revista en PDF. - Llars de l'Amistat Cheshire

Lligams estrets
Esther Armengol, d’altra banda, ens comenta com el treball a
la llar l’ha ajudat a acceptar la realitat amb normalitat: “abans,
quan veia una cadira de rodes pel carrer, m’impactava molt,
però ara ja no; entenc que forma part de la vida, del dia a dia.
Tots els residents són com de la família per a mi”.
Així mateix, l’Esther Armengol confessa que, quan va perdre la
seva mare, la feina la va ajudar molt a superar-ho: “aquí t’oblides
dels teus problemes, perquè veus que no ets l’únic que
Són precisament la complicitat i
els lligams que s’estableixen entre
residents i treballadors els que fan la
feina més agradable.
en té. Et canvia la manera de veure la vida”. També és el cas
de la Carmina Gómez: “quan vaig entrar a Terres de Ponent,
feia un mes que el meu marit havia mort, i ser aquí és el millor
que em podia arribar a passar, perquè vaig deixar tots els meus
problemes fora i no he trobat més que satisfaccions”.
Són precisament aquesta complicitat i els lligams entre residents
i treballadors els que fan que el centre tiri endavant, remarca la
directora Anna Peiró. I, de fet, totes coincideixen que la satisfacció
més gran és arrencar-los un somriure. “T’ho passes molt bé,
rius tota l’estona i quan arribes a casa, estàs content i de bon
humor. Nosaltres treballem amb persones, i els fem bromes,
estem alegres perquè volem veure’ls contents i ajudar-los a
pensar en positiu. Però també ens podem permetre un mal dia,
perquè ells ho entenen. ‘Què et passa avui? No et trobes bé?
Estàs molt seriosa…’ et diuen”, afegeix la Magda Minguet.
El que més els agrada compartir amb
nosaltres són les anècdotes del dia a dia,
que faciliten la convivència. Així, la Laura
Aluja en recorda una de molt divertida
que li ha passat aquest mateix matí:
“una resident em diu: ‘com que avui
teniu una entrevista important, aquí tens
coloret i pintallavis. Posa’t ben guapa per
a les fotos i després m’ho tornes, eh?’”.
I la Dolors afegeix: “és que ho saben tot i
estan en tot. Teníem un usuari que només
amb les petjades ja sabia qui eres. La
IIde, per exemple, amb la porta de la
seva habitació tancada, em crida quan
passo pel passadis”. Saben els dies que
et toca venir i quan tens festa, i sempre et
pregunten quan tornes. És una mostra
d’interès que fa il·lusió.
Una vegada, estàvem banyant un resident
i jo tinc el costum de cantar, llavors
ell em va dir: ‘mira Dolors, hi ha una
cosa que fas molt malament, però no
t’ho puc dir perquè t’enfadaràs’. Com
que jo vaig insistir perquè m’ho expliqués,
em va contestar: ‘cantar’!”.
vida a les llars
11