revista 3 color - Jubilats de Cardedeu

ol-labora
EDITORIAL
És important formar part del grup de persones grans?. És clar que
sí!. Ens hem fet grans, i què? Estem vivint una etapa molt
interessant i a més, el més important, per portar-la a destí, cal ser
optimista.
Si pensem que som capaços de prescindir dels nostres familiars o
amics i que d’aquesta forma resoldrem tots els problemes, per
creure en la experiència que ens donen els anys, és molta
supèrbia per part nostra.
És molt important estar ocupat, hi ha tantes coses que pots fer!
entre elles cercar una activitat. Mai es tard per aprendre i tu tens
molt temps per fer coses que mai has fet i temps per dedicar-hi.
Hi ha moltes alternatives (pintar, escriure, ballar, moure’t per
internet, ajudar a altres persones, assistir a reunions culturals,
conferències, cine, teatre, visites a museus, o a les excursions en
grup per conèixer els nostres pobles, i moltes coses més.
La nostra Associació et dóna l’oportunitat de poder gaudir del
temps lliure que disposes, fem impossibles per trobar noves
propostes, però si no ens ajudes amb una bona col·laboració,
pensem que la nostra gestió no aconsegueix el propòsit que
perseguim.
Una vegada més, insistim que aprofiteu les
oportunitats que us donem, amb l’ajuda de l’
Ajuntament, i participeu i col·laboreu amb la junta, de la
qual podeu formar part, dels nous projectes a
aconseguir...
Mai és tard per fer bons amics, te’ls trobaràs sempre quan els
necessitis.
Josep Feliu i Arenas
President de l’ Associació de Jubilats de Cardedeu
Edita: Casal de la Gent Gran
Avda. del rei en Jaume, 55.
08440-Cardedeu
Tel. Casal, 93 871 33 17 Col-labora
Tel. Associació Jubilats , 93 846 10 07
E-mail: associacio@jubilatscardedeu.cat
Web: http://www.jubilatscardedeu.cat
2

Sumari
PLATAFORMA”CARDEDEU PER LA GENT GRAN”.
Per, Josep Ontañón, Pag. 4, 5 i 6.
RELACIÓ DE CINEMA AL CASAL.
per Esteve perich Sala. Pag. 7.
UN COMENTARI A LES CONFERÈNCIES DELS DILLUNS
CULTURALS. Per, Josep Ontañón. Pag. 8 i 9.
¿QUE PUEDE HACER EL EJERCICIO POR MI SALUD? Pag. 10 i 11.
UNA TARDA EN UN CINEMA DE BARRI. Per Ramon Rovira. 11 i 12.
A QUE JUGUEM. Per Ramon Rovira. Pag. 13.
CONVERSA A TEMPS DE BOLERO AMB MONCHO Per, Jordi Casas. Pag. 14.
LA GOTA D’AIGUA. Per Esteve Perich. Pag 15.
MEMÒRIES DE LA VIDA ALS TERRATS. Per Ferran Torres. Pag 16.
PARLEM D’ANTONI GAUDÍ. Per Jordi Casas. Pag. 17.
L’OBSERVADOR. Per Kira. Pag. 18.
ACTIVITATS DEL CASAL. Pag. 18.
RESTAURACIÓ DE MOBLES. Per Ferran Torres. Pag.19.
RECEPTES DE CUINA. Pag. 20.
L’AULA D’INTERNET FA QUATRE ANYS. Per Ramon Rovira. Pag. 21.
SANT JORDI 2007 (poema). Per Mercè Tremolosa. Pag. 22.
TREBALLS DEL TALLER D’ESCRIPTURA:
TALLER LITERARI. Per Rosa Ma Pasqual. Pag. 23.
CAL ANAR A PAMS. Per Salvador Coll. Pag. 24 i 25.
LES MEVES FLORS. Per maria Casanova. Pag.25.
A MI COMPAERO SENTIMENTAL. Per Teresa Vega. Pag.26.
LA GELOSIA. Per Carmen Benitez. Pag. 27.
RECORDS DE LA MEVA INFANTESA. Per Ferran Torres. Pag.28
SINDROME DE DIOGENES. Per Otília pernas. Pag. 29.
PER QUÈ ESCRIC?. Per Cristina Pla. Pag. 29.
LA VIDA. Per Trini. Pag. 30.
REQUIEM NO CONSUMAT. Per Josep Ontañón. Pag. 31 i 32.
3

PLATAFORMA CARDEDEU PER LA GENT GRAN
El passat dia, dos d'abril a les nou del vespre, es va celebrar al local social dels veïns del barri de
l'Estalvi, l’anunciada “ Trobada amb els partits polítics de Cardedeu i membres de la
Plataforma “.
L'acte tenia com a objectiu fer saber als membres dels partits els temes que actualment preocupen la
nostra comunitat i en particular el col·lectiu de la Gent Gran de Cardedeu.
Van assistir a l'acte unes trenta-cinc persones entre membres de la Plataforma i representants dels
partits.
Els partits representats varen ser el CUP, Esquerra, Iniciativa, Convergència i PSC, va faltar
tan sols el Partit Popular que, com sempre, va eludir la seva presència tot i haver estat
informat en persona.
Van encapçalar les representacions els caps de llista acompanyats per membres de les noves
formacions.
L'acte va consistir en presentar per part de la Plataforma un recull dels temes que actualment creiem
pendents al nostre poble i vàrem plantejar la necessitat d'adoptar mesures a curt i mig termini per
resoldre les mancances. Adjuntem el llistat.
Plantejats, en primer lloc, els principis que ens motiven convocar la trobada, es va fer menció de la
responsabilitat dels polítics per cercar la realitat prop del poble, per ordenar les seves decisions, per
buscar unes actuacions coherents en el temps i en la importància de les execucions integrals que no
siguin deslligades entre elles:
Vàrem suggerir la necessitat de trobar solucions amb la col·laboració dels ciutadans i sobre tot,
es va demanar concreció en les propostes per evitar desorientació amb propostes equívoques.
Resumir les intervencions en una crònica curta és difícil, però creiem haver recollit en bona part el
pensament dels que alguna cosa van exposar.
Es creu necessari crear un organisme que dissenyi el Pla Integral de la Gent Gran de
Cardedeu i per això hauria de sortir de les associacions de veïns i del Casal unes persones que
constituïssin el Consell Consultiu de la Gent Gran. Aquestes persones proposarien la
constitució d'una Fundació o similar, que en col·laboració amb l'Ajuntament tractarien de
donar solució als temes de la Gent Gran .
Sembla superposat el fet que la Fundació pogués tenir d'entrada un paper important, els altres òrgans
podrien formar-se en paral·lel.
Cap dels temes presentats van ser rebutjats, tots ells van ser considerats vàlids, però va ser
difícil arribar a concrecions per introduir-los en els plans d'actuació immediata. El Centre de dia serà
regit per una empresa. El Servei d'atenció a domicili es considera important, però està subjecte a
l'abast que tindrà pròximament la llei de dependència, no es descarta iniciar algunes actuacions en
aquesta línia, menjadors, distribució a domicili d'àpats, tot això és encara una gran incògnita.
El tema de la cultura té acceptació i tal vegada podrà ser un dels aspectes més assolibles, aules per la
gent gran i una major inversió en temes similars.
Creiem, en resum, que hi ha una sensibilitat major que altres vegades, però també creiem que
hem de ser exigents amb els nostres polítics, no ens decantem per la fàcil expressió, demanem
fets, diem no a l'ambigüitat, sí a la claredat; si volem resultats reflexionem: ells han de prendre
decisions i segurament les prendran en aquelles coses que no comporten riscos o que són més
4

populars, exigim compromís i si es així donem recolzament a aquell que veiem més pròxim a
nosaltres
Esquema orientatiu per poder iniciar canvis d’impressions amb els membres del
diferents partits que és presentaran a les pròximes eleccions municipals de
Cardedeu.
Lectura de l’acta n. 8 del 13 de maig del 2003.
Objeccions a l’Acta.
Actuacions de la Plataforma des de la data posterior a les eleccions:
— Gestions davant l’ajuntament per aconseguir el Centre de dia
— Recomanacions per situar el Centre
— Plànols del lloc i estructura del Centre a la T. Rase
— Pressupostos per veure la viabilitat.
— Contactes amb la Generalitat i l’Ajuntament
— Gestions amb l’Ajuntament per aconseguir que s’involucri amb una Fundació que
gestioni tots el temes de la Gent Gran.
— Repetides entrevistes amb els alcaldes Sr. Oms i Sra. Montserrat Cot.
Resultats:
— Centre de dia Municipal ubicat a la T. Rase.
— Creació d’una Fundació privada. Aparcada per falta de recursos econòmics i la
negativa de l’Ajuntament a formar-hi part i participar en el fons fundacional.
— Nul resultat per part de l’Ajuntament a estudiar un Pla integral per la Gent Gran.
Peticions.-
— Per conduir una política per la Gent Gran hem de menester un Pla integral d’atenció a
la Gent Gran, al menys per a mig termini ( deu o quinze anys).
Creiem que per poder actuar tant en la confecció del Pla com per intervenir en la Gestió
d’accions a portar a cap, és precisa un òrgan mixta, (ciutadans, Ajuntament), que
cobreixin aquelles línies que la Casa Gran no tingui competències directes. Una
Fundació.
— Seria igualment important que existís un Consell Consultiu de la Gent Gran, que fos
escoltat en les decisions que el municipi adoptes o afectes a la Gent Gran.
5

