revista 3 color - Jubilats de Cardedeu

Records de la
meva infantesa
Són els anys
feliços que vaig
viure a la part
alta del barri de
la Bonanova on
tots els carrers
eren de terra,
quasi sense
circulació,
d’aquesta manera jugàvem tranquil·lament al carrer. Hi havia dues masies: la de can
Canals i la de can Cansé.
La primera era centenària i tenia el barri tancat amb dos portals de fusta que donaven
al Camí Ral, dintre tenia la casa pairal i un annex per als masovers; a les cantonades
troneres de defensa. Tenia unes lleixes esglaonades que s’enfilaven pel turó fins a la
saulonera que hi havia a prop del cementiri, allà per Sant Joan anàvem a buscar els
globus que hi duia el vent; més avall n’hi havia unes altres de molt ben regades on
primer s’hi feien hortalisses i més tard floricultura.
A l’altra masia, també molt gran, vaig fer amistat amb els dos fills, el més gran es va
morir i amb l’altre, que tenia la meva edat, ens vàrem fer molt amics. La finca tenia
camps de conreo, jardí arbrat d’eucaliptus, pebrers de desmai i avets. Sovint s’hi
feien exercicis espirituals i pel jardí anaven cantant les lletanies. Més amunt hi
tenien un bosquet de pins pinyoners i pins negres on jugaven tots els nois i noies del
barri, érem com una gran família.
Em ve a la memòria un personatge molt curiós que quan es passejava sempre anava
envoltat de tota la canalla del barri. Era un senyor gran, elegant, bigotet retallat, ben
vestit i barret fosc, bastó de puny de plata i es feia dir per tothom:
VISCA EL SENYOR PUIG I QUE NO MORI MAI! Aleshores, amb un gest
magnànim, es treia de la butxaca un grapadet de dolços i avellanes i el repartia a
totes les mans que se li atansaven. Els pares ens deien “sobretot no us deixeu
enredar, doncs hi ha molt mala gent, i els que tenen mal de pit, –tuberculós– se
n’emporten els nens i els xuclen la sang.”
Ferran Torres
28