lescolania - Xavier Fernández Gené

INTENT DE
MEMÒRIES
(La Escolania)

XAVIER FERNÁNDEZ
GENE

INTENT DE

MEMÒRIES
(La Escolania)

©
XAVIER FERNÁNDEZ
GENE
Barcelona-Gavà-Sta. Mgda.
De Montbui
del 2 al 12 de març de 2009

NOTA DE L’AUTOR

Rememorar és inventar, n’estic del
tot convençut i l’únic responsable
del que aquí podeu llegir és la meva
imaginació. Probablement els qui
varen viure els anys que tracto de
refer de la meva vida, puntualitzarien
els fets i impressions que jo hi he
posat/inventat. Potser no hi ha rés
d’exacte, ja ho adverteixo, no sóc ni
vull ser historiador i posat a falsejar
les dades, prefereixo recrear-les, com
ho faria un bon novel·lista, sense
ser-ne, és clar.
Espero que ningú no se senti ferit
pels meus escrits, però tampoc ningú
pot esperar que parli amb enyor d’un

temps que no va ser pas lluminós per
a la meva vida, si de cas, burlar-ne
els mals averanys era, potser, tot el
que s’hi podia fer.
Per a tots els aquí descrits el meu
agraïment i la meva solidaritat.
Xavier Fernández Gené

LA ESCOLANIA
Corrien molt lents els finals dels
anys 50, l’Església era una part
essencial de l’Estat. El sistema
educatiu imposat des de la Dictadura
tenia, a Igualada, quasi totes les
seves expressions i una anormalitat.
Les escoles purament religioses eren

les de la Classe amb més capacitat
econòmica; Escolapis i Maristes pels
nens i Escolàpies i Divina Pastora
per a les nenes. Les acadèmies eren
refugi d’alguns mestres que feien el
seu agost en aigües tèrboles,
l’Acadèmica Igualada i la Cots.
Desprès hi havien les escoles
“Nacionals” –no se perquè no
Escriure aquesta paraula amb z..? i
una anormalitat; la Escolania. Escola
unitària, pública o nacional on hi
anàvem els escolans de les
esglésies/parròquies de la ciutat; una
anormalitat i un cert anacronisme,
però que en aquells anys foscos va
ser aixopluc de famílies humils
catalanes i de la immigració.

Aquest precari sistema només va
poder-se mantenir mentre hi va ser el
Mestre Antoní Vinyoles Hom.
Jo en vaig ser un dels seus Alumnes.
Érem trenta nens dels vuit als catorze
anys. La vida lectiva era molt
especial. Els cursos eren barrejats i
podies seguir el que feien els més
grans o més petits doncs era del tot
impossible de destriar-los. El pati era
la Plaça de Sant Miquel, on les
regles a seguir eres estrictes i ben
especials –tot en aquella escola era
diferent- Quan passava algú , una
veu advertia ; passen ¡¡ i s’aturava el
joc que sempre era a Futbol. La
plaça era nostre, però l’Ajuntament

s’obstinava en dir-nos que no. La
coexistència no sempre era pacífica.
Es trencava algun vidre, de tant en
tant i sempre hi havia algun veí o
veïna que no ens mirava amb bons
ulls.
L’interior de l’escola eren tres sales i
un lavabo. A l’entrada un despatx
amb un piano, vell i divorciat amb el
vernís. Uns quants llibres que ningú
no llegia que venien del “Fondo para
la Compensación de Oportunidades”,
imagino que era un servei que el
Mestre aconseguia amb el seu únic
esforç i gestió. Després venia la
Classe pròpiament dita. Una tarima,
una taula pel Mestre, uns pupitres

amb tinters de baquelita i una estufa,
separava la sala posterior una
vidriera i una porta. A darrera una
sala més petita que la “Classe” i al
fons a l’esquerra dos esglaons i
l’entrada al wàter que el Mestre amb
un encert premonitori i indicador en
deia “La Sibèria”, el fred que hi feia
es valia el nom i el fet de ser-ne
castigats et posava en la pista de que
aquell professor escoltava emissores
i llegia diaris d’ús infreqüent i potser
il·legal. Però això ho vaig saber molt
més tard…
La vida en aquella humil aula era
plena d’un univers en el qual, la
personalitat, idioma, ideologia i

moralitat del Mestre eren del tot
determinants. Sovint les classes eren
perdudes per alguns alumnes que
havien d’anar a servir oficis
religiosos, fos matí o tarda
(normalment enterraments) i se
seguia un estricte ordre per a llur
assistència.
Allà m’hi va dur la meva mare, una
supervivent de la derrota de la guerra
i la pèrdua del seu patrimoni
familiar. M’hi vaig fer adolescent i
vaig sortir-ne per anar a treballar a
una de les moltes fàbriques de
Gènere de Punt d’Igualada. Les
arrels però, del que allí vaig

aprendre, encara donen fruit. La
redacció diària em va ensenyar a
escriure amb rapidesa, possible
defecte que vaig sublimar amb la
humilitat de qui se sap
permanentment aprenent. El
vocabulari ric i ple de deixos de la
Plana de Vic, on el nostre idioma
excel·leix, també el català obert de
vocals de l’anoia i l’estimat català de
la Conca de Barberà de la meva
mare i germans. L’estima per
Catalunya sense dogmes ni escotillament,
el respecte per al democràcia i
el coneixement de cançons, rondalles
i tradicions no estroncades per la
dictadura. Un invisible enllaç amb
els esdeveniments amb el món,

fugint de provincianismes.
L’alineació del barça i el significat
d’aquesta institució per a tots els
catalans. L’esforç com a mètode,
reflectit en aquell professor
vocacional que amb hores de repàs,
el treball a la secretaria dels mestres
de la comarca i la secretaria del
Institut Pere vives, i altres treballs
anteriors –una agència de transport i
tots els altres que no vaig conèixer,
donaven com a resultant un pis al
carrer dels esquiladors (llavors de
Toledo) una pulcritud personal i
moral que feia de referent. Tot plegat
i coses que em deixo, un patrimoni,
una herència que m’emociona de
recordar i de la qual mai no en serè

digne destinatari, Puig com totes les
coses importants mai no les podrà
pagar, només tinc dret a
transferir-les, si sóc prou savi.
Avui que el record em ve a cercar,
veritable novetat en mi, doncs
sempre he mirat endavant, avui, deia,
em sento feliç de poder-ho deixar
escrit, per a mi , pels meus
companys d’aquells anys cinquanta i
seixanta i per a deixar testimoni i
homenatge de les persones que amb
el seu impagable gra de sorra van fer
suportable una infantesa que s’inicià
amb tots els números de la rifa
equivocats. Si la meva persona ha

cultivat alguna virtut, ells en foren
els inseminadors i cal ser just i donar
a cadascú el seu mèrit.
LA VOZ DA FATIMA
Portugal era una dictadura molt
semblant a l’espanyola, però el país
semblava talment estar situat a les
antípodes. França era propera i
potser un somni de llibertat, la resta
d’Europa societats superiors, però
Portugal era com un germà inferior i
oblidat. El nexe que en vaig tenir en
la infantesa fou un full que editava

alguna institució eclesiàstica catòlica
d’enaltiment de la Verge de Fàtima.
La ruta que finalitzava en l’armari
que hi havia a la Escolania era
desconeguda però no calia tenir
massa imaginació per a saber-ne la
via.
La parròquia de Santa Maria rebia un
lligall, com un tub, amb trenta o
quaranta exemplars, per plegar, dels
fulls que componien la publicació.
Venia lligat tal com l’enviava algú
en alguna institució portuguesa. El
contingut era de caire religiós i
referit a la vocació, pretesament
mundial, que la Verge portuguesa
provocava. El cert és que posada en

una balança la importància de la de
Fàtima o la de Lourdes, el resultat
era un onze a zero a favor de la
francesa. Jo, com és d’imaginar, no
en sabia un borrall de cap de les
dues, però de l’única que en llegia
alguna cosa era de la de Fàtima.
La voz de Fàtima era la publicació
regular que arribava a l’escola.
Ningú tampoc no la llegia. A
vegades el mestre s’hi distreia, no
vaig saber mai què en pensava. Jo
tampoc en tenia cap criteri fet. Però
puc dir, amb immodèstia que amb
aquells fulls vaig entendre que a part
del català i el castellà, hi havia altres

idiomes que més endavant vaig saber
que vivien a la casa comuna dels
anomenats Romànics. Llegir aquell
full des de nen em va familiaritzar
amb el portuguès, idioma que amb
els anys va guanyar prestigi personal
i també social. Primer a través de la
música i les lletres brasileres i més
endavant a través del gran poeta
Pessoa, que quan vaig llegir traduït
al català jo ja en sabia dues coses
ben diferents i importants; Pessoa
volia dir persona i llegit en el seu
idioma no perdia ni un bri de la
bellesa en que fou escrit. Sense
intermediaris Pessoa és emocionant i
destil·la aquella lluminositat i tristor
que només es pot comprendre quan

passeges pel “barrio alto” o pels
meandres del Tajo, a Lisboa. El plaer
de llegir el gran poeta , ja veus
quines voltes dona la vida, el puc
agrair a aquells militants catòlics de
la Verge de Fàtima i a la seva
publicació que trobava l’últim espai
abans de les escombraries a l’Escola
de la Plaça de Sant Miquel
d’Igualada.

EL CLEMENTE
Clemente era el cognom del Joan
Clemente Fernández. Era molt
proper per a mi, per vàries raons, la
primera era perquè era escolà de La
soledat i, per tant, coincidíem molt
en el nostre aspecte diguem-ne
“professional”, com a escolans
d’aquesta parròquia d’Igualada. Es
deia Fernández de segon cognom i

era una persona plena de complexes,
fruit de defectes físics, entre els
quals el seu estrabisme no era l’únic.
Una mala respiració el feia
permanentment constipat. No era
destre en cap esport i era càlid en la
proximitat, fent sentir important les
persones que tractava. Se que em
valorava i jo em sentia molt bé en la
seva companyia. Jo que em barallava
amb tothom, amb ell, puc dir que
mai no em vaig barallar.
Hi va haver un fet que no puc oblidar
i que em va fer sentir una enveja
sana i unes ganes enormes d’arribar
a escriure com ell. El Sr. Vinyoles
ens havia encomanat fer una

edacció sobre l’automòbil. El cert és
que per llavors dubto que cap de les
nostres famílies en tingués un;
m’atreviria a afirmar-ho. Però el
cotxe anava agafant cada dia més la
seva preeminent posició en la nostre
societat.
A la plaça hi havia un sol cotxe i era
el del metge Ortínez, que vivia a
l’edifici de davant de l’escola. Era
un Balilla. La redacció del Joan
Clemente ens va emmudir a tots. El
seu conte parlava d’una família que
havia estalviat amb gran sacrifici per
a comprar un cotxe ben humil, els
detalls de l’estalvi passaven pel
menjar, calefacció i moltes tardes de

diumenge passejant per les places de
la ciutat i una excursió inevitable cap
a la carretera NII, on contemplaven
aquells aparells que constituirien, en
un futur cada dia més proper, el
motiu de la seva felicitat. En un
moment determinat i brusc, el relat
es trencava i semblava que expliques
una altre història, una altre família.
L’escenari era una vídua i els seus
fills, immersos en la tristesa de la
pèrdua del pare, mort en accident de
cotxe.
Recordo una classe silenciosa,
estremida i el Figueres, que plorava
amb una facilitat quasi femenina,
plorant a llàgrima viva. Aquell escrit

va ser una petjada definitiva en la
meva consideració vers el Clemente.
Vaig entreveure com havia compost
aquella melodia tan perfecte i molts
moments he tractat d’imitar-lo amb
un resultat que no puc destriar ni
valorar.
En el decurs de la vida he vist vàries
vegades al Joan Clemente i hagi
parlat amb ell o no, el considero una
persona estimable. No ha fet família
i sempre he cregut que una dona, no
se quina, ha perdut un gran marit i
uns fills nonats han perdut un gran
pare. Sempre tindrà el meu
agraïment per aquell conte que

enaltia la nostre escola. M’agradaria
que llegís aquest escrit i ja des d’ara
em comprometo a fer-li-ho arribar.

+EL JAUME SINGLA
Es va incorporar a l’escola quan
tenia onze o dotze anys. La seva
família era important a Igualada, un
tiet alcalde, un altre metge un germà
dels dos que vivia en el barri de
Montserrat i el pare del Jaume, que
regentava un local a la Rambla, on
s’hi jugava al futbolí, al ping-pong i
a les màquines del milió. Aquest dos

últims singla, per descomptat eren
els pobres. Sabíem de l’amistat del
mestre amb el pare, la seva
complicitat anava més enllà del
barcelonisme, encès en un i latent en
l’altre..
El Jaume Singla va entrar per la
porta gran de l’escola. Venia
d’estudiar intern a Barcelona i això
donava una pàtina de prestigi del
qual l’estàvem tots mancats. La seva
veu era clara i molt matisada, gens
infantil. Escrivia bé i llegia millor.
No era hàbil en els esports, ni falta
que li feia. Era tocat per la polèmica,
que jo entenia a cops de puny i que
em varen distanciar d’ell, encara que

no li deixava d’admirar una bona
quantitat de virtuts. El meu món era
violent , adobat en el barri de
Montserrat on els nens ens
barallàvem per rés i els pares poc els
hi faltava, quan no ho feien. Però els
Singla, fins i tot els del barri de
Montserrat eren més refinats.
Quan vaig deixar l’escola no podria
dir que hi tingués una especial
amistat, ni tan sols amistat. El temps
va haver de posar les coses en un
lloc on si que hi tinc un sentiment
que s’assembla prou a l’amistat i els
anys i esdeveniments posteriors van
anar adornant aquest sentiment. Ara

puc dir que el Jaume és un amic.
Quan érem nens les coses eren a
primer glop de sang –potser la
infància és així, però si ho és ho
trobo una mala passada de la vida,
com si ens volgués dir que si ho
superes ja tens el salconduit per
continuar en els senders del futur
esdevenidor.
Aquest futur al Jaume Singla li
reservava un lloc de certa
importància en la societat igualadina.
És un bon periodista de La Veu de
l’Anoia, medi des del qual ha
desenvolupat una trajectòria on la

polèmica no ha estat gaire lluny.
Potser s’ho porta la feina...
Va viatjar des del comunisme a
posicions nacionalistes i sempre
d’esquerres o molt properes. Ben
sovint he pensat que les seves
decantacions són més fruit del seu
caràcter i el seu difícil encaix en la
societat acomodada i tancada
d’Igualada, que no pas el fruit de
reflexions filosòfiques i ideològiques
profundes. Mai no hem parlat
d’aquests temes en profunditat i, ara
penso, és dels pocs ex companys de
la Escolania amb qui n’hi podria
parlar.
Com tots els companys que encara

viuen (algun n’hi ha que ha mort...)
penso que hi tinc reservada una porta
oberta a la sorpresa i a la solidaritat
personal.
Potser el Jaume Singla és un bon
exemple del que se n’haurà de dir la
“Solidaritat
Generacional/Educacional” i entre
nosaltres la “Petjada de la
Escolania”.