— En la línia d’assistència, el SAD, hauria de ser un dels projectes que fossin estudiats
amb més diligència. Creiem que gran part de la població queda desatesa en les actuacions
actuals. S’hauria de fomentar el poder arribar a cobrir a tothom, amb la col·laboració
proporcional econòmica personalitzada.
— El servei de menjador hauria de ser un dels projectes a estudiar conjuntament amb el
SAD.
— No pot oblidar-se la construcció d’una Residència pel Poble, tal vegada unida a la
construcció d’apartaments tutelats.
— És doncs, en l’aspecte d’assistencia, precís, un Pla d’estructures, a prevenir amb els
Pressupostos.
— Per poder fer participar a la ciutadania de la atenció a la gent amb dificultats de
qualsevol ordre, proposem que l’Ajuntament subvencioni cursets de voluntariat fets per
professionals ( Amics de la Gent Gran), seria una forma seriosa d’afrontar la sequera de
voluntaris en aquestes tasques.
— No entrem a mencionar temes de l’assistència sanitària, que suposem es tindran en
compte al posar en funcionament el nou CAP, com per exemple, el malalts que precisant
fer controls de Sintron i tenen de desplaçar-se sovint a Granollers, els serveis de
radiologia i d’altres.
— A nivell cultural entenem que és imprescindible crear un sistema educatiu opcional
per la Gent Gran. És importants donar eines a les persones per continuar la millora de la
seva cultura. Aules per Gent Gran de funcionament regular ( no parlem d’alfabetització).
— Facilitar que tots el actes culturals puguin ser a l’abast de la gent jubilada. Cursos a la
Biblioteca, Museu, Centre Cultural o qualsevol acte d’expansió cultural. Haurien de tenir
una reducció substancial ( mínim d’un 50% ).
RESUM:
Precisem un Pla integral per la Gent Gran, assistencial, Cultural i de
infraestructures), que ens permeti vetllar a mig i llarg termini pel benestar i
evolució positiva de la Gent Gran.
Cardedeu dos d’abril de 2007
6

RELACIÓ DE CINEMA AL CASAL (2007) per ESTEVE PERICH SALA
REBECA (1940) DIRECTOR ALFRED HITCHCOCK
ACTORS : Laurence Olivier, Joan Fontaine, George Sanders, Judith
Anderson, etc.
ARGUMENT
Una jove americana es casa amb un viudo anglès multimilionari que la
porta a la seva finca. El record de la seva primera esposa REBECA, morta
en tràgiques circumstàncies, s’interposa entre el recent casats.
LA MÀSCARA DEL ZORRO DIRECTOR: MARTIN
CAMPBELL
ACTORS: Antonio Banderas, Anthony Hokins, Catherine Zeta-Jones, José
María de Tavira.
ARGUMENT
En l’Alta Califòrnia el ZORRO un heroi romàntic, tira per terra els plans de
un poderós governador espanyol que vol comprar Califòrnia al President de
Mèxic.
CUANDO MENOS TE LO ESPERAS DIRECTOR NANCY
MEYERS
ACTORS: Jack Nicholson, Diane Keaton, Keanu Reeves, Amanda Peet.
ARGUMENT
Un solter molt ric, només vol dones que tinguin menys de 30 anys. Quant es
disposa a passar el cap de setmana amb una, arriba la mare d’ella.
CANTANDO BAJO LA LLUVIA DS. STANLEY DONEN I GENE
KELLY
ACTORS: Gene Kelly, Debbie Reynols, Donald O´connors, Cid Charisse.
ARGUMENT
El pas del cinema mut al cinema parlat comporta molts problemes, per això
es decideixen la primera pel·lícula fer-ne un musical.
ESENCIA DE MUJER
ACTORS: Al Pacino, Chris O´donell, James Rebhorn, Gabrielle Anwar.
ARGUMENT
Un estudiant que treballa els caps de setmana per fer diners, fa
d’acompanyant de un militar cec. La relació canvia la vida dels dos.
MY FAIR LADY DIRECTOR GEROGE CUKOR
ACTORS: Audrey Hepburn, Rex Harrison, Gladys Cooper.
ARGUMENT
El professor Higgins, es capaç de fer passar per una duquessa a qualsevol
noia del barri pobre, només educant la forma de parlar i comportar-se.
7

UN COMENTARI A LES CONFERÈNCIES DELS DILLUNS CULTURALS
Portem aproximadament dos anys fent una activitat que té com a finalitat donar idees, o si
volem dir-ho d’altre forma, eines, perquè les persones amb alguna inquietud cultural, els
permeti formar-se criteris en diferents camps del coneixement.
No pretenem donar lliçons a ningú, tan sols orientacions, crear inquietuds que ens puguin
servir en la nostra vida diària.
Es per això que el temes, lliurement escollits, desprès dels consells dels tècnics, tracten
d’aclarir, no el contrari, qüestions puntuals.
Pot donar-se el cas que les nostres ofertes no tinguin el fi que es busca i l’esforç humà i
econòmic que fa el casal quedi en un sac foradat.
A començament de la tardor passada, ens va semblar oportú establir una forma d’actuació
en aquest camp i vàrem acordar una col·laboració amb la Universitat Autònoma de
Barcelona, a Bellaterra, no volíem improvisar pel nostre compte aquests temes, ells tenen
seccions dedicades a la divulgació de la cultura a l’exterior i persones dedicades a la gent
gran, és amb ells que vàrem fer els programes de conferències.
Disposem, des de fa un temps, de mitjans audiovisuals que ens permeten oferir als
conferenciants l’ajuda de pantalla de projecció, ordinador, DVD, i vídeo, i s’han, fet
servir, en ocasions tal vegada en excés.
La relació de conferències UAB van començar el 2 d’octubre i finalitzaran al mes de
juny.
2 d’octubre. Els drets humans avui a càrrec de la professora Mercè Sales.
Com es regulen i protegeixen els drets fonamentals a nivell internacional, europeo, estatal
i autonòmic , amb una referència especial a la no discrimació i els, problemes de gènere.
La conferencia, amb una audiència important, va resultar, força dificultosa d’assimilar. El
tema era atractiu però el nivell de presentació va ser excessivament alt. Va servir
d’experiència.
6 de novembre.- La influència social dels mitjans de comunicació en les societats
modernes. Ponent Iolanda Clop. Periodista i professora de la Facultat de Ciències de la
Informació de la UAB.
Objectiu: Proporcionar uns elements bàsics d’anàlisis sobre les característiques i
funcionaments dels mitjans de comunicació per tal d’ampliar el nostre criteri i poder
valorar millor les seves repercussions en la societat.
Tema atractiu amb abundància d’informació que va interessar als assistents.
11 de desembre.- La psicologia a l’abast: respostes fàcils per qüestions
complexes. Ponent : Doctora Montserrat Gomà . Professora de UAB . departament de
psicologia Clínica i de Salut de UAB.
8

Breu repàs del concepte de personalitat dins l’àmbit de la psicologia. Personalitat i com
podem mesurar-la. Camps d’aplicació.
Va despertar l’interès del oients amb preguntes abundants.
8 de gener.- El repte de la immigració.- Ponent Arcadi Oliveres.- Doctor en Ciències
econòmiques, President de Justícia i Pau i President de la Universitat internacional de la
Pau.
Les migracions, analitzant els factors implicats. Impacte que té sobre la nostra vida diària.
El tema va merèixer una expectació extraordinària . El conferenciant va tenir una
magnífica acollida per la manera d’expressar la seva manera pensar.
26 de febrer. Una aproximació a l’Art Romànic. Ponent : Doctor. Francesc- Josep de
Rueda i Roger. Professor del departament d’art de la UAB.
Objectiu: Presentació dels principals monuments arquitectònics, escultòrics i pictòrics
produïts en terres catalanes del S. X al XIII.
5 de març.- Pel·lícula “ Cuando menos te lo esperas “ .- Introductòria de la conferencia
“ El sexe dels Àngels.
8 de març : El sexe dels àngels. Ponent : Lydia Gimenez-Llort.
Investigadora de Ramon i Cajal en l’àrea de medicina a l’Institut de neurociències de la
UAB. Responsable d’assignatures sobre l’envelliment a la titulació de medicina.
Objectiu: Analitzar canvis en el sentit sexual, importància de l’afectivitat, els factors que
debiliten la resposta sexual en la vellesa.
Tema que va despertar interès i moltes descobertes per la facilitat d’exposició de la
conferenciant.
2 d’abril. Els Càtars i les seves representacions
Ponent: Almudena Blasco Valles. Professora d’Historia Medieval del departament
d’Historia medieval de la UAB.
Donar a conèixer l’historia dels “ bons homes”, els seus costums i les implicacions
religioses i politiques en el segles XII i XIII.
7 de maig: Aproximació a la Història de la Música.
Ponent. Jordi Rifé i Santaló. Doctor en Filosofia i Lletres ( musicologia) de la UAB.
Objectiu: Explicar a grans trets, el desenvolupament de la mùsica des de el Gregorià fins
els nostres dies
Josep Ontañón
9

