Un crim imperfecte - Labutxaca

Un crim imperfecte
www.labutxaca.cat
correu@grup62.com

Teresa Solana
Un crim imperfecte
Edicions 62
Barcelona

© Teresa Solana, 2006
La primera edició catalana d’aquesta obra va ser publicada
a Edicions 62 l’any 2006
Primera edició en aquest segell: gener del 2009
© d’aquesta edició: Edicions 62,s.a.,
labutxaca
Fotocomposició: Víctor Igual
Impressió: Liberdúplex, s. l.
dipòsit legal: b. 50.413-2008
isbn: 978-84-92549-32-0
Reservats tots els drets.
Prohibida qualsevol mena de còpia.

A Peter Bush

Primera part

1
El meu germà Borja no es diu Borja. Es diu Pep (o Josep).
Els seus cognoms tampoc no són Masdéu-Canals
Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda
del pare, i Estivill, per la de la mare.
A diferència del Borja, és a dir, del Pep, jo conservo
el nom i els cognoms amb què em van batejar els
pares: Eduard (Eduardo encara al DNI) Martínez Estivill
a seques. El meu germà, en canvi, es diu (o més
aviat es fa dir) Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga,
malgrat que en el seu carnet d’identitat, caducat des de
fa bastants anys, hi figura com a José Martínez Estivill,
nacido en Barcelona, hijo de Rosa y de Francisco. Esclar
que ningú no n’està al corrent, que el Pep (és a dir, el
Borja) i jo som germans. Germans bessons, per més
inri. Per no saber-ho, ni tan sols no ho sap la meva
dona.
Els pares eren de Barcelona, tots dos, si bé per la
banda paterna els avis i els besavis procedien de Sòria.
En el cas de la família imaginària del Borja-Pep, segons
ell explica, el pare era de Lleida, el fill petit d’una família
amb un important patrimoni de terres de conreu i ramats
de vaques lleteres a l’Alt Urgell, i la mare una pubilla
rica de Santander, ciutat on els falsos pares del Borja
9

van decidir instal.lar-se quan suposadament es van casar
i on ell diu que va néixer.
Aquesta hàbil dispersió genealògica li serveix per explicar
que malgrat aquests cognoms pata negra tan espectaculars
i el suculent patrimoni familiar que hauria
d’haver heretat (ja que es presenta també com a fill únic,
per no embolicar més la troca), la família Masdéu-Canals
Sáenz de Astorga no sigui coneguda a Barcelona. El
meu germà també s’encarrega d’esbombar, per justificar
la seva magra economia, que la seva és una d’aquelles famílies
antigues, inevitablement vingudes a menys, que
endinsen les arrels del seu arbre genealògic en obscurs
cognoms aristòcrates que es remunten a algun punt confús
d’una confusa edat mitjana.
—El pare —acostuma a explicar el Borja (a partir
d’ara faré servir el nom amb el qual tothom el coneix i
que jo mateix m’he acostumat a emprar)— no va saber
adaptar-se als temps moderns i va acabar perdent el patrimoni.
Ho havia invertit tot a l’empresa familiar, allà, a
Santander, i n’havia guanyat molts, de calés... Però els
temps van canviar —continua amb el posat seriós i deixant
anar un sospir—. Hi va haver la famosa reconversió
i, a més, va tenir un problema gros amb Hisenda, que no
va ser culpa seva, esclar, sinó d’un coi de comptable que
li va fer perdre un munt de diners... —diu abaixant els
ulls i sacsejant el cap, amb un punt d’orgull i de resignació
fatalista però sense que li tremoli gens la veu.
Malgrat ser bessons, el meu germà Borja i jo no ens
assemblem gens. Ben mirat, fins i tot ni semblem germans.
Ell tira a la banda de la mare, més espigada i optimista,
i jo a la del pare, rabassuda i taciturna. De fet, el
10

Borja és el petit, perquè va néixer un parell de minuts
després que jo, però de tant en tant li fa gràcia aclarir-me
que, d’haver estat fills d’un rei (fills legítims, lògicament),
l’hereu no seria pas jo sinó ell. Jo sempre li responc
que pot estar tranquil, que per aquest tema no ens
hauríem barallat pas. Aquesta peculiaritat de les monarquies,
que conserven orgulloses els vestigis de la ignorància
d’altres èpoques, a mi més aviat em treu un pes de
sobre, potser perquè dels dos jo sóc el tímid i el cagadubtes,
i ell el temperamental i l’agosarat.
Com que som bessons, tots dos vam fer els quaranta-cinc
al maig, però he de dir que el Borja sembla una
mica més jove. Ell continua solter, encara que des de fa
algun temps té una mena de nòvia més o menys estable
que el passeja pels ambients més selectes de Barcelona.
L’única pega, segons com es miri, és que es tracta d’una
dona casada.
Es veu que el marit de la noia (que de fet ja no és tan
noia) té bastants calés i poc temps per a la família. Ella,
però, segons el que dedueixo del que m’explica el Borja,
també en té, de quartos. La Mercedes —així es diu la
mossa— és una d’aquestes advocades d’èxit, producte
de l’Abat Oliba, amb despatx a la zona alta de Barcelona.
Es dedica a la mena de feina amb què es guanyen les garrofes
els qui estudien en aquestes institucions prestigioses
i cares auspiciades pels catòlics benestants: aconseguir
que els rics s’estalviïn de pagar gaires impostos. Amb la
Merche es veuen una estona a la tarda i passen junts alguns
caps de setmana, quan el manso és fora de viatge, la
qual cosa es veu que succeeix força sovint perquè el marit,
que és empresari i té fàbriques a la Xina (o no sé ben
11

é què, però alguna cosa hi té, allà a la Xina), és d’aquests
que acostumen a passar-se per la pedra les secretàries
i les meritòries durant uns viatges de negocis
que solen tenir com a destí algun indret proveït d’una
platja tropical. Són, segons m’explica el Borja (a qui dec
gairebé tots els meus coneixements sobre les classes altes
barcelonines), un matrimoni modern i típic d’aquest
medi social, o sigui, una parella amb fills i activitats socials
en comú i comptes i vides separades. La Merche és
mare d’un noi adolescent que li dóna massa a la coca
(sospito que com sa mare), mentre que el Borja, que ell
sàpiga, no en té, de fills. L’únic vici una mica preocupant
que li conec és el Cardhu, del qual per sort no pot abusar
gaire donada la seva situació econòmica, permanentment
delicada. De la vida sentimental del Borja abans
que aparegués la Merche, no en sé gairebé res.
De fet, malgrat l’estreta relació que el Borja i jo mantenim
actualment, els darrers vint anys de la vida del
meu germà bessó són tot un misteri que només s’il.lumina
esporàdicament quan, sota l’efecte del Cardhu, se li
escapa alguna confessió que em serveix per anar refent
amb paciència alguns episodis de la seva biografia. Gràcies
a aquest beuratge escocès he pogut saber que ha trepitjat
Austràlia, que a Alemanya va passar gana i que per
res del món tornaria a fer de cuiner en un petrolier. També
he arribat a saber que va viure uns quants anys a París
i que una francesa li va trencar el cor.
Jo continuo casat amb la mateixa dona, la Montse, i
tinc tres fills de catorze i dos anys. Nenes també bessones,
les dues primeres; un nen força entremaliat, el petit.
El meu germà Borja encara pot lluir una esplèndida ca-
12

ellera de color castany (a la qual un cop al mes l’Iranzo
afegeix alguns reflexos rossos, n’estic convençut), i li encanten
les corbates de seda, els vestits creuats d’estil
anglès i els mocassins italians. Jo prefereixo la pana i els
texans, les camises de quadrets, apelfades a l’hivern, i les
sabates de cordons. Tot i que tenim més o menys la mateixa
alçada (fem sobre l’u setanta-cinc), jo li trec uns
dotze quilos, i això que no es pot dir que estigui gras.
Potser és veritat que faig una mica de panxeta, tampoc gaire,i,tal
com li passava al pare, començo a tenir entrades,
que provo de dissimular. Els cabells que resisteixen, que
per sort encara són molts, estan adquirint un to gris
que inexplicablement no aconsegueix atorgar-me un
aire més distingit, ni tan sols imitant el Borja m’hi poso
gomina i me’ls pentino cap enrere, i mentre que la seva
pell sempre està bronzejada amb un envejable to daurat
gràcies a una botiga de raigs uva que té a sota mateix de
casa, la meva té un aspecte més aviat lletós gairebé tot
l’any. El Borja passa pel gimnàs almenys tres cops per
setmana i està en forma, mentre que jo en tinc prou i
massa amb la gimnàstica que em toca fer els dissabtes,
quan a casa fem neteja general, i la que faig una estona
cada dia amb el petit mentre la Montse prepara el sopar.
El Borja és de dretes (per una qüestió d’estètica, diu) i jo
continuo sent un no-votant desencantat d’esquerres.
He de reconèixer que, el que és a mi, em costa molt
poc posar-me vermell quan dic alguna mentida, encara
que es tracti d’una bola innocent, mentre que el Borja
només se n’hi posa, de vermell, quan sense voler se li escapa
alguna confidència amb aire de ser veritat. Al restaurant,
ell sap triar el vi no només en funció del preu i
13

està avesat a fer servir els coberts adequats per cruspir-se
una llagosta, mentre que jo sempre acabo demanant
carn i donant per bo el vi quan me’l fan tastar.
Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena
d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres,
que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a
«Trau Asesores, Sociedad Limitada». De fet, el nom que
el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra
grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac
compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni
castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en
compte les coses estranyes que passen en aquest país
amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van
equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va
pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la
pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi,
la veritat, «trau» em recorda a «forat», segurament perquè
així és com el Borja té sempre els comptes i les butxaques:
foradades. Però és que al meu germà petit li
agrada viure bé, i quan pot, que tampoc és gaire sovint,
no s’està de res.
De fet, no es pot dir que Trau Asesores sigui una empresa
de debò perquè no existeix com a tal en el registre.
De tota manera, la mena de feina que fem no s’escau
amb les factures i la paperassa. L’assessorament que oferim,
i que ens demanen els clients, és massa confidencial
perquè hi hagi contractes per escrit, i encara menys informes
i factures. Ara bé, no queda malament tenir un
despatx on rebre els clients i targetes amb els nostres
noms i telèfons impresos sobre paper car. Com diu el
Borja, això ens dóna un aire de respectabilitat que fa que
14

la gent important es refiï de nosaltres, que és del que es
tracta en definitiva. Pel que fa a la jerarquia, ell és el director
de l’empresa i jo el director adjunt. En la pràctica,
i per entendre’ns, ell hi posa els clients, la classe i l’encant
personal, i jo faig la feina del gos perdiguer.
Com que no tenim secretària (perquè de moment el
pressupost no dóna per tenir una rossa escultural al despatx
sense fotre res en tot el dia, que és una de les millores
que al Borja li agradaria incorporar a l’empresa), ens
veiem obligats a donar als clients els nostres «telèfons directes»,
és a dir, els maleïts mòbils, que, això sí, són d’allò
més moderns, perquè el Borja té un conegut que treballa
pels voltants de les botigues del port i els aconsegueix
molt bé de preu (crec que la venda de mòbils de sotamà
és un dels negocis de què s’ocupa el Borja quan no treballem
en algun cas). El que sí que tenim és un petit despatx,
molt xic (o glamurós, com es diu ara), a dalt de tot
del carrer Muntaner, a tocar de la plaça Bonanova, per sort
de lloguer antic. El Borja diu que el lloguer d’aquest despatx,
que resulta escandalosament barat tenint en compte
que es troba en un barri d’aquells on misteriosament no es
troben grafits a les parets, és un favor d’un amic agraït.
Jo sospito que es tracta d’un amic agraït, en efecte, de
qui el Borja no ha fet pública alguna informació compromesa.
Hi ha un rebedor, un petit lavabo i una saleta
d’uns quaranta metres quadrats on la secretària inexistent
té la seva taula de treball. Com que l’habitació és
àmplia, ens hi caben un parell de butaques i un sofà vermell
(que vam comprar de rebaixes a Ikea, juntament
amb dos llums de peu i una catifa de colors vius), una taula
de vidre allargada, comprada de segona mà i una mica
15

esquerdada d’un costat, i sis cadires amb els seients de
pell que el Borja va aconseguir molt bé de preu (sospito
que procedents d’una mudança). Aquest és el lloc on rebem
els clients quan en tenim, que per dir la veritat tampoc
és gaire sovint. Viu com és, el Borja va fer instal.lar
en una de les parets de la saleta un parell de portes de caoba
falses, molt vistoses (que em penso que el fuster encara
espera cobrar), sobre les quals va fer enganxar un
parell de plaques daurades que, amb lletra cursiva anglesa,
anuncien els nostres noms i càrrecs respectius:
Borja Masdéu-Canals Sáenz de Astorga
Director
i
Eduardo Martínez Estivill
Director Adjunto
Quan rebem els clients, la secretària o bé és de vacances
o és fora fent algun encàrrec, tot i que damunt la seva
taula sempre hi ha un potet d’esmalt d’ungles de color
vermell (de la marca Chanel) i altres petits detalls que
suposadament delaten l’existència d’una presència femenina:
un mocador de Loewe deixat com qui no vol la
cosa sobre el respatller de la cadira (i que, una nit de celebració,
després d’un parell de Cardhus ben carregats,
el Borja em va confessar que havia pispat del penjador
d’un restaurant), un exemplar de l’¡Hola! (sempre un
número endarrerit, perquè em penso que el meu germà
aconsegueix les revistes de franc a l’establiment de raigs
uva) i una planta d’aquelles que no necessiten massa aigua.
Segons ell, aquest estudiat escampall d’objectes fa
16

creïble el fet que allí treballi una dona. En un dels calaixos
de l’escriptori, sobre el que hi ha un Mac que no funciona,
hi guardem un flascó de L’Air du Temps i, de tant
en tant, quan esperem una visita, el fem servir per perfumar
l’ambient i donar-li aquest toc femení, de secretària
amb classe, que segons el Borja resulta imprescindible.
Pel que fa als nostres despatxos, que tampoc existeixen
darrere les falses portes, sempre s’estan pintant o redecorant.
Amb aquesta escenografia, no és difícil endevinar
que els clients pertanyen gairebé sempre a la classe alta
i que nosaltres els venem més que res discreció en els assumptes
que ens confien. «Nano, quien a buen árbol se
arrima...», acostuma a dir el Borja. Aquesta és una de les
seves frases preferides. L’altra és la de Déu i els daus.
—Eduard, Déu no juga als daus... —sol dir quan ens
trobem en un carreró sense sortida o quan de cop i volta
la sort ens afavoreix.
En realitat, el Borja i jo ens ocupem de fer d’intermediaris
en aquella mena de gestions que els rics no volen
fer en persona, com ara comprar i vendre propietats
o empenyorar joies i objectes d’art. De vegades, també
accedim a recopilar informació sobre empreses de la competència
i socis deslleials, i en alguna ocasió hem hagut
de comprovar la veracitat d’algunes baixes per depressió
força sospitoses. Per desgràcia, la necessitat de fer bullir
l’olla també ens obliga a tocar alguns assumptes de banyes.
Esclar que nosaltres no som pas detectius ni res que
s’hi assembli, i precisament per això els clients que ens
vénen a veure decideixen fer-nos confiança. No és el mateix
contractar una agència de professionals perquè se-
17

gueixi la teva dona (o la teva amant, que és el que més
sovint ens demanen), i que després algú amb cara de pomes
agres et presenti un dossier gruixut i una factura
més gruixuda encara que et confirma que no passes per
la porta, que demanar-li informalment a un amic que
bonament s’assabenti del que pugui a canvi d’una generosa
gratificació. Nosaltres som aquest amic: no utilitzem
micròfons ni fem fotografies, no tenim expedients
arxivats ni redactem llargs informes. Tot és de paraula, i
sovint expliquem a l’amic-client el que hem esbrinat asseguts
tranquil.lament prenent una copa en alguna de les
poques cocteleries decents que, segons el Borja, queden
a Barcelona. No pas com els dos empleats anònims d’alguna
d’aquestes sòrdides empreses de detectius que s’anuncien
amb lletres de pam als balcons, sinó com dos
amics comprensius que, si cal, també saben trobar una
paraula de consol i oferir una esquena sobre la qual plorar
quan algun client vol desfogar-se. «Tant com puc»,
aquesta és la nostra divisa, molt ben triada pel Borja, de
la nostra època (no gaire feliç) d’escoltes. Com diu ell, fa
referència tant a la nostra ètica professional, que la tenim,
com als honoraris, sempre una mica exagerats, que
intentem cobrar-los.
Per descomptat, quan vaig acceptar la proposició del
Borja d’associar-me amb ell mai no em vaig imaginar
que les coses arribarien a complicar-se tant, ni que, de
retruc, tots dos acabaríem involucrats en un cas d’assassinat
que ens tocaria provar de resoldre. He d’aclarir,
però, que ni el Borja ni jo teníem (ni de fet tenim a hores
d’ara) la més mínima idea de com investigar aquesta
mena de situacions. En realitat, tots els nostres coneixe-
18

ments sobre el món del crim provenen exclusivament
—i no exagero— de les lectures que vam fer els estius
que passàvem a Premià de Mar amb els pares i els avis,
quan Premià només era un poblet que quedava prou
lluny de Barcelona per anar-hi a estiuejar. En el meu cas,
aquestes lectures s’han anat ampliant amb les que he
anat fent al llarg de molts estius ajagut a la platja de Caldetes,
amb la Montse i les nenes, provant de distreure’m
de la tortura que suposa per a la virilitat d’un home relativament
jove passar-se l’estona envoltat de pits i culs a
l’aire. O sigui, que si hem de ser sincers, les nostres autoritats
es limiten a Conan Doyle, Agatha Christie, Chesterton,
Simenon, Vázquez Montalbán i, últimament, a la
senyora Jessica Fletcher i a Colombo. No cal dir que pel
que fa a la qüestió de les pistoles i les armes nosaltres només
les hem vist al cinema. En quedar-nos orfes, vam tenir
la sort de no haver de fer la mili, de manera que ni
tan sols hem tingut mai entre les mans un d’aquells famosos
cetmes que tenien vida pròpia i es disparaven
sols. Quant a coneixements forenses i legals, són, si els
sumem, igual, sinó inferiors, a zero.
Potser sí que el Borja té raó i, com va dir Einstein,
Déu no juga als daus. Jo sóc bastant més escèptic respecte
a convertir la casualitat en causalitat, però he de reconèixer
que van ser moltes les coincidències que ens
van portar a veure’ns embolicats en la investigació d’un
misteriós assassinat que tenia com a protagonistes personatges
destacats de l’alta societat barcelonina. És evident
que, per la nostra manca de preparació, la feina ens
venia gran, però a causa de les peculiars circumstàncies
de tot plegat (i al fet que també hi estàvem en certa ma-
19

nera emmerdats), no vam tenir altre remei que acceptar
fer-nos càrrec del cas. Això sí, eren unes circumstàncies
que haurien fet les delícies de qualsevol dels nostres detectius
de ficció, perquè el crim al qual ens vam haver
d’enfrontar era d’aquells que donen per a una pel.lícula.
Si els homicidis que actualment veiem als telenotícies
acostumen a ser sòrdids, sanguinolents i previsibles, la
majoria obra de sonats sota l’efecte d’alguna droga o de
pobres desgraciats que acaben suïcidant-se o lliurant-se
espantats a les autoritats, l’homicidi que ens va tocar investigar
a nosaltres no tenia cap d’aquests ingredients.
Era refinat i desconcertant alhora. En certa manera, donats
els temps que corren, tan aficionats a la sang, el fetge
i el sexe a l’engròs, tant la planificació com l’execució
d’aquell assassinat recordaven la posada en escena d’una
petita, per més que macabra, obra d’art.
20

2
La cosa va començar un matí de principis de desembre
mentre preníem un cafè amb llet i una ensaïmada al
San Marcos, al carrer Major de Sarrià, perquè no teníem
res millor a fer i al despatx feia un fred que pelava.
Tot just acabava d’obrir el diari quan va sonar el mòbil
del Borja.
—No m’ha dit qui és, però ha repetit la paraula
«confidencial» almenys vuit vegades. L’he citat aquesta
tarda al despatx a dos quarts de cinc —va explicar-me
després de penjar.
I va afegir:
—Nano, avui muda’t una mica, perquè em penso
que es tracta d’un peix gros.
—No ens aniria malament, tenint en compte que
s’acosta Nadal. La Montse ja comença a rondinar...
—Ja et vaig dir que no t’amoïnessis per això. Tindràs
la teva paga doble. ¿Què t’he fallat algun cop?
No, és veritat. Des que ens vam associar, ara fa tres
anys, el Borja no m’ha fallat mai. Sembla que sigui ell el
germà gran i no pas a l’inrevés, encara que només sigui
per un parell de minuts. No sé pas com s’ho fa, però jo
sempre cobro alguna cosa abans del dia cinc, que és
quan venç el rebut de la hipoteca. Sospito que quan va
21

molt escurat li demana calés a la Merche, la seva nòvia, o
a la Mariona Castany, que s’ha convertit en una mena de
tieta per a ell, però no m’atreveixo a preguntar-li-ho.
A casa som cinc boques, dues d’elles adolescents, i només
amb el que guanya la Montse no arribem. No puc
permetre’m el luxe de refusar-li el sou, vingui d’on vingui,
tot i que generalment ve en bitllets rebregats dins
d’un sobre de color marró.
—Doncs això, que et mudis.
—Però si vaig bé...
—Et dic que et posis l’uniforme.
El que ell en diu l’«uniforme» és un vestit de color
gris fosc d’Armani que em va obligar a comprar (pagant
ell), una camisa blanca, també d’Armani (que vaig haver
de pagar jo), i una corbata de seda amb ratlletes de colors,
molt fina i discreta, que la sogra em va regalar un
aniversari i que compta amb l’aprovació del meu germà.
Això m’ho poso el dia que hem de rebre algun client o
quan fem de testaferros dels rics.
—I tu, ¿què? —vaig demanar-li amb una mica de
sorna—. ¿T’endiumenjaràs o diràs que véns de jugar al
golf?
De vegades, el Borja es presenta a les entrevistes amb
vestimenta esportiva (però no pas en xandall, esclar,
sinó estil polo, pantalons de cotó i nàutiques) i amb els
cabells molls, com si s’acabés de dutxar, carregant a l’esquena
una gran bossa amb pals de golf o una de més petita
en forma de raqueta de tennis. No l’he vist mai en
acció (de fet, que jo recordi, quan érem petits al meu
germà no li agradava pas, l’esport), i no sé si realment
sap jugar o si només ho fa veure.
22

—Encara no ho he decidit —va somriure, però jo
sabia que en aquell moment estava pensant en una altra
cosa. En l’avançament que en podíem treure.
Vam acabar-nos el cafè amb llet, que amb tanta xerrameca
s’havia refredat, i vam posar-nos en marxa. Ja
era gairebé migdia. Com que era d’hora, vaig arribar-me
fins a casa per fer un mos, prendre una dutxa i canviarme
de roba.
La Montse, la meva dona, acostuma a tenir força
feina als migdies i no ve mai a dinar a casa. Abans treballava
com a psicòloga, que de fet és la seva professió,
en un institut de secundària situat en un dels barris perifèrics
que encerclen Barcelona. Quan amb la reaparició
sobtada del Borja la nostra vida va fer un tomb, la
Montse no va trigar a deixar la feina, de la que n’estava
fins al capdamunt, i ella i dues amigues més van obrir
un Centre Alternatiu de Benestar Integral a Gràcia, a
tocar de la plaça de la Virreina. La Montse i les seves
amigues van tenir sort, perquè van aconseguir uns baixos
destrossats però força espaiosos i amb un lloguer
més que assequible ja que als pisos de dalt vivien una
vintena d’okupes. S’hi van haver de gastar uns quants
calés per transformar el que havia estat el magatzem
d’uns drapaires en un espai d’atmosfera new age, però
he de reconèixer que els va quedar prou bé i que el negoci
va tirant. En un ambient de colors suaus, llums indirectes,
música ètnica i espelmes perfumades, la Montse
i les seves altres dues sòcies ofereixen una panòplia de
teràpies alternatives, des de massatges orientals i tractaments
de bellesa fins a tècniques per guarir l’insomni o
aprimar-se; també hi fan cursets de ioga, de sànscrit i de
23

cuina vegetariana, i, des de fa uns mesos, organitzen
teràpies de grup per deixar de fumar (de les quals s’encarrega
la Montse, tot i que ella encara no ho ha deixat
del tot). Els dijous fan tertúlies literàries, a les quals sovint
assisteixen poetes d’aquells que s’autoediten els
versos tirant mà de fotocopiadora o esgarrapant subvencions
públiques gràcies a tenir un oncle treballant a
la Generalitat, que per cert acaben força tard, invariablement
en un bar de tapes que hi ha al barri. Al migdia,
a l’hora de dinar, el Centre sempre és ple de clientes, de
manera que jo acostumo a pessigar alguna cosa allà on
em trobi, sovint acompanyat del Borja. Aquell dia, com
que m’havia de canviar de roba, vaig haver de passar per
casa. Vaig tenir prou temps de preparar-me una amanida
i una truita a la francesa de dos ous, que vaig cruspirme
amb un parell de llesques de pa amb tomàquet i una
cerveseta, de fer la migdiada i de llegir El Periódico en
versió catalana (el Borja em té prohibit que porti aquest
diari sota el braç pels barris on normalment ens movem).
Amb una mica de mandra al cos, vaig sortir de casa
que eren ben bé tres quarts de quatre. El cel estava completament
encapotat i semblava a punt de ploure, la qual
cosa volia dir que els carrers aviat s’omplirien d’embussos
i que misteriosament els semàfors deixarien de funcionar.
Havia oblidat el paraigua, però com que es feia
una mica tard vaig decidir no tornar a casa a buscar-lo,
resignat a mullar-me si finalment queia un ruixat. Vaig
haver d’esperar l’autobús una estona, però a un quart de
cinc ja era al despatx.
Acomplint el ritual, vaig fer servir el perfum de la
24

secretària com a ambientador, tot i que sabia que després
la Montse l’ensumaria, aquell perfum, i em miraria
malament i em cosiria a preguntes. La Montse s’ha tornat
força gelosa, sobretot perquè amb aquesta feina sovint
arribo a casa a trenc d’alba. Afortunadament, per
aquelles dates la meva dona s’havia fet budista i es prenia
les coses amb força filosofia. Quan calia, però, també
s’empassava un parell de vàliums sense fer gaires escarafalls.
Probablement, el Borja no apareixeria fins ben bé
tres quarts de cinc. Fer esperar els clients, que per impacients
acostumaven a ser sempre molt puntuals, era
la seva manera de donar-los a entendre que la feina ens
sortia per les orelles. En efecte, a dos quarts de cinc en
punt va sonar el timbre, i jo, com sempre, vaig afanyarme
a obrir la porta. El primer que vaig veure van ser les
ulleres de sol que duia posades el nostre misteriós client,
clarament una precaució per preservar la seva identitat
ja que el cel era de color negre i l’escala és més aviat
fosca. Quan se les va treure, sospito que no vaig poder
evitar que se’m notés el petit sobresalt que vaig tenir.
I tant que es tractava d’un peix gros, bo que s’ho havia
ensumat l’espavilat del Borja! Tenia al davant tot un
senyor diputat, i no pas dels de segona o tercera fila,
d’aquells que només escalfen l’escó i que bàsicament
es dediquen a contribuir a la prosperitat econòmica
del bar del Parlament i dels especialistes en malalties del
fetge, sinó dels que mamen tribuna, surten als diaris i
participen a les tertúlies de futbol. El vaig reconèixer de
seguida i vaig resar perquè el Borja no trigués gaire a
aparèixer.
25