EL JOAN RUIZ
Em costa escriure sobre el Joan – del
meu amic Joan, sense que la tendresa
no em vingui a visitar i un nus a la
gola no m’humitegi els ulls. No
penseu pas que està malament, per
sort no és així. És que el Joan és
d’aquells amics de veritat que un te
la fortuna de tindre a la vida i que
saps, amb definitiva certesa, que no

et fallarà.
No sé pas com va anar a parar a la
Escolania. Mai no ho he sabut, ni
falta que em fa. En tinc prou en
saber que durant sis anys, si fa no fa,
cada dia varem anar plegats de casa
a l’escola. Al matí el ritual era que jo
, que vivia més avall del barri de
Montserrat l’anés a esperar a casa
seva. La seva dolça mare el
pentinava i li donava dos petons i
ben aviat aquella estimable dona em
donava els dos únics petons que jo
rebia en aquell i tots els altres dies.
Ara que ho escric, m’adono que jo
no anava a casa del Joan a
esperar-lo; anava a esperar els dos

petons de la seva mare...La tendresa
que em desperta és de les més
emotives. Després anàvem cap a
l’escola, acompanyat a voltes per
altres companys, fos l’Ortiz, el
Diego, el Figueres o el Josep Mª
Pérez. Aquests dos últims vivien a la
Torre, un edifici més alt i diferent
dels que componen els 420
habitatges del barri antic de
Montserrat. El Joan vivia amb els
seus cinc germans, i el pare dels seus
germans, amb qui vivia, era el seu
padastre, casat amb la mare quan ell
era petit. Sempre li va fer de pare i sé
que sempre el va estimar.
Amb el Joan hi vaig tenir sempre

amistat, però no sempre va ser
suficient per sortir sovint amb la
mateixa colla. Vull dir que en l’etapa
de la joventut no varem compartir
sortides, llevat d’escasses ocasions.
Però sempre era un valor segur. Amb
ell i el Vicenç Pérez, varem
constituir una mena de pacte, pel
qual ens ajudàvem amb coses molt
innocents, però valuoses pels temps
que corrien. La família del Joan
duien el bar del cinema del barri, el
Vicenç ajudava la “castanyera “ de la
Rambla i jo repartia pastissos els
diumenges i diaris cada dia. Les
oportunitats de bescanvi de petites
coses que aconseguíem era tot un
capital pels nens de la postguerra i la

derrota.
Durant un bon temps jo em veia amb
el Joan, a part de l’escola i cada dia
amunt i avall dels barri a la plaça de
Sant Miquel, al cinema del barri, on
ell ajudava els pares i jo ajudava al
Sr. Jorba a passar la pel·lícula. Quan
vaig veure “Cinema Paradiso” m’hi
vaig identificar inevitablement, però
em faltava el Joan, un personatge
que el nen italià no va gaudir i jo si.
El Joan Ruiz com tothom
s’emmalaltia era malaltís, era
l’escolà de l’hospital, lo qual era una
mena de privilegi i passava setmanes

a casa curant alguna infecció
pulmonar (crec). Jo l’anava a visitar
quan sortia de l’escola a les sis de la
tarda. Recordo amb total precisió
que tenia una col·lecció enorme de
TBO, una pila de potser dos-cents
exemplars. Jo els llegia i
comprovava que determinats acudits
i historietes s’anaven repetint en el
temps. Era un repte trobar coses
repetides dels personatges
entranyables d’aquells patufets.
Les seves possibles mancances
físiques no l’impedien ser el nen mes
ràpid que he conegut en els primers
trenta metres. Les seves escapades
eren fulgurants.

Llest, fidel, bon pare i bon company.
Sempre ha treballat a la mateixa
feina, essent reconegut com el millor
dependent de ferreteria de l’Anoia.
Viu a prop d’on hi tinc l’oficina i els
dos fills. Es amic de tots ells i també
de l’Anna, que em consta aprecia
sincerament. Ens resta molta vida
per a viure plegats i m’ha fet un
regal que no puc oblidar , te una filla
a la que va posar Anna i un Fill al
que va posar Xavier. No m’ho ha dit
mai, però secretament penso que al
seu fill el va batejar en homenatge a
mi. Em guardaré de preguntar-li-ho.
Seguint les regla més sagrada de
l’amistat; la discreció.

El Joan és un company que abans de
deixar l’escola ja era un amic, però a
més, el Joan és el millor dipositari
dels meus records d’aquell temps. A
diferència de mi, ell guarda els
records com a tresors i els hi treu la
pols cada vegada que ens veiem i
tenim una estona per a parlar, quan ,
inevitablement surten situacions
comunes, persones que els dos
coneixem i aquells anys d’infantesa
que van quallar la nostra relació.

EL DIEGO
Dels companys d’escola que vivíem
al barri de Montserrat, el Diego va
ser el segon en el meu rànquing de
l’amistat. Un dia que no puc recordar
amb precisió ens varem barallar i
l’últim any i mig en que varem anar
a la mateixa escola no ens parlàvem.
Com els vells amics, ni ell ni jo
teníem prou present el motiu, però

això no impedia modificar el tracte.
Era de caràcter seriós, i la seva
família, especialment el seu germà
Dioni, era una persona amb la qual
hi tenia més proximitat, tot i ser més
gran que no pas jo. El motiu era el
bàsquet, esport que practicàvem els
dos en el club del barri. El Diego
jugava a futbol i molt bé per cert. Jo
l’anava seguint a distància, sense
parlar-nos, displicents l’un amb
l’altre, sense rancúnia ni tan sols
antipatia. Tot això es va posar de
manifest quan al cap de molts anys
coincidirem en la Penya Ciclista de
Santa Margarida de Montbui. Entitat
en la qual jo participava i ell es va

incorporar.
Des d’un bon inici d’aquesta nova
relació, el Diego i jo ens varem
dispensar l’amistat i complicitat que
ens havia estultament mancat.
Vaig trobar-me amb una persona
divertida, bon company, bon
esportista, gens altiu, respectuós amb
mi i amb tothom. El Diego ha
construït una família entranyable. Ha
educat amb valors els fills i te un
comportament social molt més que
correcte. Vaig poder constatar,
també, que el seu català beu de les
fonts semblants a les meves, amb

aquell deix de la Plana de Vic,
abeurat a la Escolania. El seguiment
que jo havia fet de la seva vida, a
distància, era semblant i potser
inferior del que ell havia fet de mi.
Això em va fer sentir molt d’orgull i
en comprovar fins a quin punt ell era
capaç de transmetre l’afecte, vaig
poder valorar una virtut que fa gran a
qui la posseeix; la grandesa de cor.
Amb ell vaig coronar els Rassos de
Peguera, en una excursió mítica i
també la sortida de Sort fins a Viella,
per a dir-ne dues. Però per sobre de
tot vaig gaudir de tindre a costat una
persona propera, estimable i lleial.

Viu a Santa Margarida de Montbui,
segueix el futbol, ara com
espectador, igual que jo i crec que
compartim el ser socis de l’Unió
Esportiva Sant Maure, equip de
primera regional, que conjuntament
amb el Barça, són els meus equips.
(Sóc dels qui creu que un és d’un
equip, quan en paga la quota de
soci). El Diego, però, diria que és
aficionat del Reial Madrid, o al
menys ho era de nen, i com tantes
coses de soca-rel el pas del temps no
dissipa, ans al contrari, augmenta.
Però per si de cas, els ciclistes, quasi
mai, no parlem de futbol i així
igualment va ser amb el Diego.

EL FIGUERES
La resta de companys del barri de
Montserrat es tanca amb els amics
dels quals us parlaré (espero no
deixar-me’n cap altre). Alguns trets
els són comuns, van anar-se’n del
barri i, per tant, el record, llevat
d’algun detall menor, resta aturat en
la infantesa i la pre-adolescència.

Era una mica més petit que jo. Fill
únic, de mare que patia una
invalidesa a les cames i d’un pare
amatent que el va sobre protegir.
L’anàvem a buscar per anar plegats i
com que viva a La torre, on també hi
vivien els germans Josep M. i
Vicenç Pérez, solíem anar junts cap
a l’escola.
Amb aquesta colla, si fa no fa, varem
protagonitzar una aventura/malifeta
que ens podia haver costat un bon
disgust. La capa protectora del
mestre Vinyoles ho va impedir.
Ben a prop de casa del Figueres, els
Pérez i el Joan Ruiz hi vivia una
senyora, grassa i desmesurada en el

vestir i en el pintar-se que tothom
deia que era prostituta. Sigui cert o
no, nosaltres varem fer la nostra i li
cridàvem; Quiqueta, quinze pessetes
¡¡, Quiqueta, quinze pessetes ¡¡ La
tarifa que li suposàvem era més
insultant que altre cosa, quinze
pessetes eren del tot ofensives.
Aquell dia la Quiqueta va sortir de
casa seva i va estar a punt
d’atrapar-nos quan tranquil·lament
anàvem pel carrer Pau Muntadas, per
sort va volgué agafar el Joan Ruiz i
ell, fent ús del seu llegendari esprint
es va esmunyir. Varem córrer
canviant el traçat habitual i varem
anar per tota la Soledat, varem
travessar la Plaça del Rei i volíem

entrar a la Plaça de St. Miquel pel
carrer de Sant Jaume. Quan
creuàvem el carrer Custiol, davant
del bar de la Maria la Guarra, la
Quiqueta ens va assaltar i molt més
llesta que al carrer pau Muntadas va
abalançar-se sobre el Figueres. Gens
dotat per a l’esport va ser dut a la
policia Municipal d’Igualada, als
baixos de l’Ajuntament. Els altres
“malfactors”, érem a l’escola i se’ns
va glaçar la sang quan varem veure
un policia municipal entrant al petit
despatx, a través dels vidres podíem
veure la figura del Figueres, plorant
a sanglot llençat. El Sr. Vinyoles va
parlar amb el Sr. Gual, per llavors
segon de la policia local i va deixar

el Figueres a l’Escola. No recordo el
càstig, però al mestre li costava
aguantar-se el somriure. Ens va
enviar a “La Sibèria” això si que ho
recordo i suposo que ens va fer pagar
150 Vales, que de ben segur jo no
tenia. En sortir , el figueres, encara
atemorit, ens va explicar la resta.
Mai més varem dir un preu tan baix
ni varem escampar la possible
condició pública de cap dona. Al
menys pel que fa a la meva persona i
diria que els altres també varen
quedar vacunats.
Els figueres va anar-se’n del barri.
Els seus pares no. Fa potser tres
anys, dinant en un restaurant al

carrer Pau Muntadas, em va saludar
un home , si fa no fa de la meva edat.
Sense cabell al cap, gras i rialler, que
jo d’entrada no vaig conèixer, ell si i
va gaudir de que endevinés qui era.
Ben aviat ho vaig saber. Em va
complaure que la mare encara fos
viva. El pare havia mort feia un
quants anys. Va ser agradable i li
vaig donar una tarja perquè la fes
servir si creia que li podia ser
d’utilitat. Ell em va donar telèfon i
adreça. Ens varem acomiadar
retornant els dos a les nostres
realitats i a l’espai comú dels records
compartits.

EL MANUEL ORTIZ
Si tinc de dir-ne la impressió que en
conservo, hauria de dir de molt de
respecte. L’Ortiz era adust, poc
parlador, fort, cara quadrada. El seu
pare i el meu eren amics. Igual que
em passava amb el Diego, de qui era
cosí, el seu germà –crec que Joséjugava
a bàsquet amb el meu mateix
equip. Coneixia abastament, també
les seves germanes. Eren
treballadors i bona gent, molt bona
gent.
Amb el Manuel varem estar barallats
durant els dos últims anys d’escola.

Un dia ens varem estomacar i em va
fer mal, molt de mal. Suposo que jo
el vaig provocar i insultar. La seva
força va fer la resta. Jo no li ho vaig
perdonar mai, ni ell me’n va
demanar perdo.
Se’n va anar a viure, crec que a
Cornellà, on va desenvolupar la
professió d’instal·lador electricista,
primer com a treballador per compte
aliena i més tard com a empresari.
Fins aquí les dades.
Sempre vaig pensar que si s’hagués
quedat a viure a Igualada, en un
moment o altre ens haguérem
reconciliat. Però la llunyania, creia
jo, no ho va permetre.

Havien passat potser trenta cinc anys
de l’última vegada que el vaig veure
i les casualitat em van donar una
bona sorpresa. Una noia que va
treballar al meu despatx com a
recepcionista era neboda de L’Ortiz.
Parlant amb ella em digué que la
seva mare era del barri de
Montserrat, jo que me’n sento
provinent amb un indissimulat
orgull, li vaig preguntar de quina
família venia. Llavors vaig saber que
el Manuel Ortiz tenia una empresa
instal·ladora a Cornellà i que el
record que jo en tenia era bastant
encertat respecte la personalitat que

va desenvolupar. En cap moment
vaig dir rés inconvenient d’ell ni, per
descomptat que no ens parléssim.
Per a mi allò no tenia cap valor.
Varen passar potser dos mesos i una
festa familiar, -potser un casamentva
fer coincidir la neboda i el tiet i
llavors varen parlar de mi. El
Manuel Ortiz encara es dolia del mal
que em va fer. La noia em va dir,
amb certa afectació que el seu tiet se
sentia malament en rememorar
aquells episodi. Naturalment li vaig
dir, amb tota sinceritat que per a mi
estava del tot esborrat i que també
em dolia no parlar-nos, per bé que la
distància ens ho impedia.

Encara no ens hem trobat. Dic
encara perquè en tinc ganes,
veritables ganes d’abraçar aquell
home/nen i sentir-me reconciliat amb
un passat que no sempre et dona
l’oportunitat de fer-ho.

ELS GERMANS PEREZ
Es deien Vicenç i Josep Mª. Però no
ho puc afirmar amb total certesa
treballo únicament amb la meva
memòria i ,com tota eina pot tenir les
seves errades.
El Vicenç era el gran. I va deixar
l’escola un any o dos abans que no
pas jo, el seu germà potser un any
més tard. Tinc en la memòria la
sensació que la seva família,
composta per un altre germà encara
més gran, pare i mare, mai no es van

sentir a gust en el Barri de
Montserrat. Hi van venir a viure
quan el barri feia varis anys que ja
era ocupat. Provenien de les terres
del Ebre, ho sé perquè la parla dels
pares era inconfusible i coneixia un
cosí dels nois que era de la família
Sanvicente, avui encara existent a
Igualada. Treballaven tots ells a
l’hostaleria i tenien les formes
refinades dels qui acostumaven a
servir les classes superiors. Un dia
se’n van anar i mai més hem sabut
rés d’ells.
És veritablement espectacular com
la memòria tria i destria els records.

Què ens resta i que se’n va, cap a
una “paperera de reciclatge” que ben
sovint perd les rutes per a reciclar.
Això em passa ara que voldria
recordar coses dels germans Pérez i
em costa. Tinc present, això si, que
el gran, el Vicenç era divertit i
solidari. Ajudava la “castanyera” de
la rambla, la que més endavant se’n
va dir del “manyo”. Ara en diríem
una tenda de llaminadures. El Vicenç
hi treballava i el Joan i jo hi anàvem
a comprar amb els escassos diners
que teníem, ell ens feia uns tractes de
privilegi, més prop del menjar que
de la llaminadura. Li compràvem
una coca que es feia de les restes de
les plates de les pastisseries. Eren

molt bones. En vaig conèixer
l’origen quan al cap d’un temps jo
vaig començar a treballar a la
pastisseria Garriga, de la plaça del
Pilar, on hi repartia pastissos per les
cases els diumenges al matí. Als
migdies repartia una vintena llarga
de “Correo Catalan” per a la llibreria
de “Cal Ponsell”, del carrer Santa
Maria, cantonada plaça de
l’ajuntament. De manera que
compensava els favors del Vicenç
amb material escolar que aconseguia
a bon preu o de regal dels dos
germans que administraven la
llibreria i de la mare, que sempre
vaig veure molt vella. El Joan
participava amb algun tracte de favor

fruit de la paradeta que els pares
tenien al cinema del barri. Allí vaig
aprendre les eines rudimentàries de
l’economia i de la roda de favors que
a la pròpia vida li és tan útil de
gaudir.
Del Josep Mª no me’n va restar ni un
record..