¿Qué puede hacer el ejercicio por mi salud?
Instituto Nacional sobre el envejecimiento
físicamente inactivas.
Todo el mundo sabe que el ejercicio es bueno para la salud y
el bienestar físico. Sin embargo, hasta hace poco, los adultos
de edad avanzada fueron dejados de lado. Pero hoy en día,
los estudios científicos muestran que la mayoría de las
personas en la tercera edad de t odas las edades y
condiciones físicas, pueden beneficiarse con el ejercicio y la
actividad física permanente. Por el contrario, ellos tienen
muchísimo que perder si permanecen, por ejemplo,
El ejercicio no es únicamente para adultos mayores de edad mediana que viven
independientemente y pueden trotar de vez en cuando. Los investigadores estudiaron que el
ejercicio y la actividad física pueden mejorar también la salud de la gente de 90 años o
mayores que son débiles, o que tiene las enfermedades comunes que suelen acompañar el
envejecimiento
Lo que se sabe. MÁS DEL 60% DE LAS PERSONES DE EDADES AVANZADAS NO
HACEN EJERCICIOS FÍSICOS.
¿QUÉ TIPOS DE ACTIVIDADES MEJORAN LA SALUD Y LA CAPACIDAD
FÍSICA?.
Los ejercicios de resistencia aumentan su respiración y el ritmo de los latidos de su
corazón.
Estos ejercicios mejoran la condición del corazón, los
pulmones y el sistema circulatorio. Teniendo más
resistencia, no solo lo hace más sano, sino que también
mejora su energía para hacer cosas por usted mismo,
subir escaleras o ir de compras, por ejemplo.
Los ejercicios de resistencia son capaces de retrasar o
prevenir muchas enfermedades asociadas con el
envejecimiento, como la diabetes, el cáncer de color, las
enfermedades cardíacas, el derrame cerebral, entre
otras. También se ha comprobado que el ejercicio puede
reducir en general la muerte y la hospitalización.
Los ejercicios de fortalecimiento incrementan los
músculos, poniéndolos más fuertes, dándoles más fuerza para que usted pueda realizar sus
cosas por si mismo.
Incrementos muy pequeños en sus músculos pueden hacer una gran diferencia en la
capacidad física, especialmente en la gente débil. Los ejercicios de fortalecimiento también
10

aumentan el metabolismo, ayudan a conservar el peso y a controlar el nivel de azúcar en la
sangre. Esto es muy importante, porque la obesidad y la diabetes son serios problemas de
salud para los adultos mayores. Los estudios sugieren que los ejercicios de fortalecimiento,
también pueden ayudar a prevenir la osteoporosis.
Los ejercicios de equilibrio ayudan a prevenir un grave problema en las personas mayores:
Las caídas. En la gente mayor, las caídas son una causa permanente de fractura de caderas y
otras lesiones que a menudo lo dejan incapacitado. Algunos ejercicios de equilibrio fortifican
los músculos de las piernas; otros mejoran el equilibrio requiriendo que se hagan actividades
simples como pararse brevemente en una pierna.
Los ejercicios de flexibilidad son ejercicios de estiramiento, que ayudan a conservar la
flexibilidad del cuerpo; estirando los músculos y los tejidos que sujetan las estructuras del
cuerpo. La flexibilidad también puede jugar un papel importante en la prevención de caídas.
Tanto terapeutas físicos, como otros profesionales de salud, recomiendan ciertos ejercicios
de estiramiento para ayudar a sus pacientes a recuperarse de lesiones
UNA TARDA EN UN CINEMA DE BARRI
Com tots deveu saber, en el Casal cada quinze dies es fa el passi de una pel·lícula.
Fa unes setmanes que es va passar la pel·lícula REBECA, cinta que data dels anys quaranta. Quan
l’estava veien, amb va venir a la memòria com eren els cinemes de barri d’aquella època i la tasca social
que van desenvolupar.
A Barcelona hi havia els cinemes d’ESTRENA i els de BARRIADA. Els d’estrena, no sempre eren al
abast de la classe treballadora, en canvi els de barri era on la gent podien
accedir i m’entres gau dien de la pel·lícula, no pensaven amb els pocs
recursos de que disposaven per viure el dia dia, hi somiar amb un
benestar que a les hores no es tenia, tot veien aquelles cases de “pel·lícula”
amb unes comoditats que per ells era impossible de aconseguir.
Jo de molt petit ja anava al cinema del barri perquè el tenir dues germanes
mes grans sempre s’ha m’emportaven. Tot seguit passo a descreieu-vos
les vivències viscudes aquella època.
Les sessions eren contínues i constaven de dues pel·lícules, més el obligat
“NOTICIARIOS Y DOCUMENTALES – NO-DO”. Abans de començar
ens projectaven a la pantalla una foto del dictador i amb les notes de fons
del “Imno Nacional” ens havíem de p osar tots drets i saludar “con el brazo
en alto”. Aquesta norma va durar pocs anys.
Els dissabtes i diumenges tota la família anava al cinema, el pare, la mare,
l’avia, els fills i també els nadons. Es portaven el berenar o sopar i el biberó
del nadó, si la mainada tenien set, en el petit bar del cine hi havia un canti de
zinc lligat a una cadena amb aigua mes aviat “escaldufada”.
Quantes vegades a meitat de pel·lícula el nadó plorava i a la mare o el pare
els costava aixecar-se per no perdre la escena del moment. Fins que hi
havia algú que cridava:
--A veure si el feu callar !
Aleshores un dels dos l’agafava i l’acaronava passadís amunt i avall.
També si menjaven cacauets, xufles, tramussos etc., però el que molestava
més eren els cacauets, ja que la gent tiraven les escloves a terra i quan
11

passaves per la filera hi les trepitjaves, era tot un seguit de “carréc, carréc”
Les “butaques” eren totes de fusta, i a les ultimes files hi anaven les parelles. Aprofitant la foscor es
petonejaven hi feien corre les mans. També hi havia l’home que anava sol i sempre escollia seients que
Les “butaques” eren totes
de fusta, i a les ultimes
files hi anaven les
parelles. Aprofitant la
foscor es petonejaven hi
feien corre les mans.
També hi havia l’home
que anava sol i sempre
escollia seients que fossin
al costat d’alguna dona i
tot fen el distret mirar de
tocar-la.
fossin al costat d’alguna dona i tot fen el distret mirar de tocar-la.
Les copies de les pel·lícules eren molt gastades, per aquest motiu,
durant la projecció o es quedava l´imatge sense veu o es “tallava” la
cinta. Aleshores part del públic es posava a xiular fins que
l’operador encenia les lluns de la sala hi solucionava el problema.
També es sentien xiulets quan hi
havia una escena en que els
protagonistes es feien un petó i
molts crits quan el dolent el
mataven.
Com que era tanta l’afluència de
gent, quan eren plenes les
“butaques”, si podia estar dret. Quan
s’ha acabava la sessió es formava una petita batalla per agafar seient.
Els diumenges, cada quinze dies, el treure l’entrada era obligatori
comprar “EL EMBLEMA”. Era un bocí de cartró en forma d’escut
en el que hi havia imprès un escut heràldic. Aquest era un “impost” que cobrava el “Movimiento”.
Moltes vegades hi havia discussions amb la taquillera a l’hora de pagar-lo. Al cap d’uns anys moltes
empreses de cinemes van optar per no cobrar-lo i el pagaven ells directament. “EL EMBLEMA” també
es cobrava amb les entrades del futbol.
A la dècada dels cinquanta molts d’aquest cinemes van incorporar a més de les
pel·lícules una vetllada de “varietés”, o sigui que on entrava al cinema a les
quatre i en sortia a les nou. Dues pel·lícules el “No-Do”, el “traile” d’una de les
cintes de la propera setmana i finalment l’espectacle.
Els “varietés” venien a durar una hora. El programa si fa o no fa era el mateix,
una folklòrica, un humorista, un que feia jocs de mans i finalment el plat fort
era la “vedette”. Tots acompanyats per un trio de musics, un piano una bateria i
un saxo o trompeta.
Vaig veure actuar diferents artistes, alguns que ja havien estat famosos com la
Raquel Meller, la Bella Dorita i d’altres que començaven com l´Antonio
Amaya, que per aquell temps es feia dir “Gitanillo de Bronce”, la Maty Mont la
“vocalista” Rina Celi i d’altres que ara no recordo.
Un dels últims cinemes que varen fer “varietés”, va ser el VERSALLES que
estava al carrer Mallorca mes enllà de la Sagrada Família.
Per acabar us diré que el carrer Consell de Cent cantonada al Passeig de Sant
Joan hi havia el cinema CERVANTES, aquest local tenia dues sales una era
FAMILIAR i un altre per les PARELLES. Coses d’aquella època.
Aquest cinema al van enderrocar per construir-hi el restaurant espectacle
ESCALA, avui ja desaparegut.
Fins aquí un petit record dels cinemes de barriada de la postguerra.
R.Rovira
12

