Unitat 2 - IES Benaguasil

IES Benaguasil Unitat 2: Literatura del segle XIX (II)
1. LA NOVEL·LA REALISTA. EL NATURALISME.
El segle XIX naixia paral·lel a una gran revolució, la Revolució Industrial, i els primers autors
encarregats de descriure aquest canvi social van ser els romàntics europeus. Un sector esdevindrà
conservador i la seua temàtica estarà allunyada de la lluita de classes que representa la nova
estructura emergent del proletariat, aquests autors es decanten per una novel·la de caire
historicista (Walter Scottt n'és el més important), novel·la caracteritzada per la tria de moments
històrics de crisi entrellaçada amb els destins d’uns personatges inventats, mentre que les grans
figures històriques no ocupen mai el paper central de l’acció.
Els novel·listes es convertiran en observadors, crítics dels esdeveniments socials, culturals i
polítics; d’aquesta observació s’inicia un moviment allunyat del Romanticisme, el Realisme. L’autor
es veu obligat a copsar els costums, les contradiccions socials, la moral de l’època, els models de
relacions laborals i totes les inquietuds del període que li ha correspost viure objectivament. Serà el
novel·lista francés Balzac l’iniciador d’aquesta novel·la anomenada realista, que pretén fer una
anàlisi de la societat contemporània.
El Realisme s’oposa a les formes idealistes i fantàstiques del Romanticisme; es basa en la
descripció objectiva i desapassionada de la realitat. La novel·la realista interessa perquè considera la
realitat total (política, social i econòmica) en la seua evolució dinàmica. Té consciència dels canvis
històrics i reflecteix els grans processos de la societat de l’època, bàsicament, la revolució industrial i
el triomf de la burgesia. L’individu és concebut com una entitat psicològica, en unes coordenades de
temps i espais concrets i reals, examinat sobretot en relació amb la societat. A la vegada la
representació de la realitat social contemporània li confereix una dimensió de vegades
moralitzadora. La part tècnica d’aquest tipus de novel·la fa que de vegades el narrador omniscient
s’interpose entre els personatges i el lector, adquirint el to moralitzador apuntat, o fins i tot de
divulgació ideològica, i fa que moltes vegades s’allunye de l’objectivitat propugnada pel terme
Realisme.
El Naturalisme és un moviment que naix a França com l’evolució de les tècniques
objectivistes del realisme. Emile Zola és un dels màxims exponents del naturalisme francés, proposa
un model de novel·la experimental confeccionada a partir de la disciplina científica, així el científic és
l’escriptor que recull les dades, formula hipòtesis i anota els resultats de la comprovació de les
hipòtesis. Defensa que l’home està condicionat per les lleis de l’herència genètica i per l’adaptació al
medi. La novel·la elaborada d’aquesta manera té com a funció l’anàlisi dels personatges, les seues
característiques hereditàries i ambientals, sense que aquesta anàlisi puga ser embellida, atenuada o
exagerada els naturalistes rebutgen la imaginació com a element constitutiu de la novel·la. Pel que
fa a l’estil, la descripció tindrà prioritat sobre la narració, l’autor omniscient traduirà mitjançant el
discurs indirecte allò que diuen o pensen els personatges.
2. LA NARRATIVA DE LA RENAIXENÇA.
Com havia estat apuntat a la unitat anterior, els Jocs Florals s’iniciaren amb una finalitat
clarament definida: la recuperació de la llengua i la cultura, però a la vegada aquest intent de
recuperació s’encetava amb una producció relativament fàcil: la poesia. La resta de gèneres (prosa i
teatre) requereixen una infrastructura relativament consistent.
Les causes que s’apunten de l’absència d’una narrativa de qualitat són diverses però entre
d’altres cal indicar:
1. Absència durant vora quatre segles d’una producció de qualitat. Les darreres obres són
totes del segle d'Or: Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc i l’Espill.
2. Falta d’un model de llengua que poguera recollir i reelaborar un llenguatge narratiu.
3. Model continuista de la tradició literària, basada en una producció poètica. Però a la vegada
no es va agafar el model romàntic europeu amb grans narradors.