L’ÀNGEL PUIGGRÓS
Poques persones han resultat ser tan
coherents i idèntiques tota la vida
com aquest ex alumne de la
Escolania. Ens coneixíem tant que
rés del que ha fet, mai, m’ha pogut
sorprendre. Per bé que he de dir que
tampoc he seguit la seva trajectòria
ni amb detall ni amb interès. Però
totes les notícies que m’arribaren
d’ell contenien informació, però
insisteixo, cap sorpresa.

L’Àngel i jo ens vàrem barallar unes
centes d’ocasions. Em costava molt
de suportar-lo, érem bastant
diferents, però alguna cosa que te la
infantesa feia que, tanmateix , també
molt sovint estàvem plegats.
Vivia a la Soledat, en el tram que va
de l’Església a la plaça del Rei. Ell,
com jo, érem escolans de la
parròquia de La Soledat i les
coincidències, diguem-ne de “feina”
eren constants. Puc dir, sense enveja,
que era un nen molt llest, espavilat,
potser una mica agosarat, sense
arribar a temerari. En totes les

situacions sabia cercar l’avantatja,
fos amb trampa o sense ella, aquesta
característica em treia de polleguera
i era en l’arrel de les meves
diferències i les baralles.
Quan l’adolescència treia el nas,
sobre els catorze anys, les
diferències ja no es resolien a cops
de puny –quina tranquil·litat ¡¡- però
seguien latents.
La seva família tenia alguns punts
que la feia atractiva per a mi. El pare
era massatgista de futbol,
segurament voluntari de la creu roja,
la mare, una dona maca i elegant, era
de caràcter fort, l’Àngel tenia dues
germanes –que jo recordi, una més

gran i una més petita.
Recordo amb precisió que la seva
àvia patia atacs d’epilèpsia i, segons
ell em va contar i jo em vaig creure,
al menys en una ocasió la donaven
per morta i estirada en el taüt i quan
vetllaven el presumpte difunt, es va
despertar i va preguntar què era tot
allò. L’anècdota era divertida i
surrealista. No sé quina veritat hi ha
en tot plegat, però la infantesa te
aquests episodis, certs o inventats
que alimenten la fantasia. Puc dir
que no vaig sentir por amb aquesta
història, Les pors en aquells anys no
venien de l’imaginari. Les raons de
la por eren perfectament lògiques ,

heretades en molts casos, com ho era
el meu, en ser fill de republicà,
repressaliat com tots i atemorit pels
vencedors de la guerra, com ho era
també el Puiggròs. Quan la situació
ho va permetre vaig saber que el seu
pare era d’idees republicanes i potser
fins i tot anarquistes (puc anar errat
en això) i potser aquesta tradició ja
venia d’algun avi. Sigui com sigui ,
puc dir que les converses, la por, els
signes externs de la família no eren
ni de bon tros els d’una família
“afecta” al. Règim. Es notava en mil
detalls, ara imperceptibles i
sortosament oblidats. Potser aquest
punt de connexió entre l’Àngel i jo
era el nexe secret que m’hi unia. Les

diferències posteriors ja són figues
d’un altre paner i corresponen a la
llibertat personal exercida.
La Escolania tenia, entre d’altres
continguts, el desafecte al Règim
franquista. Mai no vàrem aprendre
les cançons horribles i obligatòries
de la Falange i altres icones feixistes.
En canvi sabíem de les repressions
dels sistema, subtilment es
comentaven coses com la mort d’un
maqui o la vaga dels minaires
d’Astúries, després d’un
esfondrament d’una mina. S’exercia
l’amor al territori i la cultura de la
manera més planera i natural

possible i aquella escola, tenyida de
les idees del seu mestre, participava
d’una aliança secreta, mai no
regulada ni reconeguda que va fer
possible la preservació de llengua i
tradicions, llavors que en la transició
democràtica varen brotar, mostrant
la feina sorda i alhora eficaç de tants
i tants Srs. Vinyoles com va donar el
nostre país.

L’AGUSTÍ PADRÓS
L’Agustí va arribar de Tona i vivia
amb els seus tiets que eren el Rector
de Santa Maria , Mn. Genís Padrós i
la seva germana. De nen era sa,
rialler, una mica grassonet i
destil·lava totes les característiques
de la vida rural deixada en el seu
poble d’origen, la casa i la granja de
porcs de la família. El seu tiet,
l’arxiprest de Santa Maria era un
home extremadament seriós,
transcendent, en conflicte. Ho vaig
comprendre quan passats uns anys
vaig llegir un llibret sobre la Josefina
Vilaseca, una nena/noia d’aprop de

Manresa que fou assassinada per un
maníac sexual. Segons sembla va
morir verge i Mossèn Padrós la volia
fer Santa. L’autoritat eclesiàstica no
ho veia igual i el cas va restar reduït
a un assassinat, la resistència de la
nena es va considerar fruit del pànic
i no pas de cap fervor religiós que,
en les circumstàncies del fet, era
molt més que difícil de sorgir. El
capellà va ser destinat a Igualada i va
passar de Rector a Arxiprest. Aquest
cas va ser el primer en que vaig
constatar que per a eliminar
problemes, a vegades, la jerarquia
promociona l’individu, més
endavant, ho he vist tantes vegades
que ha esdevingut avorrit, fins i tot.

L’Agustí no n’era pas conscient,
com cap de nosaltres i feia una vida
que no semblava estar massa
condicionada per l’estricte caràcter
del seu tiet. Era bon company i se li
notava que els llibres i les llibretes
mai no li agradarien tant com
treballar la terra i els animals.
Vermell de cara i amb un cos fort,
era un noi que afegia diversitat a
l’alumnat de la Escolania.
Era molt amic del Jaume Singla, tan
amics com distints. Al Jaume se li
notava la traça del que més endavant

va esdevenir; periodista i l’Agustí un
bon granger.
Durant uns anys l’Agustí va viure
també amb una germana que jo diria
que era una mica més gran que ell.
La noia era ben diferent, puig que
era molt refinada i bonica, de pell
blanca, estatura normal.
Va maridar a Igualada i jo diria que
encara hi viu.
L’agustí era una incògnita. Per una
banda era una mena de protegit
d’una de les autoritats més patents de
la ciutat; l’Església. Això podia

provocar enveja al altres nens, per
una altra aquell noi vivia lluny de
casa seva, en una interinitat que
acabaria quan complís el catorze
anys. Viure lluny dels pares, a mi al
menys, se’m feia molt difícil
d’imaginar i molt dolorós d’admetre.
Per bé que les famílies de la majoria
dels alumnes de la Escolania, com
tota la societat de l’època, no teníem
una situació familiar envejable des
de cap punt de vista. El que més em
desconcertava, però, és que aquell
nen de Tona no se’n feia problema,
ni d’això ni d’altra cosa que mai
hagués exterioritzat.

Un dia, passats molts anys vaig fer
un viatge sol per la Plana de Vic, el
vaig anar a saludar i va ser molt
amable amb mi. Vaig veure casa
seva i la granja i com n'èra de feliç a
la seva feina. Em va agradar i en tinc
un molt bon record. Vaig seguir
aquell viatge fins a Caldes de
Montbui i vaig arribar al Pantà de
Sau. Allí vaig asseure’m sol –com
anava- i vaig reflexionar. Encara
recordo el que vaig pensar en veure
el campanar negat; la futilitat del
temps i la provisionalitat de
l’existència. De tot aquell viatge que
va acabar a Barcelona on havia
d’anar a una revisió mèdica, en
recordo tres coses; el descobriment

del meu problema amb el colesterol,
aflorat pel metge, el pensament del
Pantà de Sau, que ben sovint recordo
i el pas per la vida plena i ben
arrelada de l’Agustí Padrós a Tona.

L’ANTONIO LUMBRERAS
En aquest esforç del record dels anys
de la Escolania he hagut de fer una
llista dels nois que varen ser
companys, tractant de no
deixar-me’n cap. Em sabria greu i
espero que no em passi. N’hi ha que
són una mena de nissagues, cosa
normal en totes les escoles, però en
ser una d’unitària, els germans
coincidíem en la mateixa escola i la
mateixa “Classe”, per això parlo de
germans, encara que la meva relació,
òbviament ve determinada per la
coincidència generacional, que en
aquest cas era amb diferències d’un

o dos anys com a màxim.
Em plau especialment parlar dels
companys que venien del barri de
Fàtima d’Igualada. Si el record no
em falla el primer company d’escola
que hi viva era el Florentino, més
endavant va vindre un cosí seu que
es deia Antonio i amb ell, al menys,
dos germans dels quals no en tinc
gairebé cap record.
L’Antonio era un nen que , en
conèixer-lo , varem pensar que era
extremadament tímid i acomplexat.

Donava tota la sensació que era una
persona molt humil, potser molt
pobre i que aquestes condicions el
feien una persona que mai, per a rés
cridava l’atenció. He de dir que fins
que un dia en que va vindre la seva
mare a l’escola, jo no el vaig
començar a conèixer i apreciar. La
mare i ell s’assemblaven molt. Cos
petit, cara quadrada, ulls molt
bondadosos, veu suau, quasi un
murmuri, però articulant un castellà
pol·lït i net, decent com tota ella. No
en recordo les circumstàncies, però
la petjada que em va deixar va fer
que mai, per a rés, jo m’enfadés amb
el noi. Tractant de protegir-lo quan
algú en volia fer-ne burla.

Tenia un germà que era un nen més
alt, exageradament diferent, molt
curt pel que fa els estudis i al seu
comportament. El seu cosí
Florentino era una persona molt
difícil, gens integrat, una mica
violent, potser per la pròpia manca
d’integració. Per ami, perfectament
oblidable. Però l’Antonio no.
L’Antonio era una persona a seguir
en la distància, donat que no
coincidíem en la nostra vida.
Va posar-se a treballar de flequer
–no se on, però tant li fa. Per a mi
era una incògnita si aquell noi tan
especial parlava català, tinc la

impressió que quan va acabar el seu
cicle a la Escolania, no el parlava.
La vida va transcórrer sense altres
notícies, potser algun encontre per
Igualada que permetia una salutació i
poca cosa més. Fins un dia, passats
potser trenta anys de l’últim curs a
l’escola en que vaig anar a l’Ateneu
per a fer la presentació d’un llibre
–el primer que em van editar, allí,
entre unes quaranta persones hi
havia l’Antonio i la seva esposa.
Vaig saludar-lo, però quasi que no
varem parlar. Amb el tràfec de la
presentació no vaig ser gens atent
amb ell. En aquell acte vaig estar

acompanyat pel Joan Isaac, en els
inicis d’una amistat i de certa
col·laboració. Per un moment vaig
voler pensar que l’Antonio havia
vingut pel Joan –cosa del tot
comprensible doncs la seva obra, a
part de molt bona, era abastament
coneguda.
Vàrem coincidir en un altre actuació
del Joan Isaac al Petit Palau, fa uns
tres anys, quan feia ben poc que el
cantant havia sofert una angina de
pit. L’actuació va ser superba,
emocionant, d’una qualitat que
mereix molt més reconeixement del
que la nostre “cultureta” li atorga. En
sortir, quan anava a saludar una bona

colla de persones i els amics i
familiars del Joan, vaig veure
l’Antonio. Aquell dia jo no tenia cap
protagonisme i em va plaure de
parlar amb ell i la seva esposa. La
sorpresa que en vaig rebre, el
devessall d’emocions que em va
proporcionar, encara ara m’estreny
un nus a la gola. Aquell noi tan
sensible i humil, aquella persona que
tenia tota la bellesa de la seva mare
als ulls i la cara, parlava un català
perfecte i em va dir que havia seguit
tot el que jo havia publicat, fos en
llibre o al Regió-7. Vaig restar sense
paraules, superat per l’emoció i
content, molt content gaudint el luxe
d’haver conegut una persona tan

sensible, rica, decentet i que,
sorprenentment, per a mi, em
valorava i considerava.
Vaig parlar-ne amb algun companys
per a saber-ne més coses i totes elles
van reblar el clau d’aquella
impressió descrita. Un germà seu
–em sembla que es deia Emiliano, va
morir perdut en el món de la
marginació, l’altre treballa en una
brigada d’obres de la companyia
d’aigües. El més impressionant és
que ha educat un fill que va nàixer
cec. El Jaume Singla me’n parlava
amb una admiració i tacte que em va
fer sentir solidari encara que no vaig
poder expressar aquesta solidaritat.

Les persones discapacitades sovint
són poc visibles a la societat, per sort
el nostre país , com pocs, ho puc dir
amb coneixement, té un sistema de
protecció per les persones invidents,
però amb això no n’hi hauria prou.
Penso en aquest fill i penso que una
fortuna immensa que ha tingut ha
estat anar a parar en una casa on els
valors són de primera fila i on l’amor
mai no li mancarà. Voldria que la
vida li donés altres avantatges, donat
el molt que li ha restat de partida. El
dolor te noms i cognoms, molt més
que xifres i ser-ne solidari ens
humanitza a tots.
La vida m’ha proporcionat luxes, sóc

un autèntic afortunat, doncs tinc
coses que els diners no poden ni
pagar ni es poden comprar. Els fills,
les persones que m’han estimat, qui
m’estima, i els amics i entre ells, vull
deixar escrit que l’Antonio hi és en
un lloc a prop del cor i sempre que
ell ho vulgui a prop meu.

