revista 3 color - Jubilats de Cardedeu

Les veus es
complementaven
harmònicament, el seu so
era melodiós, suau, fins a
transparent en ocasions,
les quatre cordes estaven
perfectament
equilibrades, era com el
reflex de la música
recollida per les voltes
del sostre en una catedral
gòtica. El rèquiem de Mozart era seguit pel públic amb una atenció única.
En un moment donat, justament quan el cor encetava la coneguda “ lacrimosa “, una veu
que sortia del públic va proferir un crit, entretallat, fosc, sense força,— jo no ho volia ! —
.
L’auditori va escoltar amb sorpresa aquella exclamació sense saber ben bé què havia
succeït. El personal de servei va acostar-se al rengle de seients d’on algunes persones
gesticulaven per cridar l’atenció demanant ajuda. Una dona de mitjana edat semblava
com transposada, com víctima d’un atac. El concert seguia, encara que l’encant de la
música de Mozart semblava com tocat pel dolor d’un ser que patia, era com preparat, en
el moment just en que l’autor reflectia el sofriment per la pèrdua d’un ser estimat.
La persona que havia produït l’enrenou va se atesa ràpidament pel servei de la sala, amb
molt de compte la van retirar, però abans de sortir, novament la veu va cridar amb una
exclamació inusitada, — jo no ho volia !.
L’auditori disposa d’instal·lacions per reposar una estona quant els assistents arriben amb
retard, còmodes sofàs permeten esperar la nova peça per accedir a la sala. Una pantalla de
televisió connectada amb l’escenari evita que la persona tardana es perdi l’audició.
El servei d’atenció, que havia fet sortir la dona aparentment afectada per algun trauma
transitori, va creure que era bo fer-la seure i que la calma li retornés el domini dels seus
actes. Cap sanitari s’havia acostat a l’afectada. El concert seguia, ara sí, amb normalitat.
La dona, calmada, seguia amb certa atenció l’audició per la pantalla.
Finalitzava el Benedictus i el cor encetava els primers compassos de l’Agnus. La dona
s’aixecà i estenent els braços cap a la pantalla va cridar — jo no ho volia !.
En aquells moments els camillers d’una ambulància del 061, prèviament cridats pels
serveis d’assistència del local, van demanar a la dona que els acompanyés per dur-la a
l’hospital i poder ser assistida. No es va resistir, amb els ulls plens de llàgrimes i el
caminar feixuc, en sortir per la porta de l’auditori, va girar-se i amb les mans enlairades
va dir — jo no ho volia!
A urgències, el metge de guàrdia va començar a omplir el protocol i demanà a la dona els
documents per identificar-la. No se’n sortia, una infermera va tractar de calmar- la ,
primer amb paraules, més tard va optar per donar-li un sedant. Al cap d’una bona estona
el metge va poder esbrinar el nom i direcció.
Francesca Foix, carrer Mandri n. 38, i un telèfon mòbil. L’infermera s’adreçà als serveis
telefònics de l’hospital per tal conèixer alguna cosa més de la malalta.
El metge va dictaminar: alienació transitòria causada per una causa traumàtica
desconeguda pel moment.
31