la mina, i no sé
que passarà. Tinc por, Anna, molta por! Encara tinc gravades
a la memòria les imatges de l’Ahmed, un dels meus
millors amics a la mina, quan es perforava la galeria sud: no
va arribar a temps de col·locar la dinamita al lloc i... bum.
L’explosió va ser tan forta que va fer del meu amic un impossible
trencaclosques. Per si demà la meva sort és semblant a
la seva, vull agrair-te, Anna, tot el que has fet per mi.
Després de la mort dels meus pares i la meva petita germana,
tu has estat l’única persona propera que he tingut al món
i que m’ha tractat amb amor. T’agraeixo els diners que
m’han permès viure una miqueta millor, però el que més és
el sentiment fraternal que he rebut de tu. Sincerament, els
teus fills són molt afortunats de tenir-te.
Et diré adéu i un “fins la propera carta” (siguem optimistes!)
per si el meu destí és compartir l’eternitat amb els
diamants...
No he tornat a saber res més d’en Rashid. Ja fa dos
mesos de la seva darrera carta i no tinc notícies d’ell. Els
seus lamentables presagis es deurien complir, i el meu
pobre nen deu estar escampat per terra i la pols d’una
mina de diamants feta perquè uns pocs homes rics visquin
en el paradís, un paradís a qualsevol preu.
Surten molts “Rashids” diàriament a la televisió,
sense que la nostra societat “solidària” bellugui ni un
miserable dit. Però el missatge d’en Rashid i tants i tants
nens com ell continua essent una taca en la nostra consciència
col·lectiva... Fins quan?

Allò que érem
Sílvia Creus (Segon Cicle de Secundària)
Col·legi Joan Roig (Tarragona)
M’aixeco d’hora. Surto al carrer i compro el ram de
flors més bonic de la botiga. Després de dinar torno a baixar.
Aquesta vegada camino amb pas decidit fins a l’edifici
de parets blanques i finestres barrades on em passo
totes les tardes des de fa un any.
Travesso els passadissos laberíntics fins que arribo a
la meva destinació: habitació 131. La infermera m’obre la
porta, acomoda els coixins del petit sofà i desapareix,
prudent, tancant la porta sense fer soroll.
Ella està encara el llit, mig incorporada, atenta a tots els
meus moviments. En mirar-la somric, no puc evitar-ho.
Sense fer cas dels coixins i del sofà, m’assec al seu costat
i li agafo les mans com cada dia. Contemplo atentament
el seu rostre, encara que me’l sé de memòria. El front
solcat d’arrugues, els ulls blaus, vius i ben oberts; i el
cabell, completament blanc, recollit en una cua. Em mira
amb recel; li recordo qui sóc. Ho haig de fer cada dia. La
malaltia la consumeix amb voracitat, però jo no em rendeixo,
i cada tarda li explico com ens vam conèixer, aquell
estiu a la platja, quan ens vam casar i va néixer el nostre
primer fill, i quan vam celebrar les noces d’or.
Sempre m’aturo allà, però es veu que avui li picava la
curiositat.
—I després, què va passar? —No sé com seguir, i no
perquè no ho recordi. El que va passar després no se m’oblidarà
mai.
—On és el gos?
159

160
—Quin gos? —vaig respondre.
—Com que quin gos? El Floquet, el nostre gos!
—Isabel, però que dius? El Floquet es va morir l’any
passat!
La mort del Floquet només va ser una de les moltes
coses que em van semblar estranyes. Vam anar al metge.
La Isabel estava malalta. A poc a poc aniria perdent no
tan sols la memòria, també allò que érem, allò que
havíem viscut. No volia creure-m’ho.
Però va ser molt pitjor quan els meus fills em van
intentar convèncer de portar-la a un centre. “Allà la
podran atendre millor”, van dir. No vaig poder fer-hi res.
Només em quedava visitar-la cada dia, i tornar-li a explicar
la nostra història. Els meus fills em diuen que estic
boig, que no servirà de res, però què sabran ells.
És veritat que de vegades és dur, però, veure com
m’escolta atentament, sentir el seu riure quan li explico
alguna cosa divertida és realment reconfortant.
Així que, mentre la vagi a veure, li repetiré, els cops
que faci falta, qui som, perquè cada dia somrigui en escoltar
el que no pot recordar.
Però ara mateix m’he quedat en blanc.
—Torna’m a explicar allò del bateig que m’estaves
dient, que no me’n recordo gaire bé —em diu de sobte,
somrient i prement-me la mà.
Canvio la cara ràpidament, també somric i li repeteixo
per segona vegada com va ser el bateig del nostre fill.

Un Sant Jordi enverinat
Àngela Vall (Segon Cicle de Secundària)
Institut Priorat (Falset)
El despertador va sonar a les sis. En Jordi es va aixecar
i es va anar a arreglar. Aquell era un dia important per
a ell. Era el dia en què debutaria com a escriptor. En Jordi
era un home jove que acabava de sortir de la universitat.
Tenia algunes manies, per exemple li agradava que estigués
tot net i polit, tot ordenat… També tenia algun tic.
Quan va estar arreglat es va dirigir a la seva paradeta.
Era Sant Jordi, el seu sant, i el llibre que havia publicat un
més abans havia resultat un best-seller i ara havia de firmar
llibres i volia intentar vendre’n més. El seu llibre era
una novel·la policíaca molt emocionant.
A les onze se li va aparèixer en Ramon Sempere, un
antic company d’universitat, i li va fer un regal que va
resultar ser una ploma. En Jordi es va estranyar, ja que
havia tret la idea del seu llibre d’uns esborranys bastant
desenvolupats de l’ordinador d’en Ramon. Però quan en
Ramon li va dir que no havia tingut temps de llegir el llibre
va deixar de desconfiar i va pensar que en Ramon era
un beneit. Va agafar la ploma que li havia regalat, va
veure que estava bruta i la va netejar amb un mocador. Va
refregar la nota que en Ramon li havia donat amb la
ploma i la va llençar amb el mocador a la paperera.
L’inspector Pere Rius va arribar al lloc dels fets ràpidament.
Una dona havia trucat una ambulància en veure
la reacció estranya de l’escriptor. El metge forense que
havia examinat el cadàver havia enviat el informe a la
policia molt desconcertant: A part, l’informe deia que hi
161

162
havia restes de cianur als dits. L’ampolla d’aigua que tenia
al costat en Jordi Miralles, l’escriptor, no contenia restes
de cap verí i havia mort davant un munt de testimonis i
tots afirmaven que estava passant les pàgines d’un llibre
per firmar-lo quan havia mort. L’inspector Pere li va regirar
les butxaques i va trobar-hi la ploma. La va fer analitzar
i no contenia res d’estrany. Després de mitja hora de
buscar proves, l’inspector Pere Rius es va treure els
guants de plàstic que portava per agafar proves i els va
anar a llençar a la paperera. A dins hi havia el paper d’embalar,
una nota refregada firmada per un tal Ramon i un
mocador. El va enviar a analitzar. Va tornar a la comissaria,
on havia de prendre una declaració als amics de Jordi
Miralles per saber si tenia algun enemic. Cap dels amics
de l’escriptor va desvetllar res, només li van dir que en
Jordi tenia la mania de tenir-ho tot net i ordenat i que si
alguna cosa estava bruta la netejava de seguida. Quan els
va preguntar per un tal Ramon amic d’en Jordi, li van dir
que era un company seu d’universitat i li van donar l’adreça.
En Pere se’n va anar a buscar els informes de l’anàlisi
del mocador i la nota. La nota contenia les empremtes
dactilars d’en Ramon Semprere i d’en Jordi Miralles i
el mocador contenia les empremtes d’en Jordi Miralles i
restes de tinta i cianur. De cop se li encengué la llumeta.
Un cotxe de policia es presentà a casa d’en Ramon
Semprere.
L’inspector Pere i un altre company seu en baixaren i
trucaren al timbre.
—Què passa, que volen? —digué en Ramon
Semprere alarmat quan obrí la porta i els veié.
—Senyor Ramon Sempere, queda acusat de la mort
de Jordi Miralles.

—Què —exclamà en Ramon.
—Vostè va regalar una ploma impregnada de cianur
al senyor Jordi Miralles i la hi va regalar bruta, ja que
vostè sabia que odiava les coses brutes i la netejaria i al
mateix temps s’impregnaria els dits de cianur. Sabia que
tenia la mania de passar les pàgines llepant-se el dit i que
així el cianur arribaria a la seva boca i moriria. Vostè quedava
fora de sospita, ja que la ploma que li havia regalat
seria neta de cianur. Però va fallar una cosa: la ploma
estava bruta de la seva pròpia tinta i per això quan al
mocador vaig trobar restes de cianur i de tinta de la
ploma vam saber que era aquella l’arma del crim.
—Ell em va robar el llibre! La idea!
—Ho sento, Ramon Semprere, però aquestes coses se
solucionen d’una altra manera, no matant. I ara, si li plau,
pugi al cotxe patrulla i no es resisteixi.
163

164
Brisa del mar
Blanca Just (Segon Cicle de Secundària)
Col·legi la Presentació (Reus)
I sortí d’aquella habitació, abandonant la casa i dirigint-se
cap a la platja. Agafà aquelles sabates velles que
feia tant de temps que li empresonaven els peus, i les llançà,
ben lluny, tancant els ulls, sense acabar d’entendre ben
bé el que estava fent. Avançà, enfonsà els peus enmig de
la sorra, i restà quieta durant uns instants, notant com l’arena
se li escapava, se li enredava i li lliscava entre els
seus dits.
I llavors començà a córrer, aixecant tanta sorra que
impedia veure-la des de lluny, formant un núvol darrere
seu, que s’esborrà en arribar davant del mar. Parà.
Observà l’horitzó, que seguia sense avançar, igual que
ella. Acaricià les onades. Les observava, les mirava, les
contemplava i… i potser buscava masses respostes.
Cansada, s’abandonà sobre l’arena humida, refrescant
els peus dins d’aquella aigua verdosa. Es deixà portar per
aquella brisa de mar que es mesclava entre els seus
records i pensaments. El vent intentava desfer aquella cua
mal feta que ella portava al cap, alliberant-ne centenars
de cabells foscos i rebels, que volien ser lliures.
Llibertat…? Sí, o alguna cosa per l’estil. Un intent nul
de ser capaç de tot.
I respirà, profundament diverses vegades, esforçantse
per no obrir pas a aquelles llàgrimes que semblava que
volguessin marxar i escapar-se d’aquells preciosos ulls
castanys, però no pogué controlar la força del seu record
i rendint-se; plorà.

Sense sanglotar ni cridar ni xisclar, fent el mínim
soroll possible, buscant alguna manera d’aturar-se i de no
pensar en res més.
I llavors, el tornà a sentir, a notar. Fins i tot, tancant
els ulls podia percebre la vitalitat del seu somriure.
L’abraçà des del darrere, rodejant-la tota amb els braços.
Recolzà el cap sobre la seva espatlla, i li apartà aquells
cabells negres que de tant en tant impedien contemplar
els seus ulls sincers.
Ella preferí no girar-se, no obrir-los. No volia descobrir
si era real o un somni, però de totes maneres, no
volia despertar-se.
I un record. Bum. I un altre. Bum, bum. I milers d’imatges
en blanc i negre que recorrien les seves ments.
Bum, bum, bum. Un, dos, tres…
Ell li agafà la mà, tan freda i tan especial com sempre.
—No em tornis a deixar mai més, d’acord? No puc
viure sense tu. No sé conformar-me amb imaginar-te,
somiar-te i desitjar-te. Necessito tocar-te, acariciar-te,
sentir-te; estimar-te. Així que si us plau, promet-me una
cosa, que mai trencaràs, promet-me que mai més tornaràs
a renunciar a mi. Perquè he tornat només per una raó:
PERQUÈ T’ESTIMO.
I dient això em vaig aixecar, i vaig veure com els seus
ulls celest brillants em demostraven més que més: tot. I
el vaig creure.
—T’ho prometo.
165

166
Ja no hi ets...
Daimi Pujol (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Priorat (Falset)
Quan surt el sol i els seus raigs traspassen la petita
finestra de la meva habitació, és una escena tan i tan
bonica que no puc més que pensar en tu, miro al meu
costat, mentre encara no he acabat d’obrir els ulls, i no et
veig, no hi ets, no et puc sentir…
En aquest moment, el qual visc cada matí, em tornaria
a estirar, per dormir tranquil·la i no despertar-me
mai més.
El sol m’enlluerna cada cop més, em molesta perquè
m’aixequi del llit; ell és el que cada dia em fa veure que
tot i que tu no hi siguis no m’he de quedar quieta, he de
continuar, seguir la meva vida…
Però penso en el teu adéu i no em veig amb forces de
continuar sola.
Aquells moments en què et demanava un petó i ja no
me’l faràs, quan ens besàvem estones eternes mirant-nos
i ja no em miraràs, quan rèiem sense parar i tu ja no riuràs,
quan somiàvem l’un amb l’altre i tu no em somiaràs,
quan ens enyoràvem i tu no m’enyoraràs, quan ens estimàvem
i tu ja no m’estimaràs…
Ja són cinc anys que porto sent res sense tu, i sembla
que acabis de marxar, et veig cada moment en els meus
pensaments, en els meus records, records on encara existeix
el primer dia que et vaig veure, aquell dia que tenia
por de conèixer-te, el dia que et vaig conèixer i tenia por
d’estimar-te, el dia que t’estimava i tenia por de perdre’t,
el dia que et vaig perdre i vaig saber que no et tornaria a
veure…

Quan em miro al mirall veig el teu rostre, és el teu
record que de dins meu no se’n va, quan em fico al llit
recordo aquelles nits mirant les estrelles perquè aleshores
em vas fer gran, em vas mostrar com era de bonic l’amor,
tu vas ser el primer que em va despullar i em va fer l’amor.
Vull dir-te; besa’m, estima’m, menja’m, abraça’m,
mira’m, somriu-me, però no em sents, no em notes, no
em veus…
Em fico de nou dintre el llit desitjant no despertar-me
més.
167

168
Expedient 1376.42
Georgina Màrmol (Batxillerat i Cicles Formatius)
Col·legi Aura (La Canonja)
Es va acostar sinuosament i quan ja només els separaven
un parell de pams va treure’s el ganivet de la bossa,
com qui es disposa a tallar un pa, i amb un somriure els
llavis es va dirigir als ulls incrèduls que amb tant de respecte
el miraven des de feia anys. Xiuxiuejant li va preguntar
per la feina. Tot seguit va prémer l’arma contra el
seu delicat estómac i la boca oberta de la noia, en l’intent
de cridar auxili, va ser el detonant del sentiment de culpabilitat
que duia a dins i que feia temps que desitjava
sentir. Aleshores, sostenint-la amb el seu braç esquerre,
encara dempeus, va enretirar el ganivet enrojolat per la
vergonya d’haver sigut el protagonista d’un acte tan cruel.
Només en aquell moment, observant l’aturdit ganivet, va
deixar anar una llàgrima. “Corre, corre galta avall, corre i
no t’aturis, i vés a dir-li al cor el que acabo de fer perquè
quan ho sàpiga no hi haurà pau que em consoli, no podré
viure un sol dia sense aquest malaurat turment, no hi haurà
batec que no escampi sang pels meus pensaments, corre”. La
llàgrima, ingènua, va lliscar i va regalar un xic d’humitat
a aquella pell assassina. L’havia mort. Tot seguit no en va
ser una, sinó moltes de llàgrimes i tot plegat es va tornar
humit i borrós. Però no eren dels seus ulls, no, aquelles
gotes eren de la pluja, que arribava en moment oportú.
Com si de pintura es tractés, el cel, commogut, procurava
dissoldre-ho tot, fins i tot aquell ganivet i aquells pensaments
i aquella ferida i aquella nit maleïda. No va
poder més. Amb la roba xopa, la noia pesava força més i

es va ajupir fins a deixar-la estesa a terra. Tant de bo el sòl
s’ocupés de descompondre aquella ànima que, tendra
com en un principi era, en tan poc temps li havia fet tant
de mal. “Fuig d’aquí, bruixa ensopida! Fuig, bèstia infernal!”
No s’ho podia creure, sembla mentida, que mentre
es feia l’adormida els seus pensaments anessin cap a un
altre portal. “Segur que es veien d’amagatotis, com amb la
majoria de nois del poble, i mentre vés a saber què els explicava,
jo era l’ogre. Però que s’ha cregut? Com podia? Però
ara això és igual, no ho tornarà a fer. De fet, ningú més parlarà
amb ella. Ningú més li dirà ‘noia, el teu marit és un
gelós’”. Un gelós… un gelós és com em veien però em
portava massa bé amb ella i tot ho deixava passar. “S’ha
espatllat això, vindrà el lampista. Avui és la festa del meu
cosí Joan…” Ja t’enxamparé, ja tot el dia acompanyada,
no estaves mai sola, no, no fos cas. Ara a la botiga, ara
amb les teves amigues… o això és el que em deies. Però
ara ja t’he enxampat i el cert és que d’aquí no et mouràs.
Mai més. Potser m’he passat. Ben mirat, potser és cert que
no et movies del meu costat, un parell de cops per setmana
amb les amigues… Ja ho deien: “Feu tan bona parella…”
No pot ser, m’he tornat boig! Ara que és morta és
com si el que em digués fos veritat “Fins i tot així em portes
maldecaps. Massa bonica, la vaig triar. Però què he fet,
l’he matat! Ja n’hi ha prou. El cap em dona voltes.”
La nit era ben entrada i la lluna no s’atrevia a formar
part de l’escena. Uns núvols foscos la tapaven. Va decidir
seguir amb el pla acordat: res de penediments.
—T’explicaré una cosa…
El cor li anava a cent. Què era tan de misteri? Era la
primera vegada que ella obria aquell expedient, i…
—Ja li he dit que he de marxar, que a casa m’esperen.
169