ELS VALES I LES ESTAMPETES

En distintes temporades, dintre del
curs escolar, el mestre Antoní
Vinyoles establia un sistema
d’avaluació del comportament i del
càstig instrumentat a través dels
“Vales”. Cal explicar-ho.
Els Vales eren uns fulls impresos
que es venien a les papereries de
l’època. Ho sé perquè en una ocasió,
imagino quan jo era dels grans, el
mestre em va enviar a l’Impremta
Miranda, a la rambla, a comprar els
fulls de vales. Els fulls contenien una
mena de moneda que, degudament
retallada restava en muntanyetes de
papers d’uns 4 x 6 ctms. si fa no fa,
amb valors que anaven de l’1 al 50

amb distints valors. Aquesta mena de
moneda duia una filigrana al voltant
i una inscripció que deia VAL PER
A 1, i al peu una frase del tipus
“Buen porte y buenos modales abren
puertas principales” puc dir que les
frases solien ser molt més bones,
però no les recordo.
El mestre donava Vales en raó de
bons treballs i sobre tot, bon
comportament. Quan en fèiem
alguna de dolenta, el mestre,, únic
àrbitre i banquer del Vales, ens
castigava fent pagar una quantitat
completament aleatòria, si no en
tenies, eres castigat d’alguna manera

molt més dolorosa.
Aquesta mena de justícia era molt
original i és clar, sempre ens
semblava injusta, però servia per a
bescanviar favors, també entre
l’alumnat, que apreciàvem els Vales
com a salconduit per a sortir-te’n de
situacions compromeses. No havia
pensat massa en els Vales, fins que ,
quan vaig ser pare i amb fills dels 6 a
9 anys em van venir ganes
d’emprar-los. No els vaig trobar a
Cal Miranda, sobre tot perquè feia
més de vint anys que s’havia
convertit en una oficina bancària.
Tampoc ho vaig trobar enlloc més.
Però no em vaig rendir. Jo mateix els

vaig dissenyar i fer servir durant un
temps. Llavors vaig poder valorar
l’esforç de disciplina que el Sr.
Vinyoles acreditava. Vaig
interrompre l’administració dels
Vales amb els fills més per a
deixadesa meva que no pas per
ineficàcia.
Encara ara penso que podria ser una
idea recuperable i que algun editor
espavilat els tornarà a posar en el
mercat en alguna campanya de Reis
o abans de les vacances d’estiu.
En els mateixos anys, les parròquies
d’Igualada, al menys la de la

Soledat, feia servir una mena de
Vales per a un altre ús; eren
estampetes d’una sèrie petita i molt
pobre que s’assemblava al cromos de
futbol, no cal dir que amb molt
menys èxit entre els infants. El cas és
que si assisties a catequesi el
diumenge a les 4 de la tarda, et
donaven una estampeta que servia,
col·leccionada amb altres, per a
viatjar a Montserrat o al monestir o
ermita de la Gleva, a prop de Vic,
amb la parròquia. Si havies assistit
un nombre determinat de diumenges,
el viatge era gratuït.
El nexe d’unió entre els Vales i les

estampes de la catequesi estava en la
paperera de la sagristia de la Soledat.
El mossèn que feia la catequesi hi
llençava les estampes que no feia
servir i jo, que ho sabia, n’agafava
tres o quatre. Una per a mi –així
viatjaria gratis- i alguna per a
bescanviar per Vales, sempre amb un
canvi que a la borsa de l’Escola
m’era tremendament favorable.
La lliçó d’economia que tot aquet
moviment de paper/moneda
representava ha estat fonamental a la
meva vida. Mai no he jugat a la
Borsa i sempre he pensat que és molt
menys honorable que no pas la que
jo, rudimentàriament, vaig iniciar a

la infantesa, traficant entre els Vales
del mestre i les estampes dels
capellans.

GERMANS LIZARTE I LA
TELEPATIA

Els germans Lizarte, com altres
nissagues, varen ser al menys tres,
que jo recordi, els qui van anar a la
Escolania. Jo estava entre el Manuel
i el Jaume, del més petit no en
recordo el nom.
Els Lizarte vivien al carrer de la
Soledat, en uns baixos, molt a prop
de lÀngel Puiggròs. Eren escolans de
la mateixa parròquia que jo i el
tracte, per tant, era molt més
freqüent. En aquells anys, tan a
l’escola com el barri, tenir germans
d’una edat semblant a la teva era una
bona cosa. La infància sempre ha

estat una època difícil, ben sovint
violenta i tenir germans podria ser
una bona ajuda en moments
determinats. Jo, ni a l’escola ni al
barri en vaig poder gaudir. Érem sis
germans, però el meu germà gran
tenia deu anys més que jo i el petit
en tenia sis menys, la resta eren
germanes. La sensació de ser fill
únic, en el sentit que ara comento,
era inevitable. Però no era el cas ni
dels Lizarte, ni dels Sánchez, Vidal,
Cunillera, Regordosa, Macarro,
Camps i per suposat els Vinyoles,
que endemés eren fills del mestre,
encara que d’ells n’he de parlar a
part.

Una tarda, imagino de primavera
molt avançada, en plegar a les sis, el
Manuel Lizarte, el seu germà Jaume,
potser el Joan Ruiz, el Ton Sáncehz i
algun altre, varem decidir anar a
jugar al riu, passant la palanca de la
Creu del Maginet. A l’altre riba del
riu, per llavors ple de les aigües
brutes de les adoberies, hi havia llot
que havia deixat la pluja, el joc
consistia en jugar amb aquell llot,
que nosaltres en dèiem argila. Ara
els infants juguen amb una cosa
semblant i en diuen plastilina, però
llavors encara no s’havia inventat.
Suposo que modelàvem figures,

llençàvem pilotes contra els a
ametllers, pobres i prims que hi
havia a banca i banda del camí de
Montbui i quan veiem que el vespre
amenaçava Anoia amunt , varem
decidir tornar. El Manuel, que era el
més gran de la colla, anava davant i
va començar a llençar aquella argila
feta bunyols a sobre els taulons que
feia la passera, la resta li demanàvem
que no ho fes, teníem por de patinar
amb aquell material tan llefiscós
però ell se’n fotia, tot dient-nos que
érem uns cagats. El cert és que
teníem molta por i passàvem com
ballarines, procurant no trepitjar les
taques de llot que el Manuel ens
havia anat deixant a la palanca.

Potser per això no varem veure com
queia, només varem sentir un gran
chooff¡¡¡ i un crit esgarrifós del
nostre amic Manuel que acabava de
caure al riu infecte i repugnant. Això
era el que més ens preocupava i no
varem reparar, fins que era fora de
l’aigua, que el braç mirava cap una
direcció i el canell cap un altre;
s’havia trencat el braç en caure.
La sensació de pànic ens va envair,
el varem ajudar com varem saber i
entre els crits de dolor i la temença
de com s’ho prendria la mare, varem
anar pujant la baixada del Carme i
quan érem al carrer Concepció,
abans de la Plaça del Rei, la mare

dels Lizarte, amb davantal de casa i
unes sabatilles ens va venir a cercar ;
Dios me ha dicho lo que te habia
pasado ...sabia que eras tu y de
donde veniais ¡¡. Jo vaig quedar
glaçat, els meus companys també.
No trobàvem explicació al fet de que
aquella dona ens vingués a trobar
amb aquella exactitud. Ningú no li
havia pogut dir, el riu no era un lloc
habitual on anar a jugar –no hi
havíem anat mai. El seu germà més
petit encara no venia a l’escola....em
resistia a creure que Deu s’hagués
posat en contacte tan urgent amb
aquella mare, però en aquell temps
tampoc no en tenia cap altre
explicació.

Al cap dels anys vaig sentir parlar de
la telepatia, llavors tot em quadrava.
Jo mateix vaig viure algun episodi
igualment inexplicable, però el
primer, el que més em va impactar el
vaig viure amb dos germans Lizarte.
Viure al mateix àmbit geogràfic
m’ha fet seguir alguns rastres, també
dels Lizarte. Tots ells, pel que sé,
són persones culturalment integrades
al català, que viuen amb total
naturalitat. Jo sé que aquesta
naturalitat no els ha vingut per via
familiar i no costa gens ni gaire

trobar-ne la petjada de la Escolania,
el capteniment de tants i tants
catalans, dels quals el Sr. Antoní
Vinyoles n’era un molt digne
exponent, que varen militar
discretament vers una recuperació i
normalització de la llengua, en uns
temps en que ni era fàcil ni còmode
ni gairebé diria, legal. Tots els
devem el nostre reconeixement; els
Lizarte en són un molt bon exponent.

EL MAIMÍ
El Josep Manuel Garcia Maimí
vivia, també al barri de Montserrat, a
la casa següent de la meva, mirant el

centre de la ciutat d’Igualada.
Teníem –tenim- la mateixa edat. El
Maimí era un noi prim, petit,
nerviós, amb un sentit del humor
realment remarcable, tenia la
sornegueria de la gent del Ebre,
d’allà n’eren provinents, encara que
el seu català no ho denotava, però si
el de la seva mare. Tenia tres
germans i una germana. Un dels
germans morí ofegat i va ser una
mort molt dolorosa, que tot el barri
va sentir.
Coincidirem distints anys a l’escola i
jo l’admirava. Era un noi amb una
personalitat que potser definiria com

a sobrevivent, espavilat, treballador,
ordenat, molt polit, els diners que
aconseguia els administrava amb un
encert i ordre que jo no n’era capaç
–no he estat mai capaç- de fer. El
mèrit és que s’ho feia tot sol. Si he
conegut algú autodidacta, arquitecte
de si mateix en quasi tot, aquest és el
Maimí.
Jugava bé a futbol, lo qual constituïa
un mèrit molt valorat. Hi va jugar en
els equips locals durant anys. Als
catorze era molt baixet, no diria que
raquític, però si baix, ben fet en les
seves proporcions. Un dia, quan
teníem potser quinze anys, ens
varem trobar a les consultes que els

metges de la seguretat social tenien a
la plaça d’Espanya (popularment,
encara ara, la plaça dels porcs degut
a la fira dels pagesos que es feia una
vegada a la setmana i on es venien
animals). Li vaig preguntar que li
passava i em va dir que havia iniciat
un tractament per a créixer. Vaig
restar astorat; com ho pots fer això
de créixer ?...doncs, mira, em digué,
em vaig queixar al metge de
capçalera i s’hi va interessar, m’han
fet una radiografia a les mans i han
determinat que puc créixer uns
quants centímetres, els medicaments
i la dieta han de fer-ho possible. Ho
vaig posar en dubte, però el Maimí
no era mentider i el temps va anar

passant.
No ens veiem amb regularitat, ell
treballava de lampista i treballava
molt, jo en gènere de punt i els
nostres mons no eren coincidents.
L’alçada aviat ho va ser, em tenia
completament admirat i quan va
acabar el seu creixement em passava
un bon mig pam, pel cap baix. No
sentia enveja, no he tingut mai
complex per l’alçada, potser perquè
sempre he arribat a tot arreu, els
meus complexes eren d’altre caire.
Sentia un goig molt gran per l’amic
Maimí.

Ens hem anat trobant en el decurs de
la vida, sempre amb aquest respecte i
admiració que em mereix. Ha fet
coses molt estimables; una família,
una empresa, va presidir el gremi
d’instal·ladors uns quants anys i la
última que en sé –també sorprenentés
que es dedica a cantar en festes,
casaments, revetlles etc. Ho fa amb
uns sintetitzadors que toca la seva
filla i ell hi posa la veu i fa
l’ambient. No l’he vist actuar mai,
però estic segur que la gent s’ho
passa molt bé. Te una veu molt ben
modulada i greu i la seva simpatia fa
la resta
Ja ho veus, els alumnes de la

Escolania no érem destinats a dirigir
la societat, com ho van ser els
Escolapis, per exemple, els de la
Escolania sabíem amb total certesa
que rés ens seria regalat i molt sovint
seriem els intrusos dels llocs
principals, però persones com el
Maimí em donen el certificat
d’orgull quan em fan l’honor de
fer-me sentir que en sóc un d’ells.
Aquest és el nostre “Pedigri”.
L’ ISMAEL REGORDOSA
El Ismael tenia un germà que també

va vindre uns anys a l’Escola, el
Ramon. Aquest germà és esquerrà,
més grassonet i menys estilitzat que
el Ismael, i de fet, a costat del seu
germà, restava bastant fosc i eclipsat.
No el vaig conèixer prou al Ramon,
tot i que era més proper a mi en edat.
La personalitat tan pronunciada del
germà gran; el Ismael, el deixava,
sempre en un segon pla.
El Ismael era un líder a contracor,
era brillant, intel·ligent, bon
company. Feia colla amb els
germans Ferrer i també el Roque i
l’Aledo , potser perquè vivien tots al
Poble Sec d’Igualada.
Amb el Ismael vaig viure una

experiència que, n’estic ben segur,
m’ha determinat distintes coses a la
vida. Juntament amb els germans
Ferrer i potser algú altre que ara no
recordo, feien anar un guinyol a la
cooperativa, llavors al carrer Aurora,
em sembla que en deien “Calle
Centuria de la Falange Catalana” i la
cooperativa en deien “La Victoria”.
Malgrat tota aquesta nomenclatura
franquista, el cert era que a la
cooperativa s’hi aplegaven persones
no gaire afectes al règim imperant.
Més endavant vaig saber que , de fet,
la cooperativa va ser una mena de
refugi de persones no gens
dogmàtiques, progressistes i
catalanistes, el millor exemple dels

quals era el Sr. Salvador Riba, que
va presidir l’entitat i la va conservar
durant molts anys i que més
endavant, quan la democràcia va
permetre recuperar l’Ateneu Igualadí
de la Classe Obrera, en va ser, també
el President. Jo hi vaig posar un gra
de sorra en aquest procés i llavors
vaig saber que el pare del Ismael i el
Ramon era un antic ateneista, molt
bon actor de teatre aficionat i vaig
entendre del tot la personalitat del
seu fill gran. Tornem a la
cooperativa i al Ismael.
Al menys un dia entre setmana
anàvem al vespre al local de l’entitat

on el diumenge a la tarda fèiem una
“funció” de guinyol. Els germans
Ferrer, el Ismael i jo molt
modestament, pintàvem paisatges
de bosc, carrers i interiors , castells i
inferns, que servirien per a fer les
petites i a voltes improvisades obres
d’aquell teatret. Allí vaig
ensinistrar-me en les eines
rudimentàries de l’espectacle teatral.
Més endavant em va servir per a
escriure alguna obra que per fortuna
he vist representada en un gran
escenari. Escoltar un públic que riu i
s’emociona amb el que tu has escrit
en la intimitat i el silenci, és un dels
plaers i luxes més grans que la vida
m’ha regalat, i dic, sense cap mena

de dubte i amb tota la humilitat que
aquell temps de la cooperativa amb
el Regordosa i els Ferrer, en van ser
el inici. Mai no els podré agrair prou.
El gran dels Regordosa dibuixava bé,
molt bé, cantava bé, tenia imaginació
i inventiva i tot això van ser les eines
que l’ham acompanyat en la vida, no
solament en la més intima i personal,
si no també en la professional .
Ben jove va unir-se a un grup
musical nascut a Igualada ; els
Corbs, que havia començat amb

l’Agustí Peiró com a cantant.
L’Agustí va anar sol com a cantautor
en català i el seu lloc al grup local el
va ocupar el Ismael. Gravaren varis
discos i tenien un so molt net i clar,
era una formació clàssica de música
rock, uns teclats, baix, guitarra
acústica, rítmica,bateria i cantant;
aquest era el Regordosa.
Professionalment va ser dissenyador
a l’empresa Punto Blanco, potser
encara ho és. Mai més no en varem
tractar personalment, les nostres
vides no coincidien. Jo em quedo
amb el noi que feia els decorats del
guinyol que sense voler em va
ensenyar l’abecedari d’un art major
com ho és el teatre.