A QUÈ JUGUEM
Quan m’he assegut davant de l’ordinador no tenia
clar sobre quin tema podria fer-ne quatre ratlles,
però de sobte he recordat els jocs de la meva
infantesa. Tot seguit procuraré descriure’n alguns.
Eren els anys de la postguerra, per tant els fills
de famílies humils, de joguines en teníem poques
però ens ho passàvem molt bé jugant a jocs de
carrer, que havien passat de pares a fills.
En el barri on jo vivia es diferenciaven els jocs
d’hivern amb els d’estiu. A l’ hivern jugàvem
a “bales”, amb la “baldufa” i a “futbol amb botons”,
a aquest últim hi jugàvem a casa.
A l’estiu, amb l’arribada de les vacances que les
passàvem jugant al carrer, els jocs eren “saltar i
parar”, “cavall fort”, “els caçadors”, “a fet i
amagar”, moros i cristians”, “a xapes”, “a beli”, “el
pot” “a saco” etc. etc. Els vespres d’estiu, havent sopat jugàvem a explicar
“aventures”.
Junt amb les noies, jugàvem a “la xarranca”,
“pica paret”, “saltar a corda”, “a figures” i al
“joc dels disbarats”
Per descomptat que a “futbol” hi jugàvem tot
l’any.
Potser molts de vosaltres recordareu com es
jugava a molts d’aquest jocs, però permeteume
que us descrigui la mecànica d’alguns
d’ells:
“El Beli” – Es jugava amb una pala i un tros de
fusta cilíndrica d’uns 15 centímetres de llargada, amb
els extrems en forma de punxa. Es formaven dos
equips, es feia un sorteig i els que guanyaven, tiraven
el “beli” amb l’ajut de la pala i els altres tenien de
mirar de entomar-lo.
“Les Xapes” – Cada jugador tenia un tap de corona
d’una cervesa, gasosa etc., en un terra que fos fi, es
dibuixava amb guix un circuit amb diferents paranys i
cada jugador havia de fer el recorregut de la seva
“xapa” donant-li tres cops amb el dit gros i el del mig.
“Els Caçadors” – Aquest era molt divertit i es corria
molt. Es juga amb una pilota de goma més petita que
les de tennis, un dels jugadors és el que para i amb la
pilota ha de mirar de tirar-la a tocar a l’esquena dels
altres jugadors.
“El Pot” - És com “a fet i amagar” però es juga amb un pot que es llença des d’
un punt determinat el més lluny possible, mentre el jugador que para el va a
recollir, els altres s’amaguen. A mida que els descobreix va picant amb al pot a
terra dient el nom.
“A Saco” – Aquest nom era el que nosaltres li donàvem a jugar a la pilota basca,
encara que el nostre “Fronton” era una paret.
Ramon Rovira
13

CONVERSA A TEMPS DE BOLERO AMB MONCHO
Un bon dia que estava donant un vol per els carrers de
Mataró em vaig trobar el cantant de boleros MONCHO.
Jo, que sóc un gran admirador seu no vaig dubtar en
saludar-lo, tot parlant li vaig proposar de fer-li una
entrevista per la Revista del Casal. Ell ho va acceptar
encantat.
Vam quedar per trobar-nos al cap d’uns dies i tot
esmorzant parlaríem del que ha estat la seva vida i
carrera. I així va començar la nostra conversa.
El seu nom es Ramon Calabuch i Batista, va néixer al barri de Gràcia de Barcelona el dia
26 de juliol del 1940. Va créixer envoltat de l’ambient gitano del barri amb molta marxa,
música, rumbes etc.etc., De molt petit va començar a cantar, entonant molt bé les cançons
melòdiques. En ocasió de la Festa Major del barri, hi va actuar la orquestra de Ramon
Evaristo i aquest quan el va sentir cantar el va contractar i li va posar el nom de Moncho
Batista “El Ciclón Cubano”, tenia 14 anys.
Després de treballar uns anys amb Ramon Evaristo va anar amb diferents formacions
orquestrals, fins que l’any 1965 començà a gravar en solitari i adquirir fama per tota la
península. Va actuar en moltes sales de festes importants, va viatjar a Cuba vàries
vegades actuant al Teatre Nacional.
El bolero que ha cantat mes vegades es sens dubte “Llévatela” i del que té més bon
record es “Me enamoré de ti” ja que li recorda quan es va enamorar de la seva dona. En
l’última cançó que ha gravat “I tant que sí” s’identifica amb les seves vivències del dia a
dia. En les seves actuacions l’acompanya el seu pianista TONI OLAF, també actua amb un
grup musical.
Ara ja fa uns anys que no es mou de Catalunya, ha fet recitals al Palau de la Música,
darrerament ha actuat al Gran Teatre del Liceu. Li faria molta il·lusió actuar a l’Olimpia de
París.
Els seus boleros cantats en català han tingut molt d’èxit. Li he preguntat com ho fa per
conservar la veu tan càlida i personal que té i la seva contesta és que no fa res anormal,
que és un do que li ha donat Déu.
Indiscutiblement és anomenat el rei del bolero i segons ell, la reina podria ser la cubana
OLGA GUILLOT.
Les seves afeccions són anar a pescar tonyines quan disposa de temps, i és un gran
jugador de dominó, cosa que ho fa sovint.
Quan li he preguntat què li demana a la vida, m’ha contestat que molta salut.
Abans d’acabar l’entrevista li he fet palesa del bon record que tenim d’ell aquí a Cardedeu
per la seva actuació a la Sala Sarau. Ell m’ha confessat que té moltes ganes de tornar,
però que tot depèn de la Regidora de Cultura.
Hi fins aquí ha estat aquesta tertúlia plena de cordialitat i que per cert, hem compartit un
esmorzar molt bo.
Moncho, gràcies per tot i fins molt aviat.
Visca el Bolero!
Un admirador incondicional
Jordi Casas
14

LA GOTA D’AIGUA
Aposentats en algun lloc, des d’on podem veure el
fluir de l’aigua clara davallant riera avall, i si més bé
encara, els raigs del sol del migdia, ens enlluernen
una mica amb el resplendir sobre el líquid element,
potser un abaltiment ens ensopeix per a fer-nos entrar
en un màgic somni que ens porta per camins de
fantasia.
Imaginem el camí d’aquella gota barrejada amb
tantes d’altres, i comencem a esbrinar-lo des que
arrenca il·lusionada a l’indret de Vallfornés.
Salta lleugera pels penyals de roca en roca, es baralla amb les herbes que fent-se les
valentes, volen barrar-li el pas que decidida ha emprés per endinsar-se a la riera que
l’ha de portar, baixant entre masies, a vorejar el bell poblet de Cànoves, sempre amb
un ritme pausat i alegre, sense córrer massa, però sense
parar mai.
Algun peix molt petit d’envergadura li dóna un ensurt en el
cansí rodolar, relliscant de pedra en pedra, en un llarg camí
avall.
Emparada sempre pels marges de la riera, va deixant
amb un xic d’enyorança la muntanya, per apropar-se sense
brúixola, cap al bonic pla que l’endinsa al poble de
Cardedeu.
Voldria fer-hi una parada per gaudir, sols que fos per uns
curtets moments, d’aquest bell indret, prova de fer el ronsa
intentant fer-se a un costat per a poder reposar una mica,
però és inútil el ben intencionat esforç. Ja l’empenyen les
seves companyes i no deixen que hi pugui esplaiar-se, no saben de les seves ànsies
de repòs contemplatiu.
Així doncs, tot i amb recança, camí avall es el destí que té marcat i del que no pot
desviar-se. Deixa el terme de Cardedeu per entrar al de
La Roca.
Ja no intenta escapolir-se, ha esgotat tots els
recursos, veu al lluny camps de roselles, arbres
carregats de fruita, les parets d’algunes cases, l’altiu
castell de Vilalba, i al cap de pocs moments, ja per sota
l’autopista, fa l’entrada al riu Mogent per seguir també el
seu curs.
Deixa el Vallès Oriental i s’encamina al Maresme o
potser entra al Barcelonès.
Desvetllem d’aquest, més que somni abaltiment,
busquem la gota protagonista d’aquest ensopiment que
ens ha obsessionat. No la veiem, es tant igual a tantes
d’altres, que no és al nostra abast tot i estant a
l’aguait amb la mirada posada en la transparència de
l’aigua.
Una sanefa maragda entre un esbarzer i un faig, una estella dintre l’aigua que deixa
enrere algun peix en provar d’escapolir-se de no sabem si un perill, ens arravaten
aquesta màgica visió que per uns instants ens ha meravellat.
Potser amb les parpelles un xic inflades, tornem a la realitat i contemplem altra
vegada, allò que miràvem i no sabíem ben bé què..........L’aigua davallant riera avall,
creuant el bonic poble de Cardedeu.
ESTEVE PERICH SALA
15