170
—No! No em deixis, si us plau, faria el que fos per
tornar enrere.
Va agafar-la fort pel braç amb la seva manassa incontrolable.
—He dit que que et quedis! —vint anys més tard
sembla que la història es repeteixi.
Aquell to de veu va gelar la sang de la noia, que no es
podia creure que el seu cap s’hagués exaltat tant pel simple
fet d’haver comprovat que hi havia un expedient antic
no resolt damunt la seva taula. I amb un to més calmat i
tendre, l’home va afegir:
—Quedat si us plau. Et necessito, és important. Va, puja
el cotxe amb mi. M’has d’acompanyar a un lloc, sents?
—No. No de veritat. No puc!
Les llàgrimes es van deixar veure entre els meus ulls
mentre pel cap li passaven coses, com ara si aquell home
podia tenir res a veure amb… D’una empenta ja es trobava
dins el cotxe. Al seient del conductor.
—Fes el que jo et digui, entesos? Estic decidit, no hi
ha cap altra alternativa.
—Sí, sí, sí. Entesos, sí.
—Calla i condueix!
Els cinc minuts més llargs de la seva vida van transcórrer
darrere d’un volant. Del volant d’un assassí. D’un
assassí que, penedit de les seves obres, es va voler entregar.
Això és el que pensava una vegada i una altra
l’Eugènia, amb les mans encara el volant mentre els seus
llavis s’amaraven de llàgrimes salades. Allà, davant la
comissaria, no hi passava res. El món s’havia aturat.
S’havia aturat per a en Romea, que estava disposat a
morir en vida per la ja llunyana, però present, mort de la
seva estimada.

Ma filla Aimée
Jordina Recasens (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Ramon de la Torre (Torredembarra)
Després del terratrèmol tot eren imtages desesperants
que sortien per les notícies. Sang, plors, crits, descontrol,
pànic… A mi se’m ficaven els pèls de punta només de
pensar com ho deuen estar passant les pobres criaturetes
que s’havien quedat sense família, sense ningú que les
protegís, que les ajudés, que les alimentés, que les estimés…
Al cap d’un temps de pensar-hi moltíssim, de passar
nits sense domir, de consultar-ho amb el meu marit i amb
els meus fills em vaig decidir. A la província venien tres
autocars de nens que havien patit la catàstrofe del terratrèmol
al seu país, per ser acollits en diferents famílies
durant no se sabia quant de temps (tot depenia del que
trigués el país en, d’alguna manera, assentar-se una mica
i de si els seus pares biològics els reclamaven), i jo volia
obrir les portes de casa meva a qualsevol nen que fos
capaç de ser feliç dins la meva família. I és que bé, sóc
una dona de quaranta-nou anys que treballa a casa, capaç
de donar a una criatura l’escalfor que pot donar qualsevol
mare.
Al començament la idea semblava una mica descabellada,
ningú sabia exactament fins quan es quedarien, ni
si algun dia els seus pares demanarien per ells. A més,
això de conviure amb un nen i donar-li tot el que tens
durant un temps, sabent que marxarà a trobar-se de nou
en la misèria que un dia va deixar enrere i que no tornaràs
a veure’l, em semblava i em sembla una cosa molt
171

172
cruel i greu a la vegada. Però bé, tothom deia, i fins i tot
jo pensava, que més valia això que no pas que durant el
temps de “reconstrucció” del país els pobrets anessin passejant
perduts pels carrerons del seu poble mig enderrocat
(o enderrocat del tot) buscant alguna cosa que endurse
a la boca i fugint de les constants agressions, maltractaments
i violacions que les màfies perseguien dia a dia i
que el poble no era capaç d’evitar.
El cas és que al cap de tres llarguíssims mesos de
papers amunt i avall i, sobretot de moltíssim impaciència,
van arribar. Les portes de l’autobús es van obrir i van anar
baixant nens i nenes d’un en un mentre la noia que s’encarregava
d’ells els anava cridant pel seu nom per ordre de
llista. Jo només sabia que a qui esperava era una nena que
es deia Aimée. I el poc que se sabia d’ella és que tenia uns
sis anys i que el seu nom era francès. Recordo que només
van cridar tres nens abans que ella, però a mi em semblava
que ja n’havien cridat a uns trenta. L’estona que vaig
estar dreta i aixafada per la multitud de pares impacients
que intentaven escoltar el nom dels seus “fills adoptius
durant un temps”, per a mi va passar molt i molt lenta.
Això sí, quan vaig sentir el seu nom, amb una entonació
molt diferent de la que jo era capaç de pronunciar, els
meus ulls es van obrir i van brillar no sé si tant o més com
quan vaig veure per primera vegada la carona dels meus
primers fills biològics. I distingeixo entre el fill biològic i
no biològic perquè sapigueu que parlo dels fills que vaig
parir o de l’Aimée, ja que em sembla, a part de lleig, mentida
dir que l’Aimée no va ser la meva filla de veritat.
La primera impressió que vaig tenir sobre la seva
imatge, sincerament no sé ben bé com descriure-la. Per a
mi era la nena més bonica de totes. Tenia la carona rodo-

neta, uns ulls molt foscos i brillants, la pell molt moreneta,
els llavis molt gruixuts, el cos massa prim. Portava
possiblement el seu millor vestit, dues cuetes mal fetes i
no duia equipatge. Els seus ulls s’havien perdut entre els
cotxes, el fum, la gent, i en general el moviment de la ciutat.
Per molt que la cridava (ja que quan vaig sentir el seu
nom vaig cridar com si estigués al bingo) semblava que
no em sentia.
El meu marit va demanar festa per acompanyar-me a
buscar-la, així que era allí amb mi, i en veure que d’alguna
manera jo no era capaç de fer el primer pas ni d’anar
a buscar-la a les portes de l’autocar, va ser ell qui es va
treure la gent del davant i es va avançar a buscar-la. La va
agafar amb les seves mans per sota les aixelles i la va aixecar
com va poder. La nena no va obrir la boca en tot el
trajecte, des del cotxe fins a casa. I un cop a casa tampoc
va dir masses coses. Tot i que no parlàvem la mateixa
llengua m’esperava, tonta de mi, que la nena intentés
explicar-me alguna cosa, sense tenir en compte el que
podia arribar a suposar per a ella el que estava vivint en
aquell moment.
Els primers dies amb l’Aimée van ser força difícils per
a tots però sobretot per a ella. L’hora del bany era una
batalla, li agradava veure com rajava l’aigua de l’aixeta de
bany, el primer cop que va veure que hi sortia aigua, per
a ella va ser un descobriment, la tocava, en bevia, l’acariciava,
s’hi mullava les mans… però no volia ficar-se dins
la banyera de cap de les maneres . Ella preferia que
omplís el cossi i que li anés tirant l’aigua amb les mans
pel damunt. Semblava que no li agradava gens veure com
l’aigua, aquella aigua per a ella tan neta i tan pura, marxava
pel forat de la banyera. Al principi havia de llençar
173

174
l’aigua pel vàter quan ella estava ben distreta, i amb el pas
dels dies vaig aconseguir omplir la banyera, en comptes
del cossi, per anar tirant-li l’aigua pel damunt per esbandir-li
el sabó. L’hora de menjar també semblava una lluita.
Sempre que li omplia el plat l’atacava com si fos l’última
vegada que pogués menjar. Per molt plena que estigués,
s’acabava el plat i repetia tant el primer, com el segon
i les postres. El que passa és que després de menjar agafava
mals de panxa i tenia vòmits.
L’hora d’anar a dormir també se’ns feia difícil.
Necessitava adormir-se amb una mica de llum que trenqués
la foscor i amb algú que li fes costat. Algú que li
digués coses, que l’acariciés, que l’abracés de tant en
tant…Suposo que no és que hi estigués acostumada sinó
que simplement i senzillament ho necessitava. La qüestió
és que a les dues ens va costar força aprendre a viure juntes,
a ella per l’adaptació al canvi i a mi per l’adaptació a
ella. Hauria de dir que els que m’envolten em van ajudar
molt, el meu marit, els meus fills, inclús els meus néts.
Com he dit, van ser moments difícils però que ens van
ensenyar moltes coses que no penso oblidar mai, ja que
vam ser capaces de parlar sense entendre la nostra llengua.
Hi ha una gran pila de records que cada dia que passa
intento recordar per no oblidar ni un detall, ni tan sols el
més mínim o insignificant, que pugui quedar-me gravat a
la memòria. Això sí, el que més recordo i segurament
recordaré sempre serà el comiat. Aquell comiat que sabia
que arribaria i que no volia que arribés mai. D’alguna
manera, mentre la nena era a casa, intentava ser conscient
que un dia marxaria. Volia estimar-la molt, donar-li tot el
que tenia, tot el que podia donar-li; és més, ho necessitava.
Al cap de vuit mesos amb ella, em van dir que havia

aparegut la seva mare. Al principi va ser molt dur, esperat
però dur, ja que quan vaig sentir: “la mare de l’Aimée la
reclama”. Vaig pensar: “però si la seva mare sóc jo”.
Després de que em donessin la notícia, l’Aimée em
sembla que va entendre, en mirar-me a la cara, que havia
d’anar-se’n. Ja que des d’aleshores no em deixava anar
enlloc, no volia estar amb ningú més que amb mi i quan
li posava l’abric em mirava amb ulls tristos. Em van dir
que al cap d’una setmana l’havia de dur a l’aeroport i que
allí m’esperarien tres famílies més i la persona encarregada
de dur els nens amb els seus pares corresponents.
Un parell de dies abans de que hagués de marxar, vaig
demanar a la nena que em digués que volia prendre cap
al seu país. Tenia pensat fer-li una maleta només amb les
coses que volgués prendre. Ella em va agafar la mà, em va
dur el bany i em va demanar que li regalés una aixeta. La
seva resposta al principi em va fer gràcia, encara que després
força llàstima. Vaig mirar d’explicar-li que quan arribés
a casa seva deixaria de rajar, que necessitava estar lligada
a un sortidor… Però ella no volia sentir-me parlar,
només va demanar-me una aixeta. Amb tristesa l’hi vaig
regalar i en veure la seva felicitat em va omplir d’alegria i
de força.
Com deia anteriorment, va arribar el comiat. No vull,
o potser inclús no puc, descriure’l a la perfecció, i és que
diuen que el cervell de mica en mica, mentre dorms, va
esborrant aquelles coses que et fan mal. Així que ara per
ara penso cada dia en ella, en el seu somriure, les seves
galtones, les seves mans… i ho faig amb un somriure,
mentre somio en que arribi el dia que l’aixeta li ragi.
175

Terres de Ponent
Segrià
Noguera
Pla
d’Urgell Urgell
Garrigues
Segarra

La caixa de l’esperança
Òscar Cases (Primer Cicle de Secundària)
Col·legi Episcopal (Lleida)
Quan el sol va tornar a il·luminar aquell bell país que
anys enrere havia estat el centre del món, allà on la sorra
es confonia amb l’or, Egipte, va sonar el despertador d’en
Maurici. Un altre dia ple de feina esperava a aquell noi
ros, alt i prim.
—Afanya’t —li va dir la Neftis. Era la seva companya.
Els seus ulls blaus i el cabell atzabeja contrastaven amb la
pell de color canyella que traïa l’origen mestís de pare
egipci i mare europea.
—Vés tirant —va respondre mentre es vestia. En acabar,
sortí de la tenda. Formaven part d’un equip d’arqueologia
i estaven investigant l’última tomba reial descoberta
entre les excavades en la rogenca pedra de la Vall dels
Reis. Només sortir, ensopegà amb una roca. Intentà apartar-la
sense èxit. De sobte veié que hi havia unes lletres
gravades. Tot seguit, agafà una pala i començà a cavar.
Quan feia un quart d’hora que extreia la terra es va poder
distingir una mena de làpida on hi havia escrites unes
oracions en grec i una pedra preciosa al bell mig. La noia,
veient-ho va llegir:
Quan la barca solar estigui entre el cel i l’ infern
el raig vermell il·luminarà la caixa de l’esperança.
Alexandre el Gran.
—La caixa de l’esperança? Vol dir la caixa de
Pandora! —exclamaren tots alhora.
Tan sols els quedava desentrellar què era la barca
solar i quan es produiria la il·luminació màgica i van ser
177

178
llargues les hores fins que van trobar que la barca solar es
referia al sol i que el moment del ritual havia d’esdevenir
a les últimes hores del dia.
Ja era el vespre quan l’estrella il·luminà el bell robí
incrustat a la pedra tombal i aquest projectà una llum
vermellosa que assenyalava un racó de la famosa vall. A
cada pas que feien creixia la intriga i l’emoció. Quan van
arribar, es van posar a gratar la roca. Van poder distingir
unes escales. Es miraren amb una cara molt expressiva
dient-se “hi baixem?” i descendiren cap a la lúgubre
entrada. Quan ja no hi hagué més escales per baixar es
trobaren una arqueta en una cambra. “Que hi havia dintre
d’aquest bagul?”, deveu preguntar-vos. Al seu interior
reposaven l’esperança i l’alegria dels homes. Quan feia
anys Pandora la va provar d’obrir, n’havien escapat les
malalties, i en tornar-la a tancar les coses bones havien
quedat enxampades a dins.
—Hem trobat el que ens farà superar les malalties i el
dolor! —es digueren.
Però quan agafaren la caixa de Pandora l’habitació
començà a fer-se miques. Es quedaren parats. D’en
Maurici i de la Neftis, no se’n sabé res més, de la caixa de
Pandora,tampoc. Que vol dir això? Què mai podrem
superar les malalties? Potser caldrà que siguem nosaltres
mateixos qui cerquem la pròpia felicitat.