ELS GERMANS SENSERICH
Com en altres casos els germans
Senserich eren un de més gran que jo
i l’altre una mica més petit.
Curiosament, amb el petit , que era
el Jordi, m’hi vaig retrobar a la

Escolania, després que potser dos
anys enrere havíem coincidit a una
mena de guarderia que una
professora jubilada tenia al
començament del carrer de Sant
Josep, suposo que el número dos, un
edifici en el qual més endavant hi ha
haver el Racó de Capvespre, un local
mític a la meva joventut on s’hi feia
música i actuacions en directe. Però
en els últims anys 50 allí hi havia
una mena de Guarderia. Retrobar-me
aquell nen a l’escola va ser ben
curiós i em va fer sentir que jo ja era
veterà i ell primerenc.
Els Senserich eren fills de l’Irene,

una senyora morena, alta i ben
plantada, com així mateix eren els
fills. L’Irene venia roba a les places.
Cada dimecres la veiem a la Plaça
del Pilar. Posava la seva parada
d’esquenes a la pastisseria Garriga,
sempre si fa no fa en el mateix lloc.
Com tots els venedors de les places
anunciava els seus productes amb
frases fetes, sense altre altaveu que
els seus pulmons. A mi, ella i tots els
altres venedors em tenien embadalit.
La gràcia en vendre, la diversitat de
productes, el xivarri que es feia en
aquell espai tan reduït era màgic per
a mi. La vida en la Plaça era en
excel·lència, les converses de grans
poc dissimulades i l’actualitat es

comentava en un safareig on
dominaven les dones. A la Plaça del
Pilar no es parlava de Futbol.
Recordo nítidament un dia 6 d’agost
de l’any 1962, era dimecres i pe tant
hi havia plaça, no hi havia escola,
però vaig haver de passar per la
plaça i com sempre, m’agradava
fer-ho pel mig mateix, entre la gent,
embadalit per l’ambient, les
xerrameques, els productes
exposats... Aquell dimecres, però, la
conversa era única, tothom
comentava la notícia de la mort de la
Marilyn Monroe, que el dia anterior
s’havia suïcidat. Em va impressionar

aquella reverència amb la qual en
parlaven les dones del mercat.
L’Irene se’n compadia, en parlava
com si fos d’una amiga molt íntima,
com si la Marilyn fos coneguda de
tota la vida. Al cap dels anys vaig
pensar que la manca d’intimitat
potser havia forçat a la dona/mite al
seu dramàtic final. Per a mi, la mort
de la Marilyn és indestriable del
mercat de la Plaça del Pilar, de
l’Irene i dels germans Senserich.

EL JOSEP Mª MAS
Mai una vocació ha estat més
autèntica que la del Mas per ser
capellà. El Mas era un nen que
contrastava enormement amb el
comú dels seus companys a l’escola.

No jugava a futbol, no es barallava,
feia bé els deures. A mi, per contrast
em provocava un cert rebuig, més
fill del desconeixement que no pas
de que, amb la seva acció, em
perjudiqués poc ni molt. Ho vaig
comprendre un dia que ens va invitar
a casa seva per a celebrar un
aniversari. Em sembla que va ser el
primer en el qual vaig ser invitat. Els
primers anys seixanta no eren
esplèndids en rés que no fos
l’ambient gris, fred i de mirades
esquinçades que la dictadura
cultivava.
El Mas vivia al carrer Santa
Caterina, en un primer pis que

donava per darrera a un pati o
jardinet interior. Recordo la casa
fosca, antiga, amb bigues de fusta i
poca llum artificial. Ens tenia
preparada una sorpresa, per a mi,
monumental. Tots els presents érem
escolans, ens preníem la nostra
“feina” com a bons professionals, no
massa diferent dels capellans, els
quals oficiaven actes religiosos,
talment com si l’altar fos un
escenari. Si no tots, al menys la
majoria. Aquests actes repetits
durant sis anys, per a un nen i per a
un adult, també, acaben essent unes
rutines perfectament previsibles.

El que no podia ser previsible és que
un de nosaltres s’ho cregués, com el
Mas s’ho creia al dotze anys. A la
festa érem potser deu nens/nois, ens
varen fer passar a una habitació on hi
havia cadires i una taula amb un
mantell blanc, un missal, una copa
gran, unes espelmes i tot a punt per a
fer-hi una missa. El company va
entrar vestit amb sotana llarga, crec
recordar que vermella –la de les
grans ocasions, estola, birret i
casulla. El desconcert era tan gran
com compartit. Ens va demanar que
dos de nosaltres li féssim d’escolà i
va fer tota la missa, sencera, amb
recolliment i sense fer comèdia. La
resta d’escolans estàvem

desconcertats, ni piulàvem ni
exterioritzàvem el què pensàvem. Es
va acabar la “missa” ens varen servir
un berenar senzill i ens en varem
anar. No ens ho volíem creure.
Aquella manifestació de fe, feta per
un company de tan poca edat ens va
trencar tots els esquemes.
La festa va servir perquè el Mas no
fos objecte de les nostres burles, com
ho havia estat. No compartíem, en
general la seva vocació ni la fe
encesa en la litúrgia catòlica, però al
menys en el meu cas, va guanyar el
respecte que sempre m’han fet les
persones que tenen un capteniment a

la vida. Un objectiu al qual hi
aboquen el millor d’ells.
El fet de no ser creient, al menys en
cap església, no m’ha permès de
tindre-hi cap altre relació amb ell,
però he llegit els seus escrits, sé que
s’entrega al proïsme més
desinteressat i que representa una
mena de fe que no puc compartir, per
a mi, les idees han de passar pel
sedàs de l’experiència, el millor, el
més autèntic que la religió catòlica
aporta a la humanitat no és pas la
litúrgia ni els canons ni els dogmes,
aquesta part m’hi sobra i sempre, en
qualsevol de les manifestacions
humanes –també el comunisme

pretesament real, o les altres
religions, em provoquen rebuig en
les seves iconografies i les seves
regles.
Recordo nítidament un moment de la
meva vida en que el Josep Mª Mas
en va vindre a la memòria, em
trobava a El Senegal, on el 70 % dels
habitants són musulmans, un petit
percentatge animista i quasi el 30%
catòlics. Vaig voltar 900 kmts. Pel
país Africà conduint un tot terreny i
vaig veure la misèria més moderna
que hom es pot imaginar. Centenars
de milers de persones sense aigua
corrent ni cap mesura sanitària,

patint una esperança de vida que no
arriba als cinquanta anys. Quan el
4x4 que conduïa em va dur a una
zona que, si no ho recordo
malament, es diu Joal Fadiut, és la
regió catòlica. La resta del país, vist
fins el moment, tenia les cabanes
d’adob i sostre –quan n’hi havia- de
palla, les dones i noies transportaven
aigua en galledes al cap i braços, a
vegades de molt lluny, els homes
que les posseïen, doncs les dones són
propietats menys estimades quer les
ovelles o les vaques, els homes, deia,
sempre els veia a les places dels
poblats xerrant, i de tant en tant,
resant ajaguts sobre els genolls i
cames o totalment de boca terrosa,

en uns quadrats fets de pedra o
taulons, enfocats, deien, a La meca,
on resaven.
A la zona de Joal Fadiut, les cases
eren de totxana, porta de fusta o
cortina, sostre d’uralita, els carres
ben alineats i les aigües brutes en
una mena de clavegueres al mig dels
carrers. La zona comptava amb
Hospital, Església, Escola i Institut.
Els nens i nenes anaven a la mateixa
escola, amb uniformes i, per
inevitable comparació, aquella
societat primària i pobre, era una
meravella al costat de les zones
musulmanes. Allí, en una plaça on hi
havia l’església de Sant Francesc i

una escola, vaig pensar en el Mas
i,pensant en ell, per primera vegada
a la meva vida, vaig admirar el
catolicisme.
EL MINGO I EL MARTI
El Mingo vivia al Casal d’Acció
Catòlica, els seus pares hi
treballaven. Eren una mena de
porters. Avui el Casal ha decaigut en
quasi totes els seus usos, en els anys
50 i 60, el Casal, com se’l coneixia
popularment, concentrava bona part
de la vida ciutadana. Convivia amb

el cinema Astoria i contenia un petit
cinema; el Catequístic, una pista on
s’hi jugava a hoquei sobre patins, un
cinema a l’aire lliure i un seguit de
sales que servien per a distints usos,
el més important dels quals, segons
el meu coneixement, era una gran
sala amb dues taules de tenis, on hi
tenia la seu l’OAR. Un carreró que
començava al carrer de Sant Josep
duia a les distintes dependències, a
l’esquerra dues vivendes, on vivia la
família Gómez i al costat la casa que
ocupaven els pares i germans del
“Domingo” el Mingo, per a
nosaltres. Més enllà, l’entrada als
locals i al fons l’accés al catequístic.
A la dreta una tanca que separava la

pista esportiva, més endavant una
piscina i l’escenari on s’hi encabia la
pantalla del cinema a l’aire lliure, i a
l’est de la pista, baixant les escales
cap al Passeig Verdaguer, l’entrada
el cinema Astoria, on ara hi ha la
Llar del Jubilat i les dependències de
benestar Social de la Generalitat.
El Mingo era un noi d’un cos no
gaire estilitzat, però molt flexible.
Jugava molt bé a bàsquet i a tenis
taula. Era evident que en tenir les
instal·lacions a tocar de casa podria
passar-hi hores jugant. Vaig
compartir moltes estones de joc
esportiu amb ell. Era un bon

company i a través d’ell podíem
gaudir de les instal·lacions del Casal
sense haver de pertànyer a cap club
ni associació. Associar-nos amb el
Mingo era suficient.
Potser al tercer any que coincidirem
a l’escola va venir el seu germà
Martí. Aquest alumne va suposar un
trasbals per la petita comunitat
escolar. El Martí era un noi que tenia
una malformació a les cames que
l’obligava a caminar malament, amb
una dificultat molt evident. Si la
memòria no em falla, durant molt de
temps, el Martí duia uns ferros que
tractaven d’ajudar la formació de les

seves cames. Ben aviat varem
oblidar la diferencia i el varem
integrar com un noi més. Era
espavilat, molt simpàtic i gens
capriciós, diria que gens mimat,
malgrat la sobre protecció que solen
tenir els nois amb defectes. Quan va
acabar l’escola, aquell noi amb les
cames conques i caminar dificultós
ens guanyava a tots al tenis taula.
Les seves habilitats, el seu esforç era
un exemple que secretament tots
compartíem.
El drama va visitar la família del
Mingo i el Martí. Un dia, el germà
gran, travessava l’antiga carretera

NII i un vehicle el va envestir i el noi
va morir en l’accident. Potser tenia
setze anys, no ho recordo amb
seguretat. Tinc present, però, que
aquella mort va ser la primera d’una
persona jove i coneguda. Va
trasbalsar els qui el coneixíem i, no
em puc imaginar el dolor que va
representar per a la seva família.
Mai no els hi vaig transmetre el meu
conhort. Sé que arribo una mica tard
i que ells entenen que els adolescents
no en sabem d’expressar amb
paraules el que el cor ens fa sentir,
però amb tot el retràs dels anys, vull
que sàpiguen que els seus companys
d’escola varem sentir aquella mort,
també com a nostre.

GERMANS VIDAL
Són el Miquel i el Carles. Vivien al
Passeig Verdaguer en una casa. Ho
remarco perquè eren ben pocs els qui
vivien en una casa, normalment era
en pisos, a voltes molt humils. El
Miquel és el gran. Eren fills d’un
home que treballava al Banco
Popular Español. Aquesta feina del
pare també els feia diferents. La
majoria dels nois de la Escolania
érem fills de pares vinguts de la
immigració, llevat d’alguns casos,
els Vidal n’eren uns d’ells.

El Miquel, amb qui vaig tenir més
contacte, potser per l’edat, era un noi
que tenia un defecte congènit a un
peu, això el feia molt fràgil en el seu
fer quotidià. No podies comptar amb
ell per a la majoria dels jocs que
fèiem, però tenia habilitats que
compensaven la seva deficiència. El
Miquel tocava molt bé l’harmònica.
Instrument que a Igualada ha tingut
autèntics virtuosos. En dies senyalats
feia un petit concert, aquells
moments eren de plenitud per a ell.
La resta gaudíem de que fos un
company nostre i de que en una
cosa; la música, es pogués sentir

superior. Dibuixava molt bé, també.
Els seus dibuixos per a fer
felicitacions nadalenques eren molt
celebrats i sovint els fèiem servir tots
els companys.
La seva deficiència física li
proporcionava una sobreprotecció
familiar del tot justificada. Moltes
vegades el passava a buscar per casa
seva, per anar plegats a l’escola,
llavors podia comprovar la cura que
la mare tenia perquè els seus fills
anessin ben nets i pol·lïts. Sempre els
hi posava un entrepà amb la
indicació, quasi prec, de que se’l
mengessin, però els germans Vidal
no passaven gana. Moltes tardes,

aquells entrepans, al menys un
d’ells, me’l menjava jo. Diria que
quasi es va convertir en un costum
que a mi, certament em plaïa d’allò
més i a ells els alliberava d’una
menja que no els calia o senzillament
no els hi agradava.
Tenien un germà que treballava o
vivia a França. Aquest fet captivava
al Sr. Vinyoles, que tenia una
veritable decantació per tot el que
era francès, fins al punt que els
alumnes varem ser testimonis de les
converses que tenia, de tarda en
tarda, amb un senyor que havia estat
exiliat al país veí i que li ensenyava,

o li recordava, l’’idioma francès.
El Carles era menys aplicat en els
estudis, però, per contra, no tenia cap
defecte físic. Malgrat tot, jo sempre
el veia a l’ombra del seu germà i en
podria dir poca cosa.
Moltes vegades veig el Miquel de
camí cap el seu lloc de treball a la
porteria o recepció del Escolapis
d’Igualada. No hi tinc cap relació
personal, però m’entendreix quan el
veig, ara caminant ajudat d’un bastó
i el recordo en la seva infantesa. Mai

no li podré pagar aquells entrepans,
que avui encara recordo amb tot
l’enyor i l’agraïment.

QUI INVENTA, PARA.
Els jocs col·lectius dels nens de la
postguerra, molt abans de la televisió
i de qualsevol invent electrònic, eren
plens de la competitivitat, la
imaginació, l’aprenentatge de la vida
i el cultiu del sentit de grup i de
pertinença que, sempre, els jocs
infantils han aportat a la infantesa.
Era realment màgic el saber qui
carall posava d’actualitat els jocs que

en cicles també màgics, anàvem
jugant. Quan sortien les boles dels
calaixos per a fer-ne els distints jocs
que ocupaven l’hora del pati, i les
llargues tardes al carrer o las placetes
de la nostra infància...? Qui
començava la primera rotllana de
baldufes, o col·leccionava els
primers “patacons”, fets de capses de
mistos, sempre amb la cara de les
filigranes, fossin de marques de
begudes, d’equips de futbol, escuts
de ciutats, o banderes de països...?
mai no podrem contestar aquestes
preguntes, com tantes que la vida ens
posava l’examen de la saviesa i que
un bon dia varem aprendre a no
contestar.