MEMÒRIES DE LA VIDA ALS TERRATS
En llegir les petites notes de l’AVUI que
ha escrit la Maria Hernández, em ve a la
memòria les vivències que al llarg del
anys he viscut. De petit abans de fer la
revetlla de San Joan, enceníem les quatre
piules, uns correcames, les bombetes de
sempre, les pedres fogueres i les tires que
es rascaven espetegant a dintre les mans.
Llavors, vivíem a casa els oncles i el tio
Modesto - com li deien – que va venir a
vigilar que tot anés com Déu mana, portàvem tots els focs en un paquet fet de
paper de diari, la Tia Teresa sempre molt rondinaire ens va dir;
– Poseu-lo dintre el cistell de vímet d’anar a comprar, però compte en fer-lo
malbé.
Una maleïda guspira es va “carregar” aquell preciós cistell, i quan li vam tornar
el grapat de cendres, ja us podeu imaginar el “Sarau” que es va muntar.
Van passar els anys, de les festes i sopars a la fresca amb els veïns de l’escala els
cap de setmana, a les llargues i caloroses nits d’estiu. Tot contemplant el
firmament els grans deien;
– Al menys corre l’aire aquí dalt!
Eren els únics sistemes per alleugerir la calor.
Aquest tros d’espai, el terrat, diem que era com un petit Fòrum de veïnatge i
s’utilitzava per moltes i variades funcions; fer la bugada –sí, és que per raons del
meu ofici de fuster he vist molts terrats– on estaven ubicats els safareigs, els filats
per estendre la roba, també alguns trasters on si hi guarden andròmines i a més a
més la petita habitacle de la portera –em costa d’entendre que la fessin a dalt del
terrat, ja que la vigilància era a l’entrada de la finca.
No oblidem un personatge que potser ha fet servir sempre el terrat: el matalasser,
l’home amb els bastons i el coixí lligat a l’espatlla, anava a refer el matalàs de
bona llana de Navarra, que prèviament havien rentat funda i llana i tot seguit
anava a batre-la, en cops rítmics, fins deixar la llana ben tova.
–Com el vol? –li deia a la mestressa.
– A l’anglesa.
Llavors, es cosia les cantonades deixant una forma acabada en escaire, sembla ser
que els anglesos ho feien potser millor.
Me n’adono que molts oficis i activitats han desapareguts; la portera, del
matalasser ni se’n parla, del fusters que habilitava portes i finestres malmeses per
la intempèrie tampoc, de les petites casetes als terrats, tampoc. Sols queden els
vell,s amb el seu bagatge de saviesa i molts anys a la seva esquena. I malgrat tot
això, m’ha fet veure les vivències al llarg del temps, la importància d’aquest tros
d’habitatge, sembla mentida que sigui tan poc utilitzat avui dia, se li podria
treure més suc fent uns racons, plantant la vegetació adequada en testos, i fer un
solàrium per poder estar estones llegint, observar, en les nits clares, la immensa
volta celeste, i a la fi, contemplar l’entorn a on vius.
Això és el terrat.
FERRAN TORRES
16

PARLEM DE L’ANTONI GAUDÍ
Antoni Gaudí i Cornet, va néixer a Reus
(Tarragona) el 25 de Juny del 1852, fill d’una
família humil i amb 5 germans. El seu pare i
avantpassats eren calderers i de petit es va
interessar per la feina de treballar el ferro.
Va estudiar a l’escola de Francesc Balaguer de
Reus, però com que no era molt bon estudiant,
als deu anys va ingressar a la fàbrica del Vapor
Vell. A base de molt esforç va fer el batxillerat i
a l’any 1869 va començar la carrera d’
Arquitectura a la Universitat de Barcelona, i
alternava els estudis treballant de delineant per
a altres arquitectes. Va col·laborar en la construcció del “camerin” de la Verge de
Montserrat i la urbanització del Parc de la Ciutadella. Desprès de 9 anys de carrera
es va llicenciar a l’any 1878, el director va dir d´ell que era un geni i un gran
renovador de l’arquitectura. Degut a la coneixença i amistat que tenia amb
l’arquitecte Joan Martorell i Montells se li van obrir moltes portes a cercles
religiosos, societat i l’alta burgesia catalana.
El primer treball el va fer a Mataró, fen els planells de l’edifici de la Cooperativa “La
Obrera Mataronesa”. Durant els freqüents viatges que hi va fer, va conèixer una
noia més jove que ell de la que es va enamorar, però la noia no li va correspondre i
es va casar amb un altre. Aquell fracàs sentimental va fer que només es dediqués
al seu treball i es va quedar solter tota la seva vida.
El primer encàrrec important que va tenir va ser la casa Vicens de Barcelona a on
va donar a conèixer les seves formes arquitectòniques. El 1882 inicia les obres
del Temple de la Sagrada Família, obra encarregada per la Associació de Devots
de Sant Josep, a les hores tenia 31 anys. Va compartir la construcció amb altres
edificis.
El 1878 el comte Güell, que era el seu mecenes, li encarregà el Palau del carrer
Nou de la Rambla i més tard la Colònia Güell i la seva cripta a Santa Coloma de
Cervelló. També va construir la finca “El Capricho” a Comillas (Santander) per el
cunyat del comte.
El 1902 es fa càrrec de la restauració de la Casa Batlló del Passeig de Gràcia. El
1906 construeix la Casa Milà (La Pedrera), i tot i les protestes i crítiques que va
tenir, ell segueix i l’acaba el 1915.
Per aquells dies mort el seu pare, que era el seu principal suport i es queda sol. La
moda modernista entra en desús i ja no rep cap encàrrec de caire civil. Com que
era un home molt religiós uneix tots els seus esforços per acabar el Temple que
havia passat per varies crisis econòmiques, renunciant als seus honoraris i només
agafa el just per poder menjar.
El dia 7 de juny del 1926 es atropellat per un tramvia, traslladat a l’Hospital de la
Santa Creu mort al cap de tres dies, tenia 74 anys. Al seu enterrament hi van
assistir centenars de persones per donar-li al seu últim adéu.
Jordi Casas
17

L´OBSERVADOR
PER QUÈ a Llinars hi ha una farmàcia que obre de nou del matí a deu de la nit, sense
interrupció i a Cardedeu no...?
PER QUÈ encara hi ha veïns que ignoren el telèfon de la recollida gratuïta de
mobles i trastos vells i els deixen al mig del carrer...? Recordeu 902 08 89 38
PER QUÈ encara sou uns quants que deixeu pixar i cagar el vostre gos a les façanes
de les cases dels vostres veïns...?
PER QUÈ encara circulen moltes motos que fan més soroll del que la normativa
permet...?
En el número anterior de la Revista i en aquesta secció, preguntàvem PER QUÈ no
s’havia connectat a la xarxa elèctrica un punt de llum al carrer Verge del Pilar, doncs ve,
ara podem dir que ha estat connectat i a més s’han instal·lat més punts de llum. MOLT
BÉ. Esperem que aquestes millores segueixin en altres carrers que n’estan ben
necessitats.
També ens fèiem ressò de la falta de llum en el tram de vorera que passa per sota dels
blocs 101 al 107 de l’esmentat carrer, doncs també si ha instal·lat nous punts de llum.
MOLT BÉ.
També comentàvem que les obres del Centre de Dia estaven parades, doncs bé, ara
van a bon ritme. MOLT BÉ.
Kira
Tallers
Multitallers
Pintura
Ioga
Restauració de mobles
Ceràmica
Labors
Ganxet
Internet
Memòria
Escriptura
Teatre
Taller del riure
Activitats lúdiques i culturals
Ball
Excursions mensuals
Excursions llargues
ACTIVITATS DEL CASAL
Tertúlies
Conferències
Documentals
Pel·lícules
Jocs i entreteniments
Cartes
Dominó
Escacs
Billar
Ping-pong
Serveis
Barberia
Perruqueria unisex
Podologia
Massatges
Bar
Pressa de pressió
18

RESTAURACIÓ DE MOBLES
En ebanisteria l’aplacat de les fulloles als mobles és un procés molt
laboriós, primer es prepara el lloc a on rebre la làmina o fullola, es
pot encolar en una premsa, com també a mà, mitjançant en el
martell d’aplacar, això és molt artesà i comporta que el que utilitza
aquests estris tingui una perfecta habilitat. A continuació es poleix i
es frega, se li dona el color escollit, finalment es pinta amb vernís
per acabar el moble. Això es fa quan per exemple, s’ha de restaurar
el sobre de una taula malmès. També es pot aplacar un tauler de
fusta fina, sobre la taula seguint el mateix procés que per pintar-lo
amb vernís.
FERRAN TORRES Mestre ebanista
19