El gos i la pluja
Júlia Montoliu (Primer Cicle de Secundària)
Escola Nostra Senyora del Carme (Balaguer)
Plou. No m’agrada la pluja. És avorrida i nostàlgica.
Em recorda el dia en què la Tània em va deixar aquí,
abandonat enmig d’un munt de deixalles i de carrers
bruts. Busco refugi. Trobo una caixa de plàstic i m’hi fico.
Mentre espero a que pari de ploure, miro com cauen les
gotes d’aigua. Cauen i cauen. Agh! Em posen nerviós.
Intento dormir, però la pluja m’ha desvetllat. Penso
en el munt de coses a les que feia temps que no dedicava
una estoneta. Penso… En la meva vida amb la Tània, en
com jugava amb ella i amb mi. També en com va canviar
la meva vida el dia en que els seus pares van decidir que
no aniria amb ells de vacances.
Para de ploure i surt el sol. Somric. Les coses dolentes
en les que estava pensant deixen pas a aquella frase
tan sàvia: “No et donis mai per vençut, crea el teu propi
camí”.
Això és el que faré jo. Crearé el meu propi camí entre
els carrers bruts de la ciutat mentre el sol brilla ben alt
sobre el meu cap.
179

180
Les ulleres de la felicitat
Alba Pérez (Primer Cicle de Secundària)
Institut la Segarra (Cervera)
La Paula és una nena trista, mai ha estat alegre ni
contenta, no mostra interès ni motivació per res, sempre
es queixa d’allò que no té i sense motiu, és una nena estimada
per la seva família, no pateix cap malaltia, viu en
una bonica casa i disposa de totes les comoditats però…
sempre està insatisfeta.
Cada cop està més afligida i els seus pares, preocupats,
decideixen portar-la al psicòleg, que li diagnostica
una depressió i li recepta un lot de medicaments.
La Carmeta, la seva àvia, que és una velleta molt
sàvia, decideix ajudar-la: li explica que la tristesa és un
sentiment que no s’hauria d’haver inventat mai, però potser
és necessària per poder apreciar millor els moments
de felicitat.
Li va confessar que tenia la solució al seu problema ja
que el seu espòs, l’avi Manel, que va ser un òptic eminent,
poc abans de morir va confeccionar unes ulleres amb uns
vidres màgics que Santa Otília, la patrona dels òptics, li
va regalar per la seva bondat i per tants anys de dedicació.
Aquelles lents, més que per corregir defectes de la
visió, tenien propietats curatives perquè permetien veure
el món des d’una altra perspectiva, donaven un altre
color a la realitat, fent-la més suau i alegre.
Un cop es va posar les ulleres, la Paula ja va notar els
efectes, estava commoguda, sentia una certa emoció per
portar sobre el nas un objecte tan valuós i tan apreciat, i
ser precisament ella la beneficiària d’aquest prodigi.

En sortir al carrer va començar a veure les coses des
d’una altra dimensió, els objectes més insignificants eren
més interessants, les persones li semblaven més amables
i es mostrava més oberta al seu entorn. El miracle s’havia
produït, allà on abans veia amargura, s’havia convertit en
felicitat, el descontent en satisfacció, el menyspreu en
amor i a poc a poc va anar obrint el seu cor.
La seva vida havia canviat gràcies a unes lents, no se
les treia ni per dutxar-se, ni per dormir, s’havien convertit
en una part més del seu cos.
Van passar els anys i la Paula es va enamorar, es va
casar, va tenir fills…
I va anar descobrint la felicitat, però no una felicitat
de “butxaca”·, si no una felicitat més plena, una FELICI-
TAT AMB MAJUSCULES.
Un dia, mentre jugava amb el seu fill petit, el
Manelet, la pilota va anar a parar a la seva cara i un dels
vidres de les ulleres es va trencar. Es va sentir tan desesperada
que no sabia què fer, ningú podria substituir el
vidre perdut, estava perduda… no volia tornar a passar
per aquell regust amarg i va començar a adonar-se a poc
a poc que la vida era igual amb ulleres que sense elles.
La felicitat està dins el nostre cor, però estem tan
obsessionats buscant-la fora que no ens adonem ni valorem
tot el que tenim.
La Carmeta, la seva àvia, li havia ensenyat la lliçó més
important de la seva vida: la felicitat és qüestió de voluntat
i tot comença en un mateix.
… he après que quan sembres rancúnia i amargura
la felicitat se’n va a un altre lloc…
… he après que no puc escollir com em sento
però sempre hi puc fer alguna cosa…
181

182
…he après que un somriure és un mètode més econòmic
per millorar el teu aspecte…
…he après que tots volen viure al cim de la muntanya
Però tota la felicitat esdevé mentre hi puges…

El lladre amic
(En homenatge a Pere Calders)
Alba Granell (Segon Cicle de Secundària))
Institut la Segarra (Cervera)
L’Elisenda, la meva serventa, em va fer despertar
d’hora aquell diumenge.
—Elisenda! Què fas aquí? Si només són les onze del
matí! Espero que tinguis una bona raó per haver interromput
el meu son plàcid.
—Senyor, perdoni, he estat dubtant molta estona a
despertar-lo o no, però és que la portera ha comès un
gran error. No sé com se li ha pogut passar per alt!
—Què se li ha passat per alt, Elisenda? Què m’estàs
dient?
—Senyor, jo ja li vaig dir que no era de fiar. Doncs
miri, li explicaré, la portera ha deixat passar un lladre i
ara el tenim a casa nostra. Miri, ara mateix li està agafant
l’últim bitllet de la caixa forta —va afegir assenyalant
entre l’escletxa de la porta—. Molt em temo que haurà de
posar remei a tot això senyor.
Jo vaig aixecar-me esbufegant, sense cap ganes.
L’Elisenda em va dir si volia esmorzar abans de procedir
a dir quatre coses a aquell desconegut, però jo li vaig dir
que ella m’havia fet passar la gana i ja no m’apetia prendre
res.
Vaig travessar el passadís tambalejant-me i vaig veure
la porta ajustada de l’entrada. Vaig sortir el replà, i vaig
veure com el lladre esperava impacient l’ascensor, mirantse
el seu preciós rellotge de mà, que per cert, li vaig trobar
certa semblança amb el meu. Jo em vaig dirigir a ell i
183

184
vaig treure la meva pistola, que és el que sempre faig en
aquestes ocasions.
—Com goses muntar aquest sarau de bon matí i fer
que em despertin? Ara anirem a parlar a comissaria de tot
això i del robatori també, és clar.
—D’acord, si no ho tinc entès malament, és el que es
fa normalment, però què sàpiga que hi tenia tot el dret, a
entrar a casa seva —va afegir ell.
—Sí, sí, això no ho dubto pas, però de fer-me despertar
no en tenia cap, de dret!
Quan vam arribar a baix, la portera em va dir bon dia
cordialment i jo li vaig deixar anar que a partir d’aquell
dia ja no caldria que vingués més a treballar. Ella va fer
cara tota moixa i em va mirar de tal manera preguntantse
a què era degut aquell sobtat acomiadament.
El lladre i jo vam sortir el carrer. Ell anava molt carregat,
amb un gran sac, i jo l’apuntava amb la pistola per
darrere. El centre de la gran ciutat estava com sempre, la
gent camina d’esma i els cotxes semblava que funcionessin
sols. Vaig dir el lladre si volia que l’ajudés amb el sac,
que feia pinta de pesar molt, però ell va dir que no calia i
que no n’hi havia per tant, fent elogi de la seva força.
Per sort, la comissaria era a prop i amb cinc minuts ja
hi vam ser. A l’entrada hi havia un policia vell i gros, assegut
davant d’una taula, bevent-se un cafè i llegint el diari.
Jo li vaig explicar la meva versió dels fets i el lladre va afegir
alguna cosa.
El policia es va passar una llarga estona reflexionant
i va dir:
—Mirin, el protocol que marca el que s’ha de fer en
aquestes situacions diu que el lladre ha de sotmetre’s a
qualsevol càstig que l’imputi el senyor pel fet de desper-

tar-lo, i pel que fa al robatori el lladre es pot quedar amb
les pertinències del senyor, ja que ha tingut la gran habilitat
d’agafar-les i el senyor no pot demostrar pas que
siguin seves.
Vaig mirar-me el lladre amb admiració, pensant que
havia de tenir uns bons estudis i coneixements dins del
seu ofici.
Seguidament vaig donar les gràcies a l’agent i vaig
retirar l’arma de sobre el lladre.
Tot seguit, vam sortir de comissaria i em vaig dirigir
al lladre.
—M’he pensat bé el càstig i crec que no te’l mereixes.
T’ofereixo el lloc de porter al meu bloc de pisos, perquè
vegis que no em transmets una confiança especial.
185

186
Les sabates
###COMPROVAR COGNOM#### Judit Duaiqües (Segon
Cicle de Secundària)
Institut Antoni Torroja (Cervera)
Tota la temporada d’hivern que ens hem estat al
mateix lloc, al mateix aparador. Veient com la gent passa
amb pressa i ningú ens feia cas. Només algunes adolescents
preocupades pel seu aspecte es paraven a observarnos.
Hem suportat i vist com totes les Nostres companyes
ens han anat deixant. És aquest el problema, som les
sabates més cares de la botiga.
Avui és el primer dia de rebaixes i com cada any tots
els preus tenen un 50% de descompte, menys el nostre,
que només arriba al 20%. S’obren les portes i fins a les
onze no entra la primera clienta. És la noia que passa
cada dia a les nou del matí i entra a l’estació del metro.
Tot d’una ens agafen i notem una sensació molt freda. Són
els peus de la jove, que amb les baixes temperatures costa
molt de mantenir calentons. Explica que ha estat estalviant
tot l’hivern per comprar-nos. Ens posem dins la
capsa vermella. Per primera vegada sortirem al carrer.
Ens anem movent dins la foscor només ens arriba el
soroll d’una gran ciutat, cosmopolita. Semblava que ens
aturem.
Hem passat tot el dia sense fer res i ara ens mobilitzem
i anem cap a l’àtic que té la Clara, la nostra propietària.
Ens treu de la capsa i comenta a caminar pel menjador.
Es fa l’hora d’anar a dormir i la Clara ens desa,
demà ens espera un dia molt llarg.
A les nou del matí passem per l’aparador on sempre

havíem estat. Entrem al metro i més d’un ens trepitja!
Arribem a un lloc nou, hi ha molta llum i escoltem com
la Clara presumeix de nosaltres. Seu a una cadira i fins a
l’hora de dinar no s’aixeca. Va a la cafeteria i es reuneix
amb la seva amiga, la Isaura. Comencen a xafardejar.
Torna al seu lloc i fins a les set no pot marxar. Anem a
casa i ens desa. Els peus li fan mal per estrenar sabates.
L’endemà torna la mateixa monotonia: anem amb el
metro, a l’oficina, a la cafeteria i a les set cap a casa.
Sempre el mateix.
Arriba el divendres i ens posem nervioses, ja que
sabem que la Clara i la Isaura tenen un pla. És la nit, i s’ha
comprat un vestit. A l’arribada al restaurant hi ha dos
nois que les estan esperant. Sopen i parlen sobre les seves
vides. Quan surten del local veuen que plou. La Clara no
es pot permetre pagar un taxi. L’única solució é sanar fins
a casa esquivant els tolls. Arribem i estem xopes. Intenta
ajudar-nos però serà difícil arreglar els danys fets.
Diumenge arriba la seva fillola, l’Ares. Li ha demanat
si ens pot calçar i diu que sí. No pensa que una nena no
sap anar amb unes sabates de dotze centímetre, i és clar,
al cap d’una estona, se senten uns plors i uns crits. L’Ares
ha caigut. Ens hem fet mal. Un taló trencat. La Clara
torna a desar-nos a la capsa vermella, però no ens en traurà
mai més. Haurà de tornar a estalviar i esperar fins a les
pròximes rebaixes.
187

188
La meva filosofia de vida
Cristina Mas (Batxillerat i Cicles Formatius)
Escola Lestonac-l’Ensenyança (Lleida)
L’Àlex sempre ha sigut un noi generalment atrevit,
capaç de decidir per si mateix des de ben petit, amb molta
autoestima i esperit de superació. Sempre ha destacat per
les seves notes però mai pels seus enamoraments, al contrari,
en aquest sentit és més aviat un noi tancat. No és
perquè sigui la seva mare però ell és atractiu, igual que el
seu pare… tot i això no he conegut cap noia que es relacionés
amb ell, ni cap amiga, ni cap nòvia… No és que
em preocupi especialment el tema, però tenint 18 anys
em sembla curiós que mai s’hagi evidenciat amb algun
nom femení que s’escapa sense voler quan penses dia i nit
en la mateixa persona. Has estat alguna vegada enamorat?
Incomptables vegades m’ha passat aquesta pregunta
per la ment i incomptables vegades no he tingut el valor
suficient de preguntar-l’hi. Sóc una dona molt sentimental
i obsessiva, crec en l’amor, no com un sentiment, sinó
com una manera de viure. La gent que viu sense estar
enamorada o sense saber el que és estar-ho té un buit
immens en el seu interior i no poden veure més enllà ni
ser completament feliços, perquè no han experimentat
l’emoció més captivadora de la vida. No vull que el meu
fill visqui amb un buit com aquest, vull sentir que ell
també sent.
La meva mare és una bellíssima persona, una mica
bohèmia, però encantadora. Malgrat això mai li he explicat
res sobre la meva vida, ni tampoc he deixat que entrés
en el meu món social, és més, sols coneix l’Èric, que és el

meu millor amic des de l’escola bressol. Per a ella l’amor
és una filosofia de vida, encara que ara per ara ja ho considera
una religió. Creu incondicionalment. que tots els
humans acaben convertint-se i sense adonar-se’n ho
donen tot per amor, bé, més ben dit, ho donen tot per la
persona de qui estan enamorats. És tot o res. Sovint tinc
la sensació que no he sigut prou sincer amb ella, la veritat
és que mai li he confessat que comparteixo la seva
filosofia de vida i que estic vivint al límit des de fa dos
anys. L’Hiyara és la meva filosofia, la meva manera de
creure en la religió de l’amor i la que em prepara uns
“rollitos de primavera” que em saben a glòria. De fet, va
ser gràcies als “rollitos” que la vaig conèixer. Des de ben
petit els devorava i ma mare cada vegada tenia menys
temps per preparar-me’ls, així que vaig començar a freqüentar
el restaurant xinès que hi ha dos carrers més
avall d’on visc. Em vaig enamorar sols veure-la; tenia una
pell molt fina i blanca, uns ulls grossos i lleugerament
estirats i un cabell negre i llarguíssim que li arribava a la
cintura. El seu cos era estret, com quasi totes les xineses,
però les seves mans… les seves mans… eren tan fines i
delicades que era impossible no beure’m tota l’aigua una
i una altra vegada perquè tornés a servir una altra gerra.
Em deixava tota la meva setmanada en menjades al restaurant
i passat un temps li comprava flors cada dia. A
poc a poc la vaig anar conquistant, bé, ella em va conquistar
a mi i vaig fer impossibles per ser correspost. Vam
sortir un parell de cops al cine i a sopar, no en un xinès
sinó a un “burger”. La fascinaven les hamburgueses. Un
dia em va fer un petó, va ser curt, però molt intens.
Aquell mateix dia no vaig poder dormir de l’emoció i el
dia següent ens vam declarar com a parella oficial.
189

190
Tal dia com avui fa dos anys i tres setmanes que sortim
junts i he invertit molt d’esforç per què la meva mare
no se n’adonés, però ara sí que ja no l’hi puc amagar més.
Me’n vaig. Sí, me’n vaig a la Xina amb l’Hiraya. Aquesta
nit l’hi explicaré a la mare.
Són les tres de la matinada i sembla com si les meves
orelles estiguessin escoltant la veu d’un desconegut. No
pot ser el meu fill qui m’està dient que se’n va a la Xina i
que porta dos anys compartint el seu amor amb una tal
Hiraya. No pot ser el meu fill, que per la seva afició als
“rollitos” ens deixarà al seu pare i a mi per anar-se’n cap
a un altre continent a cent mil quilòmetres d’aquí. Què he
fet malament? Mai he pensat, ni per un instant, que el
meu extremisme de donar-ho tot per la persona a la qual
estimes suposaria perdre al meu fill. Té 18 anys, així que
legalment ja pot anar on vulgui, però per una vegada a la
vida sento que els meus principis cauen a terra, sense
més, i que ara mateix els canviaria tots per tal d’evitar que
marxés.
L’Àlex se n’ha anat a dormir, plorant… li he prohibit
que marxi i li he remarcat que si ho fa que m’oblidi. Sé
que és dur però sento que m’està canviant per una xinesa
i per res del món vull que soni racista, la qüestió és que
se me l’emporten a l’altra punta del món. Jo també vaig a
dormir.
M’he aixecat a les set del matí per fer-me les maletes.
Sé que és tot molt ràpid però me n’aniré amb ella fins al
final del món i espero que algun dia els meus pares ho
entenguin i que, sobretot, la meva mare entengui que no
estic renunciant a ella, tampoc podria… és la deessa de la
meva religió. Intento no fer massa soroll i em dirigeixo
cap a la porta per marxar… i no tornar. No vull despertar

els meus pares, prefereixo no haver d’aguantar l’acomiadament,
em faria massa mal i sentiria que els estic fallant.
El menjador és fosc, fred… s’encén la llum, l’ha encès ma
mare. M’ha caigut tot als peus. Però un moment, què
passa aquí? Què feu els dos amb maletes? Què feu aquí
palplantats?
Estic embarcada en un avió internacional amb escala
a Suïssa i amb destinació a la Xina. Vaig amb el meu marit
en un costat i amb el meu fill a l’altre. Em sento una mare
intrèpida i amb uns principis establerts, els meus principis.
Jo una vegada ja ho vaig donar tot per amor, per amor
al meu marit, però per a poder seguir amb la meva manera
de viure em tocava donar-ho tot per amor una altra
vegada, aquesta vegada, però, per amor al meu fill.
191

