PDF - Labutxaca

L’ÀNGEL PERDUT
RAMON LLULL NARRATIVA

Javier Sierra
L’àngel perdut
Traducció de Pau Joan Hernàndez
p

© javier sierra, 2011
© de la traducció del castellà: pau joan hernàndez, 2011
il·lustracions de l’interior: ed (excepte pàg. 539: merche gaspar)
facsímil de la pàg. 257: Monas hieroglyphica, john dee, anvers, 1564
© columna edicions, llibres i comunicació, s. a. u, 2011
carrer peu de la creu, 4 - 08001 barcelona
primera edició: juliol del 2011
dipòsit legal: b. 21.658-2011
isbn: 978-84-9708-230-3
composició: víctor igual, s. l.
impressió i enquadernació: liberdúplex
Queda rigorosament prohibida sense l’autorització escrita de l’editor
qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació
pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa
a les sancions establertes per la llei.
Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos
Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar
o escanejar algun fragment d’aquesta obra
(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Tots els drets reservats.

A l’Eva, en Martín i la Sofía.
Els meus àngels de la guarda.

Alguns dels fills de Déu, en veure que les
filles dels homes eren belles, prengueren per
mullers totes les que van voler.
El Senyor va dir: «El meu alè de vida no es
mantindrà per sempre en els homes, perquè
són de carn mortal. No viuran més de cent
vint anys».
Gènesi 6, 2-3
Qui non intelligit, aut taceat, aut discat.
(Qui no ho comprengui, que calli o que
aprengui.)
John Dee (1527-1608)

Dotze hores abans
L’ enorme pantalla de plasma del despatx del director de
l’Agència Nacional de Seguretat es va il·luminar mentre
les persianes elèctriques enfosquien la sala amb un suau
brunzit. Un home impecablement vestit esperava a l’altra
banda d’una taula de caoba que el totpoderós Michael
Owen li expliqués per què l’havia fet venir a corre-cuita des
de Nova York.
—Senyor Allen —es va escurar la gola el gegant negre,
tot clavant la mirada en ell—. Li agraeixo que hagi vingut a
veure’m amb tanta diligència.
—Suposo que no tenia elecció, senyor —va respondre.
Nicholas L. Allen era un agent bregat en aquelles situacions.
Feia dues dècades que es bellugava amb raonable agilitat
pel bosc burocràtic de Washington D. C. i es podien
comptar amb els dits d’una mà les vegades que havia posat
els peus en aquell despatx. Si el director Owen l’havia convocat
al seu cau de Fort Meade, Maryland, era perquè s’acostava
una crisi. I de les grosses. Anar-hi de seguida era el
menys que podia fer.
—Veurà, coronel Allen —va continuar Owen. Els seus
ulls encara l’escodrinyaven amb severitat—. Fa sis hores, la
11

nostra ambaixada a Ankara ens ha enviat un vídeo que desitjo
mostrar-li. Li prego que es fixi en tots els detalls i comparteixi
amb mi les seves impressions quan l’acabi de veure.
Ho farà?
—És clar, senyor.
Nick Allen havia estat entrenat per a això. Per obeir els
seus superiors sense oposar resistència. Tenia el perfil del
soldat perfecte: complexió forta, gairebé un metre vuitantacinc
d’alçada, rostre quadrat, solcat per algunes marques de
combat, i una mirada blava que era capaç de graduar des
de la infinita bondat fins a la fúria més despietada. Dòcil, es
va tirar enrere a la seva butaca i va esperar que la pantalla de
barres multicolors desaparegués per mostrar la seva primera
imatge.
El que va veure li va provocar un sobresalt.
Assegut en una habitació amb les parets escrostonades i
plenes de taques hi havia un home amb les mans lligades
i el cap cobert amb una caputxa. Algú l’havia vestit amb una
granota de color taronja com les que es fan servir a les presons
federals dels Estats Units. Però els individus que es movien
al seu voltant eren ben lluny de semblar nord-americans.
Allen va distingir dos, potser tres paios vestits amb
gel·labes que amagaven els rostres amb passamuntanyes negres.
«Límit entre Turquia i l’Iran», va calcular en silenci.
«Potser l’Iraq». Els plans de càmera li van permetre reconèixer
de seguida alguns grafits escrits en kurd, impressió que
es va confirmar quan els va sentir parlar. El vídeo tenia una
qualitat raonable, tot i haver estat filmat amb una càmera
domèstica. Potser amb un telèfon mòbil. En va tenir prou
amb una frase més d’aquells homes per identificar-ne la
procedència. «Frontera amb Armènia», va concloure. A més,
dos d’ells duien a l’espatlla els seus AK-47 i, a la cintura,
grans ganivets de fulla corba típics de la regió. No el va sor-
12