Ingredients:
20 canelons
1 kg. d’espinacs
2 ous durs
70 grams de tonyina
1 ceba
1/4 de litre de llet
1/4 de litre de brou
40 grams de mantega
35 grams de farina
formatge ratllat
100 grams de xampinyons
75 grams de pinyons
Elaboració de la farsa:
RECEPTES DE CUINA
CANELONS D’ESPINACS
Preparació:
Coureu els canelons de la següent manera: tireu una
tasseta d’oli en abundant aigua bullent. Assaoneu-lo
bé, poseu-hi els canelons d’un a un, deixeu-los bullir
lentament uns quinze minuts aproximadament.
Remeneu-los sovint (per tal de que no s’enganxin). Un
cop cuits traieu-los i poseu-los en aigua freda.
Aleshores col·loqueu-los damunt del taulell o taula
(mai damunt d’un drap) per farcir-los.
Netegeu els espinacs deixant solament les fulles. Bulliu-los, refresqueu-los, escorreu-los
i espremeu-los amb les mans. Sofregiu la ceba ben trinxada en un cassó amb un xic
d’oli i, quan rossegi, poseu-hi els xampinyons tallats prims. Sofregiu-los tres minuts.
Traieu-los del foc i afegiu-hi els ous durs picats, la tonyina esmicolada, els espinacs
preparats i trinxats i els pinyons tallats fins. Torneu-ho a posar al foc i sofregiu-ho
durant uns minuts. Traieu-ho del foc i ja està llest per farcir els canelons. Una vegada
enrotllats els canelons, col·loqueu-los en una plata per anar al forn untada amb
margarina, cobriu-los amb salsa beixamel i tireu-hi el formatge ratllat pel damunt.
Poseu-ho tot seguit a gratinar al forn, quant més a poc a poc millor.
I per postres...
Ingredients:
Un quilo de maduixes
200 grams de sucre
7 fulles de menta
MADUIXES AMB MENTA
Preparació:
En un cassó poseu-hi un quart de quilo de maduixes, el sucre l’aigua i les fulles de
menta. Deixeu-ho bullir uns 4 minuts. Passeu-ho per la batedora i, calent, es tira pel
damunt de la resta de les maduixes. Deixeu-ho refredar i poseu-ho dins de la nevera per
menjar-nos-ho fred.
Bon profit!!!
20

L’AULA D´INTERNET FA QUATRE ANYS
Aquesta temporada, farà quatre anys que l’aula
d’Internet es va posar en marxa. Sembla ahir quan al
hivern del any 2004 a la companya Cándida i a mi ens
van proposar fer un curs de monitors voluntaris a la
Diputació de Barcelona.
Van ser unes setmanes de anar i venir de l’escola
Industrial de Barcelona on vam entrar en contacte amb
altres persones de la nostra edat i més grans amb un sol objectiu: Aprendre a
navegar per Internet, per mes tard transmetre els nostres coneixements a tots
els nostres amics del Casal, i que alguns d’ells agafessin la tasca de monitors
voluntaris.
Cap a finals d’abril d’aquell any, varem començar a donar la primera classe,
els dos primers alumnes van ser en Josep Mir i en Salvador Selles.
Al cap d’un temps la Càndida ho va haver de deixar per motius personals, al
seu lloc el va ocupar l’amic Les que feia poc temps que havia acabat el curs.
Lamentablement fa uns dies que en Les l’hem perdut per sempre.
Es una satisfacció haver complert amb aquest objectiu i poder dir que durant
aquest temps han estat moltes dones i homes que han passat per l’aula i penso
que la majoria han sortit amb un bon coneixement d’Internet.
Potser el que ha fallat, ha estat que ningú ha volgut col·laborar com a monitor,
per tant, els que encara esteu en llista d’espera us demanem una mica de
paciència ja que mirarem de superar la adversitat en la que ara ens trobem.
Gràcies a tots.
R.Rovira
TALLER D’INTERNET
Vols aprendre a navegar per INTERNET?.
Apuntat al taller que fa el Casal de
la Gent Gran.
Són cursets de 20 hores i dos dies
a la setmana.
Preu: Gratuït
Informat al bar del Casal.
21

Sant Jordi 2007
Dia del llibre i la rosa
Perquè avui és el gran dia
i la rosa com cada any,
del seu valer ella aspira
conquistar a un galant,
Hem collit la farigola
espígol i romaní
i hem fet una catifa,
per quan passi per ací,
El seu encant enamora,
és l’encís de la natura!
és l’encís de la natura!
pretendents, sempre en té més
però, si l’acompanya un llibre
ja no pensa en cap més,
És la rosa de Sant Jordi,
dia del llibre i la flor
és l’encís de la natura !
per als que estimen i esperen
rebre una rosa amb amor,
Mercè Tremolosa
és l’encís de la natura.
22

A vegades, quan el dilluns
pel matí me’n vaig amb la
meva maleta carregada de
llibres cap al Casal, em trobo
coneguts que em pregunten
què fem al Taller Literari, jo –
com que sempre vaig em
presses– els responc que ens
inventem històries i que això
és bo.
Avui, que m’han regalat un full blanc, seré un xic més descriptiva: abans de
posar-nos a escriure busquem un pla. Si tens un pla, les idees vénen més fàcilment. I
això és bo.
Primer apleguem idees sobre allò que volem dir. Algunes idees les tenim ja
en la memòria, però d’altres no. Per tant, cal que disposem de recursos per a
generar-ne. Amb conversa, llibres, jocs i notícies ens enriquim. I això és bo.
Quan ja hem creat un munt d’idees suficient, les hem d’analitzar, seleccionar
i organitzar l’estructura de l’escrit. Tot això fa pessigolles al cervell. I això és bo.
Per desenvolupar els treballs tenim una setmana. La ràdio, la TV les notícies,
l’ordinador... un munt d’idees i arguments s’acumulen als que ja teníem i surten del
El primer que fem al taller, després de saludar-nos és
llegir els nostres escrits. Ens agrada escoltar i que ens escoltin.
N’estem molt cofois del nostre treball. I això és bo.
cap passant pels dits. I això és bo.
Procurem col·laborar en les revistes de l’entorn, en el grup de teatre del Casal,
en el Cafè tertúlia, on llegim i projectem davant del públic els nostres contes,
poemes i històries. I això és bo.
La creativitat no és una qüestió de intel·ligència o coneixements, sinó una
forma de pensament que requereix d’una certa obertura mental. És una manera
diferent d’utilitzar la nostra capacitat de pensar, que pot ser exercitada per tots.
Desenvolupar la creativitat personal és una tasca que dura tota la vida i que es pot
alimentar a qualsevol edat. I això és bonísssim!
Rosa Ma Pascual
23

Cal anar a pams
L’inspector Gatell es
fregava les mans molt
satisfet, els seus homes li
acabaven de comunicar la
detenció del presumpte
autor de la mort d’en
Bernat Maspere, un
conegut polític i fins fa
poc alcalde del poble. El
cas tindria una gran repercussió periodística, agreujada per la gran sensació
d’inseguretat ciutadana que es vivia, segur que el conseller d’interior hauria de sortir
a la televisió per tranquil·litzar els ànims i diluir el pànic que sentien la gent rica del
país. Però, mentrestant ell pensava que el cas podria ser molt complicat i que calia
anar a pams.
El detingut, en Jordi Paleres, estava molt tranquil i al mateix temps indignat. Ell que
sempre havia portat una vida exemplar, i que només es dedicava als seus negocis
immobiliaris, com és que hi havia uns ximples que sospitaven d’ell? A més a més
quines proves podien tenir, ja que pel sol fet d’haver-lo amenaçat que el mataria
perquè no li va deixar urbanitzar els terrenys de Can Buscarons, no n’hi havia prou
per acusar-lo de haver-lo matat, a més allò va passar fa tres anys i a sobre ara ja no
és l’alcalde. Però, es va dir, esperem que el cas no es compliqui i cal anar a pams.
El caporal dels mossos que l’havia detingut no les tenia totes, per un costat creia
que les pistes eren prou concloents, però per l’altre pensava que un home ric com ell
es buscaria un bon advocat i calia que les proves fossin prou sòlides perquè no les hi
desmuntessin. En el fons li va pesar més el seu nas d’investigador, perquè l’única
prova era l’arma del crim i aquest s’havia fet amb un pal de golf del número 6,
precisament el pal que faltava a la bossa d’en Jordi Paleres en el moment que el
varen detenir. Però , es va dir, el cas és pot complicar i cal anar a pams.
La dona d’en Bernat Maspere tot i el seu dol rigorós, estava molt contenta, per fi
s’havia tret de sobre aquella mala bèstia. La seva vida havia estat un calvari, sempre
l’havia mortificada. De jove, va deixar els estudis d’advocada per casar-s’hi i sempre
depengué econòmicament d’ell i amb el seu caràcter tant pervers havia de lluitar
cada fi de mes perquè li dones la paga. Ara havia arribat el moment de començar una
nova vida i poder gastar-se la fortuna que en Bernat tant avarament havia forjat.
Però, és va dir, no fos que el cas és compliqui i cal anar a pams.
La Marta LLoveres, l’esposa d’en Jordi Paleres, sí que va estar contenta quan va
saber la notícia de la inculpació del seu marit, tot havia sortit tal com ho havien
planejat. En Jordi per la por que tenia a Hisenda havia posat totes les propietats i les
empreses a nom de la Marta o sigui que tot era d’ella i ell no disposava ni d’un
miserable capital per pagar un bon advocat. La Marta s’hi va casar als divuit anys
emmirallada per un home quinze anys més gran que ella, molt ric, amb un gran futur
i un gran emprenedor, però amb el temps es va convertir en un gran emprenyador.
24