4. Mancança, ja apuntada, d’una base editorial i comercial adients.
5. Falta d’autors, que s’intentarà superar a partir de l’empenta inicial dels Jocs Florals.
1/4

IES Benaguasil Unitat 2: Literatura del segle XIX (II)
Abans de la figura de Narcís Oller, fins la dècada dels 80 la novel·la a casa nostra es troba
ancorada en fórmules literàries del tot anacròniques: novel·la romàntica, costumisme i fulletó.
Narrativa històrica: la novel·la històrica és una barreja de crònica i imaginació, amb una
funció clarament romàntica, a base de seleccionar moments claus del passat nacional per tal de
recuperar la memòria històrica.
El 1830, Ramon López Soler publica la novel·la Los bandos de Castilla, el pròleg de la qual
constituí el manifest del nostre romanticisme i de la novel·la històrica.
Durant la dècada del 1830-1840, el moviment romàntic es consolidà a l’espera de la revolució
burgesa que s’estava desenvolupant i que transformà radicalment l’estructura socioeconòmica i
cultural. Canvià la concepció de la vida i del món, i la situació social de l’escriptor. La industrialització
transformà el periodisme i la indústria del llibre, que adquiriren una difusió molt més àmplia i
permeteren una relativa independència econòmica de l’escriptor. La literatura abandonà els àmbits
aristocràtics en què s’havia mogut fins aquell moment i transcendí a d’altres sectors socials.
Els quadres de costums: La narrativa costumista va tenir més èxit que la novel·la històrica,
perquè és un producte que es beneficia de la cultura popular hereva de la Decadència, la narrativa
de costums descobreix la realitat com a matèria literaturitzable.
El quadre de costum reuneix una sèrie de trets característics que el desmarcaran clarament de
la ficció novel·lesca: absència d’argument, descripcions minucioses i estàtiques, intromissions
reiterades del narrador, diàlegs freqüents i espontanis. El gènere esdevingué totalment urbà, a
causa del seu origen periodístic, i es consagrà, bàsicament, a la descripció dels costums de les
classes populars, sobretot de la menestralia.
Tots els textos costumistes aporten una visió irònica i satírica de la desaparició del món propi,
que pot interpretar-se com una oposició al model industrial. Els primers quadres van aparéixer
durant els anys trenta a València en revistes satíriques com “El Mole”, “La Donsayna” o “El Sueco”.
La novel·la de fulletó: A la dècada dels 40 té lloc l’aparició d’aquest tipus de novel·la. amb un
intent de dur la literatura a un públic més ampli. El fulletó va ser una novel·la històrica
contemporània, amb elements dramàtics i amb intenció moralitzadora.
El realisme a la nostra literatura no va aconseguir desfer-se de la influència de les tècniques
costumistes, els autors reprodueixen la realitat immediata, no van saber definir la psicologia
evolutiva del personatge realista i fàcilment van caure en la caricatura, i a més donant una visió
parcial i moralitzant.
3. NARCÍS OLLER.
Va nàixer a Valls l’any 1846. Es traslladà a Barcelona per estudiar dret. Treballà com a
funcionari de la Diputació i després com a Procurador del Tribunals, fet que li donà una estabilitat
econòmica que li va permetre dedicar-se a la literatura. Va ser influït per son oncle Josep de
Moragas i el seu cosí Josep Yxart. A més de la seua producció va dedicar-se a la traducció:
Turgènev, Tolstoi, Goldoni, Flaubert, Dumas, etc.
El primer problema que es presenta és la seua classificació com a autor realista o naturalista,
però no assoleix totalment ni una cosa ni l’altra, perquè arrossega tot un llast romàntic. És realista
quan tracta de la natura, les multituds, però quan se centra en la vida humana, en l’observació de
l’home el seu sentit moral no pot evitar el sentiment romàntic. Totes les seues obres porten implícita
una tesi moral involucrada en el seu argument. Tècnicament és naturalista, però pel que fa a la
ideologia és sentimentalista amb una gran dosi de romanticisme.
L’obra de Narcís Oller té un tema central: la societat catalana de la Restauració i els canvis
que s’estan produint en ella provocats per l’ascensió constant de la burgesia per arribar a ser la
classe dominant.
