PDF - Labutxaca

sos a algunes capelles, i no donaven idea de les dimensions
del monstre. Sense il·luminació elèctrica, era difícil intuir
on era el retaule central. Fins i tot l’accés a la cripta. I els
daurats de l’altar major o el ric bust de fusta policromada
de l’apòstol sant Jaume semblaven haver-se esfumat en la
foscor.
«Truco al 112?», vaig pensar mentre la mà em tremolava
tot buscant el mòbil a dins de la bossa. «I si és una bestiesa?».
«I si és una ànima en pena?».
Vaig descartar aquesta última idea per absurda. La meva
ment lluitava per no concedir a la por ni un mil·límetre
d’avantatge. I, tanmateix, el cor em bategava ja accelerat.
Volent conjurar aquell pessigolleig, vaig agafar l’anorac,
la bossa i la corona de leds i vaig avançar cap a on m’havia
semblat veure la llum. «Els fantasmes desapareixen en el
moment que t’hi enfrontes», vaig recordar. I, tremolant de
por, vaig enfilar la nau lateral dreta del temple en direcció al
transsepte, tot pregant perquè no hi hagués ningú. Quan hi
vaig arribar, Déu vos salve, Maria, vaig girar amb determinació
cap a la porta de Platerías, que a aquella hora, és clar,
estava ja tancada.
Aleshores el vaig veure.
De fet, gairebé vaig ensopegar amb ell.
I, fins i tot tenint-lo tan a prop, vaig dubtar.
«Déu meu!».
Era un tipus sense rostre, amagat rere una túnica negra,
com de monjo, que semblava buscar dins alguna cosa que
acabava de dipositar sota l’únic monument modern de tota
la catedral: una escultura de Jesús León Vázquez que representava
el campus stellae o camí dels estels. Gràcies a Déu,
la seva actitud era sorruda, no agressiva, com si acabés de
caure dins el temple i encara no sabés gaire bé on era.
23