Morello-2003-Reus i la muralla del segle XIV....pdf - digital-csic ...

Jordi Morelló Baget

REUS 1 LA MURALLA DEL SEGLE XIV: .
PROCÉS CONSTRUCTIU 1 FINANCAMENT DE L'OBRA
Jordi Morelló Baget

SU MARI
1. La vil a es prepara: actuacions realitzades abans del 137 4 .
2. La nova muralla del Tres-cents: disposicions, conflictes, procés
constructiu i administració de !'obra
3. Els temps posteriors: desaparició de la muralla vella i transformacions
damunt la nova
4. Una qüestió cabdal: com es finan

Arran de l'interes suscitat per les últimes troballes realitzades al sector
del Pallol d'un tram de la muralla del Tres-cents 1 , voldríem exposar algunes
qüestions relatives a la construcció de la dita muralla que, creiem, podran
ajudar a comprendre millor tot el que es mogué al voltant d'aquesta
empresa i l'esforc; que suposa per als reusencs de !'epoca, no sois a nivel!
constructiu sinó també en molts altres aspectes. Al marge de l'estudi
arqueológic, que deixem per als especialistes en aquest camp, la nostra
aportació parteix en bona mesura de la consulta de fonts documentals,
sobretot d'informacions extretes de la rica serie de protocols notarials
existent a I'Arxiu Municipal així com també de la dissecció d'alguns llibres de
comptes 2 . La documentació que tenim exhumada ens informa de molts
aspectes del procés d'emmurallament de Reus al segle XIV, en· bona part
desconeguts fins al moment. Tot plegat, ens permet abordar aquesta
qüestió des d'un nou punt de vista, adhuc posant en entredit algunes de les
afirmacions que s'han fee. Com indiquem en el títol, ens ocuparen
fonamentalment de dos aspectes: del procés de construcció de la muralla i
de les seves vies de financ;ament. Aixó no obstant, aprofitarem l'avinentesa
per intentar coneixer una mica millor quina era la situació en que es trobava
la vila de Reus abans d'iniciar la dita reforma urbanística.
Abans de res, pero, cal tenir en compte el context en el que es
realitza aquella empresa. Caldria recordar que aquesta és una epoca curulla
de dificultats, en tant que epoca immersa en la crisi que sacseja aquell
segle. Com és sabut, un deis primers símptomes de la crisi es troba en
1 Sobre aixo, vegeu E. RAMóN, "Excavacions arqueologiques al raval del
Pallol'', "/o nunci. Butl/etí del Centre d'Amics de Reus", 86 (2002), pp. 3-5; A. FIGUERAS
(coord.), El Palio!: un passat, un futur, lnstitut Municipal de Reus, 2003, amb textos
d'Ezequiel Gort, Salvador Palomar i de la mateixa Ester Ramon.
2 Ates que la majoria deis volums del fons notarial no estan foliats, utilitzarem
aquestes informacions assenyalant únicament les dates pertinents, sense més
indicacions al fons documental.
3 Fins al moment, el principal treball de referencia sobre aquest tema és E.
GORT, Les mural/es medievals de Reus, Reus, 1979; a nivell més divulgatiu, E.
GORT/J.Ma GORT, Reus: la formació d'una ciutat. Reconstrucció urbanística de Reus,
Reus, 1987. La darrera síntesi de la historia de Reus ofereix un apartat dedicat a la
7

8
l'ambit agrari: a Reus, la primera al·lusió que documentem a una carestia de
forment és del 1329 (anticipant-se al que uns anys després seria conegut
arreu del Principat com "lo mal any primer"), pero encara més greu hauria
estat la carestia de 1374-75 4 . Un altre aspecte de la crisi fou la davallada
demografica provocada per les successives onades de pesta, iniciades el
1348 amb la irrupció de la temible Pesta Negra, la qual, en el cas de Reus,
també provoca un gran nombre de morts (no en va, la documentació local
s'hi refereix posteriorment com la "gran mortaldat"). El pas de l'epidémia es
traduí en l'abandó de moltes terres del terme, mentre que alguns sectors de
la vila, com veurem més endavant, van quedar semidespoblats. Tal
daltabaix queda reflectit a través deis diferents fogatjaments de l'época
(inventaris fiscals de focs), els quals registren -en el període que va des del
1339, abans de la Pesta, fins al 1358, després de l'epidémia- la desaparició
d'.una tercera part deis focs 5 ; segons les xifres computades, Reus passa de
tenir poc més de 500 focs a tenir-ne al voltant de 335, amb una pérdua, per
tant, de 160-170 focs. Aixo significava que hi havia menys població per
suportar la pressió fiscal derivada deis continus donatius reclamats per la
monarquia. Els mateixos fogatges són exponents d'una altra faceta
característica de l'época: el binomi guerra-fiscalitat.
Durant aquest segle, els conflictes bél·lics estan presents més que
mai, especialment d'enga l'esclat (1356) de la guerra dita deis Dos Peres,
que passa a afectar el mateix territori del Principat, incloent-hi la vegueria de
Tarragona. D'antuvi, caldria recordar la gran ofensiva marítima
protagonitzada per Pere el Cruel davant el litoral catala el 1359; en el cas
del Camp de Tarragona, aquest fet causa una alarma general, que es traduí
en la mobilització d'homes per anar a la costa a repel·lir l'atac deis
muralla: J. MASSó/E. GORT, Historia general de Reus.l. Deis orígens fins a la fi de
I'Edat Miljana, dirigida per P. Anguera, Reus, 2003, pp. 221-23.
4 Cf. N. CANYELLES, "L'any de la fam al camp de Tarragona (1374-1376)", dins
La Mediterrania, area de convergencia de sistemes alimentaris (segles V-XVIII) . XIV
Jornades d'estudis histories locals. Palma, del 29 de novembre al 2 de desembre de
1995, Palma de Mallorca, 1996, pp. 263-281 .
5 Gort estima una davallada mitjana del 30%; cf. E. GORT, Historia General de
Reus cit., 1, p. 171.

castellans 6 . Per conjurar una nova amenaga d'aquest tipus, el rei Pere el
Cerimoniós dicta diverses disposicions tocant a la fortificació de les ciutats i
llocs de tata la fagana marítima deis seus regnes, tal com així es comenga a
fer a la ciutat de Tarragona ja a partir del 1360 7 . Tres anys després, aquest
imperatiu es traslladava a diverses viles del Camp, com Valls, la Selva,
Alcover, Constantí, Tamarit... i també Reus 8 . Llevat de Tamarit, que era un
lloc petit i l'únic costaner que s'esmenta, aquesta crida anava adregada
especialment a les localitats més grans i representatives del Camp, tates
elles situades al rerapaís 9 . Tal disposició serveix per explicar algunes de les
actuacions ja realitzades durant la década de 1360 en localitats com la
Selva o Reus. El fet és que, com més avancem en el temps, tant més
imperiosa era la necessitat de dotar-se d'un bon sistema de fortificacions
per tot el que pogués sobrevenir, com ara davant la situació creada al
principi del 1366, arran del pas pel Camp de les Companyies Blanques, de
camí cap a Castella. Com se sap, aquestes Companyies arrossegaven un
nombrós exercit de mercenaris francesas i castellans (a les ordres,
respectivament, de Bertrand du Guesclin i del comte Enrie de Trastamara)
que, malgrat ser aliats de Pere el Cerimoniós, sembraren l'alerta entre les
poblacions deis territoris per on transitaren 10 . Tot i que la seva estada al
Camp fou curta, les trapes d'aquest exercit van haver de ser abastides a
costa, evidentment, de la població camperola. Ens consta, si més no, que
Reus va haver de fer provisió de pa per al sosteniment de les dites trapes.
La guerra contra Castella també suposa el punt d'arrencada d'una
fiscalitat molt més opressiva i regular. Així, la forta pressió fiscal exercida
6
El llibre de comptes del Comú de 1359 recull diverses despeses relacionades
amb aquest fet; cf. J. MORELLó, "Les finances municipals a Reus segons un !libre de
clavaria de 1359", d ins Funcionament de les finances locals al 1/arg de la historia.
Actes del 111 Congrés internacional d'história local de Catalunya (Barcelona, 17-18 de
novembre de 1995), Barcelona, 1996, pp. 171-183.
7
Cf. E. MORERA, Tarragona cristiana, 11, pp. 469-70.
8 .
Cf. IDEM, p. 485.
9
Cambrils, en tant que vila reial, hauria rebut una ordre similar per un altre
conducte.
10
És prou conegut l'episodi de Valls, on les tropes d'aquest exércit
protagonitzaren alguns excessos entre la població local; cf. F. PUIGJANER, Historia de
9

10
per la Corona, sobretot a través deis anomenats fogatges establerts per
pagar els successius donatius votats en Corts -sempre tenint com a
rerefons el cobriment de despeses bel·liques-, juntament amb altres motius
de despesa, com serien precisament les obres de fortificació, porta a
l'endeutament cronic de molts municipis, entre els quals Reus no fou cap
excepció 11 . A tot aixo podem afegir-hi les convocatories realitzades perla
Corona de l'usatge "Princeps Namque" per tal de defensar el Principat de
les amenaces exteriors, cosa que en teoría implicava la mobilització general
de tots els homes en edat militar per anar a combatre als !loes amenagats 12 .
Tal prestació podía ser conmutada pe! pagament de sumes de diners
("composicions"), tal com ja podem veure exemplificat a través del pacte
subscrit el 1362 entre el comissari reial Guerau de Palou i els representants
de la ciutat i viles del Camp de Tarragona 13 .
En síntesi, el clima d'inseguretat que es vivía aleshores al Principat
feia ineludible la reforma deis sistemes fortificats de totes les ciutats i viles
més poblades del territori 14 .
la villa de Val/ desde su fundación hasta nuestros días, Val\s, 1881 (reed.: 1981), p. 82
Í SS.
11 Vegeu J. MoRELLó, Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de
Tarragona: Reus i Val/s, segles XIV-XV, Barcelona, 2001.
12 Duran! la década de 1360, i fins a 1374, hom assisteix a un procés de
transformació de la prestació militar en un impost repartit vía fogatge; sobre aixo,
vegeu M. SANCHEZ, "La convocatoria del "usatge" "Princeps namque" en 1368 y sus
repercusiones en la ciudad de Barcelona", dins El temps del Canse// de Cent, 1:
L'emergéncia del municipi, segles XIII-XIV, "Barcelona. Quaderns d'Historia", IV
(2001), pp. 79-107; íD., "Defensar lo Principal de Cathalunya" pendan\ la seconde
moitié du XIV siécle: du service mílítaire a l'impót" (article en premsa).
13 Cf. J. MORELLÓ, Fiscalitat i deute públic cit., pp. 177-78.
14 A nivel\ general, vegeu F. DURAN, "La arquitectura militar catalana del segle
XIV", VIl Congreso de Historia de la Corona de Aragón, 111, 1962, pp. 291-98; M. RIU,
"L'arquitectura militar i l'urbanisme a l'época de Pere el Cerimoníós, 1336-1387", dins
Pere el Cerimoniós i la seva época, Barcelona, 1989, pp. 193-202; Ll. CORTADA,
Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcética a la Catalunya
preindustrial. l. De I'Antiguitat al segle XVII, 1998; M."T. FERRER, "La organización
militar en Cataluña en la Edad Media", Revista de historia militar, núm. Extra (2001,)
pp. 119-222; F.X. HERNANDEZ, História militar de Catalunya (Aproximació didactica)./1.
Temps de conquesta, Barcelona, 2002.

