revista en PDF. - Llars de l'Amistat Cheshire

Carta a Teresa
El grup de voluntaris de la Parròquia d’Alella ha
volgut donar l’últim adéu a la Teresa Codina,
resident de la Llar La Gavina.
A
vui hem pregat per la
Teresa, la Teresa de
Torelló. Feia anys que
vivia a La Gavina, feia anys que cada
diumenge participava en l’eucaristia
parroquial de les dotze. Sí que sabeu
qui era: era la noia asseguda en cadira
de rodes, situada sempre davant l’orgue.
Era el seu lloc.
Quan sentia tocar sardanes a la plaça
—tenia l’oïda fina— feia gestos d’alegria;
quan nosaltres som a missa i les sentim,
continuem seriosos, com si sentíssim
ploure; ella no, ella tenia alegria i la
manifestava, jo pensava que ho entenia
més bé que nosaltres, entenia què era
fer festa.
No sabia llegir, però, de tant en tant,
em demanava el cançoner, tant li era
del dret com del revés, una pàgina o
una altra; li agradava afegir-se als cants
de la comunitat, i a fe que es feia notar
quan se sumava al cor. Jo havia pensat
tantes vegades que el bon Pare Déu
devia estar més complagut en les seves
desafinades voluntarioses que en tota la
vanitat dels que creiem que cantem bé;
si els seus sons de fagot em feien somriure
a mi, més el devien fer somriure
a Ell, que és tot amor. Ella em mirava
de reüll i somreia beatífica, com si em
digués “mira, jo també canto”.
Va morir dolçament, sense adonar-se’n.
Després d’uns dies de restar com adormida,
va deixar el cos feixuc i va volar
a l’encontre del Senyor ressuscitat; ha
fet Pasqua al bell mig de la Quaresma;
la fundació informa
racó d’opinió
Quaresma i Pasqua devien ser el mateix per a ella. Fàcilment
passava de la joia al plor i del plor a la joia. Feia festa fàcilment
i s’enutjava fàcilment, com ho fan les ànimes de cristall, cuiten
a dringar i cuiten a trencar-se.
Qui me’n farà memòria amb signes inequívocs, no fos cas que
pogués oblidar el barret a l’estiu o la gorra a l’hivern, al primer
banc de l’església? Qui em demanarà que li buidi l’aigua de
l’ampolla de plàstic per omplir-la amb refresc? Qui voldrà
estar-se al sol, perenne fredolica, encara que faci una calor
que estavelli les pedres? Li agradava el sol; jo li deia que era
una heliòfila —una animadora del sol—, havia inventat aquest
mot per a ella. Ara ja sap que, des de Zacaries ençà, el sol és
un símbol del Messies, veritable Sol de Justícia, Crist Senyor
Nostre, que ens il·lumina des de dalt.
Quan el rebia en l’eucaristia, sempre somreia; allò que nosaltres
no sabrem fer mai: acollir Jesús amb un somriure; és que
ella era senzilla i nosaltres som solemnes.
Teresa humil, encomana’ns a Déu ara que esteu tan junts en la
conversa que no s’acabarà mai.
7