Descarregar la revista - Centre Municipal de les Arts Rafel Martí de ...

Revista del Centre Municipal d´Estudis Rafel Martí de Viciana
Any 5 · No.17 Octubre 2011 exemplar gratuït
Sumari · Editorial · Pianista acompanyant; a cavall entre dos mons · La improvisació en la història de la guitarra · On es va perdre la motivació? ·
Estudiar Música (I): Centres, Accés i Titulacions · Conversa amb José Doménech Part · Repertori Propi: Joc de Mans ·
Alumnat: Laura Vallero Branchadell · Guia d´audició · Diccionari · Webs d´interés · 20 Respostes ·
Breu memòria del Centre Municipal d’Estudis · Artres: futur i expectatives · Notícies · Informació d´interés
SECCIÓ ACTUAL

SUMARI
Web: artres.cmeviciana.es
President del CME
Enrique Safont Melchor, Regidor de Cultura i Personal
Directora
Anna Mercé Vèrnia i Carrasco
annavernia@cmeviciana.es
Consell de Redacció
Isabel Agut Font, Universitat Jaume I
Fco. Javier Bodí Martínez, Conservatori Professional Dansa d´Alacant
José Luis Liarte Vázquez, Assesoria de Música CEFIRE Castelló
F. Xavier Cantos Aldaz, Director Centre Municipal d´Estudis.
José María Peñalver Vilar, Universitat Jaume I
Han coŀlaborat en aquest número
Elena Aguilar Gasulla
Isabel Agut Font
María Bernat Berenguer
César Marcos Carro Balboa
Amèlia Gual Piquer
José Luis Miralles Bono
Juan Mochales
Ma José Orellana
Xavier Ripollés Prades
Laura Valero Branchadell
Disseny logo
Beatriz Redón Larios
Edita
CME Rafel Martí de Viciana
Octubre 2011, no.17
Disseny i maquetació
Estudio gráfico JhonnyT
www.jhonnyt.com
Normalització lingüística
Correcció:
Servei de Normalització Lingüística
Ajuntament de Burriana
snl@burriana.es
Administració
José Luís Azpitarte Sánchez
info@cmeviciana.es
Fotocomposició i impressió
Gráficas Ventura
Dipòsit legal CS-154-2006
ISSN 1886-7294
2
SUMARI
2
3
4
6
8
10
16
19
21
22
24
25
26
27
30
31
!
Sumari
Editorial
Educació i pedagogia
Pianista acompanyant; a cavall entre dos mons
Educació i pedagogia
La improvisació en la història de la guitarra
Educació i pedagogia
On es va perdre la motivació?
Història en 3D
Estudiar Música (I): Centres, Accés i Titulacions
Entrevista
Conversa amb José Doménech Part
Repertori Propi
Joc de mans
Alumnat
Laura Valero Branchadell
Guia d’audició
Musicograma
Diccionari
Webs d’interés
20 Respostes
Opinió
Notícies
Informació d’interés
PORTADA
Descobreix quin personatge s’amaga ordenant les lletres remarcades
Descobreix les webs més interesants
Carla Oya
BREU MEMÒRIA DEL CENTRE MUNICIPAL D’ESTUDIS / ARTRES: FUTUR I EXPECTATIVES
del CMERMV
Curs 2011/2012
Tots els articles d’aquesta revista són inèdits, excepte quan consta el contrari, i les
opinions expressades corresponen als seus signataris. ARTRES no s’identifica
necessàriament amb les opinions manifestades a la Revista

Arriba a les mans del lector un nou exemplar
de la revista Artres i a primera vista hom podria
pensar que es tracta d’un número més, però
no és així, es tracta del darrer número d’una
trajectòria que arriba a la seua fi. Una iniciativa
que naix l’any 2006 i que deixa enrere 17
números d’aquest mitjà que fou concebut com
una eina pedagògica amb l’objectiu de complementar
la formació artística que els nostres
alumnes rebien a les aules, alhora que reflectia
les seues inquietuds mitjançant, entre altres, la
programació d’aquest centre i la seua implicació
en el panorama cultural local o comarcal.
Aquest, però, lluny de ser un adéu definitiu, és
realment un punt i seguit d’una iniciativa que
pretén tenir continuïtat de futur; seria, per tant,
la nostra particular parada biològica que possibilite
a l’endemà eixir renovada i amb més força
si cal. Volem, per tant, que aquesta parada
tècnica ens servisca per a reflexionar sobre el
present i el passat amb perspectiva de futur,
d’igual manera que l’ésser humà reflexiona al
llarg de la seua vida per afrontar nous reptes i
obrir nous horitzons.
La trajectòria d’Artres ha estat paral·lela a l’evolució
soferta al centre en si mateix; així, fets tan
rellevants com el canvi de seu de la Mercé a les
actuals i modernes instal·lacions, el naixement
del Conservatori de Música Abel Mus, l’adopció
de les noves tecnologies que al mateix temps
comportaren la digitalització de la revista,
l’ampliació dels ensenyaments amb la introducció
de novetats d’avantguarda com les arts
per a prenatals, o l’ampliació de l’oferta educativa
a la gent gran, entre altres, han propiciat
la renovació constant de la revista amb nous
continguts, noves seccions o nous formats.
EDITORIAL
Al llarg d’aquests anys, Artres ha intentat reflectir
la programació cultural interna i externa
al nostre centre, adaptant-se a la realitat
sociocultural de cada moment, però també ha
intentat ser un vehicle transmissor de nous valors,
noves eines de treball que despertaren en
l’alumnat l’interés creixent i la seua estima per
les arts plàstiques, la dansa o la música, alhora
que s’obria aquest espai perquè alumnes i professorat
reflectiren les seues inquietuds.
Però també ha estat un mitjà que ens ha acostat
grans figures de les arts, la seua tasca o els
seus coneixements, persones llunyanes o desaparegudes
però rellevants del panorama cultural
mundial que, davant la impossibilitat de
tenir-les materialment presents a casa nostra,
ho han estat mitjançant les pàgines d’Artres,
ajudant-nos a enriquir-nos en aquest continu
procés formatiu.
És moment, per tant, de ser agraïts, especialment
amb tots aquells que han configurat
l’equip de disseny, redacció i maquetació i amb
els nombrosos col·laboradors i col·laboradores
que, en definitiva, han permés la gestació de
cada nou exemplar de la revista cada quatre
mesos al llarg d’aquests sis anys d’existència.
Ens acomiadem citant les paraules del regidor
de Cultura en un dels editorials, desitjant i esperant
que Artres haja “servit de vehicle d’interconnexió
que haja reflectit el quefer diari
del centre deixant-ne constància escrita per a
la historia de Borriana”, una constància d’uns
continguts que tothom podrà consultar al nostre
web en les versions digitals, i una ciutat,
Borriana, per a la qual des del Centre Municipal
d´Estudis Rafel Martí de Viciana continuem treballant.
EDITORIAL
3

PIANISTA ACOMPANYANT; A CAVALL ENTRE DOS MONS
Temps de lectura aprox: 10min
Va arribar el primer dia de treball i, a pesar de la síndrome postvacances, allí
estava jo, amb un somriure d’orella a orella, disposat a fer el que fera falta per a acabar el dia almenys igual que havia començat.
Entre i sec en la meua banqueta. “Alguna cosa redona, clinc, clonc, clinc, clonc per a anar començant”, diu. “Però com que alguna
cosa redona, clinc, clonc, clinc, clonc…?”, vaig pensar amb els ulls com plats i la sinuosa vena del coll fent la seua aparició estel·lar
reservada només per a les ocasions més especials. “Aquest paio no té ni idea. Qui m’haurà manat ficar-me en aquest embolic tan a
gust com estava jo fent classes de piano?”
Encara que no és real, no se separa
molt de les opinions que he sentit
a diferents pianistes que conec sobre
la seua primera relació amb un
professor de dansa.
Generalment nosaltres els músics
estem interessats en els nostres
tecnicismes, que es note que he
passat quasi dos-cents anys al
conservatori, i per tant necessitem
que, quan parlen amb nosaltres,
ho facen amb propietat. Els ballarins,
en canvi, s’aproximen a la
música des de la seua possibilitat
expressiva i la força que aquesta
té per a provocar diferents estats en el seu propi cos. És
a dir, per a un ballarí la música és entesa des de la seua
qualitat utilitària i habitable, des de les possibilitats
que permet com a marc ambiental. Els músics i els ballarins
treballen amb realitats sonores semblants però
enfocades des de dos punts de vista totalment distints.
D’aquesta manera, mentre que els uns veuen trentados
compassos en tres per quatre amb la negra a 120
en do menor, els altres veuen un valset francés no molt
ràpid per a una escena al capvespre en un bosc.
Sorgeix d’aquesta manera la idea de pianista acompanyant
en dansa com un especialista traductor entre
aquests dos idiomes perfectament compatibles però en
el fons distints. D’aquest concepte de pianista ens sorgeix
un dubte: quines capacitats ha de tenir per a poder
realitzar aquest paper? I un altre de major importància:
està la nostra preparació en conserva enfocada a desenvolupar
les capacitats necessàries per a aquest fi o més
4
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
aviat es dirigeix a aconseguir un altre
tipus de qualitats distintes?
Al meu mode de veure hi ha dues
capacitats que el pianista acompanyant
ha de treballar: empatia
i capacitat per a rebre l’energia
física dels ballarins. Cada exercici
posseeix el seu ritme propi, les
seues parts fortes i dèbils, els seus
accents, els seus matisos… i no
sols cada exercici; dos ballarins
distints realitzant el mateix exercici
condueixen el pianista a realitzar
acompanyaments distints. Aquest
feedback entre ambdós, pianista i
ballarí, és el que justifica i dóna sentit a l’existència de la
figura de pianista acompanyant en les classes de dansa.
Cada ballarí té la seua banda sonora a mida.
Capacitat de traduir aquesta relació a llenguatge pianístic.
Transformar metàfores poètiques, visuals o rítmiques
en una realitat sonora, és a dir, traduir la informació
habitable i utilitària en recursos tècnics propis del
llenguatge pianístic. Aquesta capacitat només es pot
aconseguir per mitjà de l’anàlisi funcional dels recursos
utilitzats pels diferents autors per a la creació dels diferents
ambients sonors i d’aquesta manera entendre
com i per què s’utilitzen dins d’un context musical. Quin
ambient ens interessa? Com és l’acompanyament? Quin
compàs? Quin tempo? Quin tipus d’accentuació? Quin
fraseig? Quin tipus de cadències? Quins motius? Jazz,
clàssic, new age…? Impressionista, romàntic? El treball
de traducció a l’aula es pot dur a terme de diferents formes:
per un costat es pot aprendre un repertori prou