prendre gaire que fos l’operador de càmera qui dirigís l’escena.
Ni tampoc que parlés al presoner en un anglès amb l’accent
aspre que tantes vegades havia escoltat al nord-est de
Turquia.
«Molt bé. Ara digui el que ha de dir», va manar.
El presoner es va remoure en sentir que unes mans fortes
l’agafaven pel coll i l’orientaven amb rudesa en direcció a l’objectiu
mentre li arrencaven la caputxa.
«Digui-ho!».
L’home de la pantalla va vacil·lar. Tenia mal aspecte. Barba
descurada. Cabells desordenats i un rostre brut, demacrat
i amb la pell colrada pel sol. A Nick Allen el va estranyar
no poder-lo veure millor. La llum era pobra. Possiblement
provenia d’una sola bombeta. I, malgrat tot, alguna cosa en
aquell perfil li resultava familiar.
«En nom de les Forces de Defensa Populars..., exigeixo al
govern dels Estats Units que deixi de donar suport a l’invasor
turc», va dir aleshores en un anglès perfecte. Un esclat de
crits es va aixecar al seu darrere. «Continua, gos!». El pobre
home —a qui no arribava a identificar, tot i concentrar-se
en cadascun dels seus gestos— es va estremir. Va gronxar el
cos endavant, mostrant a la càmera les seves mans lligades.
Tenia alguns dels dits ennegrits, potser congelats, i semblaven
aferrar un petit objecte. Una mena de penjoll opac,
d’aspecte irregular, poc atractiu, que va fer que els ulls de
Nick Allen s’obrissin de bat a bat. «Si volen rescatar-me amb
vida, facin el que demanen», va dir com si una tristor infinita
se li hagués instal·lat dins la gola. «La meva vida...
El preu de la meva vida és la sortida de les tropes de l’OTAN
d’un perímetre de dos-cents quilòmetres al voltant d’Agri
Dagi».
«Agri Dagi? Això és tot? No demanen rescat?».
Allen va veure com els dos homes que tenia al darrere
13

tornaven a corejar crits en kurd. Semblaven molt excitats.
Un d’ells va arribar fins i tot a treure la daga i agitar-la al
voltant del coll del presoner com si l’anés a degollar allà
mateix.
—I ara, fixi-s’hi bé —va murmurar Owen.
El coronel es va fregar el nas i va esperar que el vídeo
avancés.
«Digui el seu nom!».
La nova ordre de l’operador de càmera no el va agafar per
sorpresa. Havia vist massa vegades escenes com aquella per saber
el que venia a continuació. Després d’obligar l’ostatge a
identificar la seva unitat militar, la seva graduació o la seva
procedència exacta, l’acostarien a l’objectiu perquè no hi
hagués cap mena de dubte sobre la seva identitat. Si en
aquell moment el presoner no tingués interès, el deixarien
plorar i desesperar-se mentre s’acomiadava de la seva família
i, tot seguit, l’obligarien a acotar el cap per degollar-lo. Els
més afortunats acabarien la seva agonia amb un tret de gràcia.
Els que no, boquejarien i es dessagnarien fins a morir.
Però aquell home devia tenir un gran valor. Michael
Owen no l’hauria cridat si no fos així. Nick Allen era, al
capdavall, un expert en operacions especials. Al seu currículum
figuraven missions de rescat a Líbia, l’Uzbekistan i Armènia,
i formava part de la unitat més reservada de l’Agència.
Era això el que volia d’ell el seu director? Que el portés
de tornada al seu despatx?
El vídeo va rugir de nou:
«No m’ha sentit?», va dir l’operador. «Digui el seu nom!».
El presoner va aixecar els ulls, deixant veure unes lletges
bosses moradenques a sota i un front clivellat.
«Em dic Martin Faber. Sóc científic...».
El totpoderós Michael Owen va aturar el vídeo aleshores.
Tal com esperava, Allen s’havia quedat mut per la sorpresa.
14