—Bona tarda. El senyor Masdéu, suposo —va fer
molt correcte.
—Sóc el seu soci, l’Eduard Martínez, per servir-lo
—vaig dir encaixant la mà i fent-lo passar.
Va dubtar una mica, però finalment va travessar el
llindar de la porta amb pas decidit. Tot i que ja començo
a estar-ne acostumat, els poderosos continuen posantme
nerviós, encara que tinguin problemes. Davant el
desplegament de les seves maneres estudiades i excessivament
cordials, sempre m’acabo sentint com un peix
fora de l’aigua.
—Tinc una entrevista amb el senyor Masdéu —va
fer una mica incòmode en descobrir que jo no era la
persona que s’esperava trobar.
—Sí, n’estic al cas. Però segui, segui, faci el favor... El
senyor Masdéu no trigarà gaire. Tenia una reunió fora...
En aquell moment va sonar el telèfon del despatx.
Esperava la trucada. M’hi vaig posar.
—Ah, hola, ¿ets tu? (...) No, no t’amoïnis, la Mariajo
no hi és. Ja saps que havia de portar aquella documentació
al notari. (...) Sí, va bé. (...) D’acord. T’esperem.
—Era ell —vaig explicar-li—. En cinc minuts serà
aquí. S’ha trobat amb un embús...
—Millor si no hi és, la secretària.
—Aquesta tarda no vindrà. De fet, aprofitem per enviar-la
a fer els encàrrecs quan hem de rebre algú que
prefereix mantenir una discreció absoluta —vaig dir
sense posar-me vermell.
He dit tants cops aquesta mentida que gairebé me la
començo a creure. De vegades, tinc la inquietant impressió
que la tal Mariajo existeix de veritat.
26

—Ben pensat. Sovint les secretàries enraonen massa,
però, esclar, sempre hi ha papers que poden remenar...
—va dir fent una ullada ràpida al seu voltant.
Allò era, suposo, un subtil interrogatori sobre els
nostres mètodes de treball. Vaig decidir tranquil.litzar-lo.
—Oh, no s’amoïni. La Mariajo no s’assabenta de res
que pagui la pena xerrar. Només la tenim per atendre el
telèfon i resoldre qüestions burocràtiques... A més, ja
deu saber que no tenim pas costum de treballar amb papers
pel mig, nosaltres... Cregui’m, en aquest despatx
ningú no trobaria res d’interessant —i això últim sí que
era ben bé veritat.
L’havia fet seure al sofà i vaig veure que es mirava de
reüll les portes dels nostres despatxos. Tocava explicar-li
per què no el feia passar a un lloc més discret en lloc de
deixar-lo assegut a l’entrada com si fos un vulgar venedor
d’enciclopèdies.
—Em sap greu, però allí dins està tot potes enlaire.
Estem pintant i canviant la decoració, i aquestes coses, ja
se sap...
—Sí, és veritat, se sap quan comencen però no quan
acaben... —va concedir amb desgana però intentant respondre
educadament a la meva conversa intranscendent.
—I, a més, ara amb aquest fred... I aquesta maleïda
humitat... La pintura costa d’assecar-se, es veu.
—Sí, aquest desembre està fent força fred. Potser
tindrem un Nadal blanc...
—Tot i que aquí, a Barcelona, no estem pas preparats
per a la neu...
27

—No, i, a més, amb l’escalfor de la ciutat la neu no
cuaja i queda tot fet un fàstic...
Era evident que l’única conversa que el Lluís Font
estava disposat a sostenir amb mi versaria sobre el temps.
Potser si el Borja trigava gaire acabaríem parlant del
Barça, que sempre és un tema agraït. Per sort, el telèfon
va interrompre aquell insípid diàleg que no aportava absolutament
res a les nostres vides. Suposo que un detectiu
professional hauria aprofitat aquella estona per fer
unes quantes deduccions d’aquelles que deixen bocabadat
el client en qüestió, però a mi no se m’acudia res tret
de l’observació evident que tenia al davant un home elegant,
ben situat, una mica tímid i amb cara de mala llet,
malgrat els seus esforços per mostrar-se amable. No havia
gosat dir-li que l’havia reconegut, tot i que sospito
que ell s’ho pensava, ni m’atrevia a parlar-li de política o
a abordar el motiu de la seva visita sense que el Borja hi
fos present. Aquest cop, el telèfon que havia sonat era el
meu mòbil.
—Dispensi —vaig disculpar-me.
—Faci, faci —va dir alleujat.
—¿Sí? Ah, hola noi. ¿Com ho tenim això? (...) ¿A set
punt vint-i-dos? Sí (...) D’acord, compra. Quinze mil, sí.
(...) No, no, el client hi està d’acord. (...) Sí, un bon pico,
aquest cop. (...) Demà digue’m alguna cosa, ¿eh? Adéu,
adéu.
Aquestes trucades (també falses) eren idea del Borja.
En escoltar-les, alguns clients ens preguntaven si també
ens dedicàvem a les inversions, i de vegades els trèiem un
feix addicional de bin ladens per jugar a la borsa. Res gaire
arriscat, en realitat, però tot molt confidencial i, per
28

descomptat, sense papers. Nosaltres els fèiem creure que
podíem obtenir una rendibilitat molt més alta dels seus
diners, sobretot dels que tenien guardats en un calaix, en
negre, a canvi d’una petita comissió. No era veritat, però
en el pitjor dels casos el client no hi perdia gaire. Recuperava
la major part de la inversió, mai no hi havia
guanys i no feia preguntes. Quan la jugada sortia bé, nosaltres
ens quedàvem amb les engrunes.
Però aquesta vegada el nostre client no va picar. Estava
neguitós, tot i que no eren els calés el que semblaven
tenir-lo tan amoïnat. Estava a punt d’encetar una conversa
sobre les virtuts de Ronaldinho i la devoció de
Puyol, quan vaig sentir el soroll d’unes claus furgant el
pany de la porta i la flaire d’una colònia que em resultava
prou familiar.
29

3
—Disculpe el retraso —va dir el Borja quan finalment
va obrir la porta fent servir la seva pròpia clau, ben mudat
sota un abric blau marí de tall molt clàssic. Duia un
vestit creuat, també de color blau marí, una camisa de
ratlletes blaves, d’aquestes que porten el coll i els punys
de color (que jo particularment odio), i una corbata de
seda de color sorra amb dibuixets de cavalls brodats
amb fil de color blau fosc—. Tenía una reunión en Sant
Cugat y el tráfico en la ronda estaba imposible, como
siempre...
Abans de treure’s l’abric, se li va acostar i li va donar
efusivament la mà. Pel meu gust, s’havia passat una mica
amb la colònia.
—Què, ¿ja hi podem entrar? —va preguntar el Borja
dirigint-se a mi al temps que feia el gest d’anar a obrir
la porta del seu despatx.
—No pas encara. Els pintors no han acabat.
—Coi de pintors!
—Potser ja saben qui sóc —va fer el nostre client,
que se’l veia amb ganes d’anar per feina.
—Esclar —vaig apressar-me a contestar abans que
el Borja fiqués la pota—. El senyor Lluís Font, Honorable
Diputat al Parlament de Catalunya. I qui sap —vaig
30

afegir intentant que sonés afalagador—, potser algun
dia Molt Honorable...
Això darrer ho vaig dir perquè el Borja s’adonés de
la mena de personatge que teníem al davant. Com que
ell només fulleja El Mundo o l’ABC, i molt de passada,
no n’està gaire al corrent, de la política catalana, tot i que
sospito que tampoc de l’altra. El meu germà justifica el
seu desinterès dient que la política l’avorreix i que, si fa
no fa, els polítics són tots iguals, tant si són de dretes
com si són d’esquerres. Ara bé, si li preguntes on passa
les vacances la Preysler o en quin mes d’embaràs està la
Infanta, en aquesta mena de qüestions el Borja és tot un
expert.
Mentalment, mentre el Lluís Font i jo havíem mantingut
aquella insípida conversa sobre el temps, havia intentat
recordar el que sabia del personatge que ara teníem
assegut al sofà del rebedor. El diputat Lluís Font era
un dels dos líders que es disputaven el poder al seu partit
(no diré quin, només que els seus diputats i regidors
són dels que tenen el col.legi electoral a l’avinguda Pearson).
Potser arribaria a ser candidat a la presidència de la
Generalitat, tot i que dubto que arribés mai a aconseguir
el tractament de Molt Honorable. Pertanyia al sector
moderat del partit i tenia fama de prudent i d’assenyat.
Pel que havia llegit a la premsa, a Espanya, entre els seus,
no estava especialment ben considerat. A més, era del
Barça, la qual cosa no ajudava, i passava per ser un entès
en qüestions de futbol malgrat no dedicar-se als negocis
immobiliaris, si més no obertament.
Físicament era un home no gaire alt, prim, pulcre i
elegant. El vestit gris marengo que duia li esqueia com
31

un guant. Els cabells li tiraven a rossos i lluïa la mateixa
morenor que gasta el Borja. Parlava un català bastant correcte
que semblava haver estat après una mica a correcuita,
tot i que els Font, tant pel cognom com pels orígens,
eren catalans de soca-rel. Tenia els ulls d’un color
marró que tirava a mel i la mirada una mica pàmfila. No
duia ulleres, tret de les de sol, que finalment s’havia
guardat a la butxaca, i feia olor d’una d’aquelles colònies
d’home que s’anuncien a la televisió quan s’acosten les
festes, cares, de fragància inconfusiblement viril. També
feia olor de diners. Portava un Rolex d’or, i botons de
puny i agulla de corbata. Suposo que per a moltes dones
devia resultar un home de mitjana edat força atractiu.
—Ja li he comentat per telèfon —va dir molt seriós
adreçant-se al Borja— que l’assumpte que em porta fins
aquí és estrictament confidencial. Algunes persones
m’han parlat molt bé de vostè, senyor Masdéu... Sobretot
de la seva discreció. Espero poder confiar-hi —vaig
notar que em mirava de reüll.
—Pot comptar-hi. I també amb la del meu soci, l’Eduard.
Ja deu saber que treballem plegats —va explicar
el Borja—. Jo sóc la part més visible de l’empresa, però
pot confiar en el meu soci com si fos jo mateix. De fet,
l’Eduard i jo som com germans. —I va afegir, amb un
somriure de complicitat—: Estigui tranquil, tot el que
tractem aquí quedarà entre aquestes quatre parets. I ara
expliqui’ns què l’amoïna.
—És un quadro —va dir.
—¿El vol vendre o comprar? —va demanar-li el
Borja amb tota naturalitat.
—Doncs... no, no es tracta d’això. És... —va dubtar
32

una mica abans de continuar— ... una pintura que ara
tinc al despatx. La vaig comprar fa uns dies.
—¿Una antiguitat? ¿Una peça de col.lecció? —va
preguntar el Borja.
—No, no, el pintor encara és viu.
—Aleshores, ¿sospita que es tracta d’un quadro fals,
o potser robat? —va fer el Borja alçant les celles. Jo tenia
al cap la mateixa pregunta.
—Res d’això... —va gargamellejar—. El quadro és
autèntic i l’he adquirit legalment, a través d’un marxant.
Es veia clarament que li costava explicar-se i que se
sentia violent. Valia més que ho enllestíssim aviat, perquè
al despatx la calefacció no funcionava. Els radiadors de ferro
colat, tot i que molt bonics, formaven part de l’attrezzo
i a mi se m’estaven gelant els peus. Suposo que a ell també.
—¿I doncs? ¿On és el problema? —va preguntar el
Borja amb aquell to de veu melós que emprava de vegades.
—La qüestió... és que la model retratada és la meva
dona —ho va dir pausadament, intentant que no se li
notés l’enrabiada que duia a sobre.
—Ah...! —vam fer tots dos.
El Borja i jo ens vam mirar de reüll. Per la manera
com s’explicava, hi havia moltes possibilitats que es tractés
d’un altre assumpte de banyes. Particularment són
els que més em desagraden.
—¿Vol dir que el retrat que li han fet no és el que
s’esperaven? ¿Que no n’estan contents...? —va animarlo
a continuar el Borja.
—No, de fet... Mirin, jo no tenia cap notícia que la
meva dona hagués estat posant com a model. —Va fer
una pausa—. Vull dir que, per la meva sorpresa, m’he
33

trobat amb un quadro que està a la venda i on resulta
que la model retratada és la meva dona —va deixar anar
finalment.
—Potser és justament això, que la seva dona volia
donar-li una sorpresa... —va insinuar el Borja—. Potser
pensava fer-li un regal, ara per Nadal.
—No ho crec —va negar amb el cap—. Vaig descobrir
aquest quadro per casualitat, en un catàleg que em
va arribar per correu (la pintura és una de les meves
afeccions i estic subscrit a les publicacions d’algunes galeries).
Resulta que el retrat en qüestió formava part d’una
exposició col.lectiva que es feia a París, i el quadro va
aparèixer reproduït a plana sencera al catàleg de l’exposició.
El pintor —va afegir— és català, un artista força
conegut entre els entesos. Pel que he llegit, es veu que ara
viu a Barcelona, però no en sé res més. Em penso que
no ha exposat gaire, aquí a Espanya... Però esclar —va canviar
de posició i va agafar aire—, imaginin la meva sorpresa
quan vaig descobrir que una de les models retratades
era la Lídia, la meva dona. I tot això a una conegudíssima
sala d’art de París!
Hi ha moltes maneres de descobrir que la teva parella
t’és infidel, però no es podia negar que aquesta n’era una
de ben peculiar. El Borja es va adonar que jo feia esforços
perquè no se m’escapés el riure i em va mirar malament.
—Potser no és ella. Potser només hi ha una gran
semblança entre la model i la seva muller —va proposar
el meu germà. Semblava el més lògic, i començava a
pensar que ens trobàvem davant un marit gelós i paranoic.
No seria el primer cop.
—No, no —va moure el cap—. A banda que li reco-
34

nec les sabates (perquè la meva dona sempre porta unes
sabates extravagants i caríssimes), la dona del quadro
també duu el seu collaret d’or preferit. Resulta —va explicar—
que la Lídia té una petita cicatriu al coll, d’una
operació que li van fer quan era jove, i aquest collaret és
el que porta cada dia, com si diguéssim, per dissimularla.
No cal dir que en té de més bons, de collarets, però
bé, ara això no fa al cas. És cert que el vestit que duu la
dona del quadro no el reconec. Esclar que es tracta d’un
vestit fosc i deu ser d’una altra temporada, i la Lídia mai
no se’ls posa més de dos o tres cops, els vestits. Ara bé
—va sospirar i va fer una pausa—, no tinc cap dubte
que és ella.
—Sí, fins i tot el detall de les sabates, passi... Però això
del collaret que diu sembla massa coincidència —vaig
concedir—. ¿Segur que és la mateixa joia?
—Són tres cordons d’or, prims, que van entrellaçats.
Al fermall hi ha una flor amb turqueses enfilades, amb
un petit robí al centre. És un collaret molt especial que
li va regalar el seu pare. Un disseny exclusiu, per descomptat.
—Naturalment. ¿N’hi ha parlat, del quadro, a la seva
dona? —va preguntar suaument el Borja.
Jo sospitava que si ens havia vingut a veure era justament
perquè no ho havia fet.
—No. Encara no n’hi he dit res. No he gosat, per si
tot plegat només és un malentès —va dir una mica nerviós—.
En realitat, tinc el quadro desat al despatx i ella
encara no l’ha vist. Mirin, si té un lío amb un pintor...
—va fer una pausa—. Suposo que estan al cas de la posició
que ocupo en el partit..., vull dir que, a part del dis-
35

gust que això em suposaria personalment, comprendran
que no em beneficiaria gens que s’esbombés que la Lídia...,
no que li han fet un retrat, esclar, sinó que...
—Comprenc —va assentir el Borja amb un posat
seriós que venia a dir que no calia que s’estengués en detalls
que resultaven humiliants. Segurament la seva dona
es beneficiava un home més jove, un artista que la devia
afalagar amb retrats com aquell a canvi de qui sap quins
regals. L’únic problema era que no havia sabut ser prou
discreta perquè el marit no se n’assabentés.
Sens dubte, del que el diputat tenia por era de l’escàndol.
Si es descobria que la dona del futur candidat a la Presidència
de la Generalitat tenia un embolic de pantalons
(no tant perquè el tingués com pel fet que hi hagués
aquell quadro delator pel mig), allò podia significar la fi
de les aspiracions polítiques del Lluís Font, dirigent i cara
pública d’un partit polític catòlic, conservador i nostàlgic
de les glòries patriòtiques d’altres èpoques. L’escàndol seria
silenciós, perquè aquí les coses no les fem com als Estats
Units o Anglaterra i encara és possible, en alguns
casos i en certs ambients, impedir que s’esbombin determinats
assumptes. Tanmateix, però, les conseqüències serien
les mateixes. Potser no sortirien grans titulars als diaris,
però hi hauria murmuracions, trucades i pressions
per aconseguir que un marit banyut deixés de ser la cara
visible d’un partit que s’inspirava a parts iguals en la ideologia
del Vaticà i el neoliberalisme més furibund.
El Lluís Font ens va demanar si ens molestava que
fumés, es va encendre un cigarret i va continuar.
—Fa dues setmanes vaig enviar el meu secretari a
París i vaig fer que comprés el quadro discretament. Di-
36

vuit mil euros, que m’ha costat la broma... —va dir visiblement
contrariat—. Tinguin, els he portat el catàleg
de l’exposició. Hi trobaran tots els detalls de la pintura.
Esclar que si necessiten veure’l de prop poden passar pel
despatx que tinc a la Diagonal, a tocar de la Via Augusta.
El Borja i jo vam mirar-nos el catàleg amb deteniment
i ens vam aturar a la pàgina on sortia la dona del
Lluís Font. El quadro en qüestió era un oli signat per un
tal Pau Ferrer i feia cinquanta per setanta. Representava
una dona d’edat incerta, entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc
anys, diria jo, plàcidament deixada anar sobre
una mena de butaca d’un color vermell esmorteït.
Duia un vestit fosc, potser negre, amb un escot generós i
seductor on ressaltava l’esmentat collaret. S’hi podia
veure el fermall amb la flor de turqueses i el petit robí.
Les sabates és veritat que cridaven l’atenció, perquè eren
vermelles, amb el taló curt i molt prim, acabades en
punxa, i anaven lligades al turmell. Segur que no haurien
fet mal paper a l’armari de qualsevol fetitxista de sabates.
Potser el Lluís Font ho era, se’m va ocórrer de sobte.
Almenys, vaig pensar per mi mateix amb una mica
d’enveja, tenia la butxaca per poder-ho ser i una dona
disposada a donar-li el gust. Jo mai no aconseguiria que
la Montse se’n posés, de talons, i menys encara que es
gastés el sou en unes sabates com aquelles.
Vaig tornar a concentrar-me en el retrat. La dona era
més aviat rossa, i el nas, tot i que possiblement operat,
delatava una certa distinció. Els ulls eren foscos, gairebé
negres, i s’encaraven directament a l’espectador amb
una mirada entre seductora i mandrosa. Els cabells
llargs, una mica esbullats, li queien per damunt l’escot i
37

el vestit. Els llavis eren d’un vermell intens, però no pas
vulgar. La boca, una mica entreoberta, semblava incitar
que la petonegessin.
No hi havia cap paisatge ni cap interior que es pogués
identificar, només un fons de tons grisos amb unes
quantes pinzellades de blau. Jo no n’entenc pas, de pintura,
però tot i que em semblava prou bo trobava que tenia
alguna cosa d’inquietant. La dona era realment bonica,
ho reconec, però l’expressió del rostre era, no
sabria pas com dir-ho, força estranya, i em provocava un
cert neguit. La seva mirada, intensa però alhora com esvaïda,
aclaparava tota l’atenció del quadro. Em va venir
al cap la idea que es tractava d’una mirada buida i que
aquells ulls eren els d’una morta. Temps després. La
Montse em va dir que es tractava d’una premonició,
però jo encara no tinc clar si el calfred que em va recórrer
l’espinada va ser degut a la contemplació d’aquell retrat,
que jo trobava definitivament sinistre, o al clima
polar que feia dins el despatx.
—Molt guapa, la seva dona —va murmurar cortesament
el Borja.
—Sí, la Lídia continua sent una dona molt bonica.
Potser massa i tot... —el Lluís Font va fer una pausa i va
apagar el cigarret—. Vull que esbrinin què collons passa.
Necessito saber-ho al més aviat possible.
—Deixi-ho a les nostres mans —es va oferir el Borja—.
¿Com es diu, la seva dona? ¿Lídia què més?
—Lídia. Lídia Font, esclar. El seu cognom de soltera
és Vilalta, si és el que vol saber.
El cognom Vilalta m’era prou familiar. Segur que si
m’hi concentrava, acabaria recordant per què.
38

—¿I a què es dedica, la seva dona? —vaig començar
a fer l’interrogatori de rutina—. Vull dir... ¿treballa?,
¿viatja molt?, ¿pertany a alguna associació?, ¿segueix algun
horari?
—La Lídia és decoradora. Es passa el dia visitant botigues
de decoració i de mobles... També és sòcia d’un
club que hi ha molt a prop de casa. Hi passa moltes hores...
—I va afegir, després de rumiar-hi una mica—:
També es dedica a fer obres de caritat i coses per l’estil.
Diu que va bé per a la meva carrera. Bé —es va apressar
a rectificar—, vull dir que és el que ens toca fer als qui
estem en posició de poder ajudar els altres, ¿no?
I va afegir:
—La meva dona és ambiciosa. Potser més que jo i
tot. Per això m’estranya que s’hagi embolicat amb res
que em col.loqui en una posició difícil. Sap que el que
em perjudiqui a mi la perjudica a ella. Sempre hem estat
un equip —va dir, contundent.
—He de fer-li una pregunta una mica, no sé com
dir-l’hi... —el Borja va dubtar. Aquella era sempre una
qüestió delicada, però necessària en determinats ambients—.
¿La seva dona és de l’Opus? ¿Pertany a algun
grup religiós d’aquests que...? Vull dir que si vostès...
La pregunta es referia tant a les activitats i relacions
de la Lídia Font com a les del marit. Sabíem per experiència
que amb la gent de l’Opus, o pitjor encara, amb
els no-sé-què de Cristo, és millor no ensopegar-hi. Són
poderosos i, com que tenen fe, no tenen escrúpols; es
veu que una cosa va per l’altra. El Borja, malgrat que segons
ell és de dretes, tampoc no els pot sofrir.
—Ni som de l’Opus ni legionarios... —va remenar el
39

cap, una mica ofès—. Nosaltres som catòlics, esclar, però
no d’aquesta mena. Suposo que per això a hores d’ara
encara no sóc el candidat oficial del partit.
—Tot sembla indicar que l’acabaran escollint. No
sembla que hi hagi gaires alternatives —vaig dir recordant
el que havia llegit a la premsa—. ¿Quan es reuneix,
la comissió que ha de triar el candidat? Deu ser aviat,
¿no? Les eleccions no estan pas tan lluny...
—Just després de festes —va confirmar—. Hi ha hagut
algunes pressions, però suposo que me’n sortiré.
—I va afegir, com si no les tingués totes—: Si tot això no
acaba malament, esclar...
—No té per què —va fer el Borja amablement—.
Gràcies per la franquesa, això fa més fàcils les coses. Hi
començarem de seguida, a treballar-hi, i el mantindrem
informat. —El meu germà va fer una petita pausa i va
gargamellejar—. D’això, necessitarem un xec...
—Esclar, esclar, ja hi comptava. —Va treure’s de la
butxaca de l’abric el talonari i una Parker d’or—. ¿Tres
mil anirà bé?
—L’avançament és sempre de cinc mil —va mentir
el Borja.
—Déu n’hi do... Això és bastant més de mig quilo...!
—El nostre potencial client va deixar anar un esbufec.
No hi feia res, que fos un home ric. La pela és la pela.
—Si no li va bé en aquest moment... Podem trobarho
un altre dia —va gallejar el Borja fent-se el desmenjat—.
No hi ha pressa.
El Lluís Font va semblar ofendre’s una mica i jo vaig
tenir un petit atac de pànic. I esclar que hi havia pressa,
escurats com estàvem! El Borja s’havia passat, dema-
40

nant-li aquella quantitat i anant de sobrat, tot i que a
aquelles alçades hauria d’haver estat acostumat als farols
del meu germà. Mai no he sabut com s’ho fa per transmetre
la sensació que els calés no l’amoïnen quan no té
ni un duro a la butxaca, i encara ara em sorprèn com
sempre acaba sortint-se amb la seva amb el seu posat
d’indiferència. Jo suo, quequejo i em poso vermell, i per
això, quan es parla de diners, mai no obro boca.
—¿A nom de qui faig el xec? ¿A nom seu, senyor
Masdéu?
—Millor al portador. En els assumptes confidencials,
millor que no hi hagi noms pel mig...
—No hi havia pensat —es veia clarament que mentia—.
Ara, que també ho podríem arreglar en efectiu, si
volen...
—Encara millor.
El Lluís Font es va treure de la butxaca de l’abric un
sobre i va posar sobre la taula, l’un sobre l’altre, cinc mil
euros en bitllets de cent i de cinc-cents. Dins el sobre encara
hi quedava un bon grapat de bitllets.
—No es pensin que sempre porto tants diners a sobre
—es va justificar—. Precisament avui he cobrat un
antic deute...
—Esclar —va concedir el Borja.
Des de fa tres anys, els únics diners que el Borja i jo
veiem són els que els advocats, els notaris i els bancs en
diuen diners «B», suposo que perquè queda més fi. A nosaltres
ja ens està bé, perquè ens estalvia el mal de cap
d’haver de justificar davant Hisenda els ingressos d’una
empresa inexistent.
—Espero resultats aviat.
41

—Confio que d’aquí a un parell de setmanes podrem
dir-li alguna cosa —va assegurar el Borja, i vaig
notar que en aquesta ocasió, potser perquè es tractava
d’un diputat, no gosava passar del vostè al tu—. Serà millor
que el truquem directament al mòbil, ¿no?
—Si no contesto, serà perquè estic en alguna comissió
o en algun ple. Deixin un missatge a la bústia de veu
i jo mateix els trucaré de seguida que pugui —I va afegir,
no gaire convençut—: Potser tot plegat només serà un
malentès...
—Gairebé n’estic segur —va dir el Borja—. Però
vostè es quedarà més tranquil quan en traguem l’entrellat.
De vegades, les dones fan coses estranyes per cridar
l’atenció...
—Molt estranyes! —vaig corroborar amb bon coneixement
de causa.
—¿Necessiten saber res més? —Se’l veia que tenia
ganes de marxar.
—¿Quin horari acostuma a fer, la seva dona? Vull
dir, ¿a quina hora surt de casa i aquestes coses?
Per regla general, sóc jo el que s’encarrega de fer les
preguntes més prosaiques als clients perquè el Borja, tan
bon punt té els diners a la butxaca, s’oblida dels petits
detalls.
—Normalment, als matins, sol sortir de casa cap allà
les deu, per anar a visitar botigues i proveïdors. A les tardes
va a la perruqueria, al gimnàs, queda amb amigues...
Bé, això diu. Com que jo em passo el dia entre el Parlament,
el partit i el despatx...
—Molt bé. Veurem què esbrinem sobre aquest pintor,
i dilluns començarem a seguir-la —va fer el Borja.
42