ampli com per a donar varietat a les classes tenint en
compte que la quantitat d’hores de treball sol ser de
tres, quatre, cinc hores al dia. Enfocat des d’aquest punt
de vista, el treball resulta repetitiu, desmotivador per als
alumnes i es necessiten modificacions en la duració de
les obres per a adequar-les als exercicis concrets, encara
que incloure fragments de música culta sempre resulta
interessant per a la formació musical dels ballarins.
En el costat contrari ens trobem amb la possibilitat d’improvisar,
per a la qual cosa es necessita no sols posseir
sinó tenir assumits, interioritzats i automatitzats coneixements
d’harmonia, funcions cadencials, construcció
de melodia, recursos estilístics d’acompanyament, modulació,
tècnica general de l’instrument, etc. Aquest tipus
de treball és cansat, estressa i requereix reciclatge
continu.
Jo, encara que considere vàlides les dues i conec la importància
de no eliminar-ne cap de les dues, sóc més
partidari de la segona opció ja que per a mi resulta molt
més estimulant, enriquidora i divertida. Permet incloure
a l’aula material sonor molt més pròxim a l’alumne, encara
que amb les modificacions d’estil necessàries.
Desgraciadament la consecució de les capacitats descrites
anteriorment no forma part del currículum oficial
dels nostres sistemes d’ensenyament musical i se
sol deixar a lliure iniciativa dels interessats, almenys de
manera generalitzada. Es poden superar els estudis mu-
sicals amb notes més que acceptables sense haver interioritzat
cap capacitat, la qual cosa, des del meu punt de
vista, crea un buit important dins de la nostra formació
musical.
César Marcos Carro Balboa
Pianista acompanyant de dansa.
Centre Municipal d´Estudis Rafel Martí de Viciana
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
5

LA IMPROVISACIÓ EN LA HISTÒRIA DE LA GUITARRA
Temps de lectura aprox: 10min
La funció més important de la guitarra en totes les etapes de la seua existència
ha sigut la d’un instrument que ha tocat acords per a acompanyar la veu i el conjunt. D’altra banda, la improvisació com a tècnica i
com a procés és connatural a l’home des de molt antic i tampoc podem oblidar la seua importància com a eina pedagògica al servei
del docent a l’aula.
La primera música per a guitarra presentava l’acompanyament
vocal totalment escrit en tabulatura. En el Renaixement
i en el Barroc, la pràctica de la improvisació
era fonamental per a aconseguir un lloc de treball. Els
concursos i oposicions per a ser seleccionat músic de
la cort o de la catedral tenien com a condició sine qua
non els excel·lents dots improvisatoris de l’opositor en
relació amb les més variades
disciplines musicals, però sobretot
les relacionades amb
l’execució instrumental.
En el Cançoner General de
1511, en un poema de Portocarrero
es dóna fe d’una
nova pràctica: improvisar
amb l’instrument abans de
tocar, sens dubte amb el
propòsit de comprovar l’afinació.
Aquest acte d’improvisar
s’anomenava temptar.
D’aquest acte de temptar les
cordes ve la paraula o forma
instrumental tiento, que és
una exposició acordal derivada
de la tradició dels instrumentistes
italians de temptar
les cordes abans d’improvisar
una fantasia.
Al final del segle XV es produeix un canvi en la tècnica
de la mà dreta consistent en el pas de la pulsació amb
plectre a la pulsació amb dits, o siga, el pas de la concepció
melòdica a la polifònica. L’evolució de l’estil, per
tant, respon a dues influències: la primera, referida a la
tradició del plectre, de l’ornamentació improvisada en
forma de glossa i disminució i a les formes de dansa; i la
6
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
segona, a l’assimilació progressiva de l’estil vocal polifònic.
Aquests dos vessants es fonen en el que serà el llenguatge
del llaüt i la viola de mà, és a dir, l’estil polifònic
més o menys glossat.
En el Renaixement observem dos tipus de composició:
la transcripció de composicions i el xifrat per a improvisar.
Els violistes són sobretot
improvisadors de glosses.
Aquesta tradició els ve de
l’edat mitjana quan els joglars
improvisaven acompanyaments
per als romanços. Parlar
de glossa o ornamentació
és un punt controvertit perquè
hi ha discrepàncies entre
els teòrics de l’època. J. Bermudo
no n’era partidari, diu
que la composició improvisada
i sense pensar és semblant
al fet de glossar, encara que
apunta que és pràctica habitual
acceptada en l’època. No
obstant això, Tomàs de Santa
Maria fa un elogi de l’art de la
variació i de la glossa.
La glossa era una forma
d’exercitar la variació i existeix
des del segle XV. Cert és que el terme glossa es vincula
més als instruments de tecla mentre que la corda prefereix
el terme diferència. Posteriorment, l’acompanyament
es va substituir pel sistema d’alfabet. Però, des del
segle XVII, es va emprar un sistema d’acompanyament
semiimprovisat elaborat a partir del baix. La guitarra es
va unir així al clavecí, llaüt, tiorba, etc. El sistema es va

anomenar basso continuo, o interpretar sopra la parte,
i requeria un coneixement de quin tipus d’acord tocar
sobre diverses notes de la línia del baix (avui dia baix
xifrat). Corbetta i Foscarini l’inclouen en els seus llibres,
però la millor guia per al continu en la guitarra prové
de Nicola Matteis, que ens ensenya quins acords tocar
sobre la línia del baix, com llegir els nombres, què fer en
les cadències, com superar els problemes de baixos ràpids
i difícils, estils d’acompanyament, i també afig uns
pocs solos.
En l’època clàssica la metodologia de la improvisació
es basa sobretot en l’anàlisi i en la pràctica mateixa. La
partitura és la nostra font de coneixements, en analitzar-la
descobrim la seua forma i en ella les frases, harmonia,
motius, etc. A partir d’ella seleccionem exercicis
sobre els quals treballar. Tot això ens ajuda a interpretar
d’acord amb l’estil, a frasejar, a matisar, a col·locar unes o
unes altres digitacions, respiracions, atacs, dinàmiques
i agògiques amb el criteri que proporciona el coneixement.
Per tant, podem concloure que la improvisació és
conseqüència del coneixement i la tècnica i no de la immediatesa
i falta de preparació.
L’acció d’improvisar en música requereix gran domini en
la composició, estar ben iniciat en els recursos de l’art
i dominar l’instrument sobre el qual s’improvisa. Com
deia el gran mestre José Tomás, en seleccionar l’obra,
adaptada al nivell de l’alumne, hem de cantar i interioritzar,
analitzar i buscar exercicis derivats d’aquesta
anàlisi, improvisar sobre aquests elements extrets i fins
i tot compondre obres semblants, variant o diferenciant
a partir de l’obra original. Sense voler repetim els termes
renaixentistes de variació i diferència, pareix que el
temps no ha passat des que Bermudo va escriure el seu
Tractat en 1555.
La improvisació ens ajuda a comprendre el text i controlar
el llenguatge. Ens col·loca en una situació de privilegi
per a recrear una interpretació, solucionar problemes
de memòria o errors ocasionals. Ens ajuda a desenvolupar
la capacitat auditiva, expressiva i creadora i a memoritzar.
En definitiva, la improvisació no és un fet en
si mateix sinó una conseqüència del coneixement del
llenguatge musical.
Isabel Agut Font
Doctora i professora de guitarra, cambra i pedagogia
Universitat Jaume I
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
7

ON ES VA PERDRE LA MOTIVACIÓ?
Temps de lectura aprox: 10min
On es va perdre la motivació? En quin punt de la nostra vida? Sóc conscient que la vaig perdre?
Aquestes i altres preguntes ens sorgeixen en connectar amb la motivació, amb l’espurna de vida que injectem en cada despertar de
la nostra bella i intensa existència.
En general caminem un poc perduts en el tema de la
motivació i, si parlem amb la gent i l’escoltem, pareix
que la paraula s’acomoda a múltiples aspectes, que no
necessàriament estan motivant l’individu, però aquest
sí que necessita creure-s’ho, autoreafirmar-se en una
automotivació buida i sense significat, en la profunditat
del seu ésser, és com si estiguera hipnotitzat per la seua
pròpia necessitat de creure-s’ho.
Un xiquet de bolquers necessita les carícies
i els sons, és el suport sensorial, som
conscients que, a banda del benestar físic,
menjar, canvi de bolquer..., hi ha un
benestar que va més enllà i està molt
relacionat amb la sensibilització, amb les
carícies de sa mare i també de son pare,
amb els sons que ha escoltat a l’úter i que
ara el connecten amb el nou món, tots
són indicadors de motivació, tot li diu:
“endavant!, lluita, aquest món t’estima,
aquest món t’espera”. Aquella criatureta
fràgil adquireix una força i un potencial
enorme, i per descomptat una motivació
com no tindrà mai en sa vida, per a endinsar-se en un
món gran, hostil i difícil. Cal tenir clar que unes mans càlides
i una veu murmuradora motiven com res al món,
perquè aquestes dues eines no són substituïbles en el
procés d’adaptació i de motivació del bebé amb el seu
entorn.
Pense en com és de bell que un bebé estiga tan motivat,
i el que més pròxim m’arriba d’ell és que li agrada viure
i després, en els seus primers mesos, el fet de contemplar
cada part del seu ésser, en descobrir els sentits; per
descomptat, no és la meua intenció endinsar-me en la
complexa estructura interna del cervell d’un bebé, n’hi
8
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
ha prou amb quedar-se amb la paraula fascinació, és
meravellós, com el captiva el seu propi cos, els seus moviments,
el seu tacte, la forma en què els objectes li freguen
la pell, és el seu joc amb el món, un joc que viurà al
màxim i, encara que ho oblidarà, en les seues neurones
quedarà l’empremta del moment en què descobreix el
món i de la manera en què ho fa, més o menys plaent.
A partir d’ací i en les distintes fases d’evolució
del xiquet, comprovem que la seua
vida serà una completa aventura, primer
en el seu entorn més pròxim, després al
jardí d’infància i després al col·legi, i amb
una mica de sort al seu voltant els adults
construiran unes estratègies al risc, que el
xiquet tindrà en els seus diferents àmbits,
estratègies que el motivaran enormement
ja que l’ajudaran a descobrir el món
d’una forma relaxada, tranquil·la i des de
la mirada no invasiva del pare o educador.
Pense que al jardí d’infància el joc ni dirigit
ni simbòlic ja motiva a descobrir el
xicotet món cada dia. Quant ens queda per aprendre!
Quanta informació errònia arriba cada dia als xiquets!
Que bé que estaria poder treballar més aquest fascinant
món!, perquè s’estalviarien molts dels patiments dels
adults.
Si ens quedem en el joc dirigit d’un jardí d’infància i en
el joc simbòlic, el xiquet comença a avorrir-se, a cridar
l’atenció, a molestar els altres, però, és clar, ell no sap
que està avorrit i els seus companys tampoc, i l’adult,
més perdut encara, només pensa a etiquetar el xiquet
en el seu fitxer personal com “xiquet inquiet que dóna
pel sac!”, una solució: apartar-lo.