—Comprèn ara la meva urgència, coronel?
—Martin Faber! —va remugar tot movent la mandíbula
d’una banda a l’altra, sense acabar-s’ho de creure—. I tant!
—I això no és tot.
Owen va aixecar el comandament a distància i va traçar
un cercle al voltant de la imatge congelada d’aquell individu.
—Ha vist el que té a les mans?
—És...? —El lleial militar va apuntar un gest de profunda
inquietud—. És el que m’imagino, senyor?
—Ho és.
Nick Allen va arrufar els llavis com si no donés crèdit al
que veia. Es va acostar tant com va poder a la pantalla i s’hi
va fixar millor.
—Si no m’equivoco, senyor, aquesta és només una de les
pedres que necessitem.
Una lluïssor malèvola va espurnejar als ulls de l’enorme
goril·la que dirigia els designis del servei d’intel·ligència més
poderós del planeta.
—Té raó, coronel —va somriure—. La bona notícia és
que aquest document revela, sense voler, el lloc on és la que
falta.
—De debò?
—Fixi-s’hi bé, si us plau.
Michael Owen va dirigir el comandament a distància cap
a la pantalla i el va prémer. La figura demacrada de Martin
Faber es va començar a moure com per art de màgia. La seva
mirada blava s’havia tornat encara més aquosa, com si estigués
a punt de posar-se a plorar.
«Julia», va murmurar. «Potser no tornarem a veure’ns...».
«Julia?».
En veure la ganyota de satisfacció del seu home més capacitat,
el director de l’Agència Nacional de Seguretat va
15

somriure. El vídeo no havia acabat encara quan la seva ordre
es va esmunyir dins el cervell del seu millor agent, per ocupar
el primer lloc de la seva llista de prioritats:
—Julia Álvarez. —Owen va completar la informació que
mancava—. Trobi aquesta dona, coronel. Immediatament.
16

1
P er alguna estranya raó, m’havia fet a la idea que el dia
que morís, la meva ànima se separaria del cos i, ingràvida,
s’enfilaria cel amunt. Estava convençuda que, un cop
allà, guiada per la seva irresistible força d’atracció, seria arrossegada
fins al rostre de Déu i podria mirar-lo als ulls. En
aquell moment, ho comprendria tot. El meu lloc a l’Univers.
Els meus orígens. El meu destí. I fins i tot per què la
meva percepció de les coses era tan... singular. Així m’ho
explicava la mare quan li preguntava per la mort. I fins i tot
el rector de la meva parròquia. Tots dos sabien com tranquillitzar
la meva ànima catòlica. La determinació amb què defensaven
tot allò que tingués a veure amb el més enllà, amb
la vida ultraterrenal o amb les ànimes era envejable. I ara
començava a saber per què.
Aquella primera nit de novembre, jo, naturalment, encara
no era morta. En canvi, aquella era just la visió que tenia
davant meu: un rostre gegantesc, serè, unit a un cos sedent
de gairebé cinc metres d’envergadura, havia clavat els seus
ulls en els meus mentre voletejava a pocs pams de les seves
galtes.
—No es quedi fins gaire tard, rapaza.
17

