de Catalunya - Atipus

Perquè es parla
de Front Conservador
Com es veu, qui parla de Front
Conservador són els partits d'es7
querres present al Parlament. Per
què ho fan? Per què la dreta es nega
à reconèixer l'existència d'aquest
Front? El diputat d'Esquerra Republicana
Joan Hortalà creu que
"això del Bloc Conservador és
una idea inventada pels socialistes
i comunistes per atacar
TERÇ, el partit moralment guanyador
de les últimes eleccions",
i Francesc Vicens ho titlla de "tàctica
propagandística sense massa
importància".
A l'altra costat de l'espai polític,
el diputat socialista Armet ens comentava
dolgut la necessitat d'anomenar
les coses pel seu nom. "No
hem fet altra cosa que comentar
estrictament el que passa al nostre
Parlament i fora d'ell. Constatem
la desnacionalització de
Convergència i Unió i ens dol la
26
La Mesa del Parlament de Catalunya abans de la darrera votació.
dretanització d'Esquerra, a Pincorporar-se
a aquesta entela *
conservadora, però no ens resta
altre remei que denunciar-la".
Per al diputat comunista Jordi
Borja és important "donar a conèixer
que no hi ha una identitat
de models polítics i que Convergència
ha triat un tipus d'aliats
molt determinats". "Tenen tot el
dret del món, continua Ribó, a
orientar el govern cap a la moderació
i el conservadorisme, però
CAP A UN FRONT CONSERVADOR ESPANYOL
JOSÉ ANTONIO GONZALEZ CASANOVA
Un vell tòpic de difícil
destrucció és el que asigna
a les burgesies europees
del segle passat el paper
històric de construir règims
democràtics sobre
les runes de l'absolutisme.
El rigor de la moderna
historiografia ens desenganya
d'una tal fabulació,
assumida sovint per teòrics
o partits que es consideren
marxistes. La veritat
històrica i els clarividents
textos de Marx expliquen
el contrari. Les
burgesies europees, aliades
amb les aristocràcies
terratinents després del
seu enfrontament rivalitzador,
crearen un incipient
Estat liberal que no
prescindí de l'autoritarisme
front als moviments
populars democratitzadors.
Qui aconseguí introduir
una certa democràcia
al sí de l'Estat liberal
burgès fou la petita burgesia
i el proletariat indus-
trial al llarg de la segona
meitat del segle XIX i el
que portem del XX. La
seva lluita es centrà en el
dret d'associació (creació
de sindicats i partits polítics)
i en el sufragi universal.
A partir de l'obtenció
d'aquests instruments,
el moviment democràtic
—ràpidament identificat
amb el socialista i, en les
Monarquies centralistes
que oprimien les nacionalitats,
amb el federalisme i
l'autonomia o autogovern
dels pobles nacionals— va
anar transformant l'Estat
autoritari-liberal de les
burgesies en un Estat liberal-democràtic
de "tot,
el poble". És ben sabut
que, encara avui, aquest
Estat "integra", reabsorbeix,
manipula i retalla les
principals llibertats personals
i públiques i tendeix
à deixar convertida la
democràcia política en pura
farsa. L'Estat "social"
del neocapitalisme es disfressa
de socialdemòcrata
i burla un cop i altre les
aspiracions socialistes del
proletariat i les capes mitges
conscients i democràtiques.
Doncs, ja no pot
haver democràcia sense
socialisme, com —cas de
Polònia— tampoc socialisme
sense democràcia.
En el cas de la burgesia
espanyola, tot el procés
històric descrit s'acomplí
plenament, però més exagerat
que a la resta d'Europa,
donada la feblesa
material i ideològica de les
nostres burgesies. Incapaços
de crear un veritable
Estat, els grups conservadors
espanyols no
van saber ni tan sols unirse
per a formar un front
conservador davant les
forces democràtiques, socialistes
i proletàries. Això
explica el fracàs de la Lliga
Regionalista de Prat" i
Cambó, en les seves temptatives
de governar des de
Madrid o Barcelona. I ex-
nosaltres no tenim menys dret a
dir-ho públicament, perquè és
així
El secretari centrista de la-Mesa
del Parlament, Enric Manel Rimbau
coincideix amb Ribó pel que fa a la
diferència de models. "El nostre
model de societat, ens digué Rimbau,
difereix del del Partit Socialista
i del del Partit Comunista, i
això ens porta a votar junts amb
Convergència i Esquerra, en un
seguit de temes". Rimbau, mal-
plica el nacionalisme
reaccionari basc o el caciquisme
dels "senoritos"
andalusos. Les burgesies
lleument modernitzadores
d'Astúries, Castella,
València, Aragó, etc..., fo
ren marginades del poder
econòmic i polític. A Galícia,
el nacionalisme mai va
tenir força suficient per a
acabar amb els interessos
creats, recolçats a Madrid.
Com a conseqüència
directa d'aquesta invertebració
de l'Espanya conservadora,
la Dreta hispana
mai contà amb veritables
partits polítics, ni
amb projecte global per a
il·lusionar —en el doble
sentit de la paraula— a les
classes subalternes. Quan
Franco es feu amb el poder,
per a mantenir-lo durant
gairebé mig segle, els
grups conservadors de les
diverses burgesies respiraren
aliviats. La catalana
i la basca, especialment,
s'adaptaren més o menys
a la situació. Només la
í!
grat tot, tampoc no vol parlar de
Front Conservador. "Ho trobo una
simplificació excessiva, i que, a
més a més, implica parlar de
Front Popular, amb les connotacions
que tots sabem". Tanmateix,
Jordi Borja ens manifestava
que no temia a Tencunyament
d'aquesta expressió. "En una situació
democràtica, digué el diputat
comunista, no té perquè no
ser possible parlar de Front Popular
i no entenc per què els
socialistes hi posen tants entrebancs".