—Facin el que hagin de fer però no cal que me’n donin
detalls... La veritat és que no m’entusiasma la idea de
fer que espiïn la meva dona. Sobretot —va recalcar—,
siguin discrets.
—No pateixi —el va tranquil.litzar el Borja—. Sabem
el que hem de fer i com ho hem de fer.
Fins i tot després d’haver-nos confessat aquella enrevessada
història sobre la suposada infidelitat de la
seva dona i les seves fatídiques conseqüències, el Lluís
Font no semblava un home menys poderós. Sens dubte,
li havia costat fer aquell pas, però no vaig ser capaç
de decidir si només el preocupaven l’escàndol i els efectes
que les banyes podien tenir a la seva carrera política
o si també hi havia una gelosia sincera pel mig. ¿S’estimava,
el Lluís Font, la seva dona, o el seu era un de tants
matrimonis de conveniència? Havia tingut la serenitat,
o la sang freda, de no agafar la seva muller per banda i
demanar-li explicacions sobre el quadro, que fóra el
més senzill. Si més no, és el que jo hauria fet amb la
Montse en el cas (espero que improbable) de trobar-me
en una situació similar. Però està clar que la vida al
nord de la Diagonal, com no es cansa de repetir-me el
Borja, és molt diferent de la vida que portem la majoria
de mortals.
Vam acomiadar el diputat posant cara de professionals
competents, alhora que intentàvem dissimular
l’alegria que sentíem davant la visió d’aquell feix que
el Borja s’havia apressat a guardar-se a la butxaca. El
que per al Lluís Font era un mal tràngol suposava la
salvació de les nostres economies, però així són de vegades
les coses. En donar-li la mà, vaig notar que el di-
43

putat tenia les mans fredes. Les meves estaven glaçades.
Uf! Cinc mil euros, més de vuit-centes mil cuques de
les d’abans. Els ulls del Borja tornaven a espurnejar. Realment
el Borja en té, d’olfacte, pels diners, tot i que no
sé pas d’on l’ha tret.
—Apa, nano, ja tens arreglats els teus Nadals! —va
dir eufòric quan el Lluís Font va haver marxat. I va afegir—:
I això no s’acaba pas aquí.
—Gràcies, noi. Però amb la meitat ja faig, de moment
—el Borja s’havia apressat a donar-me el sobre
amb tot el contingut—. Tu també deus anar escurat...
Si no et fa res, demà al matí, després de passar pel banc,
m’aproparé un moment a comprar-li aquelles arracades
a la Montse. Ja saps que demà passat fa quaranta
anys.
—I esclar. ¿Què et penses? Jo també tinc pensat un
regal per a la meva cunyada progre... —va riure—. Ara,
que jo no aniria repetint gaire això dels quaranta, sobretot
davant d’ella.
—Doncs em penso que li fa força il.lusió. Ja saps
com n’és, de tossuda. Està decidida a no deprimir-se,
i com que ara és budista i es passa el dia menjant soja per
prevenir no sé què...
—Potser jo també me’n faré, de budista —va dir tot
seriós mentre es posava l’abric—. Últimament molta
gent de per aquí —es referia a aquella zona benestant de
la ciutat on teníem el despatx— se n’ha fet. Eduard, acabes
de donar-me una idea —va afegir com si en portés
alguna de cap—. Deu ser una bona manera de relacionar-se
sense gastar un duro!
44

—Fes el que vulguis. En tot cas, recorda que demà
passat al vespre t’esperem a la festa d’aniversari.
—No t’amoïnis. No ho he oblidat pas.
Com que eren gairebé les sis, vam decidir prendre’ns
la resta de la tarda lliure. El Borja havia quedat amb la
Merche, i jo estava tan content que vaig pensar que li donaria
una alegria a la Montse arribant d’hora a casa.
Després vaig recordar que era dijous, dia de tertúlia, i
que la Montse vindria tard. Els dijous, la Montse ens
deixava mig fet el sopar, i quan jo tenia feina amb el Borja
eren les bessones les que s’ocupaven de l’Arnau. Tanmateix,
vaig decidir que l’esperaria llevat per donar-li la
bona notícia. Sabia que últimament la meva feina la tenia
una mica amoïnada.
El Borja va anunciar que trucaria a la Mariona Castany
i que miraria de quedar per passar per casa seva al
matí següent. Si hi havia alguna xafarderia sobre la Lídia
Font que calia saber, la Mariona Castany era, com sempre
en aquests casos, la persona indicada. Tot i que no li
venia de camí, perquè jo visc al barri de Gràcia i el despatx,
en canvi, queda força a prop del seu piset de solter,
el Borja em va acompanyar amb l’Smart fins a casa. Feia
una estona que havia començat a ploure.
—Encara no ho has dit —vaig recordar mentre sortia
del cotxe.
—¿El què? Ah, sí, tens raó...! —va exclamar, excitat—.
¿Ho veus, Eduard? Déu no juga als daus.
—I quan ho fa, empra daus carregats! —no vaig poder
estar-me’n d’afegir jo.
45

4
—O sigui que el Borja-Mari vindrà demà a la festa...
—va dir la Montse amb un somriure. Els nens encara
no s’havien llevat i nosaltres esmorzàvem a la cuina. Era
d’hora i tot just acabàvem de posar la calefacció. Feia
fred.
—Au, va, que un dia encara et sentiran les nenes i el
repetiran davant seu, aquest nom —protesto jo cada vegada
que la Montse fa aquesta broma—. A més, no rondinis
tant. Coneixent-lo, segur que et portarà un regal
ben bonic.
Sovint, la Montse se’n fot una mica, del Borja, i l’anomena
així, Borja-Mari. Si Borja ja és un nom que sona
pijo, Borja-Mari encara sona més ridícul (tot i que es
veu que n’hi ha, de persones que se n’hi diuen). Però val
a dir que a la Montse el Borja li cau bé, malgrat que davant
d’ella (o potser per això) ell exagera el seu posat
d’home de món, elegant, superficial i encantador. Ha sabut
guanyar-se els nens, que se l’estimen com un oncle
sense saber que veritablement ho és. M’agradaria poder
explicar-li a la meva dona que el Borja es diu Pep i que és
el meu germà.
—És un paio ben curiós —va continuar la Montse
mentre se servia una segona tassa de cafè—. No entenc
46

com vau arribar a associar-vos... Tan diferent que és de
nosaltres! La manera com es vesteix, les històries que explica...
Ara, que em penso que és d’aquests que xerren
molt però que no tenen mai un duro a la butxaca.
—Dona, amb la seva posició i els seus contactes, es
veu obligat a portar un tren de vida...
Fa temps que la Montse l’ha calat, el Borja, però no
crec que ni remotament sospiti que es tracta del meu
bessó.
—Un pelat, com tu i com jo —va remugar—. Malgrat
tot, no sembla una mala persona.
—Esclar que no. A la seva manera, el Borja és un
bon jan —vaig intentar justificar-lo, com faig sempre.
És estrany que la Montse encara no s’hagi adonat de
la semblança del Borja amb el retrat de la mare que hi ha
al menjador, sobretot tenint en compte que des d’un
primer moment va copsar que jo m’assemblava al pare.
Tremolo el dia que descobreixi que el Borja i la mare són
com dues gotes d’aigua. Llavors potser tindrem un problema.
—Suposo que em cau bé perquè al final sempre
aconsegueix fer-me riure. Mira que n’arriba a dir, de
bestieses!
—Et cau bé per això i perquè et deixa que li omplis
el cap amb tota aquesta xerrameca esotèrica —vaig afegir
una mica gelós de l’encís del meu germanet.
Quan ve a dinar o a sopar a casa, el Borja s’escolta
amb una atenció que no només és educada totes les ximpleries
amb què la Montse es guanya la vida. Que si el
karma, que si l’I Xing, que si el feng shui, que si les flors
de no sé què... Em fa l’efecte que el meu germà se les
47

creu. Una vegada, una amiga de la Montse, pesada com
ella sola, va fer-li la carta astral i li va predir un futur
esplèndid. Ara bé, com que el Pep ja no és el Pep sinó el
Borja, resulta que en la seva nova identitat el meu germà
no va néixer el dia que realment ho va fer. El seu signe
com a Borja és Aquari, no pas Taure, tot i que segons la
Montse el Borja és un Aquari de cap a peus.
—T’he explicat milers de vegades que la medicina
natural i el budisme no tenen res d’esotèric! —va insistir
la Montse, que s’havia llevat combativa—. I a més, jo
m’hi guanyo la vida... I no pas tan malament!
—Això és veritat —vaig haver de reconèixer—. Au,
cuca, no em facis cas.
Ara per ara, la Montse guanya més diners que jo
amb el seu Centre Alternatiu, que, d’acord que el que hi
fan no tindrà res d’esotèric, segons que no es cansa de
repetir-me, però casualment s’anomena «Isis». Així és
com s’anuncia al rètol que hi penja a la porta i als fulletons
de propaganda de color lila i rosa que ella i les seves
sòcies reparteixen pel barri: «Isis - Centre Alternatiu de
Benestar Integral». Vull dir, no sé, que si el que volien era
batejar el negoci amb el nom d’una dona, en podien haver
triat qualsevol altre, però casualment l’hi van posar
el d’una deessa egípcia objecte d’un culte de caràcter
més aviat estrambòtic entre els romans (per cert, a Sants
hi ha un puticlub que s’anomena igual, però m’he guardat
prou d’explicar-l’hi mai a la Montse perquè no malpensi).
Sí, la Montse en guanya, de diners, però tampoc gaires,
les coses com siguin. Entre tots dos, just en traiem
per anar tirant. Ara, que té raó en una cosa: encara que
48

no ens hem fet milionaris, la vida que portem ara és
molt millor que la que teníem abans que jo canviés de
feina. No hi ha color, de fet. I tot hem d’agrair-ho al
Borja.
He de dir, però, que mentre que jo sé fil per randa
com van les coses al Centre de la Montse —fins i tot amb
massa pèls i senyals, pel meu gust—, la meva dona no
sap ben bé en què treballo. Ella creu que m’ocupo de fer
informes financers per a grans empreses: informes de
viabilitat, de si és rendible adquirir un negoci o injectarhi
diners, per exemple; i que també assessorem particulars
i empresaris en les seves inversions. És conscient que
la discreció és una part fonamental de la meva feina i un
dels requisits que ens imposen els clients, motiu pel qual
no puc donar-li massa detalls. De fet, podria inventarme
amb tota tranquil.litat el que volgués, cosa que faig
de vegades, ja que, d’altes finances, la Montse no n’entén
ni un borrall, com la majoria de nosaltres. Pel que fa a
mi, he après que quan es tenen diners és fàcil fer-ne més,
i que si el que un vol és fer-ne, ha de fer veure que no els
necessita.
—Demà em passaré tot el dia a la cuina. ¿Que podràs
arribar-te fins a can Bolet a comprar un pastís? —em va
demanar la Montse—. Que sigui gros, ¿eh? Millor de xocolata...
I encarrega’t tu de portar el cava.
La Montse va néixer a Sarrià, i a casa només entren
dolços de can Bolet, la petita pastisseria que els fa la
guitza als de can Foix. Ve d’una família modesta, com
també ho era la nostra, però com a bona filla de Sarrià,
enyora el seu antic barri. Tot i que avui dia Sarrià és un
barri multibutxaca on conviuen alts executius, senyores
49

pijes, catedràtics d’universitat, minyones sud-americanes
i avis de tota la vida amb pensions modestes, conserva
un encant que molts altres llocs de Barcelona han
perdut o no han tingut mai. La zona al voltant de la
plaça major, amb l’església, l’ajuntament i el mercat,
manté aquell aire de poblet tranquil que tan orgullosos
fa sentir els veïns, amb les cases antigues de només dos
pisos, ara ja gairebé totes restaurades, i els carrers nets i
silenciosos, alguns encara guarnits amb plantes exòtiques
i autòctones que creixen dins de grans testos de
fang arrenglerats a tocar de les vivendes. La meva sogra
encara viu tota sola al mateix pis tronat i sense calefacció
on van néixer la Montse i sa germana. La Joana, que és
viuda, es nega rotundament a abandonar el que ella
anomena «casa seva», tot i que aquell pis, on ha viscut
tota la vida, és de lloguer. Em consta que els fills dels
propietaris llegeixen esperançats cada matí les esqueles
mentre somien en què es gastaran l’herència quan venguin
el pis per una bona picossada. El pis on viu la meva
sogra és, com es diu ara, una «casa amb bitxo».
—Dona, no és que quedi ben bé al costat del despatx,
can Bolet —vaig argumentar—. A més, demà és
dissabte i no hi pensava anar... —i com que veia que la
Montse no s’estovava, vaig afegir—: Ja veig que hauré de
demanar al Borja que m’hi acompanyi amb el cotxe.
Potser hi podríem passar aquest migdia, o potser aquesta
tarda...
—Millor i tot.
—A més, pel que veig en serem una bona colla, ¿no?
Almenys hauré de carregar mitja dotzena d’ampolles...
No sé pas si hi cabran, a l’Smart.
50

—Jo més aviat pensava en la dotzena —va dir sense
immutar-se—. Com que l’endemà és diumenge i qui
més qui menys pot dormir...
—Una dotzena! Però, ¿es pot saber quants dimonis
de gent serem?! —vaig sospirar—. Ja he vist que el rebost
és ple d’ampolles de vi. A més, no hi haurà prou cadires...
Resumint, que la Montse estava organitzant una festassa
per a l’endemà a la nit. Es veu que això de fer quaranta
anys li feia gràcia, ves per on. La veritat és que no
ho semblava pas, que n’hagués de fer quaranta. Els anys
li proven, no com a mi. Sovint la miro i hi continuo
veient la mateixa noieta idealista de la qual em vaig enamorar
ara fa un munt d’anys.
—¿Que prefereixes ocupar-te’n tu, del sopar? —va
fer alçant les celles i amb un to de veu que deixava clar
que la pregunta era retòrica.
De vegades la Montse és implacable. Estic convençut
que si sabés a què em dedico no li faria gota de gràcia.
Com diu el Borja, la Montse és una progre reconvertida
a tot el que porta l’adjectiu alternatiu: les dietes alternatives,
la medicina alternativa, la cosmètica alternativa,
l’ecologia alternativa i no sé quantes coses alternatives
més. Ara és budista, com la majoria de les seves amigues,
per allò que el budisme no és una religió sinó una filosofia
alternativa de vida. Encara es recull els cabells amb
una trena, porta sabates planes i vestits ètnics, i, això sí,
sempre fa una olor boníssina gràcies a les potingues que
fan servir al Centre. Per sort, la Montse no té res a veure
amb les dones liposuccionades i farcides de silicona amb
les quals sovint ensopego donada la meva feina. Encara
51

que de vegades sembla viure una mica fora d’aquest
món, la Montse és una persona real. Tota ella.
Sovint fins i tot a mi em resulta incòmoda la feina
que faig. Tenint en compte les meves conviccions, no
és que me’n senti especialment orgullós, però, com
acostuma a recordar-me el Borja, abans treballava directament
per als vampirs de coll blanc, no pas en una
ONG. Això sí, ni ell ni jo ens hem embolicat mai en assumptes
lletjos. Res que tingui a veure amb drogues, tràfic
de dones o immigrants ni coses per l’estil. Més aviat
podríem dir que fem als rics la feina d’un majordom o
un secretari de confiança.
I tanmateix, he de reconèixer que aquesta peculiar
feina és el que va salvar el meu matrimoni. Segur que si
el Borja no hagués aparegut de manera tan oportuna, en
aquests moments la Montse i jo estaríem separats —qui
sap si divorciats—, i l’Arnau no seria en aquest món.
Passàvem una mala temporada. Tots dos estàvem
fastiguejats de les nostres feines respectives i no ens
agradava la vida que portàvem. Treballant molt per pagar
la hipoteca i l’escola de les nenes, gairebé sense ni
una mica de temps lliure per a nosaltres. La Montse feia
d’orientadora escolar en un institut, o sigui que era el
sac de gemecs de tothom a canvi d’un sou que fins i tot
els alumnes sabien ridícul. Després de quinze anys, n’estava
tipa de petits delinqüents, pares mafiosos, adolescents
sàdics, mares racistes, nenes embarassades, caps
rapats i d’una Administració massa políticament correcta
per acceptar sentir a parlar d’aquestes coses.
Tot i ser d’esquerres, la Montse havia arribat al convenciment
que calia tornar a introduir els uniformes, els
52

càstigs corporals, la disciplina de ferro i les lliçons apreses
de memòria. Tossuda com és, mai no va voler agafar
una baixa per depressió, tot i que jo veia que s’anava ensorrant
dia a dia. L’institut on s’havia tret la plaça era
d’aquells qualificats per l’Administració de «conflictius»,
i la Laia i l’Aina, les bessones, també passaven una
època complicada. A casa no paraven de barallar-se, i
de l’escola no paràvem de rebre notetes poca-soltes
culpant-nos del seu mal comportament. A mi em semblava
que no n’hi havia per tant, la veritat, que tot plegat
només eren malifetes pròpies de l’edat, però en els darrers
temps la Montse havia desenvolupat una paranoia
preocupant i pertot arreu veia problemes. Un dia va
descobrir-li un tatuatge a la Laia, a la cuixa, i va tenir un
atac de nervis. En realitat, només era una calcomania,
però la Laia se’n va endur un bon bolet. Durant un parell
de mesos, la Montse va conviure amb el remordiment
d’aquella cleca, pensant que havia traumatitzat la
nostra filla de per vida, i va començar a prendre Prozac.
Per desgràcia, la millora artificial del seu estat d’ànim,
proporcional a la quantitat de píndoles consumides, va
anar acompanyada d’una progressiva disminució d’allò
que els psicoanalistes anomenen la libido, per expressar-ho
finament. O sigui, que de retruc a mi em tenia a
pa i aigua.
Pel que fa a mi, portava massa anys treballant en un
banc al matí i fent de comptable en una petita empresa
d’ordinadors a les tardes, i n’estava fart. M’havia convertit
en un honest i poruc empleat de banca que creia que
l’única esperança de canviar de vida era la grossa de Nadal.
Per acabar-ho d’adobar, el banc on treballava havia
53

estat adquirit per un banc més important, i els nous
amos havien decidit reorganitzar totalment la plantilla i
aprofitar per fotre al carrer un munt de gent. En el meu
cas, gràcies a la meva condició d’empleat que portava
vint anys a la casa, m’oferien generosament dues possibilitats:
com que encara era massa jove per acollir-me a
la jubilació anticipada, podia acceptar un acomiadament
pactat, amb una indemnització no gaire galdosa i
un parell d’anys d’atur, o anar-me’n a treballar a Lleida.
D’anar-nos-en a viure a Lleida, la Montse no en volia ni
sentir a parlar, i a mi la idea de passar-me un mínim de
quatre hores al dia dins un tren no em feia la més mínima
gràcia.
A més, hi havia una altra cosa. No sé ben bé com (bé,
de fet, va ser en una d’aquelles festes d’empresa, després
d’haver remullat tota i cada una de les meves neurones
en un whisky de cuya marca no quiero acordarme), m’havia
embolicat amb una companya de la feina, també casada,
i no sabia com sortir-me’n. El que havia començat
com una cana al aire durant una nit de gresca s’havia
convertit en un malson. La Raquel, així es deia la mossa,
s’havia fet il.lusions i em parlava de separació, de divorci
i d’anar-nos-en a viure junts. No diré que m’assetjava,
però gairebé. Fins i tot em va arribar a amenaçar de presentar-se
a casa i explicar la nostra relació (com ella l’anomenava)
a la Montse. Era el que faltava pel duro.
Jo estava completament trasbalsat. Esclar que al
principi la Raquel m’agradava força. Estava de bon veure,com
un tren, de fet; per això no entenc què dimonis
li va agafar amb mi, que sóc més aviat normalet. No és
que vulgui justificar-me dient que va ser ella la que va fer
54

el primer pas aquell dia a la festa, ni que va ser ella la que al
cap d’uns dies va llogar una habitació d’hotel, ni que va
ser ella la que no va parar de trucar-me i enviar-me missatges
al mòbil, però així és ben bé com va anar la cosa
en un moment en què la Montse portava ja consumides
unes quantes capses de Prozac.
La qüestió és que aquella aventura, per anomenarho
d’alguna manera, s’havia complicat i jo estava espantat.
Encara me l’estimava, la Montse, i a més hi havia les
nenes. De la Raquel estava enconyat, però no pas enamorat.
En cap moment se m’havia acudit separar-me de
la Montse, i menys encara fer-ho per anar-me’n a viure
amb la Raquel. Les coses com siguin, hi ha dones amb les
quals passaries la nit (sobretot si és de franc), però no
necessàriament el dia. En realitat, jo no volia canviar
la vida que portava amb la meva dona sinó recuperar la
d’abans, tot i que a casa, quan no estàvem massa cansats,
la Montse i jo només discutíem. Cap de nosaltres no sabia
com sortir d’aquell forat negre que ho engolia tot excepte
els rebuts de la hipoteca i les lletres del cotxe.
I aleshores va aparèixer el Borja, el meu germà petit.
Feia una pila d’anys que no el veia, tot i que, com a bons
bessons, sempre havíem estat carn i ungla. El Borja va
tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia
marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos
la cosa més natural del món. Un dia, de cop i volta, es va
presentar tot mudat a la sucursal del banc on treballava
i em va proposar que deixés la feina i m’associés amb ell
en aquesta curiosa empresa que ens portem entre mans
i que, a efectes legals, no existeix.
El meu germà i jo portàvem gairebé quinze anys
55

sense veure’ns. Ell havia viscut a l’estranger, i durant
aquest temps l’únic contacte que havíem mantingut
eren les postals que m’enviava de tant en tant i les cartes
que jo li adreçava a un apartat de correus a París. En una
d’aquelles cartes el vaig convidar al meu casament, però
no va venir. El que sí que va fer va ser enviar-me un joc
de dotze copes de vi de cristall de Bohèmia, molt fines,
que van arribar totes trencades. A mi em va saber tan de
greu que no vaig parar de recórrer botigues d’antiquaris
fins que en vaig reunir una nova dotzena d’un model
que s’hi assemblava bastant. Em van costar un ull de la
cara, però no li vaig dir res a la Montse. Per justificar el
dispendi, li vaig explicar que dos encaputxats m’havien
atracat amb una xeringa a la sortida del metro. Era la
primera mentida de debò que li deia des que sortíem
junts.
—Hola, nano, ¿com anem? —em va sorprendre un
dia a la porta del banc. Eren quarts de tres i es veu que
m’esperava des de feia estona—. ¿Així que encara hi treballes,
aquí? Estàs més gras... —va dir mentre em repassava
de dalt a baix.
La veritat és que jo a penes el vaig reconèixer. Portava
els cabells més curts, i ja anava vestit amb aquest estil
elegant i sofisticat que ara gasta. Estava tan content i
sorprès que gairebé no vaig saber què dir-li quan finalment
el vaig reconèixer en sentir-li la veu. De seguida el
vaig convidar a dinar a casa.
—D’això, abans hem de parlar —va fer amb un
somriure enigmàtic—. Vindré a dinar a casa, si ho vols,
però no pots dir a la teva dona (es diu Montse, ¿oi?) ni
a ningú que sóc el teu germà —va fer una pausa mentre
56

a mi se m’instal.lava la perplexitat a la cara—. ¿Saps? Ja
no sóc el Pep. Ara em dic Borja. Borja Masdéu-Canals
Sáez de Astorga. Com ho sents...! —i em va ensenyar tot
cofoi una targeta sòbria i elegant, estampada sobre un
paper car.
Encara em vaig quedar més astorat.
—Doncs sí que han passat coses en aquests anys!
—vaig encertar a dir—. Però, pel que veig —vaig fer mirant-me’l
de dalt a baix—, no només t’has canviat el
nom...
Estava content de tornar a veure el meu germà, però
també una mica dolgut per tots aquells anys durant els
quals jo no havia format part de la seva vida. El Borja no
només és l’únic germà que tinc, sinó que a més és el meu
bessó. I quinze anys, recordo que vaig pensar aquell dia,
és molt de temps.
—Serà millor que anem a fer una canya i t’ho explico
—va proposar, enèrgic.
—No. Trucaré a la Montse i li diré que avui no vaig
a dinar —vaig dir sacsejant el cap—. M’inventaré una
excusa i anirem a dinar plegats. M’has d’explicar moltes
coses, Pep...!
—Borja —em va rectificar—. Recorda que ara em
dic Borja.
El vaig portar al Set Portes, que queia bastant a prop
del banc. Com que era divendres, tenia la tarda lliure, tot
i que la Raquel no deixava d’enviar-me missatges al mòbil
insistint que ens veiéssim una estona. Vaig decidir
arriscar-me i, sense rumiar-m’ho dues vegades, vaig desconnectar
el telèfon i em vaig proposar gaudir del dinar.
El restaurant era ple a vessar de turistes i del que
57

semblaven homes de negocis fent negocis tèrbols entre
plat i plat, però per sort vam aconseguir una taula.
Això sí, al costat d’una sorollosa família de russos que
endrapaven i bevien com cosacs sortits de les estepes.
Vaig encarregar una paella —una de les especialitats de
la casa— i una ampolla de Rioja. Després de quinze
anys de no veure’ns les cares, aquella trobada s’havia de
celebrar.
Però en lloc de deixar-lo parlar a ell, vaig ser jo qui
es va desfogar explicant-li l’embolic amb la Raquel i els
problemes amb la Montse. Vaig parlar-li de com odiava
aquella feina i de la decisió que m’obligaven a prendre
els nous amos del banc. Sense adonar-nos-en, ens
vam ventilar l’ampolla de Rioja davant d’un plat d’olives
abans que arribés la paella. No van trigar a caure’n
dues més.
—Doncs, pel que sembla, no podia haver vingut en
un moment millor —va dir, molt segur—. Em fa l’efecte
que estàs en un bon embolic, germanet.
—No sé pas com m’ho faré...
—Eduard, Déu no juga als daus.
Va ser la primera vegada que li vaig sentir dir aquella
frase, que acabaria escoltant força sovint. En aquell
moment, després del que havia baixat gola avall, vaig estar
a punt d’engegar-li que, si el d’allà a dalt no jugava
als daus, m’agradaria saber què cony estava fent el dia
que els pares van tenir l’accident. Però vaig callar i el vaig
deixar dir, perquè ara li tocava parlar a ell.
—I tu, ¿què? —vaig preguntar—. ¿Què has fet, tots
aquests anys? ¿T’has casat? ¿Tens nòvia?
Aquell dia, però, el Borja em va explicar molt po-
58

ques coses i cap de concreta. Havia viatjat, havia tingut
diferents oficis i, com deia ell, havia vist prou món per
saber que les persones honestes tenen sempre les de perdre.
Pel que fa a la seva vida sentimental, vaig deduir que
no tot havien estat flors i violes.
—Prefereixo no parlar-ne —va dir abaixant la mirada—.
M’estimo més que parlem del futur, del nostre
futur.
Em va explicar la seva idea —aquesta empresa en
què treballem ara—, i em va proposar que deixés la feina
del banc i que ens associéssim. Després de tants anys
voltant pel món, volia una vida més aposentada.
—Mira, tinc un parell de coses entre mans i jo sol no
les puc tirar endavant —va dir en veu baixa—. Et necessito,
Eduard. A més, pel que m’expliques, la teva situació
no és per llançar coets.
—No, és veritat —vaig haver de reconèixer—. Encara
estem pagant la hipoteca, i tot i que la Montse també
treballa i és funcionària, anem escanyats. A més, les bessones
són un pou sense fons! Les hauries de conèixer,
Pep —encara no m’havia acostumat a dir-li Borja—.
Són les teves nebodes!
—Cada cosa al seu temps, Eduard —va fer—. Ja
veuràs que, si les coses surten com he previst, d’aquí a
poc no només liquidaràs la teva hipoteca sinó que encara
et quedarà prou per fer aquell viatge al voltant del
món que volies fer quan érem petits —va fer una pausa—.
No l’has arribat a fer, ¿oi?
No, no l’havia fet pas. Quan als vint-i-tres anys vaig
aconseguir marxar de l’infern de casa els oncles i em
vaig instal.lar a viure pel meu compte, el que vaig fer va
59