Aquest paràgraf teatralitzat, però no oblidem que en vigència,
el podem traduir salvant distàncies a una edat
adulta de l’individu. Quanta gent no és conscient que la
motivació va desaparéixer de les seues vides? Un antidepressiu
és motivació?, no ens parem a pensar i reflexionar
sobre allò que en un moment de les nostres vides
ens feia connectar amb aquella espurneta que feia que
el nostre coret palpitara amb més intensitat.
En l’adult, el seu treball és la majoria de les vegades rutina,
pura i dura; en dir treball em remet tant al treball
remunerat com a l’intern de la casa sense remuneració
ni consideració. Entra així la vida en un estat d’apatia
permanent, emmascarat per la remuneració salarial en
uns casos i en uns altres per pidolar un reconeixement
al treball, que mai arriba.
Ens fan falta aquelles mans càlides i aquells murmuris
que ens donaven seguretat en un món per descobrir,
però ens és difícil demanar-ho i realment més difícil és
buscar-ho, en la justa mesura que ens faça bé. L’ideal
serien directius que no dirigiren les seues estratègies,
amb rols de poder, on l’immobilisme encotillat del treballador
donara pas a la creativitat, a la comprensió i a la
confiança, i on els rols simbòlics (llavar, planxar, cuinar,
entre altres) donaren pas a una creativitat i productivitat
en el treball, tant laboral com domèstic, amb un canvi
progressiu en la mentalitat de la societat. Aquest senzill
pas ajudaria a fer créixer una societat, emocionalment i
sensorialment, els adults tindrien més llibertat d’establir
les seues pròpies estratègies, per la qual cosa la implicació
i motivació en els projectes que emprengueren
sí que portarien la seua empremta, la seua creativitat.
La motivació ha de tenir dos extrems, l’un és el mateix
individu i l’altre seria allò que encén l’espurna, l’estímul
extern que ens aporta seguretat i benestar.
Crec que veure i entendre el món d’un xiquet ens ajudarà
a reconduir millor el món d’un adult, mancat de tota
espontaneïtat, amb una estructura tan rígida i obsessiva
que pot portar en alguns casos a la desesperació, a perdre
allò que és el nostre bé més preat, que és la pròpia
vida.
L’elecció del nostre entorn immediat com a referent del
món, i com a vincle de les relacions afectives, és potser
el joc més apassionant, el més creatiu i innovador, involucrar-nos
tant en el dia a dia com en el segon, reconéixer
amb humilitat que ens fa falta l’espontaneïtat dels
altres per a poder nosaltres avançar i així poder arribar a
connectar amb el que més ens pot motivar en cada moment,
i descobrir quantes espurnetes de vida per minut,
quantes sanes sorpreses, pot aguantar el nostre cor.
Ma Amèlia Gual Piquer
Llicenciada Belles Arts. Directora del Taller d´Arts Plàstiques del
Centre Municipal d´Estudis Rafel Martí de Viciana
EDUCACIÓ I PEDAGOGIA
9

ESTUDIAR MÚSICA: CENTRES, ACCÉS I TITULACIONS
L’article següent pretén aclarir els dubtes que poden sorgir a l’hora d’iniciar uns estudis musicals
que poden prolongar-se durant tota la vida. Principalment es tracten els temes referents a: tipologia de centres, accés als estudis i
titulacions obtingudes en finalitzar-los dins del marc legal de la Comunitat Valenciana.
On estudiar música? quina diferència hi ha entre un
conservatori i una escola de música?
Hi ha una oferta variada de centres en què es pot estudiar
música: acadèmia, escola de música reconeguda,
centre autoritzat, conservatori municipal i conservatori
de Conselleria.
Per a explicar les seues diferències, els dividirem en
dos grans blocs segons si les seues ensenyances són
reglades o no reglades. És a dir, si els seus estudis condueixen
a l’obtenció de titulacions oficials o no [Decret
247/1993].
En l’apartat de les ensenyances no reglades [Ordre de
4 de gener 1994 art. 2.4], tenim les escoles de música
i acadèmies. La diferència entre aquestes radica en el
fet que les escoles de música compleixen uns requisits
marcats per la Conselleria: la titulació mínima exigible
del professorat és el títol professional de música i es
compleixen unes mínimes condicions materials [Ordre
de 4 de gener 1994 art. 6 i 7]. Les acadèmies no estan
obligades a complir la normativa referent a les escoles
de música.
En l’apartat de les ensenyances reglades [decrets
158/2007 i 159/2007], tenim els centres autoritzats i els
conservatoris. La diferència entre aquests consisteix en
el tipus d’organismes que exerceix la titularitat dels centres.
Quan el titular és un organisme privat, els centres
10
Temps de lectura aprox: 20min
HISTÒRIA EN 3D
es denominen centres autoritzats, i si al contrari la titularitat
és pública, els centres es denominen conservatoris
[Decret 247/1993 art. 22]. En els centres autoritzats,
l’organisme privat que els gestiona organitza els seus
propis processos selectius per al professorat.
Finalment, la diferència entre els conservatoris municipals
i els conservatoris de Conselleria s’estableix únicament
en la titularitat del centre i el procés de selecció del
professorat. En els conservatoris municipals el titular és
l’Ajuntament i el professorat és contractat superant un
procés de concurs oposició convocat pel mateix Ajuntament.
En canvi, en els conservatoris de Conselleria el titular
és la Generalitat Valenciana i el professorat pot accedir
al centre a través d’un sistema de concurs oposició
que habilita per a la docència en tota la xarxa de centres
de la comunitat autònoma [Reial decret 276/2007]. Al
mateix temps, el professorat que ha guanyat una plaça,
per mitjà d’un procés de concurs de mèrits, pot també
accedir a les places docents de la resta de comunitats
autònomes [Reial decret 1364/2010].
Tipologia de centres atenent a la titularitat pública o
privada i a l’oficialitat de les ensenyances oferides:

Tant els centres autoritzats com els conservatoris municipals,
a efectes administratius, han d’estar adscrits a un
conservatori de Conselleria. En conseqüència, l’alumnat
que finalitze estudis en conservatoris municipals o centres
autoritzats ha de sol·licitar el títol al centre de Conselleria
a què està adscrit. Al mateix temps, els llibres de
qualificacions s’emplenen en cada centre, però els ha de
firmar el director del conservatori de Conselleria a què
s’està adscrit.
Per a obtenir una llista completa i actualitzada de tots
aquests centres es pot consultar la Guia de centres docents
en aquesta adreça web:
http://www.edu.gva.es/ocd/areacd/val/regesp_
myd.asp
[Decret 115/1990]
Com està organitzat el pla d’estudis de les ensenyances
musicals?
Els estudis reglats de música s’organitzen principalment
en tres etapes: ensenyances elementals [Decret
159/2007], ensenyances professionals [Decret
158/2007] i ensenyances artístiques superiors de grau
[Reial decret 1614/2009]. La distribució de les ensenyances
elementals i professionals s’explica en l’esquema
següent*. *(G1)
Com s’inicien els estudis d’ensenyances elementals
en un conservatori?
Per a iniciar els estudis del primer curs de les ensenyances
elementals de música és necessari realitzar una prova.
Per mitjà d’aquesta prova es valoren les aptituds per
a estudiar música i, en funció del resultat, es tria instrument.
Aquesta prova es realitza una vegada a l’any en una
única convocatòria al mes de setembre, organitzada
pel conservatori en què es desitge estudiar [Decret
159/2007 art. 7].
Es pot accedir a un conservatori en un curs diferent
al primer?
Es pot ingressar en cada curs de les ensenyances elementals
sense haver cursat els anteriors sempre que,
a través d’una prova realitzada davant d’una comissió,
l’aspirant demostre posseir els coneixements tecnicoinstrumentals
i teoricopràctics necessaris, valorant-se
l’edat idònia.
Esta prova es realitza després de la d’ingrés a primer
curs, i condicionada a l’existència de places vacants després
que acabe el procés ordinari d’adjudicació i matriculació
[Decret 159/2007 art. 9].
HISTÒRIA EN 3D
11