Manuel Mira, responsable de la seguretat de la catedral
de Santiago de Compostel·la, em va treure de l’atordiment
cridant-me des del pis de baix. S’havia passat la tarda tafanejant
com instal·lava l’equip d’escalada davant el severíssim
Crist en Majestat del Pòrtic de la Glòria, a la façana més
occidental del temple, i ara que el seu torn acabava, devia
sentir remordiments per deixar-me allà sola, a la mercè de
tot de cordes i ganxos que ell no entenia.
En realitat, no s’havia de preocupar. Jo estava en una
excel·lent forma física, tenia experiència de sobra en tècniques
de muntanyisme i l’alarma que monitoritzava aquella
part de la catedral feia dies que li deia que sempre deixava la
meva bastida abans de la mitjanit.
—No és bo que treballi en un lloc tan solitari.
El vigilant es va lamentar en veu alta perquè el pogués
sentir.
—Va, Manuel. No penso deixar-me la pell aquí —vaig
replicar amb un somriure, sense perdre de vista el que estava
a punt de fer.
—Vostè mateixa, Julia. Si cau o si el seu arnès cedeix,
ningú no ho sabrà fins demà a les set. Pensi-ho.
—M’hi arriscaré. Això no és l’Everest. Ja ho sap. I sempre
duc al damunt el telèfon mòbil!
—Ho sé, ho sé, és clar que ho sé —va remugar—. Però,
tot i així, sigui prudent. Bona nit.
En Manuel, que devia tenir vint-i-cinc o trenta anys més
que jo i era pare d’una noia de la meva edat, es va col·locar
bé la gorra deixant-me per impossible. Sabia que, mentre
estigués suspesa a l’alçada d’un segon pis, enfundada en la
meva granota de treball blanca, amb el casc serigrafiat amb
el logotip de la Fundació Barrié de la Maza, ulleres de plàstic,
una diadema de leds al voltant del crani i un tub de niló
connectat per un extrem a una PDA i per l’altre a una agulla
18

d’aliatge clavada sota el costat dret del Crist, era millor no durme
la contrària. La meva era una feina que demanava pols
de cirurgià i una concentració absoluta.
—Bona nit —vaig acceptar, agraint-li la seva prudència.
—I vagi amb compte amb les ànimes —va afegir sense ni
un bri d’humor—. Avui és nit de difunts i sempre ronden
per aquí. Els agrada aquest lloc.
Ni tan sols no vaig somriure. Tenia a les mans un endoscopi
de trenta mil euros dissenyat a Suïssa només per a
aquella feina. Els morts, tot i el record que acabava de tenir,
em quedaven una mica lluny.
O potser no.
Després de mesos redactant informes sobre com conservar
l’obra mestra del romànic, sabia que em trobava a un
pas de poder explicar el deteriorament d’un dels conjunts
escultòrics més importants del món. Un monument que havia
commogut generacions senceres, tot recordant-los que
després de la vida ens n’esperava una altra de millor. Què importava
que fos nit de difunts. En el fons, era una coincidència
d’allò més oportuna. Les imatges que anava a analitzar
feia segles que rebien els pelegrins del Camí de Sant
Jaume, la ruta religiosa més antiga i transitada d’Europa,
que feien revifar la seva fe i els recordaven que traspassar
aquell llindar simbolitzava el final de la seva vida pecadora i
el començament d’una altra de més sublim. Per això el nom.
Pòrtic de la Glòria. Les seves més de dues-centes figures
eren, doncs, autèntics immortals. Un exèrcit aliè al temps i
a les pors dels humans. I, tanmateix, des de l’any 2000, una
estranya malaltia les estava afectant. Isaïes i Daniel, per
exemple, s’exfoliaven, al mateix temps que alguns dels músics
que tocaven els seus instruments una mica més amunt
amenaçaven de desplomar-se si no els ho impedíem. Àngels
trompetistes, personatges del Gènesi, pecadors i ajusticiats
19