Quan tenia dotze o tretze anys vaig
voler imposar una d’aquestes
“modes” i ajudat per companys vaig
intentar que juguéssim a palets, o
baldufes,, quan tots deleràvem per
les boles. Però no se si me’n vaig
sortir prou bé. No sabíem com
començava una “moda” ni com
moria.
Hi havia jocs que eren col·lectius, els
de moros i cristians, per exemple en
totes les seves variants; una paret
que era la que salvava i tocar un
contrari era eliminar-lo, així un

àndol lluitava amb un altre, no n’hi
havia prou de veure un enemic, calia
tocar-lo abans que ell no toques la
paret salvadora. Córrer un bon
esprint era fonamental per aquests
jocs, aquí excel·lia el Joan Ruiz i
companys com el Clemente o
l’Agustí Padrós eren els més
perjudicats. Una regla manava
aquests jocs en el seu inici; qui
inventa, para. Així el qui volia jugar
a un joc havia de ser el primer en
parar. De fet es penalitzava la
capacitat creativa, és cert, però
també ho és que qui volia jugar a un
joc era perquè en aquell joc, ell era
bo, era just doncs que comencés
parant. Aviat podia alliberar-se del

paper assignat, doncs quan un altre
s’incorporava ho feia també parant.
La llei de qui inventa, para, em
sembla del tot positiva i pedagògica.
En multitud d’ocasions a la vida l’he
trobat a faltar. Tot aquell qui crea
una norma social, una limitació, una
sanció, hauria de parar d’alguna
manera, al menys mentalment i
llavors potser les normes serien molt
més justes. A la Escolania, ho vàrem
aprendre i ens ho fèiem nosaltres.
Com els jocs que s’anaven imposant,
no se qui va ser el primer de
proposar o imposar el sistema
d’iniciar un joc parant, però puc dir
que era del tot just i tal com es diu
ara; pedagògic.

En l’anecdotari dels jocs, recordo
amb nitidesa una gran discussió de si
una pinya verda i ben proporcionada
pot ser una baldufa. Aquesta
discussió va ser d’un gruix que va
marcar un dels debats més reeixits
que jo recordo.
Jugàvem a baldufes tractant de
comprar-ne les millors, si eren de
faig o roure millor que les de pi, que
es trencaven fàcilment. Les puntes
eren afilades a la fusteria de cal Ball,
a tocar de l’escola, on després hi
hagué un mercat d’aviram i altres
parades i on ara hi ha unes oficines
de l’Ajuntament. Però en els anys de

la Escolania les eines d’afilar de la
fusteria servia perquè les puntes de
les baldufes fessin capaces de trencar
la baldufa de l’altre. Aquest era un
gran trofeu i una gran proesa. Un
dia, un dels germans Ferrer, jo diria
que el Jordi, el petit, va fer ballar una
pinya verda i molt dura. Girava com
una baldufa i amb l’habilitat que el
noi tenia, aconseguia treure altres
baldufes de la rotllana, baldufes que
si les treies i la teva restava fora de
la pròpia rotllana i girant, quedava
de la teva propietat. El Jordi Ferrer
aconseguí tots els objectius del joc,
però el perjudicat que havia perdut la
baldufa no hi va venir d’acord, doncs
deia que l’objecte usat no era una

aldufa. La controvèrsia va tenir
pocs elements parlamentaris, els crits
i les baralles van ser formidables,
però no era fàcil d’escatir qui tenia la
raó. El cert és que aquella pinya
voltava com una baldufa, però és
clar, ningú hagués admès que fos
posada en igualtat de condicions a la
rotllana per a començar el joc. Cap
altre noi tenia interès en una pinya
com a substituta d’una baldufa i, per
tant, aquell noi tan destre que la feia
voltar feia trampa. No se li va
permetre de jugar mai més amb una
pinya, però la discussió va durar
molt més que el joc. Avui encara
trobaríem qui defensaria una i altre
opció. Jo, us ho dic ben sincerament,

encara no m'he decidit per cap
d’elles.

ELS GERMANS CUNILLERA
L’Antoni, el Josep i el Jaume, per
aquest ordre d’edat, eren els germans
Cunillera. Durant cinc anys, al
menys, vaig tenir tracte amb ells.
Eren peculiars dintre la peculiaritat
intrínseca de l’escola.
L’Antoni era el gran, un bon
company que em va costar de
comprendre mentre érem a l’escola.
Els viaranys de la vida m’hi va
apropar per una carambola del destí,

per virtut de la qual, el meu sogre,
als anys setanta va enviduar i es va
casar de segones amb una bona dona
que va resultar ser tieta dels
Germans Cunillera. Conèixer les
interioritats d’una família et fa més
proper els seus membres i, per tant,
el seu coneixement. Així vaig poder
entendre les dificultoses condicions
en que s’havia desenvolupat la
infantesa dels germans Cunillera. No
eren fet aïllats, érem tants els qui
havíem perdut la guerra, els qui
naixíem estigmatitzats per la derrota
i tan miserable i raquítica la victòria,
que en els avatars de la infantesa,
poc se’n podia destriar entre uns i
altres. A la Escolania, ara ho sé, hi

érem tots els colors. I no eren pocs
els pares que duien els seus fills com
un mal menor de l’estigma dels
vençuts.
L’Antoni, com quasi tots els nois de
l’escola es va posar a treballar als
catorze anys, em sembla recordar
que ho va fer com a impressor, més
endavant va casar-se amb una noia
que era infermera, crec que
mexicana i va tenir fills. Actualment
no en se gaire rés més d’ell.
El Josep va desaparèixer de la meva

vida, del tot, vull dir que no se pas
que se’n ha fet. Lamentaria que
aquest desconeixement fos
irreparable. Era molt tartamut.
Voldria pensar que era per qüestions
nervioses i que va superar aquest
defecte. Era dur de cap, molt i molt
sovint el duia tallat al zero o al ú.
El Jaume, el petit de la triada
s’assemblava al gran, físicament, era
rebec, de formes poc refinades i d’un
cabell impossible de pentinar.
També al Jaume li vaig perdre la
pista fins que va aparèixer a l’escena
pública com a sindicalista de la
CGT. Per a mi va ser una sorpresa,

una grata sorpresa. Dirigir un
sindicat, encara que sigui el menys
domesticat, com és el cas, o potser
justament per ser-ne, demana unes
qualitats que m’alegra enormement
que hagi assolit, el petit dels
Cunillera. També em confirma en la
idea que alguns dels alumnes de
l’escola venien dels orígens més
extrems que es pugui imaginar. Si
això fou possible era, en una bona
part del mèrit, a les mires obertes del
mestre Sr. Vinyoles, el qual no crec
que conegués del tot els nostres
orígens, però que tampoc, igualment,
els podria ignorar del tot. El seu
respecte, la poca fe en el règim
franquista, les seves arrels cristianes,

feien que l’escola no fos un reflex
mimètic del postulats de la dictadura.
M’agradaria saber què en pensen els
germans Cunillera, potser per sobre
de qualsevol dels altres companys.
Els hi ho preguntaré.
EL TON SANCHEZ I EL JOSEP
MARIA
Els germans Sánchez Barlandino
vivien a la mateixa plaça de Sant
Miquel en uns edificis rònecs, foscos
i humits, de sostres baixos, ara

desapareguts. El Ton era un nen que
sempre em semblà savi, -no ho sé dir
millor-. Potser eren les seves
habilitats manuals, potser un caràcter
alegre, que més endavant vaig saber
que era heretat de la seva mare, una
dona riallera i permanentment feliç.
El ton era un bon amic, ho va ser
sempre. Era una persona sempre
disposada a compartir. El fet de
viure a tocar de l’escola el feia
també especial. De la manera més
natural, el seu germà Josep Maria va
vindre també a l’escola. Aquest era
un nen que restava una mica eclipsat
pel seu germà, que sense ser brillant,
s’integrava amb una facilitat poc

comú. El Josep Maria era un noi
tranquil, més grassonet i alt que el
seu germà i que va treballar, ben
aviat amb el seu pare, que era
l’operari calderer d’una gran
empresa de Gènere de Punt, on jo
també vaig treballar.
La memòria se’m perd en detalls
d’una quotidianitat que no és fàcil
d’explicar, doncs no solament és
llunyana en el temps, ho és, sobre
tot, en els costums, les formes de
relació, en les activitats que fèiem
els nens en aquell petit univers que
vivíem.

Potser cal dir que tots els oficis
religiosos, fins i tot els més
elementals, comptaven amb
l’assistència dels escolans. Per un
ordre rigorós i normalment just, els
nois assitiem a les misses diàries,
que a La Soledat començaven a les
vuit del matí. Durant el dia podia
haver-hi enterraments, misses
nocturnes, les quaranta hores,
rosaris, batejos, comunions i
casaments, concentrats als caps de
setmana. I la vida pública d’aquella
època era protagonitzada per
l’Església Catòlica, amb processons
de Setmana Santa, pel Sant Crist
d’Igualada, Sant Antoni Abat, Sant
Cristòfor i un seguit d’altes

manifestacions que segur que se’m
obliden.
Nadal, per exemple, era una festa
que obligava els escolans a assistir a
Missa del Gall, oficis de tota mena i
la Setmana Santa, a part de les
processons, eren oficis que
emplenaven les esglésies. Beneir la
palma, les fruites per Santa Llúcia a
l’Església del Roser..en fi, la llista és
infinita i la meva memòria és
limitada. El cert, però, era que la
nostre vida seguia un ritme
perfectament marcat per la litúrgia
catòlica, de fet érem una mena de
professionals, als quals el tema
econòmic de la nostra activitat no era

pas menor. Ens convertíem en
experts d’aconseguir propines. Parlo
de tots, i de fet, a manca d’una fe
que només tenia el Josep Mª Mas, al
menys en trèiem uns rendiments que
per a l’època que estem parlant, eren
molt ben rebuts a les famílies
respectives i als nois, no cal dir-ho.
Jo diria que el sentit econòmic de
l’existència el vaig aprendre de ben
petit, potser quan no tocava, però
inoculat fins al moll de l’ós, doncs
els capellans, eren uns autèntics
experts i no feien rés que no fos
compensat amb diners de curs legal.
Al seu costat, per poc que t’hi
fixessis, havies d’aprendre.

El Ton Sánchez Berlandino, no era
aliè a tot això, però puc dir que per a
ell, ben aviat se li va decantar
l’afició pels automòbils, més
endavant va ser la seva professió,
essent un bon mecànic. Era curiós
com hi havia nens que tenien una
vocació bastant definida, era el cas
del Ton. Per aquell
temps, els cotxes que circulaven eren
ferralles d’abans de la guerra o
cotxes importats d’Itàlia,
normalment, però el Ton podia
parlar-te de marques, models i cotxes

mítics que ni jo ni cap altre noi
havíem vist mai. Quan van començar
a circular els primers SEAT fabricats
a Barcelona, va semblar que la
fàbrica havia estat muntada perquè el
nostre company fos feliç. I ho va ser
desmuntant motors i reparant
embragues.
El Ton, ho se, va ser feliç perquè
tenia bon caràcter i estimava la seva
família i el seu entorn, essent un dels
animadors i col·laboradors més
actius dels castellers d’Igualada en
els seus inicis. Va casar-se amb una
infermera –igual que l’Antoni
Cunillera-. Van tenir dues filles i es
van fer una casa al Molí Nou. Ens

varem relacionar quasi sempre,
fent-me confiança en la meva feina
d’Assessor Fiscal. Per a mi va ser
una alegria que aquell nen, quan ja
era home em regalés el seu tracte.
Malauradament , el Ton va contreure
una molt minoritària i rara malaltia.
Va donar-se de baixa de la vida per
pura eliminació, en un procés
dolorós que va ser l’únic capaç
d’enfosquir-li la mirada. Però jo no
el vaig veure mai enfonsat i em
consta que fins que fou vençut del
tot, fins que li va restar un bri de
força, el Ton Sánchez Berlandino, va
donar felicitat a tothom que el
tractava. Des d’aquestes humils

atlles, vull fer-li arribar la meva
admiració per a la seva esposa i el
record més tendre per les filles i
també pels qui el varem conèixer i
estimar.
LO VIDAL
El Sisco Vidal havia nascut a
Belianes, prop de Lleida. Era nebot
de Mossèn Miquel, arxiprest de
Santa Maria. Va arribar que potser
tenia onze anys i enriquia la parla de

l’escola amb el lleidatà. Com totes
les coses que la infantesa no
comprèn, la parla del Vidal servia
per a fer-ne escarni. Suposo que això
afegia incomoditat al fet de viure
allunyat de la seva terra i família
més propera.
Mentre el noi fou alumne el seu tiet
va morir. Era el segon rector que
veia mort, el primer va ser mossèn
Hipòlit, rector de La soledat. Per a
un nen d’escassos deu anys, aquell
difunt, alt, blanc i completament
vestit de negre era una imatge poc
recomanable, però ningú ens la va
estalviar.
Mossèn Miquel era més baixet i

grassonet. Molt seriós, potser
malaltís des que el vaig conèixer.
Suposo que pel Vidal, la mort del tiet
va representar un trasbals pels canvis
de residència que comportava, no ho
sé de cert. En aquell temps el Sisco
Vidal em semblava un privilegiat,
per la connexió que tenia amb la
jerarquia eclesiàstica per via
familiar. Passats els anys, potser
després de la mort del tiet i el
caràcter seriós i tímid del noi, em
varen fer canviar d’opinió i pensar,
de bell nou, que potser la vida del
company Vidal no havia estat un
camí de roses.

Ara penso que hi ha moltes
converses pendents amb tants i tants
companys, moltes comptes per
saldar i que , malauradament, no
sempre se’n te l’oportunitat. Per sort,
Lo Vidal encara viu prop d’Igualada,
al nucli de Sant Genís, a tocar de
Jorba. Espero que pugui llegir el
meu escrit i doni peu a una relació
que mai no ha estat present, però
tampoc evitada.

EL PEP SINGLA
Al redós del Jaume Singla, mereix
un espai a part el seu germà Pep. El

ecordo com un noi amb una veu
molt més harmoniosa que el Jaume,
el qual tenia/te una veu trencada i
ronca, heretada del seu pare. Jo diria
que el Pep s’assemblava a la seva
mare. No li va ser fàcil desenvolupar
la seva pròpia personalitat, però en
dono fe que ho va aconseguir.
A diferència del seu germà, el Pep
mai no va destacar en els àmbits
polítics ni periodístics, però va
estudiar dret i va treballar per a
empreses en llocs de rellevància.

L’AUGÉ
L’Augé era un noi de la meva
mateixa edat i va ser company potser
cinc dels sis anys en que vaig anar a

la Escolania. No tenia pare –crec
recordar- . Era un noi que mentre va
ser alumne no hi vaig tenir una
espacial relació. El fet de que ell fos
escolà de Santa Maria, visqués al
centre d’Igualada i que jo fes colla
amb els del barri de Montserrat i
amb els companys de parròquia va
influir perquè la nostre relació fos
perfectament oblidable. Però de
l’Augé, jo no me’n he oblidat. M’hi
ha fet pensar quan he recordat el
llibre de lectura que fèiem servir a
l’escola. Era sempre el mateix i
servia per a llegir-lo de tant en tant.
No en recordo ni títol ni autor. No
crec que fos obligatori i tinc present
que el venien a la impremta

Miranda. Es tractava d’un llibre de
contes amb històries quotidianes,
exemplars, però no d’un sentit
religiós ni patriòtic determinat.
Imagino que el gust particular del Sr.
Vinyoles era el quin determinava el
llibre a llegir. Només en recordo un
conte.
Era un home que feia d’escriba,
escrivia pels qui no en sabien, cartes
d’amor, familiars, oficials, el
coneixien en la seva comunitat i li’n
demanaven cartes i altres escrits. Era
un home que no havia pogut tenir
fills, malgrat haver-se casat. Ja era
una mica gran. Reconegut per la

seva bonhomia i esperit de servei.
Un dia va rebre la visita d’un noi
d’uns onze anys, sol, modest, decidit
i amb una veu quasi imperceptible.
- Em podria escriure una carta
?
- Prou...és la meva feina.
- Em costarà molt ?, és que no
tinc diners, però no sé escriure
i necessito envair una carta.
- I a qui li has d’enviar aquesta
carta tan important...?
- A Déu...