ESTUDIAR MÚSICA: CENTRES, ACCÉS I TITULACIONS
12
*(G1)
HISTÒRIA EN 3D

Hi ha alguna edat idònia per a començar els estudis
musicals?
Les ensenyances elementals de música es cursen normalment
entre els vuit i els dotze anys d’edat. L’inici de
les ensenyances elementals amb menys de vuit anys
o més de dotze s’entén com a excepcional. A aquest
efecte, la conselleria competent en matèria d’educació
atén el tractament d’aquesta excepcionalitat [Decret
159/2007 art. 7.3].
Quina titulació es pot obtenir en finalitzar les ensenyances
elementals? es pot obtenir directament
sense haver cursat oficialment les esmentades ensenyances?
Els alumnes que finalitzen les ensenyances elementals
en conservatoris obtenen el certificat d’ensenyances
elementals, en l’especialitat cursada [Decret 159/2007
art. 18], independentment de si aquest és un conservatori
de Generalitat, municipal o centre autoritzat.
Els alumnes que no han cursat les ensenyances elementals
en un conservatori o centre autoritzat poden
presentar-se a les proves per a l’obtenció directa del
certificat d’ensenyances elementals de música, organit-
Continua en la pàgina següent
zades pels conservatoris en el primer trimestre del curs
[Decret 159/2007 art. 19].
L’obtenció de l’esmentat certificat no garanteix en cap
cas l’accés al conservatori professional ni és requisit previ
per a la realització de la prova d’accés a les ensenyances
professionals.
Com s’inicien les ensenyances professionals en un
conservatori? es pot accedir a un curs distint del primer?
Per a iniciar els estudis del primer curs de les ensenyances
professionals de música és necessari superar una
prova d’accés. Per mitjà d’aquesta prova es valora la
maduresa, les aptituds i els coneixements per a cursar
amb aprofitament les ensenyances professionals [Decret
158/2007 art. 9.1].
La prova d’accés a les ensenyances professionals de música
es realitza en dues convocatòries (juny i setembre),
efectuades pel centre docent. Els sol·licitants poden
concórrer un màxim de quatre convocatòries en qualsevol
centre de la Comunitat Valenciana [Decret 158/2007
art. 9.2].
HISTÒRIA EN 3D
13

Així mateix, pot accedir-se a cada curs de les ensenyances
professionals sense haver cursat els anteriors sempre
que, a través d’una prova realitzada davant d’un
tribunal designat pel director del centre, l’aspirant demostre
posseir els coneixements tecnicoinstrumentals
i teoricopràctics necessaris per a seguir amb aprofitament
les ensenyances corresponents. Les proves tenen
la mateixa estructura que per a l’accés a primer curs [Decret
158/2007 art. 10].
Es pot obtenir mitjançant una prova el títol de les
ensenyances professionals?
La llei actual no preveu la possibilitat de presentar-se
per lliure a l’obtenció directa d’aquest títol. En
canvi, una possibilitat que cal tenir en compte podria
ser la de cursar de manera oficial com a mínim l’últim
curs d’aquestes ensenyances, a fi de poder obtenir el
títol en el conservatori corresponent [Decret 158/2007
art. 19].
Cal tenir en compte que el títol professional de música
és un títol a tots els efectes, a diferència del certificat
d’ensenyances elementals que no constitueix un títol
per si mateix.
Hi ha alguna edat idònia per a realitzar les ense-
nyances professionals?
Les ensenyances professionals de música es cursen ordinàriament
entre els 12 i els 18 anys. L’inici de les ensenyances
professionals amb menys de 12 anys o més de
14
HISTÒRIA EN 3D
18 s’entén com a excepcional. A aquest efecte, la conselleria
competent en matèria d’educació ha de regular el
tractament d’aquesta excepcionalitat [Decret 158/2007
art. 9.3].
Utilitat del títol professional de música
Posseir el títol professional de música comporta molts
avantatges, com ara els següents:
Influir en la nota final de la prova d’accés a les ensenyances
artístiques superiors de grau [Decret 158/2007
disposició addicional primera]
Obtenir el títol de batxillerat i convalidar assignatures
amb el batxillerat artístic [Decret 158/2007 art. 19.2, Ordre
71/2010 i Decret 102/2008]
Treballar en escoles de música [Ordre 4 de gener de
1994 art. 6]
Aportar-se com a mèrit en diferents oposicions, i com
a experiència professional en el currículum.

Compendi legislatiu:
Reial decret 276/2007, de 23 de febrer, pel qual s’aprova el Reglament d’ingrés, accessos
i adquisició de noves especialitats en els cossos docents a què es refereix la Llei orgànica
2/2006, de 3 de maig, d’Educació, i es regula el règim transitori d’ingrés a què es refereix la
disposició transitòria dissetena de l’esmentada Llei. BOE núm. 53, de 2/03/2007.
Reial decret 1364/2010, de 29 d’octubre, pel qual es regula el concurs de trasllats d’àmbit
estatal entre personal funcionari dels cossos docents previstos en la Llei orgànica 2/2006, de
3 de maig, d’Educació, i altres procediments de provisió de places a cobrir per aquests. BOE
núm. 263, de 30/10/2010.
Decret 115/1990, de 9 de juliol, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es crea el
Registre de Centres Docents de la Comunitat Valenciana. DOCV núm. 1353, de 24/07/1990.
Decret 247/1993, de 21 de desembre, del Govern Valencià, pel qual es regulen les distintes
modalitats de l’ensenyament de la música a la Comunitat Valenciana. DOCV núm. 2175, de
30/12/93.
RENOVATORI
ESTUDIAR MÚSICA: CENTRES, ACCÉS I TITULACIONS
ESTÀ FORMAT PER:
Maria Bernat Berenguer, natural de Borriana, és llicenciada
en Flauta al Conservatori Superior de Música Joaquim
Rodrigo de València i Pedagogia de la Flauta a
l’Escola Superior de Música de Catalunya. Va ampliar els
seus estudis al Rotterdam Conservatorium i al Conservatori
Nacional Superior de Música i Dansa de París.
Elena Aguilar Gasulla, natural de Morella, és llicenciada en
Piano, Música de Cambra i Teoria-Solfeig-Improvisació al Liceu
de Barcelona. Va ampliar els seus estudis musicals a Itàlia, on
va assolir un postgrau en piano; el títol de Clavecí; el bienni
acadèmic de II nivell en Música, Ciència i Tecnologia del So al
Decret 158/2007, de 21 de setembre, del Consell, pel qual s’estableix el currículum de les
ensenyances elementals de música i es regula l’accés a aquestes ensenyances. DOCV núm.
5606, de 25/09/2007.
Decret 159/2007, de 21 de setembre, del Consell, pel qual s’estableix el currículum de les
ensenyances elementals de música i es regula l’accés a aquestes ensenyances. DOCV núm.
5606, de 25/09/2007.
Decret 102/2008, d’11 de juliol, del Consell, pel qual s’estableix el currículum del batxillerat
a la Comunitat Valenciana. DOCV núm. 5806, de 15/07/2008.
Ordre de 4 gener de 1994, de la Conselleria d’Educació i Ciència, per la qual es regulen les
escoles de música, de dansa i de música i dansa. DOGV núm. 2196, de 31/1/1994.
Ordre 71/2010, de 15 de juliol, de la Conselleria d’Educació, per la qual es regula el procediment
per a sol·licitar la convalidació i exempció de matèries en l’educació secundària
obligatòria i el batxillerat per part de l’alumnat que cursa simultàniament ensenyances professionals
de música i de dansa o bé que acredita la condició d’esportista d’alt nivell, d’alt
rendiment o d’elit a la Comunitat Valenciana. DOGV núm. 6322, de 30/07/2010.
RENOVATORIO és un grup de treball creat l’any 2008 sota el pla de formació del professorat del CEFIRE de Castelló.
Els seus objectius i interessos se centren en l’estudi de la legislació que afecta els conservatoris, la recerca de buits
legals, la informació al professorat per a contactar amb sindicats i la Conselleria d’Educació i realitzar propostes de
millora. Els tres integrants de Renovatorio són funcionaris de carrera des de l’any 2008 i actualment realitzen la seua
funció docent al Conservatori Professional de Música Mestre Tàrrega De Castelló.
conservatori F. Torrefranca i politècnic internacional Scientia
et Ars de Vibo Valentia, i el Diploma d’Alt Perfeccionament en
Música de Cambra a l’escola de música de Fiesole.
José Luis Miralles Bono, natural de Vila-real, és llicenciat en
Piano i Composició al Conservatori Superior de Música Salvador
Seguí de Castelló. Va ampliar la seua formació amb estudis
de postgrau pianístic a l’Acadèmia Musikeon de València i
l’Acadèmia Pianale d’Alemanya. Així mateix, posseeix el Màster
en Música de la Universitat Politècnica de València i actualment
realitza una investigació doctoral sobre l’aplicació de les
noves tecnologies a la pedagogia del piano.
HISTÒRIA EN 3D
15

CONVERSA AMB JOSÉ DOMÉNECH PART
Va nàixer a València i va iniciar estudis musicals al Conservatori
Superior de Música d’aquesta ciutat en les disciplines
de piano, harmonia i direcció d’orquestra. Més tard,
va continuar a l’École Normale de Paris amb la gran pedagoga
Monique Deschaussées. Fou director de l’Institut
Valencià de Musicologia de la Diputació de València, assessor
musical de la Conselleria de Cultura de la Generalitat
Valenciana i fundador del Concurs Internacional de Piano
José Iturbi.
L’auditori està pràcticament buit, doncs encara
falta mitja hora per a què José Doménech comence
la seua conferència sobre la Bori. M’acoste
a ell i després de presentar-me li demane si
puc fer-li una entrevista per a ARTRES, amb caire
seriós però amistós em primer lloc em diu no
16
ENTREVISTA
Entrevista a José Doménech Part per Anna M. Vernia l’1 de maig de 2011
Temps de lectura aprox: 14min
En 1982 va revisar i editar, per primera vegada en temps
moderns, una col·lecció de cançons italianes de Vicent
Martín i Soler (edit. Piles, València), descobertes a la Library
of Congress de Washington. Ha publicat Aproximación a
una historia de la música (edit. Daimon, Barcelona) i prepara
les biografies de Lucrezia Bori i de José i Amparo Iturbi.
Ha oferit conferències sobre diversos temes musicals a València,
Castelló, Barcelona, Madrid, Bilbao, Tarragona, Borriana,
etc., així com a Ottawa (Canadà), Buenos Aires, Salta,
Córdoba i Mar del Plata (Argentina) i Asunción (Paraguai).
em parles de voste després accepta encant de
fer l’entrevista i comença una conversa amistosa
com si l’hagués conegut de tota la vida.
AV. Per què la música i per què el piano?
JD. Bé, va ser el primer instrument que jo vaig sentir en directe a
la ciutat on vivia, més o menys a l’edat de set anys. Recorde que
això de tocar amb les dues mans em pareixia màgic.
AV. Quin és el millor record de la seua formació?
JD. Sens dubte l’any i mig que vaig passar a París. Arribant
de la València de 1970, la capital francesa em va
deixar bocabadat no sols per la ciutat en si mateixa sinó
per la gran oferta cultural en concerts, museus, exposicions,
arquitectura, etc. I per descomptat, perquè vaig