ser matricular-me a la facultat de filologia. No podia
deixar la feina al banc, on treballava des dels dinou anys
gràcies a no sé quins fils que havia mogut el meu oncle i,
en aquella època, encara somiava a ser escriptor. Segurament,
he pensat moltes vegades, les nostres vides haurien
estat molt diferents si els pares no s’haguessin estimbat
a les costes del Garraf quan el Pep i jo només
teníem tretze anys, i si no haguessin hagut de fer-se càrrec
de nosaltres uns oncles depressius i garrepes que ens
van amargar l’adolescència amb la seva mesquina visió
del món.
En realitat, no vaig acabar mai la carrera ni vaig arribar
a escriure cap novel.la. La culpa, en part, va ser del
Quixot.
És una llàstima, però el Quixot és un llibre que no
puc sofrir. En aquells temps gloriosos en què els estudiants
encara fèiem vagues i fumàvem porros al descobert
al pati de lletres, jo era un idealista orgullós i babau,
i això sovint em va portar problemes.
—No sé què en pensarà, de tot plegat, la Montse
—vaig reflexionar en veu alta mentre feia baixar la crema
catalana que havia demanat per postres.
—O sigui que et vas acabar casant amb la teva psicoanalista.
Nano, aquesta sí que és bona!
—Que no, que la Montse no és pas psicoanalista. És
psicòloga... —vaig aclarir-li.
—Sigui com sigui, t’hi vas enrotllar —va somriure,
maliciós.
Ben mirat, va ser gràcies al Quixot que vaig conèixer
la Montse. Ella tot just havia acabat la carrera i resulta
que era l’amiga de l’amiga d’un amic... Va insistir a pro-
60

var d’ajudar-me. No ho va aconseguir però m’hi vaig
acabar casant.
Amb el Quixot hi tinc un trauma. Només sentir-ne a
parlar em poso nerviós. No sé d’on em ve, però el fet és
que li tinc mania, una mania espantosa, potser perquè
és l’únic llibre del qual tothom en parla bé. Els polítics
citen trossos de memòria, es desfan en elogis i no els dol
gastar-se els nostres impostos en commemoracions i
homenatges, la qual cosa resulta, si més no, sospitosa.
Estic convençut, però, que la majoria dels nostres parlamentaris
mai no se l’han llegit sencer.
Per dir la veritat, jo no he pogut passar mai de les
primeres quaranta pàgines, i això que m’hi he esforçat, i,
esclar, no haver llegit el Quixot tampoc és cap problema
greu, excepte si estudies filologia hispànica. Suposo que
hauria d’haver fet com la majoria, o sigui fer veure
que me l’havia llegit diverses vegades i dedicar-me a repetir,
amb to pompós i convincent, un grapat de tòpics mal
païts. Però en lloc d’això vaig fer, diguem-ho clar, una rucada.
Només em quedava un any per acabar i no se’m va
ocórrer altra cosa que presentar com a treball de final de
curs un estudi que demostrava que gairebé ningú no
s’havia llegit aquell text sagrat de la literatura hispànica.
Vaig perdre el temps fent cinc-centes entrevistes en forma
d’enquesta, ni una més ni una menys, dins i fora de
la facultat, amb una mostra que incloïa totes les classes
socials, des de Pedralbes fins a Santa Coloma de Gramenet.
Dels cinc-cents enquestats, divuit van assegurar que
se l’havien llegit sencer i que els havia agradat molt, però
els quatre-cents vuitanta-dos restants van confessar que
61

o bé mai no l’havien començat o que de fet no havien
pogut passar de les primeres cinquanta pàgines. El motiu:
era una novel.la massa llarga, la lletra era massa petita
i estava plena de paraules que no s’entenien, per no
parlar de les quilomètriques notes a peu de pàgina que
alguna ment sàdica i retorçada s’ha dedicat a posar amb
l’objectiu claríssim de desmoralitzar els potencials lectors.
Els quatre-cents vuitanta-dos en bloc van respondre
«no» a l’apartat d de l’enquesta, on se’ls demanava si
estarien disposats a confessar en públic que no s’havien
llegit el Quixot.
Com és natural, després d’aquells resultats em vaig
sentir alleujat i una mica menys sol. Sort que no era l’única
persona al món que no s’havia llegit aquella obra
mestra! Tanmateix, a la facultat, els professors del departament
no van valorar en absolut la meva original
aportació a la literatura del Segle d’Or. En lloc d’haver
perdut el temps d’aquella manera, em van dir, el que
hauria hagut de fer era llegir-lo de cap a peus i deixarme
de romanços. Van jurar-me que mai em llicenciaria,
ni en aquella facultat ni enlloc, i que si se me ocurría hacer
el Quijote y hacía pública aquella encuesta de mierda
(paraules textuals) alguien me haría una cara nueva
(també paraules textuals). Com que no sabia ben bé què
era allò de fer el Quixot perquè el llibre no me l’havia
pas llegit, ho vaig deixar estar i em vaig posar en mans
de la Montse.
—L’única condició és que no li diguis que sóc el teu
germà —em va demanar aquell dia el Borja mentre encara
érem al restaurant—. Mira, si ho sabés, tard o d’hora
ficaria la pota... I aquest negoci només tirarà enda-
62

vant si aconseguim fer creure als clients que jo no sóc el
Pep, sinó el Borja, i que formo part de la seva mateixa esfera
social. Creu-me, només així confiaran en nosaltres.
Considera-ho com una segona oportunitat.
—Jo no em penso pas canviar el nom —vaig protestar.
—No caldrà —es va apressar a dir—. Tu pots continuar
sent l’Eduard Martínez i mostrar-te tal com ets. Bé,
no cal que vagis pregonant que ets d’esquerres i tot
això... Suposo que ho continues sent, ¿oi?
—¿Tu no? —vaig preguntar, tot i que a aquelles alçades
em temia la resposta.
—Jo ja no hi crec, en la política. —I va afegir, amb
posat d’estar de volta de tot—: Ara que, posats a triar,
prefereixo viure bé.
No vaig voler continuar furgant per por de sentir alguna
barbaritat que no volia escoltar. D’altra banda, la
decisió a la qual m’enfrontava era massa important per
prendre-la de cop i volta, sobretot després d’haver-nos
empassat tres ampolles de Rioja i un parell de Torres 10.
Li vaig demanar que m’ho deixés rumiar una mica.
—Només faltaria! Pren-te el teu temps. Però recorda
el que deia la mare: qui no s’arrisca...
—... no pisca. Si, me’n recordo. I tant, que me’n recordo!
Pensar en la mare ens va entristir, i durant una estona
ens vam quedar callats. Em vaig adonar que al Borja
li brillaven els ulls i a mi també va estar a punt de relliscar-me
una llàgrima. En aquell moment vaig recordar
que feia un parell d’anys que no passava pel cementiri a
deixar-hi unes flors.
63

El Borja va insistir a convidar ell i em va proposar
que anéssim a fer un volt per aclarir-nos una mica. Vam
enfilar Rambla amunt fent esses i, quan érem a tocar de
la plaça Catalunya, em va fer pujar en un taxi tot dient
que volia ensenyar-me una cosa.
Vam arribar-nos fins al despatx que tenim al carrer
Muntaner, on el Borja encara no havia fet instal.lar aquelles
falses portes. Durant un temps, fins i tot a mi em va
fer creure allò de la secretària. Adoptant un to professional
que no li coneixia, em va explicar el cas que tenia entre
mans: un assumpte relacionat amb unes valuoses
joies que havien desaparegut d’una herència. Havia de
vigilar els moviments de la persona que suposadament
havia fotut mà al joier, per si les exhibia en públic o intentava
vendre-se-les. El familiar perjudicat, que era una
persona coneguda, preferia no contractar una agència
de detectius professional i volia que l’assumpte es portés
amb la màxima discreció.
Vaig estar meditant la seva proposició durant una
setmana. Com que les coses anaven tan malament a
casa, amb la Montse, i no sabia com sortir-me’n d’aquell
embolic amb la Raquel, vaig pensar que havia tocat
fons i que era difícil que les coses empitjoressin.
From lost to the river, em vaig dir a mi mateix en un dels
pocs actes de coratge que he tingut a la meva vida. Vaig
acceptar l’acomiadament, la indemnització i l’oferta del
meu germà. Havia arribat el moment d’escapar d’aquella
vida que ja no funcionava. Vam invertir la indemnització
de l’acomiadament en el negoci de la Montse i les
coses van començar a rutllar. Als quaranta-dos anys,
gràcies al meu germà petit, vam començar una nova
64

vida. Malgrat els ensurts i les dificultats, no me n’he penedit
mai.
Pel que fa a la Raquel, el Borja em va assegurar que
ell s’encarregaria de treure-me-la de sobre. No sé com,
però el fet és que d’un dia per l’altre va deixar d’assetjarme
i desaparegué misteriosament de la meva vida. Es
veu que ella i el Borja van tenir una conversa, però no
tinc la més mínima idea de què li devia dir. Només sé
que quan me la vaig trobar per casualitat un dia, comprant
dins d’uns grans magatzems, em va mirar amb
cara esverada i em va dir que ni m’hi acostés.
—No se t’acudeixi ni mirar-me! —va exclamar fent
una ganyota de fàstic.
Vaig tocar el dos tan de pressa com vaig poder i vaig
anar a explicar al Borja el que havia passat.
—Doncs fes-li cas —va ser l’única cosa que va dir
mentre se li escapava un somriure murri.
Com que conec el meu germà i jo sempre he estat
una mica covard, no vaig gosar preguntar-li res més.
65

5
—¿Hi vols espelmes, al pastís?
—Sí, en vull quaranta. Ni una menys, ¿eh?
Encara no eren les nou del matí, però la Montse havia
d’afanyar-se per no fer tard. Gràcies a l’avançament
que li havíem tret al Lluís Font, estava la mar de contenta
i no va rondinar gaire quan li vaig dir que aquell dia
no podria portar l’Arnau a l’escola. Havia quedat amb el
Borja al despatx cap a les deu per començar amb els preliminars
del cas que teníem entre mans. Tenia temps de
passar pel banc, ingressar els diners i anar a comprar el
regal de la Montse. Se’m va acudir que potser després de
veure la Mariona Castany podríem arribar-nos fins a
can Bolet a comprar el pastís i el cava. Confiava que
aquell matí el Borja portés l’Smart.
Jo no condueixo. Imagino que té a veure amb l’accident
mortal que van patir els pares. Tot i que durant
un temps vaig intentar-ho, m’agafen atacs de pànic
quan estic al volant, no hi fa res que el motor del cotxe
estigui apagat. Per sort, la Montse és una conductora
excel.lent, però no puc pas demanar-li sempre que em
faci de taxista. Sovint m’he d’espavilar recorrent al
transport públic, la qual cosa resulta força ecològica
però poc pràctica.
66

El Borja no en té pas, de cotxe, però sovint condueix
l’Smart bicolor de la Merche. Suposo que queda una
mica ridícul que dos homes com nosaltres, fent la feina
que fem, ens desplacem per Barcelona amb un cotxe
blanc i vermell que no passa gens desapercebut i que té
un aire més aviat femení, però és el que hi ha. La Merche
també té un Audi platejat, molt més senyor, però al Borja
no li deixa conduir gairebé mai.
La nòvia del meu germà és una d’aquestes advocades
fiscalistes que guanyen un grapat de diners i que, entre
el vestit i les joies, sempre porten almenys mig quilo
a sobre. Per no parlar de la perruqueria i dels diferents
tractaments de bellesa: que si les arrugues, que si la
cel.lulitis, que si el gimnàs... La Merche és quatre anys
més gran que nosaltres, i el cert és que malgrat els seus
esforços els aparenta. Pel que m’ha explicat el Borja, només
en potingues es gasta cada mes el que jo cobro com
a sou.
No és una dona especialment bonica, però podríem
dir que s’ha fet a si mateixa a base de calés. El nas retocat
(i pel que sembla també els pits i el cul), el bronzejat
permanent, el ros oxigenat però impecable dels cabells,
els vestits de Chanel cap amunt... La nòvia del Borja
sempre porta la cabellera pentinada com si acabés de
sortir de la perruqueria, massa encartonada pel meu
gust, i no l’he vista mai sense maquillar. Acostuma a deixar
al seu voltant la flaire d’un perfum molt intens, i
també suposo que força car, que a mi personalment em
desagrada una mica. Tota ella és excessiva, com el visó
que es planta a sobre per anar a treballar encara que no
faci fred. Sempre té pressa i va pel món amb un somriu-
67

e als llavis que més aviat sembla una ganyota. Però té els
ulls tristos i no l’he vista mai riure de veritat.
—No sé per què no t’hi cases —li vaig dir una vegada—.
Sembla prou enamorada.
—Perquè aleshores descobriria que no sóc el Borja,
sinó el Pep. A més, ella ja n’està, de casada. Ja estem bé
així.
—Home, si t’estima entendrà això que facis servir
un pseudònim... —vaig insistir amb bona fe—. Per tu
deu ser molt dur viure així, ¿no?
—Pobre Eduard! Em penso que no entens res. Encara
ets un romàntic, ¿oi?
No sé si sóc un romàntic o és que m’atabalen les
històries complicades. Això no vol dir que no se me’n
vagin els ulls darrere de les mosses, sobretot a l’època fatídica
de l’estiu, i que imagini coses que fins i tot a mi em
fan posar vermell. Però fa tants anys que estic amb la
Montse que no sé com m’ho faria si hagués de viure sense
ella.
—No sé què tindria de dolent, que portessis una
vida una mica més normal... —li dic de tant en tant.
—Et dic que ho deixem córrer —em contesta sempre
esquerp.
Aquell matí fred de desembre, al banc, hi havia cua,
i vaig arribar al despatx que eren ben bé dos quarts d’onze
tocades. El Borja, però, estava d’un humor excel.lent.
—He quedat amb la Mariona a la una per fer el vermut
a casa seva —va anunciar—. A veure si esbrinem les
xafarderies que corren sobre la Lídia Font!
—Haurem d’anar amb compte, però. Si la Mariona
sospita que...
68

—Tu deixa’m fer a mi —es va apressar a dir—. Pel
que fa a aquest tal Pau Ferrer, ni una paraula, ¿eh? La
Mariona és molt llesta. Si tot plegat resulta ser un malentès...
—La veritat és que aquest encàrrec em fa mala espina.
Aquest retrat, no sé, tenia alguna cosa estranya... ¿No
te n’has adonat? És sinistre.
—Bah, això són coses de l’art modern...! Com més
lleig, tètric i desagradable és un quadro, més bo és —va
dir com si en fos tot un expert—. Escolta, tenim temps
d’anar a fer un cafè. Coi, quin fred fa avui!
—No estaria malament fer que vinguessin a arreglar
la calefacció —vaig suggerir—. Un dia se’ns congelarà
un client.
—No pot ser, ja ho saps.
No, no podia ser, per no sé ben bé quin embolic relacionat
amb el lloguer d’aquell pis. Preferia no preguntar.
—Per cert —vaig dir canviant de tema—, me n’havia
oblidat. Les sabates, les de la Lídia Font, eren vermelles.
Molt extremades.
—Fas bé de dir-m’ho. ¿Alguna cosa més?
—Doncs els llavis, també eren força vermells —vaig
explicar—. I el robí del collaret, esclar. Però tu ja ho saps,
que els robins són vermells.
—Si tu ho dius...
El meu germà és daltonià. Daltonià profund. No és
que confongui el verd amb el vermell, com pensa la
gent que els passa als daltonians, sinó que els percep com
un sol color. La mare se’n va adonar quan teníem set
anys, i des d’aleshores el Borja no ho ha portat mai bé.
69

Potser es deu a les bromes que va haver de patir a l’escola,
o potser el neguiteja saber que no veu el món exactament
de la mateixa manera com el veiem la majoria de
nosaltres.
Personalment em sembla una ximpleria, però el
Borja no vol de cap manera que ningú sàpiga que és daltonià,
com si fos una tara o una mancança que, en saberse,
destruiria la imatge sofisticada d’home exquisit que
s’ha creat. Com que és tan presumit, té completament
desterrats aquests dos colors del seu guarda-roba per tal
de no confondre’s a l’hora de vestir-se. L’única excepció
que li conec és una corbata granat que li va regalar la
Merche i que no es posa gairebé mai.
Des que el Borja va descobrir que era daltonià tenim
un codi. Quan alguna vegada, en públic, té problemes
amb algun d’aquests dos colors, jo em rasco discretament
el nas si el que tenim al davant és vermell, mentre
que si és verd em poso les mans a les butxaques. De vegades,
em limito a fer un comentari innocent per avisarlo,
i a dia d’avui ningú s’ha adonat del seu daltonisme.
Aquella vegada m’havia oblidat de fer-li el senyal convingut
quan parlàvem de les sabates de la Lídia Font.
—Per cert —vaig aprofitar per comentar-li—, m’ha
dit la Montse que demà vindrà sa germana a la festa.
Sense parella.
—Ja m’ho suposava. ¿Serem molts?
—Doncs, pel que es veu, una bona colla... Hi haurà
moltes amigues del Centre, esclar.
—O sigui, que acabarem tots trompes.
—Sí, molta conya alternativa però no vegis com els
agrada el mam, començant per la Montse i la Lola.
70

—Bé —va arronsar les espatlles—, espero que la
Lola no es faci massa il.lusions.
Feia algun temps que la Montse s’havia entossudit a
aparellar la Dolors, que des que s’havia separat del seu
marit es feia dir Lola, amb el Borja. La Dolors, o sigui, la
Lola, és la germana petita de la Montse, tot i que són
dues germanes que, com ens passa al Borja i a mi, no
s’assemblen gens. La Lola viu al Born i es dedica a dissenyar
i a confeccionar joies, bosses i barrets, però no sé
si amb això es guanya realment la vida. Es vesteix amb
roba de disseny, d’estil juvenil i més aviat estrambòtic, i
he de dir que té bona planta. Duu els cabells curts, sovint
tenyits de diferents colors, i ulleres rectangulars de
pasta. Sempre porta a sobre grans collarets i arracades,
que ella mateixa dissenya. Acostuma a pintar-se els llavis,
una mica molsuts, d’un vermell intens, i de tant en tant
es vesteix tota de negre i adopta un aire greu i tràgic que
li passa tan aviat com es pren un parell de copes de vi.
Fuma molt i de vegades sembla com si li faltés un bull.
—Em sap greu, noi —va fer el Borja—, però és que
no la puc sofrir.
La Lola portava quatre anys separada del marit (més
ben dit, el marit, que era arquitecte, l’havia deixat per
una nímfula delineant de casa bona) i, des d’aleshores, la
Lola anava de braç en braç, o, millor dit, de llit en llit i de
desengany en desengany. Per sort, com que el marit estava
ben situat, amb el divorci ella s’havia endut una bona
picossada. A la Lola el Borja li feia patxoca, i la Montse
estava convençuda que farien una bona parella. Jo pensava
que s’equivocava.
—¿Per què no portes la Merche? —vaig suggerir-li
71

sense estar-ne gaire convençut—. No cal que donis explicacions
sobre el fet que és casada —potser si la Lola el
veia acompanyat d’una mossa, desistiria d’intentar lligar
amb ell.
—Perquè no pot ser —em va tallar—. Au va, posa’t
l’abric que hem d’anar per feina. Tinc l’Smart aparcat a
baix, i no sé tu, però jo abans d’engolir els martinis de la
Mariona necessito un cafè. Quins collons de fred que fa
avui...!
Vam arribar-nos fins al bar de la cantonada i, mentre
ens escalfavem a base de fum i cafè, el Borja va aprofitar
per fullejar les pàgines de societat de l’ABC i jo per informar-me
dels disgustos que el món ens donava aquell
dia. Un quart d’hora més tard, enfilàvem carrer Mandri
amunt i, quan passaven un parell de minuts de la una,
després d’haver patit una mica per trobar aparcament,
vam plantar-nos al davant de la casa de la distingida i
immensament rica Mariona Castany.
72

6
La Mariona Castany vivia tota sola en una de les poques
torres modernistes que queden al passeig de la Bonanova,
a la zona alta de Barcelona, amb un majordom argentí
que xerrava pels colzes i una minyona filipina a qui
mai no se li sentia la veu. Era un casalot enorme, decorat
amb un gust car i exquisit, al qual s’accedia a través d’un
magnífic jardí que s’estenia com un petit bosc per la part
del darrere. Per un dels murs exteriors de la casa s’enfilava
una immensa buguenvíl.lia que a l’estiu i a la tardor
s’omplia de flors de color porpra que donaven a la torre
l’aire d’un conte de fades. Un gruixut tapís vegetal d’heura
de fulla fosca, antiga com la casa, aïllava completament
la torre i el jardí del món exterior.
Havia heretat aquella casa i tota la fortuna familiar
en morir el seu pare un parell d’anys després que ho fes
la seva mare. Hereva universal d’un patrimoni que, ni
volent-ho, aconseguirien polir-se les properes cinc generacions
dels Castany, la Mariona es negava rotundament
a vendre aquella torre, tot i que sovint les agències trucaven
a la porta per oferir-li veritables fortunes. En altres
temps, les exclusives festes i concerts que s’hi celebraven
eren l’enveja d’amigues i enemigues, però, des
que se li va morir el marit de cop i volta, d’un atac de cor,
73

la Mariona Castany no n’havia tornat a celebrar cap.
Deia que li semblava de mal gust.
Feia set anys que s’havia quedat viuda, i les seves tres
filles, que en el seu dia van ser tres excel.lents partits amb
qui van provar sort tots els caçafortunes de Barcelona,
eren casades i havien donat a la Mariona sis néts, dos per
cap, i tres gendres menys rics però força presumptuosos
als quals ella no suportava gaire. A més de ser increïblement
rica, la Mariona era llesta i s’avorria molt.
Just quan ens disposàvem a trucar el timbre, ens
vam creuar amb una cara coneguda que sortia de la torre
i que va enfilar el passeig de la Bonanova en direcció a
la plaça de Sarrià. Sense deturar-se a mirar-nos, ens va
saludar amb un educat «bon dia».
—Aquesta cara em sona —va dir el Borja quan el
vam perdre de vista.
—Esclar que et sona. És l’Enrique Dalmau, el polític.
El deus haver vist per la tele. —I vaig afegir—: És diputat,
i del mateix partit que el nostre client, per cert.
—Ja deia jo...
El Marcelo, el majordom argentí, ens va saludar efusivament
i ens va acompanyar fins a la saleta decorada
amb mobles modernistes on ens esperava, amb un posat
una mica teatral, la Mariona Castany. Tindria més o
menys l’edat que aleshores tindria la mare, al voltant
dels seixanta-cinc anys, i havia afillat el Borja com si fos
un nebot. De vegades, afectuosament i mig en broma, el
Borja s’adreçava a ella dient-li «tieta Mariona». Jo no gosava,
però el Borja, a més de fer-li un petó a la galta (jo
em limitava a fer-li una encaixada respectuosa), també li
feia un galant i sensual petó a la mà.
74

Era una dona alta, esprimatxada i nerviüda, i duia
una mitja cabellera arrissada i platejada, gairebé blanca,
pentinada de manera informal. Tenia els ulls blaus, molt
vius, i fumava tabac ros sense parar. De tant en tant,
però, estossegava una mica. El nas, estret i afuat, acostumat
a olorar fragàncies exquisides a més dels dos paquets
diaris de Winston que s’empassava, tenia aquell
aire aristocràtic que, no sé per què, no tenen els nassos
xatos. Em penso que era autèntic, però vés a saber. Es
vestia a l’última moda i això la feia semblar molt més
jove del que era, tot i que tenia el bon gust de no pretendre
lluir escot. La Mariona Castany tenia diners i classe.
Aquell dia portava unes botes altes, de color negre, amb
un taló alt d’agulla que l’estilitzava encara més, uns pantalons
de pell bastant arrapats, també negres, i una samarreta
ajustada, de màniga curta i de color blanc; a
l’alçada del pit s’hi podia llegir la paraula «Chanel» escrita
amb les lletres que formaven uns lluentons nacrats
que semblaven escates de peix. Estava morena i duia les
ungles i els llavis discretament pintats d’un rosa pàl.lid.
De jove, segur que havia estat una noia d’aquestes que
fan perdre el cap als nois.
—De manera que la Lídia li posa banyes al seu marit...
—va dir la Mariona Castany somrient com una
gata maula mentre ens servia un martini sec amb unes
gotes de ginebra i un tros de pell de llimona.
—Jo no he dit pas que estiguem fent-li cap encàrrec...
—va replicar el Borja picant l’ullet i després d’haver-se
empassat un primer glop de martini—. A més,
Mariona, no avancem esdeveniments. Només t’he preguntat
què en saps, de la Lídia Font.
75