192
Un, dos, tres, pica paret
Marina Reixachs (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Terres de Ponent (Mollerussa)
D’aquella olor de sal i pinassa, d’aquella brisa dolça,
del vol plaent de les gavines… ja no quedava res de tot
allò. Observant, a recer de la ventada, aquelles platges
tenyides per la foscor de la nit, només trobà la nostàlgia
amarga que la lligava a aquell indret. Encara recordava
l’últim estiu, les corredisses per la costa, ben a la vora de
l’aigua. Ell, enjogassat, començava a córrer tot dient-li:
“Atrapa’m, valenta!” i ella, rere seu, fent grans esforços
per acostar-s’hi, el seguia fins a la cova, on la penombra
l’amagava per uns instants. La incertesa de la seva presència
desvetllava totes les seves inseguretats. Quan els raigs
de sol s’escolaven pels forats de les roques i el deixaven
entreveure, tot pintant una aquarel·la de llums i ombres
sobre la seva pell, la por desapareixia. Encara semblava
com si els esbufecs i les rialles continuessin ressonant en
aquella balma, més fortes que el picar de les onades a les
roques.
Atònita, fixà la mirada en el turó de més enllà del
penya-segat, on restaven les ruïnes del que havia estat la
casa d’estiueig. La recordava com una majestuosa vil·la
que s’albirava des de lluny, envoltada per una tanca de
forja. L’heura enfilava les blanques parets cercant el blau
del cel. A l’entrada, sota els arcs embolcallats per buguenvíl·lies
morades, hi havia una tableta de marbre blanc
amb unes cadires de boga, on seien a les vesprades d’estiu
a l’oreig de la marinada, mentre l’avi els explicava
velles històries de mariners oblidats que lluitaren a Cuba.

Tan fort era aquell record com el de les tardes de joc
al jardí. El lilà de la marquesina perfumava les migdiades.
Tot sovint, es posaven en un racó que en aquelles
hores sempre era ombrívol i jugaven a l’un, dos, tres, pica
paret. Distreta amb les papallones de color canyella que
batien triomfants les seves ales o alçant la vista per contemplar
els estols d’ocells serpentejant al cel, ella mai
parava atenció. Quan el veia murri i malhumorat perquè
no li feia cas, collia un ramet mal lligat de ginesta i li deixava
damunt les escales de l’entrada, era la seva manera
de demanar perdó.
…
El vent cada cop fuetejava amb més ràbia el tendal on
estava arrecerada. I començaren a caure les primeres
gotes. Eren grosses i impactaven amb força a la sorra, deixant-hi
la seva profunda emprempta. S’aixecà i caminà
dificultosament fins a quedar-se palplantada davant les
onades embravides que s’alçaven cada cop més amunt i
amb més desordre. Foren aquelles mateixes onades les
que, avares i mesquines, decidiren endur-se’l per sempre,
deixant-la en la més profunda solitud.
Cada cop plovia més. Plovia tant com la nit en que va
marxar, sense acomiadar-se, sense que ella li pogués prometre
un cop més que tornarien a ser infants feliços i despreocupats.
Continuava dreta, immòbil, i amb un gest inexpressiu.
S’estava sota la pluja, com un mim sense disfressa ni
maquillatge, senzilla i vulnerable, notant com cada gota li
cremava a la pell reobrint les ferides del passat.
Havia estat molt de temps pregonera d’una nau a la
deriva, se sentia com un ostatge d’un record que la turmentava.
Massa temps havia malgastat dibuixant rialles
193

194
per difuminar el dolor, patint en soledat el pitjor dels
seus malsons.
Al mateix temps que les llàgrimes li començaren a
brollar, arrancà a córrer cap al far, que feia anys que no
pampalluguejava sobre les fosques aigües altives. Enfilà
l’espadat i entrà per la porta de darrere, vella i despentinada,
que feu un gemec en obrir-se. Es quedà oberta. Pujà
les escales encegada i torbada. Com un espectre, el sentí
molt a prop, a frec del seu rostre. Obrí la porta del menjador
amb un cop sec que feu trontollar les seves entranyes
i de l’embranzida, topà amb la barana. Es quedà
immòbil, sense recuperar la postura, intentant assimilar
el cop.
La tempesta ja estava a punt de dominar-ho tot. Els
trons com Feres captives bramaven arreu i un llamp fugaç
espetegà sobre el mar.
Tragué de la butxaca un pomp de ginesta que llençà
precipitadament al buit, esmaperduda. En aquell instant,
recordà les paraules d’un nen amb els ulls brillants que
un bon dia li digué, tot confessant-se: “Saps que m’agradaria?
Que algun dia acabessis alguna partida amb mi i
que en lloc de quedar-te embadalida, t’afanyessis a atrapar-me”.
Contemplà per últim cop aquell entorn grotesc
i amenaçador i… un, dos, tres, pica paret. La partida
acabà.

Serralada Litoral
Vallès
Oriental
Barcelonès
Nord
Maresme

196
Què se n’ha fet de les bosses de plàstic?
Mar Sabater (Primer Cicle de Secundària)
Institut Isaac Albéniz (Badalona)
Sempre m’havia agradat remenar la capsa de records
que guardava la mare de l’àvia, però aquell dia, entre el
munt de papers, vaig trobar un retall de diari que parlava
que l’any 2010 s’estaven plantejant de treure l’ús de les
bosses de plàstic.
Em vaig quedar amb aquella notícia que em donava
voltes pel cap. Com podia ser que a l’època de l’àvia l’ús
de les bosses sigués una pràctica tan normal?
Vaig arribar a classe i a primera hora teníem ciències
naturals i vaig aprofitar per treure el tema de l’ecologia i
la manera d’anar a comparar de l’any 2010. El professor
Joseph em va dir que, si no hagués estat per uns quants
ecologistes que posaren fi a aquella bogeria, potser ja no
hi seríem. Vaig tornar a casa amb la colla d’amics, com de
costum. Entre nosaltres anàvem parlant del tema.
Quan vaig arribar a casa vaig recordar que la meva
àvia Angelin, abans de morir, m’havia parlat d’alguna
cosa de les bosses de plàstic i, si no recordo malament, hi
estava en contra. De seguida d’haver recordat això vaig
anar a preguntar a la meva mare si sabia alguna cosa d’aquell
tema. La mare em va explicar que, quan ella era
molt petita, encara es veien algunes bosses. La mare
digué que creia que a casa l’àvia encara en devien quedar.
Mentre anàvem a casa l’àvia, la mare em va explicar que
ara les bosses de plàstic es considerarien una cosa molt
estranya, fins i tot una peça de museu, però que a l’època
de l’àvia Angelin era tot el contrari: als supermercats

donaven bosses a dojo i la majoria de la gent les llençava
sense reciclar, només alguna gent les guardava per reutilitzar-les.
Quan vam arribar, de seguida vam trobar un bon
paquet de bosses i jo en vaig agafar un parell o tres de
mostra. L’endemà al matí vaig explicar tota la història de
les bosses als meus amics. Van quedar tots fascinats.
Va tocar el timbre, tocava classe de ciències. En
Joseph, només entrar, va dir-nos que volia que féssim un
treball de recerca en grups. Jo, evidentment, vaig anar
amb la colla que m’acompanyaven a casa, i de tema vaig
proposar el de les bosses. Tots hi van estar d’acord.
Vam trigar dues setmanes a fer el treball, però la veritat
és que tots estàvem molt satisfets de la feina feta.
El vam entregar i el professor, unes setmanes més
tard, ens va cridar a l’hora del pati. Ens va dir que el treball
el podríem exposar al museu de la ciutat. Aquell
mateix dia vam anar el museu, van organitzar l’exposició
i vam fer un mural amb fotografies que guardava l’àvia
del riu del poble amb bosses surant i altres desastres que
s’havien fet quan la meva àvia era petita.
Després de tot això, una cosa em va quedar molt
clara, la Terra és massa valuosa per anar espatllant-la i cal
que entre tots la cuidem.
Han passat els anys, i aquell treball fet a l’institut
sempre n’he guardat un bon record. Em fa molta il·lusió
veure la meva la meva néta remenar la capsa de records
que sempre he guardat i treure el seu record preferit, el
meu treball. Quan se’l mira, em recorda la mateixa mirada
de sorpresa que feia jo a la seva edat.
197

198
Un refugi amb secret
Jordi Ferrer (Primer Cicle de Secundària)
Institut Eugeni Xammar (L’Ametlla del Vallès)
Encara no sé com vaig descobrir-ho. Era cap de setmana
i estava a casa dels meus avis.Com que no sabia que
fer, em vaig preparar per anar a fer el meu “hobby” preferit
des que em van regalar el llibre En temps de guerra, on
s’explicava la guerra entre els republicans i els franquistes
en terres de l’Ametlla, Llerona i la Garriga.
Vaig agafar el lot, la lupa, la petita llibreta, el llapis i
la bicicleta i vaig anar a la Garriga, al refugi del costat de
l’estació, on hi havia una porta per entrar-hi sense passar
per l’entrada. Un cop vaig ser a dins, vaig encendre la lot,
no sabia ben bé on m’havia quedat l’última vegada. Quina
emoció!
Vaig obrir la llibreta en el meu últim dibuix i sí! ja ho
recordava, era entrant a la dreta, a on hi ha dibuixat l’antic
campanar de l’església de l’Ametlla.
Jo, aquell dia, continuava el meu circuit d’observació,
vaig canviar de passadís i vaig copiar un altre dibuix. Em
vaig ajupir per agafar el llapis i vaig veure a sota les escales
de la sortida un dibuix que em va cridar l’atenció. M’hi
vaig acostar. Era un dibuix ple de línies, que vaig deduir
que representava el mar i més amunt, no es veia. Vaig
intentar pujar una mica, repenjant-me a una totxana que
sortia de la paret, vaig relliscar, perquè estava humida i
vaig arrencar-la sense voler.
En tornar-la al seu lloc, vaig notar que hi havia un
forat i que al darrere es veia alguna cosa al fons.
Amb la punta del llapis vaig fer palanca per treure la
totxana del costat; vaig posar la mà a dins i en vaig treu-

e una capseta de fusta, feta malbé. La vaig mig obrir, i
vaig quedar decebut, només hi vaig trobar un paper mig
florit, amb la tinta una mica escorreguda, jo que m’esperava
un petit tresor!
El vaig llegir, era una carta escrita per un tal Miquel
Vilaterrossa Montgrany. Com que no coneixia qui era,
vaig guardar-me la carta i vaig anar cap a casa dels meus
avis, estava molt emocionat.
Vaig obrir el portàtil i vaig buscar aquell nom, al
moment vaig llegir “rector de l’església de la Doma de la
Garriga”. Vaig disposar-me a llegir la carta. Era un escrit
que deia on es trobava la creu de plata i la mare de déu de
la Doma que s’havia amagat durant la guerra, quan cremaven
les esglésies.
Amb el meu avi vaig anar a la masia de Can Toni i els
vaig ensenyar la carta. Tots junts vam pujar a les golfes i
vam començar a buscar. Allà feia temps que ningú hi
pujava. Després de remenar molt vam trobar en un fals
sostre una caixa en la qual, en obrir-la, va aparèixer la
creu, la mare de Déu i un munt de documents en llatí.
Aquella nit no vaig poder dormir de l’emoció.
199

200
Com un gos
Bernat Canal (Segon Cicle de Secundària)
GEM (Mataró)
Era un calorós dia d’estiu. Jo estava amb en Pototo, el
meu gos, al pati de casa, intentant que aprengués algun
truc. Semblava que no avançàvem en el seu ensinistrament,
per més premis que li donava. La meva idea va ser
genial; li ensenyaria a seure amb el meu propi exemple. Per
a mi no era cap problema ajeure’m com un gosset. Amb les
cames flexionades, vaig ajupir-me i vaig recolzar el cul a
terra. Acte seguit, en Pototo em va posar una galeta sobre
el nas. Amb un moviment ràpid, vaig pescar-la amb la boca
i me la vaig empassar amb un ample somriure.
De mica en mica, vaig anar aprenent a rodar per terra,
a saltar, a estar quiet en veure un gat i alguns altres trucs
canins. En Pototo era un gran domador i sempre em premiava
amb una deliciosa galeta. Quan ell anava a l’escola,
jo m’havia de quedar a casa, mort de por per culpa de
l’aspiradora. En arribar, primer havia d’acabar els deures
però després podia jugar amb mi. Acte seguit, fèiem llargues
passejades pel barri fins que queia la nit. El pitjor
dia va ser quan, sense saber per què, vam canviar la ruta
del passeig. El nostre nou destí era una clínica veterinària,
on volien acabar amb les meves escapades nocturnes
amb les noies del veïnat; em van castrar. No en donaré
més detalls...
Després d’aquell dia en què la meva virilitat havia
estat extirpada, res va ser igual: em sentia feliç, alegre,
joiós, i viu. O, més ben dit, incòmodament feliç, alegre i
viu... Aquesta nova i peculiar vitalitat em feia jugar amb

tot i amb tothom. Era com tornar a ser petit, però amb senderi
per degustar-ho. Ara ja era capaç de deixar passar un
gat sense ni sentir el desig de perseguir-lo. El que puc assegurar
és que la meva relació amb el Pototo va canviar radicalment
per culpa de la Tara, la meva primera xicota. Era
una gossa blanca, de pèl llarg i no gaire alta. Lluïa un preciós
collar blau. Volia prendre-me’l, arrabassar-me’l i desterrar-me
del seu cor. En la seva tercera visita a casa, vaig
decidir de gastar-li una broma pesada. Primer vaig marcar
el meu territori a les seves peludes potes. El seu xiscle es
va sentir per tot el barri. Mentre era a la dutxa, netejant-se
les potes, vaig deixar-li un regalet al seu collar blau.
Aquella nit vaig dormir fora. La nit era freda, però
recordar la cara de la Tara en veure el seu collar blau de
color marró em revifava. Aquesta va ser la meva última
trapelleria canina ja que la mare em va portar a una clínica
(que em volien extirpar, ara?) on ara resideixo.
Actualment estic fent teràpia de grup, prenent antipsicòtics
i antidepressius. Tots els nois que estan amb mi
tenen el mateix problema que jo: hem estat castrats.
201

202
La llibreta
Clàudia Codina (Segon Cicle de Secundària)
Escoles Miguella (Badalona)
L’Ariadna té moltes aficions. Una d’elles no és ben bé una
afició, sinó un costum que la fa millor en moments en què ho
necessita. Va al passeig del seu poble i seu en un banc on hi
hagi un grup de persones mantenint una conversa: un grup
d’amigues, gent gran, una parella… Per escollir el banc on vol
seure sempre fa el mateix recorregut: travessa tot el passeig i
s’asseu on creu que les persones que hi ha mantenen una
conversa interessant. Molt dissimuladament treu un bolígraf
i la llibreta que porta de casa i es posa a escriure.
L’Ariadna escriu del que parlen les persones del banc, que
segurament pensen que fa deures d’escola. Es dedica a escriure
tota la conversa fins que acaba, sense deixar-se ni una
paraula perquè pensa que un mot pot canviar el sentit de
moltes coses. Al final del full hi inclou els seus sentiments,
pensaments i opinions sobre el que ha escoltat, posa un títol,
la data i tanca la llibreta. Passada una estona torna cap a casa.
Quan l’Ariadna se sent sola, agafa la llibreta i comença a
fullejar les pàgines fins a trobar aquell títol que la pot ajudar.
Un cop l’ha llegit i li sembla adequat per a aquell moment, es
posa a llegir la conversa de dalt a baix, i en acabar-la pot arribar
a tenir diferents reaccions: es pot posar a plorar, a riure o
a pensar. Moltes vegades les converses del altres l’ajuden. Pot
semblar estrany, però el fet de saber que hi ha persones que
tenen problemes com els d’ella o encara de més importants,
la tranquil·litza. Un cop se sent millot, tanca la llibreta, la
guarda al calaix i intenta oblidar tot allò que la fa infeliç, que
la inquieta i que no la deixa viure. Després es posa al llit i s’adorm.