tenir una excel·lent mestra, Monique Deschaussées,
que em va obrir un món nou davant del teclat.
AV. Què va fer que es decidira a dedicar-se a la investigació
d’altres músics?
JD. Potser el fet d’haver viscut molts anys fora d’Espanya
i de descobrir que són molts els músics valencians,
compositors i intèrprets, que s’han oblidat els últims
300 anys. Va ser -i és- una mena d’obligació moral fer
que siguen coneguts amb detall. I encara continue...
AV. Ha necessitat viatjar molt per a obtenir informació
de primera mà? On?
JD. Sí, anar als arxius, biblioteques i hemeroteques és
imprescindible perquè, encara
que Internet pot ser de gran
ajuda, no tot està als webs. De
sempre m’ha agradat viatjar,
però anar a la recerca concreta
d’alguns músics nostres ha fet
que ho fera més sovint. Des de
la Biblioteca del Congrés a Washington
fins a l’Arxiu del Teatre
Colón de Buenos Aires, passant
per la Biblioteca Albertina de
Viena o el Conservatori Reial
d’Estocolm.
AV. Ha hagut de renunciar a
alguna cosa important per
dedicar-se a aquesta feina?
JD. Potser algunes tasques s’han quedat pel camí, però
la satisfacció de la recuperació detallada de la vida i la
carrera de personatges tan rellevants en la nostra cultura
musical com Martín i Soler, Iturbi o la Bori, recompensen
amb escreix perquè amb vista al futur això quedarà
per a les noves generacions.
AV. Ha sigut fàcil accedir a informació o se li han
tancat portes?
JD. Cal ser molt diplomàtic a l’hora d’iniciar un primer
Continua en la pàgina següent
contacte. Si hi ha familiars, no sempre són receptius a
oferir-te material de consulta o fotografies. I si vas a biblioteques
o arxius, s’ha de disposar de temps i paciència
i tenir sempre a punt el sentit comú.
AV. Per què Iturbi?
JD. En primer lloc, perquè va ser el primer gran pianista
espanyol en fer una gran carrera internacional des dels
Estats Units a Austràlia i de Rússia a l’Argentina. Encara
que l’envoltava una llegenda negra quant a les seues relacions
personals, el músic sempre era d’altíssim nivell i
era necessari recuperar-lo com el gran intèrpret que fou
i que durant 50 anys va estar en actiu només als Estat
Units!
AV. Per què la Bori?
JD. És la nostra soprano més
important. Un personatge tan
atractiu com misteriós que mai
va cantar professionalment a
Espanya. Per això sorprén la
seua carrera americana en què,
a més de gran cantant, va ser
una dona molt apreciada en els
àmbits social i cultural a Nova
York.
AV. Compagina la tasca de
recerca amb la interpretació?
JD. Al principi sí. Però ja fa uns
anys que aquest capítol professional
va prendre una altra direcció.
AV. Es veu recompensat el seu treball de recerca?
Què és el que més valora?
JD. Com passa amb els investigadors científics, el temps
i l’esforç resulten impagables. Són hores d’estudi, de
perseguir una determinada informació i, quan arriba el
moment de trobar el que es busca, dóna una sensació
de pau, de tranquil·litat i d’haver complit la missió.
ENTREVISTA
17

CONVERSA AMB JOSÉ DOMÉNECH PART
AV. Quins documents li ha costat més d’aconse-
guir? I quins no ha pogut aconseguir malgrat que
en coneix l’existència?
JD. Hi ha documents personals, com ara partides de
naixement, que no sempre resulta fàcil trobar. També
determinades dates per a confirmar alguna actuació o,
en el cas d’algun compositor, recuperar edicions pràcticament
perdudes. En el cas d’Iturbi, la relació d’actuacions
a Rússia o Austràlia és especialment complicada...
però a poc a poc s’hi arribarà.
AV. Quina és la seua visió respecte a la recerca a la
Comunitat Valenciana?
JD. És un camp pel qual als últims 20 anys s’ha despertat
un gran interés i s’han format especialistes molt professionals.
D’aquesta manera, arxius d’esglésies o convents
han proporcionat un material únic malgrat la gran destrucció
del segle XIX o el pas del temps amb les malalties
del paper imprés.
AV. Quina és la seua opinió pel que fa a l’educació
musical en la nostra terra?
JD. Bé, aquest pot ser el punt més conflictiu i polèmic
de la nostra realitat musical. Es gasten pressupostos de
18
ENTREVISTA
milions per a grans concerts i òperes i, en canvi, no s’ha
volgut fer una reforma a consciència dels estudis musicals.
És un gran risc però en algun moment haurà de
fer-se.
AV. Vosté se’n va anar fora a estudiar. Per què?
Aconsella als joves d’avui que se’n vagen fora a ampliar
la seua formació?
JD. Sense cap mena de dubte. Cal conéixer el que es fa
en altres països i entendre que sempre es pot aportar
coneixement d’altres mètodes o sensibilitats. Un músic
no ha de saber només llegir i interpretar. És necessari
apropar-se a l’instrument d’una manera quasi científica
acoblant el cos, les mans, fins el cap, i això és un repte
absolutament necessari.
AV. Un consell per als nostres estudiants.
JD. Escoltar molta música, si pot ser en viu millor. Però
igualment al segle XX, la gran tecnologia de les gravacions
ens permet conéixer estils i estètiques de manera
molt directa. Des de la música gregoriana i el nacionalisme
fins a la contemporània, passant per l’ètnica o el jazz,
tot ajuda a formar-se.

REPERTORI PROPI Continua en la pàgina següent
REPERTORI PROPI
19

REPERTORI PROPI
20
Iria i Fàtima són dos notables estudiants de piano del CME Rafel Martí de Viciana el temps lliure de
les quals l'utilitzen per fer les seues composicions, treballant juntes i compartint els seus
coneixements musical. Aquesta composició a dues mans naix de la curiositat de moure's dintre de la
tonalitat de Do Major sense complicacions amb poc més que dir que un joc de mans.
REPERTORI PROPI

L’any 1982 van començar els meus primers treballs artístics,
gràcies a una amiga que em va animar a apuntar-me
a l’acadèmia Gamma, allí va ser on vaig descobrir
que la pintura m’agradava moltíssim més que el dibuix.
Per motius familiars vaig haver de deixar la pintura i vaig
tornar a connectar anys després amb les classes que
s’impartien a la Caixa Rural. Allí vaig pintar molts treballs
en un ambient relaxat i distés i vaig continuar ininterrompudament
sense deixar de pintar i participant en
diverses exposicions de pintura i concursos de pintura
ràpida per la província, en els quals vaig guanyar l’accèssit
de pintura del concurs del Dia de la Dona de la
Regidoria de Benestar Social l’any 2003. I vaig continuar
així fins que em vaig matricular en Tècniques de Color
amb Amèlia Gual al Centre Municipal de Cultura La Mercé,
allà per 2004.
La meua trajectòria al centre municipal d’estudis ha sigut
continuada, suspesa puntualment sempre per causes
alienes, ja que mai he deixat de pintar. En les classes
que he rebut al llarg d’aquests anys m’he adonat de la
varietat de tècniques amb què un pot desenvolupar la
seua creativitat, alhora que hi ha hagut un enriquiment
pel que fa a formació teòrica, d’estils, autors, moviments
ALUMNAT
Temps de lectura aprox: 6min
artístics, xarrades, excursions... El bon ambient de companyes
de classe m’ha seguit dins i fora de les aules,
elles m’han donat sempre estímul per a seguir totes
juntes, ja que en som moltes, les que venim des de fa
temps, i tenim moltes coses en comú, com és la nostra
motivació en l’art.
També he participat en les classes de Tomàs Sendra
d’Art adults i Gravat, que m’han obert nous camins pels
quals dirigir-me en el món de l’art, així com en les d’Isabel
Monfort, totes elles font d’estímul per a la creativitat
i el bon fer.
Quan pinte, el temps passa volant, i és just el moment
en què les preocupacions del dia a dia queden aparcades
en favor de moments creatius. La pintura em relaxa,
ja que sóc persona de temperament tranquil i em prenc
el temps que em fa falta per a acabar al meu gust els treballs.
Sempre hi ha moments de dubte que són senyal
que aquest camí mai s’acaba de fer per complet, sempre
hi ha alguna cosa nova per aprendre i alguna cosa per
desenvolupar.
Laura Valero Branchadell
Alumna Taller d´Arts Plàstiques
ALUMNAT
21