No varen tenir fills i la Marta en va pagar les conseqüències, ja que ell es va
convertir en un gran dèspota. Va pensar ha arribat l’hora de la meva venjança. Però,
es va dir, no fos que el cas es compliqui i cal anar a pams.
Recapitulem, tenim un inspector dels mossos d’esquadra que ja dóna quasi per
tancat el cas, un caporal també dels mossos que no les té totes, la dona del difunt
molt contenta i començant a fer plans de futur i l’esposa del presumpte culpable
veient que tot havia sortit de la manera que ho havien planejat. Però si en Jordi
Pallarés deia que ell no ho havia fet, i que tenia una coartada però no la podia dir
perquè li reportaria unes males conseqüències, qui era la persona que cap a les deu
del mati, del dia del crim, trucava a la porta de la casa d’en Bernat Maspere? Els
veïns asseguren que era en Jordi Pallarés i el cotxe que va aparcar al costat de la casa
era un Mercedes com el d’en Jordi. Ens hem de creure que va ser ell o una altra
persona que el va suplantar. Suposo que tots teniu molt interès a saber com va acabar
la història, però és que les investigacions de la policia són entretingudes, la justícia
és lenta i a vegades les històries prenen uns girs inesperats i os recomano paciència,
no fos que el cas es compliqui i cal anar a pams.
Salvador Coll
LES MEVES FLORS
Tinc un pati on hi
planto flors però, n’hi ha
de desagraïdes que no hi
volen viure, es creuen tenir
més categoria, i voldrien
estar en un gran jardí.
Però, jo tinc cura de
les meves plantes, les rego
cada dia i voldria que es
trobessin bé en el meu pati. Sort en tinc d’altres de més humils que em regalen flors
noves cada dia.
Enyoro uns grans geranis que havia tingut anys enrere, quan el seu jardiner
sabia entendre-les molt bé i les cultivava amb tendresa i paciència.
Quan la gent passava pel carrer, des d’on es veuen les flors del meu pati,
s’aturaven i li deien:
–Com t’ho fas per tenir aquests geranis tan bonics?
–No res, –ell contestava– els rego cada dia i els poso terra que vaig a buscar al
bosc que els agrada molt. Aquest és el secret.
Però, els temps canvien i jo em dono per vençuda, doncs sé que mai més podré
veure el meu pati tan esplendorós.
Jo, mentre pugui seguiré plantant en el meu pati alguns rosers, clavells de moro,
petúnies, ciclàmens... en fi posaré tota la meva voluntat perquè estigui el millor
possible.
Maria Casanova
25

te puedes marchar así, hemos de hablar…
Hola mi amor:
Mi mayor deseo
sería que me
pudieras
comprender.
Me urge decirte,
espera, espera un
poco, ¿por qué tanta
prisa? Necesito un
momento, ¡no! No
La gran obra de nuestros sueños está dando sus frutos, nuestros retoños, son
pequeños aún. Sí, Óscar ya tiene 10años, pero Víctor sólo tiene tres. ¿Cómo lo haré
todo yo sola? Si marchas con estas prisas…¿qué les digo? ¿Cómo se lo digo? No
podré mostrarme alegre si no comparto contigo sus juegos, sus logros, ¿qué quieres
que les diga? Tomo conciencia, que, éste momento parece el principio del fin.
¿Cómo lo hago cariño? Dame un poco más de tiempo, necesito organizarlo todo en
mi cabeza. ¿ Y el taller? Dime… ¿de quién son los coches que tienes en el taller?
Pedro está a punto de volver de la mili, él tampoco sabe por dónde ha de continuar si
tu no se lo dices. ¿Y los proveedores? ¿ quiénes son? ¡ Y los bancos! ¿
qué hay que pagar? ¡ a los clientes!¿ dónde están las facturas de los clientes? ¡Los
seguros! ¿Cómo están los seguros? ¿Vence ahora alguno?.
También tendré que estar en mi trabajo. ¡No puedo atenderlo todo yo sola! No sabré
ayudar a Óscar a reparar la bicicleta; habías quedado con la niña que irías a verla al
ensayo de danza ¨ tu princesita ¨ no le puedes fallar… Y el pequeño, Nos quería
enseñar la moto que le gustaba… ¿recuerdas? Habíamos dicho de comprarla para
reyes…
Está bien, no te haré más preguntas, sé que te duele la cabeza, desearía que al menos
me pudieras decir si comprendes algo de lo que te digo. No te preocupes mi amor,
estaré contigo, sé que es el principio del fin pero tú eres fuerte y yo seguiré siempre
a tu lado... tendrás todas las cosas que necesites cariño
Teresa Vega
26

La gelosia
Massa vegades, les
notícies ens assabenten
que per gelosia del
marit o l’amant d’una
dona, aquesta és
assassinada.
La Isabel és una noia
que està molt
enamorada de l’Ismael
que és molt gelós, no
sap el calvari que li
tocarà passar. Les companyes de la feina sempre li diuen:
–Isabel, no t’adones que amb el teu company no seràs feliç?
– Jo me l’estimo. –És la seva contesta.
Un dels dies que l’ha anada a buscar a la feina li ha dit:
–He vist que el teu cap de departament, et mirava molt, no vull que treballis més en
aquesta empresa. Ella no li ha fet cas.
Al cap d’uns dies...
–Ja pots plegar d’aquesta feina, te n’he trobada una altra on estaràs molt millor.
Passat un temps torna a fer el mateix. Ara però, li diu com s’ha de vestir:
–Aquest vestit ja els pots llençar, és molt escotat.
Ella com que segueix enamorada li fa cas.
Tothom l’avisa:
–Vigila que l’Ismael és molt gelós.
No la deixa sola, si va a comprar, ha de ser on ell vol.
– Aquí no hi tornarem et miren molt.
A vegades la Isabel li diu:
Mira Ismael si segueixes d’aquesta manera, ens separarem.
Si ho intentes et mataré.
I passa el temps, fins que un dia, a la Isabel li passa l’encís de l’amor i li diu:
–Ja no t’aguanto, no puc viure més d’aquesta manera, que cada ú visqui el seu camí.
Amb un rampell, l’Ismael va marxar i li va dir:
–Tornaré!
Estava tan ós, que va agafar el cotxe i va anar a comprar una escopeta. A la botiga li
van preguntar:
– Per a què la vol?.
–Amb uns amics, anirem a caçar el porc senglar.
Com que vivien als afores del poble i s’havien vist petjades, no els va estranyar.
Sabeu què va passar?
Com que anava tan ofuscat i a molta velocitat, en passar per un pas a nivell sense
guarda, no va veure que venia un tren. Imagineu com va quedar?
Per aquest afer la Isabel no va ser una altra víctima de la seva parella.
Però vigileu, que sempre hi ha una Isabel molt enamorada d’un Ismael que és un
gelós i que no estima.
Carme Benítez
27

Records de la
meva infantesa
Són els anys
feliços que vaig
viure a la part
alta del barri de
la Bonanova on
tots els carrers
eren de terra,
quasi sense
circulació,
d’aquesta manera jugàvem tranquil·lament al carrer. Hi havia dues masies: la de can
Canals i la de can Cansé.
La primera era centenària i tenia el barri tancat amb dos portals de fusta que donaven
al Camí Ral, dintre tenia la casa pairal i un annex per als masovers; a les cantonades
troneres de defensa. Tenia unes lleixes esglaonades que s’enfilaven pel turó fins a la
saulonera que hi havia a prop del cementiri, allà per Sant Joan anàvem a buscar els
globus que hi duia el vent; més avall n’hi havia unes altres de molt ben regades on
primer s’hi feien hortalisses i més tard floricultura.
A l’altra masia, també molt gran, vaig fer amistat amb els dos fills, el més gran es va
morir i amb l’altre, que tenia la meva edat, ens vàrem fer molt amics. La finca tenia
camps de conreo, jardí arbrat d’eucaliptus, pebrers de desmai i avets. Sovint s’hi
feien exercicis espirituals i pel jardí anaven cantant les lletanies. Més amunt hi
tenien un bosquet de pins pinyoners i pins negres on jugaven tots els nois i noies del
barri, érem com una gran família.
Em ve a la memòria un personatge molt curiós que quan es passejava sempre anava
envoltat de tota la canalla del barri. Era un senyor gran, elegant, bigotet retallat, ben
vestit i barret fosc, bastó de puny de plata i es feia dir per tothom:
VISCA EL SENYOR PUIG I QUE NO MORI MAI! Aleshores, amb un gest
magnànim, es treia de la butxaca un grapadet de dolços i avellanes i el repartia a
totes les mans que se li atansaven. Els pares ens deien “sobretot no us deixeu
enredar, doncs hi ha molt mala gent, i els que tenen mal de pit, –tuberculós– se
n’emporten els nens i els xuclen la sang.”
Ferran Torres
28