mostraven també senyals d’ennegriment. Per no parlar de
l’imparable descoloriment de tot el conjunt.
Des de l’època de les croades, cap ésser humà no havia
examinat aquelles figures de tan a prop ni tan a fons com jo.
La Fundació Barrié creia que estaven sent atacades per la
humitat o els bacteris, però jo no n’estava tan segura. Per
això, feia hores extres quan no hi havia turistes mirant-me
ni pelegrins qüestionant que haguéssim amagat l’obra mestra
del Camí al darrere d’unes bastides gairebé opaques. Ni,
és clar, altres tècnics que poguessin qüestionar les meves
idees.
Tot i que jo tenia una raó més.
Una, en la meva opinió, tan poderosa que no m’havia
portat més que problemes.
Jo era l’única de l’equip que havia crescut prop d’allà, en
un poble de la Costa da Morte, i sabia —o, per ser més precisa,
intuïa— que hi havia motius menys mundans que líquens
o àcids per explicar que la pedra s’estigués fent malbé.
A diferència dels meus col·legues, no deixava que la meva
formació científica m’impedís tenir en compte alternatives
menys convencionals. Cada vegada que em posava seriosa
amb ells i recorria a conceptes com ara tel·lurisme, forces
de la Terra o radiacions, se’m tiraven al damunt i es reien de
mi. «No hi ha estudis crítics sobre això», remugaven. Per
sort, no estava sola en la meva postura. El degà de la catedral
em donava suport. Era un ancià rondinaire a qui, a diferència
dels altres, jo adorava. Tothom l’anomenava pare Fornés.
Jo m’estimava més quedar-me amb el seu nom de fonts,
Benigno. Suposo que em divertia comprovar fins a quin
punt contrastava aquell nom amb el seu caràcter. Va ser ell,
de fet, qui sempre em va defensar davant la Fundació i qui
em va animar a continuar.
«Tard o d’hora», em deia, «els trauràs del seu error».
20

«Algun dia», pensava jo.
Pels volts de tres quarts menys cinc d’una, quan ja feia
una bona estona que introduïa l’endoscopi en cadascuna de
les nou escletxes cartografiades pel nostre equip, la PDA va
emetre tres xiulets aguts anunciant que ja estava transmetent
les primeres dades a l’ordinador que havia instal·lat davant
el porxo. Vaig sospirar alleujada. Si tot anava com estava
previst, l’endemà la Universitat de Santiago processaria
les meves dades al Departament de Mineralogia de la Facultat
de Ciències Geològiques i en cosa de trenta-sis hores
podríem discutir els primers resultats.
Cansada, però expectant, em vaig despenjar de les meves
corretges per assegurar-me que l’enviament de les dades
de l’endoscopi s’havia fet segons estava previst. No em
podia permetre cap error. El disc dur de cinc terabits roncava
com un gat satisfet omplint el recinte d’una cantarella
que em va posar de bon humor. Al seu interior, en efecte,
s’estaven acabant d’acomodar els perfils microtopogràfics
de cada escletxa, les anàlisis de l’espectrògraf i fins i tot
l’arxiu de vídeo que documentava cadascuna de les meves
incursions a la pedra. A simple vista, tot semblava correcte,
o sigui que, amb calma i amb la satisfacció de la feina ben
feta, vaig començar a treure’m l’equip de protecció i a recollir-ho
tot. Necessitava prendre una bona dutxa, sopar
calent, hidratar-me la pell i llegir alguna cosa que em distragués.
M’ho mereixia.
Però el Destí juga sempre amb avantatge, i just aquella
nit m’havia preparat una cosa que no m’esperava. Una cosa...
tremenda.
Va ser quan vaig desconnectar els potents llums de la
meva corona i em vaig treure el casc, que un moviment
inusual al fons del temple em va sobresaltar. Vaig tenir la
21

impressió que de cop i volta l’atmosfera s’havia carregat
d’electricitat estàtica. La nau sencera —amb els seus noranta-sis
metres de llarg i els cent divuit balcons amb finestres
coronelles— va semblar commoure’s per una «presència».
El meu cervell va intentar racionalitzar allò. En el fons, només
m’havia semblat veure una lluïssor ràpida. Una espurna
fugaç. Silenciosa. Una lluminositat que va emergir gairebé
arran de terra, d’aparença inofensiva, i que va semblar que
enfilava cap al creuer, a uns deu o dotze metres d’on jo em
trobava.
«No estic sola», va ser el meu primer pensament. Vaig
notar com se m’accelerava el pols.
—Hola! Que hi ha algú?
Només l’eco va recollir les meves paraules.
—Em senten? Hi ha algú? Hola...! Hola!
Silenci.
Vaig mirar de mantenir la calma. Coneixia aquell lloc
com el palmell de la mà. Sabia cap a on havia de córrer
en cas de necessitat. A més, disposava d’un telèfon mòbil i
de les claus d’una de les portes que donaven a la plaça de
l’Obradoiro. Era impossible que em passés res. Aleshores
em vaig dir que potser havia estat víctima del contrast entre
la zona il·luminada del laboratori, al cantó oest, i la penombra
que cobria la resta de la catedral. De vegades, els canvis
de llum provocaven aquella mena de malentesos. Però tampoc
no m’acabava de convèncer. Allò no havia estat un reflex
en el sentit estricte del terme. Ni un insecte. Ni tampoc
el ble d’un ciri caient damunt la pedra.
—Hola...! Hola...!
El silenci va continuar sent l’única resposta.
Quan vaig escodrinyar la nau, em vaig sentir com si estigués
mirant dins la gola d’una balena colossal. Els llums
d’emergència amb prou feines servien per marcar els acces-
22

