la vida de les primitives comunitats cristianes (anys - Patrimoni ...

A principis del segle III observem que la discussió sobre si es podien perdonar
tots els pecats o si se n’havien d’excloure alguns, com el d’apostasia, es féu
molt viva en les comunitats cristianes. Tertul·lià, entre els anys 197 i 217, escriu
les trenta-una obres que constitueixen el seu corpus literari. Òbviament es
manifesta molt rigorós, i segons el seu criteri no s’ha de donar el “perdó segon”
—després del baptisme—, especialment quan s’hagin comès uns pecats molt
greus. En el resum de fragments que hem presentat, Tertul·lià concreta què és
la penitència i parla de la necessitat de la penitència; qui ha rebut la penitència
no ha de recaure; la penitència és per una sola vegada. Evidentment, l’església
—tan misericordiosa— reaccionà en contra de les teories de Tertul·lià, tal com
es veu en la situació dels lapsi i apòstates, després de la persecució de Deci (a.
250). Cebrià, en els seus escrits i concilis fixà clarament la doctrina sobre el
perdó dels pecats. Sant Pacià, bisbe de Barcelona, seguí aquesta mateixa
doctrina, al segle IV (Vegi’s el nostre estudi Barcelona i Ègara-Terrassa...
(Terrassa-Barcelona 2004), p. 56-68).
Els cristians eren com tothom
El matrimoni cristià
El matrimoni cristià, amb els seus tres elements (consentiment, benedicció i
imposició d’un vel a la núvia), es celebrava normalment en presència del bisbe,
com es pot veure en la capella velata o “orant” de les catacumbes romanes de
Priscil·la dels segles II i III.
Les segones núpcies en algunes comunitats no eren permeses. Es veia també
amb mals ulls el matrimoni en el qual alguna de les parts fos pagana.
El divorci era quasi totalment vetat a l’església d’occident. A orient, en canvi, es
podia donar sols en alguns casos concrets i especials.
“Els cristians es casen com tothom, però hi ha normes establertes per
nosaltres”
Tanmateix, simultàniament es complien els requisits civils del matrimoni romà,
almenys en els primers segles. Així ens diu la Carta a Diognet (segle II): “Els
cristians viuen en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que ha correspost
a cadascú, i s’adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada
país... Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els
nascuts. La taula els és comuna, però no el llit”.
L’any 177 Atenàgores d’Atenes escriu una Súplica a favor dels cristians dirigida
a l’emperador Marc Aureli. En ella diu: “Cadascun de nosaltres tenim una
esposa, la qual prenem seguint les normes establertes per nosaltres i amb vista
a la procreació com a mesura del designi; tot i que en podríeu trobar també
molts entre nosaltres (cristians), homes i dones, que arriben a la vellesa
cèlibes, amb l’esperança d’una relació més profunda amb Déu”. Posteriorment,
Atenàgores fa un elogi als cèlibes i s’oposa clarament al divorci.
36