El camí de la costa
Clàudia Codina (Segon Cicle de Secundària)
Escola Pia Santa Anna (Mataró)
Matinada d’estiu, tot just comenta a sortir el sol. Uns
ulls blaus i petits es mouen amb la mateixa força de les
ones que es rebel·len contra les pedres. Una nena petita
de cabells rossos camina pel camí de la costa clavant la
seva indefensa mirada a l’horitzó. De cop nota com una
mà li subjectar la seva, se sent segura. Segura de pensar
que sempre tindrà algú allà al seu costat ajudant-la amb
tot, que mai estarà sola com aquella illa que hi ha al mig
del mar que els seus ulls perceben amb dificultat per
aquella distància que les separa. Camina agafada de la
mà, amb por de començar però amb ganes al mateix
temps de saber el que l’espera. De mica en mica es va descobrint
a ella mateixa, té ganes de volar, de riure, d’estimar,
de cantar i de sentir. Segueix caminant, mai s’atura.
Sap que al llarg del seu trajecte hi hauran moments de
tristesa, d’angoixa, por i sobretot hi hauran ganes de tornar
endarrere, però no ho farà. Sent com aquella mà la
segueix agafant amb la tendresa del primer moment.
Segueix sent-hi, ella se sent forta. Segueix caminant i es
descobreix canviada, diferent. Massa petita i massa gran
al mateix temps, confusa i alegre com una ona que es
mou al compàs del vent. Comença a conèixer què és ferse
gran, què és sentir, què és estimar: estimar-lo a ell. Ell
la fa feliç, la fa sentir especial. Junts corren pel camí de la
costa, descobreixen llocs increïbles, experiències apassio-
203

204
nants i per primer cop saben què és de veritat sentir l’amor.
Aquell amor que mai mor, que et fa aixecar cada
matí i et convenç que formes part d’alguna cosa. I a poc
a poc sent com la mà d’ell subjecta la seva. La mà del primer
moment ja no hi és, la pot sentir dins seu però sap
que ja és prou gran per caminar sola acompanyada de la
persona que ara és la més important de la seva vida. I el
sol del migdia acarona el camí de la costa, indicant l’equador
del dia. Amb les mans agafades recorren tots els
racons on hi poden trobar records, somriures amagats i
riures inesperats. I a poc a poc, sense gairebé adonar-se’n
anirant sentint mans petites que subjecten les mans dels
dos. Mans que volen que les guiïn i que els fan sentir pare
i mare. Quatre figures agafades corren pel camí de la
costa. Una família que comença a notar el sol de la tarda.
Els ulls blaus segueixen recorrent tot l’oceà amb la mateixa
il·lusió del primer dia. I un altre cop són només dos
recorrent el camí. Les mans que abans els agafaven ja han
crescut, són lliures, ja poden volar soles i formar el seu
propi camí. La parella es mira amb el mateix amor de
sempre tot i notar algunes arrugues a la cara. Arrugues
que els fan sentir que el camí es comença a acabar, els fan
recordar tot el que han viscut i els fan feliços de fer el que
han fet. Un cop fort a les pedres de l’espigó, volen les
gavines. El vespre ja governa al camí de la costa. El sol
comença a marxar i amb ell ha marxat l’amor de la seva
vida. Li ha deixat anar la mà per sempre. La dona plora
llàgrimes que cauen dels seus ulls blaus que ja no es
poden moure amb la mateixa força de les ones que es
rebel·len contra les pedres. Clava la seva mirada a l’horit-

zó pensant en ell i per primer cop es nota sola, sense cap
mà que li doni empenta per seguir endavant com aquella
illa que hi ha ea mig del mar.
Nit d’estiu, nit clara. Uns ulls blaus travessen l’horitzó
amb la mirada buscant somnis perduts, il·lusions trencades,
sense tenir res clar. Dits prims que filtren l’aire i la
brisa marina, l’aire que fa volar els seus cabells blancs
amb les ones del mar. Delicadament tanca les parpelles,
la nit ja domina l’horitzó. Un gran camí recorregut, el
camí de tots i de ningú, únic per cada persona que el
recorre. La dona reposa suaument a la llum de la lluna,
esperant, sap que el seu camí ja s’ha acabat.
205

206
El Mediterrani
Berta Boter (Segon Cicle de Secundària)
Escola Betúlia (Badalona)
Avui no sé què em passa, em costa respirar, la meva
sang, que abans estava formada per milers de peixos de
colors que em feien pessigolles nedant en el meu interior,
és pobra, en tinc poca, fa tant de temps que els homes me
la van traient que d’aquí a poc ja no me’n quedarà. Al
principi jo tenia un munt d’artèries, de venes; eren els
meus esculls, els meus coralls, les meves algues... però
ara, on són? En quin lloc poden refugiar-se? On són
aquells temps on vivia amb vitalitat, aquells temps joves,
on són...? Em recordo jove, alegre, vital, mai he tingut
molt mal geni però de vegades... a vegades m’enfadava i
llavors apareixien aquells dies de tempesta, aquelles onades
de passió. Sempre he estat un mar tranquil, m’agradaria
que els nens juguessin amb la sorra transparent i busquessin
totes les meves riqueses que els embogien. Les
seves rialles m’alegraven cada matí, a cada despertar. Ara
els nens ja no hi són i si hi són, ja no em respecten, simplement
m’embruten, em menyspreen. Cada matí em
desperten les sirenes dels vaixells que vénen a buidar-me
o a omplir-me de les deixalles dels homes. El meu interior
s’està omplint d’objectes i líquids que van causant la
meva malaltia, és per això que em costa respirar, és per
això que em falta vida.
El vent, el meu vell amic, company sense igual,
aquell a qui li explicava tot, també se n’anirà, perquè com
a mi, els homes també em maltracten. Màquines, fàbriques,
a tots ens fan mal.

És que no ho veuen que les meves aigües ja no són de
el que eren? Aquelles aigües cristal·lines s’estan convertint
en un abocador. EM MORO. Si jo pogués parlar,
reclamaria la meva vida, faria el que fos perquè m’escoltessin,
però ells em veuen com a res, simplement com a
aigua, allà al mig, sense cap utilitat. Demano auxili perquè
encara tinc l’esperança que algun dia algú m’escolti,
em tornin la vida i pensin que sense mi, el Mediterrani,
ells tampoc podrien viure.
207

208
La seva mirada
Sara Martínez (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Isaac Albéniz (Badalona)
El primer que vaig poder apreciar va ser la brillantor
dels seus ulls a través de la finestreta opaca del vagó.
L’impuls inicial va ser el de desviar la mirada, no fos cas
que s’adonés, no només que l’havia vist, sinó que hi havia
parat atenció; encara més, que m’havia meravellat. Així
doncs, em vaig afanyar a mirar cap a una altra banda. El
temor i la curiositat es confonien d’una manera que,
només ara, passat el temps, sóc capaç de descriure. Creia
i crec fermament que no és cert que les coses fascinants
només succeeixin als altres, els que triomfen, mentre tu
et quedes parat darrere el mirall de la indecisió. La sort és
de qui la busca i jo, després de tant de temps, per fí, l’havia
trobat. Amb el cor bategant d’emoció i de neguit, vaig
observar, dissimuladament, com la noia dels ulls brillants
s’eixugava el rostre amb un mocador. Vaig descobrir aleshores
que el que, a primera vista, m’havia semblat resplendor,
un miratge d’il·lusió, no era res més que un
reflex d’una llàgrima desolada.
Vaig voler abalançar-me allà on era ella per dir-li que
no estava sola, que, tot i desconèixer el motiu de la seva
aflicció, no em separaria del seu costat i li oferia el meu
suport incondicional. En comptes d’això, però, vaig examinar-la
tot esperant un senyal, per imperceptible que
fos, que indiqués algun canvi en el transcurs dels esdeveniments;
vaig estar observant-la durant uns segons que, a
mi, em van semblar hores. Mentre jo seguia submergit en
els meus pensaments, es va aixecar lentament, vacil·lant.

Els seus ulls reflectien la innocència d’un nadó, la transparència
d’un diamant, l’expressivitat d’un actor i l’horror
d’algú que s’ha vist cara a cara amb la mort. Vaig suposar
aleshores que la seva parada seria la que venia a continuació
i, com impulsat per un acte reflex, la vaig seguir.
Encara ara em pregunto moltes vegades com hauria estat
la meva vida si no hagués agafat aquell tren, si no m’hagués
adonat d’aquella presència màgica o si m’hagués
mancat decisió per obeir el meu instint. Per un cop, em
vaig permetre de ser inconscient i vaig seguir els passos
per l’andana, mentre el meu rostre envermellia en adonarme
de la bogeria que estava fent. Però ni aquesta sensació
ni cap altra no va ser capaç de deturar-me ni de desfer els
meus passos: vaig caminar, decidit, darrere d’aquella que
m’havia il·luminat amb la mirada.
No recordo quant de temps vaig passar perseguint la
llum poderosa i estranya dels seus ulls. Potser van ser
pocs minuts, detinguts en un temps i en un espai tan
irreals com màgics. M’empenyia una força sobrenatural
en saber que, cada petjada, m’acostava més a ella. Per fi,
es va parar davant de la porta d’un petit edifici.
Em vaig deturar davant de casa. Em sentia més segura
que unes hores abans, quan havia intentat per primera
vegada interpretar aquella escena gairebé impossible.
“Pensa en un moment trist”, m’havia dit la professora de
teatre, “però no recordis aquell instant; el que has d’intentar
és reviure el sentiment de tristesa”. No sabia per què
em costava tant experimentar aquesta sensació. Era com
si, en moments en què em sentia naturalment feliç, el sentiment
de tristesa desaparegués de la meva memòria convertint-se
en una idea abstracta, imprecisa i desconeguda.
Però la vida també té les seves ironies. Tot pensant com
209

210
em costava de canalitzar i de mostrar la pena, em vaig sentir
completament buida i va ser per això que vaig aconseguir
que una llàgrima, no tan sols inundés el meu cor, sinó
que s’acabés reflectint al meu rostre. Havia d’interpretar
una escena en la qual el meu personatge havia d’escollir
entre viure renunciant als seus ideals o morir. A poc a poc
em vaig anar impregnant del sentiment d’impotència, de
por i de desconsol que envaïen la dona que representava.
I... ara sí: podia posar-me a la seva pell, fer que ella i jo fóssim
una sola persona, compartir amb ella pors i desitjos.
Ara sí que em sentia amb força per continuar endavant.
Emocionada, m’imaginava un futur prometedor
davant meu i això m’omplia de joia. Tot el que seria la
meva vida depenia d’aquesta llàgrima que havia aconseguit
arrencar-me del fons del cor. Però uns ulls posats al
meu clatell em van despertar del somieig i em van fer tornar
a la realitat. Em vaig girar i vaig veure una persona
que em mirava amb un interès inusitat.
—Ho..hola —va poder articular per fi.
—Qui ets, vols alguna cosa?
—Volia confessar-te que tens els ulls més preciosos
que he vist mai, que brillen d’una manera especial, que
m’han aconseguit encisar-me.
—Els meus ulls? —no m’ho podia creure.
—Bé, la teva mirada, tan transparent, tan sincera...
—Sé que ara no m’entendràs, però és impossible que
t’hagis enamorat d’una mirada que no és del tot real, que
no pertany a mi només.
Certament, no la vaig entendre. Tan sols sé que, en
uns segons, el meu món que acabava de crear es va enfonsar
sota els meus peus. Vaig comprendre que les emocions
eren una realitat tan màgica com efímera.

El destí al parc del Laberint
Thaïs García (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Isaac Albéniz (Badalona)
Explicat per en Toni
Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva
idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps
amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que
s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovarho.
Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a
part d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no estava
amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes
als meus “m’estimes”?, no m’havien fet el pes,
suposo que un “sí” amb aquell somriure... no era el que
esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què
ens trobava la nostra relació. Per mi era una dels molts
senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc.
Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig
veure la seva mirada, la de l’Ardriana, com dient: “Oh,
que bé, una excusa per estar junts, un fil que ens unirà
tot el camí... (to irònic) amb una mica de sort em perdo”.
Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure o, millor
dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en
Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que
no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va
donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una
conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat
pensant en com fer-lo desaparèixer del meu davant.
211

212
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el
fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat
unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent,
m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que fes
la volta i em fes l’ullet... Va haver-hi uns minuts en què
no la vaig veure, va tibar massa el fil; anava massa de
pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, em vaig trobar
el fil tallat. M’havia abandonat, potser era amb en
Carles, no ho sé...; vaig arribar al centre, on hi havia els
bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar —esperava
que no m’haguessin vist— i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que
l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la
vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el
suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana
plorava, em deia que m’estimava, que parés, em vaig quedar
impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig llençar el fil, el símbol de la nostra relació, vaig
sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil, no
vaig gosar mirar-li a la cara, vaig acabar el camí del laberint
sol, un altre cop, sabia que no tornaria, ni al parc, ni
a veure-la.
Explicat per l’Adriana
En Toni em va proposar anar al parc del Laberint.
Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser
pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam
trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia
culpable.
Sempre em feia sentir culpable amb els seus comentaris
insolents i les seves mirades, com si no sentís res cap

a ell i fos indiferent sobre mi i el que passava entre els
dos. Jo no era la culpable d’aquesta situació, ho sabia.
Li vaig llençar indirectes per què se n’anés; crec que
en aquell moment en Toni només hi era físicament, la
seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava,
no podia suportar sentir que no em creia quan li
deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment
el que sentia.
Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo,
ni la mereixo. He escoltat molts cops que els
infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen
que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí del laberint, jo anava al davant. Al
cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets,
el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola,
amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar
el forat. Vaig conduir fins al centre del laberint i
em vaig trobar en Carles tot sol. Vam començar a parlar,
sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va
demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una
estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que
parés, que l’estimava... va parar i se’n va anar.
Suposo que el trencar-se el fil en dos va ser un senyal,
un de tantes, però que va simbolitzar un camí trencat
en dos, el qual continuaríem però cadascun pel seu camí.
Només me’n volia anar i fer un últim tros del laberint
sola, no el volia acabar amb cap persona què no fos en
Toni. No el vaig veure mai més...
Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els
daus havien estat llançats just abans de començar el trajecte
del laberint, quan ens van repartir el cabdell.
213

214
Això ja no té solució, el parc del laberint va ser un
abans i un després a la meva vida, ja no va ser el mateix
a la meva vida. Per les nits somio que mai hi vàrem anar,
que les coses continuaven igual entre nosaltres. Els malsons
encara continuaven, encara que suposo que algun
dia desapareixeran per complet.
Només havíem de creure en els senyals i seguir-los,
això ens va portar al final de la nostra partida.