La Mariona Castany és d’aquestes dones que, mentre
un hi va, ella ja hi ha anat i tornat diverses vegades.
Ella i el meu germà es van conèixer per casualitat en la
inauguració d’una exposició a la Fundació Tàpies. Aviat
es van fer amics. La Mariona està convençuda que una
de les companyes d’estudis de l’internat suís on va estudiar
de petita era la mare fictícia del Borja. Es veu que
una de les alumnes espanyoles era una nena de Santander,
la Mariona no recordava el cognom. Es deia María
Eugenia i, des d’aleshores, la mare del Borja va adoptar
aquest nom.
—Quina llàstima, la teva mare, morir tan jove... —li
diu de vegades—. No és pas que haguéssim estat gaire
temps juntes, perquè els pares em van fer tornar aviat a
Barcelona, vist que a mi tot allò no em provava, però
prou que la coneixia. Era tan tímida, tan vergonyosa...
—Sí, mai no ho va deixar de ser —contesta el Borja
amb veu compungida però sense posar-se vermell—.
Ella tampoc no ho va passar gaire bé, a l’internat, i també
se’n va tornar aviat, a Santander. Es recordava de tu...
Entre el Borja i la Mariona han acabat construint la
ficció que la tal María Eugenia i ella havien estat bones
amigues. A vegades, el Borja li recorda anècdotes de l’internat
que prèviament li ha explicat la Mariona després
d’alguns martinis i que la fan riure molt. Suposo que
la relació amb el Borja l’entendreix perquè li recorda la
seva infantesa.
—És el Borja Masdéu, el fill de la meva amiga María
Eugenia, la de Santander —explica la Mariona quan
presenta el Borja—. Vam estudiar juntes a Suïssa, a l’internat.
Pobrissona, va morir molt jove, als quaranta,
76

d’un mal lleig... —I afegeix—: El Borja és una mica com
si fos nebot meu. Tracteu-lo bé, ¿eh?
La Mariona Castany ha obert moltes portes al Borja
i és un pou d’informació, tot i que no n’estic del tot segur
que no s’olori que el Borja, amb tot allò de la seva
mare, en realitat li pren el pèl. Em fa l’efecte, però, que té
prou intel.ligència, sentit de l’humor i savoir faire per seguir-li
la veta i, a sobre, divertir-s’hi. Sempre recorrem a
ella quan volem saber alguna xafarderia sobre algun personatge
de la classe alta de Barcelona, amb la qual ella
s’acostuma a relacionar perquè duu una vida social molt
activa. Però no és una tafanera, sinó més aviat una veritable
mestra en l’art d’aconseguir i manegar informació.
És una dona discreta, informada i eficient. En tot moment
sap què ha d’explicar, com ho ha d’explicar i a qui.
Se sap la vida i miracles de tothom, però tanmateix no és
de les que corren a agafar el telèfon per fer safareig amb
les amigues quan s’assabenten d’alguna notícia suculenta.
Diuen que més d’un matrimoni s’ha salvat gràcies a
la seva discreció i els seus consells.
—Mariona, necessitem que ens expliquis el que sàpigues
de la Lídia Font —li va demanar el Borja—. La
coneixes, ¿oi?
—¿Ja sabeu on us fiqueu?
Aquella pregunta, formulada amb un to no gens innocent,
ens va alarmar una mica. Nosaltres només volíem
saber què es comentava a l’upper side de Barcelona sobre
la Lídia Font. Quina mena de persona era, si tenia
fama de tenir embolics amb altres homes, si s’avenia
amb el marit... Si tot plegat es reduïa a una qüestió de
banyes i d’un marit gelós o preocupat per la seva car-
77

era política, com semblava, aquell comentari estava
fora de lloc.
—Però, ¿la coneixes? —va insistir el Borja.
—I tant, que la conec! —va deixar anar un esbufec—.
Quin remei... Això sí que és bo...! Resulta que és
una mena de cosina segona meva. ¿No ho sabíeu?
Vam negar amb el cap i ella va agafar aire per explicar-se.
—A veure, jo tenia una cosina carnal per banda de
mare, més gran que jo i una mica bleda, que va tenir
una filla... Ella, la meva cosina, va morir bastant jove
(pobreta, es va matar esquiant a Cortina un hivern, desnucada),
i el seu marit, l’Esteve Vilalta, Estevet, li dèiem,
es va tornar a casar amb la filla de l’Ernest Pou, dels Pou
de Sabadell, els de les fàbriques tèxtils, i això que semblava
que s’havia de quedar per vestir sants, la Rosa,
vull dir, o sigui la filla de l’Ernest Pou, esclar, perquè era
una noia tan tòtila i tan poc agraciada... Però ves per on
es va casar amb l’Estevet, que estava fet un figurí, i van
tenir una nena, la Lídia, tot i que la Rosa ja era grandeta...
Esclar que l’Estevet, que era el marit de la meva
cosina de veritat, i jo no som parents de debò, però després
de tot la Lídia és una mena de cosina segona política,
¿no?
—Suposo que sí —vaig fer jo intentant pair tota
aquella informació.
—De fet, no hi ha parentiu de sang, però com que la
Lídia és germanastra de l’altra cosina, la que sí que ho és,
dedueixo que això ens converteix d’alguna manera en
parentes, no sé, els anglesos dirien que som cosines segones
in law...
78

El Borja va interrompre aquella disquisició genealògica:
—Així bé deus poder explicar-nos-en alguna cosa
—va insistir—. Em penso que està casada amb un polític
que ara és diputat. Segur que té una vida social intensa.
La Mariona Castany va tornar a somriure i ens va
oferir un segon martini mentre ella també se’n servia un
altre i va acostar-se un cigarret a la boca esperant que el
Borja li oferís foc, com així ho va fer, amb l’encenedor
d’or amb les inicials gravades que la Merche li havia regalat
l’any passat pel seu aniversari. Després d’un parell
de pipades, va abraçar un coixí amb un gest molt femení,
es va reclinar al sofà i va començar a garlar.
—Bona peça està feta, la Lídia. Mira que a mi no
m’agrada malparlar de ningú, però...
—Ja saps que el que ens expliquis no sortirà d’aquí
—va assegurar el Borja.
—No, si el que jo us pugui explicar ho sap tothom.
A veure, per on començo... Diguem que la Lídia és d’aquestes
que maltracta el servei i que mira a tothom por
ensima del hombro.A mi no, esclar, no gosa... Es creu que
em deixaré ensarronar perquè li deixi redecorar aquesta
vella casa. És ambiciosa, molt més que el Lluís, el seu
marit. Sempre ho ha estat. —I va afegir, en to de confidència—:
Ja de joveneta, li va fer una mala jugada a la
Sílvia, la seva germanastra. Pobra noia...! Es veu que fins
i tot va provar de suïcidar-se...
—Caram!
—Em fa l’efecte que hi ha molta gent que la hi té jurada,
a la Lídia, i també molta que li té por. Té la llengua
79

llarga i esmolada... —va fer una pausa, com si rumiés el
que anava a dir—. Només us dic que quan posa la banya
en alguna cosa, no para fins a aconseguir-la. Però ja sabeu
com és la gent. Tothom li fa la rosca. Bé, no tothom...
—va somriure.
—Veig que no li cau gaire bé —vaig dir. Com que jo
no tenia el privilegi de ser el seu nebot putatiu, la tractava
de vostè.
La Mariona Castany em va dedicar una segona mirada
fulminant que volia dir «ara no m’interrompis». La
primera havia estat dirigida als meus peus, quan es va
adonar que jo duia sabates fosques i mitjons clars, tot i
que no blancs, una relliscada imperdonable.
—A veure, què més us en puc dir... Ve de casa bona,
esclar... Bé, el marit també, vull dir que, en aquest cas,
cap dels dos no va fer un braguetasso... Ara, tampoc no
són de les primeres fortunes de Barcelona —va aclarir
amb un cert menyspreu.
—Es veu que a ella també li interessa la política —va
afegir el Borja.
—Bah, de política n’entén tant com jo —va arronsar
les espatlles—. Més que la política, el que li interessa és
figurar. Està dedicada en cos i ànima a aconseguir que el
seu marit arribi algun dia a president de la Generalitat.
Pobre Lluís, no és que sigui un mal noi, però sí que una
mica tanoca.
—De fet, això no ha estat mai un obstacle per dedicar-se
a la política... —vaig afegir sense malícia.
Ni la Mariona ni el Borja van fer el més mínim cas
del meu comentari.
—Suposo —va continuar la Mariona— que ella ja
80

s’hi troba, en el paper de primera dama, sortint als diaris
i a les revistes, organitzant recepcions, rebent personalitats
i fent reverències al rei i al papa. Va fer mans i
mànigues per tal que la convidessin al casament del
príncep, perquè es veu que coneix la infanta... No se’n va
sortir, esclar.
—¿Tan amunt, pica? —vaig preguntar.
—Contactes no n’hi falten. Aquesta feina de decoradora,
a més de servir-li per guanyar diners, li permet remenar
el cul a les altes esferes. Tonta no és.
—Es veu que en això de la decoració hi té mà i que
s’hi guanya bé la vida —va dir el Borja per continuar estirant-li
la llengua—. Diuen que té molt bon gust i que
n’entén molt, de pintura.
—No faltaria sinó que no tingués bon gust, tants calés
que s’hi gasta! Amb els pressupostos que manega,
qualsevol en pot tenir, de bon gust —va replicar fent-se
l’escandalitzada però sense advertir el subtil comentari
sobre la relació entre la Lídia Font i el món de l’art.
—Em pensava que això del bon gust i l’elegància no
tenia res a veure amb els diners. Que és una cosa innata
—vaig dir per continuar amb el fil que havia encetat el
Borja—. Això és el que diu tothom. Esclar que la sensibilitat
artística cal cultivar-la, anant a museus i galeries
d’art...
—Bah, rucades...! El bon gust és qüestió de butxaca.
Com tot, és un negoci. Quan es diu d’algú que té bon
gust, o és que és ric o és que prova d’imitar la manera de
fer dels rics —la nostra amfitriona continuava sense picar
l’ham que provàvem de llançar.
No era la primera vegada que la conversa amb la
81

Mariona Castany derivava cap a aquestes qüestions. De
tant en tant, li agradava esplaiar-se sobre la seva particular
visió del món i pontificar des del seu pedestal de
dona riquíssima. Segons ella, era prou senzill: el món es
dividia entre els pobres i els rics. Els rics eren els que tenien
prou diners per no privar-se de cap caprici, ja fos
un Van Gogh, una casa a la Rivière o un escó al Parlament.
La resta eren els pobres. La Mariona no feia cap
mena de distinció entre els que vivien en una capsa de
cartró dins del metro i els que ho feien en un pis de seixanta
metres quadrats al sud de la Diagonal.
—Mira, Eduard —va afegir per donar el tema per
tancat—, amb l’única cosa que està renyida l’elegància
és amb la pobresa. —I instintivament, però aquest cop
sense malícia, va tornar a mirar-me els peus.
El Borja va decidir que havia arribat el moment d’arriscar-se
una mica, tot confiant una vegada més en la
discreció d’aquella dona que, en certs ambients de Barcelona,
era una mena d’institució.
—Però la Lídia Font no té fama de tenir embolics,
¿oi? Vull dir, que s’avé amb el marit —va preguntar abaixant
una mica la veu.
—¿Ho veus, Borjita? Ja som al cap del carrer! Ja
m’ho semblava, que es tractaria d’una qüestió de pantalons...
—O sigui, que té embolics... —va suggerir-li el
Borja.
—Doncs la veritat és que la Lídia d’això no en té, de
fama —va reconèixer la Mariona una mica a contracor—.
De trepa i malcarada, sí, però no se li coneix cap
lío de pantalons, que jo sàpiga. I ja és curiós... Sempre he
82

pensat que era frígida —i va afegir, abaixant la veu—: El
pobre Lluís no fa mai cara d’anar ben servit... Ara bé, si
la Lídia en té cap, d’amant, ho porta molt d’amagat.
Però fa temps que no la veig. Potser podria preguntar
per ella discretament... —va fer, condescendent.
—¿Ho faries, tieta Mariona? ¿Ens faries aquest favor?
—va dir el Borja amb aquell to de veu entre afalagador
i seductor que tan bé li funcionava amb la Mariona
Castany.
—Dilluns a la tarda aniré al club... M’ho faré venir
bé perquè la Lídia surti a la conversa. No t’amoïnis, si hi
ha alguna xafarderia sobre ella o el seu marit, me n’acabaré
assabentant. Ara, que aquell lloc és tan ensopit...!
La Mariona Castany era membre d’aquest club car,
selecte i exclusiu que hi ha al carrer Iradier, per damunt
del passeig de la Bonanova, però es veu que s’avorria i no
hi anava gaire.
Va sonar un dels rellotges de la casa. Passaven de les
dues. El Borja va mirar l’hora i va fer el gest d’aixecar-se.
—No et destorbem més, Mariona. Et trucaré la propera
setmana. Suposo que ara que ve Nadal estaràs molt
enfeinada...
—Ai, que me n’oblidava! Un moment! —va dir la
Mariona amb aquell to imperatiu que gasta i que va fer
que el Borja i jo ens tornéssim a seure al sofà d’estil decó
on havíem degustat els martinis—. Tinc una cosa per a
vosaltres —i mentre deia això, va trucar un timbre invisible
que no vam sentir.
—¿Xhamaba la señora? —El Marcelo, el majordom,
no va trigar ni trenta segons a presentar-s’hi. Anava d’uniforme
i el seu aspecte era impecable.
83

—Esto, Marcelo, hágame el favor de traerme dos paquetitos
que hay en mi estudio, los que están envueltos con
papel de color rojo, si es tan amable.
—Este, ¿lo qu’están ensima mimo del escritorio? Me
paresió verlo esta mañana, cuando ordenaba la piesa...
—Sí, sí, esos dos. Gracias.
I va afegir:
—És el meu regal de Nadal.
Al cap d’un parell de minuts, el Marcelo va tornar a
aparèixer amb un somriure servicial i dos paquets perfectament
embolicats amb un paper vermell i brillant.
Al Borja li va tocar el més petit, i a mi el paquet pla i
allargat, que, amb tota seguretat, contenia una corbata.
—Teniu. Ja els obrireu a casa.
—Este, si la señora no desea nada más... Me ha paresido
oír que xhamaban a la puerta, y como la muxhaxha
está en la cosina, preparando el almuerso...
—Ves, Marcelo, ves a abrir. Y de paso acompaña a los
señores...
—No t’havies d’haver molestat —va dir el Borja, galant—.
Jo també tinc una cosa per a tu, no et pensis que
me n’he oblidat —i es va treure de la butxaca de l’abric
una capsa que també anava molt ben embolicada, encara
que d’una manera més discreta—. Bon Nadal, Mariona.
—Quina il.lusió...! —va somriure com una nena
petita—. Ai, m’encanten les sorpreses! Gràcies. El posaré
sota l’arbre, amb els altres regals, i l’obriré la nit de
Nadal.
Jo em vaig posar vermell, perquè no li havia portat
res. No se m’havia acudit, ni el Borja m’ho havia suggerit
en cap moment. Com sempre, ell va salvar la situació.
84

—És de part de tots dos. El vam veure i vam pensar
que t’esqueia. Desitgem que t’agradi.
—Ets un sol —va dir—. I tu també, Eduard, maco.
Moltes gràcies. Au, aneu, que tinc companyia per dinar.
El Marcelo ens va donar els abrics i ens va acompanyar
fins a la porta.
—Me parese que últimamente no anda muy bien de
salud, la vieja —va dir emprant un to sol.lícit i confidencial—.
Me tiene preocupado esa tos. Debería ir a ver al
doctor. Pero vos ya sabés cómo es...
El Marcelo sempre les feia, aquestes coses. A vegades
actuava com un majordom de pel.lícula i tractava la
Mariona Castany com si fos la Miss Daisy, d’una manera
una mica exagerada. Em penso que tenia vocació
d’actor i juraria que l’havia vist a la televisió fent algun
anunci.
—Pues tiene un aspecto estupendo, Marcelo —va replicar
el Borja—. Además, está de un humor inmejorable.
¿Hay algún problema que no sepamos? —vaig notar que
el Borja s’alarmava una mica.
—No debería fumar tanto, anda por las dos cajetiyhas
diarias... Quisá vos podría convenserla de que fume un
poco menos y duerma un poco más. Ya son años los que
yheva ensima. A vos lo apresía mucho, la señora...
—Hablaré con ella la próxima vez. Cuídemela, ¿eh
Marcelo?
El Marcelo portava quinze anys al servei de la Mariona
Castany, des que va venir de l’Argentina, i em penso
que se l’apreciava de debò. Tenia uns cinquanta anys i
una bona mata de cabells negres, vivia a la casa i feia de
xofer, de mestre de cerimònies i també de jardiner. De-
85

via cobrar un bon sou, possiblement molt més substanciós
que el meu, i com que a la casa hi havia un bon grapat
de criats que s’hi passaven tot el dia, la feina no devia
ser particularment estressant. Pel seu aspecte, era un
home que feia esport i que es cuidava. Sempre he pensat
que era gai, de la classe dandy, i no cal dir que era el tipus
de majordom que esqueia a una dona com la Mariona
Castany.
A la sortida ens vam creuar amb un conegut arquitecte
que tindria, si fa no fa, l’edat de la Mariona. Feia
anys que circulaven rumors que ell i la Mariona eren
amants, fins i tot des de molt abans que el marit de la
Mariona es morís. També era ric, estava casat i duia una
vida respectable. Mai s’havia vist embolicat en cap
escàndol, que nosaltres sabéssim, com tampoc la nostra
amiga.
Un cop dins el cotxe (que mira que n’és, d’incòmode)
no vam poder estar-nos d’obrir els regals. A mi em
va tocar una corbata d’Hermès, atrevida però elegant, i
al Borja uns botons de puny d’or, també d’Hermès.
—Molt maca —vaig reconèixer—. Per fi podré canviar
de corbata! La deixaré al despatx, que si no la Montse
se’m posarà gelosa.
—Aquesta Mariona és tota una senyora —va dir el
Borja contemplant satisfet els botons de puny—. I això
que els rics no acostumen a ser generosos.
—No, més aviat solen ser garrepes. Per això són rics
—vaig fer.
—I mira que ella n’està, de forrada...
—Doncs a mi no se m’havia acudit que havia de
portar-li un regal de Nadal —vaig confessar—. Bé, vull
86

dir que no m’esperava que em regalés res... Se suposa
que ets tu, el seu nebot... Encara com hi has pensat!
—De fet, ha estat un error, noi —va somriure—,
perquè no hi havia pas caigut. Li he donat el regal que
havia comprat per a la Montse. No sé si li agradarà. Espero
que sí.
—¿Puc preguntar què era? —sentia certa curiositat
per saber quina mena d’obsequi els podia escaure alhora
a la meva Montse i a la riquíssima Mariona Castany.
—Un collaret de les Muntanyes Atles del Marroc —va
dir—. Sé que a la Montse li agraden aquestes coses ètniques.
Espero que la Mariona ho consideri un detall exòtic,
si més no. Aquesta tarda hauré de passar un altre cop
per la botiga.
—Encara sort de l’avançament del diputat!
—Sí, ni caigut del cel.
—Després, si no et fa res, podríem passar per can
Bolet —vaig proposar—. Ara ja és una mica tard... He de
comprar el cava i el pastís per a demà, però si no et va
bé... —vaig pensar que, com que era divendres, potser
hauria quedat amb la Merche.
—La Merche se’n va a esquiar amb el seu marit i serà
fora tot el cap de setmana —va explicar-me com si m’hagués
llegit el pensament—. Mira, de fet podem deixar
córrer la investigació fins dilluns. Haurem de seguir-la,
la Lídia Font, almenys durant algunes setmanes, a veure
on es fica. Merda! —va fer una pausa mentre esquivava
un cotxe que s’havia saltat un semàfor—. Daixò, mentrestant
podries provar a veure què hi trobes, a internet,
de la Lídia Font i d’aquest tal Pau Ferrer. Potser ens estalviarà
feina.
87

L’ordinador que tenim al despatx, un Mac molt bonic,
d’aquells transparents, el va recollir el Borja d’un
contenidor d’escombraries i no funciona. Per això, quan
necessitem aconseguir informació, faig servir l’ordinador
de les bessones, un PC baratet que va prou bé. És increïble
les coses que s’hi poden arribar a trobar, però
s’ha d’anar amb compte. El Borja, per exemple, té penjada
la seva falsa biografia en una pàgina d’internet.
—Són gairebé les tres —va dir quan vam ser davant
la porta de casa meva—. ¿Et passo a recollir a les sis?
—¿Segur que no vols pujar a fer un mos? Puc preparar
alguna cosa...
—Després dels martinis de la Mariona, estic una
mica espès. Prefereixo passar per casa i jeure una mica.
Aquest vespre tinc partida.
—Com vulguis. ¿Què en penses, de tot plegat?
—Està clar que aquesta mossa va tenir un embolic
amb el pintor —va sentenciar el Borja—. Potser encara
el té. Sospito que serà un assumpte desagradable.
—Sobretot per al marit. Sembla mentida que en ple
segle xxi les banyes encara continuïn movent el món!
—I, ¿què vols? —va somriure—. Aquest invent de la
monogàmia... Tota la vida amb la mateixa dona...
—Doncs t’asseguro que a mi ja m’està bé —vaig
dir recordant que la nit passada, després de la tertúlia,
la Montse havia tornat a casa més tard i alegre que de
costum.
Eren gairebé les tres quan vaig arribar a casa. La
Montse ja hi era. Havia decidit plegar d’hora per ocupar-se
de la festa i vam dinar plegats un plat de pasta i
una amanida. Com que estàvem sols, li vaig suggerir que
88

ens estiréssim a fer la migdiada. Tot i arrossegar una
mica de ressaca, la Montse estava de molt bon humor.
—¿I què? ¿Ja el tens, el meu regal? —va fer.
—No busquis que no el trobaràs pas —vaig dir recordant
que encara el duia a la butxaca i que a mi no se
m’havia acudit oferir-lo a la Mariona Castany com havia
fet el Borja, tot i que potser com a regal de Nadal hauria
resultat una mica excessiu. Eren unes arracades antigues,
d’or blanc i safirs, que em vaig apressar a amagar a
l’armari, entre els calçotets. Vaig suposar que allí dins la
Montse no el buscaria.
Cap a les cinc ens vam llevar, d’un humor millor encara.
Em vaig dutxar i vaig preparar cafè. La Montse va
anunciar que se n’anava al mercat, i jo també vaig preparar-me
per sortir. Havíem quedat que el Borja passaria
a recollir-me per casa amb l’Smart.
—No arribis tard, ¿eh? —va fer la Montse—. Aquest
vespre m’has de donar un cop de mà amb l’Arnau. Avui
les nenes dormen fora, a casa d’una amiga.
—No pateixis. A més, aquesta nit el Borja té bridge.
Mentre esperava que arribés el meu germà, vaig asseure’m
davant l’ordinador i vaig escriure el nom de la
Lídia Font a Google. Res del que vaig esbrinar servia per
a la investigació: havia nascut a Barcelona el 1958, és a
dir, que tenia quaranta-sis anys (jo diria que molt ben
portats, si s’havia de jutjar per la fotografia); la pàgina
que vaig consultar deia que estava casada amb el polític
Lluís Font i que professionalment es dedicava a la decoració.
Era presidenta d’una fundació dedicada a ajudar
nens amb discapacitats i membre d’honor d’una ONG
que apadrinava nens del Tercer Món, i també tenia un
89

càrrec important en una protectora d’animals. Havia rebut
un parell de premis com a decoradora i algun més
com a benefactora d’éssers menys afortunats.
Pel que fa al Pau Ferrer, el pintor del retrat de la Lídia
Font, em va sobtar descobrir que havia nascut el
1941, és a dir, que tenia seixanta-quatre anys. Havia nascut
a Barcelona però havia viscut molts anys a París. Segons
explicava en una entrevista, des de feia uns anys vivia
a Sant Just Desvern, en una nau immensa que li
servia de casa i d’estudi. Havia fet un munt d’exposicions
(i pel que semblava també de calés), i la seva especialitat,
almenys a l’última època, eren els retrats. Tenia
obra exposada a Londres, a París i a Nova York, i alguns
crítics el consideraven un dels pintors contemporanis
més importants. Tot i que jo no n’entenc gaire, les pintures
que vaig veure a través d’internet em van agradar
força, però no estic segur que volgués tenir-les penjades
al menjador de casa.
Vaig imprimir tot el que vaig trobar i vaig posar el
material dins d’una carpeta.
—Dilluns començarem a seguir-la —va proposar el
Borja mentre enfilàvem cap a Sarrià—. Si té un embolic
amb aquest pintor, tard o d’hora ho descobrirem —va
dir, capficat.
—Sembles amoïnat. ¿Què passa alguna cosa?
—No res. Només pensava —va deixar anar un sospir—
en com ens ho farem per treure-n’hi almenys cinc
mil més al diputat abans de Nadal. Noi —va afegir amb
resignació—, la vida cada cop és més cara, des que som
a Europa!
90

7
—Casundena!
—Bon dia, ¿no? —va fer el Borja mentre engegava el
cotxe. S’havia aturat un moment a la porta de casa i jo acabava
de pujar a l’Smart i d’arraulir-me en el petit seient on
a penes em cabien les cames. Feia un quart d’hora que l’esperava.
—Casundena! Casundena! —vaig repetir.
—Home, que només arribo deu minuts tard —es va
justificar—. Ja sé que havíem quedat a les nou, però en sortir
de casa m’he adonat que m’havia tacat la corbata de cafè
amb llet i, esclar, me l’he hagut de canviar... A més, a aquestes
hores, un dilluns al matí, ja se sap que el trànsit va molt
carregat. Però no pateixis, que no farem tard. Tenim temps.
No vaig contestar. Estava malhumorat. El Borja va
enfilar cap a la Via Augusta i jo vaig intentar distreure’m
i posposar la inevitable esbatussada mirant per la finestra.
Com de costum, hi havia un embús. Quan ens vam
aturar en un semàfor, a l’alçada d’on es troba l’Institut
Nord-americà, no vaig poder més i vaig esclatar.
—Però, ¿es pot saber què cony hi tens, al cap? Cagun
l’hòstia, Pep! ¿Saps en quina mena d’embolic ens has ficat
a tots dos? —vaig notar com m’anava posant vermell
i se m’inflava la vena del coll.
91

—O sigui que ja ho saps... —va dir el Borja sense
atrevir-se a mirar-me als ulls i amb un filet de veu.
—¿Que si ja ho sé?! ¿Que si ja ho sé, dius?! —no vaig
poder evitar alçar el to de veu—. ¿Vols que te’n faci un
resum? A veure, ahir al matí, cap a la una, estava jo tan
feliç al llit dormint la ressaca (perquè, està clar, amb tota
la gresca que es va muntar amb la maleïda festa, no me’n
vaig poder anar al llit fins tocades les set) quan va sonar
el telèfon. El va agafar la Montse, que ja estava llevada.
Al cap d’una estona, quan ja m’havia tornat a endormiscar,
va entrar la Montse i em va dir que havia de fer-me
càrrec de l’Arnau perquè havia de parlar urgentment
amb sa germana. Estava molt emocionada i tenia a la
cara un somriure de boca a orella. I em va picar l’ullet.
¿Saps per què?
—No... —però aquell «no» volia dir «sí».
—Resulta —vaig dir agafant alè— que la Lola li havia
trucat per explicar-li que tu i ella finalment us havíeu
enrotllat!
—Merda.
—Sí, ja ho pots ben dir. Merda! Perquè van estar
parlant per telèfon més d’una hora, fins ben bé quarts
de tres —vaig explicar força enfadat—. I quan després de
dinar vaig intentar estirar-me un altre cop per fer la
migdiada i provar d’oblidar-me de la gran notícia, amb
el cap com un bombo per culpa de tot aquell cava i de la
xerrameca de la Montse, va i es presenta la Lola a casa,
amb ressaca i ganes de garlar i garlar!
—Ja veig... —va dir mentre obria la finestra i s’encenia
un cigarret. N’hi vaig demanar un, tot i que ho estava
intentant deixar. Aquell, però, no era el millor dia.
92

—No, no ho veus —vaig replicar—. Però, ¿tu saps el
que has fet?
—Home, suposo que no n’hi ha per tant...
—¿Que no n’hi ha per tant, dius? Però, ¿es pot saber
com collons se’t va acudir ficar-te al llit amb la Lola?
¿Que no saps el que això significa, el que ara ens espera,
a tu, i, el que és més greu encara, a mi?
—Home, Eduard, que la Lola i jo ja som grandets...
—Sí, per cagar-la!
No vaig dir res més. Estàvem pujant per Mandri i el
Borja conduïa més a poc a poc que de costum. Només
faltaven vint minuts per a les deu i esperava que almenys
arribéssim a temps de veure com la Lídia Font treia el
seu cotxe del garatge per poder-la seguir. No faltaria sinó
que el primer dia féssim tard.
Mentrestant, el sol va tenir temps d’atansar-se per
damunt els núvols i em vaig adonar que el dia, encara
que fred, era esplèndid. El meu cabreig, però, lluny d’apaivagar-se
va anar en augment. El Borja ho va notar i va
intentar justificar-se.
—Mira, quan vam marxar de casa vostra —va dir
sense apartar la vista del davant—, la Lola em va demanar
que l’acompanyés a casa en taxi, cosa a la qual no em
podia negar perquè ja saps que per a aquestes coses sóc
un cavaller, i després va insistir perquè pugés i es va entossudir
a convidar-me a una copa. Era molt tard, imagina’t.
Una cosa va portar a l’altra...
El Borja no feia gaire bona cara. Tampoc semblava que
hagués dormit massa bé. Entre la ressaca, la mala nit
que havia passat l’Arnau i tota aquella història, jo gairebé
no havia pogut aclucar l’ull.
93

