PDF - Labutxaca

mostraven també senyals d’ennegriment. Per no parlar de
l’imparable descoloriment de tot el conjunt.
Des de l’època de les croades, cap ésser humà no havia
examinat aquelles figures de tan a prop ni tan a fons com jo.
La Fundació Barrié creia que estaven sent atacades per la
humitat o els bacteris, però jo no n’estava tan segura. Per
això, feia hores extres quan no hi havia turistes mirant-me
ni pelegrins qüestionant que haguéssim amagat l’obra mestra
del Camí al darrere d’unes bastides gairebé opaques. Ni,
és clar, altres tècnics que poguessin qüestionar les meves
idees.
Tot i que jo tenia una raó més.
Una, en la meva opinió, tan poderosa que no m’havia
portat més que problemes.
Jo era l’única de l’equip que havia crescut prop d’allà, en
un poble de la Costa da Morte, i sabia —o, per ser més precisa,
intuïa— que hi havia motius menys mundans que líquens
o àcids per explicar que la pedra s’estigués fent malbé.
A diferència dels meus col·legues, no deixava que la meva
formació científica m’impedís tenir en compte alternatives
menys convencionals. Cada vegada que em posava seriosa
amb ells i recorria a conceptes com ara tel·lurisme, forces
de la Terra o radiacions, se’m tiraven al damunt i es reien de
mi. «No hi ha estudis crítics sobre això», remugaven. Per
sort, no estava sola en la meva postura. El degà de la catedral
em donava suport. Era un ancià rondinaire a qui, a diferència
dels altres, jo adorava. Tothom l’anomenava pare Fornés.
Jo m’estimava més quedar-me amb el seu nom de fonts,
Benigno. Suposo que em divertia comprovar fins a quin
punt contrastava aquell nom amb el seu caràcter. Va ser ell,
de fet, qui sempre em va defensar davant la Fundació i qui
em va animar a continuar.
«Tard o d’hora», em deia, «els trauràs del seu error».
20