1. LA VI LA ES PREPARA: ACTUACIONS REALITZADES ABANS DEL 137 4
El 1370, a l'inici de les Corts celebrades a Tarragona, Pere el
Cerimoniós postula la necessitat de fortificar les ciutats i viles del Principal, a
l'hora que feia un requeriment a tots els senyors de jurisdiccions, tant
eclesiastics com laics, per tal que donessin compliment a aquesta crida en
els seus respectius territoris 15 . Tal insistencia denota que no tots els llocs
(almenys els d'ambit senyorial) havien comen

12
eren molt febles ("cum menia antiqua essent ita debilia ... quod quasi ni/
valebant") i del tot insuficients (" ... non plus dicti /oci de Reddis esset
sufficiens seu habundans et ad deffendendum menia etiam si essent forcia
et bene parata sicut non erant. . .''). 1 aixo es deia després d'haver efectuat
diverses reparacions sobre aquestes muralles, la qua! cosa entronca amb el
que exposarem tot seguit.
El fet és que l'estat d'aquestes mural les era forc;:a ru"lnós fins a tal punt
que hi havia parts totalment caigudes, segons les notícies que tenim de la
década de 1360 16 . El1363 els dos batlles de la vila van fer una crida a la
població del tenor següent:
"Ara hoiats que per manament de la senyoria que no sia nulla persona
de qualque condició ho stament sia de XIII anys ensús que gos passar ni exir ni
entrar per aquelles parts hon los murs són caüts de la dita villa sinó per los
portals antigament ordonats e acustumats, sots pena de C sous per cada
vegada".
Els representants municipals consideraren que aquesta crida els era
perjudicial, ja que no s'havia donat cap raó que ho justifiqués: "car no par,
salva honor deis dits honrats batlles, que negú interésser lur ni de la cosa
pública [fos donat] a vedar lo passatge per los lochs hon los dits murs són
enderrocats trosus als fonaments", afegint, a més, com els vilatans havien
acostumat "del temps anga que los murs són enderrocats, de passar, venir e
tornar per los dits lochs hon los dits murs són enderrocats tro als
fonaments". Uns dies més tard, els batlles ordenaven als representants de
la vila que, en el termini de dos mesos, fessin aixecar els murs a una
determinada algada ("en alt de dues cerques"), a banda de tornar a col· locar
les portes als portals de la Font i de Monterols. Davant aixo, els
representants de la vila es tornaven a queixar pe! poc marge de temps que
15 Cf. Cortes de /os antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de
Cataluña, vol. 3, Madrid, 1896-1919, p. 50; E. MORERA, ob. cit., 11, p. 521.
16 Una situació semblant es constatava a la Selva; cf. E. FORT i COGUL, Les
mural/es de la Selva, Tarragona, 1934, p. 14. Segons Bofarull, a partir del 1328 es
varen fer reparacions al mur tocan! al portal de Monterols, que ja es trobava en un
esta! ru"inós; cf. A. de BOFARULL, Anales históricos de Reus desde su fundación hasta
nuestros días, Reus, 1959, 11, p. 5.

tenien per dur a terme aquel les reparacions. L'afer concernía els particulars
que tenien cases als murs ("aquells singulars qui an lurs cases e habitacions
en los murs ho qui.s continuen ab los murs") i per culpa deis quals aquests
eren caiguts. Els representants municipals requeriren els batlles perqué es
perllongués el termini dona! i també per fon;:ar aquells vilatans "qui an
habitacions contigües ab los murs" d'adobar cadascú la seva part. Hom crea
una comissió integrada pels mateixos jurats i vuit prohoms per fer la
corresponent revisió deis murs vells i determinar tots aquells indrets on calia
fer reparacions.
Coneixem el resulta! d'aquesta enquesta: hi figuren almenys 17
prohoms amb nom i cognom. De cada un s'indica amb un cert detall el que
havia de fer a la part de la seva "encontrada", com ara tancar portals o
portells, tapiar i adobar parts caigudes, cloure forats, etc. [vegeu la
transcripció íntegra del document a I'Apendix d'aquest treball]. En aquest
document, es fan diverses precisions del tipus "per allo que fou de tal", en
al·lusió a possessions de ve"ins que segurament ja estarien morts. En el cas,
pero, de Berna! Granada, sembla que es fa una distinció entre el propietari
eminent (Berenguer Bertran, el qual ja apareix esmentat abans) i el
possessor útil (l'al·ludit): aquest era el qui havia de fer l'arranjament
pertinent. Entre els afectats, també hi figuren el prior i els capellans, el
procurador (del cambrer, se suposa), així com la mateixa vila, que
s'encarregaria del capdamunt del carrer deis Pasquals (actual carrer de
Jesús). En algun cas es diu de tornar el mur a dues cerques, tal com hem
vis! indica! a la crida realitzada pels batlles. Pel que sabem d'altres
localitats, les dites 2 cerques equivaldrien a poc menys de 2 metres i mig 17 .
De lota manera, no tots els ve"ins involucrats en aquesta operació
pogueren o volgueren assumir el seu cost: així, mesos després, Guillem
Sales, un deis prohoms anotats en aquell llistat, renunciava a favor deis
17 A Valls es parla de bastir fins a 4 cerques de tapies. Amb aquest mol
s'al·ludia als cossos de tapia que s'anaven aixecant amb una tapiera en faixes
sobreposades; cada tapiera tindria 1 metre 20 cm. d'al9ada, segons els calculs
realitzats per E. AMAT/F. MURILLO, La construcció de les mural/es de Valls, finals del
segle XIV, en premsa (agra"im als autors la consulta del seu treball encara inédit).
13

14
jurats a un alberg que tenia confrontant amb el mur, al·legant que li era
perjudicial. En el document de referencia no es diu el motiu d'aquest
perjudici, pero podem suposar-ho a la llum del que acabem de veure.
No sois es tracta, pero, de fer reparacions puntuals sobre el mur o de
reconstruir-ne les parts caigudes sinó també de resituar-ne algun tram. El
1366 tenim esment de l'ordre donada pel procurador del cambrer sobre "fer
murs i valls" per alguns llocs determinats pels jurats i consellers. Quins llocs
eren aquests? Els documents consultats esmenten la següent localització:
davant l'alberg de Pere Nadal i vora l'hort de l'abadia. A proposit d'aixo, dos
ve"ins es queixaven (adre9ant-se al jutge d'apel·lacions de Tarragona) per tal
com els seus albergs quedaven situats fora del mur, mentre que abans eren
a la part de dins. No sabem si tal demanda fou atesa. Aquest fet ens
indicaria, pero, que es canvia l'empla9ament de la muralla en el referit
sector (l'abadia, en aquesta época, estaria situada a l'actual carrer del
Fossar Vell 18 , si bé l'hort en qüestió no necessariament havia d'estar a tocar
d'aquest edifici), pero el que més crida l'atenció és que aixo no es feia
incorporant nous terrenys sinó ben al contrari: estrenyent el perímetre del
mur (de tota manera, devia ser una remodelació poc important si només
afectava dos ve"ins). Sigui com sigui, aquesta disposició s'explica pel fet que
es tractaria d'una zona semidespoblada d'en9a de la Pesta, que aleshores
devia estar ocupada majorment per solars.
Anys després, trobem el municipi realitzant diversos establiments de
patis per tal de tornar-hi a edificar. D'alguns d'aquests patis (a jutjar perles
afrontacions, tots o gairebé tots estarien localitzats en un mateix sector) es
diu que afrontaven amb el mur. Així, el 18-XII-1368 s'establia un pati situat
vora la vila, intramurs, a la part anomenada del carrer de Sant Pere, "ubi
tempore magni mortalitatis consueverunt esse hospicia"; aquest pati limitava
amb el mur per dues bandes. Respecte d'un altre pati establert !'octubre del
1369, s'indica que afronta va amb una vi a (potser el mateix carrer de Sant
Pere), amb la universitat (sic) -en aquest cas per dues bandes- i amb el
18 Cf. R. AMIGÓ, De ravals endins, Diari de Tarragona, 1992, p. 14.

mur 19 . Un altre deis patis establerts pel municipi afrontava precisament amb
l'hort de l'abadia que hem vist esmentat abans. No sabem ben bé on estaria
localitzat l'al·ludit carrer de Sant Pere (un deis pocs noms de vies públiques
que surt esmentat per als temps anteriors al 1400), encara que el nom
suggereix una vinculació (de proximitat física?) amb l'església. Per les
afrontacions indicades, podríem estar parlan! d'un espai compres entre la
Pla¡;:a [Pescateries] i el carrer del Fossar Vell, pero, en qualsevol cas,
limitan! o proper a la muralla vella. Entre els estabilients d'aquells patis
figura un tal Bernat d'Aitamira, el qual tornem a documentar el 1369, quan
els jurats li donaren permís per tal de retirar tota la 'menobra' que tenia dins
un molí d'oli, si es donava el cas que aquest havia de ser enderrocat a
causa del vall, sense precisar més. Com hem vist indica! abans, les labors
de reparació concernien no sois els murs sinó també els valls, que potser
hauria calgut eixamplar o tornar a excavar en alguns llocs.
El fet és que l'estat de la muralla seria for¡;:a deplorable 20 , fins al punt
de poder afirmar que la vila no havia estat emmurallada: així, una de les
declaracions fetes pel procurador del cambrer el1375 (arran del plet enceta!
amb el castla que comentarem més endavant) era que Reus no havia tingut
murs ni valls sinó de feia poc temps (és a dir, d'en¡;:a les actuacions
realitzades a la decada de 1360 que ja hem comenta!), la qual cosa era
rebatuda perla part del castla al·legant tot el contrari: segons ell, Reus era
un lloc rodejat en la seva majar part de murs i valls i de feia tant de temps
que ningú ja no ho recordava (" .. .in et pro maiori parte circundatus ... a tanto
tempore citra de qua non restat memoria hominum"). Qui tenia la raó?
Segurament cada part tenia raons per pronunciar-se en un o altre sentit. En
tot cas, no fou la castlania, sinó la cambreria, la que a Reus porta la
19 La confrontació amb la "universitat" seria la primera menció que coneixem a
la Casa del Consell, la qual només s'havia pogut documentar des del final del segle
XIV. Sobre la seva ubicació a la Plac;:a, vegeu E. GORT, Historia General de Reus cit., 1,
p. 231. 2° Fins i tot el castell del Cambrer eslava en mal estat: " quod castrum domini
Camerarii multum debilitatur", es diu en un document de 1359; AHCR, Pergamins
"Furs i senyoriu", carpeta D, núm. 5. Per aquesta raó, s'iniciaren també obres de
reparació uns anys més tard; el 1366 Ramon de Montroig sur! esmentat com a obrer
de l'obra del dit castell.
15