—Doncs, ¿saps a què ha portat? —vaig exclamar encara
fet una fúria—. ¿Ho saps? Que la Lola s’hagi fet il.lusions,
ves per on! Ella i la Montse es van passar tota la tarda
interrogant-me sobre la teva persona. Que què en
sabia, de la teva vida, que si la teva nòvia, que si aneu de
debò, que què en pensava jo de tot plegat, que com és la
Merche, que si la Lola havia d’esperar o prendre ella la iniciativa
i fer-te un truc...
—Ja. Cagada.
—Sí, noi. Cagada. Cagada i ben cagada.
Feia temps que la Lola anava al darrere del Borja, no
calia ser un Einstein per adonar-se’n. Jo no tinc res en
contra de la meva cunyada, ben al contrari. Em cau bé,
tot i que la trobo una mica eixelebrada i, de vegades, el
seu caràcter més aviat neuròtic m’acaba traient de polleguera.
Però és una bona persona, s’estima els nens i la
Montse n’està molt, de sa germana. Jo l’he acabat apreciant,
però, esclar, una cosa és tenir-la com a cunyada i
una altra, Déu nos en guard, com a parella.
De fet, crec que el que més m’emprenyava d’aquell
inesperat embolic era que el Borja sempre havia afirmat
que la Lola era la mena de dona que ell detestava: feminista
per ressentiment, carn de divà i ànima de Prozac.
La veritat és que no s’equivocava gaire, però això no havia
impedit que el llepafils del meu germà acabés ficantse
al llit amb ella.
La Lola tenia trenta-vuit anys, estava divorciada i era
una mica inestable. Passava de la depressió a l’eufòria i
viceversa amb l’alegria amb què ho fan els maniacodepressius
i els qui han llegit massa sobre el tema. Feia
quatre anys que es psicoanalitzava, que no parava d’anar
94

a festes i gresques i d’intentar trobar un altre cop l’amor
de la seva vida. Tanmateix, no deixava de malparlar dels
homes i d’esbombar que, a ella, el que li agradaria en realitat
seria ser lesbiana per poder prescindir dels mascles.
Des que es va separar del marit vivia tota sola en un
piset al carrer Princesa, a tocar del passeig del Born, que
tan aviat estava endreçat i net com una patena, amb un
ordre que fins i tot resultava una mica maniàtic, com
semblava una quadra. No tenia fills i es passava moltes
hores a casa nostra. A l’estiu, des de la separació, es gastava
fortunes fent turisme d’aventura a països exòtics;
després repetia vacances familiars amb nosaltres, durant
les quals ens explicava les seves gestes amoroses entre
glop i glop de gintònic. Aquells viatges, però, mai no
semblaven provar-li gaire i sovint tornava més ensopida
del que havia marxat.
El Borja, segons m’havia dit la Montse, li va fer patxoca
des del primer dia. La nit de la festa no va deixar de
marcar-lo ni un moment, qualsevol hauria pogut adonarse’n.
He de reconèixer que aquell vespre la Lola estava
maca. S’havia vestit tota de negre, i malgrat el fred, no se
n’havia estat de lluir un generós escot que li deixava a l’aire
els mugrons quan s’ajupia. També duia ulleres de carei,
rectangulars i allargades, amb les motllures i els vidres de
color verd llima (tot i que em penso que ella no en necessita
pas, d’ulleres), i una minifaldilla i unes botes negres
de mitja canya que li donaven un aire una mica marcial.
El que jo no entenia era com el Borja s’havia deixat
ensarronar. Potser havia estat el cava, o potser era que la
Lola, en el fons, no li desagradava tant com deia. De fet,
sota tot aquell embolcall estrambòtic hi havia una dona
95

astant bonica i força bleda. Malgrat el posat d’estar au
delà de tot, em consta que la Lola és una ingènua.
El fet és que entre la festa de dissabte, la ressaca de
diumenge i l’enrabiada de dilluns, el Borja i jo no havíem
tingut gaire temps per parlar del cas que portàvem entre
mans. En aquell moment, encara estàvem convençuts
que es tractava d’un assumpte al qual no caldria donar
massa voltes. Si la Lídia Font tenia un amant, acabaríem
esbrinant-ho. La nostra estratègia seria la mateixa que
sempre feiem servir en aquests casos, encara que aquest
cop potser hauríem de ser una mica més prudents atès
que el Lluís Font era un polític força conegut i que la
seva butxaca podia solucionar-nos la vida durant els
propers mesos. Seguiríem la seva dona durant unes
quantes setmanes, procuraríem reunir tota la informació
que poguéssim sobre el tal Pau Ferrer i després, davant
de tres Cardhus, potser asseguts al Dry Martini o al
Gimlet de Santaló, explicaríem al diputat el resultat de
les nostres investigacions i possiblement li suggeriríem
alguna nova actuació que anés acompanyada d’un nou
sobre amb diners en efectiu.
Vam aparcar l’Smart un parell de carrers més amunt
d’on vivia el nostre client i ens estàvem a dins, esperant
en silenci. Si la Lídia Font agafava el cotxe, hauria de
passar necessàriament per davant nostre, perquè el carrer
era de direcció única. Si sortia caminant en direcció
contrària, ens donava temps de fer la volta i atrapar-la al
passeig de la Bonanova. No vam haver d’esperar gaire.
Quan passaven cinc minuts de les deu, la porta del garatge
es va obrir i vam veure sortir un Mercedes dels petits,
de color blanc. Tot i que portava els vidres fumats
96

sabíem, perquè ens ho havia dit el seu marit, que el conduïa
la Lídia Font.
Vam seguir-la amb l’Smart fins a arribar a la Diagonal,
a tocar de la plaça Francesc Macià. Després de deixar
el cotxe en un pàrquing, la Lídia Font va enfilar cap
al carrer Calvet i va entrar en una botiga de mobles i articles
de decoració, una d’aquelles cares i plenes d’objectes
que jo particularment trobo d’un gust més aviat
dubtós. Després d’aparcar el cotxe, i per no cridar l’atenció
estant-nos allí palplantats al mig del carrer, vam
entrar en un petit bar que es trobava gairebé al davant de
la botiga i vam demanar dos tallats.
—La mossa en té, de classe —va fer el Borja referintse
a la Lídia Font—. Això no es pot negar. Malgrat el que
digui la Mariona, hi ha coses que es porten a dins.
—Sí, a dins de la bossa en forma de talonari —vaig
replicar jo—. Així qualsevol.
—Au, no comencis amb els teus prejudicis. —El
Borja sabia prou bé quina opinió em mereixien per regla
general els nostres clients—. I, a més, està bona.
—No et diré que no. Però no és pas el meu tipus.
Mentre la seguíem a peu pel carrer, ens havíem pogut
fixar una mica en ella. Era la primera vegada que la vèiem
en persona i el Borja tenia raó: la Lídia Font tenia classe,
o estil, o vés a saber què. En qualsevol cas, tenia alguna
cosa que no tenen moltes dones de la seva posició. Per ser
qui era i tenir el que tenia, podríem dir que anava bastant
sòbria, si més no, pel que fa a la manera de vestir.
La Lídia Font era una dona esvelta, caminava amb el
pas segur de qui sap que és algú en aquest món. Sota l’abric
tres quarts de color cru que portava sense cordar,
97

duia un vestit pantaló de color gris marengo, jaspiat, i
un jersei negre de coll alt. Caminava sobre uns botins de
taló alt, també de color negre, i duia penjada del bracet
una d’aquelles bosses on cap mitja vida. La nota de color
la donava un fulard malva que li arribava fins als genolls
i la seva cabellera rossa. Tot el que portava a sobre semblava
acabat d’estrenar. El Borja i jo vam estar d’acord
que el seu aspecte era elegant i alhora discret, com pertoca
a l’esposa d’un futur presidenciable. S’havia recollit
els cabells amb una cua i duia unes ulleres de sol d’aquestes
grans, com les que porten les estrelles de cine.
Dins d’aquella botiga d’objectes cars i esgarrifosos
s’hi va estar ben bé una hora. Durant aquell temps, el
Borja i jo no vam tornar a comentar l’assumpte de la
Lola. No sabia com m’ho faria per no fer-lo quedar gaire
malament davant la Montse i sa germana. A més del meu
germà, el Borja era el meu soci, i preferia evitar haver de
patir a casa les conseqüències del seu flirteig amb la Lola.
Cap al migdia, una mica passades les dotze, la Lídia
Font va sortir de la botiga acompanyada d’una altra
dona. Totes dues van entrar en una cafeteria que hi havia
a prop, una mica més amunt del bar on ens trobàvem
nosaltres. El Borja i jo vam sortir del bar, a aquelles hores
emboirat de fum, i vam entrar discretament a la mateixa
cafeteria. Quan es va treure l’abric, vam comprovar
que a la Lídia Font no li faltava ni li sobrava ni un gram.
Malgrat la seva edat, la llei de Newton no semblava pas
afectar-la. Tot era encara al seu lloc. La dona que l’acompanyava,
que segurament era la propietària o l’encarregada
de la botiga, també portava a sobre l’elegància
de la roba de marca, però el seu aire era més servicial. Va
98

demanar un cafè amb llet i es va cruspir un croissant,
mentre que la Lídia Font va deixar a mitges una ampolla
d’aigua mineral i es va fumar dos cigarrets. Les dues dones
van estar parlant d’un casament, es veu que d’una
amiga comuna, i de coses relacionades amb unes robes
estampades d’una coneguda marca italiana. Res que ens
cridés l’atenció, tot i que quan abaixaven la veu ens resultava
difícil seguir la conversa.
Una mica abans de la una, la Lídia Font va pagar el
compte i les dues dones van sortir de la cafeteria, es van
fer dos petons i es van acomiadar. Nosaltres ja ens disposàvem
a enfilar cap al pàrquing per recollir l’Smart
quan la Lídia Font ens va sorprendre agafant el camí
contrari, en direcció a la plaça Francesc Macià. A aquelles
hores, la Diagonal era plena de cotxes i de gent que
anava amunt i avall pels carrers amb el pas apressat;
també hi circulaven algunes bicicletes. Un cop a la plaça,
la Lídia Font va entrar al Sandor, que començava a estar
ple de gent, es va tornar a treure l’abric i es va instal.lar
en una de les taules que hi havia a prop de la finestra. Pel
que semblava, havia quedat amb algú.
El Sandor és d’aquells bars que ja hi eren quan la plaça
es deia Calvo Sotelo, i és un d’aquells llocs on queda la
gent pija per fer el vermut o la copa d’abans de sopar. Com
que estàvem gairebé segurs que la Lídia Font encara no
s’havia fixat en nosaltres vam entrar discretament al Sandor
fent veure que parlàvem de negocis i vam situar-nos
en una de les taules del fons. El racó ens oferia una bona
perspectiva de tot el local, resguardats pels cossos dels
clients que s’estaven a la barra. La Lídia Font va demanar
una canya, i nosaltres, tips de cafès, vam fer el mateix.
99

Aleshores es va treure les ulleres i es va deixar anar
els cabells. A contrallum, vam poder contemplar-la sense
haver de dissimular. No ens va caldre dir res, però en
aquell moment tant el Borja com jo vam entendre per
què el seu amant, si és que ho era, l’havia volgut immortalitzar
en un retrat a l’oli que, com en aquell moment
podíem veure clarament, no li feia justícia.
La Lídia Font era una dona molt més bonica i sensual
del que el pintor havia reflectit en el quadro. Quan
es va deixar anar els cabells per refer-se la cua, durant
uns instants el Sandor es va il.luminar amb tota l’esplendor
de la seva bellesa madura. Segurament no era rossa
natural, però els cabells li brillaven com l’or, o almenys a
mi m’ho va semblar. Vaig veure que duia arracades de
perles i un anell de brillants que no hauria fet mal paper
al casament del Príncep. Estava clar que el que ens havia
insinuat la Mariona Castany sobre la suposada frigidesa
de la seva parenta només era un comentari malintencionat
de femella gelosa. La Lídia Font irradiava la mena de
sensualitat que la majoria de dones odien en un altre ésser
del seu mateix sexe: la que fa perdre el cap als homes.
Salvant les distàncies, posseïa aquell aire felí de les grans
deesses de Hollywood dels anys cinquanta, a les quals
personalment sempre he estat fidel.
Tenia els ulls grossos, foscos i vius, una mirada entrenada
per seduir i un somriure que de cap manera podia
deixar indiferent. Aquella mirada no tenia res a veure
amb l’expressió esmorteïda que el pintor havia retratat.
Anava discretament maquillada, com pertoca a les dones
que ja són maques de mena, i no exhibia aquella morenor
apergaminada, de llangardaix torrat al sol, que tan
100

de moda està en aquests barris. De la bossa va treure una
revista de decoració i va començar a fullejar-la distretament
sense tastar la beguda.
Passaven alguns minuts de la una quan va entrar una
donassa alta i prima que n’aparentava més de cinquanta
i menys de seixanta. Va saludar no gaire efusivament la
Lídia Font (més aviat fredament, diria jo), i es va asseure
al seu costat. La desconeguda es va treure l’abric (un
visó que semblava nou de trinca), va demanar un vermut
i va fer una ullada al seu voltant. Va semblar alleujada
quan no va reconèixer ningú.
Portava els cabells llargs i allisats, tenyits d’un negre
blavós que de cap manera podia passar per un color natural,
i anava molt maquillada. Els ulls, petits i com esverats,
eren més aviat rodons, i duia els llavis pintats
d’un to que tirava a carabassa. Estava molt morena,
però tenia la cara encartonada i el rictus típic de les dones
que s’han estirat la pell. Els llavis també semblaven
haver estat objecte d’alguna transformació. Tot i estar
prima, el cos no era precisament esvelt. El vestit arrapat
i curt, de llaneta de color blau cel, feia palesa una constitució
ossuda. Duia mitges negres, botes altes de color
marró fosc i una bossa de mà decorada amb les lletres
YSL. Anava força enjoiada i el seu aspecte, comparat
amb el de la Lídia Font, era molt més ostentós. Malgrat
els esforços que devia fer cada matí davant el mirall, era
una dona més aviat lletja, d’aquestes que porten malament
envellir.
Des d’on érem, el Borja i jo no sentíem gairebé res
del que deien. Parlaven en castellà però xiuxiuejaven en
veu baixa. La dona morena semblava cada cop més enfa-
101

dada i amoïnada, i gesticulava molt quan parlava. La Lídia
Font, en canvi, va conservar tota l’estona un posat
més aviat fred i distant. En aquell moment el Borja i jo
vam entendre el que la Mariona Castany ens havia explicat
sobre la seva cosina. La Lídia Font, a més de ser una
dona bonica, tenia molta mala llet i sens dubte aconseguia
fer enfurismar els altres. Per l’actitud que mantenia
amb la seva interlocutora, em vaig adonar que no teníem
precisament al davant una deessa ingènua de cabells
daurats.
El Borja i jo vam deduir que estaven negociant alguna
cosa, i que, de les dues, la Lídia Font era la que tenia
la paella pel mànec. La dona morena es va empassar el
vermut d’una atacada i en va demanar un altre. La Lídia
Font amb prou feines va tocar la canya que havia demanat.
D’aquella conversa ens va semblar entendre que la
dona morena pronunciava les paraules «partido», «ovarios»
i «cojones», però la veritat és que ni el Borja ni jo
som experts en l’art de llegir els llavis, que era l’única
cosa que podíem fer a la distància a què ens trobàvem.
La Lídia Font continuava impertèrrita. Ens vam penedir
de no haver triat una taula més a prop, però encara ens
quedaven molts dies de seguiment per davant i no volíem
arriscar-nos que ella sospités si ensopegava amb
nosaltres a cada moment.
Mentre provàvem de llegir els llavis de la Lídia Font
va sonar el mòbil del Borja.
—¿No contestes? —vaig preguntar. El Borja va mirar
el número i va desconnectar el telèfon.
—No, ja trucaré més tard.
102

—Potser és un altre client —vaig dir amb tota la
mala intenció.
—Daixò, no... —va fer abaixant els ulls i provant de
dissimular.
—Ja.
Vaig suposar que era la Lola i vaig recordar que al
vespre, quan tornés a casa, la Montse em sotmetria a un
tercer grau. Això si no havia convidat també la Lola a sopar.
Vaig haver d’interrompre el fil dels meus pensaments
perquè, tot d’una, les dues dones es van aixecar i
es van acomiadar fredament. La dona morena va marxar
primer, després de pagar el compte. Semblava trasbalsada
i ofesa. La Lídia Font, en canvi, es va quedar asseguda
a la mateixa taula un parell de minuts. Fóra del que fóra
del que haguessin parlat, el somriure gèlid que exhibia
denotava que s’havia sortit amb la seva.
Finalment, la Lídia Font va tornar a la seva petita
mansió. El Lluís Font ens havia dit que, quan no tenia altres
compromisos, la seva dona dinava a casa per mantenir
el règim espartà que li permetia mantenir-se en una
talla trenta-sis. Després feia una becaina o s’entretenia
veient algun programa de xafarderies del cor. Fins a les
cinc tocades no acostumava a sortir.
Com que ja era l’hora de dinar i a més estàvem cansats,
el meu germà i jo vam decidir fer un mos ràpid. Esclar
que hauria estat molt més professional haver fet
torns per muntar guàrdia a la cantonada de casa seva,
per si la Lídia canviava d’idea i decidia anar a dinar amb
algú, però treballar així resultava massa avorrit i, a més,
sabíem per experiència que el que es quedava de guàrdia
s’acabava clapant dins del cotxe. Vam buscar, doncs, un
103

d’aquests restaurants de menú a vuit euros i mig, tot
confiant que el marit de la Lídia Font estigués en el cert
respecte dels hàbits de la seva dona.
Un cop dinats, vam tornar a apostar-nos a ca la Lídia
Font. Va sortir de casa cap a dos quarts de cinc.
Aquesta vegada anava a peu i semblava tenir pressa. S’havia
canviat de roba i s’havia vestit de manera més informal.
Al passeig de la Bonanova va aturar un taxi, que la
va deixar a la porta d’una perruqueria que no es trobava
gaire lluny de casa seva. Hi va entrar i s’hi va estar ben
bé tres hores, mentre nosaltres ens moríem de fàstic i de
fred dintre del cotxe i jo em mossegava la llengua per no
treure un altre cop l’assumpte de la Lola. A quarts de
vuit tocats, quan va sortir de la perruqueria, ja s’havia
fet fosc, de manera que no vam poder apreciar els resultats
de les hores que s’havia passat allí dins. Vam tornar
a seguir-la fins a casa seva i ens hi vam estar fins al voltant
de les nou de la nit. Llavors vam veure arribar l’Audi
del nostre client i vam decidir que demà seria un altre
dia.
Al matí següent la Lídia Font se’n va anar a comprar
a El Corte Inglés en taxi. La vam seguir per dins dels magatzems,
no fos cas que hagués quedat allí amb el seu
amant. Es va passar ben bé dues hores emprovant-se
pantalons i bruses a les boutiques de la planta de senyores.
Va remenar molt però no va comprar gairebé res.
Després va pujar a la cafeteria, es va beure un cafè amb
llet i s’hi va passar cosa d’una hora parlant pel mòbil i
fumant. Cap a un quart de dues va baixar a la secció de
perfumeria i va adquirir, entre altres potingues, una
ampolla de Chanel n.º 5 (sempre m’he preguntat si exis-
104

teix el Chanel n.º 2 o el n.º 8,posem per cas). Carregada
amb unes quantes bosses, finalment va pujar en un taxi.
El Borja i jo vam haver de deixar l’Smart i seguir-la
en taxi. Vam acabar en un conegut restaurant del carrer
París, al barri de l’Eixample. La Lídia Font va entrar al
restaurant i nosaltres vam decidir que esperaríem deu
minuts i que, després, el Borja hi aniria discretament a
fer una ullada.
—Si està amb un home, intentarem aconseguir una
taula —em va dir el Borja—, però si no anirem a dinar
aquí al davant.
—Sí, no sembla pas barat, aquest restaurant.
—Carregada com va, suposo que ha quedat amb
una amiga. M’hi jugaria el cap.
—¿Per què ho dius, això? —vaig preguntar intrigat.
—És la llei de la bossa —va afirmar el Borja—. No
falla mai.
Gràcies al Borja, durant aquests tres anys he après
un munt de coses de les quals abans no tenia ni idea. Per
exemple, que per anar a dinar amb una amiga, les dones
d’una certa classe social han d’anar primer de compres i
aparèixer al restaurant carregades de bosses, millor si
són de marques exclusives. Perquè no és una qüestió només
de quantitat, sinó també de qualitat. Per exemple,
he après que una sola bossa de Loewe o de Vuitton guanya
totes les bosses del Boulevard Rosa o El Corte Inglés,
que Armani i Chanel empaten, i que les bosses de Zara,
posem per cas, estan terminantment prohibides. Això és
el que el Borja anomena «la llei de la bossa». No és, però,
l’única llei no escrita que funciona en determinats ambients
de la part alta de Barcelona.
105

Una vegada més, el Borja tenia raó. La Lídia Font havia
quedat per dinar amb una amiga, que també anava
parapetada amb les seves bosses respectives. Quatre
Corte Inglés contra dues Boulevard Rosa es podia considerar
un empat tècnic, potser amb un lleuger avantatge
per a la Lídia Font. En aquesta ocasió, la relació entre les
dues dones semblava molt més distesa. Segons el Borja,
que les havia seguit fins a l’interior del restaurant, s’havien
saludat efusivament, i tot semblava indicar que es
tractava d’una de les seves amigues riques. D’altra banda,
la Lídia Font feia la impressió de ser una dona massa
intel.ligent per cometre en públic alguna indiscreció amb
un home que no fos el seu marit, sobretot en un restaurant
luxós com aquell. Així doncs, les vam deixar fer, i el
Borja i jo vam anar a menjar unes tapes en un bar més
modest que hi havia al davant.
Quan un parell d’hores més tard va sortir del restaurant,
vam seguir-la fins a una altra botiga de mobles, a
prop del lloc on havia dinat. S’hi va estar una mitja hora,
i després va tornar cap a casa amb nosaltres al darrere. En
arribar, vam esperar-nos una estona dins el cotxe, per si
de cas, però cap a dos quarts de vuit el Borja i jo vam decidir
que era hora de plegar i d’anar-nos-en cap a casa.
Aquell vespre jugava el Barça i no era qüestió de fer tard.
Els següents dies no hi va haver gaires novetats. Botigues,
amigues, més botigues i algun acte social, de vegades
acompanyada del marit. Dijous a la tarda va anar
a comprar amb la seva filla, una adolescent pàl.lida i esquifida
que clarament no havia heretat la bellesa seductora
de la seva mare. Finalment divendres, a última hora,
la Lídia Font ens va donar una sorpresa.
106

8
Acabaven de tocar les set de la tarda i ja s’havia fet fosc.
El Borja i jo estàvem cansats i una mica tips de muntar
guàrdia a casa del Lluís Font. Teníem ganes de plegar i, a
més, sabíem que aquell vespre els Font tenien convidats.
Gairebé ens disposàvem a engegar el cotxe per tocar el
dos quan la Lídia Font va sortir de casa amb el visó posat
i el pas decidit, i va agafar un taxi al passeig de la Bonanova.
El taxi va enfilar cap al centre i no ens va quedar
altre remei que seguir-la amb l’Smart.
—Però, ¿es pot saber on coi va aquesta dona, a
aquestes hores? Amb l’embús que hi ha! —va exclamar
el Borja.
Eren quarts de vuit i el taxi va començar a baixar per
Balmes. Ens acostàvem al formiguer.
—No sé pas on l’aparcarem, nosaltres, el cotxe.
Mira com està tot! —El Borja odiava conduir pel centre—.
Hauràs de baixar tu i seguir-la mentre jo busco
aparcament —va decidir sense deixar-me cap opció a
protestar.
—Et trucaré al mòbil per dir-te on som. Millor deixa
el cotxe al pàrquing. Potser torna a anar de botigues...
—Déu meu! Un altre cop no! —va suplicar el meu
germà.
107