Síndrome de
Diògenes
Fa uns anys hi
havia una senyora
a Mataró que tenia
una mansió molt
gran i bona, amb
uns valors
materials
incalculables:
quadres, joies i
abrics de pell de tota mena. Tot i això, recollia el que trobava pel carrer i s’ho
guardava a casa seva.
Soltera i sense fills, s’encarregaven d‘ella quatre nebots que tenia i les seves dones;
però no volia ningú i per això mai estava contenta amb cap.
Un dels nebots va proposar als altres internar-la en una bona residència i pagar-la amb
la fortuna que tenia, però no varen poder arribar a cap acord.
La senyora es va quedar sola uns dies i quan la van anar a visitar estava morta. Les
rates se li havien menjat els peus i part de les cames, de tanta brutícia que hi havia.
Això és una història real.
Otília Pernas
Per què escric?
Escric perquè m’agrada,
em relaxa, m’inspira i
penso que és una teràpia
d’expressió i de
comunicació.
h! i a casa tots tenim una
llibreta bonica i... de tant
en tant els hi poso notes,
com si fossin premis: per
portar-se molt bé, per
demostrar-me que són genials, únics i divertits per aquest món d’embolics. També els
hi poso notes quan em fan plorar, preocupar o entristir. I les notes com les abraçades
queden dins del cor, dins de la llibreta. I les paraules el vent se les enduu.
També escric per recordar, per animar algun amic, per aprendre escrivint i llegint, per
somniar i fer-ho ben bonic, amb papers de colorins, bolis de colors i sobres perfumats
de flors o bé encens.
M’agrada jugar amb les comes i comprovar com canvia el text fent les pauses aquí o
allà. Les faltes ens fan veure que hem de millorar, a poc a poc, sense presses, però
endavant per fer-ho cada dia millor, molt rebé, amb ganes, amb il·lusió i amb
entusiasme.
Cristina Pla
29

La vida
La vida es un camino
De flores con espinas
De nardos sin flor
Esperanzas florecidas
En una primavera con sol.
Ilusiones que no llegaron
Amor que se perdió
En el sendero de aquella orilla
Que nadie vio ni pisó.
Era una tarde de otoño
Cuando se secó la flor
Eran flores con espinas
Eran nardos sin flor.
Sólo quedaron las
Esperanzas
Sentimientos de amor
En un verde sendero
Cuando el invierno llegó.
Trini
30

Les veus es
complementaven
harmònicament, el seu so
era melodiós, suau, fins a
transparent en ocasions,
les quatre cordes estaven
perfectament
equilibrades, era com el
reflex de la música
recollida per les voltes
del sostre en una catedral
gòtica. El rèquiem de Mozart era seguit pel públic amb una atenció única.
En un moment donat, justament quan el cor encetava la coneguda “ lacrimosa “, una veu
que sortia del públic va proferir un crit, entretallat, fosc, sense força,— jo no ho volia ! —
.
L’auditori va escoltar amb sorpresa aquella exclamació sense saber ben bé què havia
succeït. El personal de servei va acostar-se al rengle de seients d’on algunes persones
gesticulaven per cridar l’atenció demanant ajuda. Una dona de mitjana edat semblava
com transposada, com víctima d’un atac. El concert seguia, encara que l’encant de la
música de Mozart semblava com tocat pel dolor d’un ser que patia, era com preparat, en
el moment just en que l’autor reflectia el sofriment per la pèrdua d’un ser estimat.
La persona que havia produït l’enrenou va se atesa ràpidament pel servei de la sala, amb
molt de compte la van retirar, però abans de sortir, novament la veu va cridar amb una
exclamació inusitada, — jo no ho volia !.
L’auditori disposa d’instal·lacions per reposar una estona quant els assistents arriben amb
retard, còmodes sofàs permeten esperar la nova peça per accedir a la sala. Una pantalla de
televisió connectada amb l’escenari evita que la persona tardana es perdi l’audició.
El servei d’atenció, que havia fet sortir la dona aparentment afectada per algun trauma
transitori, va creure que era bo fer-la seure i que la calma li retornés el domini dels seus
actes. Cap sanitari s’havia acostat a l’afectada. El concert seguia, ara sí, amb normalitat.
La dona, calmada, seguia amb certa atenció l’audició per la pantalla.
Finalitzava el Benedictus i el cor encetava els primers compassos de l’Agnus. La dona
s’aixecà i estenent els braços cap a la pantalla va cridar — jo no ho volia !.
En aquells moments els camillers d’una ambulància del 061, prèviament cridats pels
serveis d’assistència del local, van demanar a la dona que els acompanyés per dur-la a
l’hospital i poder ser assistida. No es va resistir, amb els ulls plens de llàgrimes i el
caminar feixuc, en sortir per la porta de l’auditori, va girar-se i amb les mans enlairades
va dir — jo no ho volia!
A urgències, el metge de guàrdia va començar a omplir el protocol i demanà a la dona els
documents per identificar-la. No se’n sortia, una infermera va tractar de calmar- la ,
primer amb paraules, més tard va optar per donar-li un sedant. Al cap d’una bona estona
el metge va poder esbrinar el nom i direcció.
Francesca Foix, carrer Mandri n. 38, i un telèfon mòbil. L’infermera s’adreçà als serveis
telefònics de l’hospital per tal conèixer alguna cosa més de la malalta.
El metge va dictaminar: alienació transitòria causada per una causa traumàtica
desconeguda pel moment.
31

El sedant havia fet el seu efecte i Francesca poc a poc semblava recuperar una certa
serenitat això sí, no exempta de llàgrimes que lliscaven d’uns ulls verds negats,
semblava d’espant i patiment a la vegada.
L’infermera tornà i demanà al metge que s’apropés. Molt cautament li deia alguna cosa a
cau d’orella.
La dona se n’adonà del gest de reserva i mirant al cel cridà amb gran dolor — jo no ho
volia !
La van tranquil·litzar i estirada damunt la llitera es va adormir.
Al cap d’una estona un agent de policia demanà pel doctor.
La trucada al mòbil feta per l’hospital va contactar amb uns agents de servei que atenien
una persona que suposadament volia suïcidar-se, sortosament sense èxit, va caure
damunt d’un tendal que va evitar la seva mort.
Al mateix telefon mòbil del desafortunat amant, havien trobat una altre trucada de la
Francesca. El frustrat suïcida va reconèixer haver parlat amb ella per comunicar-li les
seves intencions de llevar-se la vida per un problema de rebuig sentimental.
La Francesca recuperava els sentits i de nou va proferir — jo no ho volia !.
Una nova dosi de calmant la va sumir de nou en la inconsciència.
Josep Ontañón 2 d’abril de 2007
Comiat.
No podem tancar aquesta revista sense recordar a un destacat membre
del Casal,el nostre bon amic Les, ens va deixar sobtadament per anar al
més enllà, amb la mateixa discreció que el pas de la seva personalitat va
marcar sempre amb els seus amics i coneguts.
Vaig coneixe’l farà ja uns quatre o cinc anys, ell ja feia temps que es
relacionava amb els assumptes del Casal, Internet, assessorament per les
obres de teatre, viatges, etc., la meva inquietud per els temes del Centre de dia van fer
que ell ens anés aconsellant sobre les possibilitats per una nova utòpica construcció.
Va fer possible que els tràmits per introduir les nostres idees a l’ajuntament, anessin
degudament presentades, la seva filla, arquitecte com ell, va fer-nos un abans projecte,
que ha servit de punt de partida per aconseguir la construcció del que ara es una realitat,
diferent però tangible a la fi.
Ha estat formant part de la Plataforma “Cardedeu per la Gent Gran”, i era membre de la
Futura Fundació, la qual va recolzar.
El tracte amb ell era extraordinàriament afable, el seu respecte amb els que tractava era,
m’atreviria a dir, relaxant. Prendre un te a la barra del Casal, podia ser una estona de sana
camaraderia.
La Junta del Casal i tots els que l’hem tractat, el recordarem amb el pensament de que la
seva trajectòria transcorri per “La Vall del riu vermell” i trobi la pau i el descans etern.
Josep Ontañón
32