16
iniciativa i impulsa -si bé d'acord amb les exhortacions realitzades per la
Corona arreu del país- les obres de reforma de les muralles, ates el mal
esta! en qué es trobaven aquestes. De fet, difícilment es podría parlar de
muralles quan hi havia trams caiguts fins als fonaments, segons el que ja
hem vist indica! més amunt. A banda d'aix6, l'antic sistema de fortificació era
caduc, ja que no s'adequava a les noves exigéncies de l'época. Pel que
respecte a aquest primer emmurallament també se'ns planteja un dilema a
l'hora d'intentar saber quina seria l'area que delimitaría. D'aquesta qüestió
ens n'ocuparem tot seguit.
-L'antic recinte muralla! de Reus abans de l'ampliació: nova proposta
de delimitació
Ara per ara, aquesta qüestió resulta bastan! problematica per la
manca d'explicitació deis documents que tenim al nostre abas!. Tanmateix,
podem atrevir-nos a formular una possible delimitació [vegeu el planol incl6s
en aquest treball] a partir d'alguns indicis que tenim i de diverses
consideracions que es poden fer a partir del que sabem del Reus d'aquella
época.
D'antuvi, hi ha una serie d'elements a ten ir en compte: dins el primitiu
recinte caldria incloure-hi la Plaga (fins a la creació, al segle XV, de la plaga
del Mercada!, aquesta fou l'única plaga pr6piament dita que tingué la vila), a
més de l'església romanica, situada en el mateix emplagament del posterior
temple g6tic. Dit aix6, també caldria incloure-hi la zona castral, amb els seus
dos castells, tant el del Cambrer, vora l'església, com també el del Castla,
situat més amunt (a la zona de la plaga del Mercada!), el qual també
disposava d'un pati i d'una serie de dependéncies annexes.
Per una altra referencia que ja hem esmentat més amunt, també
s'inclo"ia dins el recinte primitiu l'anomenat carrer deis Pasquals, que Andreu
de Bofarull identificava amb l'actual carrer de Jesús; aquest carrer,
justament, desemboca a la plaga del Mercada!, a tocar mateix del carrer

Major 21 . Tenint en compte aixo, es pot pensar que el recinte primitiu
s'estenia fins a !'actual carrer de la Galera o, en tot cas, més amunt del
carrer de Jesús. Seguint en direcció NE, un cop passat el primitiu portal de
Monterols, es continuaria per la vora del recinte castra!, tot contornejant
!'actual plaga del Mercada!. Aquest "mercat de dalt" (diferenciat del que es
feia a la Plaga) el tenim situat a l'anomenat "val! del feu", per on aniríem
resseguint el castell de.! castla per la part de fora (arreu, tots aquests
mercadals acostumaven a situar-se extramurs).
A partir d'aquí, caldria prosseguir pe! carrer de la Mar. Com ja s'ha
suggerit algun cop, es pot pensar que aquest carrer tindria el seu origen en
el val! o fossat de l'antiga muralla; en tot cas, es pot considerar com una
possible delimitació de la zona castra!. Seguint més aval!, desemboquem al
Raval (per l'anomenat actualment carrer de Sant Pere Apostol), més o
menys per on hi podía haver el cal!, la localització del qua! (dins o fora de
l'antic recinte) esdevé problematica 22 .
Arribats a aquest punt, sembla plausible pensar que el primitiu recinte
abragaria com a molt fins al carrer de la Galera, per la banda de muntanya, i
fins al carrerde la Mar, perla banda de llevant. La delimitació apuntada fins
aquí faria de tal! de separació entre el recinte de la vila primitiva i la zona
posteriorment inclosa en l'ampliació de les noves muralles. En suma, el
recinte primitiu podría haver ocupat tot o una bona part del quadrant
configurat al SO de !'actual case antic circumvaHat pels ravals. Aquest ambit
espacial té una extensió aproximada de 4 hectarees.
Com se sap, el sector de ponent era conegut com de les Barreres. El
nom, que faria al·lusió a la instal·lació d'alguna mena de tanca o palissada,
també apareix documentat en altres poblacions, constituYnt un element
21 La següent informació del 1380 confirma la proximitat del carrer de Monterols
amb el vall de l'antic mur, pel que fa a la venda d'un pati que afrontava amb el dit
carrer i val l.
22 Bofarulll'ubicava fora, en considerar que es desenvolupa al carrer de la
Merceria (un nom que no apareix citat fins al segle XVI!). La ubicació de !'actual
carreró deis Jueus més aviat assenyalaria que estava dins, encara que formés un
ambit a par!. Ben mirat, la població hebrea a Reus no va ser gaire importan!, inclús per
a !'epoca de referencia, que és anterior a la pesta. En el nostre parer, resulta excessiu
parlar d'un "barri" jueu, com encara fa algun autor.
17

18
defensiu propi de viles fortificades d'epoca més primerenca 23 . Al marge del
grau d'antiguitat que pogués tenir aquest element defensiu en el cas de
Reus, el cert és que ja existía abans de la construcció de la muralla del
Tres-cents. És possible, d'altra banda, que entre les dites barreres i la vila
(des del carrer de la Racona?) restés un espai no edificat. En tot cas, la
següent notícia confirma la presencia de la muralla vella en aquella partida.
Així, el 1370 es fa referencia a una "carrera" (per poder-hi transitar) ubicada
"in parte vocata les Barreres", propera al vall i mur de la vila, confrontant per
un extrem amb el camí de Cambrils (camí que provenía del portal de la
Font) i, per un deis dos costats, amb el dit vall, per tant, a la part de fora el
mur. Per aquestes dates encara no s'havien iniciat les obres de la nova
muralla, la qual hauria passat a substituir les dites barreres (a la zona de
l'actual Raval de Martí Folguera), bo i perdent la utilitat que haguessin tingut
fins llavors.
Per la banda de migdia, caldria fer passar el mur més avall de la
Plac;:a, fins a l'actual Raval de Robuster, més o menys per on es bastí
'
després la nova muralla del Tres-cents, pero tampoc no podem descartar
una delimitació més avall. La notícia esmentada anteriorment semblaria
indicar que es varen fer alguns canvis d'emplac;:ament en aquesta banda,
desplac;:ant el mur més amunt, per on hi havia l'hort de l'abadia. En tot cas,
devien romandre edificacions fora muralla enmig d'un sector, sota la vila, on
hi havia un total predomini d'horts (closos), els quals configuraven l'horta de
la Font, que s'estenia fins al Torrent (Riera).
Com s'ha vist, practicament tot són conjectures, ja que caldria
disposar de molts més elements per poder corroborar o rebutjar la
delimitació indicada. Tot i així, creiem molt més plausible aquesta proposta
que la que ha estat divulgada fins ara per E. Gort (vegeu-ne una
representació grafica a la Catalunya Romanica, XXI, pag. 356, novament
23 Com a Pe ralada, tal com surt esmentat a la Cronica de Ramon Muntaner a
proposit de l'atac francés del 1285. Comes veu en aquest episodi, darrera les barreres
s'hi disposaven les forces locals, des d'on sortien a atacar l'host enemiga, servint al
seu torn de lloc de replegament quan finalitzava l'atac. Al diccionari Alcover-Moll, es
defineix com una pare\ de fusta que circu'ia el recinte d'una població o castell.

eprodu"ida en la recent historia de Reus coordinada per Pere Anguera 24 )
per diverses raons: primer, perqué en aquesta altra proposta s'exclou la
zona del Mercada! (per tant, l'ambit corresponent al castell del Castla,
!'existencia del qual creiem queja no es pot posar més en dubte) i, segon,
perqué pressuposa que la nova muralla del Tres-cents es construí per tots
costats englobant en el seu interior tot l'antic recinte; com veurem més
endavant, a l'hora de planificar el tra9at d'aquesta muralla, es preveía
construir en alguns espais per on ja passava el mur vell. A més a més, el
recinte proposat per Gort és molt redurt, cosa que tampoc no s'adiu massa
amb una població que arriba a tenir (abans de la Pesta Negra) al voltant de
500 toes, encara que una part deis seus habitants visqués extramurs: a la
Vilanova o en altres zones. La proposta que fem nosaltres, a banda de
proporcionar algunes pistes a nivell documental (com ara la referent al
carrer deis Pasquals), creiem que s'ajusta molt més a la situació de la vila
en aquella epoca. Potser algun dia sortiran a la llum restes arqueologiques
que ens puguin dir alguna cosa més concloent referent al primer recinte
murallat, pero, mentre aixo no succeeixi, caldra seguir especulant sobre la
base de les poques i minses informacions extretes deis fons documentals.
De tota manera, també convindria donar un cop d'ull a la trama
urbanística configurada dins les delimitacions proposades. Aquesta trama, a
desgrat de tates les transformacions que ha anat patint al llarg deis segles
(quasi res comparat amb les actuals remodelacions urbanístiques), forma
part del nostre llegat medieval i com a tal dóna peu a fer algunes altres
consideracions que poden servir per apuntalar una mica més la nostra
proposta. Anem a comentar, dones, alguns aspectes urbanístics de la vila
primigenia.
24 Aquesta proposta no varia massa de la que presenta el mateix autor en el
seu article publica! el 1979, lleva! de que aleshores feia arribar el recinte a tocar del
carrer de la Mar i ara, pel que es veu, ja no. D'aquesta manera, es pot seguir
consideran! el carreró deis Jueus exclos del recinte primitiu.
19

20
En princ1p1 , estaríem considerant una població aparentment
constitu'lda a partir d'un eix principal (el carrer Majo(\ orientat -com el seu
homonim de la Selva- de mar a muntanya. Aquesta via faria de separació
entre la zona castra!, ocupada pels castells deis dos senyors, i una serie de
carrers que tenen el punt d'arrencada a partir del dit eix principal (o de la
part de la plaga del Mercada! per on tindria la seva continuació el carrer
Major). Dins aquest sector, hi ha configurats tres carrers orientats cap a
ponent: el de I'Abadia, el de la Concepció i també el de Jesús (segons la
nomenclatura actual). A diferencia d'altres zones del seu entorn ,. aquests
tres carrers, juntament amb el de la Galera -possible delimitació, com hem
dit, de l'antic recinte-, constitueixen un conjunt torga coherent, cosa que
suggereix un mateix origen evolutiu. Fixem-nos, pero, que ens estem
referint únicament a la part alta, que era i és una zona bastant planera, on
existeix molt poc de pendent. En canvi, de pendent n'hi ha, i torga, a la part
baixa (del carrer de I'Abadia cap avall), on podem observar, a més, una altra
mena de disposició viaria.
Efectivament, la part baixa és configurada per una serie de vies que
segueixen costa avall, com és el carrer de la Font i subsegüents: el de
Rosselló i el de la Racona, sense oblidar el carreró de I'Abadia. Ara bé, tot
el sistema viari configurat en aquest sector acaba conflu"int en un sol indret,
com és el portal de la Font, per on s'accedia als horts que molts reusencs
posse'len a l'horta del mateix nom, la més important de la vi la. Aquesta
disposició també s'explicaria tenint en compte que a la banda de ponent no
hi havia cap portal, almenys cap de gran. Recordem que la Font de la Vila -
localitzada, segons sembla, a la part de dins el portal i no pas tora- era el
principal punt de prove"iment d'aigua de boca que tenia la població
reusenca.
25 Aixo no obstant, el nom del carrer no ens apareix esmentat fins molt més
tard. De fet, la nomenclatura deis carrers de Reus en la majoria de casos no comenc;a
a fer-se explícita sinó molt més tardanament, cosa que és un gran inconvenient a
l'hora de valer establir determinades ubicacions. Ben bé cal esperar al fi nal del segle
XV per comenc;ar a tenir un bon assortiment de toponims d'aquest tipus.