GUÍA D´AUDICIÓ · Musicograma
CLAUDE DEBUSSY
L’originalitat d’aquest compositor el situa entre els músics
més destacats del final del segle XIX i del segle XX.
Debussy és un dels més importants compositors francesos
i una figura central en la música europea en aquest
període.
BIOGRAFIA
Claude-Achille Debussy va nàixer el 22 d’agost de 1862
a Saint-Germain-en-Laye (França). Va rebre la seua formació
al Conservatori de París, on va començar a estudiar
a l’edat de deu anys. En 1879 es va traslladar a Florència,
Venècia, Viena i Moscou com a músic privat de
Nadezhda von Meck, mecenes del compositor rus Piotr
Ílitx Txaikovski. Durant la seua estada a Rússia va conéixer
la música de diversos compositors importants de
l’època, així com el folklore rus i gitano. En 1884 va guanyar
el cobejat Grand Prix de Roma per la seua cantata
L’Enfant prodigue. D’acord amb els requisits del premi,
va estudiar a Roma, on es va instal·lar a la vil·la Mèdici
durant dos anys i va presentar de mode regular, encara
que sense massa fortuna, noves composicions al comité
del Grand Prix.
22
GUÍA D´AUDICIÓ
Durant els anys 1902 i 1920 es va dedicar quasi exclusivament
a compondre obres per a piano. De la seua producció
d’aquesta etapa destaquen, entre altres, Estampes
(1903), en què s’inclou la seua obra, a continuació
representada per un senzill musicograma de caràcter
pictòric com a homenatge a la pintura impressionista
de l’època.
DEBUSSY I L’IMPRESSIONISME
Aquestes paraules del compositor exposen clarament el
sentiment del seu art: “Ame apassionadament la música,
i perquè l’ame tracte d’alliberar-la de tradicions estèrils
que l’asfixien. És un art lliure, borbollejant, un art
d’aire lliure, un art il·limitat com els elements, el vent, el
cel, el mar! Mai ha de ser tancat i convertir-se en un art
acadèmic.”
Debussy va trobar el seu camí creatiu en les breus formes
líriques: preludis, nocturns, arabescos, etc., i feia
d’elles xicotets quadres plens de naturalesa fresca i
suggeridora, donant títols tan eteris com: Reflexos en
l’aigua, La neu dansa, Els sons i perfums giren en l’aire
de la nit, etc. L’orella capritxosa de Debussy explorava
relacions harmòniques més subtils i va trobar un aliat
afí en l’exòtic i l’antic. Així els modes medievals es manifesten
davant de Debussy amb atractiu poder d’inspiració.
També l’escala pentàfona va gaudir de protagonisme
entre les melodies impressionistes per tal com
proporcionava sons nous. En Pagodes (representada en
el musicograma següent) usa temes basats en la mateixa
escala per a crear una atmosfera ritual xinesa. És
una música de juxtaposició de sons aïllats, com la pintura
impressionista és una juxtaposició de pinzellades
independents. L’oient fa la síntesi per si mateix per comprendre
els elements com un tot. Aquesta tasca dignifica,
doncs, el paper de l’oient, atent als colors i matisos
que percep i els transforma en bellesa sensorial que li
provoca plaer. Anàlogament es produeix una ampliació
del concepte de la tonalitat, i gràcies a l’alliberament de
l’acord es produeix l’“emancipació de la dissonància”.
Les innovacions harmòniques van portar l’impressionista
a buscar noves combinacions sonores. Així la música
impressionista pareix evaporar-se indecisa i evasiva
com la pintura d’un paisatge. El sentit de la tonalitat
queda trastornat a partir de Debussy i es farà immanent
durant el segle XX.

Ma José Orellana Pérez
Professora de Piano
GUÍA D´AUDICIÓ
23

DICCIONARI
Per a aquest personatge necessitareu unes pistes: psicòleg i filòsof alemany, que va viure quasi 103
anys. Va plantejar un aprenentatge a través de la vista. Entenia l’obra d’art amb certes qualitats i
sentiments que no es poden expressar amb paraules.
ClaUdel, Paul (1868-1955). Germà de l’escultora
Camille Claudel, va ser diplomàtic, poeta,
dramaturg i assagista francés, membre de
l’Acadèmia Francesa,.
Dukas, Paul. (1865-1935). Crític musical. Va estudiar
al Conservatori de París, on va conéixer
Debussy. Entre els seus alumnes destaquen
Isaac Albéniz, Olivier Messiaen o Joaquim Rodrigo.
GameLan. De gamel (colpejar). Conjunt instrumental
tradicional d’Indonèsia, format per
instruments que es colpegen, anàleg a la percussió
occidental.
HalfFter, Ernesto (1905-1989). És considerat
el deixeble més genuí de Manuel de Falla, qui li
va confiar amb sols 19 anys la direcció de l’Orquestra
Bètica de Cambra de Sevilla fins a la
seua dissolució.
LoriOd, Yvonne (1924- 2010). Pianista francesa,
va estudiar al Conservatori amb Olivier
Messiaen, amb qui es va casar. El seu repertori
habitual estava format sobretot per compositors
del segle XX. Va estrenar la major part
d’obres del seu marit.
Rosenthal, Emmanuel (1904-2003). Director
d’orquestra i compositor francés. Professor de
direcció musical del Conservatori de París, un
dels pocs deixebles de Maurice Ravel.
L’Esbós sol ser un apunt ràpid d’un dibuix, idea
o esquema que es desenvoluparà en el futur
de forma més complexa. L’esbós serveix també
per a dissenyar noves formes o composicions,
així com per a crear figures o espais imaginaris.
FlasHmob, «multitud instantània» Acció organitzada
que naix als anys seixanta, en la qual
un gran grup de persones es reuneix en un lloc
públic, realitza alguna cosa inusual i després es
24
DICCIONARI
dispersa. Utilitzada actualment en dansa per a
apropar aquest art al carrer amb una coreografia
apresa a través de les xarxes socials.
Iconografia. És el repertori d’imatges que
componen l’expressió gràfica de determinats
sabers o idees.
Manifest. Escrit publicat per un o diversos artistes
en el qual declaren el seu credo estètic.
Són diversos els moviments artístics que l’han
llançat, per exemple el Manifest surrealista
d’André Breton el 1924.
STAGEDANSA Classes intensives impartides
per diferents professionals de prestigi reconegut
durant un breu període de temps per tal
de perfeccionar i adquirir nous coneixements.
VIDEODANSA És la creació d’un discurs coreogràfic
per a ser enregistrat en espais poc
convencionals i en qualsevol format digital,
en què es conjuga el moviment i la imatge
d’aquesta dansa. La seua destinació és la projecció
audiovisual.
WORKSHOP. Utilitzat en dansa per a definir els
cursos pràctics curts en temps i durada, destinats
a la selecció o mostra amb un objectiu
pedagògic o professional mitjançant el desenvolupament
d’un treball coreogràfic.
Webs consultades:
http://es.wikipedia.org
http://www.picassomio.es/diccionario-de-arte-y-terminos-artisticos
http://www.picassomio.es/diccionario-de-arte-y-terminos-artisticos
http://www.fotonostra.com/glosario/boceto.htm
http://verdanza.ning.com/profiles/blogs/videodanza-y-no-videodanza
http://en.wikipedia.org/wiki/Flash_mob
La solució al diccionari anterior és:
Maria Montessori

1
3
5
7
Museu Thyssen-Bornemisza
Museu Thyssen-Bornemisza
Pàgina del Museu Thyssen on pots accedir a una impressionant
visita virtual que et mostrarà algunes de les obres més
rellevants d’aquest museu, a més d’assabentar-te de les seues
col·leccions i dades d’interés.
http://www.museothyssen.org/thyssen/home
[Consulta: 1 de març de 2011]
Weblaopera
Weblaopera
Pàgina en castellà sobre òpera. Amb articles, crítiques operístiques,
banc de dades o anècdotes. També podràs participar
en el fòrum, sols has d’inscriure-t’hi.
http://www.weblaopera.com/
[Consulta: 12 de maig 2011]
Parrillaweb.es
Parrillaweb.es
Aquest lloc ens proposa una sèrie d’enllaços relacionats amb
diferents camps com el cine, l’educació, viatges, diccionaris o
premsa.
http://www.parrillaweb.es/
[Consulta: 26 de maig de 2011]
Casa de la Danza
Casa de la Danza
La revista és totalment gratuïta i s’edita cada tres mesos. El
seu principal objectiu és fer que el món de la dansa siga més
quotidià per al ciutadà. Sorgeix per la necessitat de subministrar
informació de dansa
Http://casadeladanza.com
[consulta 21 de juny de 2011]
2
4
6
8
WEBS D’INTERÉS
Letras.mus.br
Letras.mus.br
Web adreçada especialment a les lletres de cançons musicals
de diferents estils. Podràs escoltar la cançó escollida seguint
la seua lletra.
http://letras.terra.com.br/
[Consulta: 5 de maig de 2011]
Teatralnet
Teatralnet
Revista digital d’arts escèniques. Amb entrevistes, notícies o la
cartellera. Compta amb un espai de dansa i un altre d’òpera.
http://www.teatral.net/ca/index.aspx
[Consulta: 23 de maig de 2011]
edanza.net
edanza.net
Revista on-line de caràcter gratuït en la qual fan un repàs per
totes les facetes de la dansa, Companyies, Festivals, Salut, Entrevistes
.... Porta un any emetent informació cada dos mesos
sent l’última la número 7 maig-juny.
Http://www.edanza.net
[consulta 21 de juny de 2011]
DCO. Danzacuerpoobsesión
DCO. Danzacuerpoobsesión
Lloc electrònic de l’edició en paper de la Revista iberoamericana
(Mèxic, Espanya, Argentina) de teoria coreogràfica i cultura
del cos. Edició independent que cerca conjuntar i estimular,
de forma multidisciplinària, el pensament al voltant de
l’epistemologia de l’art coreogràfic dins de l’univers de parla
hispànica.
Http://.www.revistadco.blogspot.com/
[consulta 22 de juny de 2011]
WEBS D´INTERÉS
25

20 RESPOSTES
Temps de lectura aprox: 6min
Carla Oya
1 Per què dansa?
Mai m’ho he plantejat... Simplement balle...
2 Quina paraula et defineix?
Positiva.
3 La teua virtut.
Intentar sempre veure les coses bones de la gent.
4 El teu defecte.
Ser un poc innocent.
5 Una obra d’art.
El Guernica.
6 Un autor.
Alexandre Dumas.
7 Un espai.
L’escenari.
8 Un record.
Quan vaig ballar al Teatre Principal de València.
9 Una persona especial.
La meua gran professora Fina.
10 El que més valores d’una persona.
Que no es done per vençuda.
11 I el que més detestes.
La gent mentidera.
12 Què canviaries d’aquest món?
Hi ha tant per canviar...
13 I què deixaries?
Deixaria l’art d’aquest món, que n’hi ha molt!!
26
20 RESPOSTES
Va nàixer a Alzira (València), on va començar i va desenvolupar els seus estudis de dansa a l’escola Paso a dos
amb la professora Fina Granell. Es va graduar amb menció d’honor, en dansa clàssica, al Conservatori de València.
Després d’uns anys, va continuar ampliant els seus estudis al Centre Europeu de Dansa a València. Al poc de
temps es va presentar a la John Cranko-Schule de Stuttgart (Alemanya), on va ser seleccionada, entre centenars
d’aspirants, després de passar unes proves d’accés molt dures. Ací va començar la seua carrera professional en
la companyia de dansa del teatre de Stuttgart, on va ballar com a primera solista a les ordres de la coreògrafa
Marcia Haydee.
A partir d’ací ha format part d’altres companyies de dansa com la del ballet del teatre de Saarbrücken (Alemanya),
i ha realitzat infinitat d’espectacles de qualsevol tipus i estil de dansa. Ha participat en programes de
televisió tan coneguts com Un paso adelante, Fama, a bailar o Operación Triunfo i en produccions musicals com
Hair, Paradise of Pain, etc. També ha realitzat coreografies per a diferents companyies i en l’actualitat continua
exercint com a ballarina i coreògrafa en l’espectacle Stars in Concert a Berlín (Alemanya).
14 Un llibre.
La dama de les camèlies.
15 Un espectacle.
Qualsevol del Circ del Sol.
16 Una data especial.
El dia que em van admetre a l’escola de Stuttgart.
17 Què no deixaries per la dansa?
La meua família.
18 Què no perdonaries mai?
Que em trairen.
19 Un consell per a l’alumnat.
Creure en un mateix i lluitar pels seus objectius. La
dansa és dura, però la recompensa és grata.
20 Com t’agradaria que et recordaren?
Amb un somriure.