L’home va restar sorprès, però va
reaccionar amb naturalitat.
Impressionat pel possible contingut
d’aquell encàrrec tan particular...
- Bé, tu diràs, que ha de posar
aquesta carta ?
Estimat Déu;
No tinc ningú més a qui recórrer i et
tinc de demanar un favor molt gran.
Com ja saps visc sol amb la meva
mare des que el pare morí a la
guerra. Ella sempre m’ha protegit i
estimat, mai he pogut imaginar una
mare que estimi més el seu fill. Els
sacrificis que li he vist fer han estat
constants i tan bon punt he pogut he

començat a alleugerir-li la càrrega
que la vida li ha encomanat.
No et vull demanar rés material,
pobres com som, mai ens ha faltat pa
ni ous, ni farina, ni llet, i la mare
sempre m’ha dit que si tenim
aquestes quatre coses, la resta ens
vindrà regalat. Tampoc ens ha faltat
la llenya a l’hivern i per a tot plegat
ella et resava sovint, ensenyant-me a
estimar-te i confiar sempre en tu. Per
això m’atreveixo a fer-te arribar la
meva petició. Veuràs.
Fa dies que la mare es troba molt
malament, la tos i la febre no l’han
abandonat ni un moment des de fa
dues setmanes. El metge va venir i li

va dir que no sortís, doncs el fred no
li convenia. Ella m’ho ha amagat,
però jo sé que ha sortit, llevat dels
últims dies en que no es podia moure
del llit. Ara dorm, ja no te tos, el seu
rostre és ple de pau i no respira. La
tia que viu a ciutat ha vingut i tot
s’ha remogut. Tinc por i només et
demano que despertis la meva mare,
amb la prometença de que la curaré
fent-li tot el que el metge em mani.
Agraït, et dono la meva fe i
confiança.

L’home escrivia i quan va arribar el
final de l’escrit no podia reprimir les
llàgrimes. Va acompanyar el noi a
casa seva i el va fer fill seu.
L’Augé, arribat aquest punt de
l’escrit ja feia estona que plorava,
passava cada any i sempre ens
sorprenia. El silenci i el respecte que
les llàgrimes de l’Augé ens infonien
eren del tot impressionants.
Podria pensar-se que era un noi
ploraner, sensibler, anímicament
dèbil. No era així. Només aquest

conte el feia plorar. L’emoció era
comprensible i era clar que aquell
noi, completament normal en les
altres coses, se sentia identificat amb
el noi del conte.
Més endavant el vaig veure jugar de
porter a hoquei sobre patins amb
l’equip del Igualada, puc dir per
experiència pròpia que ocupar aquest
lloc en aquest esport està reservat als
valents i l’Augé ho era. El seu plor,
que aquí descric no era una mostra
de debilitat. Plorar als nois no era la
norma, però quan el plor era d’un
sentiment tan primigeni com el
d'aquell company en el conte descrit,

mereixia el respecte que el mestre
ens exigia i que nosaltres vàrem
aprendre a dispensar.
GERMANS MACARRO
Haurien de tenir un lloc preeminent,
doncs no recordo cap altre nissaga de
la qual en fossin quatre els alumnes.
Endemés cal afegir que eren cosins
germans dels Sánchez ; el Ton i el
Josep Mª. Però la semblança
s’acabava en el cognom.

El Jaime, el gran, era un noi d’un
caràcter molt agre, era difícil tenir-hi
una amistat, i molt més difícil riure
amb ell, riure-se’n era una baralla
segura. Sento parlar així d’un
company, al qual també he de dir
que a mi no em va fer cap malifeta
ni em va desconsiderar. Potser en
àmbits que desconec, el Jaime era
una persona afable, alegre i oberta.
De veritat que m’agradaria que algú
em digués que la meva percepció era
errònia, doncs és ben cert que ni a
ell, ni a cap altre, no els desitjo altra
cosa que molta sort en la vida. Però
el record és el que és.

Tenia un germà entre ell i dos
bessons que eren els petits. Potser la
responsabilitat que sentia respecte
els seus germans li determinava el
caràcter, no ho se. Tampoc els hi he
seguit els passos. Veig alguna
vegada la mare que viu a Montbui.
De la resta, no en sabria què dir. Del
Jaime, fa anys que no en tinc notícia.

ELS GRANS
Les procedències del nois de la
Escolania venia per barris. Al Poble
Sec hi teníem una bona
representació, encara que quasi tots
eren grans, més grans que no pas jo.
Hi havia el Roque, l’Aledo, els
germans Ferrer, el Regordosa.
N’hi havia altres que encara són al

món del record i que no se on vivien;
Els germans Camps, el seu cosí
Vilarrubias, el Verneda, el Valiente,
el Corrons...segur que me’n deixo
algun i si li sap greu, li’n demano
disculpes.
Malgrat compartir un espai tan petit
com l’escola, les distàncies eren
insalvables entre nois de tretze anys
i nens de vuit o nou. D’aquí la
desconeixença. Malgrat tot, amb
algun d’ells hi vaig tenir relació
posterior, seria el cas del Verneda, el
Corrons i el Ferrer gran. Amb tots
ells la pàtina d’haver compartit la
Escolania ha aplanat la nostre
relació. Potser si que és cert quan es

diu que la nostre pàtria és la nostra
infantesa...

EL JOSEP VINYOLES
Tinc dues imatges que van lligades
al “Pep”, una era el seu pare molt
enfadat amb ell, l’altre, el mateix
pare orgullós per la presentació que
el seu fill Josep ens va fer de la
troballa de la tomba de
Tutankhamon. Les dues se
sobreposen i són com les dues cares

d’’una moneda. Una, la rebel
compartida per a tot a una generació
que tractaré de narrar. L’altre, la
fascinació pel coneixement, la
descoberta, la història , l’estètica
d’altres cultures, que el mateix Pep
sentia.
La joventut dels anys seixanta va ser
extraordinària a tot occident, a
Espanya i més concret a Catalunya
tenia continguts extremadament
conflictius, quasi explosius.
Els joves nascuts després de la
guerra d’Espanya projectàvem en el
nostres pares tota la misèria cultural i

social que ens oprimia. Ells, els
pares, acceptaven la situació com a
resultat d’un drama de proporcions
enormes, centenars de milers de
morts, també d’exiliats, presoneres,
famílies que havien estat
perjudicades en la seva integritat
moral, ideològica, de vida i en la
seva economia. El drama viscut era
de tal magnitud que les posicions
dòcils que els pares tenien no podien
ser enteses pels joves. Importava poc
que els pares fossin afectes al règim,
beneficiaris en càrrecs, patrimonis i
tota mena d’avantatges, o que, com
en el meu cas, fóssim fills de
represaliats, nets d’homes expol·liats
i en aparença més propensos a

justificar la por de la família. No
podíem acceptar simple i
planerament les cotilles religioses,
ideològiques, estètiques, socials i
morals que ens imposaven. Els pares
podien ser de qualsevol origen o
posició front al poder, hi havia una
cosa que tots compartien; la por. La
por a moure un dit, la por a
significar-se, la por a la llibertat que
de manera tan cruent havia estat
laminada.
Els qui teníem pares humils, poc
cultes, descreguts i receptors de les
mentides de “La Pirenaica”,
l’emissora que emetia des de

Moscou i que ens deia mentides d’un
altre color, però tanmateix mentides
també, no projectàvem tanta ràbia en
ells, però tampoc podíem
assimilar-nos-hi. Els nostres pares
–ho dic per experiència- sentien la
por per a ells i sobre tot per a
nosaltres. Ésser dòcil semblava un
salconduit per a la integració i la pau
social. Però anaven errats.
Els qui tenien pares cultes, una mica
ben situats, creients i assimilables al
poder, encara que no el compartissin,
eren el blanc perfecte de les
rebel·lies de la nostre generació.
Aquells joves veien projectades en

els seus pares la imatge del poder
immoral que ens dominava.
Poques generacions varen ser tan
bel·ligerants amb els seus
predecessors, els punts de trobada
eren escassos i només quan les
llibertats van començar a ser
exercides, a mitjans dels 70, els fills
i els pares podrien trobar-se en els
mateixos capteniments, els mateixos
projectes. Va ser quan plegats varem
anar a la manifestació de l’onze de
setembre a Sant Boi, avis, fills i nets,
germans, amics. Però als anys
seixanta tot això era impensable.

Els joves que tenien/teníem la sort de
llegir, veure cinema agosarat,
escoltar la música que ens arribava
d’Anglaterra i de França i els
privilegiats que podien viatjar a
l’Europa lliure i democràtica, no
fèiem altre cosa que tibar els teixits
més febles del règim i engrandir-ne
els descosits. Tractant de conquerir
la nostre part d’història que una
guerra que no varem fer ens pretenia
amagar.
En aquest entorn va créixer el Josep
Vinyoles Castells. Rebec i obsedit en
ser ell mateix. Va triar la carrera
d’aparellador i la va acabar. El seu

interès de conèixer era dispers i
exponent d’una mentalitat oberta i
adelerada per tenir les regnes de la
seva pròpia vida. Com la majoria
dels membres d’aquella generació,
va necessitar el pas de l’adolescència
per arribar a valorar totes les virtuts
dels seus pares.
El pare, amb bon criteri i millor
resultat, va fer que el Pep anés a
estudiar als Escolapis, allí podria
projectar la seva rebel·lia en altres
mestres, que no fossin a l’hora pares.
Els anys, em consta, han apaivagat
les energies d’aquella joventut –ens

ha passat a tots- però el Pep, que no
va poder ser un fill sense conflicte,
va fer les paus, com quasi tothom,
admirant ben aviat l’home que, ara ja
sabia, no representava cap altre
autoritat que les seves profundes
conviccions.
Tinc la total certesa, però, que ell i
tots els de la seva i una mica meva
generació, varem ser víctimes i no
pas botxins, els pares també. Només
ens resta el consol de que aquell
temps històric esquinçat i fosc, el
varem saber redreçar, amb tot el
regust del temps que no fou i que
podia haver estat.

EL MIQUEL VINYOLES
El geni del Miquel va ser la seva
principal característica en els anys de
la Escolania. Suposo que no era fàcil
ser alumne i fill a l’hora. Com el
Pep, el Miquel va seguir alguns
cursos als Escolapis abans d’anar a
l’Institut. Als disset anys era
Professor d’ensenyament bàsic –no

sé exactament com se’n deia llavors.
Als vint-i-un anys era advocat.
El geni, en el seu cas va saber trobar
la millor expressió en l’estudi i
l’assoliment de fites que, vistes amb
distància, el fan veritablement
admirable. Jo se que la seva
humilitat, gens fingida, se sentirà
neguitosa en llegir el que acabo
d’escriure, però tanmateix és molt
menys del que realment penso sobre
ell.
Li vaig perdre la pista i el seu pare
me’n parlava ple d’orgull. Va fer el
servei militat a Madrid, per sorteig

pur i dur, com qualsevol altre. La
gosadia de la joventut i la seguretat
que li donava el seu coneixement el
van dur a treballar cinc anys al
despatx del Joaquin Garrigues
Wolker. En aquells anys era el
despatx d’advocats més potent
d’Espanya, sobre tot en dret
administratiu. Un dia el van cridar de
Barcelona. La Generalitat
provisional necessitava un bon
advocat administrativista pel
departament d’Obres Públiques i
Urbanisme. Volien algú d’aquí per a
treballar l’avantprojecte de
traspassos. Ningú no en sabia.
L’aportació del Miquel va ser molt
reeixida, la traducció al català que en

va fer el seu pare, providencial i
oportuna. El resultat fou el que a
partir d’aquell moment, el Miquel, es
va incorporar a l’enorme feina de
recuperar l’autogovern, sempre en
un pla de servidor eficaç i amb tot el
convenciment íntim de fer allò que
els seus conciutadans li demanaríem
en el cas improbable de poder-ho fer.
Vull defugir el que podria semblar
un currículum professional, però no
el podia evitar en els seus grans
traços. Pel qui em llegeixi, li he de
dir que les fites assenyalades en
aquest curt escrit, són molt menys de
les reals i us animo a que les

conegueu, si més no per a sentir-nos
orgullosos d’haver-lo conegut.
El millor del Miquel, però no és pas
la seva carrera professional, encara
que sigui indestriable de la seva
personalitat. Ens hem de sentir
orgullosos de que la nostra
administració compti amb persones
com ell. Del seu esperit diligent i
decent, diria jo. Ho dic perquè la
democràcia ens ha fet conèixer a tots
una corrua inacabable d’aprofitats,
arribistes i poca soltes. Tan en la
política com en l’administració. Però
també hi ha Miquels Viñoles.
Conèixer-lo et pot reconciliar amb
els afers públics.

Sempre pensaré que el seu pare se’n
sentiria molt orgullós, legítimament
orgullós i que les virtuts que el fan,
poden ser fàcilment extrapola-bles
als altres fills del matrimoni
Vinyoles Castells. Tots ells treballen
per a l’administració pública i el seu
esperit de servei és genuí, autèntic,
fan allò en el que creuen i la historia
els ha permès de fer-ho amb
harmonia de consciència. Serveixen
el país que estimen.
El Miquel de noi que vaig conèixer
va ser un bon esportista, sempre

animós i bon company. Ens varem
trobar quan jo vaig començar la
meva aventura com a professional de
l’assessoria. Per aquell temps jo
treballava en un banc i la meva
preparació, respecte les lleis fiscals
era molt precària, com la majoria
dels qui s’hi atrevien aquell any
1980. El vaig anar a veure amb tots
els dubtes i amb tota la humilitat.
Vaig trobar-me amb un home jove,
segur del que feia i amb una visió de
Catalunya i de l’estat espanyol que
era brillant i del tot encertada. Va
pronosticar-me que, perquè el país
tirés endavant, necessitava tothom
que fos mínimament preparat i que
de fet, una de les grans mancances

era la de professionals en quasi tots
els àmbits. Això, per una banda
explicava el que tants ineptes
ocupessin llocs de responsabilitat i
també que els qui tenien capacitats,
la pròpia societat els premiaria pel
raonament completament planer de
que els necessitava. En aquest grup,
el Miquel m’hi incloïa i vaig sortir
d’aquella entrevista al carrer Doctor
Roux de Barcelona amb una total
seguretat sobre el meu projecte. Mai
no li he sabut agrair l’empenta que
això em va suposar.
El seu anàlisi de la societat catalana
era brillant, objectiu, desapassionat,
clavat...(pensa que tot s’ho fan entre

unes quantes famílies. Talment
sembla que s’hagin repartit els
papers, pels quals sembla que es
barallin, però a l’hora de la veritat
tos van a la una i entre ells no es fan
mai mal..) Quant d’encert i quanta
saviesa ¡. En el decurs dels anys he
pogut anar constatant la raó que
tenia. Potser ara l’anàlisi mereixeria
una actualització, jo li deia llavors
que em semblava que era més fàcil
que un negre manés als Estats Units
que no pas un fill d’immigrant , “un
xarnego” manés a Catalunya. Com a
profeta sóc un desastre, doncs tenim
un President nascut a Iznajar que
parla un català prou deficient, i que
va arribar al seu càrrec un temps

abans que no pas el President negre
americà.
Me’n alegro molt de les dues
realitats imprevistes. Haurem de
parlar per a actualitzar
conceptes,quasi trenta anys prou que
s’ho mereixen.

