REVISTA DE SANT JULIÀ DEL LLOR I BONMATÍ - Ajuntament de ...

Era a finals d’abril i el fred i la neu van dificultar molt
l’etapa de la Creu de Ferro que donava pas al retorn
del color verd i als boscos lleonesos i gallecs que,
ombrívols, abandonaven els paisatges càlids de la
Meseta. D’aquesta zona en Josep recorda Ponferrada
i Villafranca del Bierzo, però sobretot Cacabelos,
perquè va ser sortint d’aquest alberg que
un ciclista li va preguntar: “¿Ya vuelves?”, perquè
sense adonar-se’n s’allunyava de Santiago i tornava
cap aquí. Sort que l‘hi va dir de seguida i es va poder
estalviar uns quants quilòmetres. I d’aquí fins al final
la frase que li venia més al cap a en Josep és: “Aquesta
cara em sona, em penso que l’he vista abans”, i
és que fins al final ja no va abandonar els companys
que havien tingut la mateixa idea que ell: arribar caminant
a Santiago. I així irlandesos, holandesos, italians,
canadencs..., tot un reguitzell de nacionalitats
que s’interseccionaven per formar-ne una de sola, la
dels pelegrins de Santiago. Per aquestes contrades
va conèixer una holandesa a qui la televisió del seu
país li feia un reportatge que va acabar amb en Raventós
a la televisió. També recorda un canadenc
a qui van ensenyar a beure en bóta; una parella de
canadencs, pare i filla, el pare defensor dels francesos
i la filla dels anglesos, i, sobretot, un vietnamita
que vivia als Estats Units, molt creient, que també
anava sol i que s’aturava a totes les esglésies a resar.
Totes aquestes persones ja formen part de la vida
d’en Josep, amb qui manté contacte a través d’internet
i amb qui s’intercanvia les fotografies que es van
anar fent en el Camí. Quan li pregunto amb quina
llengua s’entenien, en Josep em respon: “Jo parlo
dibuixant”, i amb papers i bolígrafs es feia entendre.
D’aquests últims dies, molt més recents, té molts
records i moltes imatges que li perduraran per sempre
més: els eucaliptus gegantins de Galícia, l’alberg
de Pereje (en un poblet d’uns cinc o sis habitants
el va sorprendre aquest alberg 5* que havia
nascut d’una subvenció; no sabien què fer-ne dels
euros i van aixecar aquest alberg tan espectacular),
el canvi de roba a Portomarín (les condicions climatològiques
adverses li havien deteriorat tant la
roba que se la va canviar tota: en Josep riu quan
confessa “Només jo sé el que em va costar la roba
nova”, però aquesta no va ser l’última despesa perquè
va arribar a Santiago amb les sabates sense sola,
completament planes i desgastades), la companyia
en els sopars (ell anava sol, però quan arribava a
l’alberg els altres pelegrins sempre el convidaven a
40
Reportatge
la seva taula; a vegades per no menysprear ningú
sopava amb uns i feia el cafè amb uns altres), el fred
i el vent que va patir al Alto de Poio, el pop a la
gallega de la Pulpería Ezequiel de Melide, o la tristesa
per l’aiguaneu i la boira del Monte de Gozo
(a cinc quilòmetres de Santiago i des d’on es poden
veure les torres de la Catedral per primera vegada...
si no hi ha boira) i, finalment, l’arribada a Santiago,
la compleció de l’objectiu.
Lluís Orri
Plaça de l’Obradoiro amb la catedral de Santiago