sos a algunes capelles, i no donaven idea de les dimensions
del monstre. Sense il·luminació elèctrica, era difícil intuir
on era el retaule central. Fins i tot l’accés a la cripta. I els
daurats de l’altar major o el ric bust de fusta policromada
de l’apòstol sant Jaume semblaven haver-se esfumat en la
foscor.
«Truco al 112?», vaig pensar mentre la mà em tremolava
tot buscant el mòbil a dins de la bossa. «I si és una bestiesa?».
«I si és una ànima en pena?».
Vaig descartar aquesta última idea per absurda. La meva
ment lluitava per no concedir a la por ni un mil·límetre
d’avantatge. I, tanmateix, el cor em bategava ja accelerat.
Volent conjurar aquell pessigolleig, vaig agafar l’anorac,
la bossa i la corona de leds i vaig avançar cap a on m’havia
semblat veure la llum. «Els fantasmes desapareixen en el
moment que t’hi enfrontes», vaig recordar. I, tremolant de
por, vaig enfilar la nau lateral dreta del temple en direcció al
transsepte, tot pregant perquè no hi hagués ningú. Quan hi
vaig arribar, Déu vos salve, Maria, vaig girar amb determinació
cap a la porta de Platerías, que a aquella hora, és clar,
estava ja tancada.
Aleshores el vaig veure.
De fet, gairebé vaig ensopegar amb ell.
I, fins i tot tenint-lo tan a prop, vaig dubtar.
«Déu meu!».
Era un tipus sense rostre, amagat rere una túnica negra,
com de monjo, que semblava buscar dins alguna cosa que
acabava de dipositar sota l’únic monument modern de tota
la catedral: una escultura de Jesús León Vázquez que representava
el campus stellae o camí dels estels. Gràcies a Déu,
la seva actitud era sorruda, no agressiva, com si acabés de
caure dins el temple i encara no sabés gaire bé on era.
23

Sé que hauria hagut de sortir corrent d’allà i avisar la policia,
però l’instint, o potser el fet que les nostres mirades es
van creuar a l’últim moment, em va empènyer a parlar-li.
—Què hi fa vostè aquí?
La pregunta em va sortir de l’ànima.
—No m’ha sentit? Qui li ha donat permís per ser a la
catedral?
El lladre —perquè, al cap i a la fi, això era el que semblava—
va deixar el que estava fent sense alterar-se per les meves
paraules. Vaig sentir com tancava la cremallera d’una
bossa de niló al mateix temps que es girava cap a mi com
si no el preocupés en absolut que algú l’hagués descobert.
Encara més: veient-lo ara, gairebé estava temptada de creure
que s’havia amagat allà per esperar-me. Malauradament,
l’escassa llum no em va ajudar a identificar-lo. Vaig intuir
que anava vestit amb un mallot fosc a sota de l’hàbit i que
era un tipus fort. Aleshores va dir alguna cosa en un idioma
que no vaig reconèixer i, a continuació, va fer un pas endavant
tot murmurant una pregunta que em va desconcertar:
—Ul-à Librez?
—Com diu?
El «monjo» va vacil·lar, potser meditant com precisar la
seva pregunta.
—Ul-ia Alibrez?
Davant la meva cara de perplexitat, va reformular una
vegada més les seves paraules, fent-les tan comprensibles
com desconcertants.
—Jul-ia Álvarez? És... vos-tè?
24