Dins la part baixa també . cal considerar tota la zona situada sota
l'església, conformant els voltants de la Plaga, on actualment hi ha les
anomenades Pescateries i el carrer del Fossar Vell, una zona molt
desfigurada respecte del que devia ser en els seus orígens. La dita Plaga,
situada a la vora mateix del temple romEmic i el cementiri, amb el qual
practicament es confonia, constituYa el centre neuralgic de la vila, on hi
havia concentrats alguns deis principals serveis de !'epoca, com les
escrivanies i la cort del batlle, les carnisseries i el forn del cambrer ... , i no és
casual que també fos el lloc escollit pel Consell municipal, ja a la segona
meitat del segle XIV, per condicionar una casa coma seu de la institució.
Visten tot el seu conjunt, tindríem el que a l'epoca s'anomenava una
vila closa, on les mateixes cases veYnals feien de muralla (la imatge encara
és visible en alguns poblets d'origen medieval). De fet, les úniques
fortificacions própiament dites serien les corresponents als castells deis
senyors. Ambdós castells, en tant que símbols del poder senyorial (d'un i
altre senyor), calia que estiguessin emplagats, igual que l'església, a la part·
més alta, segons un model que es repeteix a tot arreu, malgrat que, en el
cas de Reus, no fos tan vistós com en altres !loes.
Aquest recinte tindria, com hem vist indicat més amunt, dos portals
principals 26 : el de la Font (al S) i el de Monterols (al N), que feien d'entrada,
justament, a les dues vies que per una banda i altra condu"len a la Plaga, ja
fos davallant pel carrer Majar o bé pujant pel carrer de la Font. A banda
d'aquests dos, hi hauria portals menors situats en altres indrets del recinte;
potser n'hi hauria un a la banda de llevant, de sortida cap al camí de
I'Hospital 27 . Ara bé, a més deis portals "comuns" de la vila, cal suposar que
hi hauria més sortides cap a !'exterior, en tant que podien formar part de les
vivendes de particulars que confrontaven amb el mur. Per tant, el grau
26 Una notícia de 1380 fa referencia als portals "comuns" de la vila, tan grans
com petits.
27
Per la seva banda, Gort considera que hi podría haver quatre portals, un a
cada banda del recinte murallat, segons la seva proposta de delimitació; cf. E. GORT,
Historia General de Reus cit., 1, pp. 114-15.
21

22
d'impermeabilització, per dir-ho així, d'aquest recinte murallat seria bastant
. 28
1 t
re a 1u .
En suma, el recinte que atribu'im a la vila primitiva tindria forma més o
menys rectangular, amb un eix principal (el carrer Majar) i dues parts ben
diferenciades pel tipus de configuració viaria: l'alta i la baixa. Considerada
globalment, aquesta zona presenta una certa coherencia estructural que
contrasta -de cara enfora- amb la trama que trobem configurada a les arees
d'ampliació, segons el que direm més endavant.
De resultes del creixement demogratic del segle XIII, a Reus, com a
molts altres llocs, es crea una Vilanova situada extramurs, que s'ubicaria
més enlla del Mercada! (o sigui, del castell del Castla); d'acord amb el que
deia R. Amigó, entre els actuals carrers de Donotea i Galanes. Aquest
sector presenta una trama viaria bastant irregular, cosa que semblaria obeir
a una formació més espontania, en absolut planificada. D'aquesta epoca
data la fundació de !'hospital de Sant Joan, també situat extramurs, vara el
camí de Valls i prop del Torrent de la Vila. Tant la Vilanova com el dit
hospital van ser englobats dins el nou recinte murallat del Tres-cents.
28 Aquesta situació no importava massa en una epoca en la que encara no
existia una percepció regularitzada de drets fiscals, alguns deis quals s'havien de
percebre a les entrad es deis portals.

2. LA NOVA MURALLA DEL TRES-CENTS: DISPOSICIONS, CONFLICTES,
PROCÉS CONSTRUCTIU 1 ADMINISTRACIÓ DE L'OBRA
El 1374 s'iniciava la construcció de les noves muralles, a banda,
dones, de les actuacions realitzades amb anterioritat. Ates l'estat de les
muralles velles, en aquest moment es tractava de fortificar la vila millar del
que ho eslava, per tal de dotar-la d'un sistema defensiu més complet i
eficag. D'entrada, la construcció d'una nova muralla implicava crear un
recinte mol! més gran que !'anterior, la qual cosa no obsta perqué s'aprofités
el traga! d'algunes parts de l'antiga muralla, com s'indica clarament en un
proles! presenta! el 1376. Efectivament, segons el que és anotat en aquest
document, el procurador del cambrer disposa "quod tenencia dicti /oci
murueretur transeundo muros ... per aliqua loca quam essent consueta
transire"; de manera que l'ampliació própiament dita quedaria restringida a
unes parts del nou recinte (" ... transeundo dictas muros per loca ubi jam muri
antiqui transibant et restringere dictum /ocum muris novis in afia parte loe¡").
Així dones, es preveia que una part de la muralla nova seguís un recorregut
similar al de la vella. En la mesura que es poguessin reaprofitar alguns
trams deis murs anteriors (tenint en compte, a més, que hi havia parts de
muralla reforgada de resultes de les reformes practicades a la década de
1360), no caldria expropiar més terrenys deis estrictament necessaris. En
aquest sentit, hom podria estalviar-se alguns costos, cosa especialment
necessaria en un context d'agobi fiscal i financer com el que vivia la vila de
Reus en aquella epoca.
Atesa la topografia de l'emplagament de Reus, en principi tan! era si
la dita ampliació es feia per una banda com per una altra ("cum dictus /ocus
de Reddis sit satis planus sic quod non multum esset maior fortitudo
astringere nimis dictum /ocum in una parte quam in afia"). Aixó no obstant,
de la manera com s'acaba fent l'ampliació, és ciar que hi hagué una raó
principal que condiciona el traga! que es va fer, com fou la inclusió de la
Vilanova. Com en altres localitats, la muralla del Tres-cents permeté
incorporar alguns deis sectors de poblament creats fora de les antigues viles
23

24
clases: aixo és el que es féu, per exemple, a la Selva pel que fa a l'eixample
configurat a la banda de llevant (la Pobla Nova), cosa que es féu deixant de
costat, en canvi, laja decadent vila nova que s'havia creat al raval de Sant
Pau , damunt la vila antiga. A Reus, hom opta per englobar la Vilanova
deixant de banda altres zones mig pobladas, com la situada a l'ambit de la
Font, potser en consideració al deca·lment en qué devia trabar-se aleshores
aquest sector. Els planificadors de la dita ampliació optaren, d'altra banda,
per incloure-hi !'hospital (com a la Selva), perla qual cosa es féu tambar la
muralla just per on hi havia aquest edifici. Aquesta ampliació es féu cap a
dos eixos de comunicació, com eren el camí de la Selva-Valls i el de
Monterols-Prades (en ·aquest sector queda incorporada una torre rodana
que, segons sembla, seria preexistent a la muralla del Tres-cents i que
passa a ser cantonera en el perímetre de la nova muralla).
Cal tenir en compte que gran part deis sectors afectats estaven
compresos dins el domini del castla, el qual, d'acord amb els antics pactes,
tenia les 2/3 parts del territori del terme. Per diversas fonts d'informació,
sabem que la part de !'Hospital tocant al Torrent de la Vila era del seu
domini; també ho era la part del Pedró ilo de Monterols (a tocar del seu
castell), així com la zona dita de les Barreras, almenys en part. Per
consegüent, la dita ampliació afectava de manera principal la jurisdicció del
feu, d'aquí les queixes formuladas pel castla que exposarem després.
Com se sap, la delimitació d'aquesta nova muralla seria la compresa
entre !'actual tomb de ravals. En tot cas, el llene; del mur no a tot arreu
passaria a la vera mateix deis ravals. Gort, prenent com a referent el planol
cadastral, es fixava en les parets mitjaneres de les actuals finques urbanas
que voregen el perímetre deis ravals com a probable indici del pas de la
muralla. Aixo és especialment visible en el tram corresponent al raval de
Santa Anna [vegeu planol]. El vall havia de discórrer a peu de muralla (així
es comprova en l'excavació realitzada en un solar que confrontava amb el
dit raval), de manera que , vist així, la part corresponent a !'actual raval
s'hauria originat com a espai de seguretat. Aquest espai, segons Bofarull,

26
la vila, la qual cosa volia dir garantir la protecció del maxim nombre de
vilatans, inclosos els habitants del terme.
Nogensmenys, una funció subsidiaria de la nova muralla havia de ser
la de donar refugi, en cas de necessitat, als ve'ins de les rodalies i a les
seves pertinences: béns movents o semovents (bestiar). Per consegüent,
aquests també van ser cridats a contribuir en les despeses de les obres de
fortificació, cosa que fou origen de conflictes amb el municipi. En el cas de
Reus, aixo concernía principalment els habitants de Castellvell i d'Aimoster,
els dos únics poblats situats dins el terme. Ja el 1375, el procurador del
cambrer considera que els homes de Castellvell havien de contribuir a la
. muralla, ates que no podien defensar-se sense l'ajuda de Reus. Així i tot,
quedarien dispensats en el cas que en el futur aquest lloc es fortifiqués 30 .
Malgrat aquest pronunciament, el dilema de saber si realment hi estaven
obligats o no persistí; de tal manera persistí que el cambrer Bernat Pujol
arriba a prohibir als homes deis dits llocs de contribuir en res fins que no es
dilucidés millor la qüestió. Finalment, en una sentencia promulgada el 1387
(o potser abans) pel ja conegut Guillem de Galliners, exercint com a
procurador de la cambreria, s'acorda que els homes del terme ajudarien a
les dites obres de forma voluntaria i secundum suam facultatem pro solido
et libra; en canvi, els eximia de contribuir en obres preterites pel fet que fins
aleshores no havien acostumat a fer-ho 31 . Hauria estat, dones, a partir
d'aquella data quan els habitants del terme deurien haver comem;at a
contribuir en l'obra de la muralla de forma regular; aleshores, certament, ja
havien transcorregut bastants anys des de l'inici deis treballs. Sigui com
sigui, a banda deis vilatans, també trobem registrats els homes deis poblats
en els llibres d'estimes, concretament en el volum atribu"it al 1391, no gaire
30 El 1559, arran de la concordia establerta amb Almoster, s'esgrimia un
argument similar: "que los dits homens del Moster ajan de tancar y clourer lo dit lloc del
Moster ab portas, y no tancan-se sian obligats a pagar als murs de Reus".
31 AHCR, Pergamins "Camarers", núm. 4; cf. J. MORELLÓ, Fiscalitat i deute
púb!ic ... , pp. 402-403. A proposit d'aquesta sentencia, es di u que antany a Castellvell
hi havia hagut una fortalesa, cosa que encara devia estar en el re cord de molts
pobletans. Tenint en compte aixo, els homes del dit lloc no estarien obligats a treballar
als murs de Reus sinó des d'época més recent.

