revista 3 color - Jubilats de Cardedeu

passaves per la filera hi les trepitjaves, era tot un seguit de “carréc, carréc”
Les “butaques” eren totes de fusta, i a les ultimes files hi anaven les parelles. Aprofitant la foscor es
petonejaven hi feien corre les mans. També hi havia l’home que anava sol i sempre escollia seients que
Les “butaques” eren totes
de fusta, i a les ultimes
files hi anaven les
parelles. Aprofitant la
foscor es petonejaven hi
feien corre les mans.
També hi havia l’home
que anava sol i sempre
escollia seients que fossin
al costat d’alguna dona i
tot fen el distret mirar de
tocar-la.
fossin al costat d’alguna dona i tot fen el distret mirar de tocar-la.
Les copies de les pel·lícules eren molt gastades, per aquest motiu,
durant la projecció o es quedava l´imatge sense veu o es “tallava” la
cinta. Aleshores part del públic es posava a xiular fins que
l’operador encenia les lluns de la sala hi solucionava el problema.
També es sentien xiulets quan hi
havia una escena en que els
protagonistes es feien un petó i
molts crits quan el dolent el
mataven.
Com que era tanta l’afluència de
gent, quan eren plenes les
“butaques”, si podia estar dret. Quan
s’ha acabava la sessió es formava una petita batalla per agafar seient.
Els diumenges, cada quinze dies, el treure l’entrada era obligatori
comprar “EL EMBLEMA”. Era un bocí de cartró en forma d’escut
en el que hi havia imprès un escut heràldic. Aquest era un “impost” que cobrava el “Movimiento”.
Moltes vegades hi havia discussions amb la taquillera a l’hora de pagar-lo. Al cap d’uns anys moltes
empreses de cinemes van optar per no cobrar-lo i el pagaven ells directament. “EL EMBLEMA” també
es cobrava amb les entrades del futbol.
A la dècada dels cinquanta molts d’aquest cinemes van incorporar a més de les
pel·lícules una vetllada de “varietés”, o sigui que on entrava al cinema a les
quatre i en sortia a les nou. Dues pel·lícules el “No-Do”, el “traile” d’una de les
cintes de la propera setmana i finalment l’espectacle.
Els “varietés” venien a durar una hora. El programa si fa o no fa era el mateix,
una folklòrica, un humorista, un que feia jocs de mans i finalment el plat fort
era la “vedette”. Tots acompanyats per un trio de musics, un piano una bateria i
un saxo o trompeta.
Vaig veure actuar diferents artistes, alguns que ja havien estat famosos com la
Raquel Meller, la Bella Dorita i d’altres que començaven com l´Antonio
Amaya, que per aquell temps es feia dir “Gitanillo de Bronce”, la Maty Mont la
“vocalista” Rina Celi i d’altres que ara no recordo.
Un dels últims cinemes que varen fer “varietés”, va ser el VERSALLES que
estava al carrer Mallorca mes enllà de la Sagrada Família.
Per acabar us diré que el carrer Consell de Cent cantonada al Passeig de Sant
Joan hi havia el cinema CERVANTES, aquest local tenia dues sales una era
FAMILIAR i un altre per les PARELLES. Coses d’aquella època.
Aquest cinema al van enderrocar per construir-hi el restaurant espectacle
ESCALA, avui ja desaparegut.
Fins aquí un petit record dels cinemes de barriada de la postguerra.
R.Rovira
12