BREU MEMÒRIA DEL CENTRE MUNICIPAL D’ESTUDIS
Temps de lectura aprox: ??min
Amb el meu record i gratitud, als regidors de Cultura, directors del centre i personal administratiu i docent.
Xavier Cantos m’ha convidat a recordar els grans trets de l’evolució del nostre centre d’estudis i, gustosament, accepte la invitació, perquè
poques coses van més lligades a la meua vida, durant els darrers trenta i pocs anys, que el Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana,
del qual he sigut, durant eixe ja dilatat període, docent, alumne i responsable polític.
L’adveniment de la democràcia a Espanya va dur l’auto-
nomia municipal i un gran protagonisme de les administracions
locals en la vida pública. Ja, des d’aquelles
primeres eleccions d’abril de 1979, els ajuntaments van
desenvolupar una rellevant activitat de millora i ampliació
dels serveis als seus ciutadans, donant especial
protagonisme al camp educatiu i cultural. En eixa línia
d’actuació es va situar la primera regidora d’Educació i
Cultura després del franquisme, Juana Tejedo, que em
va sorprendre acudint una vesprada d’estiu a ma casa
per demanar-me ajuda per a crear una escola municipal
de música que volia –les urgències dels polítics són
comunes a totes les èpoques– que es posara en marxa
ja aquell mateix any, a l’octubre: és a dir, un parell de
mesos per a gestar-ho i, l’agost, pel mig.
Allà vam estar, en un principi, Pasqual Rubert i jo, amb
Agustín Lucas, company del conservatori, a qui vam
convidar a afegir-s’hi per poder disposar d’un professor
d’instruments de vent, absolutament necessari pel
nombrós grup d’alumnes que podia satisfer i la qual
cosa va suposar que Agustín accedira també a la direcció
de la nostra banda. Agustín es va ocupar de tot el
vent –metall i fusta!–, Pasqual del piano i solfeig i jo de
guitarra, solfeig i cant coral. Crec que, en aquells primers
anys, el centre va aguantar per l’entusiasme de la
regidora, perquè, ara que conec una miqueta l’administració
municipal, no puc explicar-me com ens pagaven
aquell taló a fi de mes, sense contracte de cap tipus. La
precarietat del suport administratiu era tal, que Pasqual,
sempre exigent, va dimitir, perquè no veia gens clara la
continuïtat. Però vam anar seguint i, en aquells anys de
l’ajuntament d’UCD, vam augmentar el nombre de professors,
i vam incorporar dansa i pintura, fins i tot, es va
treballar en la constitució d’una fundació per a la gestió
del centre, encara que l’aprovació dels seus estatuts no
recorde si es va produir en els darrers mesos del primer
ajuntament democràtic o ja en els primers de l’ajuntament
sorgit en les eleccions de 1983, que va tindre de
regidor de Cultura, àrea a la qual ha estat sempre adscrit
el centre, a Carlos Gascó; crec que va ser en aquella època
quan vam aconseguir un conservatori quasi oficial,
on venien a examinar tribunals del conservatori de València,
primer, i, després, del nou creat a Castelló, passant
més tard a ser totalment oficial el grau elemental
de música del pla d’estudis de 1966.
Les classes que havien començat a l’antic convent de
la Mercé van haver de traslladar-se a l’antic hospital de
Sant Blai, també en condicions molt precàries, quan es
va escometre la rehabilitació d’aquell. Però vam anar
creixent i va vindre el trasllat a l’antic col·legi Viciana,
OPINIÓ
27

BREU MEMÒRIA DEL CENTRE MUNICIPAL D’ESTUDIS
quan va quedar buit pel seu trasllat al nou Roca i Alcaide.
En aquells anys havien començat la seua educació
artística a les nostres aules una generació de xiquets i
xiquetes, hui professionals reconeguts, com Elizabeth
Ribes, Santi Pla, Norma Comes, Eugènia Moliner, David
Guillamon, Salva Sebastià, Anna Vèrnia… en música, o
Luisa Piquer en dansa, i que, sortosament, molts d’ells
han sigut o són professors del centre.
L’arribada de Josep Palomero a la Regidoria de Cultura
suposà un impuls definitiu al centre. Es va constituir l’actual
organisme autònom, que li va donar forma i suport
jurídic, es va regularitzar la situació laboral dels professors,
es van ampliar els ensenyaments, també a idiomes,
es va crear una ordenació acadèmica i, per fi, es va disposar
d’unes bones instal·lacions quan es va inaugurar,
en 1991, l’actual Centre Municipal de Cultura. La llàstima
va ser que l’entrada en vigor de la LOGSE ens va fer
perdre el conservatori elemental oficial que, fins dates
recents, no hem recuperat. També, com a conseqüència
del nou estatus, el centre va passar a tindre una direcció
independent que, en un primer període, va exercir Teresa
Godos i, després, Vicent Llopis. Però també en aquella
època vaig haver de deixar el meu lloc docent.
Torne ja a vincular-me al centre en 1995, en ser nomenat
regidor de Cultura, cosa que implicava i implica la presidència
de l’organisme autònom. El fet de disposar de
noves instal·lacions, i haver abandonat els vells edificis
on sempre s’havien impartit les classes, va fer que anara
augmentant la demanda i es va anar buscant la màxima
especialització de professors i programes, cosa que va
acabar duent que el nou centre se’ns quedara menut.
A partir de l’arribada a la direcció de F. Xavier Cantos, en
1999, el creixement del centre ha estat espectacular i, molt
especialment, des que, en 2007, s’inauguraren les noves
instal·lacions. Ara tornem a tindre conservatori elemental
oficial -el Conservatori Abel Mus-, l’Escola de Música Pasqual
Rubert, Escola de Dansa i Taller d’Arts Plàstiques, amb
una oferta d’estudis reglats i no reglats que ha convertit
el centre en un exemple per a molts municipis, com ho
28
OPINIÓ
acredita l’important nombre d’invitacions rebudes per a
explicar el projecte en fòrums, jornades, congressos i, fins i
tot, de la mà de l’Agència Espanyola de Cooperació, la presència
de Xavier Cantos durant dos mesos a Guatemala
per tal d’assessorar les administracions públiques d’aquell
país sobre projectes d’ensenyament artístic.
Tot això ha estat possible per l’entusiasme de la direcció
i docents, per la qualitat del servei que el centre presta,
pel grau de satisfacció entre els usuaris i per unes taxes
que permeten, amb un esforç econòmic a l’abast de
quasi tothom, gaudir de les seues activitats i, també cal
dir-ho, perquè l’organisme autònom CMERMV ha gaudit
sempre d’un ampli consens polític, essent el millor
exemple de com la cooperació i la lleialtat permeten obtindre
els millors resultats. Per això, en els actuals temps
de dificultats econòmiques i necessaris retalls, volem
que l’activitat del centre no es ressenta i puga seguir la
línia ascendent que fins ara ha dut; però caldrà reconsiderar
algunes coses per tal de garantir-ne la viabilitat,
d’acord amb les possibilitats pressupostàries del nostre
Ajuntament.
Hui són alumnes del centre els nadons i la gent més
gran, els pares i mares i els seus fills, tots els sectors de
la nostra societat hi han trobat respostes a les seues inquietuds
artístiques. Va començar com el somni d’una
regidora que no comptava amb suport administratiu i
amb l’entusiasme dels primers mestres i alumnes i de
les inoblidables M. Amèlia i Marilar, que s’ocupaven de
la part administrativa. Hui és un centre amb quasi quaranta
professionals amb la situació laboral garantida i
amb més de mil alumnes. Crec sincerament que és la
historia d’un èxit borrianenc. Però són temps de grans
mutacions i haurem de seguir adaptant-nos per donar
resposta a noves inquietuds i per explorar noves fórmules
que acosten les manifestacions artístiques a la gent
del nostre poble. Així estic ben segur que ens espera un
futur reeixit.
José Ramón Calpe Saera
Alcalde

Articles i entrevistes de primera categoria han sigut la
constant d’una revista especialitzada en les distintes
àrees que al Centre s’imparteixen. Des de la Regidoria de
Cultura de l’Ajuntament de Borriana, creiem que s’han
establert uns fonaments ben assentats per tal d’enllestir,
quan les circumstàncies ho permeten, un nou cicle
d’edicions de la revista Artres. És una preferència i, com
a tal, ho defendrem. Per les seues pàgines, han passat,
des de la total objectivitat, els exdirectors i exdirectores
del Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana,
pintors, músics, ballarins i, fins i tot, cronistes del que ha
sigut Borriana en altres èpoques.
Una menció especial mereix la cobertura que s’ha ofe-
rit a les activitats realitzades tant al mateix centre com
les que ha ofrenat a tota la ciutadania de Borriana a les
gales de dansa, música o tallers d’art. La sociabilització
que ha treballat el Centre ha quedat palesa al gran
nombre d’actuacions realitzades i que, didàcticament,
enfronten els artistes amb el públic cada vegada més
nombrós a totes i cadascuna de les actuacions. La tradició
de les nostres manifestacions culturals, juntament
amb les noves tendències artístiques, també han tingut
cabuda en les 17 edicions de la revista Artres.
ARTRES: FUTUR I EXPECTATIVES
Després de 17 números de la revista cultural Artres, editada i produïda pel Centre d’Estudis Rafel Martí de
Viciana, les actuals condicions econòmiques no ens permeten continuar amb la seua elaboració. Ha sigut molt de temps i esforç dedicat per
molta gent a l’elaboració d’un producte cultural de primera magnitud a la ciutat de Borriana, amb repercussió, fins i tot, fora d’ella.
La cura en un disseny avantguardista ha sigut una constant
reconeguda per professionals de les arts gràfiques.
Servisca este parèntesi perquè recapacitem en tot el
que ens ha aportat a Borriana com a societat cultural
l’edició d’esta publicació, la capacitat de la direcció d’un
cada vegada més gran Centre Municipal d’Estudis Rafel
Martí de Viciana per a dur-la a bon fi, i la implicació de
tot el grup que formem esta gran família, que ho és, la
comunitat educativa, administrativa i treballadors, siga
quina siga la seua funció dins el Centre, i el gran treball
d’empreses i professionals externs (tots ells de Borriana).
Tot això ens demostra que l’esforç té el seu premi i que,
en este cas, el premi es comparteix en tota una societat
com la borrianenca. Gràcies pel treball ben fet, directors
de la revista, consells de redacció, col·laboradors i collaboradores,
dissenyadors, editors, maquetistes, correctors,
administradors i impressors, a tots, us cite per al
proper número.
Enrique Safont Melchor
Regidor de Cultura i Personal
OPINIÓ
29