28
Després del plet sostingut entre els dos senyors de la vila (del qual ja
en no tenim cap més notícia), els principals problemes plantejats ho són a
propósit del transit de la nova muralla, fet que provoca les queixes de
diversos ve'ins -citats pel nom figuren una vintena, inclós algun de la
Vilanova- que posse"ien albergs que haurien de ser enderrocats per aquella
raó, tant en indrets per on ja passava el mur antic (i que, pel que es veu,
havien estat reocupats per vivendes), com en altres llocs on s'havia de
construir de bell nou. Tal com s'exposa en el protest presentat al final del
1376, els ve'ins afectats volien que, si, malgrat tot, aquests enderrocs es
tiraven endavant, es fes abans una valoració deis seus albergs; aixó sí, la
indemnització aniria a carrec del municipi (de la universitat i singulars de la
vila). lgnorem si el municipi arriba a satisfer aquestes indemnitzacions. Del
que sí tenim noticia uns anys després és de l'enderroc de diversos albergs
"propter transitum murorum". Així, per exemple, el 1385 Bernat de Bellvei
feia devolució a la cambreria del pati d'un alberg, el qua! li fou enderrocat
perla dita raó feia cosa de 1 O anys, per tal com li era perjudicial, o sigui, pel
fet que havia de seguir pagant el cens degut a la senyoria. No fou l'únic
pacte establert a propósit d'aquests enderrocs. De tota manera, també
restaren algunes vivendes fora muralla, com ara l'esment que es fa el 1391
d'un alberg i obrador d'oli situats "extra menia nova", que, a més a més,
confrontaven amb una via pública. Bona part d'aquests albergs extramurs
estarien localitzats davall el portal de la Font, a tocar deis nombrosos horts
que hi havia en aquest sector, configurant el que, ja al segle XV, hem vist
anomenar algun cap com a "pobla de Sant Pere", próxima també al Torrent
de la Vila (actual Riera d'Aragó) 32 .
Óbviament, el procés de construcció tingué una durada de bastants
anys, de tal manera que no podem donar l'obra per finalitzada fins a la
segona década del segle XV. Ara bé, com en altres localitats, la construcció
32 Les adoberies instal·lades proximes a la Font (sector del Batan ), es
comencen a documenta r més tard, ja a la segona meitat del segle XV. A les estim es

de la nova muralla comporta posar a punt una administració específica
(l'obreria) per fer-se carrec de tates les despeses que aniria generant alllarg
d'aquell període. Ja a l'agost del 137 4 figura com a administrador de l'obra
del mur Ramon Alamany, el qual dona compte de la seva gestió el marg del
1375, a partir de quan trobem designades altres persones (per un o dos
mesas del mateix any): Ramon Bosc (marg/abril); Ramon de Marca Uuny);
Ramon Bertran, senior (setembre) ... Aquests obrers havien de donar
compte a la vi la de tot el que havien administrat, bé als jurats bé al clavari
(és a dir, al clavari de l'obra), tal i com és expressat en una ordinació del
Llibre de la Cadena, que cal datar d'aquesta epoca, i en la qual es
disposava, a més a més, que "tot hom que sia ordonat a regir la obra del
mur per mesades, que ajen a regir la obra del mes que li sera ordonat e no
la pusca comenar si just enpediment no avia". Els vilatans que anirien a
treballar a l'obra -a les ordres deis obrers- tenien estipulat el següent
estipendi: 2 sous els homes i 1 O diners les dones 33 • Tanmateix, a diferencia
d'altres localitats, .com Cervera o Valls, a Reus no ens consta que s'hagin
conservat els comptes d'aquestes obreries per poder coneixer al detall tates
les despeses esmergades 34 .
Del febrer del 1380 és una disposició si més no curiosa perla qual els
dos representants del cambrer, considerant la carrega que el municipi
suportava en les obres deis murs, van atorgar una dispensa a favor del
municipi de no haver de treballar sinó durant uns mesas, concretament, el
juny, i des de !'octubre al febrer, o sigui, durant tata la tardar i tot l'hivern. Si
per algun impediment (per exemple, per pluja) no podien anar a treballar,
aleshores caldria suplir els dies perduts amb altres deis mesas no indicats.
de 1445 només es mencionen dues adoberies, pero, en canvi, no s'identifica cap
assaonador ni cap persona d'ofici similar.
33 Comes veu, el treball de les dones estava fon;a infravalorat. Tal diferenciació
retributiva entre ambdós sexes també es documenta en altres llocs, com Valls , on les
dones tenien assignades tasques auxiliars; cf. E. AMAT/F. MURILLO, La construcció de
/es mural/es de Valls cit., p. 45.
34 Pel que fa a Valls, aquests llibres han estat analitzats per E. AMAT/F.
MURILLO, La construcció de les mural/es de Val/s cit. Pel que fa a Cervera, vegeu P.
VERDÉS, "Un llibre de l'obra deis murs de Cervera ·(1368)", Miscel·lania cerverina, 10
(1996), pp. 13-36.
29

30
Aquesta disposició, pero, només seria valida durant un any. Aixo vol dir que
l'obra restaría paralitzada fins al juny d'aquell any i que després ja no es
degué reanudar fins a la tardor. Tot aixo sembla que es feia, no pas per
raons metereologiques, sinó més aviat per donar un respir a les finances de
la vila. A partir d'aquesta década, els treballs haurien prosseguit, si bé de
forma menys intensa, segons sembla.
Al marge de les obreries, també de bon principi es crea una clavaría
per tal de captar els recursos necessaris i fer les corresponents
transferéncies de diners als obrers de cada tanda (més endavant direm d'on
provenien aquests diners). El primer -i sembla que únic- clavari de l'obra del
mur fou Pere c;arbeló (es tracta d'un deis individus més actius en la vida
municipal del darrer terg del segle XIV), el qual comenga a actuar a partir ja
del 1375. Durant els posteriors anys documentem diverses absolucions
fetes pels jurats al dit

específiques, com ho era la concernent a l'obra). Ja a l'exercici de 1377
trobem anotats alguns pagaments mensuals a favor deis obrers 36 . A més,
hom fa referencia a l'enderroc de les tapies del mur, cosa que sembla donar
pistes sobre la feblesa deis materials que configuraven l'antiga muralla. Tot
plegat, pero, suposa una despesa minsa i bastant allunyada del que hom
podria esperar, tenint en compte que les obres devien estar aleshores a pie
rendiment. També en els posteriors comptes comunals conservats (1383), la
despesa per obres és gairebé irrellevant 37 . Aquest fet cal atribuir-lo a
!'existencia d'una comptabilitat específica, que era la que veritablement
portaría el pes de la despesa de l'obra. Tot, o gairebé tot, havia de passar
per la clavaría de l'obra del mur, en relació a la qual tampoc no s'ha
conservat cap llibre comptable. Aquest fet limita considerablement la nostra
recerca, ja que únicament comptem amb informacions puntuals obtingudes
deis referits llibres del Comú, a banda de la documentació notarial.
Durant la década de 1380, es continuaren nomenant obrers; així, per
exemple, el 1381 consta com a tal Ramon Perelló, mentre que uns anys
més tard (1386) hi havia la intenció d'elegir alguna persona com a tal. Amb
tot, és possible que l'obra es paralitzés durant alguns mesas de l'any
(recordem la disposició comentada més amunt) i que, ja durant aquest
període, hagués prosseguit amb alternances. El fet és que aquesta
administració degué estar monopolitzada per la prohomenia local, ja que
una de les reivindicacions plantejades per la ma menor el 1389 era la de
poder formar part de l'administració deis murs, de la qual fins aleshores en
devien quedar exclosos 38 . En els mateixos capítols presentats al procurador
36
Es paga 1 lliura a Ramon de Marca, obrer del mur; més endavant, es paguen ·
4 11. a Pere Gavarés, obrer del mes d'octubre; i 7 11. a Pere Forés, obrer del mes de
desembre.
37
Es tracta de reparacions fetes per un fuster a les portes deis portals de la
Font i de !'Hospital.
38
Gort obvia aquest punta l'hora de comentar aquests capítols; cf. E. GORT/M.
ARAGONES, Pere de Luna i la senyoria de Reus/Benet XIII: una obstinació proverbial,
Reus, 1987, p. 38. Aquest autor ha interpretat el contingut d'aquest document com una
prova de l'accés al pod er municipal de la ma menor. Pero aix6 és anar molt més lluny
del que permet inferir aquest document; realment, el que s'estava reclamant era una
major participació per part deis membres d'aquesta ma en un deis assumptes que
31

32
del cambrer també es comminava als representants municipals a dedicar tot
l'esfon; als valls que encara estaven per fer; concretament, es deia "que no
s.i toch pus avant sinó en aquells qui no són fets [e] que.s facen segons los
altres".
Del 1389 són diverses referencies sobre els valls; per exemple, a
l'abril es pagaren 46 lliures per un pany i un front de torre que prengué
Guillem Banús per fer els valls; també hi ha consignades (al novembre) 60
lliures que serviren per pagar els ferros deis merlets i valls, mentre que al
final d'any s'inclou la remuneració deis homes que varen fer els valls i el
cost deis ferros que serviren als merlets. Tot aixó significa que l'obra estaría
bastant avan

deis trets enemics. La despesa en la compra de fusta degué ser, dones,
important. Aquest any, segons una informació notarial, també calgué pagar
els homes que varen fer el corredor de les muralles.
A banda de tot aixo, un altre tipus de despesa que calia anar cobrint
era tocant a la provisió d'armes: ja el 1389 es feia referencia a la compra
d'armadures i el 1396, coincidint amb la invasió del comte de Foix a I'Aragó,
es parlava de l'adquisició de diferents tipus d'armament: bombardes,
passa dos, • cape 11' mes... 40 .
El fet és que, al final del segle XIV, els treballs estaven centrats en els
espais adjacents a la muralla, tant pel que fa als corredors com pel que fa
als valls. El 1398 anotem diverses quantitats rebudes per tal de fer els
escorredors deis valls. Aquests valls s'havien d'omplir d'aigua, encara que
fos poca. El rec d'Aimoster, que desguassava a la bassa del Pedró (situada
a !'actual plaga del pintor Fortuny), hauria pogut subministrar un cert cabal
d'aigua, si així es veía necessari. De fet, mentre duraren les obres, hom
desvía l'aigua del rec d'Aimoster cap al torrent de la Vila (actual Riera Miró).
Aixo ho sabem perqué, al principi del segle XV, el procurador del cambrer,
aleshores Joan Nadal, ordena als jurats i Consell de la vil a que, en el termini
de quatre anys comptadors a partir del primer de maig del 1406, fessin
"metre, tornar e girar l'aygua de la font del Master en la vila de Reus vers lo
portal de Monterols" 41 . Així mateix, els canals adquirits el 1391 haurien
pogut servir per desguassar l'aigua de les pluges vers el fossat. D'una forma
o d'una altra, l'aigua dipositada als valls havia de servir per defensar millar
la vila, i no sois aixo, des del moment que també s'aprofitaria per regar, com
tenim comprovat en época posterior.
A través deis comptes de clavaría de la primera década del segle XV
seguim anotant altres despeses esmergades en !'obra deis murs: el 1403 hi
40 D'enr;:a aleshores, es continuaren fent més inversions d'aquest tipus: el 1403
el municipi efectua la venda d'un censal per tal de comprar cotes de malla. 1 el 1430
anotem la compra a Barcelona de 25 cuirasses.
41 AHCR, Comunitat de Preveres, Varia, carpeta 5.5 .; 1-IV. Aquesta utilització la
tornem a documentar a les acaballes del segle XV, quan es fa referencia a "una part
de tera que s.a presa la vila per fer antrada en la rasa per fer girar l'aygu a per defansió
de la vila" (albara de 1493).
33

