Descarregar la revista - Centre Municipal de les Arts Rafel Martí de ...

ON ES VA PERDRE LA MOTIVACIÓ?
Temps de lectura aprox: 10min
On es va perdre la motivació? En quin punt de la nostra vida? Sóc conscient que la vaig perdre?
Aquestes i altres preguntes ens sorgeixen en connectar amb la motivació, amb l’espurna de vida que injectem en cada despertar de
la nostra bella i intensa existència.
En general caminem un poc perduts en el tema de la
motivació i, si parlem amb la gent i l’escoltem, pareix
que la paraula s’acomoda a múltiples aspectes, que no
necessàriament estan motivant l’individu, però aquest
sí que necessita creure-s’ho, autoreafirmar-se en una
automotivació buida i sense significat, en la profunditat
del seu ésser, és com si estiguera hipnotitzat per la seua
pròpia necessitat de creure-s’ho.
Un xiquet de bolquers necessita les carícies
i els sons, és el suport sensorial, som
conscients que, a banda del benestar físic,
menjar, canvi de bolquer..., hi ha un
benestar que va més enllà i està molt
relacionat amb la sensibilització, amb les
carícies de sa mare i també de son pare,
amb els sons que ha escoltat a l’úter i que
ara el connecten amb el nou món, tots
són indicadors de motivació, tot li diu:
“endavant!, lluita, aquest món t’estima,
aquest món t’espera”. Aquella criatureta
fràgil adquireix una força i un potencial
enorme, i per descomptat una motivació
com no tindrà mai en sa vida, per a endinsar-se en un
món gran, hostil i difícil. Cal tenir clar que unes mans càlides
i una veu murmuradora motiven com res al món,
perquè aquestes dues eines no són substituïbles en el
procés d’adaptació i de motivació del bebé amb el seu
entorn.
Pense en com és de bell que un bebé estiga tan motivat,
i el que més pròxim m’arriba d’ell és que li agrada viure
i després, en els seus primers mesos, el fet de contemplar
cada part del seu ésser, en descobrir els sentits; per
descomptat, no és la meua intenció endinsar-me en la
complexa estructura interna del cervell d’un bebé, n’hi
8
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
ha prou amb quedar-se amb la paraula fascinació, és
meravellós, com el captiva el seu propi cos, els seus moviments,
el seu tacte, la forma en què els objectes li freguen
la pell, és el seu joc amb el món, un joc que viurà al
màxim i, encara que ho oblidarà, en les seues neurones
quedarà l’empremta del moment en què descobreix el
món i de la manera en què ho fa, més o menys plaent.
A partir d’ací i en les distintes fases d’evolució
del xiquet, comprovem que la seua
vida serà una completa aventura, primer
en el seu entorn més pròxim, després al
jardí d’infància i després al col·legi, i amb
una mica de sort al seu voltant els adults
construiran unes estratègies al risc, que el
xiquet tindrà en els seus diferents àmbits,
estratègies que el motivaran enormement
ja que l’ajudaran a descobrir el món
d’una forma relaxada, tranquil·la i des de
la mirada no invasiva del pare o educador.
Pense que al jardí d’infància el joc ni dirigit
ni simbòlic ja motiva a descobrir el
xicotet món cada dia. Quant ens queda per aprendre!
Quanta informació errònia arriba cada dia als xiquets!
Que bé que estaria poder treballar més aquest fascinant
món!, perquè s’estalviarien molts dels patiments dels
adults.
Si ens quedem en el joc dirigit d’un jardí d’infància i en
el joc simbòlic, el xiquet comença a avorrir-se, a cridar
l’atenció, a molestar els altres, però, és clar, ell no sap
que està avorrit i els seus companys tampoc, i l’adult,
més perdut encara, només pensa a etiquetar el xiquet
en el seu fitxer personal com “xiquet inquiet que dóna
pel sac!”, una solució: apartar-lo.