Vol cancel·lat
Gabriel Romero (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut Damià Campeny (Mataró)
—Aquí té la seva targeta d’embarcament, senyor... Da
Silva —deia l’hostessa de terra, amb un somriure postís
mentre feia córrer la cinta de l’equipatge.
Ambrosio Da Silva va agafar els papers que l’hostessa li
allargava, sense donar cap altra resposta i ocultant gran part
de les faccions rere unes amplies ulleres de sol. Tot seguit es
va enretirar a una àrea de descans de l’aeroport internacional
de Lisboa per fer temps. Havia arribat amb prou temps
de precaució. Disposat a esperar fins a l’hora planejada,
Ambrosio va agafar el seu Alcorà de la bossa de mà.
Passats quaranta minuts, va aixecar-se i es va dirigir
als serveis de la terminal C. Allà va trobar tres homes
més, un empleat de neteja entre ells. En veure’l van fer-se
un gest. En el moment que els altres dos homes havien
sortit, l’empleat de neteja va disposar tres ampolles de
productes higiènics sobre una pica.
—Allah’u akbar —va dir.
—Al·là és gran, germà —va respondre.
L’empleat de neteja va sortir del servei i va fer un
senyal per la ràdio. Tot seguit, va bloquejar el pas amb
uns senyals i va començar a fregar el terra de l’entrada. De
la bossa de mà, Ambrosio va treure una petita capsa. Hi
portava un equip de productes de maquillatge. Va començar
a demacrar la seva imatge remarcant les arrugues,
enfosquint les ulleres i aplicant-se unes gotes de clor per
envermellir-se els ulls. Aleshores, un home amb una
maleta va entrar als serveis.
215

216
—Vostè és l’escollit —va dir el nouvingut, denotant
gran admiració.
Da Silva es va limitar a assentir. L’home li va entregar
un paquet. El seu contingut no era cap misteri. Unes
sabates ortopèdiques del seu número i unes peces que
simulen la forma d’uns peus atrofiats per posar a sota els
mitjons. Ambrosio es va asseure en una de les tasses per
posar-se-les, mentre l’home obria el maletí. Dins, hi havia
el conjunt de barres metàl·liques buides. L’home les va
col·locar sobre el terra i va extreure uns contenidors allargats
de color negre. Va recollir els envasos deixats per
l’home de la neteja i va omplir els contenidors amb el seu
contingut. Quan Da Silva havia acabat de posar-se les
sabates ortopèdiques, l’home desplegava unes rodes. Va
muntar la cadira de rodes en molt poc temps i amb molta
precisió, demostrant la traça que tenia. La cadira disposava
d’un sistema hidràulic per plegar-se. Un cop bloquejada,
l’home va substituir les bombes d’aigua per les noves,
amb un contingut molt més sinistre que òbviament no
era detergent: nitrometà, molt utilitzat a la industria, que
barrejat amb la dinamita d’etilè en pols amagada a la cambra
encoixinada de les sabates ortopèdiques produïa una
reacció altament exotèrmica. És el que s’anomena un
explosiu binari.
Deu minuts més tard, Ambrosio es dirigia sobre rodes
cap al primer control aeoroportuari. No era pas el primer
cop. Da Silva, com a activista d’Hamas, ja havia passat
armes i altres articles pels controls sense gaire dificultat.
Com estava previst, un quart d’hora més tard, es trobava
prenent un te calent envoltat pels Duty Free.
El segon control no anava a ser tan fàcil. Des de l’11-
S havien augmentat considerablement les precaucions,

però els últims intens fallits els havien fet extremar encara
més. Aquella escòria capitalista no els ho posaria fàcil.
Era l’hora. Un cop destravada la cadira, l’activista va
dirigir-se a l’oficina d’atenció al viatger per sol·licitar un
assistent de la US Airways. Un home jove carregat d’alegria
natural, bonifaci, el va atendre. Va demanar-li que el
portés fins al control pels vols amb destinació als Estats
Units. El terrorista es va treure les ulleres per mostrar el
seu aspecte malaltís. Sabia que els nord-americans eren
desconfiats, però que tenien un gran sentit del deure amb
les persones malaltisses. Tot i la gran multitud que estava
esperant per passar el control, l’assistent va aconseguir
que el deixessin posar-se al principi de la cua.
Efectivament, va rebre un tracte cordial i comprensiu dels
normalment esquerps revisors. En passar la bossa de mà,
ningú es va adonar de la navalla oculta a l’Alcorà.
Igualment, els contenidors de nitrometà van ser confosos
pels originals. Amb gran control, van demanar-li que
s’enretirés les sabates, ja que el reglament era molt estricte.
Els revisors es van horroritzar en veure l’estructura
informe dels seus peus. Per descomptat, la pols catalitzadora
va passar desapercebuda. Ja ho havia aconseguit:
estava a dins. Només faltava tornar als serveis. Va informar
al seu confiat assistent de les seves molèsties, aconseguint
que aquest li proporcionés un espai privat. Allà va
poder estirar les cames, va dipositar l’explosiu en unes
ampolles d’aigua mineral que havia adquirit en una
màquina expenedora per un preu desorbitat i va reomplir
les bombes hidràuliques amb aigua. Ambrosio se sentia
confús. Portava molt de temps planejant aquella operació
i ara arribava el moment decisiu. En breus moments es
trobaria amb Al·là, qui segurament el rebria amb grans
217

218
honors pel seu sacrifici. No obstant això, deixava moltes
coses enrere en aquell món imperfecte i corrupte. En sortir
de la cambra, va demanar al seu assistent que el portés
a la porta d’embarcament.
A l’hora d’embarcar, va tenir el privilegi de ser dels
primers d’accedir al finger. Ja es trobava a bord del Boeing
767, vol US 9845
A la tercera hora de vol, Ambrosio Da Silva va decidir
executar el número final. Va observar amb menyspreu la
resta de viatgers. Tots ells portaven una vida de consumisme
i ceguesa espiritual. Les seves ànimes estaven corruptes,
Da Silva ho sabia. Immersos en un món de consumisme
i corrupció, des de les seves còmodes llars i la protecció
que els oferia el seu govern, eren aliens a la terrible
realitat del món. Però ara el govern havia fallat, i ell
els faria pagar les seves culpes. Va fixar-se en tots, des de
la dona encinta a l’octogenari que llegia el USA Today,
passant per uns bessons que no devien de sumar més de
setze anys entre els dos. Tots ells pagarien en nom d’Al·là.
Al servei de l’aeroplà va preparar el paquet explosiu.
Només calia detonar-lo al nivell de les ales per assegurar
una expiació total.
Ja no necessitava la disfressa. Va desfer-se de les incòmodes
sabates i va posicionar-se al punt de detonació. El
final de la seva carrera com a activista estava a punt de
finalitzar. Havia començat com a mercenari, executant
alguns encàrrecs de l’organització fins a veure la llum i va
decidir integrar-se a les seves files. Havien estat molts
anys de dedicació, que arribarien al seu zenit només en
prémer el polsador. Però la confusió el va assaltar. No
creia que una mort tan ràpida com la que els esperava fos
la millor opció. Però, en aquests moments una dona va

adonar-se de les seves intencions en fixar-se en el volum
ocult sota la camisa.
—Aquest home té una bomba!
Ambrosio es va sobresaltar i va intentar detonar l’artefacte
davant la sobtada reacció dels passatgers. Però el
polsador es va encallar: era nou. Va tornar a intentar
detonar-lo, quan dos homes van abalançar-se sobre ell.
Com a veterà que era, els va rebutjar sense dificultats. Va
desembeinar la seva navalla i va contraatacar, infligint
una greu ferida a un dels atacants. No obstant, un tercer
atacant amb una tonificació muscular considerable va
afegir-se al combat. D’un brutal cop de puny va abatre el
terrorista. L’impacte va trencar-li l’arc supraciliar, succionant-li
el feix de vasos parietals. En els seus últims instants
de vida, Ambrosio Da Silva no va poder més que
demanar perdó a Al·là pel seu fracàs.
219

Vallès Occidental
Vallès
Occidental

El temps
Montse Batlle (Primer Cicle de Secundària)
Institut La Vall (Bellaterra)
Voldria fer una reflexió sobre un tema que sempre
m’ha fascinat i que em supera: el temps.
Quan ens referim al temps, ens poden suggerir tantes
preguntes i dubtes com: què és exactament? O per exemple
quan diuen que el temps corre, però... a on va? i...
d’on ve?
Hi ha diferents opinions i diverses definicions sobre
aquest tema que no t’aclareixen realment el que significa.
El temps és un gran misteri que ens afecta a tots i
cadascun de nosaltres. També podríem pensar: som nosaltres
que tenim temps? O és el temps que ens té a nosaltres
en una gàbia imaginària de la qual no podem escapar?
Hi ha gent que també pregunta si el temps existeix
o és fruit de la imaginació humana.
Els homes hem creat una forma de mesurar el temps
per tenir noció del moment en què ens trobem. Al principi
hi havia rellotges solars, de sorra, després van aparèixer
a d’edat mitjana rellotges mecànics i van anar evolucionant
fins als rellotges que tenim ara en l’actualitat.
També vaig llegir un article del diari que la única cosa
que posseïm en aquesta vida transcorre en un temps i per
això l’hem d’aprofitar.
La nostra vida transcorre en un temps determinat,
comença i acaba. Al llarg d’aquesta, hem de donar molts
fruits, com en un arbre que neix, creix, floreix i dóna fruits.
Hem de donar-nos als altres.
D’aquesta manera tenim assegurat que hem aprofitat
aquell temps que ens han donat.
221

222
Avui dia, a la gent li fa falta temps per fer tot allò que
tenen plantejat en les seves agendes, viuen sobrecarregats
de coses i no paren mai, viuen estressats pensant en el
que hauran de fer després o en el futur proper.
Fins i tot hi ha gent que s’estanca en el passat i no
avança, i no s’adonen de la sort que tenen de poder viure
en el present, de viure el dia a dia, aquell moment únic,
una posta de sol, una bonica música de ràdio, una tarda
amb la persona que més estimes, fins i tot moments de
soledat, tristesa, de silenci i de reflexió en els quals tens
temps de meditar sobre la teva vida. La gent no pensa que
aquests moments són molt importants, no els valora,
pensen que aprofiten més el seu temps de vida amb totes
aquelles activitats que són només plaer i no omplen el
cor, i això fa que no siguin feliços.
Parlar del temps m’ha suposat un gran esforç ja que
els homes no tenim gaire clar el que realment vol dir el
terme “temps”, però crec que ha valgut la pena.

El camí dels ametllers
Anna Magem (Primer Cicle de Secundària)
Escola Sant Nicolau (Sabadell)
—És aquí, pari!
—Pari, pari aquí!
Ho sabia, n’estava segur. Era per aquí. Les olors són
les mateixes, el paisatge no m’és indiferent.
Aquest camí de pedra... Ha de ser aquí.
L’home que conduïa el cotxe va aturar-se de cop. Vaig
agafar la motxilla i vaig baixar.
Tenia tantes ganes de tornar, i alhora tanta por...
Vaig començar a caminar per aquell camí de pedra i a
cada passa les sensacions es barrejaven amb els records.
La casa, la seva olor, la porta que donava al porxo sempre
oberta, el soroll del mar en picar contra les roques amb
força, la llum del far, la música del violí de l’avi, les flors
de l’àvia, l’olor dels llençols nets...
El camí s’anava fent dur i pesat. Cada vegada els
records es feien més clars i nítids.
Vaig cordar-me la jaqueta i em vaig lligar bé la bufanda,
feia fred.
Sabia que estava a punt d’arribar, podia veure el far.
Em feia tanta il·lusió tornar a aquella casa, però alhora
respecte perquè sabia que ara estava buida, els avis ja
no hi eren.
Mai havia oblidat aquells estius feliços, despreocupats,
quan encara era un nen, quan la vida encara era
generosa amb mi; com ho enyorava...
I els ametllers? Havien d’estar molt a prop, podia sentir
l’olor de les seves flors...
223

224
Vaig veure un rètol que deia “Camí dels ametllers”. Ja
hi era, en aquell moment vaig tenir ben clar que no em
podia fer enrere. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes.
Vaig passar el camí dels ametllers com tantes vegades
ho havia fet tots aquells anys. Els arbres ja em van deixar
veure la casa. Ni el vent ni les tempestes havien aconseguit
fer malbé aquella fusta vella i forta.
Per què em van separar d’allò que tant estimava?
Vaig treure les claus de la butxaca, les mans em tremolaven.
Amb una mica d’esforç vaig aconseguir obrir la
porta, grinyolava molt fort. De seguida em vaig adonar
que havia fet bé de tornar. Com podia tenir por si això era
casa meva?
Vaig estar una bona estona observant cada racó. La
llar de foc, les fotografies, el violí i el piano...
Tot era allà com si no hagués passat el temps.
Em va venir al cap la conversa que vaig tenir al porxo
amb l’avi el dia abans de marxar:
—Per què haig de marxar? Jo estic bé aquí amb vosaltres,
no entenc per què els pares volen anar tan lluny...
—Els pares necessiten feina i des de ja fa molt de
temps aquí no n’hi ha. El teu lloc és el seu costat. Heu de
començar una nova vida en un altre lloc on hi hagi un
futur per a tu.
També recordo l’última vegada que vaig passar pel
camí dels ametllers, sense mirar enrere, sense dir adéu
amb la mà als avis, mirant a terra, pensant que no tornaria
a veure la casa, no tornaria a sentir la seva olor, la
porta que donava al porxo sempre oberta, el soroll del
mar quan pica contra les pedres amb força, la llum del far,
la música del violí de l’avi, les flors de l’àvia, l’olor dels
llençols nets...

Vaig decidir quedar-me i no tornar a marxar mai més.
Si algun dia em busqueu, ara que la tristesa ha fugit
de dins meu, només heu de buscar la casa de fusta del
penya-segat passant pel camí dels ametllers.
225

226
La meva imaginació
Marc Marsellach (Primer Cicle de Secundària)
Escola Sant Nicolau (Sabadell)
La imaginació és una bona qualitat humana. Amb ella
he pogut anar creant, al llarg de la meva vida, dins el meu
cap, éssers fantàstics com el definitiu A//98X, el doctor
Horror, el doctor Clos, el capità Veloç... i molts altres.
També he creat altres éssers però més reals, perquè imagino
que es poden fer amb barreges de cèl·lules reproductores
aconseguint híbrids de diferents gèneres, estèrils
però immortals a l’aigua, com per exemple l’àngel negre,
el gegant marí, el diable... Amb la meva imaginació he
creat també terres i planetes, com, per exemple, el Lotus
Cristal·lus i el planeta Pa.
Dins la meva imaginació penso en plats i pastilles
energètics amb proteïnes, la salsa mundial de doble ús
que conté tots els picants del món, serveix per reanimar
i també per a la gent a qui li agradi el menjar picant,
begudes amb totes les fruites del món i una bona pizza
formatgera barrejant tots els tipus de formatge que existeixen,
que té molt de calci i que va molt bé per als avis
que en necessiten. Tot plegat molt saludable per a tothom
i, a més a més, una autèntica delícia.
He pensat també que, a part de la gastronomia, hem
de millorar l’oci imaginant coses divertides i que no perjudiquin
la vista com els laberints d’estratègia i mini tendes.
També he intentat imaginar acudits, però són molt
dolents!
Una vegada vaig imaginar que es poden morir éssers
estimats com la meva mare, però ella em va dir que no

patís, que per això pensa que encara falta molt temps, em
va dir que somniar que algú es mor diuen que li allarga la
vida, i jo espero que sigui així perquè no suportaria la
pèrdua de una altre ésser estimat a l’any.
Ara imagino altres plans per al futur perquè la pobresa
s’acabi, hi hagi justícia i acabi el canvi climàtic. Hem
de ser més respectuosos amb el medi ambient i en el meu
món imaginari utilitzem energies naturals que no contaminen
la terra i no utilitzem energia nuclear perquè els
residus els llencem en bidons al mar i així només aconseguim
contaminar la terra i nosaltres mateixos. Imagino
que si continuem contaminant el planeta haurem de
viure sota la cúpula gegant fins que aquesta deixi d’aguantar
el pes de la contaminació global, però si fem cas del
meu pla, aniríem molt millot. Quan torno a la realitat
penso que alguns projectes que he imaginat es poden dur
a terme: primer puc estudiar una carrera a la universitat
per inventar fonts d’energia alternatives i noves tecnologies
i començar a treballar per un futur que jo vull millorar,
i aconseguir un món en pau, sense fam, sense pobresa,
sense guerres, amb feina per a tothom, tenint fe que
podem continuar endavant i qui sap si amb les noves tecnologies
aconseguim establir connexió amb vida alienígena
i ens hi podem comunicar. Us ho imagineu?
Si fos així, i tot això que imagino es realitza, imagino
també que tindré un final feliç i si tinc fills espero que
tinguin, a més d’un gran cor, també una imaginació.
227

