lescolania - Xavier Fernández Gené

s’obstinava en dir-nos que no. La
coexistència no sempre era pacífica.
Es trencava algun vidre, de tant en
tant i sempre hi havia algun veí o
veïna que no ens mirava amb bons
ulls.
L’interior de l’escola eren tres sales i
un lavabo. A l’entrada un despatx
amb un piano, vell i divorciat amb el
vernís. Uns quants llibres que ningú
no llegia que venien del “Fondo para
la Compensación de Oportunidades”,
imagino que era un servei que el
Mestre aconseguia amb el seu únic
esforç i gestió. Després venia la
Classe pròpiament dita. Una tarima,
una taula pel Mestre, uns pupitres