NOTÍCIES
L’alumnat de Múscia del Centre Municipal
d’Estudis Rafel Martí de Viciana
acomiada el curs amb un Concert
extraordinari.
El passat dimarts dia 14 de juny, el Conservatori d’Ensenyances
Elementals Abel Mus i l’Escola Municipal de
Música Pasqual Rubert, ambdós del Centre Municipal
d’Estudis Rafel Martí de Viciana, va oferir a les 19.30
hores en el Racó de l’abadia el concert de fi de curs. En
aquest concert ha participat alumnat de totes les edats
i especialitats musicals impartides al centre, mostrant a
tot aquell que va desitjar acostar-se, el treball realitzat
durant el curs i desitjar a tots bon estiu.
IV Setmana Musical d’Estiu
Dins de la programació d’activitats estiuenques encetades
pel CME Rafel Martí de Viciana, s’ha dedicat un
espai a banda per a la 4ª edició de la Setmana Musical
celebrada durant els passats dies 11 al 15 de juliol. Hi
han assistit al voltant de trenta-quatre alumnes de la
comarca als quals s’ha ofert sessions individuals amb
30
NOTÍCIES
especialistes de cada instrument, grups de cambra o assajos
amb pianista acompanyant. A més a més, l’alumnat
ha pogut gaudir d’activitats tan diverses com tallers
d’informàtica musical, relaxació i respiració, expressió
musical i rítmica, entre d’altres. La setmana musical va
tenir el seu propi acte de cloenda a l’Auditori Juan Varea
el passat divendres dia 15 de juliol, amb un public que
va omplir l’espai de gom a gom i on es va poder gaudir
de les diferents interpretacions musicals, amb una especial
menció al músic i compositor Juanjo Carratalà que,
amb temes tan diversos com La comparsita o Bésame
mucho, ens va il·lustrar sobre la creació d’una jove orquestra
de música moderna a l’estil de la Big Band, una
iniciativa capdavantera que es pretén impulsar des de
l’Escola Municipal de Música Pasqual Rubert per al proper
curs.
IV Escola Artística d’Estiu
Durant el passat mes de juliol el Centre Municipal d’Estudis
“Rafel Martí de Viciana” va dur a terme per quart
any consecutiu la “Escola Artística d’Estiu”. Seguint amb
l’èxit de l’edició anterior, totes les activitats artístiques,
van tenir un mateix nexe d’unió, un eix temàtic comú:
“Els quatre elements”. Així el foc, la terra, l’aire o l’aigua
han estat setmanalment el fil conductor de tots els jocs,
tallers i excursions realitzades. Els alumnes sense necessitat
de cap coneixement previ artístic i a través del
joc han adquirit una sensibilització i / o coneixements
en les tres disciplines més una educació en valors on
la cooperació, convivència, i el desenvolupament personal
de cada alumne han estat la base de la proposta
pedagògica realitzada per l’ampli equip de professorat
especialista del centre.

Les arts al Curs 2011/2012
SETEMBRE
Benvinguts a l’Art
(30 de setembre)
OCTUBRE
Som de colors (7 d’octubre)
Invita a un amic, donar a
conèixer la dansa a la ciutadania
( del 17 al 22)
Hallowen/carrer fantasia
(del 24 d’octubre al 4 de
novembre)
Taller forma i color (oct-nov-des)
NOVEMBRE
Info-dansa, grups de treball
guiats pel professorat en
l’aula d’informàtica (del 14
al 19)
Forum-dansa, aprofundir en
la cultura de la dansa
(del 14 al 19)
IntercanviArt, tallers de
coordinació amb altres
disciplines artístiques (del 14
al 19)
Taller IV Betlem al TAP (del
21 de novembre al 2 de
desembre)
Classe magistral en l’estudi
de l’artista... (24 de novembre)
DESEMBRE
Audicions d’alumnes de l’Escola
i Conservatori de Música
Punt de trobada d’alumnat
d’Ensenaynces Elementals de
Dansa
Jornada de Portes Obertes de
l’EMD (del 12 al 17)
Participació de l’EMD en
l’agenda cultural de Burriana
(16 de desembre)
Assistència al concert de la
Big Band UJI al Paranimf Universitari
(21 de desembre)
Tan grans com la dansa
Arts en Nadal ( 20, 21 i 22 de
desembre)
Visita a la Mostra del Betlem
del Centre Municipal de
Cultura (12, 13 i 16 de
desembre)
GENER
Portes Obertes a l’Art
Xerrada: la gama cromàtica
(11 i 12 de gener)
Taller Nerikomi (20 de gener)
Xerrada: L’esplendor de l’Edat
Mitjana (23 i 24 de gener)
Tallers Especifics de l’EMD
(del 23 al 28)
FEBRER
Cicle Recitals a l’auditori
Alumnes Conservatori Professional
de Música Mossén
Francesc Peñarroja de La Vall
d’Uixó (1 de febrer)
Taller Pulso@Paso, collaboració
amb el Conservatori
Professional Mestre Tàrrega
de Castelló
Taller sobre tractament
d’imatges (10 de febrer)
L’art i les tecnologies (del 15
al 17)
Xerrada: Barroc i Renaixement
MARÇ
Cicle Recitals a l’auditori
Alumnes Conservatori Professional
de Música Mestre
Tàrrega de Castelló i Centre
d’Estudis Musicals d’Onda
(1 de març)
Taller de reciclatge (2 de
març)
IV Mostreta de Folklore
Valencià (3 de març)
Les lletres i l’art (del 5 al 9)
Taller sobre modelatge de
Falles (9 de març)
Participació de l’EMD en
l’agenda cultural de Burriana
( 9 de març)
Finestres Obertes, mostra de
l’alumnat de Jardí Artístic 7
anys (15, 20 i 22 de març)
II Jornada d’Educació
Musical per Adults (27 de
març)
V Trobada de Dansa
Oriental (30, 31 de març i 1
d’abril)
Punt d’Art de l’EMM (30 de
març)
ABRIL
XXIII Setmana Cultural (del
2 al 4 d’abril)
Xerrada: Segle d’or de la
pintura Espanyola (23 i 24
d’abril)
Gal·la Dia Internacional de la
Dansa (27 d’abril)
Punt d’Art EMD ( 27 d’abril)
IV Cordiada: Intercanvi amb
el Conservatori Professional
de Bunyol
MAIG
Taller de Papiroflèxia
(4 de maig)
INFORMACIÓ
Cicle Recitals a l’auditori
Alumnes Conservatori Professional
de Música Mestre
Tàrrega de Castelló
(8 de maig)
Monogràfics de dansa,
desenvolupar diferents conceptes
dins de l’especialitat
corresponent (del 7 al 12)
Art al carrer
( del 7 a l’11 de maig)
Pianada (18 de maig)
Exposició Art adults, ceràmica
i gravat (del 17 al 27)
Exposició Tècniques de Color,
dibuix i pintura i ceràmica
infantil-juvenil
(31 de maig al 10 de juny)
Intercanvi amb la banda
juvenil de Les Alqueries
JUNY
Portes Obertes a l’Art (de l’1
al 15)
Intercanvi d’alumnes de
trompeta amb el Conservatori
Professional de Música
Mossen Francesc Peñarroja
de Vall d’Uixó i Escola de
Música de l’Alcora
Participació de l’EMD en
l’agenda cultural de Burriana
(8 de juny)
Festival Fi de Curs (juny)
Acte final de promoció
d’Ensenyances Elementals
(21 de juny)
Jardí a Escena
(20 i 21 de juny)
V Escola Artística d’Estiu al mes de juliol i V Setmana Musical del 9 al 13 de juliol.
Normes per a publicar a la revista ARTRES
1 .- El treball serà original i inèdit i versarà
sobre temes d’història, educació i pedagogia
en el camp de les arts (música,
dansa i arts plàstiques). Abans de la seva
publicació, serà valorat per tres membres
del Consell de Redacció, que podran fer
suggeriments per a la revisió i millora, si
escau, amb vista a l’elaboració d’una nova
versió. Els articles es podran enviar en
castellà o valencià però la seva publicació
serà en valencià.
2.-El treball s’ha d’ajustar al següent format:
2.1.-Títol de l’article en majúscules i negreta,
amb lletra Arial, cos 12 punts, interlineat
1’5. Extensió entre tres i quatre
pàgines.
2.2.- L’Estructura dels articles presentats
han de contenir almenys els següents
apartats: Títol. Resum amb una extensió
màxima de 100 paraules. Descriptors o
paraules clau (5 paraules).
2.3.- Les referències bibliogràfiques han
d’anar al final del document, incloent les
contingudes en l’article.
© ARTRES Centre Municipal d’Estudis
Rafel Martí de Viciana
Anna M. Vernia Carrasco
annavernia@cmeviciana.es
annavernia@hotmail.com
Nota: tots els articles passaran pel servei
de normalització lingüística.
INFORMACIÓ
31