REVISTA DE SANT JULIÀ DEL LLOR I BONMATÍ - Ajuntament de ...

38
Camí de Sant Jaume (II)
En Josep Pérez Raventós és un bonmatinenc
que sol caminar habitualment per
les nostres contrades. Aquesta afició el
va dur a emprendre la caminada de la
seva vida: el camí francès de Santiago.
L’avantatge més gran que té el Camí és que el pots
fer quan vols i com vols i en Josep el va fer en tres
tongades; la primera (Roncesvalles-Burgos) pels
volts de Sant Jordi de 2011, la segona (Burgos-Hospital
de Órbigo) l’agost del 2011 i la tercera (Hospital
de Órbigo-Santiago de Compostel·la) pels volts
de Sant Jordi d’enguany. Solia avançar una vintena
de quilòmetres cada dia per resoldre aquesta aventura
fascinant que li durà uns quaranta dies i calcula
que solia gastar uns 35 euros diaris entre menjar i
dormir perquè ell feia un bon esmorzar i un bon
sopar, mentre que menjava entrepans per dinar.
En Josep, com la majoria de pelegrins que surten
de Roncesvalles, va assistir a la Missa del Pelegrí
que se celebra al petit poblet navarrès per a tots
els caminants que hi inicien el Camí. I després de
la Missa, l’eufòria: “Això serà bufar i fer ampolles”,
pensava mentre es calçava les sabates que l’havien
d’acompanyar pels paratges indòmits que havien
d’unir Navarra i Galícia. Però, a la sortida de l’alberg
de Roncesvalles, el primer avís de la duresa psicològica
del Camí:
Reportatge
I un cop superat el rètol, el Camí s’endinsa per uns
senders salvatges i solitaris que “sembla que se t’hagin
de menjar” i on l’aventurer pot descobrir totes
les possibilitats de verd que hi puguin haver al món.
Els primers dies transcorren pels boscos navarresos
fins a l’arribada a la capital, Pamplona. Després
d’aquests primers dies, en Josep ha descobert un
altre problema que pot patir: “Massa pes a la motxilla”.
És important només portar el necessari i mirar
que no pesi gaire perquè s’ha de traginar la motxilla
uns 800 quilòmetres.
A la sortida de Pamplona s’acaba la forest i se segueix
per un camí més assolellat; aquesta solana és
una de les dificultats més grans que presenta aquest
tram que condueix els pelegrins fins a La Rioja. A
partir de Logronyo, en Josep coneix en Gregorio,
amb qui coincidirà fins a Burgos. De fet, en Josep
em recorda que en el Camí hi sovinteja trobar-se
i retrobar-se amb la mateixa gent, persones soles,
o grups de persones que van seguint les mateixes
etapes i que al vespre sols trobar als albergs.
Del seu pas per La Rioja, en Josep conserva principalment
tres imatges: la font del vi d’Irache (és
una font amb dues aixetes, en una hi raja aigua i en
l’altra, vi), la Missa del Gall i de la Gallina de Santo
Domingo de la Calzada i la solitud dels camins
perquè no sempre es camina acompanyat. Aquesta
solitud que pot fer més tediosa la marxa també té
la seva part positiva: “Poder gaudir del silenci i fotografiar
la pau dels racons més inversemblants sense
presses”.
I després de La Rioja, la Meseta, que tant va agradar
al nostre pelegrí. Una Meseta vasta, feixuga i
sense cap ombra; però molt agradosa. En Josep té
molt bons records d’aquesta zona que comença ben
passat Burgos. Però abans d’explicar-me algunes