El taxi va continuar pel carrer Pelai i la Lídia Font va
baixar al final de tot, a tocar de la Rambla. Va creuar el carrer
i va entrar al Zurich, un cafè que havia tingut el seu
encant en altres temps, però que ara, un cop remodelat,
ha acabat engolit pel triangle d’or i ha perdut tota la gràcia.
Ja no queda res d’aquell cafè tronat que era punt de
trobada de progres i on l’olor de la maria es barrejava
amb la ferum de pixats dels lavabos. La senyora que els
vigilava, una velleta que sempre anava molt maquillada
sota una esperpèntica perruca negra i que mai s’oblidava
de reclamar la propina, ja no hi era.
Un cop dins el Zurich, la Lídia Font va fer el gest de
buscar algú. L’esperava un home d’uns cinquanta-cinc
anys, que la va saludar fredament. S’asseia en una taula
discreta situada en un racó. Jo em vaig haver de conformar
amb una tauleta situada a l’altre extrem. A aquelles
hores del vespre, i amb el fred que feia al carrer, el lloc
era ple a vessar.
—Afanya’t! —vaig dir al Borja pel mòbil—. Està
amb un paio.
—Casum Judes! No hi ha ni una punyetera plaça
buida! Tot el pàrquing és ple...! —va dir fora de si—. No
els treguis l’ull de sobre, ¿eh? I fixa’t en tot el que diuen.
Des d’on era, i amb el soroll que hi havia al bar, no
podia sentir ni una paraula del que deien. Vaig decidir
concentrar-me en l’aspecte del desconegut i comprovar
si les lliçons dels meus detectius de ficció servien per a
alguna cosa.
¿Què en podia deduir, de la fila que feia? En primer
lloc, que l’home no semblava pertànyer al cercle dels
Font. Tot i que anava ben vestit, diguem que el seu as-
108

pecte recordava més a una persona com jo que no pas a
algú com el Borja. Duia un jersei de color verd fosc, del
qual sobresortia el coll d’una camisa blanca, i portava
ulleres bifocals. La muntura, de metall, era antiquada, de
les que gairebé ja no se’n veuen. Com que estava assegut,
no podia veure res més de la seva indumentària. Lluïa
una calba com les d’abans, sense rasurar, i, això sí, els
pocs cabells que li quedaven els duia ben pentinats i anava
ben afaitat. Semblava un home modest, pulcre i de
maneres contingudes i educades. Un home d’aspecte
normal, diria jo, d’aquells que no criden l’atenció. Damunt
del seient buit del costat hi havia una caçadora
marró i un casc negre de moto no gaire nou. Ell prenia
una infusió i la Lídia Font, com sempre, havia demanat una
aigua mineral.
S’hi van estar ben bé uns vint minuts, xerrant. L’home
l’escoltava amb cara seriosa mentre ella li explicava
alguna cosa amb cara de vinagre. Em va semblar que
s’enfadava i es trasbalsava. Ella portava la veu cantant i
ell li donava unes explicacions que no la satisfeien pas.
No sabia què en pensaria el Borja, que d’aquestes coses
en sap més que jo, però al meu entendre aquells dos no
semblaven ni de bon tros una parella d’amants. Era evident
que l’home s’anava posant cada vegada més nerviós.
El meu germà no arribava i jo també començava a
posar-me’n, de nerviós. Sabia que després el Borja m’interrogaria
i que em preguntaria sobre coses que segur que
se m’havien escapat, i saber-ho em neguitejava força. Resava
per veure’l entrar d’una vegada per la porta i deixar-li
altre cop a ell les regnes del cas.
No va donar temps. De cop i volta, la Lídia Font es
109

va aixecar i es va posar el visó amb la parsimònia de qui
vol exhibir poder mentre s’acomiadava tota tibada, estirant
el coll i amb una ganyota de menyspreu. Aquesta
vegada no va pagar el compte i va marxar del bar d’una
revolada.
El desconegut no només semblava amoïnat, sinó
també abatut. Continuava allí assegut, amb cara de desconcert,
i vaig veure que li demanava una beguda al
cambrer. Jo no sabia què fer i, com que havia de triar entre
espiar-lo a ell o seguir-la a ella, vaig optar per això últim
mentre intentava desesperadament comunicar-me
amb el Borja, que devia trobar-se sota terra perquè el seu
telèfon no tenia cobertura.
La Lídia Font va creuar el carrer i va entrar en una
perfumeria que hi ha just al davant del Zurich i s’hi va
estar com un quart d’hora ensumant i remenant potingues.
Va comprar unes sals de bany i uns sabons de colors,
que va pagar amb una targeta de crèdit, va agafar
un taxi i va enfilar cap a casa.
Quan finalment vaig aconseguir parlar amb el Borja,
vaig descobrir que encara estava pel centre intentant
aparcar l’Smart. Com que era relativament d’hora, vam
quedar per prendre una copa. Estava ansiós perquè li expliqués
tot el que havia passat.
—Noi, això de conduir pel centre de Barcelona la
setmana abans de Nadal és un fàstic —em va dir pel mòbil—.
Necessito un Cardhu. Agafa un taxi i ens trobem
al Harry’s d’aquí a vint minuts.
El Harry’s és una mena de cocteleria una mica tronada
que hi ha a l’Eixample. Normalment el freqüenten
parelles de mitjana edat ben vestides que no semblen pas
110

matrimonis. Ells acostumen a anar de corbata, com si
sortissin de treballar, i elles endiumenjades com secretàries
o com fulanes amb perfumeria pròpia. Predominen
les cabelleres llargues i esgrogueïdes, els escots, les minifaldilles
i els Dupont d’or. Però és un lloc tranquil i
força agradable quan ningú no es posa a tocar boleros o
cançons del Julio Iglesias al piano. Aquell dia, com que
encara no eren les nou del vespre, l’ambient estava bastant
ensopit.
Al local hi havia tres parelles que passaven dels cinquanta
i sonava música de jazz. Vaig veure que el Borja
encara no hi era, vaig demanar un gintònic i vaig encendre
un cigarret mentre intentava estructurar mentalment
l’informe que faria al meu germà. Hi havia, però, altres
coses que m’amoïnaven i que els primers glops de gintònic
van fer que comencés a sentir pessigolles al cervell: les
notes de les bessones, l’anunci de la Montse de fer-se vegetariana
i el sopar de l’endemà de la Lola i el Borja.
I és que la misteriosa cita de la Lídia Font al Zurich
no havia estat l’única sorpresa de la tarda. Poc abans
d’enxampar la dona del nostre client sortint de casa seva,
el Borja m’havia confessat que havia quedat dissabte al
vespre per sopar amb la Lola.
—Mira, he pensat que era millor acceptar la invitació,
sopar amb ella i deixar-li les coses clares... —va explicar
fent-se el desmenjat—. D’una manera elegant, esclar
—va sospirar—. Tampoc es tracta de dir-li: «Mira,
noia, l’altre dia anava begut i vaig ficar la pota».
—Home, més que la pota...
—Ja m’entens. Fes el favor de no ser vulgar —em va
recriminar.
111

—¿A quin restaurant anireu? Espero que no en triïs
un de gaire romàntic...
—Daixò, ha dit que cuinava ella. Soparem a casa
seva —va confessar defugint mirar-me als ulls.
—Merda —vaig fer jo imaginant com acabaria
aquell sopar.
La persecució de la Lídia Font m’havia obligat a anar
de punta a punta de Barcelona, i el fet d’haver estat l’únic
testimoni ocular d’aquella cita havia contribuït a estressar-me
una mica. Vaig trobar que s’hi estava bé, al
Harry’s, amb els peus calents i el gust de la ginebra freda
a la boca. M’agradava la música que sonava, Miles Davis
em penso, i aquella peça de jazz em va recordar altres
temps, abans de conèixer la Montse, quan estava massa
enfeinat sobrevivint a casa els oncles, fent la revolució,
brindant per la mort de Franco i enamorant-me de noietes
amb trenes i faldilles llargues que prenien la píndola
i no es maquillaven... Còmodament arraulit en una de
les butaques de pell del local, mentre em deixava portar
pel fil incoherent dels meus pensaments i els efectes sedants
de la ginebra, vaig tancar els ulls i em vaig endormiscar
una mica. No vaig trigar gaire, però, a sentir la
veu del Borja demanant un Cardhu mentre s’asseia al
meu costat i començava a sotmetre’m a un minuciós interrogatori,
de manera que vaig haver de desar el pot de
les magdalenes i concentrar-me a recordar el que una estona
abans havia presenciat.
112

9
Dilluns al matí, a primera hora, el nostre client va trucar
al mòbil del Borja i ens va convocar a una reunió. Ens va
citar al despatx que tenia a la Diagonal, que va qualificar
com el seu «refugi privat». El cap de setmana havia estat
força tranquil a cals Font. El matrimoni i la filla se n’havien
anat a passar-lo a la casa que tenien a Cadaqués, i el
Borja i jo ho havíem aprofitat per descansar i perdre’ns
una mica de vista, que també ens començava a fer falta.
La mala notícia, però, era que el sopar del Borja i la Lola
havia acabat al dormitori de la Lola amb ensaïmades per
esmorzar.
—Això acabarà com el rosari de l’aurora! —vaig vaticinar
força emprenyat mentre anàvem a trobar-nos
amb el Lluís Font.
—Van ser les ostres i el cava... —es va excusar—. Un
cop baix de la teva cunyada.
—Ningú no t’obligava pas a menjar-les. Si la Merche
s’assabenta que li fas el salt...
—No li faig el salt. Ha estat una relliscada... —va dir
abaixant els ulls.
—Sí, al llit equivocat.
Quan vam arribar al despatx del diputat eren quarts
d’una. No era un despatx gaire gran, ni tampoc especial-
113

ment luxós, cosa que em va sorprendre. Vull dir que no
semblava l’oficina d’un advocat, que era la professió que
al nostre client li venia de família, tot i que el patriarca
Font, el pare del nostre client, també havia fet incursions
al món de la política. Tothom sabia que al Lluís Font no
li agradava parlar d’aquest aspecte de la vida del seu progenitor.
En altres temps, no tan llunyans, el Lluís Font
pare havia estat vinculat al Movimiento, i ara això quedava
lleig.
El bufet d’advocats Font i Associats tenia la seu al
passeig de Gràcia, i encara era un dels més prestigiosos i
cars de Barcelona. Potser per això jo m’havia esperat una
altra cosa, la veritat. L’oficina de la Diagonal on ens va
rebre el diputat constava d’un rebedor, una petita sala de
reunions i un despatx que donava al carrer. Sembla que
des d’aquell lloc, a més de fer política, el Lluís Font dirigia
vés a saber quins negocis. Possiblement no tenien res
a veure amb el dret, però segur que resultaven igualment
lucratius.
La taula estava desendreçada i plena de papers. Hi
havia cinc o sis diaris escampats per damunt, oberts per
les pàgines de política, i una pila de dossiers. El Lluís
Font anava amb mànigues de camisa i s’havia afluixat el
nus de la corbata, però continuava tenint un aspecte impecable.
En un racó, just darrere la porta, vaig veure un
paquet embolicat amb paper d’embalar de color marró
que tenia tot l’aspecte de contenir el retrat de la Lídia
Font.
—Els agraeixo que s’hagin acostat fins aquí —va dir
donant-nos afectuosament la mà—. Avui tinc un dia
complicat.
114

A banda de la secretària, en aquell lloc no semblava
que hi treballés ningú més. No hi havia cap bandera, ni
cap fotografia institucional, ni tampoc cartells de propaganda
electoral o res que delatés que allò era el despatx
d’un polític important. Hi havia, això sí, dos moderns
ordinadors (un per a la secretària i el que el Lluís Font
tenia damunt la taula), un fax, un telèfon, i piles de llibres
i dossiers amuntegats de qualsevol manera sobre un
mobiliari una mica atrotinat que no s’havia canviat des
dels anys setanta. El diputat ens va convidar a seure i ens
va demanar si ens venia de gust un cafè.
—Ja sé que és una mica aviat, però volia saber si han
esbrinat alguna cosa —va fer—. Demà al matí, a primera
hora, marxem tota la família a esquiar a Baqueira i no
tornarem fins al 24, just a temps per celebrar la nit de
Nadal. Potser jo hauré de fer cap a la seu del partit un
parell de vegades, però tornaré a pujar a Baqueira el mateix
dia.
Érem a dia 20, o sigui que faltaven només cinc dies
per Nadal. La veritat és que encara no havíem esbrinat
gaire cosa.
—De fet, fa poc que ens hi hem posat —va dir prudentment
el Borja—. Però si ho vol podem explicar-li el
que hem descobert. No és gaire...
—Endavant.
—Ara per ara —va començar el Borja— sabem que
el Pau Ferrer és fora de Barcelona. —Això, de fet, ho sabíem
perquè ho deia el missatge del seu contestador—.
Es veu que passa llargues temporades a París, i sembla
que pensa passar allí el Nadal. —Això últim, però, era
invenció del Borja.
115

El Lluís Font se l’escoltava en silenci mentre es movia
d’un costat a l’altre amb la cadira amb rodes on estava
arrepapat. Semblava una mica decebut, i el Borja va
afegir:
—Aquests assumptes porten el seu temps, sobretot
si s’ha d’anar amb compte... Ara bé, hi ha una cosa...
—va plantejar el meu germà amb prudència.
—¿Sí? —el Lluís Font va alçar les celles, encuriosit.
—Bé, potser és una fotesa... Potser no hi té res a veure,
amb l’assumpte del quadro...
—¿De què es tracta? ¿Han descobert alguna cosa estranya?
—Potser m’ho va semblar a mi, però el nostre
client semblava que de cop i volta s’havia trasbalsat una
mica.
El Borja va treure una petita agenda de tapes negres
de la butxaca de l’abric i li va fer un resum del que havia
succeït durant la setmana que havíem estat seguint la seva
dona. Es va esplaiar explicant-li la trobada amb la dona
morena al Sandor i l’entrevista que la Lídia Font havia
mantingut amb el desconegut del Zurich. La dona morena,
el Lluís Font va semblar que la reconeixia de seguida,
però no va fer cap comentari. Pel que fa a l’altre
home, en canvi, es va mostrar molt més interessat. Semblava
sincer quan deia no tenir ni idea de qui podia ser.
—¿N’està segur, que no era el pintor, aquest tal Pau
Ferrer? Potser fa veure que és fora perquè no l’emprenyin...
—va fer una pausa—. Jo mateix faig servir aquesta
excusa, de vegades.
—De cap manera —vaig dir jo—. No s’assemblava
gens a les fotografies que hem trobat a internet. L’home
del Zurich era molt més jove.
116

—I, ¿com és? ¿Quin aspecte té?
—¿L’home del Zurich? —vaig preguntar.
—No, el Pau Ferrer. Diu que han vist fotografies...
—Doncs...
—Passa dels seixanta —em va interrompre el Borja,
que per aquestes coses s’explica millor que jo—. De fet
—va tornar a consultar l’agenda—, va néixer el 1941 (o
sigui que té seixanta-quatre anys), però es conserva prou
bé, les coses com siguin. Té aspecte d’artista, i es veu que
té diners.
—No m’estranya. Amb el que fa pagar pels seus quadros...
—va fer el diputat alçant les celles.
—En realitat li vénen de família, sobretot per part
de la mare, que era francesa —va continuar el Borja—,
però es veu que ell també n’ha fet uns quants, amb això
de la pintura. Ha viscut molts anys a França, a París, on
és força conegut. Segons les nostres informacions, a principis
dels noranta va decidir instal.lar-se a Barcelona,
però es va emprenyar força perquè volia muntar una
fundació i no va trobar ningú que li fes costat. Fa uns
anys es va comprar una nau immensa a Sant Just Desvern,on
viu i té l’estudi. Gasta fama de bohemi i de ser
una mica extravagant. I és... —el Borja va fer una pausa
i va abaixar el to de veu— d’esquerres. Pacifista i tot
això...
—Només faltava això! —va dir el Lluís Font deixant
anar un sospir i abaixant els ulls—. La Lídia embolicada
amb un d’aquests...
—En realitat, això encara no ho sabem —vaig dir
per animar-lo.
Es va encendre un cigarret i ens en va oferir. En
117

aquell moment va entrar la secretària amb tres tallats i li
va recordar que encara tenia una llarga llista de trucades
pendents.
—¿I l’home del Zurich? —va preguntar quan la secretària
va haver tancat la porta—. ¿Vol dir que no s’estaven
barallant com dos enamorats? —Aquest cop la
pregunta es dirigia directament a mi, que havia estat l’únic
testimoni ocular de la trobada—. Potser hi havia alguna
mena de relació entre ells... —va proposar.
—No, no, de cap manera —vaig sacsejar el cap—.
Estic segur que entre aquell home i la seva dona no hi
havia cap relació... íntima. No semblava pas la mena d’home
que pogués impressionar una dona com la seva. Vull
dir que..., no sé, que aquell home més aviat tenia aspecte
d’oficinista o de venedor...
—Bé. Intentaré consultar l’agenda de la Lídia, a
veure si hi surt algun nom. Mentrestant, mentre nosaltres
som a Baqueira, potser podrien dedicar-se a esbrinar
més coses sobre aquest Pau Ferrer. Ara per ara és
l’única pista que tinc, i vull pensar que aquest quadro
—i va assenyalar el paquet que hi havia darrere la porta—
és l’únic retrat que ha fet a la Lídia. Si n’hi hagués
d’altres circulant...
—Per això mateix creiem que ens caldrà anar a París
—va improvisar el Borja—. Podríem aprofitar aquests
dies que seran fora per fer una investigació sobre el terreny.
No sabia pas com li explicaria, jo, a la Montse que
me n’havia d’anar de viatge, i justament a París, precisament
pocs dies abans de Nadal. A casa hi hauria esbroncada.
Feia anys que la Montse parlava d’anar a passar-hi
118

un cap de setmana romàntic, però ho havíem anat deixant
perquè quan no era per les peles era pels nens. La
qüestió és que no li faria cap gràcia que jo me n’hi anés
sense ella.
—Bé, si ho creuen imprescindible... —va fer el diputat—.
Només els demano, una vegada més, que siguin
tan discrets com puguin. Vull dir que espero que no es
presentin a casa d’aquest paio i li preguntin directament
si té un embolic amb la meva dona...
—I esclar que no! —va exclamar el Borja—. Hi ha
altres maneres. Confiï en nosaltres.
—Suposo que, donades les circumstàncies, no tinc
altre remei. —I va afegir, amb un somriure que pretenia
ser amarg—: Nosaltres, els polítics, estem acostumats a
no confiar mai en ningú.
«Tampoc ningú no es refia dels polítics», vaig pensar.
Pero ara li tocava el torn al Borja. D’aquella part
sempre s’encarregava ell.
—Daixò, necessitarem una provisió de fons, per les
despeses de viatge, l’hotel...
—¿Quant més necessiten?
—Doncs... almenys cinc mil més —va dir el Borja
molt segur, com si s’hagués limitat a demanar-li foc.
Jo em vaig tornar a sobresaltar en escoltar aquella
quantitat. Encara no feia dues setmanes que el Lluís
Font n’havia afluixat cinc mil, i, de fet, l’única informació
que li havíem donat era la que havíem trobat navegant
una tarda per internet. Certament, ens havíem
passat una setmana amunt i avall darrere la seva dona,
però ho vaig trobar excessiu. Sense protestar, el Lluís
Font va obrir un calaix, es va posar a comptar i va dei-
119

xar damunt la taula els cinc mil euros que el Borja li havia
demanat.
—Amb això n’hi van deu —va dir molt seriós—. Espero
que a la tornada em podran dir alguna cosa més
concreta. —La veritat és que no semblava precisament
feliç d’haver-se de desprendre d’aquella quantitat.
—No pateixi —es va apressar a dir el Borja—. Segur
que a París en traurem l’entrellat.
En aquell moment va sonar el telèfon i el Lluís Font
ens va demanar que el dispenséssim. Aquella tarda tenia
una reunió de partit i encara havia de fer moltes trucades.
Vam sortir del despatx, més contents que uns gínjols,
i vam decidir anar a celebrar aquell aguinaldo inesperat
amb un vermut.
—Aquesta tarda passarem per una agència de viatges
—va anunciar el Borja—. Potser podríem anar a París
demà mateix, perquè està clar que l’home està impacient.
Si tot va bé, amb un parell de dies en tindrem
prou. Daixò, perquè tu no et veuries pas amb cor d’anarhi
tot sol, ¿oi? —va dir com aquell que res.
—I esclar que no! —vaig protestar—. No sabria pas
com fer-m’ho, jo, a París... A més, fa molts anys que no
parlo francès, des de l’escola, més ben dit.
—Home, el Pau Ferrer bé deu parlar català, amb
aquest nom... —va insistir.
—¿Què passa? Pensava que et faria gràcia, això d’anar
a París amb les despeses pagades... —ara sí que no
entenia res.
—La veritat és que París no m’agrada gaire —va dir
amb un deix una mica trist.
—Aquesta sí que és bona!
120

Jo no tenia cap intenció d’anar tot sol a París a entrevistar-me
amb un pintor ric i bohemi a qui no coneixia
de res per provar d’esbrinar si tenia un embolic amb
la dona d’un diputat català.
—Oblida-ho, només era una idea. Hi anirem plegats
—va sospirar el Borja.
Però va resultar que aquella tarda no vam anar a cap
agència de viatges perquè, després de dinar mentre jo
feia el mandra ajagut al sofà, el Borja va trucar tot moix
per dir-me que s’estava al llit, amb febre i tot el cos adolorit.
Havia agafat la grip. Al matí següent vaig anar-lo a
veure al seu pis i vaig comprovar que no havia millorat
gaire. Encara tenia molta febre i estossegava, i l’única
cosa que li abellia era dormir. Com que viu sol, li havia
portat alguna cosa per menjar, però vaig descobrir que
algú se m’havia avançat, ja que tenia la nevera plena.
Vaig resar perquè aquest algú no fos la Lola.
El Borja viu en un àtic minúscul a la part de dalt del
carrer Balmes, que em penso que és de la Merche. Tot i
que l’apartament és molt petit, està decorat amb un gust
car i exquisit on es nota la mà d’una dona. El meu germà,
pulcre i polit com és, acostuma a tenir-ho tot net i endreçat
com una patena. Suposo, però, que el lloguer li
surt de franc, perquè aquesta mena d’apartaments en
aquella zona de Barcelona surten per un pico.
Aquella grip li va durar uns quants dies, o sigui que
d’anar a París abans de Nadal, res de res. Vam decidir
que posposaríem el viatge per després de festes, perquè
jo vaig negar-me en rodó a anar-hi sol. No hauria sabut
per on començar i sé que no n’hauria tret res, excepte
passar-m’ho malament i fer el ridícul. El Borja va apro-
121

fitar aquells dies per descansar i refer-se (que entre la
Merche, la Lola i el cas bona falta li feia), i jo per fer contenta
la Montse ajudant-la amb els preparatius de Nadal
i ocupant-me de l’Arnau. No puc negar que aquell any
tant la Montse com jo estàvem de molt bon humor. Gràcies
al Lluís Font, per primera vegada en molts anys
aquell Nadal seria millor del que havíem previst. A més,
finalment la Montse havia desistit de fer-se vegetariana,
la Lola feia dies que no apareixia per casa i les notes de
les bessones no eren tan dolentes com ens havíem imaginat.
La cosa semblava rutllar, de manera que fins i tot
jo em vaig permetre el luxe d’oblidar-me durant uns
quants dies de tots els problemes i vaig decidir aprofitar
la grip del Borja i les vacances dels Font a Baqueira per
capbussar-me en la lectura de la novel.la policíaca que la
Montse m’havia regalat per Sant Jordi i que, a hores d’ara,encara
no havia tingut ni temps ni esma per fullejar.
122

10
Quan va sonar el telèfon, encara era al llit fent la migdiada,
i això que ja eren quarts de nou del vespre. Estava intentant
pair el dinar de Nadal, perquè, com em passa
cada any, havia abusat de la carn d’olla, del capó, dels
torrons, del vermut, del vi, del cava i, sobretot, dels licors.
Les nenes estaven mirant la televisió, i la Montse, que
també s’havia llevat no feia gaire, traginava per la cuina.
L’Arnau era al seu llit dormint, aliè a l’empatx i la ressaca
que els adults arrossegàvem. No recordava com hi havia
arribat, al llit. Només sé que quan la sogra em va fer
dos petons per acomiadar-se cap allà les set, vaig notar
que la ferum a conyac del seu alè havia vençut la bafarada
de perfum ranci que li havia ensumat en arribar.
—És el Borja —va anunciar la Montse esverada—.
Sembla una mica alterat. Es veu que en passa alguna.
Em vaig llevar de mala gana, amb el cap espès i la
boca pastosa. L’endemà, dia de Sant Esteve, el Borja havia
de venir a dinar a casa. La Montse s’havia entossudit
a convidar-lo, suposo que a instàncies de la Lola, i vaig
suposar que trucava per donar alguna excusa i estalviarse
el mal tràngol.
—Prepara’t. Passo a recollir-te amb un taxi d’aquí a
vint minuts —em va abocar per telèfon.
123

—Però, ¿què dius? Si avui és Nadal! —vaig protestar—.
¿Què vols que se m’emprenyi, la Montse? A més,
tinc ressaca...
—Eduard, és un assumpte urgent —va dir molt seriós.
—No pot haver-hi res tan urgent, avui...! —vaig repetir—.
Au, vés a dormir-la. Ja ens veurem demà!
—La Lídia Font l’ha dinyat —va dir abans que jo
aconseguís penjar el telèfon—. Es veu que l’han assassinat.
A casa seva.
—Òndia!
—M’ha trucat el Lluís Font i m’ha demanat que hi
anem de seguida. Estan esperant el jutge.
—Però, Borja, nosaltres, ¿què coi hi pintem? —jo
també em vaig començar a esverar—.Vull dir que una
cosa és allò del quadro, i una altra de molt diferent un
assassinat...
La Montse, que era al meu costat, es va sobresaltar
en sentir la paraula «assassinat», i va parar l’orella. Quan
pengés, hauria d’explicar-li alguna cosa. Alguna cosa
creïble.
—Afanya’t —va insistir el meu germà—. Seré a casa
teva d’aquí a vint minuts —i va penjar.
Com que no tenia temps d’inventar-me una mentida,
vaig decidir explicar a la Montse més o menys la veritat.
El diputat Lluís Font ens havia contractat perquè féssim
algunes indagacions relacionades amb una pintura
que havia comprat a París, i, segons m’havia dit el Borja
per telèfon, acabaven d’assassinar la seva dona i volia que
hi anéssim al més aviat possible. No vaig dir-li, però, que la
pintura en qüestió era un retrat de la seva muller.
124

—¿Quina mena d’indagacions? —va preguntar entre
encuriosida i amoïnada—. ¿Que no us dediqueu a
assessorar sobre inversions, tu i el Borja?
—Esclar, però els quadros i les obres d’art també són
inversions, ja ho saps...
—Doncs no entenc què dimonis tenen a veure els
vostres negocis amb això que dius que ha passat —va argumentar
la Montse—. ¿Hi han entrat lladres? ¿Que
potser la mort ell? Ah, esclar, és això...! Un altre cas de
violència de gènere!
—Dona, no ho crec... —vaig dir mentre em vestia.
Tant de bo el Borja arribés aviat i m’estalviés l’interrogatori—.
Potser ha estat un robatori, com dius...
—No sé per què us hi heu d’embolicar, en una cosa
així... —va rondinar—. Un dia de Nadal...! I, a més, si hi
ha polítics pel mig, val més que vagis amb compte. Ja sabem
com les gasten... —va alçar les celles i es va posar seriosa—.
Fes-me cas i no t’hi emmerdis, Eduard. Tinc un
pressentiment estrany, un no-sé-què aquí, a l’estómac.
—El que hi tens és el dinar de Nadal, com jo. A més,
no puc pas deixar penjat el Borja.
—¿Dius que és un diputat? —va demanar la Montse
encuriosida—. ¿De quin partit? ¿És de dretes o d’esquerres?
—Doncs mira —vaig haver de confessar— resulta
que és de dretes.
—O sigui que treballes per a ells... —em va fer sentir
com si m’hagués venut a un grup d’extraterrestres que
haguessin vingut a envair el planeta.
—¿Que els preguntes, tu, a les teves clientes, quin
partit voten? —vaig fer-me l’escandalitzat pel seu co-
125

mentari—. No estan els temps per a subtileses, Montse,
prou que ho saps.
—Tot això em sembla molt estrany.
I llavors, amb aquell to de veu gèlid que només saben
posar les dones, va pronunciar aquelles esgarrifoses
paraules que algú hauria d’esborrar del diccionari:
—Ja parlarem.
Començàvem a tenir un problema. Fins aleshores, la
Montse s’havia conformat amb les poques explicacions
que jo li donava sobre la meva feina, però potser a partir
d’ara em cosiria a preguntes. O sigui, que em veuria
obligat a dir-li més mentides i, coneixent la meva poca
memòria, segur que m’acabaria enxampant. En algun
lloc del cervell se’m va encendre una llumeta vermella
d’alarma.
—Potser només és això, dona, que també li han robat
el quadro... —vaig insistir. Jo sabia, però, que el Lluís
Font el tenia ben desat al seu despatx—. M’ha dit el Borja
que m’ho explicarà tot pel camí. Au, sigues bona noia
i prepara’m una mica de cafè mentre em rento la cara i
m’acabo de vestir. Encara tinc la panxa embotida...
—Ja et vaig dir que t’estaves passant amb els torrons.
Del de xocolata, no n’has deixat ni un bocí.
—Pitjor la teva mare, que s’ha polit l’ampolla de Torres
10...
—No exageris! —va somriure mentre posava la cafetera
al foc.
Per sort, les nenes miraven la tele amb uns walkman
a les orelles i no s’havien assabentat de res. A més,
estaven entretingudes enviant missatges pels mòbils
que els havíem regalat la nit abans (i que, gràcies a l’a-
126

mic del Borja, m’havien sortit molt bé de preu). Tot just
acabava de veure’m d’un glop una tassa de cafè quan va
sonar el timbre de la porta. Vaig respirar alleujat. No
feia ni un quart d’hora que el Borja i jo havíem parlat
per telèfon.
—Ara mateix baixo —vaig dir mentre em posava
l’abric a corre-cuita.
Vaig fer un petó a la Montse i vaig córrer escala avall
sense esperar l’ascensor. I aleshores, en sortir al carrer,
vaig tenir una sorpresa.
Estava nevant, es veu que des de feia estona, i sobre
els cotxes i les voreres començava a agafar una finíssima
capa de polsim blanc. Com que ja era de nit i les cortines
estaven corregudes, a casa no ens n’havíem adonat. Vaig
informar la Montse per l’intèrfon, perquè que nevi a
Barcelona és tot un esdeveniment.
—Montse, mira per la finestra, que està nevant!
—vaig dir cridant una mica perquè l’aparell no funciona
gaire bé i els veïns no ens posem d’acord per canviar-lo.
—Au, afanya’t, home! —va exclamar el Borja, impacient.
El meu germà s’esperava dins del taxi, davant mateix
de la porta de casa, i vaig apressar-me a pujar-hi. També
feia cara de cansat, però semblava recuperat de la grip i
prou excitat.
—Quin merder! Just el dia de Nadal! —vaig dir
mentre m’asseia—. ¿Se l’ha carregada ell? —Al capdavall,
l’observació de la Montse no era pas tan desencertada.
Potser ella li havia confessat que tenia un amant i
ell havia comès un crim passional.
127