El JORDI VINYOLES
Dels nois és el més petit.
Aparentment fràgil, prim i rialler.
Profund en les seves conviccions.
Ser fill d’un home culte i d’una mare
intel·ligent, germà de dos nois amb
una forta personalitat i destacada
intel·ligència, no li haurà estat fàcil.
Els camins que ha transitat fins
arribar on ara és no han estat els més
planers ni directes. La joventut que

els germans van aprofitar per a
completar llurs carreres
universitàries, no van ser aprofitats
de la mateixa manera pel Jordi. De
caràcter potser més dèbil i confiat, el
Jordi va tardar en redreçar el seu
futur i capbussar-se en els estudis i
el que hauria de ser la seva dedicació
professional. Treballava al
departament de Justícia de la
Generalitat en un lloc molt elemental
quan es va decidir a estudiar dret. Ho
va fer compaginant estudi i treball i
amb compromisos familiars. He
d’imaginar que la seva parella és
molt ferma i determinant.
El tracte, molt distanciat en el temps

amb el Jordi ha estat sempre cordial,
com si em retrobés amb un familiar
proper que viu llunyà. El seu tacte i
la seva bonhomia em recorda una
anècdota que va viure Picasso a
París. Durant uns dies va rebre la
visita d’un Joan Miró encara no
massa conegut. El pintor català
visitava el gran Picasso i es passava
l’estona admirant l’obra del genial
pintor. Durant aquells dies Miró va
donar-se a conèixer d’una manera
definitiva al món de l’art en la
capital de la pintura mundial.
L’esposa de Picasso estava
desconcertada, potser una mica tipa
d’aguantar el geni malagueny que no
reconeixia altre pintor que a ell

mateix, l’esposa no coneixia l’obra
de Miró i de fet creia que era
insignificant, potser pel seu caràcter
aparentment infantil càndid i
extremadament amable. Quan Miró
se’n va anar de París l’esposa va
preguntar a Picasso si aquell
personatge podria ser creïble en un
món de grans egos, com ho era el
dels pintors; talment sembla un nen
petit amb el seu somriure innocent i
la seva permanent sorpresa sobre el
que fas...potser que sigui així ?, vols
dir que no se’n fot per sota d’aquesta
aparença tan càndida...?, Picasso li
va dir que Miró era així,
autènticament així, un geni que
sembla un nen i que el món

econeixeria. No, Miró no fingeix,
Miró serà un nen tota la seva vida.
La vida del “nen” Miró ens ha deixat
una de les obres més personals,
genials, diria jo, que l’art pictòric
universal va tenir en el segle XX.
Aquell somriure del Miró el podeu
veure al rostre i la mirada del Jordi
Vinyoles. Amable sense afectació,
sempre disposat a enaltir l’altre i
restar en un pla d’observador que
gaudeix les petites meravelles de la
vida. A la fi, el Jordi ha trobat el seu
espai en el món. Quin luxe
conèixer-lo, quina sensibilitat més
exquisida quan parla de la seva
mare, gran, molt gran i encara

dipositària de la memòria familiar i
en certa manera col·lectiva, quan
opina de la seva germana Dolors, a
qui admira i valora, igual que als
altres germans. Sóc perfectament
conscient que retrato una persona
que pot semblar idíl·lica, ben segur
que no ho és, però amb persones
com el Jordi i milions de persones
que comparteixen els seus valors és
que el món gira sense anar cap el
desastre i la vida es fa molt més
amable.
No aprovaria aquest escrit, ho se i
per això mateix no el coneixerà
abans que no sigui publicat.

EL NANDAS
Un matí molt fred de l’any 1958 em
va venir a veure una senyora, era
petita, decidida, amb la mirada
suplicant, una mirada estesa per tota
la nostre societat. Allà on no hi havia
drets calien supliques. La Senyora
Magdalena Gene em venia a veure
per a demanar-me que acceptés com
a alumne el ser fill Xavier. Tenia
vuit anys i en aquell moment anava a
l’Escola Castells Comes, al carrer de
Toledo, avui i abans dels

Esquiladors. L’escola Castells
Comes era la constatació de la
derrota republicana. En realitat era
l’escola de l’Ateneu Igualadí de la
Classe Obrera, que per aquell temps
es va rebatejar per la força de les
armes com a Centro Nacional. En
moltes ocasions quan tornava a casa,
venint de la Escolania, passava pel
passadís per a anar més ràpid, però
quan arribava al carrer Sant Pau, just
davant de la magnífica entitat no
podia mirar enlaire, on la façana
havia estat pintada amb uns
esgrafiats on una imatge de
falangistes i soldats adoraven la
bandera espanyola. No podia passar
per alt que l’Ateneu havia estat

exemplar, com tant d’altres i
l’ocupació era una realitat que
avergonyia.
L’escola ocupada de l’Ateneu rebia
els nois de la immigració, nois
conflictius que esperaven delerosos
el moment d’anar a treballar i que els
estudis els importaven exactament
res. Els professors a qui coneixia,
especialment el director, bon amic i
víctima com qualsevol alumne, no
podia exercir amb els mínims que en
aquell temps es podien demanar.
Però havia de treballar. Aquests
raonaments m’anaven passant per
cap quan aquella dona amb
determinació, però suplicant-me, em

demanava un lloc a la meva escola
pel seu fill. Vaig acceptar-lo.
El Xavier Fernández Gené, va
resultar ser un nen no gaire fàcil. La
seva família no ho era. Més d’una
vegada vaig pensar que podria
distingir els nois entre els qui en
coneixia els pares, els dos pares i els
que no. El pare del Nandas, tal qual
vaig batejar el primer dia d’escola,
no el vaig arribar a conèixer.
Es mostrava diligent en la seva tasca
d’escolà i malgrat viure al barri de
Montserrat, ben lluny del centre
d’Igualada, més enllà del cementiri,

no fallava mai a les misses que tenia
assignades. Jo sabia que tenia
necessitat de guanyar-se uns dinerets
amb els casament i batejos i
procurava que els ajudés, com a
contrapartida de les misses de vuit,
durant la setmana. Per uns torns no
massa rigorosos, que jo mateix
assignava.
Recordo aquell nen extremadament
bru, quasi negre, aquesta
característica de la pell i el fet de
tindre el nas xato per un accident que
havia patit de més infant, el feien
fàcil de que a l’escola, amb més
mala fe que cap gràcia se li digués el

“negre”. Les baralles d’aquell nen
amb els seus companys eren a diari.
No sabia, no podia saber canalitzar
la seva rebel·lia i ho resolia tot a
cops de puny. Els càstigs per a ell
eren constants. Però en això no era
únic.
No era molt treballador, mai va fer
uns deures. Jo sabia que a casa seva,
un pis de 55 mts. quadrats no
permetia fer-hi deures. Moltes
vegades em costava de creure que hi
poguessin dormir vuit persones en
un espai tan reduït. La seva lletra era
defectuosa per manca d’atenció, però
si s’esforçava la podia fer quasi
perfecte. Recordo un dia en que vaig

posar un dictat a la pissarra, els
alumnes havien de copiar tractant de
fer una bona cal·lígrafa, quan vaig
veure els seu escrit d’aquell dia no
m’ho podia creure, era ben be la
meva lletra, copiada perfecte. Mai
més la va a tornar a fer, però em va
dir, amb aquell treball que, si volia,
podia.
Cada matí feia fer una redacció als
grans. Una redacció que els feia
llegir, tractant de pol·lir la seva
capacitat d’escriure i llegir. El
Nandas feia la redacció quan els

altres començaven a llegir. Jo ho
veia i el deixava fer. El que primer
fou motiu d’enuig; perquè no ho feia
tranquil·lament a casa ?, es va
convertir en una certa admiració, per
a mi era un joc esperar el resultat
d’una redacció feta a corre-cuita.
Em va demanar d’aprendre
comptabilitat, correspondència,
càlcul mercantil i va venir a distintes
tongades. Quan tenia dels tretze als
catorze anys i quan ja treballava en
una empresa de punt. Al cap dels
anys, quan vaig saber que treballava
en un banc em va sorprendre i vaig
pensar que hauria aprés en algun
centre els coneixements per a ser un

on administratiu. La sorpresa era
que els coneixements únics que tenia
eren els apresos amb mi.
En els seus anys joves vaig tenir
notícia de que li agradava escriure,
les seves poesies eren rudimentàries,
però tenien el valor d’allò que és
autèntic i directe. Un dia em va venir
a veure a casa a Barcelona, quan feia
uns quatre anys que no ens havíem
vist. Per casualitat aquell dia havia
vingut de visita el meu bon amic i
admirat poeta Agustí Bartra els vaig
presentar i l’emoció reflectida en la
mirada d’aquell noi va ser del tot
colpidora.

Vaig anar seguint de manera
inermitent la seva obra i la seva
persona, em sembla que puc dir que
varem ser amics, superades les
relacions mestre/alumne i sempre em
va agradar la seva empenta, la seva
gosadia, el no conformar-se amb el
paper que li havia estat assignat.
Ara no ens podem veure, no se pas
que se’n ha fet de la seva vida.
Voldria pensar que ha assolit la
qualitat literària que li suposava,
però pel coneixement que en tinc
dels escriptors –no solament de
l’amic Bartra- la seva vocació pot

aportar-li pau i serenor, però també
la indiferència d’una societat que
ignora el que no compren o pot
comprar.
Convençut de la meva fe en el més
enllà, espero tornar-lo a veure.

EL SR. VINYOLES
Durant sis anys el Senyor Antoní
Vinyoles Hom va ser el meu mestre.
De fet no n’he tingut mai altre. Va
ser molt més que important,
determinant diria jo. Amb ell el meu
català va alimentar-se de la fonètica i
el vocabulari de la Plana de Vic, un
patrimoni realment inesgotable per a
qui volia ser escriptor.
El Sr. Vinyoles va ser autoritat

durant els cinc primers anys en que
jo n’era alumne. No sempre em va
semblar just, però de mica en mica
vaig anar apreciant les seves virtuts i
humanitzant els seus defectes.
Era treballador, molt treballador,
única manera que tenia de poder
alimentar l’esposa i els quatre fills
que varen tenir. A part de mestre a la
Escolania li vaig conèixer al menys
quatre treballs auxiliars. Una altre
característica que vaig admirar eren
els seus molt variats coneixements.
Per les seves amistats els coneixereu,
podria dir la dita i les seves amistats
eren remarcables. El mestre Just, una
important personalitat musical

d’Igualada i persona creadora, frugal
i poc donada a fer-se notar, el propi
Agustí Bartra, l’amic que venia a
practicar l’idioma francès amb ell...
Amb el Sr. Vinyoles vaig aprendre a
estimar la terra, la Catalunya que
mentre ens vàrem tractar no podia
manifestar-se en cap de les seves
marques d’identitat. Estimar el
Barça, sentir-ne una veritable passió,
era una extensió del seu catalanisme.
Però aquest sentiment anava molt
més lluny. Una vegada, passats
molts anys, a la fi dels anys 70,
potser, varem tenir una conversa
sobre la política catalana. Em va
manifestar que ell era un fervent
admirador i seguidor del Jordi Pujol,

em va preguntar perquè no
m’afiliava al seu partit, li vaig
respondre que en aquell moment em
preocupava molt més la qüestió
social de Catalunya que no pas la
nacional. Ho va respectar i em va dir
que era una pena no comptar amb
una persona com jo. L’anècdota
serveix per a fixar quina era la seva
decantació política. Res no em va
estranyar, era del tot coherent amb el
que havia estat la seva vida, posada
en pràctica de la manera més planera
i natural que les circumstàncies li ho
permetien. Després vaig saber que
les seves arrels eren republicanes i
que el possibilisme del Pujol era el
crèdit que a ell el convencia.

El Senyor Antoní Vinyoles era molt
creient, d’una fe fonamentada en el
coneixement de la història i les
escriptures. Les seves narracions de
la Historia Sagrada eren deliciosos
contes que no evitaven el drama que
la família de Jesús, segons els
escrits, van haver de passar per les
mesures dels poderosos de Jerusalem
i per la indiferència i la corrupció de
la jerarquia religiosa de l’època de
Crist. Mai ens va parlar d’un Déu
que fos meravellós, el deu del qual
ens parlava era de carn i os, amb tots
els patiments de les famílies del seu
temps. Més endavant, quan vaig
allunyar-me de la fe catòlica i de la
imbricació que tenia la jerarquia amb

la política, sempre vaig salvar les
persones que tenien la seva fe basada
en els bons sentiments i les bones
intencions, en aquest sac hi tenia el
Sr. Vinyoles i bona part dels seus
coneguts igualadins.
Quan els fills se li van fer grans i
venia el temps de la universitat per a
ells, el mestre Vinyoles va decidir
comprar un pis a Barcelona i
demanar un trasllat de feina. Jo ja
treballava i feia molt de temps que
no era alumne, ni reglat ni en classes
particulars al vespre, que també
havia seguit amb ell. Varem parlar
alguna vegada i em deia que el món

en el qual havia d’ensenyar era ben
diferent del viscut fins al moment.
Els fills anaven estudiant i el seu nou
repte professional li era del tot
compensat, però enyorava aquell
món de la Escolania, aquell petit
univers fet a la seva mida i imatge.
Els topants d’una societat que es va
extingir potser abans que ell no
deixés Igualada.
Jove, molt jove, dolorosament jove
va emmalaltir d’una malaltia ben
desconeguda que entre altres coses li
provocava l’oblit. Llavors no tenia
remei i en va morir, ara la seva
malaltia, per sort te guariment. Ell

que tenia una memòria i
coneixements molt extensos va
començar a oblidar les coses més
elementals i vivint en una metàfora
cruel i despietada només reconeixia
la mirada amorosida de la seva
Montserrat. La mort el va alliberar i
se’l va endur a un lloc en el qual ell i
els seus creuen que els espera. A mi
m’agradaria creure-ho i si
m’equivoco serà un gran, un
emocionant i meravellós plaer
continuar les converses amb ell, i
amb ell amb el meu pare que de ben
segur serien un bons amics i la mare
que em podria fer totes les carícies
que tant he trobat a faltar.

Mentre això no arriba i per si mai no
arribés, voldria que aquests escrits
fossin el meu senzill i sentit
homenatge.
TAULA
PAGINA ESCRIT

3 Nota de l’autor
4 Žla Escolania
7 la voz da fatima
9 El Clemente
11 El Jaume singla
13 El Joan Ruiz
16 El Diego
18 El Figueres
20 El Manuel Ortiz
22 els germans Pérez
24 l’Àngel Puiggròs

27 l’Agustí Padrós
30 lAntronio Lumbrears
34 els Vales i les estampetes
37 Germans Lizarte
40 El Maimí
43 l’Ismael Regordosa
46 Els germans Senserich
48 El Josep Mª Mas
51 El Mingo i el Martí
53 Germans Vidal
55 Qui inventa, para

58 Els germans Cunillera
60 El Ton Sánchez i el Josep Maria
63 Lo Vidal
64 El Pep Singla
65 L’Augé
68 Germans Macarro
69 Els grans
70 El Josep Vinyoles
73 El Miquel Vinyoles
77 El Jordi Vinyoles
79 El Nandas

83 El Senyor Vinyoles.