228
L’estació
Òscar Vera (Segon Cicle de Secundària)
Col·legi Claret (Sabadell)
Era un dilluns a dos quarts de nou del matí. L’andana
s’omplia progressivament de persones que buscaven el
tren que volien agafar. Algunes arribaven tard, altres es
perdien en la immensitat de l’estació o no sabien quin
tren agafar i d’altres anaven saltant d’un tren a l’altre indecisos
fins que aquests marxaven i l’individu en qüestió es
quedava espatarrat al mig lamentant-se sonorament. No
obstant això, hi havia persones que sí que aconseguien
agafar el tren a temps. Aquelles persones semblaven
envaïdes per un estrany sentiment que jo fa tant de temps
que no sento que ni recordo com és. Es respirava el frenesí
a l’aire, l’atrafegament, la desesperació..., però jo
estava tranquil. Assegut al terra, al racó sud-oest de l’andana,
on a l’hivern em resguardava del potent vent àrtic i
a l’estiu bufava una dolça brisa salinitzada, no esperava
cap tren. Sempre era assegut allà, des d’on observava
silenciosament com l’eixam diari de persones corria frenèticament
d’un cantó a l’altre buscant i perseguint trens
que anaven i venien.
Encara me’n recordo, més vagament, de quan jo era
un d’ells. Com totes aquestes persones que jo ara observo,
jo també vaig entrar un dia a l’andana desorientat i
corrent cap a tot arreu. Vaig trigar uns anys, però al final
el vaig veure. El tren que estava buscant. Aquell amb el
que somiava des de feia tant de temps. Hi vaig entrar d’un
salt, eufòric, sentint aquell misteriós sentiment que no
aconsegueixo recordar. Un cop vaig ser dins, però, van

començar els dubtes. És realment el tren que vull agafar?
L’hauria d’agafar ja, o hauria d’esperar? Potser que me’l
torni a mirar... Vaig baixar del tren un moment per assegurar-me
que era aquell el que havia esperat tan de
temps. Va ser llavors quan amb els ulls com plats i plens
de llàgrimes vaig observar com les portes del tren es tancaven
i aquest emprenia el seu trajecte sense mi. Els dubtes
i la inseguretat em van fer perdre allò que tant de
temps havia esperat.
Des d’aquell moment molts trens havien passat per
davant meu, trens que qualsevol persona agafaria sense
pensar-s’ho dos cops. Però no jo. El meu tren havia marxat
per no tornar mai i jo m’havia quedat allà, on totes les
persones escullen el seu tren, el seu destí, i segueixen
endavant. L’estació no s’aturava, cada dia arribaven més
trens i més persones però el temps no passava per mi. Ja
no tenia destí, no tenia rumb, no tenia tren, no tenia res...
229

230
Sols
Albert Rico (Segon Cicle de Secundària)
Escola Sant Nicolau (Sabadell)
Un altre cop, el vaig veure sortir de casa amb les seves
orelleres i els seus cables penjant, com cada dia. Jo li feia festes,
però no em feia cas. No mirava enlloc, més aviat semblava
absent, a la lluna. Tenia una expressió buida els ulls,
no em feia mai cap ganyota amb la cara i gairebé ni em veia.
Des que em van abandonar, la sort semblava haver-me girat
en contra meva. Tanmateix, jo no em rendia. L’esperava cada
dia al seu portal, i l’acompanyava fins a l’escola.
Al cap d’uns dies, un matí em va veure. Jo esperava que
em digués alguna cosa, però tot el que em va dedicar va ser
una ganyota de pomes agres. No hi havia fàstic en els seus
ulls foscos sinó, senzillament, buidor. Aquella buidor que el
caracteritzava i que em feia tant de mal. L’ànima em va
caure a les potes, però no em rendia:el vaig seguir fins a l’escola.
Ell s’apartava de mi, com si li fes fàstic que anés el seu
costat, com si li fes vergonya que la gent el veiés amb mi. Tot
el viatge es va fer tens. Quan vam arribar a l’escola, me’n
vaig alegrar. Vaig fer mitja volta i vaig tocar el dos.
Aquell matí vaig veure un gos que semblava abandonat,
amb una orella torta, pèl-roig, silenciós, brut, pudent
i fastigós, tinyós, ple de puces i de paparres, que em mirava.
Tenia la cua torta i els ulls profunds i foscos. Vaig
dedicar-li una expressió de fàstic amb els llavis, sense deixar
que aquella cosa peluda em destorbés i em fes perdre
el fil d’aquell rap que estava escoltant amb els walkmans.
Durant tot el viatge me’n vaig apartar el màxim que vaig
poder, oerò aquella mala bèstia semblava obstinada a

encomanar-me alguna cosa. Vaig arribar a l’escola. Vaig
pujar a la classe, vaig penjar la motxilla i em vaig posar a
jugar a la PSP durant totes les classes del matí: m’havien
comprat tres jocs nous i, com sempre, els meus companys
es van quedar bocabadats. Quan se’n van cansar, ens
vam quedar sol, jo i la meva PSP.
Vaig esperar-lo a la sortida de l’escola. Al migdia el vaig
veure sortir-ne amb les orelleres i un artefacte negre i brillant
que es mirava amb molt deteniment. Com cada dia,
anava sol. Vaig mirar els altres nois i noies que semblaven
tenir la mateixa edat que ell. Ningú no li deia res, sinó que
anaven en grups nombrosos, fent petar la xerrada i rient.
Cap d’ells semblava adonar-se de la seva presència.
Vam anar cap a casa i ell no va aixecar els ulls de l’artefacte
en tot el viatge. Només quan vam arribar a casa seva
va treure’s del davant allò que el tenia tan captivat, per agafar
les claus, i em va mirar. Va fer aquella cara del matí i va
entrar a casa d’una revolada. Jo, per la meva banda, vaig
anar a buscar alguna cosa per menjar, i vaig trobar un entrepà
de pernil dolç a terra. Hi havia un colom que, movent el
cap endavant i enrere, seguia una trajectòria cap al meu
dinar. En veure que m’hi abraonava com un lleó afamat, va
fugir ales ajudeu-me enmig d’un núvol de plomes. Vaig menjar-me
l’entrepà.
Al migdia, en arribar a casa, vaig veure el mateix gos
del matí. Vaig suposar que m’havia seguit tot el viatge, i li
vaig adreçar tota la gamma de paraules que anaven de maleït
a pitjor. Sort que m’havia distret amb la PSP i la música
durant tot el viatge. Vaig escapolir-me cap a dins de casa de
pressa per por que em seguís i entrés darrere meu.
Vaig marxar a la meva habitació i vaig fer les coses
essencials que es fan en arribar a casa: mirar el correu
231

232
electrònic, connectar-me al Messenger, jugar a algun dels
cent vint-i-tres jocs d’ordinador, a la PS3i a la X-BOX, no
fer cas de la mare quan em crida per anar a dinar, demanar
com és que ja és dimecres i encara no m’han donat els
trenta euros de setmanada, contestar a la mare i passejarme
per tota la casa amb calçat de carrer (segons diu el
pare, ja hi ha una dona de fer feines que ho neteja).
Després, a l’hora de dinar, vaig llençar les llenties a la peixera,
la ,meva mare em va dir que era molt bufó i que
començava a tenir caràcter i, tot seguit, vaig marxar per
anar a l’escola sense dir-li ni adéu.
Al cap de poc, el vaig veure sortir de casa seva. Portava
un artefacte com el del matí però de color gris. Em va veure,
va remugar alguna cosa i va posar-se a mirar aquell instrument
estrany que el fascinava tant. Tanmateix, jo no sentia
curiositat per aquella maleïda cosa, sinó que estava més
pendent d’ell. Vam estar caminant, ell amb els ulls guenyos
el rectangle gris, ignorant-me, i jo al seu costat, content de
tenir companyia.
Les classes de la tarda eren un rotllo: mates i socials.
Vaig copiar-me els deures de mates de la llibreta d’un tio
molt llest i, com sempre, li vaig donar cinquanta cèntims
de propina, cosa que em demanava a cada classe per deixar-se
copiar. A socials, en canvi, no vaig fer els deures i
vaig deixar que em posessin un zero. Total, si suspenia ja
em presentaria a la recu, que era més fàcil.
Aquell dia a la tarda, el vaig esperar a la sortida de l’escola.
Una noia em va veure i va fer un xisclet. Tothom es va
girar cap a ella, que em mirava a mi, i la gent de l’escola em
va veure. Vaig fugir tan ràpidament com les potes em van
permetre i em vaig refugiar a la cantonada. Aquella tarda no
el vaig veure més.

El matí següent jo era, com un clau, al portal de casa
seva. Se’l veia més nerviós que els altres dies: aixecava sovint
els ulls de l’artefacte gris. Malgrat tot, m’ignorava igualment,
cosa que em feia sentir igual de miserable que les
altres vegades.
Aquell matí, a l’escola em van donar les notes. En
vaig suspendre vuit. Era clar que no les podria pas recuperar
totes amb els exàmens extraordinaris de final de
curs, ja que era el més de juny i no tenia temps d’estudiar.
A més, em van dir que hauria de repetir curs. Després d’aguantar
els rotllos dels profes i les classes tan avorrides
com sempre, me’n vaig anar a casa a dinar. No hi havia
classe a la tarda. A la sortida, sentia comentaris dels meus
companys: que si ho he aprovat tot, que si vols venir el
cine, que si anem a dinar al Viena... A mi, però, ningú no
em deia res. Vaig veure aquell gos que em mirava. Ben
mirat, ja no em semblava tan fastigós i repugnant. Vaig fer
com si no el veiés i vaig anar caminant, però els ulls em
coïen. Veia els altres companys que s’allunyaven, rient i
xerrant. Després, només els sentia, a la llunyania. Em
sentia buit, els ulls em llagrimejaven, tenia mocs, les
celles se’m contreien, igual que la barbeta; no em notava
força a les cames, que ja no em podien sostenir més.
Aleshores, em va caure una llàgrima galta avall. Em vaig
asseure al bordó d’una casa i vaig plorar en silenci.
Vaig veure’l plorar. M’hi vaig acostar i li vaig llepar la
cara. Ell primer va fer un crit, però després em va mirar als
ulls; jo vaig alçar les orelles, ell em va acariciar, primer
tímidament, després no tant, i finalment em va abraçar. Ens
vam estar una estona així, molt junts, abraçats.
233

234
Asseguda sobre…
Berta Cazorla (Segon Cicle de Secundària)
Escola Andersen ( Terrassa)
“Asseguda sobre aquest prestatge, ho puc veure tot;
absolutament tot: la finestra, les cortines, l’armari, els llibres,
una cadira, el llit. El llit, tan flonjo, tan càlid i acollidor,
amb els llençols encara calents i les suaus mantes
entortolligades entre elles... com voldria ser allí! Però no,
aquells coixins esponjosos només són d’ella... ella, feta de
draps vells i cosida a mà de qualsevol manera; ella, abillada
amb el mateix vestit descolorit i apedaçat; ella, amb
botons per ulls i llana per cabell; ella, la de les entranyes
de cotó fluix. Ella, ella, i només ella, té dret a jaure allí; i
ella, només ella, té dret que l’abracin de nit, que la bressin
dolçament i que hi juguin durant les llargues tardes
de pluja.
En canvi, jo sec al prestatge; és fred, és dur, i està ple
de pols. Ningú m’acarona la cara ni m’amanyaga els
cabells; em miren de lluny i somriuen. I llavors se l’enduen
a ella, a la nina de drap, a viure meravelloses aventures.
I la porta es tanca, i la llum s’apaga, i ningú es recorda
de mi.”
“Embolicada entre els llençols, em miro les mans i
em palpo el rostre; estic vella, arrugada i aspra. Els meus
cabells semblen d’espart, les meves robes estan estripades
i tinc massa costures rebentades. S’obre la porta i s’encén
la llum, i arriba la mestressa d’aquella cambra; com sempre,
el primer que fa és aturar-se davant del prestatge
i admirar la seva magnífica nina de porcellana. I ella,
amb els ulls plens d’un mal dissimulat orgull, li retorna la

mirada des dels seus ulls blaus de vidre; ella, dominant la
cambra des del seu prestatge, regnant sobre totes les
altres joguines de l’habitació; ella, amb la cara blanca,
sempre jove, i els llavis rosats; ella, que sempre va vestida
de blonda i seda fina; ella, la dels llustrosos tirabuixons
rossos; ella, la princesa del dormitori. Ella, ella, i
només ella, té dret a mirar-nos a tots des de les altures,
amb visible menyspreu; només ella té dret a ser admirada
i cuidada, protegida en aquella elevada prestatgeria de
tots i de tothom.
En canvi jo... ¡ què puc dir de mi! Seria pedant comparar-me,
fins i tot de lluny, amb ella; tan bonica, tan fina,
tan elegant i tan fràgil... A mi tothom em tracta amb desídia,
sense miraments; mai em pentinen amorosament els
cabells, ni tampoc em canvien el vestit cada cop que en
troben un de més bonic. L’única cosa que fan és endurse’m
de l’habitació per a joguinejar amb mi; i la deixen a
ella al càrrec de l’habitació. Ningú em somriu ni ningú
em mira embadalit; només es fixen en mi quan el cotó
fluix surt d’entre les matusseres costures.”
235

236
A l’estació
Ester Cañada (Batxillerat i Cicles Formatius)
Institut El Pinar de Nostra Senyora (Valldoreix)
Un lloc on les vides de la gent conflueixen i se separen…
un lloc d’alegries , de penes, de saluts, d’adéus…
L’estació de Sants sempre estava plena de gom a gom,
era una cosa a la qual en Josep estava acostumat. Cada
matí a les vuit baixava les escales mecàniques amb el seu
vestit d’oficina i la seva maleta de pell. Cada matí comprava
La Vanguardia del dia i un paquet de cigarretes
Fortuna, i cada matí agafava el mateix tren per anar a la
tediosa feina, útil i beneïda que li permetia mantenir cada
més d’aquell any de crisi la seva família. Cada matí s’enfonsava
en la seva rutina de funcionari, casat i amb tres
fills, de quaranta anys, estable, sense canvis. Mortalment
avorrit.
A la Júlia li encantava observar la gent que passava
mentre esperava el metro. Cada tarda que podia, quan
tornava de la universitat, s’asseia en un bar de l’estació, i
mentre es prenia un Bitter Kas amb unes patates braves
observava la gent que passava. Li agradava pensar com
podien se les seves personalitats, quins serien els seus
problemes... El passatemps d’una bohèmia estudiant de
Psicologia. “Vaja, aquest té la cara d’empipat... segur que
ha tingut un mal dia a la feina, o potser acaba de descobrir
que la seva xicota està amb un altre... no, massa gran
per tenir xicota, encara que avui dia mai se sap... no és
casat... Ah, aquesta és la dona d’ahir... uf mira a tothom
com si fos la reina del món...” Realment aquesta era una
bona manera d’oblidar els propis problemes, no?