El primer debat que mostrà coincidències
entre els tres grups parlamentaris,
després de l'elecció de
Jordi Pujol com a President, fou el
que s'encetà entorn del traspàs de
les competències de les Diputacions
a la Generalitat. Quan hom esperava
que s'aprovés sense massa entrebancs
la pràctica desaparició
d'aquells organismes, les discussions
de la Comissió pertinent proporcionaren
moltes sorpreses i in-
crisi econòmica i política
que coincidiren amb la
mort de Franco ha obligat
a les burgesies espanyoles
a crear precipitadament
un bloc o front conservador
—una mena d'aquella
CEDA de Gil Robles—
que avui podríem nomenar
irònicament "Nueva
Confederació Espanola—
com la de les Caixes d'Estalvi—
de Derechas Autónomas".
El clan ucedeo de Suàrez
ha trigat en entendre
que no pot extendre els
seus tentacles sucursalistes
entre les burgesies de
les regions i nacionalitats,
ja que entropessa amb les
formacions polítiques
burgeses autòctones. És
per això que a Galícia la
UCD estigui tant dividida
i s'intenti que un grup de
notables galleguistes cimentin
un nou partit autònom
que inclogui els
sectors dominants sota la
capa d'un galleguisme
modern i en bones relacions
amb Madrid. D'aquí
que, a Andalusia, el PSA
coherències. El diputat socialista
Joan Prats creia que "on va faltar
la coherència va ser en CiU i
ERC, que per compromisos parlamentaris
indefugibles es van
veure obligats a votar afirmativament
i amb l'abstenció, respectivament,
l'esmena de devolució
dels Centristes, clarament
contradictòria també amb les
esmenes a la totalitat presentades
pels mateixos representants
de CiU i ERC. La discreta absència
d'algun diputat de CiU va
entebeir l'escàndol que hauria
pogut constituir l'aprovació de
l'esmena centrista".
Es difícil de comprendre la innocència
parlamentària dels centristes
si altres motivacions no els obligaven
a mossegar-se la llengua davant
d'una jugada similar. Potser raonaren
que més valia no trencar una
llança contra un acord que els hauria
de permetre aconseguir molts avantatges
en discussions posteriors.
de Rojas Marcos o el Partit
Social Liberal de Clavero
siguin les puntes de
llança d'una UCD renovada
i adaptada als interessos
conservadors, avui
disfressats d'andalusisme
per a oposar-se a un
PSOE una mica tardà en
comprendre que socialisme
i autonomia són inseparables,
àdhuc a Andalusia.
Les enormes tensions
del País Basc dificulten
l'entesa entre Suàrez i el
PNB, però n'hi hauria
prou amb un mínim d'audàcia
i cultura històrica
per part del primer perquè
el segon es disposés a secundar
la mercantil operació
oportunista del PSA
i CiU en recolçament d'un
Suàrez en baixa. La vertebració
política del bloc
conservador espanyol
passa, sens dubte, per la
federalització d'UCD amb
els seus partits germans.
En el cas català no hi ha
perquè excloure del pro-
cés d'absorció de Centristes
de Catalunya per part
de CiU, un altre semblant
amb ERC. Les similituds
ideològiques i de base social
són tant grans que algun
dia es produirà aquesta reorga
nització de formacions. El
Poder ho pot tot. Mentre,
la fèrtil habilitat d'aquest
químic ponderat i astut
que és Heribert Barrera
està consolidant la seva
hegemonia imaginativa al
sí del front conservador.
D'ell ha sortit la intel·ligent
tàctica de col·laborar
amb el PSA (encara que
això ja se li havia ocorregut
abans a Suàrez a Andalusia)
i d'ell, en el fons,
ha estat la idea de repetir
el triangle de suport a
Suàrez en la qüestió de
confiança. Front al NO ingenu
i patriòtic de les seves
bases, Barrera aconseguí
que el seu diputat a
Madrid, Pi-Sunyer, no llegís
el seu discurs i acabés
abalant indirectament, a
Suàrez, abstenint-se.
Seria de desitjar que
l'esmentada Dreta arribés
a constituir un bloc conservador
coherent com
l'apuntat. Si vol governar,
modernitzar el país, fer-se
democràtica, i per tant
il·lusionar el poble que
encara no gosa votar l'esquerra,
haurà de triomfar
en el seu projecte. El té,
però, realment? Es capaç
d'entendre el que dic? Té
prou força per a fer-ho?
Aconseguiran Rojas, Pujol,
Barrera, Sobrado, Ga
raicoetxea i altre com ells
que el clan Suàrez, o l'actual
UCD, vegi l'interès de
l'operació i la dugui a terme?
Em temo que no, Pujol
i Roea* poden "fracasar
com ho feren Prat i Cambó.
El seu bon sentit conservador
no haurà servit
per a res. Crec, més aviat,
que és l'esquerra l'única
que pot vertebrar Espanya
en les autonomies, en
la democràcia i en l'anticapitalisme;
Però podem
tornar a veure, altre cop,
com el front conservador,
rancuniós, torna a les seves
rels autoritàries i impedeix
tota alternativa.
27