La papallona (1882), obra prologada per Emile Zola, qui en la traducció al francés s’encarrega
de diferenciar la distància entre el seu naturalisme i el presentat per Oller. L’obra té descripcions
minucioses que superen el costumisme i s’apropen al Realisme, en canvi el tema i el final
s’aproximen als esquemes de la novel·la de fulletó de caire romàntic.
2/4

IES Benaguasil Unitat 2: Literatura del segle XIX (II)
L’escanyapobres (1884), per les descripcions es pot inserir en el realisme, però per la
descripció del procés de l’avarícia ho pot ser dintre del naturalisme, a més presenta elements
romàntics i costumistes.
Vilaniu (1885), el tema és la calúmnia ambientada a Valls (Vilaniu); comença amb pautes
realistes, però acaba romàntica com un fulletó.
La febre d’or (1890-1892), el tema és l’ascens social d’una família; és un retrat realista de la
burgesia catalana; el final acaba essent d’un sentimentalisme exagerat, quasi moralitzant.
La bogeria (1898) és l’obra més plenament naturalista. L’autor mitjançant les tècniques
narratives pròpies ens mostra l’evolució de la demència del protagonista.
Pilar Prim (1906), obra que ja rep les influències modernistes, trenca amb els supòsits
naturalistes i elabora una novel·la psicològica.
4. EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA.
Durant el primer terç del segle XIX són dos tipus de teatre els que es venien representant: el
teatre públic, reglamentat per les llei de la monarquia borbònica, i per altra part el teatre particular de
la burgesia i l'aristocràcia.
El teatre públic alterna de manera regular dues companyies: la espanyola de teatre en vers i la
italiana o d’òpera, a més d’una tercera de dansa. Per altra banda el teatre particular es decanta en
dos models: un teatre popular o profà i un teatre romàntic.
Es pot fer una reducció per entendre la diferència més important entre teatre oficial i teatre
particular: el primer en castellà i el segon en català.
També entre les diferències entre el teatre popular i el teatre romàntic cal destacar el
tractament de la llengua: el primer vol recollir directament les veus del carrer, les expressions
coloristes i fins i tot col·loquials, mentre que el teatre culte (en aquest moment romàntic) es decanta
per una llengua més culta, arcaica. Aquestes dues tendències marcaran justament els subgèneres
conreats per totes dues faccions: sainet i drama històric. Les altres diferències es poden trobar en
diferències formals (vers, prosa), de contingut (còmic, historicista) i d’estructura de la mateixa obra
(un acte, tres actes).
4.1. EL TEATRE POPULAR O PROFÀ.
Les peces breus de caire còmic constitueixen el gènere cabdal del teatre català, el sainet.
Reflecteixen situacions quotidianes a través tipus marcats per un tret desmesurat (autoritarisme,
credulitat, etc.), fins a provocar el ridícul, o caricaturitzen aquestes determinades figures.
Formalment escrit en heptasíl·labs, pel contingut reflecteix les capes marginals de la societat,
la menestralia, la petita aristocràcia terratinent fins i tot s’aprecien del tipus vodevilesc i de
propaganda bèl·lica o política
El sainet és el gènere més conreat de la literatura catalana del segle XIX, i a la vegada el més
constant. Es pot resseguir l’evolució de la societat civil a través d’aquest gènere considerat menor.
Retrata l’evolució de la societat del segle XIX posant de relleu les actituds, més mínimes, més
íntimes, però a la vegada les més reveladores. La fidelitat és absoluta retrata totes les relacions
existents entre les classes socials.
El sainet experimenta una gran transformació al llarg del segle fins a donar lloc a nous gèneres
dramàtics com la comèdia burgesa, el drama de costums i el melodrama, però va sobreviure a tots
els nous models convivint amb un públic fidel.
El sainet és treballat a tot el domini lingüístic.
A les Illes són els autors més prolífics són Pere d’Alcàntara Penya i Bartomeu Ferrà.
El sainet valencià té diferents autors, però entre els més destacats cal citar Eduard Escalante,
Josep Bernat i Baldoví i Francesc Palanca i Roca.
Autors valencians.
3/4

IES Benaguasil Unitat 2: Literatura del segle XIX (II)
En primer lloc cal fer referència a la perdurabilitat del sainet a les nostres terres, serà un model
que continuarà fins ben entrat el segle XX i és a l’actualitat un gènere conreat per les companyies
d’aficionats recollides a les agrupacions falleres, continuadores del gènere.
Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) va nàixer a Sueca. Advocat i diputat a Corts va participar
en totes les revistes satíriques del període. És l’autor del primer llibret de falles i se’l considera el
pare del teatre modern al País Valencià. No participa en els moviments renaixentistes de
recuperació culta de la llengua. Fa una defensa aferrissada de la llengua del carrer , decantant-se
per un model que recull les expressions més dialectals i col·loquials; plena de castellanismes, no fa
cap intent per normalitzar-la. L’obra més coneguda és El virgo de Vicenteta, i té una paròdia de Don
Juan Tenorio, L’agüelo Pollastre.
Eduard Escalante va nàixer al Cabanyal, l’any 1834 i va morir a València el 1895. Fill d’una
família petit burgesa es va dedicar a una professió artesanal (pintor de palmitos) que exercí durant
tota la seua vida al barri del Carme. Va ser l’any 1855 quan ens mostra les seus habilitats
dramàtiques en estrenar dos miracles en honor a Sant Vicent Ferrer. El seu primer sainet l’estrena
l’any 1861, El deu, déneu y noranta. La producció total és de quarata-set sainets, a través dels quals
desfilen una multitudinària galeria de tipus del segle XIX . Se li retrau el caràcter moralitzant de totes
les seues obres, però açò no resta credibilitat als seus personatges. Els sainets més coneguts són:
La proseso per ma casa, Bufar en caldo chelat, La falla de Sen Chusep, La Chala, La escaleta del
dimoni, Tres forasters de Madrid, etc.
4.2. EL TEATRE CULTE.
Àngel Guimerà és el representat del teatre culte de la Renaixença. Va nàixer a Santa Cruz de
Tenerife (1845), fill d’un comerciant de vins instal·lat a Canàries d’on era originària sa mare. Als vuit
anys es va traslladar a El Vendrell (Tarragona). Fundador de la revista “La Renaixensa”, que més
tard es va convertir en diari, va participar diverses vegades en els Jocs Florals de Barcelona, però va
ser l’any 1877 que juntament amb Narcís Oller va aconseguir ser proclamat Mestre en Gai Saber per
la seua obra poètica. Va morir l’any 1924.
La seua primera obra teatral és un drama històric Gala Placídia (1879). La seua obra
dramàtica representa la restauració plena i definitiva del teatre català; el reconeixement de la seua
vàlua és veu en les traduccions fetes a altres llengües.
A més del Romanticisme i del Realisme que influïren en la redacció de Terra baixa (1897), es
donaren altres corrents literaris que condicionaren l’obra d’Àngel Guimerà: naturalisme i
modernisme.
Aquest darrer, el Modernisme (1892-1911), engloba un conjunt d’opcions intel·lectuals i
artístiques que coincideixen en la voluntat de construir una cultura oberta a Europa, innovadora i
arrelada al país. Moviment oposat frontalment a la Renaixença.
La seua obra dramàtica es pot dividir en quatre grans blocs:
Etapa de formació, en la qual la base romàntica de base historicista és la predominant. La
seua producció és en vers, amb un llenguatge bastant afectat de cultismes, però el tema històric no
és català, són temes de la tradició europea. L’obra culminant és Mar i cel (1888) i tanca el període
La boja (1890), on ja indica el camí envers el drama.
Etapa de plenitud, dramàtica, és el trencament entre el model Romàntic i l’adopció de les
tècniques Realistes, a més és coincident amb la seua etapa política. Formalment empra ja la prosa i
l’ús d’un model de llengua col·loquial. El període està format per catorze obres entre les quals
destaquen Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897).
Etapa d’indecisió, intents modernistes, causada pels seus intents d’adaptació del seu model
realista-romàntic a les noves tendències aparegudes a Europa. Guimerà fa provatures naturalistes
L’aranya (1906), i modernistes, La santa espina (1907).
Darrera etapa, retorn als orígens, després de sis anys de silenci potser produït per la crisi
del Modernisme, torna al model que tants èxits li havia donat (el drama romàntic) amb dues obres
que no assoleixen el reconeixement esperat: Jesús que torna (1917) i Indíbil i Mandoni (1917).
4/4