La Patrícia odiava l’estació de Sants. En realitat la
Patrícia odiava totes les estacions. Eren mogudes, sorolloses,
mai iguals. No eren el millor lloc per a una àvia de
setanta-nou anys amb artrosi i reuma, que havia de passar
per aquest suplici un cop al mes. Després estava el
cuidar els seus néts, uns encantadors trapelles que demanaven
gairebé a crits els “dolços de l’àvia de Girona” i que
la feien anar de bòlit, mentre la seva filla passava el cap
de setmana amb el marit a un hotelet amb balneari per “
treure’s l’estrès de sobre” (haurien d’haver viscut durant
la postguerra, així sabrien el que és el vertader estrès). Ja,
i després els vells són un pes, un no res. En fi, estimava
els néts i estimava la seva filla, però les estacions la mataven...
massa gent, massa ràpid, massa soroll, massa
records...
L’estació era un dels llocs preferits per pidolar. El
Popes tenia una bona font d’ingressos, allà. Hi havia sempre
tanta gent, i tan variada... sempre hi trobaves algun
idiota que calmava la inquietud que li causava veure la
pobresa de cara deixant anar unes monedes (amb les
quals s’injectaria a les venes la dosi diària d’alcohol i, amb
una mica de sort, potser coca). A més, des d’allà podia
anar a qualsevol lloc i s’hi estava calent a l’hivern i fresc
a l’estiu, encara que també tenia els seus inconvenients;
seguretat, la policia i en general tots els idiotes que intentaven
portar-lo a l’alberg. Si és que no podien deixar-lo en
pau, tots aquests imbècils!
L’estació... testimoni mut de tants fragments de vides...
la gent ve, la gent se’n va... n’hi ha pocs que hi romanen, perquè
al cap i a la fi, per moltes comoditats i per molts afegits
que tingui, aquest és un lloc de pas.
237

238
Reset
Patrícia Berciano (Batxillerat i Cicles Formatius)
Escola Sant Nicolau (Sabadell)
A vegades cal perdonar-nos a nosaltres mateixos i fer un
reset...
Encara no he estat capaç de trobar una resposta a
totes les preguntes que se’m van plantejar l’any passat en
veure’m de nou a la mateixa classe on m’havia acomiadat
dels meus companys d’infància: com vaig ser capaç de
tornar a entrar en aquella classe? Com ho vaig superar?
Estava preparada per començar de nou? Estava preparada
per repetir? Què passaria amb els meus amics? I amb
els enemics? M’acceptarien els nous companys? M’hi sentiria
bé o, en cas contrari, patiria rebuig? Són tantes les
preguntes que se’t plantegen, que no seria capaç de recordar-les
totes. No pretenc fer pena, tampoc ser una màrtir,
però només el fet de pensar en el context que em vaig trobar
i les ganes de fugir que sentia, no puc evitar deixar
anar unes llàgrimes de ràbia.
Tot va començar fa tres anys, quan vaig cometre el
gran error: enamorar-me massa jove, quan no tocava, i de
qui no convenia; jo era petita i no sabia que era l’amor.
Tan sols vaig aconseguir arribar a la conclusió que l’amor
significa dependència, sacrificar tot el que t’envolta i perdre
les coses que realment importen als catorze anys: l’amistat,
la confiança i la complicitat amb la teva família.
Ell era agradable, afectuós, interessant... Ho tenia tot
o, com a mínim, això creia jo de bon principi, fins que les
coses van començar a canviar i ho vaig perdre absolutament
tot. Sí, fins i tot el nord.

Al començament jo era de compaginar les amigues
amb ell: de fet, eren amics i s’entenien; però d’un dia per
l’altre, elles van passar a ser una molèstia per ell: li feien
nosa a totes hores i se les va treure de sobre de la forma
més dolorosa: les va posar en contra meva.
Fins i tot ara mateix, és inevitable pensar si realment
eren amigues de veritat. Jo opino que sí, però la situació
es va fer insuportable i jo era conscient que feien el correcte,
o sigui, oblidar-se de mi.
Després va venir la part més amarga: les baralles, els
insults, la infravaloració, les amenaces... en definitiva, la
pèrdua de la dignitat amb quinze anys.
Un dia em vaig carregar de valor i vaig decidir donar
el pas. Separar les vides que havíem anat creant de mica
en mica en comú. I tot això, després d’un any. Ell va refer
la meva vida i jo també, però el pas del temps em va fer
veure que només valores les coses quan les perds. Vam
tornar-hi, però aquest cop els problemes s’incrementarien
i de valent: les amenaces eren fets reals, preocupants i se
sumaven amb les primeres pessigades i persecucions. Em
va costar molt obrir els ulls i,quan ho vaig fer, vaig adonar-me
que m’havia quedat sola i no comptava amb l’ajuda
de la gent que realment m’estima. Vaig caure en la desesperació
i, finalment, en la depressió.
Però de sobte, va arribar la il·luminació: l’ajuda d’un
psicòleg que va fer un miracle de la meva autoestima,
inexistent. Les coses van començar a funcionar, ho vaig
superar i l’esperança va sorgir de nou.
El problema va plantejar-se quan ens trobàvem al mes
de maig de 2008. Jo estava curada de la meva mala experiència,
però el curs havia avançat, i acadèmicament,
m’havia quedat enrere. Recordo perfectament el dia que
239

240
em van donar la trista notícia que havia de repetir curs.
Una altra vegada, aquella esperança que havia començat
a créixer es va desfer.
Si tan malament ho vaig passar, no va ser pel fet de
repetir curs, sinó pel fet que havia perdut un any per una
persona que no ho mereixia.
El curs va començar una altra vegada a quart: espantada,
dolguda, inevitablement trista... Però les coses van
anar posant-se al seu lloc i vaig trobar el meu equilibri
emocional, que alhora em va servir per madurar. Vaig
conèixer persones meravelloses i no me’n penedeixo
gens. Gent que hi és per a les coses bones i per a les
dolentes. Vaig ser capaç de lluitar contra la por de decebre’m
i de no recuperar les meves antigues amigues que,
quan van saber què m’havia passat, van obrir els braços
per acollir-me. Vaig tornar al costat del meu millor amic
i, actualment, ens hem auto batejat com a germans;
A casa la complicitat va néixer de nou... Vaig néixer
de nou.
Avui és dia 29 de gener de 2010 i em trobo a primer
de Batxillerat. L’escola podria anar-me millor, perquè em
costa agafar el ritme després d’un any bastant tranquil, tot
i que les recuperacions m’estan anant força bé i personalment
estic on tothom voldria estar. Compto amb amics i
amigues perfectes, parella perfecta, família perfecte...
Ara puc dir que estic curada, estic disposada a lluitar
pels propòsits que em plantegi. Tot i així, sempre em faltarà
una peça massa important, la peça d’una amiga que
l’error em va prendre. Va per tu, Maria...

De ratlles o grisa?
Albert Pardo (Batxillerat i Cicles Formatius)
Escola Sant Nicolau (Sabadell)
Obro la finestra que dóna al celobert. No fa gaire bon
dia. Si més no, això és el que sembla des d’aquella escletxa
on uns diminuts rajos de llum es filtren cap a les finestres
dels veïns. Sospiro i tanco la finestra. Estic nerviós,
avui és el gran dia, avui hi ha la presentació de les candidatures
a la comissió executiva. Remeno l’ordinador i
busco l’arxiu on tenia redactada la meva presentació. La
gent no para de parlar-me pel xat, així que decideixo desconnectar-me
d’internet. Miro i remiro i al final la trobo.
Vaig cap al despatx del meu pare a agafar mitja dotzena
de fulls blancs per imprimir el text. Mentrestant, amb els
nervis a punt d’esclatar començo a rumiar que em posaré.
Per una part vull anar elegant, però per l’altra potser
per un noi de 17 anys queda massa formal. Arribo de nou
a l’habitació i imprimeixo el document. Me’l llegeixo un
parell de cops per revisar-ne la sintaxi i alguns errors de
puntuació que poden ser letals per a la comprensió del
text. En un dia com aquest no hi pot haver cap mena d’error,
ja que aquestes places estan molt buscades.
Tot està correcte. Els doblego i me’ls fico a la butxaca.
Vaig cap a l’armari. L’obro i començo a buscar uns
pantalons beixos que m’agradaven molt per a actes com
aquests. No hi són. “Quina mala sort!”, penso. Només em
queden uns texans i uns pantalons de pana. Per un banda
em posaria els texans perquè són còmodes i amb el pas
del temps s’han convertit en uns pantalons molt usuals
per a tothom. Però és clar, uns texans potser queden una
241

242
mica massa informals... Uns pantalons de pana són més
formal, però la veritat és que aquell color marró clar no
m’acabava de convèncer. A més, no combina gens amb les
camises que tinc a l’armari.
Tot seguit, vaig a revisar que els pantalons beixos no
els tingués el meu pare al seu armari. És molt habitual
trobar-te que la dona de fer feines hagi deixat moltes de
les teves peces de roba en altres armaris, fins i tot que
desapareguin sospitosament algunes peces per misterioses
taques de lleixiu. Efectivament, són allà. Sospiro d’alegria
i pujo altre cop a la meva habitació. Tenia una
camisa blanca i blava de ratlles, o una de totalment verda.
M’agradava anar amb la verda, ja que era inusual i amb
els pantalons beixos quedava molt bé. Tot i així, el meu
interior es decantava per una formalitat més convencional,
una formalitat governada per camises de ratlles, i a
més encara les blaves i blanques. Després de donar-hi
unes quantes voltes, emprovant-me l’una i l’altra, m’acabo
decidint per la verda. “Sí senyor!, mostrant estil!”,
penso rialler. Miro el rellotge: no em queda massa temps.
Els mitjons no es veuen, però agafo els més bonics que
tinc, el que em va regalar l’àvia Carme. Tinc tres parells
de sabates i evidentment opto per posar-me’n unes de
molt boniques que m’havien regalat uns bons amics de
l’escola. Eren una passada, però l’únic inconvenient que
tenien és que costaven molt de calçar i pel dia a dia
mai me les posava, i és que als matins baixo corrents i
tinc unes bambes que posant-hi el peu se t’hi encaixa a
l’instant. Em queden deu minuts, així que em decideixo
per aquestes. “Ostres, si que costa!”. Començo a suar.
“Hòstia santa!”, exclamo en veure tota la camisa tacada
de suor, “ara me l’hauré de canviar!”. Un altre cop es pre-

senta el dilema de la decisió. La de sempre (blava i blanca)
o una altra de negra i groga del meu pare?
Em quedo un moment tot pensatiu, i no em puc estar
de donar-me un cop de cap que em fa reaccionar.
Evidentment havia de triar la blanca i blava. Me la poso
corrents. Arribaré tard... però no vull córrer massa. Em
tiro dues flitades de colònia al coll, i just abans de marxar,
em miro en el mirall del rebedor, faig la meva mirada
“sexy”, la que faig a les noies quan vaig a la discoteca,
i me’n vaig. M’he deixat les claus a dins, però tant se val.
Pel carrer camino de pressa i la gent mira de reüll els
meus passos. “No hauria d’haver tardat tant a decidirme”,
lamento. Ja arribo i hi ha una bona pila de gent a
fora. Van molt mudats, tots amb americana i corbata!
“Renoi, això deu ser més important del que em pensava!”
I comencen altra vegada els nervis. El cor em va cent.
M’hi acosto i els saludo tot preguntant si són del partit.
Ells em miren, i amb una contundent rialla diuen que no.
Entro tot atrafegat i obro la porta de la sala 2. ja han
començat, el coordinador provisional presideix ja la
mesa, i només falto jo. Els assistents em miren i jo me’ls
miro a ells tot bocabadat.
Hi ha els més alts càrrecs del partit, però sens dubte
el que més m’estranya de tot és que tots van amb camisa
de màniga curta i texans.
243

Girona - Catalunya del Nord
Enrere. Joana Santos .......................................................................... 8
L’Everest i jo. Guillem García ............................................................ 11
El cel de Girona. Aina Gómez ........................................................... 14
Sonata. Aina Soley .............................................................................. 17
L’escriptor. Ernest Morell ................................................................... 19
Sense T. Laura Garcia .......................................................................... 21
Torna, Xavier. Laura Ortega .............................................................. 23
La puresa de l’instant. Laura Marés ................................................ 26
Roc. Joan Coll ....................................................................................... 30
Alt Ter - Garrotxa
3r premi 1r d’ESO. Maria del Mar Rigau .......................................... 34
L’ombra de la realitat. Aleix Montañà ............................................ 36
Una gran i gran amiga. Carla Colom .............................................. 38
Cat e 135. Xènia Pérez ....................................................................... 41
De la submissió a la rebel·lió. Laura Sayol ................................... 44
Aparences. Clàudia Isern ................................................................... 52
Jo, tu i ell. Sívia Pujol ......................................................................... 56
Al senyor Paul Sànchez. Maria Pérez ............................................. 60
Infantesa al Marroc. Àngela Ribò .................................................... 68
Barcelona, Penedès - Baix Llobregat
Jemaa el Fna. Xavier Montoriol ....................................................... 72
La gran traïció. Pablo Ortiz ............................................................... 74
Xiclet porta x. Lydia Prieto ............................................................... 77
L’Edelweiss negra. Guillem Martí ................................................... 80
Formes d’il·lusió i silenci. Helena Ros ........................................... 83

La casa. Helena Fabré ........................................................................ 87
La tendresa del vespre. Miquel Martorell ..................................... 89
El mar del cel. Sònia Tomàs ............................................................. 93
Un polsim del passat. Anna Rufas .................................................. 98
Amor a primera oïda. Clàudia Ferrándiz ...................................... 102
Una oportunitat. Camila Bellone .................................................. 105
Buscatrufes a la casa secreta. Miríam Herrera ............................ 108
Bandera blanca. Maria Marcí ........................................................... 110
És llei de vida. Anna Hernández .................................................... 112
Carta d’una injustícia. Claudia Prats ............................................. 114
Història de la història. Adrià Sonet ............................................... 117
Quiròfan. Irene Gutiérrez ................................................................. 122
Un dia qualsevol. Rocío Cazorla .................................................... 124
Una oportunitat. Camila Bellone .................................................. 105
Catalunya Central
La flauta de Tayssir. Laia Burgués ................................................. 127
Inuit. Marina Montforte ..................................................................... 129
París-Barcelona. Júlia Real ............................................................. 131
Qüestió de segons. Irene Altozano ................................................ 133
La pluja. Núria Santaeulària ............................................................ 135
Diners. Lola Fígols ............................................................................. 137
Efímera com una llàgrima. Rosa Masseguer ............................... 139
La sort del destí. Jesús Bach .......................................................... 141
Rutina. Joana Fraxanet ..................................................................... 144
El Camp - Terres de l’Ebre
El món submarí. Carla Roca ............................................................ 147
El violoncel màgic. Laura López .................................................... 150

Un estiu a l’Albufera. Carla Sendra ............................................... 152
El diamant de la vida i la mort. Anna Mañé ............................... 156
Allò que érem. Sílvia Creus ............................................................. 159
Un Sant Jordi enverinat. Àngela Vall ........................................... 161
Brisa del mar. Blanca Just ............................................................... 164
Ja no hi ets... Daimi Pujol ................................................................ 166
Expedient 1376.42. Georgina Màrmol ......................................... 168
Ma filla Aimée. Jordina Recasens .................................................. 171
Terres de Ponent
La caixa de l’esperança. Òscar Cases ............................................ 177
El gos i la pluja. Júlia Montoliu ...................................................... 179
Les ulleres de la felicitat. Alba Pérez ........................................... 180
El lladre amic. Alba Granell ............................................................ 183
Les sabates. Judit Duaiqües ............................................................ 186
La meva filosofia de vida. Cristina Mas ........................................ 188
Un, dos, tres, pica paret. Marina Reixachs ................................... 192
Serralada Litoral
Què se n’ha fet de les bosses de plàstic? Mar Sabater ............ 196
Un refugi amb secret. Jordi Ferrer ................................................. 198
Com un gos. Bernat Canal ............................................................... 200
La llibreta. Clàudia Codina .............................................................. 202
El camí de la costa. Clàudia Codina .............................................. 203
El Mediterrani. Mar Sabater ............................................................ 206
La seva mirada. Sara Martínez ....................................................... 208
El destí al parc del Laberint. Thaïs García ................................... 211
Vol cancel·lat. Gabriel Romero ....................................................... 215

Vallès Occidental
El temps. Montse Batlle ................................................................... 221
El camí dels ametllers. Anna Magem ........................................... 223
La meva imaginació. Marc Marsellach .......................................... 226
L’estació. Òscar Vera ......................................................................... 228
Sols. Albert Rico ................................................................................ 230
Asseguda sobre... Berta Cazorla .................................................... 234
A l’estació. Ester Cañada ................................................................. 236
Reset. Patrícia Berciano ................................................................... 238
De ratlles o grisa? Albert Pardo .................................................... 241