34
ha remunerades diverses feines realitzades al sector de !'Hospital (torre,
pont i clavegueres), actuant com a obrer Pere Ferrer. També· s'hauria
treballat en altres indrets, com el pont de Monterols i el portal deis jueus, a
més deis corredors del mur. A tall de curiositat, es retribu"iren quatre
prohoms per inspeccionar les "obres perilloses de la vil a", cosa que devia
referir-se a !'existencia d'edificis ronecs. Les obres de fortificació
continuaven generant algunes despeses el 1411 (següent exercici
conservat), així pel que fa, en primer lloc, a les habituals pagues
consignades a favor de diferents obrers 42 • Altres despeses relacionades
amb l'obra del mur d'aquell any són motivades per la compra de cale;, el
transport de material i reparacions de diversa mena 43 , a més de despeses
referides a les clavegueres, a les portes i als ponts deis portals 44 • Finalment,
pel que fa a l'exercici de 1413, s'inclouen diferents pagues d'obrers 45 , a
banda d'algunes despeses puntuals, concretament, per fer una claveguera
al vall (segons sembla, al sector de la Font) i reparacions al corredor del
mur. Tampoc hi falta aquest any la compra de diverses partides de cale;.
El fet és que les obres, en aquesta epoca, ja devien estar
practicament enllestides. El 1411 ·el procurador del papa-cambrer (Joan
Nada!) delega al batlle Joan Serra la tasca de fer algunes disposicions més
tocant a les muralles i valls de la vila ("in disponendo aliquas tuiciones et
securitates circa menia et val/os dicte vil/e"), la qual cosa potser ja no faria
42 Pere Ferrer (de professió tapiador) cobra, en tant que obrer, per haver llogat
homes al mur. Pere Creixell, obrer del mes de juliol, cobra per un total de 23 11. 19 s. 6
d.; es paga al mateix Pere Creixell, coma obrer del mes de setembre, 12 11. 9 s. 3d.; a
Pere Borras, per l'obra deis valls que dirigí el mes d'octubre, un total de 7 11. 4 s. 8 d.; i
altre cop a Pere Creixell, com a obrer del mes de desembre, 7 11. 8 s. 3 d.
43 Una quartera de caiQ podia valer 1 s. i mig o bé 1 s. 8 d. segons l'ocasió; el
transport es pagava a 3 s. i mig per jorn, o en algun altre cas per menys. Una partida
de caiQ es destina als merlets; hom consigna també el que costa la reparació de les
escales de les torres, per la qual cosa es donaren 12 s. a la persona que les adoba i 3
s. per la compra de 3 lliures de claus.
44 Es paga un ferrer per certes feines realitzades a les clavegueres de les
Barreres i a les portes de !'Hospital. Es feren també despeses al pont del portal de
Monterols tarifant cada jornal a raó de 2 s.
45 Com a tal, Bartomeu Martí rebé 11 11. a l'agost; i el jurat Pere Creixell rebé un
total de 19 11. i mitja com a obrer del mes de setembre.

eferencia a !'obra en sí mateixa sinó més aviat a preparatius militars. No
gaire després, segons una notícia del 1413, s'al-ludeix a la demolició que
havia ordenat fer el cambrer del castell del castla, de manera que hom
utilitza les pedres i la terra de l'anomenat vall del feu pera !'obra del mur. De
fet, una forma d'abaratir costos era la reutilització de materials, cosa forc;a
corrent a !'epoca. De resultes d'aixo, resta lliure un nou espai que passa a
configurar la plac;a del Mercada! -hom volia esborrar, de passada, el
principal vestigi de la senyoria menor, d'enc;a la compra realitzada per la
cambreria deis corresponents drets jurisdiccionals- 46 .
Veient aixo, caldria situar la finalització de l'obra pels volts del 141 O.
Així dones, la dita construcció quedaría compresa cronologicament entre el
1374 i el 14.10 (a la Selva, l'obra queda enllestida durant el primer decenni
del segle XV). Tot plegat hauria tingut una durada d'uns 35 o, com a molt,
d'una quarantena d'anys.
D'aquesta manera, la vila quedava millar fortificada: el mur seria més
alt i més gruixut que l'antic (el llene; localitzat al sector del Pallol mesura una
mitjana d'1 metre i mig) 47 , a banda de la utilització de materials més forts, a
base de pedra i morter (en comptes de tapia). Hom procurava reforc;ar les
cantoneres amb carreus; així, a l'excavació practicada al Pallol es pot
apreciar la utilització d'aquests carreus, si bé únicament als angles de les
torres [vegeu foto de portada]. És possible que les pedres, com suggeria
Gort, es portessin d'alguna pedrera de Salou 48 (tal com és documenta més
tard -s.XVI- a proposit de la fabrica de l'església de Sant Pere), pero, en
general, no hauria calgut anar gaire lluny de la vila, ja que molts deis
materials de farciment podien haver-se extret deis torrents de les rodalies. A
banda, una altra part deis materials que hom empra serien reaprofitats de
46 Sobre aixo, J. MORELLó, "A proposit del castell del Castla i del possible
origen del Mercada!", lnformatiu Arxiu, 4 (2000), pp. 3-6. Enfront l'escepticisme que
mostra tenir Gort en aquesta qüestió en la recent publicació de la historia de Reus,
nosaltres recomanem als lectors que llegeixin aquest article perqué jutgin ells mateixos
si hi ha Brou fonamentació o no.
7 A la Selva, segons una disposició donada pel paborde el 1363, els murs
havien de tenir 4 pams d'amplada (uns 90 cm.); cf. E. MORERA, Tarragona cristiana, 11,
p. 485. 48 Cf. E. GORT, Retalls d'história (Reus, s. XIV-XVII), Reus, 1984, p. 5
35

36
les antigues muralles o fortificacions, tal com hem vist expressament indica!
en relació al castell del Castla 49 •
Aquests murs estaven prove'its de merlets i d'un seguit de torres
disposades a certa distancia (45 metres, segons els calculs de Gort), amb
un total de 27 torres (unes quantes menys que a Montblanc, que en tenia
31, o Valls, on se'n comptabilitzen 32 50 ). Tates eren de planta quadrada a
tres bandes (bestorres), excepte la torre de Monterols, que era de base
circular. Pel que fa als portals, els principals serien el de la Font
(pressumptament al mateix !loe on era abans), el de Monterols Ua despla¡;:at
més amunt del portal primitiu) i el de !'Hospital (a l'est), el qua! ja surt
esmentat al final del segle XIV (segons Bofarull, aquest portal s'hauria creat
el 1494!). També el val! seria més ample que !'anterior (de 10 a 12m) i més
pregon, ja que tindria més de 3 metres de profunditat, segons les mides
preses al sector excavat al raval de Santa Anna. A tot aixo afegim-hi
!'existencia de corredors de separació entre la muralla i les vivendes, cosa
que no consta que existís a l'antic recinte murallat. Fins ara, els únics
vestigis d'aquests corredors (alguns deis quals han donat !loe a carrerons
que discorren paral·lelament al tomb de ravals) només es localitzen a les
zones d'ampliació de la muralla del Tres-cents. Tot plegat, serviria per
corroborar el queja hem dit: que les parts, per dir-ho així, de no-ampliació
(sector sud), s'adequarien a una configuració preexisten!, seguint si fa no fa
els límits de la muralla preceden! o segons els que van restar configurats a
la década de 1360.
Fos com fos, el fet és que el municipi prenia el control sobre uns
espais públics (un perímetre de muralla molt més extens, amb valls al
davant i corredors a la reraguarda), que d'en¡;:a aleshores calia conservar en
bon estat. Així, per exemple, en relació al 1425, es té constancia d'un
49 El reciclatge de materials segurament s'hauria de fer extensiu als albergs
enderrocats pel pas de la muralla o també pel que fa a la terra excavada als valls. Un
cop més, insistim en la necessitat que tenia el municipi d'estalviar costos, i no hi ha
cap dubte que aixo seria una bona manera d'aconseguir-ho.
5 ° Cf. E. AMAT/F. MURILLO, ob. cit., p. 62.

pagament efectuat a l'obrer "per rahó del seguiment de la obra del mur" 51 .
Tot plegat, es tractaria d'un recinte molt més impermeabilitzat de cara a
!'exterior, amb una serie de portals que també podien ser utilitzats com a
punts de percepció deis drets fiscals de la vila (imposicions), obviant en
certa manera el frau que seria molt més facil de cometre abans, donades les
característiques de !'anterior recinte murallat. Parlem, en definitiva, del
control sobre uns espais públics que tenien moltes més funcions
implicacions de diversa mena, més enlla de la funció militar o de defensa.
51 Referencia extreta d'E. GORT, Historia General de Reus cit. , 1, p. 222. En
aquesta epoca més tardana, ja no hi ha constitu"its obrers del mur, sinó simplement
obrers, ocupats de tota mena d'obres en les que es requerís la seva intervenció.
37

38
3. ELS TEMPS POSTERIORS: DESAPARICIÓ DE LA MURALLA VELLA 1
TRANSFORMACIONS DAMUNT LA NOVA
Arran del procés de fortificació, es comen¡;:a a fer distinció entre la
muralla vella i la nova. Tanmateix, és possible que, quan es parla de la
muralla vella, hom es referís en realitat a aquells trams que havien estat
refets per on abans transitava aquella. El 1402 ens apareix esmentat un hort
clos situat ''juxta menia vetera ipsius vil/e", afrontant, no sois amb el mur vell,
sinó també amb el torrent de na Bellveia i amb una via pública. També tenim
esment (1405) d'un pati situat ''juxta porta/e antiquo vocato d'en Guiu". Per
una notícia anterior sabem que l'alberg de Pere Guiu (el 1405 s'esmenta la
seva vídua na Guia) estava localitzat a la Plaga; hom deuria referir-se potser
a un pas cobert que desembocava a la dita pla¡;:a (com en les actuals
reconstruccions realitzades entre les Pescateries i el carrer de Sant Pere
Apóstol).
Si a l'inici del segle XV encara podia haver-hi vestigis reals d'elements
constitutius de la muralla vella, més endavant ja només en quedava un
record nominal d'aquesta. Així, al final d'aquella centúria subsistía, al sector
sud de la vila, "la part dita lo mur vell". El 1472 s'esmenta un hort i verger
situat sota la vila, afrontant amb el camí de Tarragon·a, "in loco nominato lo
mur vell"; el 1481 tenim una altra referencia a un hort situat al "mur vell",
igualment fora vila. Aquest fet, que podría tenir relació amb la notícia
anotada abans respecte a la reubicació de la muralla a la década de 1360,
ens estaria indicant que el primitiu recinte s'estenia encara més avall del
raval. Així, part de les edificacions que hi havia al sector de la Font potser
estarien ocupant un terreny que havia format part del primitiu recinte.
Almenys aixo és el que sembla inferir-se d'unes informacions que de
moment hem de prendre amb molta cautela, mentre no es puguin fer
indagacions més clarificadores al respecte.
Just quan finalitzaren les obres de fortificació, ja no hi havia plantejats
els imperatius bél·lics d'unes décades abans, de manera que, a mitjan del
segle XV, la preocupació per la defensa de la vila havia passat a un segon

