Imatges de voramar - L'Ametlla de Mar

Construcció
de bastiments
16
L’arquitecte taca la pàgina blanca
per dibuixar-hi l’espai de l’edifici que
més li agrada. I vol que l’edifici sigui
harmoniós i formi part d’un paisatge.
Amb el mateix esperit, els nostres
mestres d’aixa parien petites barques
i bots, grans bergantins i pailebots.
Aquells bastiments havien de ser
bells, però també havien de solcar
la mar. Els pescadors i mariners se’ls
acostaven amb reverència i els
demanaven... “que sigui com una
pometa”, perquè la poma era la
rodona perfecta que deixa lliscar les
aigües amorosament com llisca entre
les mans... “que sigui com un peixet”,
perquè el seu navegar fos el més
gràcil i els tornés al més ràpidament
possible a port per vendre l’esforç
del seu treball i retrobar-se amb la
seva gent.
El mestre d’aixa escoltava els
mariners i els pescadors, potser no
havia navegat mai, però els entenia
i sabia què li demanaven. Però amb
això no es construïa un vaixell ni un
petit bot: s’havia de bastir segons
els tractats del moviment: que avanci
i cavalqui les onades, que resisteixi
els embats dels vents i que s’hi pugui
treballar. S’havia de construir un
edifici, una escultura en moviment
però pensant en tots els estadants
que l’habitaven. Era igual si era una
pometa o un peixet, perquè no era
cap d’aquestes dues coses: era un
nou pas per solcar l’aigua. Sempre
igual, però mai de la mateixa manera.
I l’experiència li deia que aquella
barca que havia fet l’any abans no
era prou valenta per remuntar el cop
de mar de proa, o que aquella altra
que havia fet fa més temps se
l’emportava massa la mar i que
aquella altra més llunyana no passava
prou bé els roquissars. També sabia
que havia de modificar el llaüt perquè
sortegés millor els viaranys del riu.
Amb totes aquestes idees, el cervell
començava a bullir i arribava el
moment de fer aquell pas tan màgic
i difícil de la creació: deixar que les
idees del cap flueixin per les venes
cap a les mans i que aquestes
aconsegueixin una nova realitat. Una