—Xssssst! Abaixa la veu, home! —va dir posant-se
un dit als llavis.
—Em sap greu —vaig fer amb un xiuxiueig—. Però,
¿l’ha mort ell?
—No diguis bestieses! Vull dir... que suposo que no
ha estat ell, esclar.
—Potser ha estat a cop calent. Potser li ha explicat
allò del quadro, s’han barallat... —vaig plantejar en veu
baixa perquè no ens sentís el taxista.
—No és l’estil d’aquesta mena de gent —va negar
amb el cap—. Els homes com el Lluís Font no maten les
seves dones quan descobreixen que els posen banyes.
Truquen als advocats o es consolen amb la secretària
—va pontificar.
—O sigui, que no saps què ha passat —vaig concloure.
De fet, el Lluís Font havia trucat al Borja i s’havia limitat
a demanar-li que hi anéssim de seguida, que havia
passat una desgràcia.
El taxista semblava encuriosit. Estava més pendent
de la conversa que el Borja i jo manteníem en veu baixa
que de la conducció. El meu germà em va fer un senyal
perquè fos discret.
—Quan arribem, deixa’m parlar a mi —va dir.
De fet, jo sempre ho feia això, deixar-lo parlar a ell.
Ara bé, no sabia pas com justificaria davant la policia o
al jutge la nostra presència a cals Font. Vaig pensar en
l’empresa que no existia i en els impostos que no pagàvem.
Em vaig imaginar la policia escorcollant el nostre
despatx i descobrint que darrere les portes de caoba només
hi havia el mur de la paret, i se’m va fer un nus a
128

l’estómac. També vaig recordar que els únics morts que
havia vist de prop s’estaven tranquil.lament dins d’un
taüt a Sancho de Ávila, convenientment maquillats i envoltats
de flors. Només pensar en la possibilitat de trobar-nos
un cadàver ensangonat, potser desfigurat o mutilat,
em va fer venir fluixera. Vaig notar que des de la
boca de l’estómac em pujava una mena de basca i vaig
tenir por de marejar-me. Necessitava un cigarret, però fa
anys que als taxis ja no es pot fumar.
A mesura que ens acostàvem a la part alta de la ciutat,
Barcelona s’anava tornant més blanquinosa i els
flocs de neu semblaven més grans i d’un blanc més pur.
No hi havia ningú pels carrers, fantasmagòrics sota l’enllumenat
de Nadal, i tan silenciosos que costava creure
que érem a la mateixa ciutat de sempre. Envoltats d’aquella
blanca pau nadalenca, nosaltres ens dirigíem a
l’escenari d’un crim.
A l’entrada de la casa del Lluís Font hi havia una
ambulància, un cotxe de bombers, tres cotxes de policia
i una gent que semblaven periodistes. Es veu que els policies
estaven avisats de la nostra arribada, perquè ens
van deixar passar sense problemes quan els vam donar
els nostres noms i els vam explicar que el diputat Lluís
Font ens estava esperant. Per raons òbvies, el Borja va
dir que s’havia deixat la documentació a casa i es van
conformar amb el meu DNI. Només de baixar del taxi,
els periodistes se’ns havien tirat a sobre com voltors,
però nosaltres, per precaució, no els vam deixar que ens
sentissin ni la veu.
Ens va obrir la porta una noia molt jove, d’aspecte
oriental, vestida amb un uniforme de setí negre brillant
129

i un davantal i una còfia de color blanc. Era molt baixeta
i semblava espantada.
—Señol en el salón, con policía. Mucha policía —va
fer gesticulant amb les mans—. Señola muelta, de lepente.
Señol vendlá ‘nseguida. ¡Espelal!
En menys d’un minut va sortir a rebre’ns el Lluís
Font. Feia cara de circumstàncies però semblava controlar
la situació.
—Gràcies per venir tan de pressa —va dir amb el
posat seriós mentre allargava la mà al Borja—. Ha passat
una desgràcia.
El Borja se li va abraçar i li va donar el condol efusivament,
com si ells dos fossin amics de tota la vida. Jo
em vaig limitar a estrènyer-li la mà i a dir-li que l’acompanyava
en el sentiment posant cara de circumstàncies.
—El jutge encara no ha arribat —ens va informar—.
Sembla que no el localitzen. La policia ho ha fotografiat
tot, però m’agradaria que discretament hi fessin un cop
d’ull. No hi posaran pegues.
—Esclar —va dir el Borja adoptant un aire professional,
tot i que no sé ben bé de què. Jo em vaig limitar a
seguir-lo, resant per no fer el ridícul desmaiant-me si hi
havia molta sang pel mig.
Vam acompanyar el diputat per un ampli passadís
ple de quadros amb signatures conegudes (entre elles,
per descomptat, un parell de Tàpies), fins que vam arribar
a un saló que era tan gran com tota casa meva. Em
va cridar l’atenció el fet que allí dins tot fos de color
blanc: les parets, els mobles, els sofàs, els coixins que hi
havia damunt dels sofàs, les catifes esteses damunt del
parquet, els cendrers, els gerros de porcellana, les flors...
130

Fins i tot la decoració de l’immens arbre de Nadal que hi
havia en un racó, a prop d’una llar de foc que no es devia
encendre mai, era de color platejat. I tanmateix, totes
les línies de fuga d’aquell decorat de revista convergien
en el cos sense vida de la Lídia Font. Jeia estesa teatralment
damunt d’una de les catifes blanques, gairebé al
bell mig de l’habitació, i anava tota vestida de vermell.
Tant el vestit, llarg, elegant i de festa, com les sabates
de taló eren vermelles. Recordaven una mica les que
portava a la pintura reproduïda en el catàleg que ens havia
mostrat el Lluís Font. La vaig mirar, vaig mirar el
Borja i, tan discretament com vaig poder, em vaig rascar
el nas perquè el Borja sabés que anava vestida d’un d’aquells
colors que ell no pot veure. De fet, la Lídia Font
semblava estesa allí expressament per donar una nota de
color a l’habitació. Vaig pensar que fins i tot morta tenia
classe. Tenia els ulls oberts i un horrible rictus de dolor
al rostre, però no s’hi veien grans taques de sang ni cap
ferida. Dels llavis li regalimava, gairebé imperceptible,
un filet de bava i sang.
—Déu meu! —se’m va escapar en veu baixa mentre
notava com les cames em feien figa.
—Es veu que la mort ha estat gairebé instantània
—va explicar el Lluís Font, com si aquest detall fes
menys terrible l’escena. Em vaig fixar que el diputat tenia
el rostre tens però els ulls ben secs.
Si en aquell moment m’hagués despertat i m’hagués
trobat al meu llit, al costat de la Montse, mig congelat
perquè ella sempre acaba embolicada en l’edredó i em
deixa amb tot el cos a l’aire, no m’hauria estranyat pas.
Hi ha experiències que, viscudes enmig d’una ressaca,
131

adopten l’aire d’un somni. Aquella enorme habitació
blanca, amb la neu blanca caient a fora i el cadàver de la
Lídia Font embolcallat amb un vestit de color vermell,
semblava més aviat el deliri d’un pintor o d’un director
de cinema que no pas una escena del món real.
—Eh! Pero, ¿qué hace? —vaig sentir que cridava un
policia.
Aquell crit em va fer tornar de cop i volta a la realitat.
M’havia quedat com encantat contemplant l’escenari
d’aquella desgràcia, i, em sap greu dir-ho, gaudint d’una
experiència que podríem anomenar estètica, i no
havia prestat atenció als moviments del Borja.
—¡Que este tío se ha comido un bombón de éstos, tú...!
—va dir el mateix policia—. Oiga, ¿se encuentra usted
bien?
El Borja era al costat del piano, a l’altra banda de
l’habitació, i, pel que semblava, acabava de cruspir-se un
bombó d’una capsa oberta que hi havia al damunt.
—¿Qué quiere decir? —el Borja es va posar pàl.lid tot
d’una.
Els policies van observar-lo durant uns segons, sense
saber què fer, i després un d’ells va dir:
—Doncs sembla que no són els bombons, mi sargento...
—¿Que no son el qué? —vaig sentir que deia el Borja
amb un filet de veu.
—¡Cagüen la hostia! ¿Y ahora qué coño le vamos a
contar al juez? —va escridassar el policia que portava la
veu cantant—. ¿Que se han comido ustedes las pruebas
delante de nuestras narices? ¡Cagüen Dios! (Con perdón)
¡Lo que faltaba...!
132

—Tranquilo, mi sargento...
—Ni tranquilo ni leches. —Aquell policia va començar
a suar, visiblement nerviós—. No deberíamos
haber dejado entrar a nadie. ¡Y usted tenía que haber estado
más al tanto, Capdemuny!
—Casademunt, mi sargento. Me llamo Casademunt
—el va rectificar.
—¿Segur que es troba bé? —va preguntar el Lluís
Font al Borja amb cara de sincera preocupació.
—No ho sé, em penso que sí... Em sap greu, ha estat
un gest automàtic. Tinc debilitat pels marron glacé. —I
va aclarir, dirigint-se als policies—: Es que no son bombones,
es otra cosa... —i de cop i volta el Borja es va adonar
del que passava—. ¿Qué quiere decir con esto de las
pruebas? ¿No supondrá que estos dulces están... mal?
—Aquests senyors pensen que es podria tractar
d’un enverinament... —va explicar en veu baixa el
Lluís Font.
—Necessito un conyac —va fer el Borja amb aire de defalliment,
mirant-se l’ampolla de conyac francès que hi
havia damunt d’una tauleta a prop del cadàver de la Lídia
Font.
—Noooooooo! —vam cridar tots alhora.
Es veu que poc abans de caure fulminada, la Lídia
Font s’havia servit una copa de conyac i havia obert
aquella capsa de marron glacé. Al costat de la capsa hi
havia el paper de regal amb què anaven embolicats, i em
vaig fixar que tant el paper com la capsa eren de can
Foix. De marron glacé només en faltaven dos. L’un se
133

l’havia cruspit el Borja, l’altre, presumiblement, la dona
que estava estesa a terra.
—La meva dona també tenia debilitat pels marron
glacé —va explicar el Lluís Font—. Era una dèria, més
ben dit. Era de l’única cosa de la qual no es privava, i
això que sempre estava fent règim. Se’ls podia menjar a
grapats.
Aquell cop, però, només li havia donat temps a empassar-se’n
un. El jutge continuava sense arribar (a cals
Font el sarau havia començat cap a quarts de vuit de la
tarda, però eren quarts d’onze i la policia encara provava
de localitzar el jutge instructor). Mentrestant, els tres
policies que hi havia al saló, visiblement nerviosos, no
ens treien l’ull de sobre.
—¿Per què no ens explica què ha passat? —va suggerir
el Borja.
—Devien ser dos quarts de vuit —va començar el
Lluís Font—. Tothom havia marxat. Hem tingut un dinar
familiar, esclar. Com cada any, érem una bona colla:
els meus pares, els meus sogres, el meu germà Xavier, la
seva dona i els seus tres fills, la germana de la Lídia, i nosaltres
i la Núria, la nostra filla. Després que tothom marxés,
m’he tancat al despatx per fer algunes trucades. La
Lídia s’ha quedat fullejant una revista aquí, al saló. —Va
fer una pausa, com si necessités recuperar l’aplom—. La
noia —es referia a l’oriental endiumenjada que ens havia
obert la porta— s’havia quedat per aquí, endreçant.
Es veu que, de cop i volta, la Lídia... —va fer una altra
pausa— ha fet un crit, s’ha començat a cargolar de dolor
i ha caigut a terra. M’ha vingut a avisar de seguida, però
quan he arribat ja semblava morta. Estava com ara i no
134

tenia pols. De seguida he trucat a una ambulància. He
pensat que es tractava d’un atac de cor —va dir abaixant
els ulls.
I va afegir:
—De fet, jo encara m’ho penso, però els de l’ambulància
no ho han vist clar i han avisat la policia. Com
ja els he dit, aquests senyors —va dir referint-se als policies
que eren en un racó de l’habitació i que de tant en
tant maleïen en veu alta que el jutge no arribés— diuen
que sembla un enverinament. És per la mica de sang que
té a la boca i la que hi ha a terra.
Al costat d’on jeia estesa la Lídia Font hi havia, en
efecte, una petita taca de vòmit i sang. Jo no entenia per
què aquell home ens explicava tot allò ni què pintàvem
nosaltres a casa seva. Tampoc entenia com és que la policia
no ens feia fora de l’habitació, ja que nosaltres no
érem de la família ni vivíem en aquella casa, però suposo
que el fet de ser una persona influent serveix per a
aquestes coses. El Borja, que semblava recuperat de
l’ensurt, havia recobrat la compostura i es comportava
com si fos un detectiu professional. Un detectiu de
pega, esclar.
—¿Sap d’on han sortit, el conyac i els marron glacé?
—li va preguntar suaument el meu germà.
—La veritat és que no ho sé —el diputat va remenar
el cap—. El conyac suposo que va arribar en alguna panera.
En rebo unes quantes, per Nadal. I els marron glacé...
—va dubtar una mica—, sí, ara me’n recordo, la Lídia
em va comentar que els hi havien enviat amb una
nota. Ho recordo perquè ella no entenia la signatura i
me la va ensenyar.
135

—¡Un momento! —va fer el policia que moments
abans havia esbroncat el Borja dirigint-se a nosaltres—.
¿Dice que hay una nota? ¿Dónde está?
—Doncs no ho sé, a l’escriptori de la Lídia, imagino,
si és que la va guardar... —va fer el Lluís Font—. Ara diré
a la noia que els acompanyi a buscar-la. De fet —va afegir—,
era una postal espantosa...
Al cap d’uns minuts, un dels policies va tornar amb
una postal de Nadal molt carrinclona, com les que ens
envien els oncles cada any. La duia dintre d’una mena de
bosseta de plàstic transparent.
—¿Es ésta? —va preguntar el policia.
—Sí, creo que sí. Pero yo tampoco sé quién la firma...
—va contestar el Lluís Font.
—¿Y el sobre? —va preguntar l’altre policia, que
semblava que era el qui manava.
—Pues, ahora que lo dice —va reflexionar el Lluís
Font en veu alta—, la postal estaba dentro de un sobre
blanco, pero sólo ponía el nombre de mi mujer... Supongo
que debió de tirarlo.
El policia, que duia posats un guants de cirurgià,
va treure la postal de la bosseta i la va examinar amb
cura. El Borja i jo vam estirar el cap per fer-li una ullada.
Amb una cal.ligrafia més aviat tremolosa i amb tinta
de bolígraf de color blau, algú havia escrit el següent:
«Molt agraït per tot. Que passeu unes Bones Festes!
Una abraçada.»
I després hi havia una signatura il.legible.
136

—¿No devia pas arribar per correu, aquest paquet?
—vaig preguntar jo.
—No, em penso que el va portar un missatger —va
fer el Lluís Font—. Potser la noia se’n recordarà. O potser
no, perquè ara, per Nadal, en rebem molts, d’obsequis
i felicitacions...
Vaig pensar en totes les persones que devien enviar
regals als Font, ja fos per agrair-los algun favor o amb
l’esperança de rebre’n un més endavant. Per Nadal, el
suborn és permès si té forma de pernil o de panera.
—¿I no li va estranyar, a la seva dona, que un desconegut
li enviés aquesta capsa de bombons? —vaig gosar
preguntar.
—Són marron glacé... —va puntualitzar el Borja,
una mica ofès per la confusió.
—Bé, la Lídia en rep..., en rebia moltes, de notes d’agraïment,
acompanyades de flors, capses de bombons i
coses per l’estil. —I va afegir—: Tothom sap que li encantaven
els marron glacé, tothom que la coneixia una
mica. En la nostra posició, hi ha molta gent que ens demana
petits favors, i, quan podem, doncs, esclar...
El va interrompre la minyona, que va entrar tota esverada.
—¡Señolita Núlia vomitando aliba! —va dir amb
cara d’espant i gesticulant amb tot el cos—. ¡Señol subir
enseguida! ¡Ella mala, muy mala!
—Déu meu! —va cridar el Lluís Font amb cara d’esverat.
—¡Casadepuny, acompáñele! —va cridar el sergent.
El Lluís Font i el policia van sortir escopetejats de
l’habitació i van enfilar escales amunt. Nosaltres ens
137

vam quedar al saló amb dos policies que no ens treien
l’ull del damunt, sobretot al Borja. Al cap d’uns cinc minuts,
el policia va tornar i ens va explicar que semblava
que no era res, només un atac de nervis. Poc després va
entrar el Lluís Font, una mica més tranquil.
—Està molt trasbalsada però està bé —va explicar
visiblement preocupat—. S’ha pres una pastilla i d’aquí
a una estona vindrà la seva tieta a buscar-la. Està desfeta,
esclar... Serà millor que aquesta nit s’estigui a casa els
oncles. —I va afegir, en veu baixa—: Pobra Núria, només
li faltava això...
—Acaba de llegar el señor juez —va informar una
mica nerviós un dels policies que hi havia fora.
El jutge, que era bastant jove (sobre els trenta, diria
jo), va entrar amb el posat poc dissimulat de qui li han
aixafat la guitarra. Se’l veia competent però inexpert, i
quan li van explicar que allò semblava un enverinament
amb alguna mena de substància fulminant i que el Borja
s’havia cruspit un marron glacé de la mateixa capsa
de la qual havia menjat la víctima, es va emprenyar com
una mona. Va esbroncar els policies i ens va fer fora de
l’habitació a crits. Després de mirar-s’ho tot per sobre,
va ordenar l’aixecament del cadàver. Mentrestant, la
policia judicial regirava l’habitació, agafant mostres i
empremtes. També es van endur la capsa de marron
glacé i l’ampolla i la copa de conyac, on encara hi havia
un parell de dits de licor i una marca visible de pintallavis
vermell.
El jutge va citar el Lluís Font perquè anés l’endemà a
declarar i li va recomanar que portés un advocat. A nosaltres
ens va demanar que estiguéssim localitzables. Tan
138

on punt va haver marxat el jutge, vam fer el gest de tocar
el dos, però el Lluís Font ens va dir en veu baixa que
volia parlar amb nosaltres en privat i ens va demanar
que l’esperéssim al despatx.
Entre una cosa i l’altra ens van tocar quarts de dues.
Malgrat el rebombori i l’excitació, jo estava mort de son.
Durant tota l’estona, el Borja s’havia dedicat a fer veure
que ho observava tot detingudament, tal com el Lluís
Font ens havia demanat, i jo, la veritat és que no sabia
ben bé què fer, allà al mig. Em sorprenia l’aplom d’aquell
home que acabava de perdre la seva dona. Semblava
estar al cas de tot. Si a la Montse, Déu no ho vulgui, li
passés una cosa així, suposo que jo estaria destrossat en
un racó, fet un mar de llàgrimes i amb un atac de nervis.
El Lluís Font, en canvi, demostrava una fredor que posava
els pèls de punta. Primer vaig pensar que potser sí que
era cosa d’ell, la mort de la Lídia Font, però després vaig
rumiar que, si l’hagués assassinat ell el més lògic fóra
fingir, semblar molt més afectat per no despertar sospites.
Quan vam trobar-nos a soles al despatx, vaig fer cinc
cèntims al Borja de les meves deduccions.
—És qüestió d’educació —em va explicar amb
aquell to pedagògic que fa servir per instruir-me sobre
les subtileses de l’univers dels rics—. La processó va per
dins. Aquesta gent sap controlar les seves emocions,
però això no vol dir que les coses no els afectin.
—Home, si poden autocontrolar-se tant, és que no
deuen estar-ne tant, d’afectats —vaig replicar jo.
—És un distintiu de classe, Eduard —va sospirar davant
la meva incredulitat—. Les classes altes no ploren
mai en públic. Es considera de mal gust.
139

—Ah! —vaig fer sense acabar d’entendre-ho.
Quan tothom va haver marxat, el Lluís Font va reunir-se
amb nosaltres i ens va oferir alguna cosa per beure.
Recordant l’ampolla de conyac que s’havia endut la
policia com a prova, el Borja i jo vam declinar prudentment
la invitació. Ell tampoc no es va servir cap beguda,
sospito que pel mateix motiu.
—Els he de demanar un favor —va començar, visiblement
nerviós—. No hi ha ningú més en qui pugui
confiar, en aquest assumpte.
—Vostè dirà —va dir servicial el Borja.
—El meu secretari personal és de vacances a Sri
Lanka. Serà fora fins Cap d’Any... —va fer una pausa i es
va encendre un cigarret—.Vull dir que no els ho demanaria
a vostès si no fos perquè ell és a l’estranger.
—¿Què és el que l’amoïna? —el Borja el va convidar
a anar al gra.
—El quadro, és clar. El retrat de la Lídia que tinc al
despatx és el que m’amoïna —va confessar—. Sobretot
perquè no sabem què ha passat aquesta tarda. Si és veritat,
com creu la policia, que la Lídia ha mort enverinada...
No sé com van aquestes coses, però potser faran un escorcoll...
I, en realitat, ben mirat, jo no tinc res a amagar,
però si descobrissin el quadro, no sé, potser la cosa podria
arribar a complicar-se. Hauria de donar explicacions, vull
dir que no és un retrat fet per encàrrec, sinó que el vaig
descobrir per casualitat, la model és la meva dona...
—... no hi ha factura de compra... —es va apressar a
dir el Borja.
—De fet, sí. Està a nom d’una societat. Aquest no és
el problema.
140

—Doncs no sé pas què hi podem fer, nosaltres —va
dir el meu germà.
—Bé —va sospirar el Lluís Font—, demà és Sant Esteve,
no crec pas que la policia vingui demà mateix a fer
un escorcoll, i menys encara que s’acostin al despatx
—va fer una pausa mentre el Borja i jo intentàvem esbrinar
quina en portava de cap—. Si vostès poguessin
arribar-s’hi discretament, demà al vespre, posem per
cas, i substituir el retrat de la Lídia per un altre quadro,
qualsevol, i guardar-lo durant uns dies...
—¿Substituir el retrat? —va fer el Borja. Jo tampoc
no ho acabava d’entendre.
—Ja sé que el que els demano pot sonar una mica
estrany... —va reconèixer el Lluís Font.
—¿I no n’hi hauria prou a endur-se’l i ja està? —vaig
preguntar-li.
—La secretària ha vist el paquet, però no el contingut.
Ara bé, sap que es tracta d’una pintura. No sé, si la
policia li preguntés si faltava alguna cosa, ella, amb bona
fe, podria ficar la pota. He pensat —va proposar amb veu
innocent davant la nostra atenta mirada— que seria millor
substituir-lo per un altre paquet de la mateixa mida i
no haver de donar explicacions. Si em fan aquest favor
—va dir a poc a poc—, els estaré eternament agraït.
Durant uns instants ni el Borja ni jo vam dir res. El
Borja va deixar anar un esbufec i em va mirar de reüll.
—Però, ¿i si ens veuen els veïns? —vaig objectar—.
Potser ens prendran per uns lladres si veuen que anem
amunt i avall amb un gran paquet per l’escala. No el podem
pas amagar sota l’abric!
—Els donaré la clau —semblava que ho tenia tot lli-
141

gat—. I pel que fa als veïns, no n’hi ha gaires, a l’edifici.
Molts pisos són despatxos com ara el meu. Al vespre i els
dies de festa el porter no hi és. Tampoc no hi ha càmeres
de seguretat, ni cap d’aquestes coses. És un edifici antic,
ja ho van veure. Serà qüestió de deu minuts... —va dir
traient-li importància.
Estava gairebé segur que allò que el Lluís Font ens
demanava era delicte, atès que pel mig hi havia la sospita
que s’havia comès un assassinat. Està clar que no ens
demanava que ens desféssim de l’arma del crim ni res
per l’estil, però possiblement el nostre client pensava
—i nosaltres a aquelles alçades també— que hi havia alguna
relació entre la sobtada mort de la Lídia Font i
aquell misteriós retrat. Si ens l’emportàvem, estaríem
posant traves a la feina de la policia i potser ens acabarien
acusant d’encobridors.
—La qüestió és d’on treure d’un dia per l’altre un
quadro de la mateixa mida... —va rumiar el Borja una
mica capficat.
O sigui que ja havia acceptat l’encàrrec. M’ho hauria
hagut d’imaginar.
—Segur que se’ls acudirà alguna cosa —i mentre ho
deia, el Lluís Font em va mirar de reüll, va obrir un dels
calaixos de l’escriptori i va treure un sobre—. Tinguin,
això és per a les despeses.
Allò tenia tota la pinta d’un suborn, o d’una cosa
potser pitjor encara. D’acord que algunes de les coses
que hem fet el Borja i jo freguen la il.legalitat, però fins
aleshores no ens havíem trobat mai amb cap mort pel
mig. Esperava que el Borja li rebutgés aquell sobre, li digués
passi-ho bé i es desentengués de l’assumpte.
142

En comptes d’això, li va donar les gràcies i, amb el
posat seriós, es va guardar el sobre a la butxaca sense
mirar-ne el contingut. A continuació, el Lluís Font li
va donar les claus del despatx i ens va tornar a agrair el
favor.
—Mai no ho oblidaré. Podran comptar sempre amb
mi —va assegurar, contundent. I va tornar a repetir—:
Els estaré eternament agraït.
Des d’allí mateix vam trucar a un taxi i vam enfilar
cap a les nostres cases respectives. Dins del taxi, a les fosques,
el Borja va comptar els diners que hi havia dins del
sobre.
—Deu mil! N’hi ha deu mil! —va xiuxiuejar-me a
l’orella amb la veu tremolosa per l’emoció.
—Pep —quan estava enfadat o especialment amoïnat
l’anomenava pel seu veritable nom—, aquest cop
ens ficarem en un bon embolic. Ens ho hauríem de rumiar
bé...
A aquelles hores de la matinada, Barcelona estava
sumida en la foscor, el silenci i la ressaca. La neu havia
cobert la ciutat d’una fantasmagòrica capa blanca que
disfressava el seu tarannà mediterrani. Feia fred i pels
carrers no voltava ni una ànima. Però havia deixat de nevar
i, entre els núvols, es veien algunes estrelles. Fins i tot
havia sortit la lluna.
—Tot anirà bé, Eduard —va dir sense poder dissimular
l’eufòria—. Però si hi ha algun problema, jo me’n
faré responsable, no pateixis. De fet, no cal que vinguis,
demà. Ho puc fer tot sol...
—Sembla que no em coneguis... —aquell comentari
benintencionat em va saber una mica de greu—. Ara,
143

que no sé pas d’on el traurem, un quadro com aquell.
Demà és festa i totes les botigues estan tancades.
—Ja se m’acudirà alguna cosa. Això deixa-m’ho a mi
—va gallejar.
Però el que se li va acudir només va servir per complicar-nos
més la vida.
144