pla, a l'hora que es podia comengar a pensar en obres de caire civil. Gort _
recollia una notícia tocant a la decisió presa pel Consell de la vila el 1459,
quan es propasa de fer una "bella rambla" des del portal de la Font fins al
portal Nou, perla qual cosa es volia aplanar el vall fins als tiradors (zona del
Batan) 52 . Aquest autor identificava el dit portal Nou amb el de !'Hospital. Aixó
no obstant, aquesta identificació no l'hem vist indicada per enlloc. Si més
no, es tractaria del portal que modernament passaria a dir-se d'en Robuster
(o de la Mar), al capdavall de !'actual carrer de Sant Pere Apóstol. Així es
comprova a partir de la següent referencia documental pertanyent al 1484,
quan es fa menció d'un alberg situat prop de la casa del Consell -ubicada,
com se sap, entre la Plaga i la muralla-, que afrontava amb el carrer del
Portal Nou. Aquest ens apareix esmentat al principi de la década de 1470,
quan sabem que s'hi estava treballant 53 . Parlem d'un indret próxim al call,
que també tenia un portal conegut com deis Jueus, existent com a mínim
des del final del segle XIV. El 1445 s'esmenta un alberg situat prop del
portal deis Jueus, afrontant amb un carrer i amb la mateixa casa del
Consell. D'aixó i del que hem esmeritat més amunt es desprén que el portal
del call estaria ubicat molt a prop del Portal Nou, cosa que ha fet pensar a
alguns estudiosos que es tractaria del mateix 54 . Sigui com sigui, !'obertura
d'un nou portal en aquest indret permetria tenir un accés més directe als
horts localitzats en tata aquella zona d'horta situada sota la muralla, a més
de ser indici d'una majar concentració poblacional en l'espai intramurs
d'aquell sector. En suma, la dita rambla, si és que es va arribar a fer,
s'hauria de situar en el tram compres entre el carrer de la Font i el de Sant
Pere Apóstol, cobrint un tram del raval, si bé molt menys del que s'ha dit.
En tot cas, l'al·ludit pla d'embelliment urbanístic es va haver de deixar
de racó quan, arran de l'esclat de la Guerra Civil, de nou esdevingué urgent
preparar les fortificacions per tot el que pogués sobrevenir. Així, el 1463 es
52 Cf. E. GORT, Les mural/es ... , p. 8. -
53 A la clavaría de 1472 trobem consignada una despesa per bigues i jornals
realitzats en el dit portal.
39

passatge pel mur de l'aigua del Pedró (o sigui, la que es canalitzava pel rec
d'Aimoster) per tal de poder regar els conreus situats intramurs així com
també per usar-la en la construcció d'edificis, fet que dona peu a la
promulgació de l'ordinació titulada "del passar l'aygua del Master per la vila",
inclosa al Llibre de la Cadena 58 .
L'espai intramurs no quedaria edificat del tot fins al segle XVI o potser
fins al XVIII (de fet, encara fins avui en dia han romas horts i patis a !'interior
de les cases situades dins el case antic). Resulta forga simptomatica
!'obertura de dos nous _portals (el de Santa Anna el 1497 i el de Jesús el
1503), per iniciativa deis mateixos veYns; en el darrer cas, per tal de tenir un
accés· més directe al convent de Jesús (posteriorment de Sant Francesc)
que es funda el 1488. El cert és que, en aquesta epoca, les fortificacions del
Tres-cents constituYen una cotilla per a una vila en expansió demogratica i
també económica, cosa que es traduí en una gradual reordenació del seu
urbanisme. Amb el temps, el que havia estat el centre de la vila medieval (la
Plaga de baix) es desplaga cap a la plaga del Mercada! -sorgida de
l'enrunament del castell del Castla-, que era molt més espaiosa i es
localitzava al bell mig de la vila que s'ana desenvolupant dins el nou cinturó
configurat perles muralles del segle XIV.
Al llarg del segle XVI, l'espai conformat per la muralla -espai, com
hem dit, de caracter públic- es deixa d'alguna manera privatitzar, ja que es
va permetre als veYns de possessionar-se d'algunes parts, i aixo fou el que
amb el temps acabaria per fer desapareixer tot vestigi de muralla. El primer
pas fou l'establiment o lloguer de les torres a mans de particulars, d'aquí
que cada torre passés a ser coneguda amb el nom del seu llogater 59 .
Després, es permeté atansar les cases al mur, tot fent desapareixer la part
del corredor, a l'hora que es deixaven ter obertures al mateix mur 60 .
58 Tots els aspectes relacionats amb l'ús de l'aigua a nivelllocal durant l'época
medieval i moderna són abordats en un treball que vam realitzar ja fa temps i que,
malauradament, encara resta inédit.
59 Aquesta qüestió és tractada al nostre treball: J. MORELLó, Reusen el trtmsit
a la Modernitat: fisca!itat i finances d'una vi/a en vies de creixement, Reus, 2003.
60 Sobre aixo, vegeu E. GORT, "Com es podien obrir finestres a la muralla, l'any
1597", dins íd ., El treba/1 i la festa, Reus, 1995, pp. 75-77.
41

4. UNA QÜESTIÓ CABDAL: COMES FINAN

46
que es fes cap altra concessió reial en la que s'adduís coma motiu !'obra de
murs) per passar a utilitzar uns altres recursos, la qual cosa ens porta a
parlar d'una segona font de ti pus fiscal.
Així, una altra font d'ingressos utilitzada pel municipi per finan¡;ar les
obres fou el producte de les talles, les quals semblen haver estat for

incloses, dones, les talles per obres de murs 71 . A tall de curiositat, podem
afegir que un deis preveres de la vila, Berenguer Brugar, arriba a deure al
municipi poc més de 50 lliures per les obres deis murs i valls, entre altres
carregues patrimonials.
Finalment, una altra via emprada pel municipi ens trasllada a l'ambit
del credit. Ja des de bon comen9ament, el municipi comen9a a demanar
préstecs (credit a curt termini). Així, el setembre del 1374 es retornaren 100
lliures que havia prestat el mercader barceloní Arnau Bertran {d'una
coneguda família de canvistes amb lligams a Reus) "ad opus reparationis
muris". Normalment, aquestes operacions creditícies es feien amb gent de
la mateixa vila o, més ben dit, entre la prohomenia local. Uns mesos abans,
el comuner rebia diverses quantitats "ad opus expensarum operis muris", en
concepte de préstec segons sembla, per un total de 36 lliures i milja 72 . El
1375 es fa referencia a 25 lliures bestretes a Ramon de Montroig per l'obra
del mur, quantia que hom havia despes en manobra. Així mateix, el 1379 es
retorna un préstec que havia servit per pagar pedres utilitzades en l'obra del
mur. Amb aix6, només fem referencia a les mencions explícites, ja que
tenim constancia de més préstecs realitzats a partir del 1374 (a banda de
devolucions) que podrien haver estar motivats perla dita obra, encara que
no s'indiqui res.
Anys després, el municipi seguia manllevant per aquesta via. El 1389
i 1390 registrem alguns manlleus, sobretot per pagar els valls 73 . També el
1391 tenim constancia d'un préstec efectuat, entre altres coses, per pagar
els obrers d'aquell any. El 1396 el municipi manlieva 40 lliures (a Domenec
Banús) per la compra de fusta i més de 100 lliures (a Pe re Borras) per la
compra d'armes 74 . El 1398 registrem alguns préstecs més per pagar murs i
fer els escorredors deis valls, a banda d'arranjar altres infraestructures
71
Vegeu J. MORELLó, Fiscalitat i deute públic ... , p. 413.
72
Desglossat de la següent manera: 1 O 11.
Miquel Sales i 1 O 11. més de Pericó Forés.
de Pe re vaberló, 16 11. i mitja de
73
D'Arnau de Montroig, com a curador de la filia de Pere Vilagut, 60 11
Berenguer Marcó, 30 11.; de Maria, vídua de Pere Rovira, 30 11.
.; de
74
Debitori fet per un total de 145 11. i mitja, compreses 35 11. i mitja queja havia
presta! per una altra raó.
47

48
situades al sector de la Font. El crédit a curt termini hauria estat, dones, una
via utilitzada pel municipi al llarg de tot el darrer terg del segle XIV, si bé de
forma discontínua 75 . En tot cas, la via del préstec procurava quantitats
generalment mediques, que, com hem vist, no salen sobrepassar les 50
lliures.
De fet, la principal fórmula crediticia fou la venda de censals (rendes
perpétues), almenys com a forma d'obtenir capitals més substanciosos amb
un menor nombre de creditors (en canvi, és probable que els préstecs
avantatgerien els censals pel que fa al nombre de contractes subscrits). Ja a
l'agost del 137 4 es nomenaren varis prohoms com a síndics per tal de
procurar la venda de censals, tant per a la reparació de les muralles com
també per fer provisió d'armes i vitualles, o, més concretament, per tal de
proveir-se de blat (en el marc de la carestia d'aquell any). Concretament, es
varen vendre dos censals i un violari (renda vitalicia) a Pere Romeu de
Tarragona i a un veí d'Aimoster, obtenint un total de 350 lliures.
Curiosament, en ambdós casos les taxes d'interes són divergents [vegeu el
quadre intercalat més avall]. En el que resta de la década, només tenim ·
constancia d'una altra emissió (el 1377?) per 50 lliures. Altres vendes de
censals que tenim registrades ja són del 1389 i 1390, principalment per
sufragar les obres que s'estaven fent als valls, la mateixa raó per la qual es
varen contraure alguns préstecs; així, el darrer dia de l'any 1389 es venia un
censal a Arnau de Montroig, com a tutor de la filia de Pere Vilagut, pel preu
de 100 lliures, per tal de retribuir els homes que treballaven als va lis, i també
per pagar els ferros deis merlets i la compra de ballestes. Altres censals
venuts el desembre del 1389 es varen fer per quantitats menors (de 60
lliures, respectivament), cosa que, comptabilitzat amb !'anterior, hauria
reportat a les arques del municipi un total de 220 lliures. Afegim-hi encara
les 50 lliures de capital per un censal venut uns meses després als
marmessors de Guillem Espanyol. Del 1396 tenim informació a la venda
75 Aixó no obstant, calgué seguir manllevant, almenys a l'hora de proveir-se
d'armament: del 1430 és un debitori de 55 11. subscrit amb el ferrer de la vila Joan
Torroella per tal de pagar un cert nombre de cuirasses.

d'un altre censal pel preu de 70 lliures, tant per retribuir els homes que van
fer el corredor de les muralles com també per pagar les fustes que hom
havia emprat. Tot plegat (sense descartar !'existencia d'altres emissions
efectuades per compte de l'obra que no tenim consignades), la venda de
censals hauria reportat al municipi un mínim de 740 lliures, quantitat gens
menyspreable (equival, per exemple, a poc més de la meitat del pressupost
financer manejat el 1391 ), segurament bastant pel damunt del que s'hauria
pogut obtenir perla via creditícia comentada en primer lloc. Fins i tot calgué
fer algunes reconversions entre ambdues modalitats creditícies: tal és el cas
del censal subscrit amb Pere Borras pel preu de 150 lliures, a qui li era
deguda una quantitat similar per dos préstecs que havia realitzat
anteriorment, l'un per la compra d'armamene 6 . Aquest darrer motiu també
figura en el censal que es vengué el 1403 (a Berenguer Aguader de
Vilallonga) pel preu , ni més ni menys, de 220 lliures.
D'en

50
Susanna, filia de P.
VilagutD
17.111.1390 Pere Salelles 1 Pere Reus 1.000 S. 60S. 6%
Sales, marmessors
de Guillem Espanyol
27.XI.1396 Pericó de Bellvei Reus 1.400 S. 105 S. 7,5%
Propiament, cal esperar al període de la Guerra Civil per tornar a
trabar emissions realitzades per proveir a la defensa de la vila: així, el 1463
hom efectua la venda de diversos censals tot invocant la necessitat de
cobrir les despeses que comportava aquella guerra (en relació, per tant, al
costejament deis homes i de les vitualles trameses a les zones en combat),
a més de la reparació deis murs i la compra d'armes. Concretament, tenim
registrades quatre vendes per un total de 117 lliures 77 . No sabem si, arran
de la construcció del Baluard, s'haurien fet altres emissions de deute públic.
Així dones, el municipi va haver de posar part deis seus recursos
financers al servei de les muralles: en primera instancia, de la fiscalitat
indirecta (imposicions), reemplac;ada -posteriorment perla directa (talles); al
mateix temps, es demanaven préstecs a particulars o es venien censals.
Aquests mitjans crediticis permetrien disposar de líquid immediatament per
a poder despendre a l'obra o en tot allo que no pogués ser cobert pel
producte de les imposicions o de les talles.
Com ja hem advertit abans, no podem quantificar ben bé quina hauria
estat la despesa global generada per aquestes obres. Tanmateix, es pot
suposar que el període de majar esforc; financer fou l'inicial, o sigui, mentre
dura l'assignació de les imposicions al dit financ;ament. Passat aquest
primer període, el que resta de !'obra va poder ser sufragat a través de les
talles, pero sense deixar de manllevar per una o altra via 78 . En suma, les
77 Llevat d'un, que fou venut a una marmessoria de la Seu de Tarragona, els
altres tres tenen un mateix destinatari: el prior Llorenc;: Olives, actuant en nom de la
Comunitat de Preveres i a compte de les distribucions de misses i aniversaris. Entre
les diverses exempcions contributives anotades en aquests contractes, en algun cas
també s'assenyala l'afranquiment d'obres de murs i valls.
78 Com diu G. Butaud, "toute la panoplie des impositions municipales était
déployée pour assurer les financements de ces chantiers qui, plus restreints, pouvaient
parfois etre assurés grace a des taxations directes (tailles particuliérement), ce qui est

obres deis murs van exigir al municipi reusenc un esfor9 financer durant
varies décades, en una época ja bastant complicada per si mateixa.
pratiquement impossible quand il s'agit d'érection de murailles ex-nihifo"; cf. G.
BUTAUD, "Le coOt de la guerre et de la défense dans les villes au bas Moyen Age:
l'exemple de la France du Midi et de l'ltalie", dins D. MENJOT/M. SANCHEZ (coord.), La
fiscalité des vil/es au Moyen Age (Occident méditerranéen). 3. La redistribution de
l'impót, Toulouse, 2002, p. 241 . El recurs a fonts de diversa mena, tant fiscals
(impostas indirectes i directes, de vegades en la forma de préstecs for9osos) com
crediticis, ha estat destacat en altres estudis d'ambit francés, en particular: Ph .
CONTAMINE, "Les fortifications urbaines en France a la fin du Moyen Age: aspects
financiers et économiques", Revue historique, 260 (1978), pp. 23-47; A. RIGAUDIERE,
"Le financement des fortifications urbaines en France du milieu du XIV siécle a la fin du
XV siécle", Revue historique, 273 (1985), pp. 19-95. Ambdós autors coincideixen en
considerar els impostas indirectes com la font de finan9ament més important
d'aquestes obres públiques.
51

52
5. CLOENDA
L'estudi que hem realitzat sobre les muralles de Reus no esgota tot el
tema, pero ha servil almenys per conéixer millor la cronología del procés
constructiu i quins van ser els problemes plantejats i la forma de fer-hi front
per par! deis dirigents del municipi reusenc. Óbviament, hi ha molts
aspectes que resten encara en la penombra, de manera que caldra esperar
a obtenir noves informacions, ja sigui perla via documental, ja sigui a partir
de noves troballes arqueológiques. Com hem vis!, la documentació local,
ben esmunyida, aporta un bon grapa! d'informació, encara que es tracti de
dades mol! puntuals. Tot plegat fa possible avanc;ar en la formulació de
noves interpretacions o hipótesis que caldra acabar de verificar o de retocar
en el futur tan! com sigui necessari. Aix6 també passa per deixar de banda
alguns deis miles creats -i recreats fins a la sacietat- per la historiografía
local (com el que atribueix uns orígens remots a la plac;a del Mercada! sense
haver presenta! mai cap mena de prova documental), miles que encara avui
en dia tenen prou forc;a perseguir desenfocan! la historia medieval de Reus.
Creiem, d'altra banda, que tot estudi sobre muralles no hauria de
limitar-se a considerar únicament els aspectes constructius, tal i com s'ha
acostumat a fer sovint. Més enlla deis processos de construcció i de les
seves implicacions urbanístiques, hi ha molts altres aspectes que giren al
voltant d'una empresa d'aquest tipus. En el cas de Reus, hem vis! diversa
mena de conflictes plantejats tenint la muralla com a rerefons: hi hauria, en
primera instancia, un conflicte de tipus jurisdiccional, fe! palés en el piel
sostingut entre la cambreria (senyoria major) i la castlania (senyoria menor),
que ens reme! als antics pactes de divisió del terme entre ambdós titulars de
la jurisdicció; també hem fet al·lusió a conflictes de tipus territorial o vernal,
conflictes plantejats entre la vila i els poblats del terme respecte de la
participació d'aquests en les contribucions fiscals establertes a compte de
l'obra, especialment en les contribucions de tipus directe; i encara podem
afegir-hi una altra mena de conflicte a propósit de les imposicions
concedides separadament per la Corona i per la senyoria, per tal de poder

destinar el producte d'aquells impostas a financ;ar l'obra. Així, un altre
aspecte cabdal de la construcció de la muralla és la qüestió del financ;ament
i els diferents ti pus de recursos emprats, tant de caracter fiscal (imposicions,
talles) com de caracter financer o, més específicament, creditici (préstecs i
censals). En el cas de Reus, hem vist com es posa a punt una clavaria, la
qual va estar en mans d'una sola persona, en tant que prove"idora deis
diners que havien de despendre els obrers nomenats successivament pel
municipi per tal de dirigir l'obra. Pel que sabem, no s'ha conservat cap
testimoni comptable d'aquesta activitat i, per tant, en el cas estudiat, esdevé
més difícil de saber quina hauria estat la despesa realitzada a nivell evolutiu;
per aixo mateix, en aquest.estudi era important esprémer al maxim tota la
informació subministrada pels comptes comuns de la vila, alguns deis quals
s'encabeixen dins el període en qué va estar en funcionament la dita
clavaria de l'obra. No tenim cap dubte, pero, que el seu cost fou important, a
part que es tracta d'una despesa sostinguda durant més de trenta anys; en
tot cas, el nivell d'inversió més alt hauria tingut lloc durant els primers deu
anys, és a dir, mentre va funcionar la clavaria de l'obra, la qual opera amb
les imposicions, la principal font d'ingressos que tenia el municipi 79 . Durant
aquesta fase inicial, el nivell d'inversió hauria pogut situar-se com a mínim al
voltant de les 350 lliures (7.000 sous) que hom adjudicava al rendiment de
les imposicions, a la qual cosa s'hi afegirien els ingressos obtinguts deis
mitjans crediticis 80 . Aixo, insistim, durant els deu primers anys, ja que,
posteriorment, aquesta despesa hauria davallat a nivells més moderats fins
a desaparéixer del tot quan es posa fi a l'obra (a banda de posteriors
reaparicions en escena per costos de manteniment i actuacions sectorials).
79 La dita clavaría marca un preceden! en relació amb les posteriors clava ríes
creades a Reus per tal d'amortitzar el deute censal, en aquest cas a partir deis
impostes sobre la renda (ens referim als onzens apareguts a Reus al final del segle
XIV, posteriorment reconvertits en milenars).
80 A Valls, el període de majors inversions esta compres entre 1372-1378. Hom
pot destacar els següents anys: 1374 (787 11.), 1376 (580 11.) i 1378 (596 11.), tot aixo
segons dades extretes deis llibres deis comptes de murs; cf. J. MORELLó, Fiscalitat i
finances cit., pp. 921-22.
53

54
Aquesta despesa s'inscriu, a més, en una época (darrer terg del segle
XIV) en qué el municipi comptava amb un sistema fiscal prou consolidat.
Vist així, la despesa de la muralla fou un factor "agregat" (hom considera els
donatius de la Corona com el primer i principal factor desencadenant de tot
el procés de cristal·lització del referit sistema fiscal), pero que també
contribuí, i de manera notable, a l'endeutament municipal. Malgrat tots els
problemes i litigis als quals va haver de fer front el municipi a proposit de la
muralla, hom té la impressió que a Reus es dugué a terme una bona gestió,
afavorida o gracies, justament, a la creació d'una clavaría específica. Al cap
i a la fi, s'evita desembocar en una situació de fallida financera, com la que
protagoriitza la vila de Valls al principi del segle XV, . on les finances es
mantingueren centralitzades en una sola clavaria 81 .
81 Sobre la situació a Valls ens remetem, un cap més, al que tenim publicat: J.
MORELLó, Fiscalitat i deute públic cit., espec. p. 873 i ss.; ID., "La crisi financera en una
vila del Camp de Tarragona: Valls a principis del s.XV", dins M. SANCHEZ (ed.),
Fisca/idad real y finanzas urbanas en la Cataluña Medieval, Barcelona, 1999, pp. 219-
254 ..

A PENDIX DOCUMENTAL
1363, octubre, 21.
Memorial realitzat per una comissió de prohoms creada per tal
d'inspeccionar l'estat deis murs vells 82 .
55
AHCR, Protocols (1362-67), full solt.
"Dicmenge a XXI d'uctubri en G. de Belvey, en Jacme Sartre, en
Bernat Rovira, jurats, en R. de Monrotx, en G. Forner, en G. Martí, en Bernat

56
Bernat Granada, que tanch 1 forat que a al mur en c;o que té per en
Berenguer Bertran;
Jtem, na Pugola, que fac;a altres cerques a l'alberch que.s té ab lo
mur;
En Bernat de Monrotx, que cloha 1 forat que ha en 1 casa que a al
mur;
Johan Pugol e Francesch Aragonés, que cloen 1 cantó que ha caygut
en l'alberch que fo d'en G. de Monrotx a la part del mur;
En P. Bruch , que tanch lo portal per on entra en c;o que fo d'en Miret
ho cloga 1 portell que.y ha que hix de fora lo mur;
Na Pasquala, que adop les cerques sobiranes de la sua encontrada
que són 11 mudades (?);
ltem, en R. Giner dega adobar les cerques sobiranes en alguna
partida del seu alberch al mur fora;
En R. de Marcha, que torn lo mur la on hera.
Deuen aver acort ab lo procurador del cantó d'en Bernat

L'autor, nata Reus el 1967, és doctor en historia medieval. Es !licencia
el 1990 perla Universitat de Barcelona. Coma membre de l'equip d'investigadors
de la lnstitució Mila i Fontanals (CSIC-Barcelona) ha pres part en diversos
projectes d'investigació financ;:ats per la DGICYT, especialitzant-se en temes de
fiscalitat i finances municipals baixmedievals. Les seves recerques s'han centrat
en especial a l'area del Camp de Tarragona, iniciant-se en l'estudi deis llibres
d'estimes: la seva memoria de !licenciatura (inedita) versa sobre les estimes de
Reus de 1445. Es doctora el 1998 amb una tesi dedicada íntegrament a l'estudi
de la fiscalitat i finances municipals de Reus iValls, d'on en deriva elllibre titulat
Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles
XIV-XV (Barcelona, 200 1 ).A banda, és autor d'una trentena d'articles apareguts
en revistes especialitzades i locals sobre temes de fiscalitat i finances, inclosa
la participació en diverses obres col·lectives. Com a guanyador de la beca de
recerca "Memorial J.M.a Prous i Vila" en la seva edició de 1998, ha investigat
també el segle XVI, en el llibre titulat: Reus en el transit a la modernitat: fiscalitat
i finances d'una vila en vies de creixement (Reus, 2003). Una altra línia d'investigació
duta a terme en aquest mateix marc local és una historia de l'aigua, des deis
orígens de la vila fins al segle XVIII indos, treball que encara esta pendent de
publicar-se per part deis promotors de la recerca. Des del 2000, exerceix la
docencia a la Universitat de les llles Balears.